Tot sigui dit

L'arxiu d'aquest Bròquil diu:

► 2011 (6)
► 2010 (5)
► 2009 (18)
► 2008 (66)
► 2007 (62)

Això va de baixa des del 2009. Com Europa. La puta crisi. Ara, tot sigui dit, aquest any, ja hi ha 6 posts respecte els només 5 de l'any passat. Per alguna cosa es comença, diuen.

Demà (o demà passat no l'altre) més.

Maria D.O. Callas

No hi ha res com gaudir de Maria Callas ("Orpheo et Euridice" de Glück) al cotxe, després del tast de vins de la D.O. La Mancha i d'un bar-restaurant Molí que "tira" les canyes com déu mana.

Res més a dir.

Si, au!

La feblesa és la secretària escotada de la temptació

A petició de'n Josep (petició de fa uns tres mesos -m'han semblat anys-, tot sigui dit), desenvoluparé (de mala manera i amb les limitacions que em caracteritzen) la premisa d'un anterior post (el que precedeix aquest, concretament) que deia:

"La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada".

De temptacions n'hi ha moltes. Masses. Són a cada cantonada, ja us dic. Fóra absurd reduir la temptació a la temptació sexual (tot i ser-ne una de ben palpable i present a totes les contrades de Catalunya i diria que a part de l'estranger). D'atraccions n'hi ha infinites. Sexuals, místiques, musicals, banals, estomacals, estúpides, tel·lúriques, cianúriques, nitrobenzèniques, putrefactes, nicotíniques, descafeïnades, ciencia-ficciòniques, amfetamíniques, semicorxèriques i fúsiques. Repeteixo: n'hi ha moltes(guió)masses. Ara bé, totes vénen a confirmar allò què deia Oscar Wilde "la millor maneta de vèncer la temptació, és caure en ella". I bé, pugui sonar pragmàtic, simple i banal, això és tan cert com la son metzinosa que provoca un àpat pesat (amb vi, postre, cafè, licor i cigar). Una temptació deixa de ser temptació només quan és convertida en àpat (en sentit metafòric, es clar). Menjar, podem menjar moltes coses, nosaltres els Australopithecus.

I un assumpte que em podria donar per un altre post i que potser ara seria feixuc d'explicar (però que explicaré, sigui com sigui) és si la frase de l'amic Oscar fóra millor amb el verb (potser incorrectament usat aquí) "deslliurar-se (de la temptació)", simplement amb el fútil "lliurar-se (de la temptació)" o ho és amb el "vèncer (la temptació)." Només el verb "vèncer" dóna idea de que la temptació cau abatuda en combat després d'una agònica lluita per una incerta conquesta. Si és que hi ha d'haver hagut algún combat i la temptació pot ser vençuda mai, i no camuflada i/o intercanviada com un servidor creu. La meva aposta és "al no-ser, a lo seguro" deia Fonollosa i recitaba el Robe. Caos de text? I és clar, això és el Bròquil. Ah!

Caure en la temptació pot ser cosa seria. Però el que és millor és viure i veure el límit, tenir-la a tocar de les mans (sigui la temptació que sigui) i temptar-la tu a Ella... i que t'hagi de cercar. I ull com et trobi. Això però, pocs ho fan i el que és més important: pocs ho han sabut fer. No hi ha masses casos documentats. A Journal of Temptation, només hi ha publicat un cas del 1999: a Holanda, un home amb una mandíbula més que prominent va temptar tant a la temptació que va acabar casat i amb fills de nacionalitat veneçolana. Nodigomás.

Caure en la temptació no vol dir, però, ser infidel a segons quines creences o a segons quins sentiments. Perquè moltes vegades caiem en la temptació, sense caure-hi. Inocentment ens il·lusionem de ser temptats, de temptar. I acabem atemptant contra el bon gust, contra el savoir fair i contra el sentit comú, més que res. De vegades, no és més que un banal fil de pescar sense ham, ni canya, ni pescador que la subjecti. Moltes vegades, ens creiem empesos per temptacions que no són tals. Potser són només dimonis escuats amb ales d'àngels asexuats. O un sugus. Potser només són un sugus de pinya.

"La tentación vive arriba". Diran alguns. Doncs molt bé, Billy Wilders. Ara, deixin-me aclarir a tals cinèfils, que la Marilyn Monroe no era la temptació, era un pivonacu. Era sexe fettish... consentit, en principi.

Exemples? Infinits, ja dic. Un de tonto. Jo sempre he sigut més de cervesa... però darrerament, empès per amics alcohòlics aficionats al vi -i a totes les seves variants-, he caigut en la temptació de fer un tast de vins que ha durat ben bé dos semestres i ara em trobo comprant i bevent (i gaudint!) molt més vi del que mai hagués imaginat. Amb mesura, tot sigui dit, amb mesura i màniga ampla. Avui, sense anar més lluny, he caigut en la temptació MAIUS. Un vi que me'l faig meu. Me l'atribueixo. Però que no m'atrevia a comprar perquè tenia en ment que l'amo del Celler Santa Maria i, el que és més important, co-creador (diguem-li líder espiritual) del vi MAIUS, era un paio més aviat antipatiquíssim. I no. Avui me l'ha clavada a la cara i m'ha demostrat que és un paio trempat (sense deixar de ser més rar que una sargantana en màniga curta i bermudes). M'ha convidat a una ampolla, per comprar una caixa de sis MAIUS. Uita què bé.

Però tornem on érem... Que la capital de Yibouti és Yibouti ho sap tothom. Pf. Ara, que la capital de Birmania es Naypyidaw ho vaig aprendre l'altre dia. Ah, sí. La temptació, dèiem. Caure-hi. Sí. Hi caiem molt. Hi caic molt. Cada dia, un milió i mig de vegades (comptades, una a una):
Penso: no ho faràs, no compraràs un altre diari tenint aquest exemplar que et duen a casa. I el compro. I el 75% de les vegades només el fullejo (igual que has fet amb el primer), perquè no tinc temps per fer més. O apareix una altra temptació.
Penso: no faràs una altra canya. I patapám, ja l'estic demanant. I de vegades no ve sola, que porta unes amigues patates de bossa o olives farcides.
Penso: no li aniràs a dir res a aquella tia que et cau com el cul però amb qui has de quedar bé perquè és amiga-de-no-sé-qui-altre (i que a més, of note, està boníssima), i pensant-ho ja estic saludant-la. Pf.
Penso: no t'adormiràs i arribaràs a quarts de deu al laboratori quan tothom ja ha fet el café i mira de posar-se a treballar (o fa una hora que treballa). I encara dormo.
Penso: no aniràs a un altra concert de la Sílvia Pérez Cruz. I hi vaig.
Penso: no provaràs avui el formatge blau que vas comprar l'altre dia amb l'estòmag a Can Pistraus com el téns. I ja l'estic encetant.
Penso: no et fotràs a escriure al blog avui que estàs destrossat de son per haver dormit -3 hores la nit anterior. I aquí em teniu, fent el panoli i escrivint xorrades com a pianos. I ja és la una.

I el més important, sempre, sem-pre, S-E-M-P-R-E, una temptació se m'endú cap a una banda, mentre una altra ja saluda des de l'altre cantó flirtejant amb mi, amb un posat de "coquette" que fa ràbia. I que la temptació et posi ullets, no hauria de ser legal. Com els antiavalots, que haurien d'estar prohibits, i ser reprimits a cops, per ells mateixos, quan se'ls hi acudís sortir al carrer. Però bé aquest, com tants d'altres, és un altre tema.

I res d'això té a veure amb aquests, que jo sàpiga.

Perquè un pot ser imbècilment feble però ho és convençut de que ho és i de com ho és. La feblesa pot fer-nos forts també, a voltes... Després de donar-hi moltes voltes, vull dir quelcom: La feblesa és la secretària escotada de la temptació.

