La feblesa és la secretària escotada de la temptació

A petició de'n Josep (petició de fa uns tres mesos -m'han semblat anys-, tot sigui dit), desenvoluparé (de mala manera i amb les limitacions que em caracteritzen) la premisa d'un anterior post (el que precedeix aquest, concretament) que deia:

"La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada".

De temptacions n'hi ha moltes. Masses. Són a cada cantonada, ja us dic. Fóra absurd reduir la temptació a la temptació sexual (tot i ser-ne una de ben palpable i present a totes les contrades de Catalunya i diria que a part de l'estranger). D'atraccions n'hi ha infinites. Sexuals, místiques, musicals, banals, estomacals, estúpides, tel·lúriques, cianúriques, nitrobenzèniques, putrefactes, nicotíniques, descafeïnades, ciencia-ficciòniques, amfetamíniques, semicorxèriques i fúsiques. Repeteixo: n'hi ha moltes(guió)masses. Ara bé, totes vénen a confirmar allò què deia Oscar Wilde "la millor maneta de vèncer la temptació, és caure en ella". I bé, pugui sonar pragmàtic, simple i banal, això és tan cert com la son metzinosa que provoca un àpat pesat (amb vi, postre, cafè, licor i cigar). Una temptació deixa de ser temptació només quan és convertida en àpat (en sentit metafòric, es clar). Menjar, podem menjar moltes coses, nosaltres els Australopithecus.

I un assumpte que em podria donar per un altre post i que potser ara seria feixuc d'explicar (però que explicaré, sigui com sigui) és si la frase de l'amic Oscar fóra millor amb el verb (potser incorrectament usat aquí) "deslliurar-se (de la temptació)", simplement amb el fútil "lliurar-se (de la temptació)" o ho és amb el "vèncer (la temptació)." Només el verb "vèncer" dóna idea de que la temptació cau abatuda en combat després d'una agònica lluita per una incerta conquesta. Si és que hi ha d'haver hagut algún combat i la temptació pot ser vençuda mai, i no camuflada i/o intercanviada com un servidor creu. La meva aposta és "al no-ser, a lo seguro" deia Fonollosa i recitaba el Robe. Caos de text? I és clar, això és el Bròquil. Ah!

Caure en la temptació pot ser cosa seria. Però el que és millor és viure i veure el límit, tenir-la a tocar de les mans (sigui la temptació que sigui) i temptar-la tu a Ella... i que t'hagi de cercar. I ull com et trobi. Això però, pocs ho fan i el que és més important: pocs ho han sabut fer. No hi ha masses casos documentats. A Journal of Temptation, només hi ha publicat un cas del 1999: a Holanda, un home amb una mandíbula més que prominent va temptar tant a la temptació que va acabar casat i amb fills de nacionalitat veneçolana. Nodigomás.

Caure en la temptació no vol dir, però, ser infidel a segons quines creences o a segons quins sentiments. Perquè moltes vegades caiem en la temptació, sense caure-hi. Inocentment ens il·lusionem de ser temptats, de temptar. I acabem atemptant contra el bon gust, contra el savoir fair i contra el sentit comú, més que res. De vegades, no és més que un banal fil de pescar sense ham, ni canya, ni pescador que la subjecti. Moltes vegades, ens creiem empesos per temptacions que no són tals. Potser són només dimonis escuats amb ales d'àngels asexuats. O un sugus. Potser només són un sugus de pinya.

"La tentación vive arriba". Diran alguns. Doncs molt bé, Billy Wilders. Ara, deixin-me aclarir a tals cinèfils, que la Marilyn Monroe no era la temptació, era un pivonacu. Era sexe fettish... consentit, en principi.

