Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia d'altri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia d'altri. Mostrar tots els missatges

dimarts, de novembre 04, 2008

T'estim, però me'n fot

[I]

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar l'humiliació del vòmit
d'esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de pantaix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit que sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T'estim, però me'n fot. Visc a l'espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificat que em deixi dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

De Poemes a Nai

Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-Palma, 1996)

P.D. Gràcies Tomàtec! T'estim.

dimecres, de juliol 23, 2008

Anuncio publicitario

Se busca musa. Abstenerse flacas
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.

Cristina Peri Rossi

dissabte, de maig 24, 2008

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.

No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.

Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.

Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Josep María Fonollosa

Fonollosa muere el 7 de Octubre de 1991 en Barcelona. Sobre su mesa, junto a varios borradores y un esbozo de testamento a lápiz, se encontró este poema.

Albert Pla, en 1995 musicó con su particular maestría una docena de poemas de Fonollosa lo que dio lugar a uno de los mejores discos, si no el mejor, de toda su obra: Supone Fonollosa.

En Supone Fonollosa Robe Iniesta le pone voz al poema "No", recitándolo.

Apa, siau.

dimarts, d’abril 08, 2008

Morgens und abends zu lesen / Per llegir al matí i a la nit

Der, den ich liebe
Hat mir gesagt
Daß er mich braucht.

Darum
Gebe ich auf mich acht
Sehe auf meinen Weg und
Fürchte von jedem Regentropfen
Daß er mich erschlagen könnte.

Bertold Brecht

El meu amor
m'ha dit que
em necessita.

És per això
que cuido de mi,
em fixo on trepitjo
i temo que una gota de pluja
em pugui matar.

Traducció lamentable "alemany-català": Yeral

Perquè l'Ivan hagi de tèmer, un dia d'aquests, que una gota de pluja el pugui matar...

I perquè alpanpan i alvinovino.

Perquè "no es lo mismo tubérculo, que ver tu culo".

I/o perquè "no es lo mismo la calle Balmes, que val més que te calles".

Acudit/anècdota/comentari "sembrau" de l'Ameba: Cual es la diferencia entre follar y hacer el amor? Que el segundo se hace asín despacico, y con música de Barry White.

Barry White? Parfavó...

(...) Und dann und wann ein weißer Elefant - que diria Rilke.

divendres, de febrer 15, 2008

Girondo vs. Benedetti

A la maria dedico aquest Girondo vs. Benedetti, amb afecte... ;)
(i que consti que el contingut del poema no va per tu, eh?)


Corazón coraza, que los ruidos te perforen los dientes

Porque te tengo y no
Que los ruidos te perforen los dientes,
porque te pienso
como una lima de dentista,
porque la noche está de ojos abiertos
y la memoria se te llene de herrumbre,
porque la noche pasa y digo amor
de olores descompuestos y de palabras rotas.

Porque has venido a recoger tu imagen
Que te crezca, en cada uno de los poros,
una pata de araña;
y eres mejor que todas tus imágenes
que sólo puedas alimentarte de barajas usadas
y que el sueño te reduzca, como una aplanadora,
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

al espesor de tu retrato.

Porque eres mía
porque no eres mía
Que al salir a la calle,
que hasta los faroles te corran a patadas;
porque te miro y muero (y peor que muero)
que un fanatismo irresistible te obligue a prosternarte
ante los tachos de basura
y que todos los habitantes de la ciudad
te confundan con un madero
si no te miro amor
si no te miro


Que cuando quieras decir: "Mi amor",
digas: "Pescado frito";
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
que tus manos intenten estrangularte a cada rato,
porque tu boca es sangre
y tienes frío

y que en vez de tirar el cigarrillo,
seas tú el que te arrojes en las salivaderas.
tengo que amarte amor
tengo que amarte

Que tu mujer te engañe hasta con los buzones;
aunque esta herida duela como dos
que al acostarse junto a ti,
se metamorfosee en sanguijuela,
aunque te busque y no te encuentre
y que después de parir un cuervo,
y aunque la noche pase y yo te tenga
alumbre una llave inglesa
y no.