És la temptació i l'emoció per fer coses, moltes coses, masses coses... el que em perd. I és voler conèixer a tanta gent i gaudir-ne al 125%, el què m'allunya de tu, avui. I hi sóc més lluny sense cap por, però, amb la certesa penetrant de saber què demà tornaré a ser aquí, Bròquil, tan estúpido-festiu com sempre, tan intencionadament transgressor, que se'm veu el plumero. No hi fa res, no és greu. És una febre passatgera, tant passatgera i tan poc febre, que fa riure. És temptació canela fina, temptació absurda, ingenua. És temptació estúpida. És tupida, la temptació. I te n'havia de parlar. Feia massa temps que no sabies de mi i ja et trobava a faltar, bandarra. I alguna cosa t'havia d'explicar, no?

I, l'anterior edició d'aquest post, havia oblidat el més important: Tom Waits cantant Temptation.

Tot plegat, un post de pà sucat amb oli, d'acord... però pa de la millor farina i oli 100% d'oliva verge, al cap i a la fi.

Nanit, Edurnentz. Aquest post acabava en tz. D'això n'estic segur.

L'oïda de Déu

Déu no existeix, d'acord. Ara bé, sigui com sigui, de vegades m'escolta. "Vejam":

1) Avui he assistit al programa 3.000 del Versió RAC1 i no han actuat els meus estimats Amics de les Arts (tot i que sí ho han fet els pesadets de "Facto Delafé y los Penes Azules").

2) Em comenten a casa que "Infidels" cau de la cartellera de TV3. Apa, bon vent. (Tot i que en realitat em sap greu, era la única sèrie feta ex professo per dones. Es rumoreja que cau de la cartellera perquè als d'Unió no els hi agrada que apareguin lesbianes en antena i visquin el sexe i la vida en parella lliurement...).

3) Vaig a dinar un menú (cutrillo) de 10 euros i de primer "tatxán": arròs negre. Error: "no el demanis". Però inevitablement hi caus. Com en el "orujo" blanc per tirar avall.

4) Manel molt aviat treurà un disc i deixarem d'escoltar per mil-millonèsima vegada "Ai, Dolors".

5) A la cata de vins hem fet la varietat "Verdejo".

I ja està. Fins aquí bé. Ara que, per altra banda, potser a vegades es fa el sord:

6) Desastre de resultats al laboratori (ni les cèl·lules que havien de transportar transporten, ni els clons d'estables que havien de crèixer creixen...).

7) Encara no he trobat "Breaking Bad" en DVD. I mira que s'ho val.

8) La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada.

9) L'Sporting va empatar i no em van tocar els 65 euros que em pertocaven per haver fet una Quiniela (la única fins ara) amb cara i ulls.

10) The Wire (among others -llegeixi's Breaking Bad, per exemple-) m'impedeixen de llegir un llibre en un temps prudencial, fa molt de temps. Shit.

I això. Que per no existir, dunidó. I demà, o quan tingui una mica de temps escriuré sobre la magnífica Contra d'avui de La Vanguardia (Avantguarda, en català). Potser obvia, però educativament i fascinant narrada... una mica difícil de seguir, però potser per això, millorencara.

He de tornar a llegir coses illegibles. Són les millors. És bonic no entendre res. És bonic que costi no entendre res. És bonic no entendre res i que a sobre, et costi. És bonic, costi el que costi, no entendre res i que costi. Potser un dia ho provaré amb Joyce. Segurament no.

Raona la teva resposta

Bona nit a tothom,

Reanimo (gairebé li faig el “boca a boca”, podríem dir) aquest blog perquè crec que potser ja toca. Potser només serà un intent, unes ganes tontes d’aquesta nit tonta amb les cervicals a Can Pistraus (si mai tinc un bar i/o restaurant es dirà així) i amb poques ganes d’anar a dormir però molta son.

No sé ben bé el perquè vaig deixar d’escriure i pràcticament de llegir altres blogs però en tinc tres teories:

(1) N’estava fins als collons de tanta tonteria.
(2) Els plaers amorils-carnals i els amicals (en format canya de tarda-vespre) van poder amb la regularitat durant un temps i ja ho van fotre tot enlaire.
(3) Les dues anteriors són correctes.

Raona la teva resposta.

Si, au!

"Frère Jacques", top 10 a les llistes dels singles més venuts a iTunes 2009*

* És mentida... fins que la versioni la Beyoncé i faci un videoclip tipus "Paco, paco, paco". Es veu que DJ de Mierda li està preparant les bases dee R&B. Espero ansiós l'arribada del single.

Potser és hora de tornar a cremar esglésies...

Declaracions del nou bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, a la Cadena Ser:

"Existen males mayores que los que esos pobres de Haití están sufriendo estos días (…) También deberíamos llorar por nosotros, por nuestra pobre situación espiritual, por nuestra concepción materialista de vida (…) Quizás es un mal más grande el que nosotros estamos padeciendo que el que esos inocentes también están sufriendo".

No sé què dir. M'he quedat sense paraules al escoltar-ho aquest matí al Món a Rac1. I segueixo mut. Perplex. Tinc una ràbia tal que no sé com canalitzar-la. És una ràbia que frega la violència física. Com diria Ella: "si em trobo a Montsenyor Munilla pel carrer, li faig mal". Les seves declaracions, com deia el vice-cònsul d'Haití a Barcelona, són immorals i jo afegeixo, despreciables, lamentables, repugnants i absolutament condemnables. Si de mi depengués aquest senyor seria destituït del seu càrrec immediatament i després d'imputar-li una querella criminal i contra els drets humans seria jutjat al Tribunal d'Estrasburg o al de La Haya. M'encarregaria de que fos declarat culpable i condemnat a fer 365 dies (8760 hores; 525600 minuts) de "serveis a la comunitat" Haitiana. Li faria escriure 2.000 vegades: "La pobre situación espiritual y la concepción materialista de la vida, me ponen cachondo hasta el punto de ponerme palote". Podria fer un text argumentatiu en contra, molt correcte i molt ben redactat (bé, ho intentaria, al menys) però passo. Passo. No es mereixen ni un minut més de protagonisme. La seva església, els seus fidels i la manca de fe és més important que 100.000 vides humanes. Només diré, per alliberar una mica més de ràbia, que espero que un terratrèmol de magnitud 7 en l'Escala de Ricther l'enganxi un dia (a ell sol, a poder ser) uns segons abans d'arribar a l'orgasme mentre se la pela mirant fotos de nens vestits d'escolanets i un crucifix li caigui al damunt i es quedi tetraplègic. Amén.

Aquí teniu la notícia publicada a El País i a la premsa seria del 20minutos. Jutgeu vosaltres mateixos. Ja us passaré una adreça on podeu aconseguir granades de mà i AK-47's.

Ara, això no s'acaba aquí. Ara una de riure. Pat Robertson, telepredicador avangelista dels E.U.A. (el que no passi allà...) declara:

"El desastre provocado por el terremoto el martes en Haití se debe al pacto con el diablo que hicieron sus ciudadanos cuando se independizaron de Francia".

I pels que no us ho creieu, aquí va el vídeo de la CBN:

O fa poc va anar a veure la última producció de Terry Gilliam o ha vist moltes pel·lícules de ciència ficció i es creu a Iker Jiménez...

I deixem-ho aquí perquè tot plegat és una perdua de temps i una gran merda que fa molta pudor.

Sort que la majoria d'Haitians no coneixeran l'existència d'aquestes declaracions nècies i absolutament despreciables.

L'església i els seus "capos" cada cop fan més pena, més ràbia i sembren més intolerància i imbecilitat. Els feligresos haurien de fer alguna cosa. Quant a la resta... potser és hora de tornar a cremar esglésies, no?