Exemples? Infinits, ja dic. Un de tonto. Jo sempre he sigut més de cervesa... però darrerament, empès per amics alcohòlics aficionats al vi -i a totes les seves variants-, he caigut en la temptació de fer un tast de vins que ha durat ben bé dos semestres i ara em trobo comprant i bevent (i gaudint!) molt més vi del que mai hagués imaginat. Amb mesura, tot sigui dit, amb mesura i màniga ampla. Avui, sense anar més lluny, he caigut en la temptació MAIUS. Un vi que me'l faig meu. Me l'atribueixo. Però que no m'atrevia a comprar perquè tenia en ment que l'amo del Celler Santa Maria i, el que és més important, co-creador (diguem-li líder espiritual) del vi MAIUS, era un paio més aviat antipatiquíssim. I no. Avui me l'ha clavada a la cara i m'ha demostrat que és un paio trempat (sense deixar de ser més rar que una sargantana en màniga curta i bermudes). M'ha convidat a una ampolla, per comprar una caixa de sis MAIUS. Uita què bé.

Però tornem on érem... Que la capital de Yibouti és Yibouti ho sap tothom. Pf. Ara, que la capital de Birmania es Naypyidaw ho vaig aprendre l'altre dia. Ah, sí. La temptació, dèiem. Caure-hi. Sí. Hi caiem molt. Hi caic molt. Cada dia, un milió i mig de vegades (comptades, una a una):
Penso: no ho faràs, no compraràs un altre diari tenint aquest exemplar que et duen a casa. I el compro. I el 75% de les vegades només el fullejo (igual que has fet amb el primer), perquè no tinc temps per fer més. O apareix una altra temptació.
Penso: no faràs una altra canya. I patapám, ja l'estic demanant. I de vegades no ve sola, que porta unes amigues patates de bossa o olives farcides.
Penso: no li aniràs a dir res a aquella tia que et cau com el cul però amb qui has de quedar bé perquè és amiga-de-no-sé-qui-altre (i que a més, of note, està boníssima), i pensant-ho ja estic saludant-la. Pf.
Penso: no t'adormiràs i arribaràs a quarts de deu al laboratori quan tothom ja ha fet el café i mira de posar-se a treballar (o fa una hora que treballa). I encara dormo.
Penso: no aniràs a un altra concert de la Sílvia Pérez Cruz. I hi vaig.
Penso: no provaràs avui el formatge blau que vas comprar l'altre dia amb l'estòmag a Can Pistraus com el téns. I ja l'estic encetant.
Penso: no et fotràs a escriure al blog avui que estàs destrossat de son per haver dormit -3 hores la nit anterior. I aquí em teniu, fent el panoli i escrivint xorrades com a pianos. I ja és la una.

I el més important, sempre, sem-pre, S-E-M-P-R-E, una temptació se m'endú cap a una banda, mentre una altra ja saluda des de l'altre cantó flirtejant amb mi, amb un posat de "coquette" que fa ràbia. I que la temptació et posi ullets, no hauria de ser legal. Com els antiavalots, que haurien d'estar prohibits, i ser reprimits a cops, per ells mateixos, quan se'ls hi acudís sortir al carrer. Però bé aquest, com tants d'altres, és un altre tema.

I res d'això té a veure amb aquests, que jo sàpiga.

Perquè un pot ser imbècilment feble però ho és convençut de que ho és i de com ho és. La feblesa pot fer-nos forts també, a voltes... Després de donar-hi moltes voltes, vull dir quelcom: La feblesa és la secretària escotada de la temptació.

És la temptació i l'emoció per fer coses, moltes coses, masses coses... el que em perd. I és voler conèixer a tanta gent i gaudir-ne al 125%, el què m'allunya de tu, avui. I hi sóc més lluny sense cap por, però, amb la certesa penetrant de saber què demà tornaré a ser aquí, Bròquil, tan estúpido-festiu com sempre, tan intencionadament transgressor, que se'm veu el plumero. No hi fa res, no és greu. És una febre passatgera, tant passatgera i tan poc febre, que fa riure. És temptació canela fina, temptació absurda, ingenua. És temptació estúpida. És tupida, la temptació. I te n'havia de parlar. Feia massa temps que no sabies de mi i ja et trobava a faltar, bandarra. I alguna cosa t'havia d'explicar, no?