Porque te tengo y no
Que tu familia se divierta en deformarte el esqueleto,
para que los espejos, al mirarte,
se suiciden de repugnancia;
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
que tu único entretenimiento consista en instalarte
en la sala de espera de los dentistas,
disfrazado de cocodrilo,
y que te enamores, tan locamente,
de una caja de hierro,
que no puedas dejar, ni por un solo instante,
de lamerle la cerradura
porque la noche pasa y digo amor.

Mario Benedetti/Oliverio Girondo

P.D. Com diu La Marlene en un comentari (en la pre-edició) d'aquest post, ara ja definitiu: Girondo 1-Bendetti 0. (I és que abans no s'ha publicat bé la cosa... ara sí que és el versus, que apareix el text de Benedetti!)

P.D.2: A "El lado oscuro del corazón" la poesia de Benedetti i Girondo (juntament amb una de Juan Gelmán) s'entrellacen. Està bé, trien les no-tan-empalagoses de Benedetti i la cosa encara rutlla... Que ja ho dic! Que hi ha poesia de Benedetti que és per treure's el barret però... no calia que me'l posséssin en un Cabaret de Montevideo recitant en alemany a una bella donzella... de debó que no calia...

dissabte, de febrer 02, 2008

Un discassu, una joia: Lo que me dice tu boca de'n Javier Ruibal

Segons la pàgina web Metacritics, (molt recomanable, per cert, per a conèixer nous grups musicals i pel·lícules...) el millor disc de l'any 2007 és Untrue, de Burial. Tonteries. L'he baixat d'internet (home, no me l'anava a comprar si no sabia ni qui eren aquests pàjarus...) i d'acord està bé, però tampoc és per tirar cohets... És un grup del Regne Unit que fa música electrònica més o menys original però que a mí, la veritat, no m'aporta res.

Aquí us presento el que per mí és el millor disc del 2007: Lo que me dice tu boca del genial Javier Rubial.

Escoltant-lo podreu adonar-vos, si teniu una mica d'oïda i ganes d'escoltar, de que és una veritable joia. No caldria dir res més, només escoltar-lo i prou. Però ja que estic posat i una mica perquè em dona la gana, en faré cinc cèntims (o cinquanta).

Vaig conèixer a en Ruibal en un concert a Madrid en un viatget que vaig fer amb la que llavors era la meva parella. Vaig quedar fascinat. Molt. Vaig anar a saludar-lo i tot, i a felicitar-lo i donar-li les gràcies per la música. Amb la dedicatoria que va escriure'ns al disc (Las Damas Primero) vaig saber que era un tío a conèixer i a explorar: "Para S y G, un par de besos apretaos". Gran Ruibal. Gran.