Si vis pacem, para bellum - Tragicomèdia en tres actes (i els que vinguin)

Para Bellum, con todo mi amor

Acte 1

Obama fa el discurs del Premi Nobel de la Pau, però abans de sortir de casa seu a Güashingten s'equivoca i pren el discurs del Premi Ducados de la Guerra. Aquesta broma no fot ni puta gràcia a ningú. De sobte, tot és confús, tot es confon, tot s'esguerra.

- Si vis pacem, para bellum - diu Obama.

- Ein? - replica el traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you want peace, suck my dick - repeteix el president, aquest cop en anglès i en versió lliure.

- Madafaca - pensa en spanglish el penis del traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you need me call me - diu llavors un tercer personatge el nom del qual podria ser, posem per cas, Pretèrit Lleonard i l'aparença de qui podria esdevenir un enigma.

- I'll call you, but only when I knew that you'll be available... - li espeta un conill d'índies que havia après a parlar fent el servei militar a Gibraltar.

- Oh, but, are you talking about Senfimer or Pukinuki? - pregunta, estranyat, el quart àrbitre.

- Sí, sí... com ho sents, sense cogombre, la vull - respongué Pretèri Lleonard (a qui, d'altra banda, i sense que serveixi de precedent, ningú havia preguntat).

Aquí finalitza l'acte 1. (Tos) (Més tos) (Un esternut) (Xiuxiueig).

Acte 2

Apareix en escena un brètol en erecció i un bròquil en ebullició. Es miren. No es veuen. Són cecs. Pel braile de les seves venes inflades, el bròquil pot llegir en el penis del brètol que André Breton és una gran persona i millor artista. Es rumoreja que està viatjant cap al Sur del Sur.

Acte 3

- "Bellum" lo serás tu - crida la Juani a la seva mare.

- Sí??? Pues sin paga una semana! - li diu la seva mare, full of barbitúrics.

Graham Bell entra al garatge on succeeix l'acció i crida: "He de passar la ITV!!".

Els Vagabunds del Dharma i l'alcalde de Castellar de N'Hug passen per allà sense ànim de lucre i molt menys sense ànim d'ofendre a ningú, i, no obstant, fugen, donat que és gratuit i tenen la tarde lliure, prenent un autobús que els duu a Andorra. Allà compren molt sucre i molt formatge "de bola". Tornant amb l'autobús confonen l'olor del formatge "de bola" amb el dels seus peus suats. Un d'ells, ves a saber quin, s'immola (en tanga) a la porta d'una àrea d'estació Medas. Els valencians que tornen de Marinadó entren a fer el café amb llet i el croissant, tot trepitjant les seves vísceres sense immutar-se.

Final de l'assuntu: cançó de Julio Iglesias amb fade out al final, però molt fade out, si us plau i sense Champagne.

* Avui, gràcies a un comentari molt instructiu i amable del Dr. Muerte, he sabut (és que sóc analfabet) que els Premis Nobel de la Pau s'entreguen a l'Oslo City Hall d'Oslo, a Noruega, i no pas a Estocolm, Suècia, com jo imaginava (presumia).

Testicle de Jehovà

Sonen les campanades de la 1h. de la matinada a Ca Laubi. Ella dorm, plàcidament.

Estic baldat. Hem guanyat 4-2, quan perdíem 2-0 a la primera part. Val la pena? Tinc el peu a Can Pistraus. Es confirma la frase feta: el león no es tan fiero como lupentain.

Penso: "Va reanima el blog". Penso després: "Va, fes-te una palla". Penso després: "Hòstia, ho he deixat tot perdut". Penso després: "La Mercedes Milà fa pena". Penso després: "Demà, agulletes".

Sushi.

Shiatsu.

Shosho.

Shhh…

Bilbo, Muvin... Gamusiiiiiiiinoooooo...! Pintxo, pintxo, pintxo. Xalaparta! Leku. Durango.

T'estim i no me'n fot.

L'Oriol fóra el meu amor platònic, si fos homosexual.

Mitall.

Ararat.

Perdi.

Veïna.

I Rne3, i Discópolis.

Un bon descobriment: Lara Bello i el seu Niña Pez.

Part anatòmica, gònada: Testicle.

Religió: Testicle de Jehovà.

Gastronomia, plat: Testicle de Jehovà amb samfaina.

Gastronomia, plat de restaurant 3 estrelles Michellin: Testicle de Jehovà amb confitura deshidratada de ganes d’anar de ventre, fines herbes i capcirons de raïm xipella a daus esmeril·lat i recombinat amb xarrup de mandarina i crema de cacahuet singolat de Madagascar. Preu aproximat: 75 euros.

Ara va i una madrilenya diu que ve a Barcelona i que "nos tomemos unas cañas". Too late to apologize...

La Trinca és una puta merda punxada en un pal. I el programa que fan ara és pura brossa. La Beth està en tractament o alguna cosa greu li ha passat. Fa cara de depressiva. Les tres lloques que hi ha al jurat es podrien exiliar, quan vulguin, a la Sibèria més oriental.

Polla. Una polla xica. Camacurta i ballarica.

Monzó, vull un fill teu, a poder ser, sense tan tic i amb el teu mateix carisma. Gràcies.

Si fa no fum, això de què Raltegravir s'extrueix via Glicoproteïna-P ja gairebé ho tindríem… Ara, el putu review es resisteix. Reviurà el review?

Pàmies! Tranqui, mazín. Massa tele… massa tele… Menja una llimona, i fes alguna ganyota, tampoc està de més. Això sí, brutal el conte del perfum de cuyo nombre no puedo acordarme!

Fortissio Lungo.

Ristretto!!

Allegro ma non troppo.

A NY sempre són tres quarts de setze, diu en Graupera. És trempat. És un crack.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

No deixaré de repertir-ho.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

I s’ha acabat el bròquil!

Serrano-Colina Project… i Sílvia Pérez Cruz.

Kant em va conduir a l’èxit a l’examen de Filosofia (un dié!) de la selectivitat i a fardar potser masses vegades davant de masses noies. El que no sabia és que la filosofia i Kant MAI a la història de la humanitat han servit per lligar amb noies. A l’època dels grecs, com a molt, per la pederàstia, i encara s’investiga avui.

Pretòria.

Precària.

Becària.

Pituitària.

Burlando a la Parca.

Aparcando en la Burla.

Diria més coses però l’internet pirata ara es fa l’Alakrana i no acaba danarlora, aixís, tot junt, com ho diria la Iaia Tresa.

Siauuu.

That’s all Folks, and of course, that’s old, the old trick to restart (renew, reborn, restore…) a fucking blog that has been completely forgotten/lost/dead during a lot of time… And remember, don’t do this at home!

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III)

A petició d’un amic que em va ferir la sensibilitat, escric el post Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III) com li hagués agradat llegir-lo a ell. Ja sabia que era dolenta la segona part (sempre són les pitjors, per això no acostumo a escriure-les), però volia tornar a iniciar el Bròquil, redéu! Penso que tampoc calia dir-ho tan explícitament. I si era broma, no em va fer gràcia. Potser l’hauria d’haver censurat, també, la seva broma. Per això, aquí ho "denuncio", com a queixa, autocensurant-me. No t'ho prenguis malament, Amic, ans al contrari. Sé que no ho feies per ferir-me, però mira, a vegades diem coses que no hauríem i com que, reconeguem-ho, sóc un ésser hipersensible i una mica imbècil, em va fer mal (una mica...). Potser precisament perquè ets l'Amic més Gran del Món. Potser perquè havia pres tres "tubus" de birra i m'havia pujat al cap. Potser perquè em vaig sentir molt petit, al teu costat, per un moment (com quan llegeixo un text teu, Beckettià). Potser perquè estic desorientat i sense inspiració artística/literària. Hi vaig estar donant masses voltes. Masses, he dit. És absurd. I ho sé. Però mira. I sí, ho reconec, no és el millor que he escrit mai, però tampoc tinc pretencions literàries, que sóc de ciències jo! I no se'n parli més. Que és tonteria...

