Segons la pàgina web
Metacritics, (molt recomanable, per cert, per a conèixer nous grups musicals i pel·lícules...) el millor disc de l'any 2007 és
Untrue, de
Burial. Tonteries. L'he baixat d'internet (home, no me l'anava a comprar si no sabia ni qui eren aquests pàjarus...) i d'acord està bé, però tampoc és per tirar cohets... És un grup del Regne Unit que fa música electrònica més o menys original però que a mí, la veritat, no m'aporta res.
Aquí us presento el que per mí és el
millor disc del 2007: Lo que me dice tu boca del genial
Javier Rubial.
Escoltant-lo podreu adonar-vos, si teniu una mica d'oïda i ganes d'escoltar, de que és una veritable
joia. No caldria dir res més, només escoltar-lo i prou. Però ja que estic posat i una mica perquè em dona la gana, en faré cinc cèntims (o cinquanta).
Vaig conèixer a en Ruibal en un concert a Madrid en un viatget que vaig fer amb la que llavors era la meva parella. Vaig quedar fascinat. Molt. Vaig anar a saludar-lo i tot, i a felicitar-lo i donar-li les gràcies per la música. Amb la dedicatoria que va escriure'ns al disc (
Las Damas Primero) vaig saber que era un tío a conèixer i a explorar:
"Para S y G, un par de besos apretaos". Gran Ruibal. Gran.
Aquest últim disc, que em sembla que va sortir a finals del 2006 (o sigui que
bembé no és del 2007 però que m'és igual), és un concert gravat en directe a la sala
Galileo Galilei de Madrid. Ara bé, si no fos pels aplaudiments i les ovacions quan acaba cada tema, ningú ho diria. Un mestre en directe, a més. Un mestre. Per a qui no el conegui, en Ruibal és un cantautor de Càdis que porta ja més de 15 anys en el món de la música. Si no fos músic, seria poeta. Escriu uns temes amorosos amb una sensibilitat i amb paraules més destres que una daga enverinada. Sincerament, apart del seu anterior
Las Damas Primero, també esplèndit, els discos precedents (
Contrabando, Pensión Triana, La Piel de Sara...) no els he escoltat massa, de moment, es clar i no puc opinar. Ara bé, aquest
Lo que me dice tu boca, és un disc d'aquells que no et canses d'escoltar mai. Mai. M-A-I. Me l'he posat 135.236.889,6 vegades (la 0,6 és perquè una vegada me'l vaig posar i com que tenia pressa vaig deixar-lo a la cançó 9 de 16 que hi ha al disc). No puc parar. És una droga tremendament addictiva, tant, que si estàs un temps sense escoltar-lo, t'agafa una síndrome d'abstinència brutal i siguis on siguis, sigui l'hora que sigui, passi el que passi, et poses a buscar-lo desesperat: l'has d'escoltar!! De debó. A mi em passa. Sóc a Alemania fent una estada en un laboratori (
blablabla...). Alguns ja ho sabeu. Doncs sóc tant imbècil que vaig deixar-me'l a Barcelona. Què vaig fer? Només arribar,
E-mule i avall. I l'escolto, gairebé cada dia. I m'he tret ja la meitat de les cançons d'oïda amb la guitarra i el canto, i me'l torno a escoltar, i el penso, i el recito, i el canto
a capella pel laboratori, i els hi canto a tres
Erasmas de Saragossa que es queden
ornubilás amb el meu art (perquè no saben que no és meu l'art sinó de'n Ruibal) quan dic:
"Si no te pinto bonita, no es porqué yo no te quiera, que si te pinto igualita, igual son 8 que 80... y contigo nunca me salen las cuentas...", i me'l poso per rentar els plats, a la dutxa, quan miro la tele, quan pujo, quan baixo...
All the time. La meva companya de pis, que ni el coneix, ni n'ha sentit mai a parlar, va escoltar-me cantant el tema que dona nom al disc "Lo que me dice tu boca" i l'altre dia, quan el tornava a tocar (ja he dit, que sóc adicte), em diu
"Me encanta esa canción...".
És boníssim: pel ritme, per la fusió de músiques (hi ha una mica de la tradició més trovadoresca, una mica de blues, una mica de jazz, música africana, arrels orientals... ho té tooot!), per la comicitat d'alguns temes (
Fugitivos de Hamelín o
Atunes en el paraíso), per les lletres, per les lletres, per les lletres, per les lletres... (he dit que m'agraden les lletres??), i pels tremendos músics que porta amb ell. Tremendos. Primer de tots el grandíssim i subtil guitarrista
Tito Alcedo, després el correctíssim baixista
Víctor Merlo, el seu fill percussionista i els col·laboradors de luxe, que no són grans, són Enormes. El violí d'
Ángel López fa por, com en fa el de l'
Ara Malikian. Feu una cosa només, agafeu el tema
Tráeme canciones i escolteu l'acompanyament de saxo. Només l'acompanyament. No escolteu ni la guitarra, ni la lletra tan sols. Brutal.
Musicassos.És un
cabrón de bo. I punt. Us en deixo un
temassu (dels lents, dels d'enamorar a
qualsevola):
Em quedo amb el vers:
"Guardo un beso de reserva, para rodar por la hierba, cuando te vengas conmigo".Per cert, per qui s'animi a escoltar-lo, o ja el conegui i el vulgui veure en directe (una festa, ja us ho dic ara) el dia 7 de Març toca a l'
Auditori (Sala Petita,
I hope...). Jo, es clar, seré allà.
Un detallet: acabo de llegir per l'intenné que el disc és de
finals de 2005, no del 2006, imagina't si m'agrada que no m'entero ni del temps que fa que el tinc i l'escolto... segueix essent el millor del 2005, del 2006 i del 2007. Apa,
ahí queda eso...Ah! I emplaço a
qui vulgui dels que llegiu això (que no és cap meme, eh?), que en els respectius blogs, els que en teniu, m'expliqueu quin és per vosaltres el millor disc que heu escoltat en els darrers anys i el perquè (això del millor de 2007 ja no val perquè aquest és de finals del 2005... ja us dic...). Del
Xexu i
Perdi ja ho sé:
Antònia Font i
Love of Lesbian, respectivament, no??