I, l'anterior edició d'aquest post, havia oblidat el més important: Tom Waits cantant Temptation.

Tot plegat, un post de pà sucat amb oli, d'acord... però pa de la millor farina i oli 100% d'oliva verge, al cap i a la fi.

Nanit, Edurnentz. Aquest post acabava en tz. D'això n'estic segur.

What are you doing the rest of your life?

Encara mig adormit sento, mig intueixo en un oníric respir, com s'alça, com sigil·losament es dirigeix a la dutxa a despertar del seu son de marmota amb aquella aigua massa calenta pel meu gust. Suat, acalorat, sento l'aigua còrrer i espero, sense saber-ho, els cinc o sis minuts eterns en què ella suaument repassa el seu cos amb una crema d'olors apetitosos amb cura de no deixar ni un sol centímetre quadrat sense hidratar. Endormiscat encara, amb l'ull esquerra entreobert i l'altre cluc, veig com s'apropa, completament nua i radiant, amb la seva pell freda -tot i l'escalfor de l'aigua- i se m'asseu al costat i em besa suaument primer a la galta, després al coll i l'esquena, i noto el seu cos fred i sensual i em moro de tendresa i de plaer, i m'empapo d'ella, del matí, de la fredor de la seva pell nua i em pregunto en silenci "what are you doing the rest of your life?". Sento llavors el so del saxo portentós i sensual d'Archie Shepp tocant la bella melodia de Legrand i vull que sigui el matí següent per tornar a veure-la nua, preciosa, radiant i viure la sensació de la seva pell freda damunt la meva, calenta i adormida.



Nota: Es demana a l'oïdor que no posi cap atenció al vídeo dels gatets i la mare que els va parir sinó a la música, al temassu de Michel Legrand interpretat pel gran Archie Shepp, gràcies... siau, siau.

Un oasi amb imant, una plàcida calma necessària

Pensava escriure una crònica sobre el concert de Love of Lesbian d’ahir a l’Apolo, n’estava convençut. Ja m’hi posava. Però una visita a Ca La Mitall, sempre reconfortant i reveladora, m’ha fet canviar d’idea. Allà he llegit això: “voler emocions sense aturador potser és símptoma d’inconformisme?” (i després en venien d’altres de preguntes, com dic, reveladores, d’anàlisi sociològic fi, que no reproduiré perquè no se m’acusi de plagi, ja que reproduirïa el post sencer... brutal). La crònica dels LOL potser vindrà també, després o un altre dia.

Amb aquesta n’hi ha prou pel què vull dir. Voler emocions sense aturador = inconformisme. Sí, jo crec que sí. L’inconformisme davant la calma, la passivitat i el sedentarisme. Inconformisme davant la rutina, davant “el que està bé”, el que “s’ha de fer”, el que hi ha establert. Voler emocions sense aturador és símptoma d’estar viu, de sentir que el cor batega, que l’alè és calent i que s’accelera de vegades. “Masses emocions” diuen. Masses? Mai n’hi ha masses. I d'acord, moltes emocions, esgoten. Però d’això es tracta: d’esgotar-nos, tancar els ulls un segons, agafar alè, i tornar a arrencar a còrrer. Començar de nou. Emoció? No sé què fer-ne, de tanta. Corro massa, sóc un impacient. Necessito, a cada moment, a cada minut veure i viure emocions intenses, moments màgics o simplement, moments amb aquells qui m’estimo. I no sé si és per allò de “carpe diem, memento mori”, perquè el meu metabolisme està massa accelerat, o perquè realment m’agraden masses coses i em perdo corrent darrera una i altra (com deia Kerouac, sempre les mateixes cites, Yeral, sempre les mateixes...). 