Aquest últim disc, que em sembla que va sortir a finals del 2006 (o sigui que bembé no és del 2007 però que m'és igual), és un concert gravat en directe a la sala Galileo Galilei de Madrid. Ara bé, si no fos pels aplaudiments i les ovacions quan acaba cada tema, ningú ho diria. Un mestre en directe, a més. Un mestre. Per a qui no el conegui, en Ruibal és un cantautor de Càdis que porta ja més de 15 anys en el món de la música. Si no fos músic, seria poeta. Escriu uns temes amorosos amb una sensibilitat i amb paraules més destres que una daga enverinada. Sincerament, apart del seu anterior Las Damas Primero, també esplèndit, els discos precedents (Contrabando, Pensión Triana, La Piel de Sara...) no els he escoltat massa, de moment, es clar i no puc opinar. Ara bé, aquest Lo que me dice tu boca, és un disc d'aquells que no et canses d'escoltar mai. Mai. M-A-I. Me l'he posat 135.236.889,6 vegades (la 0,6 és perquè una vegada me'l vaig posar i com que tenia pressa vaig deixar-lo a la cançó 9 de 16 que hi ha al disc). No puc parar. És una droga tremendament addictiva, tant, que si estàs un temps sense escoltar-lo, t'agafa una síndrome d'abstinència brutal i siguis on siguis, sigui l'hora que sigui, passi el que passi, et poses a buscar-lo desesperat: l'has d'escoltar!! De debó. A mi em passa. Sóc a Alemania fent una estada en un laboratori (blablabla...). Alguns ja ho sabeu. Doncs sóc tant imbècil que vaig deixar-me'l a Barcelona. Què vaig fer? Només arribar, E-mule i avall. I l'escolto, gairebé cada dia. I m'he tret ja la meitat de les cançons d'oïda amb la guitarra i el canto, i me'l torno a escoltar, i el penso, i el recito, i el canto a capella pel laboratori, i els hi canto a tres Erasmas de Saragossa que es queden ornubilás amb el meu art (perquè no saben que no és meu l'art sinó de'n Ruibal) quan dic: "Si no te pinto bonita, no es porqué yo no te quiera, que si te pinto igualita, igual son 8 que 80... y contigo nunca me salen las cuentas...", i me'l poso per rentar els plats, a la dutxa, quan miro la tele, quan pujo, quan baixo... All the time. La meva companya de pis, que ni el coneix, ni n'ha sentit mai a parlar, va escoltar-me cantant el tema que dona nom al disc "Lo que me dice tu boca" i l'altre dia, quan el tornava a tocar (ja he dit, que sóc adicte), em diu "Me encanta esa canción...".

És boníssim: pel ritme, per la fusió de músiques (hi ha una mica de la tradició més trovadoresca, una mica de blues, una mica de jazz, música africana, arrels orientals... ho té tooot!), per la comicitat d'alguns temes (Fugitivos de Hamelín o Atunes en el paraíso), per les lletres, per les lletres, per les lletres, per les lletres... (he dit que m'agraden les lletres??), i pels tremendos músics que porta amb ell. Tremendos. Primer de tots el grandíssim i subtil guitarrista Tito Alcedo, després el correctíssim baixista Víctor Merlo, el seu fill percussionista i els col·laboradors de luxe, que no són grans, són Enormes. El violí d'Ángel López fa por, com en fa el de l'Ara Malikian.

Feu una cosa només, agafeu el tema Tráeme canciones i escolteu l'acompanyament de saxo. Només l'acompanyament. No escolteu ni la guitarra, ni la lletra tan sols. Brutal. Musicassos.

És un cabrón de bo. I punt. Us en deixo un temassu (dels lents, dels d'enamorar a qualsevola):



Em quedo amb el vers: "Guardo un beso de reserva, para rodar por la hierba, cuando te vengas conmigo".

Per cert, per qui s'animi a escoltar-lo, o ja el conegui i el vulgui veure en directe (una festa, ja us ho dic ara) el dia 7 de Març toca a l'Auditori (Sala Petita, I hope...). Jo, es clar, seré allà.

Un detallet: acabo de llegir per l'intenné que el disc és de finals de 2005, no del 2006, imagina't si m'agrada que no m'entero ni del temps que fa que el tinc i l'escolto... segueix essent el millor del 2005, del 2006 i del 2007. Apa, ahí queda eso...

Ah! I emplaço a qui vulgui dels que llegiu això (que no és cap meme, eh?), que en els respectius blogs, els que en teniu, m'expliqueu quin és per vosaltres el millor disc que heu escoltat en els darrers anys i el perquè (això del millor de 2007 ja no val perquè aquest és de finals del 2005... ja us dic...). Del Xexu i Perdi ja ho sé: Antònia Font i Love of Lesbian, respectivament, no??

dijous, de desembre 20, 2007

Un regal de Nadal de la senyoreta N

Un regal de Nadal, segur un dels millors que em facin aquest any, que m'arriba de la Senyoreta N (ella i jo ja sabem de qui parlo) via mail. Amb el seu permís i el de la SGAE us el deixo aquí a tots perquè en gaudiu i descobriu que també es poden tenir amigues (tot i que nosaltrus sempre les veiem com a amants...).

