Una veu menuda i sensual, un calfred plaent

Té un nom ben comú. I ben poc català tot i ser de Palafrugell. Es diu Sílvia Pérez Cruz. I és una joia.

El primer cop que la vaig escoltar va ser gràcies a la meva estimada iCatfm, però no de la mà de l'admirat Mingus B. Formentor, sinó en un programa de bon matí... Estava al laboratori treballant i sonava de fons. Vaig pensar: "cullons, quina veu...". I de seguida vaig mirar el nom del grup a la web i el vaig anotar: Immigrasons. Quin nom més curiós! - vaig pensar. I allò que passa. No m'en vaig enrecordar. Fins al dia que vaig tornar a escoltar-la. I em va quedar gravada a la ment... i vaig dir-me: busca-ho. La revolució interna (el gir de 180º en el meu univers musical, diria jo!) va arribar un temps més tard quan, amb uns quants mililitres de vi en sang, animat, desinhibit i amb els porus ben oberts perquè la música m'impregnés, el Juan-K me'ls va posar (als Immigrasons, s'entén) a casa seva mentre jèiem a la terrassa amb el Llupe, l'Ona, el Marek i el Tor (que com a gos oient, deuria al·lucinar també perquè va parar de bordar...) i acabàvem d'embriagar-nos amb vi blanc i bona música. Doncs bé, no tinc paraules (perquè possiblement no n'hi hagi): em vaig quedar atònit, perplex. I és que no sonava "Menuda", la impressionant, inigualable, melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosaaa (!!!) versió de la cançó de Serrat, sinó temes del folklore i la tradició argentines com Loca, Espérame en el cielo, Sólo se trata de vivir i d'altres clàssics catalans com Baixant de la font del gat, L'emmigrant o Corrandes d'exili i la interpretació, els arranjaments (gràcies Refree!) i els músics, TOT, era impecable. Un disc rodó. Una veu melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosa (ho havia dit abans?) que em va arribar al més profund de la medul·la i allà s'hi va instal·lar. I potser per això, perquè rau a la medul·la encara, cada cop que la sento m'agafa un calfred tan plaent que fa esfereïr. I des de llavors, que camino amb ella. I allà on vaig en parlo. I els meus amics i familiars, tots els que em són propers, saben que va ser gairebé obsessiu uns dies. I me n'adono que potser avui, encara ho és. Però m'agrada molt el què fa. Té un gust exquisit. I una veu encisadora.

I seguint amb les hipèrboles (que són molt "lo" meu) dir, que a més, m'encanta perquè és una "inquieta". De formació multi-cèntrica (es nota que va fer classes amb la Gran Mayte Martin a més de formar-se en el jazz...), té 230.000 projectes en marxa. I és del que es tracta (tot i que a vegades, centrar-se una mica, també està bé... i això m'ho dic a mi, eh, que estic d'un tarambana que dóna gust darrerament). Canta amb un grup de flamenc anomenat Las Migas (són quatre intpèrprets magnífiques que no sé què fan que no treuen un disc ja!), va ser -o estar essent- protagonista dels projectes d'intercanvi cultural Argentina-Catalunya i Mèxic-Catalunya amb Immigrasons (per cert, i el 2n disc on és?), va gravar les veus del disc Nou Nonet de'n Joan Monné (ho reconec, el tinc pendent i com a amant del jazz, no m'ho perdono...), ha gravat algunes veus en els discs de'n Refree i uns quants milions de projectes en col·laboració amb músics de tot tipus d'estils i de conceptes musicals i que ara seria difícil explicar en detall però que podeu consultar al seu MySpace.

Doncs bé, la Sílvia, amb un dels seus més nous projectes anomenat We sing Bill Evans (i perquè té un gust tan exquisit?? D'on li ve?? Canta a Bill Evaaaaaans!! Paaaaaaaaaau!!!), actua a Sant Cugat aquest dissabte. Sí. Amb en Joan Díaz al piano. Al Casal de Joves de Torreblanca -23:45h. diria (confirmem-ho). I ho va fer al Jamboree divendres passat però no hi vaig poder anar. I no sé què tal va ser. Però em moro de ganes de veure-la. I per això t'escric Bròquil, perquè ho sàpigues i ho diguis a tots els teus éssers estimats.