Si començo a còrrer ja no puc aturar-me. Vull que passin coses, moltes, quantes més millor, i a cada moment. Cada matí és com si naixés de nou i comencés de nou a conèixer-ho tot. Així, cada dia conec el cambrer que em posa el tallat, al mateix bar. Cada matí conec de nou els companys de laboratori. I la secretaria. I conec de nou el meu director de tesi. Cada dia conec els meus amics, i les meves amigues, quan els veig o hi parlo. I cada dia em conec de nou, a mi. I em trobo en els altres. Em conec en tots ells. Sóc de personalitat adictiva, i hiperactiva, diria, no puc frenar, no sé aturar-me, no sé aturar-ho. Vull que cada cop la cosa, qualsevol cosa, vagi més ràpid, corri. I a vegades cal calma. Cal una mica de paciència, d’aturador. 

I quan trobo un moment plàcid, m’hi quedo. I n’he trobat un. He trobat un oasi enmig de tanta barbàrie, Mitall. I l’has de veure. No és cap il·lusió òptica, t’ho puc ben assegurar. És una aigua tan fresca, flors dels colors més vius que imaginis, és arbres fruiters, és la calma que em cal. És un oasi amb imant.

I vull còrrer i viure i veure i beure i prèmer i vèncer i sentir que l'Oasi també m'hi vol. Vull nits sense dormir. Vull infinits esmorzars més. I mots encreuats inacabats. Vull "amunts i avalls". I que cada dia comenci de nou. Que cada dia ens busquem sense trobar-nos i ens trobem sense buscar-nos. Vull concerts com els d'ahir (a poder ser, i si li plau a la organització, amb aire acondicionat o a l'aire lliure). I vull un “ahora sí, pienso quedarme hasta el fin”.

El cielu, avui

T'he trobat a faltar moltes nits, avui.
La Bohèmia, 2.05.09

Com es pot explicar el cel? Com, des de dins, intentar descriure’l? Alguna vegada hi havia estat, em diuen, però ja ni ho recordava. No n’havia tingut notícies des de fa molt de temps. El cel, el cielu (quin gran nom per un bar musical, Manresans!), com m’agrada dir a mi, no és com aquests locals de moda que, no saps ni com, un cop visitats et visiten ells a tu en forma de newsletter o d’eterna i feixuga carteta-programa amb els espectacles de torn. I sembla que mai hagin de desaparèixer. No. El cel és un trocet de felicitat, petita i verd clar, lluminosa i càlida, que si t’atrapa ja no et deixa marxar. Et quedes a dins per sempre, encisat, escoltant les més belles melodïes. Però, això sí, o hi ets, o no hi ets. Un cop ets fora, tot és fosc. I quan un és dins no sap què dir, no sap com començar a parlar. Perquè tot és massa bonic. Hi ha massa llum i les pupil·les es contrauen per intentar paliar tanta claror. Somio? Sóc cec? Camino per sobre dels núvols o només és la il·lusió de ser-hi que m’ha atrapat? No ho sé. Perquè normalment no sabem res. I aquesta és una altra peculiaritat del cielu. Moltes vegades hi som i ni ho sabem. I és quan en sortim, malparats, malferits, maltractats, esbroncats i convalescents, que ens n’adonem. I llavors pensem: perquè no n’he gaudit, un cop hi era? Eres cec. No hi veies.

Des d’aquí dalt tot és veu molt petit. Tot és insignificant. Tot menys el núvol que em duu amunt i avall. Tot és deliberadament fugaç, banal i absurd. Tot menys el trocet de cielu que ella em dóna, avui.