El proper post, prometo currar-me’l de valent, per guanyar un premi Pulitzer. (Aquesta és la part cínica del post).

Són aquests, els "fenòmenus":

1.- (Censurat).

2.- (Censurat).

3.- (Censurat).

4.- (Censurat).

5.- (Censurat).

6.- (Censurat).

7.- (Censurat).

8.- (Censurat).

9.- (Censurat).

10.- (Censurat).

11.- (Censurat).

12.- (Censurat).

13.- (Censurat).

14.- (Censurat).

15.- (Censurat).

What are you doing the rest of your life?

Encara mig adormit sento, mig intueixo en un oníric respir, com s'alça, com sigil·losament es dirigeix a la dutxa a despertar del seu son de marmota amb aquella aigua massa calenta pel meu gust. Suat, acalorat, sento l'aigua còrrer i espero, sense saber-ho, els cinc o sis minuts eterns en què ella suaument repassa el seu cos amb una crema d'olors apetitosos amb cura de no deixar ni un sol centímetre quadrat sense hidratar. Endormiscat encara, amb l'ull esquerra entreobert i l'altre cluc, veig com s'apropa, completament nua i radiant, amb la seva pell freda -tot i l'escalfor de l'aigua- i se m'asseu al costat i em besa suaument primer a la galta, després al coll i l'esquena, i noto el seu cos fred i sensual i em moro de tendresa i de plaer, i m'empapo d'ella, del matí, de la fredor de la seva pell nua i em pregunto en silenci "what are you doing the rest of your life?". Sento llavors el so del saxo portentós i sensual d'Archie Shepp tocant la bella melodia de Legrand i vull que sigui el matí següent per tornar a veure-la nua, preciosa, radiant i viure la sensació de la seva pell freda damunt la meva, calenta i adormida.



Nota: Es demana a l'oïdor que no posi cap atenció al vídeo dels gatets i la mare que els va parir sinó a la música, al temassu de Michel Legrand interpretat pel gran Archie Shepp, gràcies... siau, siau.

Un oasi amb imant, una plàcida calma necessària

Pensava escriure una crònica sobre el concert de Love of Lesbian d’ahir a l’Apolo, n’estava convençut. Ja m’hi posava. Però una visita a Ca La Mitall, sempre reconfortant i reveladora, m’ha fet canviar d’idea. Allà he llegit això: “voler emocions sense aturador potser és símptoma d’inconformisme?” (i després en venien d’altres de preguntes, com dic, reveladores, d’anàlisi sociològic fi, que no reproduiré perquè no se m’acusi de plagi, ja que reproduirïa el post sencer... brutal). La crònica dels LOL potser vindrà també, després o un altre dia.

Amb aquesta n’hi ha prou pel què vull dir. Voler emocions sense aturador = inconformisme. Sí, jo crec que sí. L’inconformisme davant la calma, la passivitat i el sedentarisme. Inconformisme davant la rutina, davant “el que està bé”, el que “s’ha de fer”, el que hi ha establert. Voler emocions sense aturador és símptoma d’estar viu, de sentir que el cor batega, que l’alè és calent i que s’accelera de vegades. “Masses emocions” diuen. Masses? Mai n’hi ha masses. I d'acord, moltes emocions, esgoten. Però d’això es tracta: d’esgotar-nos, tancar els ulls un segons, agafar alè, i tornar a arrencar a còrrer. Començar de nou. Emoció? No sé què fer-ne, de tanta. Corro massa, sóc un impacient. Necessito, a cada moment, a cada minut veure i viure emocions intenses, moments màgics o simplement, moments amb aquells qui m’estimo. I no sé si és per allò de “carpe diem, memento mori”, perquè el meu metabolisme està massa accelerat, o perquè realment m’agraden masses coses i em perdo corrent darrera una i altra (com deia Kerouac, sempre les mateixes cites, Yeral, sempre les mateixes...). 

Si començo a còrrer ja no puc aturar-me. Vull que passin coses, moltes, quantes més millor, i a cada moment. Cada matí és com si naixés de nou i comencés de nou a conèixer-ho tot. Així, cada dia conec el cambrer que em posa el tallat, al mateix bar. Cada matí conec de nou els companys de laboratori. I la secretaria. I conec de nou el meu director de tesi. Cada dia conec els meus amics, i les meves amigues, quan els veig o hi parlo. I cada dia em conec de nou, a mi. I em trobo en els altres. Em conec en tots ells. Sóc de personalitat adictiva, i hiperactiva, diria, no puc frenar, no sé aturar-me, no sé aturar-ho. Vull que cada cop la cosa, qualsevol cosa, vagi més ràpid, corri. I a vegades cal calma. Cal una mica de paciència, d’aturador. 

I quan trobo un moment plàcid, m’hi quedo. I n’he trobat un. He trobat un oasi enmig de tanta barbàrie, Mitall. I l’has de veure. No és cap il·lusió òptica, t’ho puc ben assegurar. És una aigua tan fresca, flors dels colors més vius que imaginis, és arbres fruiters, és la calma que em cal. És un oasi amb imant.

I vull còrrer i viure i veure i beure i prèmer i vèncer i sentir que l'Oasi també m'hi vol. Vull nits sense dormir. Vull infinits esmorzars més. I mots encreuats inacabats. Vull "amunts i avalls". I que cada dia comenci de nou. Que cada dia ens busquem sense trobar-nos i ens trobem sense buscar-nos. Vull concerts com els d'ahir (a poder ser, i si li plau a la organització, amb aire acondicionat o a l'aire lliure). I vull un “ahora sí, pienso quedarme hasta el fin”.

El cielu, avui

T'he trobat a faltar moltes nits, avui.
La Bohèmia, 2.05.09

Com es pot explicar el cel? Com, des de dins, intentar descriure’l? Alguna vegada hi havia estat, em diuen, però ja ni ho recordava. No n’havia tingut notícies des de fa molt de temps. El cel, el cielu (quin gran nom per un bar musical, Manresans!), com m’agrada dir a mi, no és com aquests locals de moda que, no saps ni com, un cop visitats et visiten ells a tu en forma de newsletter o d’eterna i feixuga carteta-programa amb els espectacles de torn. I sembla que mai hagin de desaparèixer. No. El cel és un trocet de felicitat, petita i verd clar, lluminosa i càlida, que si t’atrapa ja no et deixa marxar. Et quedes a dins per sempre, encisat, escoltant les més belles melodïes. Però, això sí, o hi ets, o no hi ets. Un cop ets fora, tot és fosc. I quan un és dins no sap què dir, no sap com començar a parlar. Perquè tot és massa bonic. Hi ha massa llum i les pupil·les es contrauen per intentar paliar tanta claror. Somio? Sóc cec? Camino per sobre dels núvols o només és la il·lusió de ser-hi que m’ha atrapat? No ho sé. Perquè normalment no sabem res. I aquesta és una altra peculiaritat del cielu. Moltes vegades hi som i ni ho sabem. I és quan en sortim, malparats, malferits, maltractats, esbroncats i convalescents, que ens n’adonem. I llavors pensem: perquè no n’he gaudit, un cop hi era? Eres cec. No hi veies.

Des d’aquí dalt tot és veu molt petit. Tot és insignificant. Tot menys el núvol que em duu amunt i avall. Tot és deliberadament fugaç, banal i absurd. Tot menys el trocet de cielu que ella em dóna, avui.