Perquè val la pena, perquè una veu com la seva, no se sent cada dia. Perquè els que encara estimeu la música de debó, enmig d'aquest batibull de Factors X i Operacions Trunyu, vingueu a gaudir-ne. I ull, que és jazz, i del suau, del que pot resultar (per alguna ànima indesitjable), somnífer (perquè sé que ho direu, però us equivocareu).

Sílvia Pérez em pot cantar un reggaeton que jo ploro. Vosaltres sabreu el que feu.

Onanisme POP

Ja fa més de 10 anys, en concret 12, des d'aquell POP de Los Planetas. Ha plogut molt. I ha nevat i tot. Però l'escolto ara, a unes hores intempestives, i torno a l'adolescència, torno a aquells dies i m'agrada. I em sento viu. I són les dues i mitja de la matinada, però queda molta nit, penso. I reneixo i crec que encara està tot per fer. Que la vida comença avui. Cada dia. Que sí, que hi ha crisi i tota aquesta merda que ens oprimeix, però que també hi ha cervesa fresqueta al Cata amb els amics, i hi ha els macarrons de la Iaia i els seus 86, i un concert a Palafrugell, i l'Esther que em regala un llibre en català i hi ha un jefe-com-deu-mana, i una tieta entranyable. I que m'està bé la crisi. Com m'està bé una mica de febre. I una mica de repòs. Però que no en vull més de repòs. Que demà estaré a tope. I és que el que vinc a dir, és que torno a Bilbao en aquells dies d'Aste Nagusia amb el Miquel i l'Àlex, i torno a les borratxeres inocents de llavors, amb tot allò que caigués a les mans, i torno a Benicàssim en aquell mític estiu amb el Picazo i el Lluís i el Xavi cosí i els seus. I és que retrobar un disc de fa més de 10 anys i reescoltar-lo no és només això. És reviure tantes coses que se'm fa un nus a la gola i no puc deixar d'escriure, sense dir res potser, sense sortir de dubtes, però sabent que hi ha alguna cosa que fa que la màgia d'una cançó com himno generacional #83 no s'oblida MAI. I revisc el Pupupuiu de Benicàssim, com us deia, i l'Aïna a la platja, i l'Elena, i la Mònica i la Sandra i tants amors eterns, i tants amors fugitius que romanen en tantes cançons... I l'Ana, amb qui em retrobo el dia menys pensat i a qui escric al feisbuc perquè és fàcil. I és que allò de Kerouac de que "me pierdo y me desconcierto detràs de una estrella y luego otra..." no era broma. Que era de debó. Que m'apassiono massa per les coses i per les persones. Que m'enamoro cada dia. Que em perdo. Em perdo a mi mateix, a dies. I llavors no hi ha qui em recuperi. I quan penso que ja torno a ser aquí n'apareix una altra d'estrella. I m'intrigo. I m'interesso. I busco. I ho vull saber tot. Perquè tot m'interessa: Robert Wyatt, l'art decó, com fer un tiramisú, què és el HTLV i la leucèmia limfàtica crònica, hasta donde llegarías por hacerme feliz, la conga "La caminadora" de Los Zafiros, qui va primer a la lliga, què és un cnidari, on anirem a parar, un vals d'un cantautor, un 3/4, el perquè de la crisi, l'últim article de Jon Lee Anderson, la CIA i el KGB, la mort per suïcidi de David Foster Wallace, d'on cony surt aquest pedant de'n Joaquim Pijoan (però què bé que escriu el cabró), quantes potes té un centpeus, la filologia alemana, els Transformers i l'Optimus Prime, un bolero de la Mayte, com tocar el clarinet sense fer-se pesat (Woody, va per tu), si demà hi ha un bon concert al Jamboree, si els Faemino y Cansado faran algún dia un espectacle 100% nou, Jimmy Hendrix, el Nobel de Medicina i el de Literatura, l'estructura química de la cafeïna, perquè esperar a demà, perquè no m'estima si podria ser perfecte (però no vull), si és veritat el que diu la gent, el bucle de La ley innata d'Extremoduro, el putu Carallibre (àlies Facebook), la Fernanda Moruno i la Charo Loriente, el perquè de tot plegat que diria Monzó. Vull conèixer. Vull sentir-me viu. Sentir que estic aferrat a les coses amb força. Vull sentir que estic en