És preciosa. O percoias, segons un amic meu que és dislèxic ("Disléxicos del mundo, uníso"). Jo sé que és preciosa. Ell diu que percoias. I en això no ens posarem d’acord. Va aparèixer del no-res, d’un concert i una anécdota, d’una tornada en cotxe, d’una cosina que em coneix com un germà i insisteix. Va nèixer en una nit de flors, amb la primavera. Com no podia ser d'altra manera. I d’unes cerveses, només dues, jo, embadalit, que s’allarguen fins a ben entrada la mitjanit (he rebut una carta de la Damm, estan preocupats per la davallada del consum en un servidor), i d’unes partides a pòker, i uns roms amb cola, i una caminada a casa, i unes cames grau 6,5 a l’escala de Richter que mostraven encís. I d’un oblidar-se de tot: de la tesi, del futbol, de Muchachada… Jo veia que els seus ulls vius i expressius em parlaven, que em deien coses, i no vaig poder evitar-ho, els meus van començar a parlar. El que no sabia, és que un cop has contestat als seus ulls, ja hi ets, no s’hi pot fer res. Ja hi has caigut. I aquí estic, en plena llum, en un mar de plàcida calma que m’acarona, m’encisa i em fa feliç. Aquí sóc, ben bé no sé on, però de ben segur que això, sigui el què sigui, rau en algún racó del cielu que tan busquem, a vegades. Ahir, al cielu, vam fer un vers junts. No sé si el vaig dir jo o ella. Potser jo, però tan és, ara. Em sembla que el vaig dir incitat per unes paraules seves. Tot i que no sé ben bé com va sorgir. Però és ella qui se n’enrecordava, avui. Hem quedat que amb els beneficis del mateix, anem a mitjes: 50-50. Ella, bona negociadora, volia un 60-40, però m'hi he negat. Diu així: “T’he trobat a faltar moltes nits, avui”. I és que és això. La he trobat a faltar, tot i no sent-hi, moltes nits abans de conèixer-la. Ahir, en un moment de la nit, vaig trobar-la a faltar estant allà amb mi, on fóssim. Perquè vaig sentir que totes les nits que havíem passat separats fins aquell instant, potser no havien existit. No eren. “Exagerat” –diran alguns-. “Agosarat” -constataran d’altres-. “Romàntic empedernit, atontat” -peyorativitzaran uns tercers-. El que vulgueu. Però potser començo a ser, avui. Sigui com sigui, l’encís ja és dins i prem, com la nit, ulls vigilants de cobrellit, i viatja coll amunt, trencant el son, bramant un temps, cercant un bri d’alè de mel que digui “rai, ja sóc aquí!”. Recòndit, he trobat l’encís, un lloc sense la tempesta habitual, sense els designis infructuosos de la luxúria més barruera i absurda, fugaç. He trobat la seva, una mà tan càlida... I a estones sembla que volguem escapar-nos l’un de l’altre, com fent-nos creure que no passa res, que tot està controlat, que som amos i senyors del nostre designi. I ens demanem calma. Demanen calma des de la organització. Però és que no hi ha cap pressa. Ningú vol còrrer, enlloc. I sé que hi ha quelcom que està escrit. Perquè vaig saber que podríem no haver-nos conegut mai. I ens hem conegut. Només per això, i perquè tinc por, m’arrisco a jugar a fer-la feliç. I perquè m'agrada, i m'atrau. Molt. I no sé si en sabré, no ho sé, encara. Però ho vull. I aposto. Com en aquella nit m’ho jugava tot a una parella de tresos o a un dos de cors. Te’n recordes? All in!

I no cal res més. No cal dir res. És tan fàcil aquest joc, tan plàcid...

"Prefiero un lunar de tu espalda a la pinacoteca nacional" que diria Serrat.

Camina a un pam de terra. Sap volar. Vola. Vola i t’enlaira amb el seu 22 de peu cap al cielu que us deia abans. I no hi ha res a fer. Per més que un intenti escapar, sempre acaba aixecant-se (i aixecant-me!) dos pams de terra, a poc a poc, lent comme un rêve. I jo, com en un rêve, no puc fer més que deixar-me endur, entusiasmat per les seves mans. Ara espero, impacient, una altra petita dosi d’aquesta, la seva dopamina onírica... Tinc el 112 marcat i el telèfon en mà... Si trigo massa la síndrome d’abstinència em podria matar...