És preciosa. O percoias, segons un amic meu que és dislèxic ("Disléxicos del mundo, uníso"). Jo sé que és preciosa. Ell diu que percoias. I en això no ens posarem d’acord. Va aparèixer del no-res, d’un concert i una anécdota, d’una tornada en cotxe, d’una cosina que em coneix com un germà i insisteix. Va nèixer en una nit de flors, amb la primavera. Com no podia ser d'altra manera. I d’unes cerveses, només dues, jo, embadalit, que s’allarguen fins a ben entrada la mitjanit (he rebut una carta de la Damm, estan preocupats per la davallada del consum en un servidor), i d’unes partides a pòker, i uns roms amb cola, i una caminada a casa, i unes cames grau 6,5 a l’escala de Richter que mostraven encís. I d’un oblidar-se de tot: de la tesi, del futbol, de Muchachada… Jo veia que els seus ulls vius i expressius em parlaven, que em deien coses, i no vaig poder evitar-ho, els meus van començar a parlar. El que no sabia, és que un cop has contestat als seus ulls, ja hi ets, no s’hi pot fer res. Ja hi has caigut. I aquí estic, en plena llum, en un mar de plàcida calma que m’acarona, m’encisa i em fa feliç. Aquí sóc, ben bé no sé on, però de ben segur que això, sigui el què sigui, rau en algún racó del cielu que tan busquem, a vegades. Ahir, al cielu, vam fer un vers junts. No sé si el vaig dir jo o ella. Potser jo, però tan és, ara. Em sembla que el vaig dir incitat per unes paraules seves. Tot i que no sé ben bé com va sorgir. Però és ella qui se n’enrecordava, avui. Hem quedat que amb els beneficis del mateix, anem a mitjes: 50-50. Ella, bona negociadora, volia un 60-40, però m'hi he negat. Diu així: “T’he trobat a faltar moltes nits, avui”. I és que és això. La he trobat a faltar, tot i no sent-hi, moltes nits abans de conèixer-la. Ahir, en un moment de la nit, vaig trobar-la a faltar estant allà amb mi, on fóssim. Perquè vaig sentir que totes les nits que havíem passat separats fins aquell instant, potser no havien existit. No eren. “Exagerat” –diran alguns-. “Agosarat” -constataran d’altres-. “Romàntic empedernit, atontat” -peyorativitzaran uns tercers-. El que vulgueu. Però potser començo a ser, avui. Sigui com sigui, l’encís ja és dins i prem, com la nit, ulls vigilants de cobrellit, i viatja coll amunt, trencant el son, bramant un temps, cercant un bri d’alè de mel que digui “rai, ja sóc aquí!”. Recòndit, he trobat l’encís, un lloc sense la tempesta habitual, sense els designis infructuosos de la luxúria més barruera i absurda, fugaç. He trobat la seva, una mà tan càlida... I a estones sembla que volguem escapar-nos l’un de l’altre, com fent-nos creure que no passa res, que tot està controlat, que som amos i senyors del nostre designi. I ens demanem calma. Demanen calma des de la organització. Però és que no hi ha cap pressa. Ningú vol còrrer, enlloc. I sé que hi ha quelcom que està escrit. Perquè vaig saber que podríem no haver-nos conegut mai. I ens hem conegut. Només per això, i perquè tinc por, m’arrisco a jugar a fer-la feliç. I perquè m'agrada, i m'atrau. Molt. I no sé si en sabré, no ho sé, encara. Però ho vull. I aposto. Com en aquella nit m’ho jugava tot a una parella de tresos o a un dos de cors. Te’n recordes? All in!

I no cal res més. No cal dir res. És tan fàcil aquest joc, tan plàcid...

"Prefiero un lunar de tu espalda a la pinacoteca nacional" que diria Serrat.

Camina a un pam de terra. Sap volar. Vola. Vola i t’enlaira amb el seu 22 de peu cap al cielu que us deia abans. I no hi ha res a fer. Per més que un intenti escapar, sempre acaba aixecant-se (i aixecant-me!) dos pams de terra, a poc a poc, lent comme un rêve. I jo, com en un rêve, no puc fer més que deixar-me endur, entusiasmat per les seves mans. Ara espero, impacient, una altra petita dosi d’aquesta, la seva dopamina onírica... Tinc el 112 marcat i el telèfon en mà... Si trigo massa la síndrome d’abstinència em podria matar...

Un petó d'il·lusió, de trocet de cielu.

P.D. Sento no haver escrit fa tant de temps, estimat Bròquil. Ja saps, la tesi. No m’ho tinguis en compte. I a més, i d’això en fa uns quants dies, setmanes... al cielu no hi ha ordinadors, ni tan sols llàpis i paper... i acabo de baixar a la terra un moment, a fer un mos, però ara pujo un altre cop, si Sant Pere ja s’ha llevat de la “sesta”. Recòndit, estava trobant-me en algú. I bé que potser m’hi quedi un temps. Ara m’hi quedaria tota la vida. Avui.

Cortázar: "te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí"

A un minut perquè acabi (sempre apurant...) el dia que fa 25 anys de la mort de Cortàzar, el gran cronopi, l'escriptor total, el del somni i la vigilia, el d'una de les millors noveles (per dir-li així) que he llegit mai, la infinita Rayuela, llibre que es mereix ser col·leccionat com La Marlene m'incità, en diversos idiomes -el d'idioma lila t'espera!-, llibre que s'ha de llegir 23 vegades, una del dret, l'altra del revés, una marxa enrera, l'altra a 230 km/h, l'altra a 20 km/h, l'altra somniant, l'altra amb el ulls tancats i l'altra amb el sentit de l'olfacte, em disposo a fer-li un humil homentatge, o simplement a dir, a parlar sobre ell, una estona.

(Inici de Rayuela en alemany, la lila: Ob ich die Maga finden bürde?).

L'homenatge, de fet, absurd i simbòlic, i digueu-me "capullo" o el què us passi pel cap, si voleu, l'he fet aquesta tarda. M'explico: empès pel post de la ja citada Marlene al seu Àrtic, i sorprès per ser un dels pocs contes de l'autor que no havia llegit, he buscat en aquest món internàutic, ajudat per l'incansable Gugel, el conte "Acefalia" del mestre. No sé en quin llibre deu ser, no sé res (jo us ho buscaré o li preguntaré a la Veïna) però la qüestió és que l'he trobat, en JPG, que ja té tela la cosa, i l'he imprès, fent-ne de l'ordre de 50-60 còpies i me l'he endut al Cata -el bar mític de l'estació de Sant Cagat on es troba la flor i nata del joven i del no-tan-jovent- per a repartir-lo, que és ben curt -he pensat-, i la gent, ni que sigui per curiositat, el llegirà. Doncs dit i fet. Tots repartits. Espero que algún dels receptors n'hagi gaudit i l'hagi incitat a llegir alguna cosa més d'ell, un Cortàzar que es mereixia un homenatge una mica millor. És un bon conte, aquest Acefalia. A la tele-di-merda no sé si han dit massa res, i encara estic pendent de mirar els diaris digitals per veure si n'ha sortit alguna cosa més, però tan és, jo ja l'he homenatjat, humil i senzillament.

Cortàzar, el de Historias de Cronopios y Famas, el de 62, modelo para armar, el de Las armas secretas, La vuelta al día en ochenta mundos, el de Final del juego, i la gran Rayuela (que no em cansaré, no!) i sobretot el de tants imprescindibles contes. Llegint Axolotl, vaig creure que era un peix per tornar a ser un home en qüestió de milisegons i al minut, estar dins una peixera, nedant, altre cop. Amb La carícia más profunda vaig patir una angoixa delirant, m'enfonsava amb el protagonista, molt endins. Amb Torito, i mira que en general sóc bastant reaci a aquest tipus d'esports basats únicament en la violència física- vaig estimar la boxa, i m'hi vaig avessar! (en el conte, entengui's). Amb El otro cielo, vaig plorar (i ara no sé ben bé el perquè, però l'Elena el té, que li vaig donar, i potser m'ho podrà explicar...). Amb Continuidad de los parques, no sabia si llegir el següent conte o tornar a començar-lo, per petit, per gustós, per intrigant. Amb El Perseguidor, que dec haver llegir 324 vegades (i no descarto llegir quan acabi aquest post, una altra vegada), vaig estimar Charlie Parker, el be-bop i el jazz en general més que mai ho havia fet... o va ser a partir d'aquest conte que m'hi vaig aficionar??