contacte directe amb el món, amb la gent. No vull aïllar-me. No vull alienar-me. No vull només estar amb mi mateix. Vull estar amb vosaltres. Perquè sóc social. I necessito exterioritzar-ho tot. O gairebé. Perquè sóc empatic i egocèntric. Però generòs. Perquè ho dono. Necessito donar-ho. I rebre'n una ínfima part. Però una part, per molt petita que sigui. Sóc un deliri constant. Un entusiasta. I diuen Los Planetas: puedo hacer que no haya sol, puedo hacer que no lo veas. I és veritat. Amb això vull dir que depen de mi. Després de tu, depen de mi. Del que desprengui. Del que vulgui. Del que reflexi i esperi. No cal res més. Només il·lusió. Optimisme. I aquest gen el tinc: me'l va donar la mama. Igual que el papa em va donar el de la responsabilitat i la impaciència, juntament amb el de l'entusiasme per les coses, l'optimisme i la il·lusió la mescla és realment explosiva. Es diu POP. I ja sabeu, cuando haces POP ya no hay stop... I els slògans no solen equivocar-se. Espero que el de la responsabilitat però no em faci un fanàtic de la feina. No. Necessito viure també. Jo treballo per viure, alhora que gaudeixo del què faig. Però mai vull dir que visc per treballar perquè això seria un error fatal. He tornat. Sóc viu. Tinc febre. Deliro. O no. Però la qüestió és que sé que el que faig ho faig amb il·lusió. Això no m'ho treu ningú. Tòpics? Sí. Però i què? És que he de donar explicacions de res a hores d'ara i al meu Bròquil?? Vaaa... home, vaa... I a qui no li agradi que no ho llegeixi. Que s'hi posi fulles de llaurer. Si. Que he començat a escriure la tesi i gairebé trempo indagant en coses, detalls. Després no he escrit res de bo, però això rai. Ja en tindré de temps. I si no tinc temps millor, que la pressió i el tren que veus venir sempre ajuden a espabilar-se. I en el fons dic això, que d'espabilat n'estic un rato, i que he tornat a l'adolescència, i que m'han vingut molts records, i que m'han agafat unes ganes bojes de sortir corrents (sort que el metge m'ho va prohibir fins que se'm cicatritzi la lesió al bíceps femoral...). Què? Res. No sé. No sé ni què venia a dir. POP. Això sí. Pop, jazz, soul, funk i una truita de patates crueta. I un cianobacteri. I una ampolla de Larios (a falta de pan...), i una Julia sevillana que és la millor, i uns amics seus collonuts, i In the mood for love, i un seguit de coses que fan que la vida valgui la pena. Però és que a més, jo mai n'havia dubtat. Però quan et lleves de bon matí en un hotel (molt luxós i el que vulgueu...) amb el coll completament ressec i un mal de cap insistent (i punyent) per haver-te deixat l'aire acondicionat encès tota la nit l'últim en què penses és en "lo" bonica que és la vida. Penses en Guantànamo, en els coloms morts, en un suïcidi colectiu, en un tsunami, en una dona que li talla la polla al seu marit. En resum i per anar acabant, dir-vos que demà, si em llevo a una hora prudent i la febre m'ho permet, aniré a la feina i trobaré un remei pel SIDA (potser dos...), després trucaré a Wall Street i posaré una mica d'ordre en aquesta crisi econòmica mundial que ens afecta, sortiré a fer un café curt (sense sucre) i escoltaré Laurita de Richard Galliano (si els mocs no m'han taponat els dos conductes auditius) i pensaré en la bellesa i el carinyo que em va transmetre la Laurita a Córdoba (i no penseu malament, he dit carinyo), o llegiré a Stefan Zweig i la seva Pietat Perillosa i reflexionaré sobre la moral. O no. És que, de fet, no sé què faré encara. Però el que faci ho faré amb la il·lusió d'un nen que, per primera vegada, puja a una bicicleta. I que calli tothom, que ara parlo jo. I que ja està bé! I que s'ha acabat el bròquil!

I tot perquè m'he posat un disc del 96: Los Planetas, POP. Però és així.

(P.D. És que feia temps que no em masturbava al Bròquil... i ja tocava).