Un petó d'il·lusió, de trocet de cielu.

P.D. Sento no haver escrit fa tant de temps, estimat Bròquil. Ja saps, la tesi. No m’ho tinguis en compte. I a més, i d’això en fa uns quants dies, setmanes... al cielu no hi ha ordinadors, ni tan sols llàpis i paper... i acabo de baixar a la terra un moment, a fer un mos, però ara pujo un altre cop, si Sant Pere ja s’ha llevat de la “sesta”. Recòndit, estava trobant-me en algú. I bé que potser m’hi quedi un temps. Ara m’hi quedaria tota la vida. Avui.

Un llamàntol de l'esbart dansaire, una llamàntola que fa Yoga i Taichí

Estanislau Verdet, 31 de Gener del 2009
Sala Apolo 1, Barcelona, Barcelonès

Va arribar tard, plovia. Contràriament al què havia pensat, no va ser massa difícil accedir al local i retirar l'entrada. 0% de cues. Com que no trobava a ningú, i la blogger de Lleida amb qui també s'havia de trobar, era ja dins la sala, va decidir que no, que prendria una canya ràpida en un bar del voltant. En qüestió de 6 minuts era 1.75 euros més pobre, i 25 ml. més birra. Bé. Al bar, i com venia sent habitual en els últims mesos, es va enamorar per primera vegada aquella nit. La va veure allà asseguda, amb una clara i tres amics (o eren dos?). Siau, siau - pensà.

Sortint del bar, va trucar a l'amic GG, qui havia de ser per allà a la vora. Estava arribant. Mentre esperava es va fixar en un grup de dues noies, una de més alta, que somreia, i un noi, amb cara de simpàtic. L'altra noia parlava per telèfon: era menuda, morena i bonica. Va parar l'oïda, deia quelcom sobre algú a qui no coneixia directament però a qui creia reconèixer. Seria ell? Va pensar-ho però va descartar la idea per ser massa egocèntrica. Als 2 minuts, el noi de cara simpàtic, li preguntava: "ets el Gerard?". I ell que es quedava força sorprès, perquè no coneixia a cap dels tres. Va lligar caps quan el GG i la Reich van arribar. Eren dues amigues i un amic seu, que venien al concert de n'Estanislau. Llavors aparegué en Xexu. Cap-dins-doncs.

El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per desconegudes), i altres divertides/festives i transgressores. Correcte. Un concert correcte. I un Gran Himne. Una cervesa. I un gintònic massa cart i servit amb força desgana (va haver de suplicar-li llimona al barman de genolls...). No, no entenia el fanatisme exacerbat de certs llamàntols. Com a broma, valgui. Com a filosofia de vida? Prau. Ara, cadascú és lliure d'ocupar el temps amb el què vulgui. Ell ho feia habitualment amb Muchachada Nui o Faemino y Cansado, cosa que algunes ànimes despreciables, titllaven de "dolents". Si un no té sentit de l'humor, no en té, i ja està. No es pot comprar.

El nostre protagonista, que peca d'imbècil en certes ocasions (ocasions que, certament, són cada vegada més freqüents) va anar lligant caps, quan, entre cançó i cançó, les mans corrien per esquenes alienes. El noi simpàtic acariciaba tímidament la noia menuda i morena. "Bé", pensava, "jo també acaricio a les meves amigues, són bons amics, segurament...". Il·lús. Tan era. El fet d'haver-la conegut era, en sí, tot un plaer. Perquè, ho he de dir, hi havia un gest en el seu rostre que li recordava a algú de qui sí que havia estar enamorat (recomanació "gafa aire": entengui's que, arribat aquest punt del relat on ens estem posant reflexius i melodramàtics, i, destaqui's que està marcat en negreta, aquest "enamorat" no és sinònim de l'enamorat del primer paràgraf, que esdevé una paraula potser massa frívola per denominar el sentiment impulsiu i neandertalis de copular que hom sent quan veu una noia que està de bon v/beure), bojament, i només per això, i, parlem clar, perquè era menuda, morena i bonica, no podia treure-li l'ull del damunt. Ara, això sí, màxim respecte pel nòvio, amic-especial, rollo-raru de la noia menuda: mai el deixaria tetraplègic, seria una mort ràpida i indolora.