I aquest és l'exemple més clar de la meva passió i admiració per Cortàzar, no sé ben bé quan comença. No ho sé. Recordo que el primer llibre que vaig tenir a les mans va ser "Los relatos (3) Pasajes", el tercer volum de contes que Alianza Editorial editava als anys 80. Les reedicions dels 90, no són el mateix... no ens enganyem. Ara el tinc entre les mans i l'oloro i el miro, i l'obro i el tanco i em porta a aquella època. I sento petits calfreds. Sí, fetitxisme, si voleu, però del sa (si és que n'hi ha de sans). Però, i això sí, el que no oblidaré mai a la vida, va ser el Nadal de l'any ves a saber quan, quan jo tindria ves a saber quants anys però que no gaires més de 18, quan una veïna (gràcies Paqui, encara recordo aquell moment!), amb qui acostumàvem a fer regals de Reis, em va obsequiar, quan ja no l'esperava perquè a casa no "havia caigut", amb una edició, LA edició de Rayuela a Cátedra (Letras Hispanicas). Tan cuidada, tan detallada (amb aquells peus de pàgina, més que imprescindibles, en la majoria de casos per un servidor, menys quan parlen de músics de jazz, i tot i així...), tan compacta, tan elegant (el negre de la portada i el dibuix, gairebé invisible, a llapis de color de la portada, són d'un bon gust)... i potser m'estic excedint, perquè no és la millor edició del món, però és la meva, la que vaig FER MEVA. La que vaig Viure jo.

No sé què més dir, perquè no pararia, i em fliparia i diria coses que, afortunadament, encara no sé ni conec de Cortàzar i em ficaria en terreny aliè. Perquè em queda molt per llegir d'ell, perquè hi ha molts llibres que no tinc, perquè aviat sortirà un llibre amb un munt de textos inèdits (amb candeletes, l'esperem alguns). Perquè això, saber que encara puc llegir-lo, o rellegir-lo milers de vegades. I diria coses com que després de llegir Rayuela, puc dir que he estat a París, que he passejat pels seus carrers, que he pres cafè en els seus cafès, que he menjat i begut en els seus restaurants, i que he viscut el jazz i la vida dels anys 60 parisencs a la vora del Senna...

Per no parlar de sentir-lo llegir un conte seu, amb aquelles erres tipus Tries, o de quantes vegades debem haver vist amb el Míguel, la mítica entrevista amb el crack Joaquín Soler Serrano a TVE l'any 1977... Aquí està! Si no la heu vist us la recomano! I si la heu vist, encara més!

I m'ha encanta l'anècdota que Juan Cruz explica en el seu article a El País:

Cortázar se había detenido a escuchar un concierto de una joven que cantaba como Joan Baezen el barrio gótico de la Ciudad Condal. Escondido en la oscuridad de la calle, harto de que le abordaran para tener su autógrafo, este hombre de casi dos metros se vio asaltado por un joven que le ofreció una torta.

- Julio, toma un pedazo, le dijo el chico.

Cortázar se hizo a un lado; era, desde que fue un chiquillo, un hombre tímido; no le gustaban las fiestas ni los saraos literarios; Hasta que se convenció de que debía tomarlo. Y le dijo al chico:
- Muchas gracias por acercarte y convidarme.
Fue entonces cuando el joven le dijo a Julio Cortázar lo que muchos de los que le leímos le hubiéramos dicho en ese sitio o en el limbo si existiera y fuera el sitio donde ahora estuviera mirando:

- "Pero, escucha, te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí."

Julio le dijo: "No digas eso, no digas eso" (...) "Y nos abrazamos y él se alejó. Bien, cosas como éstas son las mejores recompensas de mi trabajo como escritor. Que un muchacho o una chica se acerquen a hablarme y a ofrecerme un pedazo de torta, es maravilloso. Así vale la pena el trabajo de escribir".

I ho reconec tinc un "Cortázar sin barba" (una biografia que el Míguel ja ha llegit) pendent... i fa massa temps. Avui començo.

I aquest any aniré a París.

Yes, Weekend!

Es rumoreja que un negre, amb la respectiva dona negre i filles negres, a entrat a la Casa Blanca, cosa que en sí mateixa, ja és un contrasentit. Casa Blanca. Ho diu el nom. Mai hi havia hagut un president negre als EUA. Però és que com ve va dir el propi Hussein Obama (m'agrada dir-li Hussein, és el seu cognom ves...) en el seu discurs JA com a president fa 60 anys el seu pare (que deuria ser negre i a qui no vaig tenir el gust de conèixer) no hagués tingut taula en un restaurant, i ahir era ell, Obama, per a fer un dels juraments més sagrats. I sí, s'ha creat una expectació de la hòstia, i sembla que amb ell, arribi la panacea del món. I tothom sap que no és així, que potser no canviarà tant, o res, però si més no, el fet de que Bush fugi del govern, que se'n torni al seu ranxo a Texas i torni a sodomitzar vaques i a beure bourbon a totes hores, veient comèdies romàntiques, i mantant-se a palles pensant en la invasió d'Irak, ja és prou. Jo estic content, ho he de dir. No estic eufòric, perquè si més no, està lluny el paio. I el país. Però, vulguis o no, ens afecta, d'una manera o altra. Que en el seu programa de govern tingui previst (tot i que vagi per llarg tot i havent ja mogut algun fil...) tancar Guantànamo, ja és una raó més que suficient per votar-lo i perquè sigui president. Però si sumes que és un home d'esperança, de ganes, i d'il·lusió pel canvi que suposa rellevar al pitjor presdent de la història dels EUA (ara m'he fet una mica de ràbia, rollo, sóc en Basses des que és corresponsal de TV3 a "Washingten"), doncs més. Mola. L'Obama mola. Pel que ha despertat. Pel què desperta. Per com ha fet tornar la il·lusió (sigui pel què sigui) a la població dels EUA (sobretot les minories) i de la del món. I sé que estic fent un text més típic impossible, que ralla, que ja-l'hem-sentit, fàcil, però és que és això el que penso. Que sí, que és un canvi. Perquè imagineu que ara hi hagués el McCain i la Palin al govern dels EUA. Només per un moment. Imagineu-vos-ho! Ho heu fet? Jo no, perquè empitjoraria el meu estómac. Hòstia, un ex-veterà de guerra, mig lisiat, amb cara de llangardaix, pàlid estètica Iniesta, tirant cap a conservador (perquè després de Bush, s'ha de dir això)... Passo.

Ara bé, i això sí, el món està fatal. Tot està fatal. Ells estan fatal. Nosaltres estem fatal. I per això, potser perquè les coses no poden anar pitjor, en general, i pel fet de què ell només té paraules d'esperança, l'amic Obama esdevé una major il·lusió i desperta tanta eufòria i ha fet vessar tantes llàgrimes. Veurem què passa amb Rússia, amb Cuba i amb els països llatinoamericans. Veurem què passa amb l'Irak, l'Afganistan i Guantànamo (essent negre..., quin marró que li han deixat!). Veurem què passa amb les minories de les què parlava en el seu discurs. Veurem què pot donar, de tot allò que diu. Veurem si és tan Marthin Lutter King "como lo pintan". Jo hi tinc posades certes esperances, què voleu que us digui, digueu-me il·lús, dins aquesta democràcia a vegades decrèpita i enganyosa, dins aquest capitalisme extrem i aquest sistema de consum exacerbat... és una bona notícia. Ich bin gluckglich!

Per cert, al Bono, l'Alejandro i el Bruce els podrien donar bastant pel... Mentre que m'encanta que l'Aretha Franklin o l'Stevie Wonder hi fossin, com a mínim, així ens acompanyarà una mica de bona música (amb respecte pels admiradors dels lamentables U2, el previsible Sanz i el plasta del Springsteen).