El regal em deixa encisat i desitjós de veure-la i fer-li una abraçada de les que tallen la respiració. Heus-lo ací:

Cómo explicarlo...
¿Sabes?
Amo la música en tu guitarra,
la poesía en tu voz,
el amor en tus palabras.
No debes dejar de escribir.
Te necesito amando su mirada limpia,
sus labios, su sonrisa. Soñando su pecho desnudo,
el tacto de su piel,
sus caderas.
Respirándola, bebiéndola,
mirándola así, como quizá alguna vez me miraste. O tal vez no,
pero qué bueno imaginarlo...
Porque te amo sin amarte,
aunque, a veces, asomen los celos
por no ser ella...

Senyoreta N, 20.12.07

divendres, de setembre 28, 2007

Mulberry Street

Dicen que arrodillarse es humillante.
Que es esta posición la del vencido,
del sumiso, del vil, del que renuncia
a la última esperanza de salvarse.

Que estar arrodillado en una calle,
en un templo o salón, afrenta incluso
a aquel que lo contempla y no lo impide.

Como afrenta una bomba que no estalla
a quien confiaba actuara su explosivo.

Sí. Es innoble actitud arrodillarse
delante de otro ser, cuando el sujeto
es pasivo. Mas no si éste es activo.

Porque hay una excepción en que es victoria,
gozo y satisfacción esta postura:
cuando el sexo la exige ansiosamente.

Entonces es divino arrodillarse.

José María Fonollosa de "Ciudad del hombre, New York"

dimarts, d’agost 21, 2007

What about me?

Do you miss my smell?
And is he bold enough to take you on?
Do you feel like you belong?
And does he drive you wild?
Or just mildly free?

What about me?

Damien Rice
Accidental Babies

dilluns, de juliol 30, 2007

Espero curarme de ti

Espero curarme de ti en unos días. Debo dejar de fumarte, de beberte, de pensarte. Es posible. Siguiendo las prescripciones de la moral en turno. Me receto tiempo, abstinencia, soledad.

¿Te parece bien que te quiera nada más una semana? No es mucho, ni es poco, es bastante. En una semana se puede reunir todas las palabras de amor que se han pronunciado sobre la tierra y se les puede prender fuego. Te voy a calentar con esa hoguera del amor quemado. Y también el silencio. Porque las mejores palabras del amor están entre dos gentes que no se dicen nada.

Hay que quemar también ese otro lenguaje lateral y subversivo del que ama. (Tú sabes cómo te digo que te quiero cuando digo: «qué calor hace», «dame agua», «¿sabes manejar?», «se hizo de noche»... Entre las gentes, a un lado de tus gentes y las mías, te he dicho «ya es tarde», y tú sabías que decía «te quiero»).

Una semana más para reunir todo el amor del tiempo. Para dártelo. Para que hagas con él lo que quieras: guardarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura. No sirve, es cierto. Sólo quiero una semana para entender las cosas. Porque esto es muy parecido a estar saliendo de un manicomio para entrar a un panteón.

Jaime Sabines

dijous, de juliol 05, 2007

La danza de las latas

Amo profundamente el disparate,
la bagatela, el sí, la mojiganga,
el desatino, el momo, la bobada,
la porrería cándida, el epate.
La irónica mirada circunstante
que inventa y transfigura; la mirada
tuerta y oval, dos veces disfrazada,
dos pasos hacia atrás y uno adelante.
Y así de guirigay en zarabanda,
saltimbanqui, bufón o figurante
acompaño la danza de las latas.
Burla burlando van las tres delante
y acaba como empieza mi proclama:
amo profundamente el sabotaje.

Gonzalo Escarpa