I res, això, que Yes, Weekend! (que és el que realment importa... el proper Weekend! Eh, Mitall?).

2x1: Propòsits pel 2009 i Carta als Reis Mags d’Orient

Els propòsits per aquest 2009 són tres i ben senzilles:

1.- Més cultura en forma de concerts, teatre i literatura. Menys en forma d'alcohol en excès a hores laborables, karaoke-càustic i programes brossa tipus "El juego de tu vida" (a qui per cert, dec un post).

2.- Més pragmatisme, sense deixar els somnis i l’anhel, tenir realitats més palpables.

3.- Més egoïsme, més “pensar en mí” i no tan desviure’s pels altres (tot i que això no serà tareia fácil…). Diu la mama que "en català dues vegades bo és bobo".

I es clar, com diu la dita, ben nostra: "Salut, feina i un bon forat on posar-hi l'eina".

Als estimats Reis Mags d'Orient els demano:

1.- Que aviat acceptin el paper que hi ha "submitted" al JPET i que la tesi avanci, imparable!

2.- Menys estrés, més clients dels “bons” i dels tranquils, més música, cinema i tenis pel papa.

3.- Més Estartits, passejos i sopars tranquils, més diàleg i tot l'amor que ella es mereix per la millor mama del món.

4.- Un retorn plàcid i profitós a Shangai pel Ferrandis i uns mesos fugaços i intensos per la Yis aquí.

5.- Uns òssos més forts i menys dolorosos per les Iaies, i esperança i il·lusió per cada dia.

6.- No buscar, deixar de fer-ho, i llavors trobar (eh, Aleix?)

7.- Un viatge més enllà de Montcada i Reixac-Manresa.

8.- La cinquena temporada de Gaus (àlies House) a Cuatro (Què fàcil aquest…).

9.- Que toqui més -música entengui’s-, i que fem un grup de nom absurd i impronunciable amb el Dani Daniel i el Uri… (De somnis es viu, també).

10.- Que si li torno a escriure a la meva musa musical un mail elogiós i sincer, em contesti.

11.- Conèixer l’Ararat (ara sí que m’has de passar un tanto).

12.- Més Mingus B. Formentor i els seu Discòlic, més Ràdio3, més Minories Absolutes, més APMs, més Padre de Familia, més Little Britain, més Muchachada Nui, més ràdio i tele (n’hi ha?) de les que valen la pena.

13.- Un petó sincer d’Amistat de/per qui he escrit tant.

Sé que demano molt, però m’he portat força bé, i en la vostra condició de Mags, algunes de les coses d’aquí no us costaràn massa…

Gràcies reis!

Yours sincerely,

Yeral, the tiny dancer

Indifférence (o l'amor que s'amaga)

Sona Indifférence interpretada per Richard Galliano i el seu Quartet... O és la cadena del vàter del pis de dalt??

Sento que quelcom dins meu, alleugerida i suaument, em recorre l'estómac, i que em cremen els ulls quan parlo amb ella i em cita el seu amiguet... i em pregunto per trenta-quatrena vegada: era (llavors) l'amor que trucava o simplement era correu comercial? Què se n'ha fet de tanta poesia? On he anat a parar? On ha anat a parar? On hem anat, si és que alguna vegada hem estat en algun lloc? No recordo res. Res. Com en un dia d'aquells de ressaca espantosa quan he de trucar a l'Andreu i preguntar-li què va passar la nit anterior. No recordo perquè no vull recordar. Perquè dol. Perquè fa quatre dies encara escribia, i potser aquesta nit, quan arribi a casa -si és que hi arribo-, ebri de fum, de nadales lamentablement entonades, ebri de mi i de ginebra aigualida, torni a fer-ho. Si torno a caure-hi, si torno a caure quan la vegi, vull que l'aterratge no sigui forçós com fins ara. Vull que el terra, ben dur, m'esmicoli a trossets ben petitons i després el Miquel, ploròs i feliç de ser-hi, em pugui barrejar amb la menestra de verdures i menjar-se'm. No, ja no cauré mai més. M'he fet gran. He crescut. Escriuré més si cal, però no cauré, perquè no pujaré més al cim. Ja prou que hi vaig ser.

I a banda d'això, parlo amb la meva mare per telèfon per segona vegada avui (només?) i em diu que no m'oblidi de la càmera de fer fotos, que la taula per 25 fa goig i s'ha de "retratar" (del llatí retratae), que la liarem grossa..., que dugui la guitarra que ja té les ampolles d'anís per rascar i que, sabent que era necessari, s'ha afanyat a beure's aquesta tarda. L'estimo, i aquí sí que no hi ha volta de full.

A més, a l'amic inservible d'ahir amb els de la UAB em va tocar una "Guía de finançament per la Recerca". És l'atzar que és un fill-de-puta o algú que és un fill-de-puta? No passa res, l'any que ve ja el tinc lligat. Després déunostrusinyor dirà. El que és cert és que la tesi avui ha avançat ben poc perquè: o ella no ha volgut moure's o jo no he sabut convèncer-la. Ara bé, camina, que ja és molt.

Vint-i-set menys vint és més que cinc o no. Ambdues coses.

El Nadal és a tocar. Sant Esteve a un cop de tita. I 2009 que ve en barca. I l'amor és pa amb formatge, diu Casasses. Però no penso estar content perquè sí, perquè ara, quan escric això escolto música càustica, nostàlgica, trista (si voleu). I així anem. Flambée Montalbanaise del Luz Negra de Galliano.

I seguint amb l'amalgama de temes entrellaçats que hi ha aquí, diré que un blog anomenat "Shit, I'm Catholic" m'ha sorprès amb un post on es destaca l'homeopatia com a única ciència mèdica certa i que cura d'una forma veritable i grandiosa. I està clar. L'aigua té propietats estupendes. Però jo dic que la medicina Ayurvèdica, que no tinc ni idea de què va, bé, una mica sí, però en la que ara i avui no em ve de gust aprofundir, és magnífica també. No barrejaràs pa amb formatge diu, i així, et quedaràs sense amor. Mira que era fàcil, l'antídot.

I ahir ens instruïa en el món dels astres l'amic Xipi Osteopathy El Gran. Que sapigueu que un signe d'aigua com jo sóc (Cranc), s'enten molt bé i ha de conviure/compartir-tot-allò-que-pugui amb un signe de Terra, i en concret, els crancs som molt afins amb les capricorn, en l'amor heterosexual, entengui's (les capricorn que llegiu això podeu deixar el vostre e-mail/telèfon als comentaris, us trucaré, us ho asseguro).

I com que avui vull que ho llegeixi (tot i que no sé si és el dia), i alguna cosa de les que he escrit ja arriben massa tard, i sembla ser que massa encriptades, aquí li deixo el meu humil regal de Nadal a qui va fer-me creure en l'amor quan feia massa temps que me'n reia. I sé que es-cric/tic a les Antípodes. Que fa fred. Que és hivern a casa nostra. Però també sé que m'agrada que hi sigui, sigui com sigui, amb gel i neu si cal, i jo al seu voltant, com un electró. I per això, en el fons, en una cavitat molt profunda d'algún lloc molt imperturbable dins meu hi ha algú que somriu. De fet, m'agrada que ell la cuidi. Jo sóc ell, d'alguna manera. És per tu (que ja hauries de saber veure-ho en uns ulls i que, en el fons, sé que ho saps):

Feixuc i malferit, innat

De nou, feixuc i malferit,
Per un maleït amor entremaliat.
He dit amor? A dir veritat,
no sé jutjar si és pluja o és delit.

De nou m’adono que sóc tu,
I en una adolescència de blancor
La tremolor d’aquest indret innat
Fa nèixer en mí, encara,
Una major curiositat.

De nou, feixuc i maltractat
Somio en fer de mi,
Un tu magnificat.

Del 26.09.08

Així, sempre

T’estimaré sempre així
Anhelan-te, bella i immòbil
Com la branca del taronger.
I quan floreixis
Ja seré cec per olorar-te
Quan floreixis ja seré cel
Per abraçar-te des del damunt.

T’anhelaré sempre així
Estiman-te pura i dòcil,
Com la fulla quan cau i,
Abans de prendre mal a terra,
Jau uns segons resuspesa a l’aire,
Buscant l’alè a qui encomanar-se.

Del 7.12.08

Potser no era el moment, potser no era el dia. Però sigui com sigui, fos com fos, és bonic el que hi ha. I plàcid. I una mica pretèrit, vull pensar. Així que...

Bon Nadal a Tots i Totes... sobretot a ella i a les Capricorn!

My Foolish Heart

There's a line between love and fascination
That's hard to see on an evening such as this
For they both give the very same sensation
When your lost in the magic of a kiss

My Foolish Heart...

...interpretat per Kurt Elling a "Live At Chicago"

Se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío

"No piense mal de mí, señorita. Mi interés por usted es puramente sexual"
Groucho Marx

És tart, que diria la mama. És tart, és hora d'anar a dormir. Però no en tinc ganes. No. I mira que em criden per anar al Bohemia, que els sms arriben en el moment d'anar a dormir i penso, "ves-hi" i penso després "no, dorm". I res. En comptes de fer una cosa o l'altra, faig una tercera: escric.

Hi ha coses que no s'entenen. L'Amor, la primera. És impossible (d'entendre). El sexe sense amor, la segona. Que què? El sexe amb amor, la tercera. Ja... No entenc res. Ni la linealització de Dixon ni la de Eadie-Hofstee. Si les dades no quadren, no hi ha res a linealitzar. Res. Però d'això es tracta es veu. No hi ha res a entendre. Ni a linealitzar, si no hi ha dades. Res. I és que amb prou feines aconseguim llevar-nos, avui. Que ja és prou.

I com deia aquell "se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío".

No sé si ser sincer és ser sensat, però sé que si no hi he de ser, no hi vull ser comptat. I això podria ser el vers que no vaig escriure un dia. I per això l'escric avui. Perquè no hi ha res més sincer que el que escrius sense voler/saber escriure. No sé què anava a escriure. I escric això.
Sí, tenia algunes idees: surfistes a càmara lenta, l'all ho és tot pels anglesos, dioptria, a diario, está muy bien eso del cariño, a love supreme, kind of blue. Però d'això no cal escriure'n. Això es viu. S'escolta. Se sent. Volum recomanat: 12 (en un cotxu model Fiat Punto).

Incerta glòria la que vivim. I visquéssim millor si no fos pel patiment innecessari d'anhelar allò que sabrem que mai vindrà. Perquè hi ha coses que per més que les esperis, no vindran. Però també sé, perquè m'ho han dit, que és qüestió de romandre allà, esperant, fins que vingui alguna cosa a fer-nos oblidar aquella que esperem, fins que, sense haver oblidat el que esperàvem, ens n'adonem que esperem una altra cosa i que allò que tenim entre mans no ens interessa, que no ens complau. Sempre, des de temps immemorials, l'espera ha resultat més plaent i intensa que el tenir, que és un verb feixugament possessiu. Massa. Pesa. Massa. Pesa. Massa. Peça.

No vull tenir. Vull esperar... i t'espero. Vull anhelar. I t'anhelo. No sé perquè, ni per qui, ni per com. Només sé que espero que esperis el que haguem d'esperar. Perquè sense aquest anhel, jo no podria suportar ser. Quan arribis, truca a la porta, busca'm, però espabila't i fes-me sentir perseguit. Fes-me patir. I tremolar d'anhel. De tu. De jo. Ara..., mai, mai t'obriré la porta, que ho sàpigues, però t'espiaré, et miraré per l'ull de bou que hi tinc, i sabré que hi ets, que has arribat. Llavors, ja no t'adoraré, ni t'esperaré més. Llavors ja no t'ansiaré, ja no et desitjaré.

El desig és ser rebutjat, o encara més, és ser ignorat i un dia, així, a ulls clucs, sense saber perquè ni com ni quan, rebre un correu electrònic on hi ha massa complicitat amagada i una llàgrima que vessa, de pet, sobre un teclat aliè, però meu, amb una barra espaiadora que encara fa espais, amb un espai que encara t'espera.

El desig és una pel·lícula que no he vist i que vull veure amb tu.

Ansiejo saber que m'esperes
per allunyar-me de tu,
una mica més,

més enllà,

encara.

L'amor està en crisi: toca allò de "sexe per setze"

"Las batallas contra las mujeres son las únicas que se ganan huyendo"
Napoleón

Que l'amor és cec, ja ho sabem. Ho explica Boris Vian a "El lobo hombre". Però que a més de cec, sigui tan cabrón com per fer això que ha fet, no m'ho pensava pas. I que estigui tan despistat darrerament... Dunidó.

Tres dels meus millors amics, tres, estan "fotuts" per amor. I per causes ben diferents. Però xungues, totes tres. I en cap cas Cupido ha fet bé la seva feina, o, si la va fer bé en algún moment, se li ha oblidat, o l'ha deixat còrrer. És heavy. En tots tres casos tot anava tan bé... Era una il·lusió?? Una simple aparença?? No us ho puc dir, no hi era jo. Ni hi sóc, ara. En cap cas he sabut ni les causes reals de res, si és que n'hi hagut, ni el perquè de tot plegat. Què tenen en comú?? Que són una putada, per ells, per mi, per tot plegat, perquè ha deixat "inservibles" a la meva cosina-germana, a una de les millors amigues i persones que conec, i a un Amic inseparable dels de Veritat.

Sembla ser que un dels tres casos va a millor, segons informaven avui fons policials, però sé que un dels tres és una putada de les grosses, mentre que l'altre, tot i ser igual de dur, és una situació buscada per la víctima, una auto-flagel·lació, un masoquisme necessari i urgent. Millor acabar bé i a temps, que matar una relació a crits i disputes.

I avui m'ha passat una a mi. Una de bona. Perquè sóc un il·lús i un somiatruites. Perquè, tot i saber-ho del cert, he caigut altra vegada en la seva red, la dels seus malucs, i els seus llavis lascius. Perquè només pel simple fet de que fes gestos carinyosos i em digues una frase maleïda (i emmetzinada), ja em vaig imaginar el Paraís. I el Paraís més gran que hi havia hagut fins ara entre nosaltres era una mirada transparent que em deia allò tan punyent de "t'estimo molt, però com a amic". Tot i que, certament, avui, no sé què pensar. És allò de "vull però no puc" o "puc però no vull". I tot es queda en una innacció maravellosament absurda.

Em repeteixo més que l'all (que ho és tot pels anglesos) però "los amores cobardes no llegan a historias, se quedan allí". I punt. I és que si no em deixen ni jugar... ja passo d'anar al camp. Passo de la banqueta. Vull perdre però jugant. No veient-ho tot des d'un banc de fusta "a ran de gespa" (com porten les faldilles algunes... si es que el problema es de las madres...).

I tornant al tema que ens ocupa, i al principi, les conclusions simplistes (que sempre són les millors) serien: que tot està fatal, que l'amor està mal muntat, que val més el sexe pel sexe, o sexe per setze i que sí, que ja està bé de tan "romanssu", que s'ha acabat, que prou de poesia i cançó trobadoresca, que visqui el porno, que Sinospagan Boys i que preu per preu, sabates grosses.

Tothom pateix per amor, perquè l'amor a més de cec, inexplicablement absurd i foll, està en crisi, com Wall Street i el sector immobiliari.

L'Amor fa temps que se n'ha anat de vacances a les Seichelles, i no té bitllet de tornada. Ara, si cal, s'haurà d'anar a buscar-lo.

De moment, vaig a trucar al Sexe. Algú té el telèfon? (Es diu Elena Anaya... busqueu per la E o per la A, d'Anaya...)