(Nota: Benvolgut Pere, si llegeixes això, pensa que és pura ficció -que no fricció- i que res del que aquí hi diu ho pensa la meva persona, sinó el Yeral. A més, és prou conegut pels Broquil·lians de pro, que en Yeral és un fanàtic de la ironia-festiva-"non-grata" i de la hiperbòlica visió dels sentiments, especialment, quan es tracta de sentiments envers el sexe femení. Eh, Bròquil?).

Va acabar el concert i van sortir a deambular pel Raval, sota la pluja, fins que, afamats van acabar arribant a Capadòcia, en plena capital Catalana. Redéu. Percentatge d'oxígen en l'ambient: 4%. Llum més aviat tènue. El millor canal musical de la Russia Putiniana en un volum força imperceptible. Un-es-pec-ta-cle. A més, acudits lamentables (sobretot de part del nostre protagonista, l'Imbècil Integral Major) suposo que en part, sorgits sobretot de la falta d'oxígen al Sistema Nerviós Central. (Véase "Doctor, doctor, voy a perder el ojo??" "Hombre, yo se lo he embolicado bien"). Llavors, l'hecatombe: ja era aquí l'Amic Tomàtec. Ja hi eren tots.

Risls. Més cerveses calentes i la Txari i el Gerhart que s'unien a la festa. Per fi el coneixia aquest peça de'n Gerhart. Un altre plaer. Seguidament, i amb els ànims ja força enlairats per l'alcohol que començava a còrrer per les artèries, vam anar a petar a un dels locals nocturns més freaks de tots l'escena Ravalera. Sajerau. Doncs això. Bar Aurora. Ull viu! Atenció. Bar cutre, amb parets i barra cutre, amb llums cutres, amb sofàs i cadires cutres, on hi va però, gent guai. I el més bo, un DJ cutre (punxant Alaska, Mecano i demés hits incommensurables i projectant unes imatges lamentables en una paret lamentable), això sí, amb un Mac. Queda tan fashion punxar Alaska amb un Mac, tan glamurós...

Llavors en Matti, amic alemany, superior a la mitjana, crack dins dels cracks, va arribar al Aurora. I entre el Tomàtec, el Matti i un ell, la cosa ja no hi havia qui la parés. I així fou: ningú la va parar. Només van parar de moure els malucs quan, a les 3 i pico, van tancar les portes i van fer fora tothom del bart. A l'ambient es desitjava el "Somebody told me" de The Killers, i les cerveses dels Pakis, només eren el preàmbul del que havia de succeir: més festa. Sortint del Aurora doncs, van perdre una quants adeptes, per no dir tots: la noia morena menuda, el seu "manso" udolador, el Xexu, la Txari, el Gerhart, marxaven, ja en tenien prou i més si cap DJ del país és dignava a punxar-los "Somebody told me". En Tomàtec, en Matti i el nostre protagonista broquil·lià, doncs, en un estat força lamentable, van encaminar-se cap a la Plaça del Rei quan el Matti va fer un pensament i decidí que amb els tres gintònic que duia en vena i per l'hora qu'era, ja n'havia tingut prou. Als altres dos els va faltar temps per entrar al Karma, pagant una pasterada per quedar embutits i completament sords en un local massa aglomerat i poc respectuós amb els refredats (-34ºC). Cristu de tiquets de consumició, dos gintònics forçadíssims (gairebé ingerits amb embut) i una tornada caòtica, càustica i crítica: després de 30 minuts a la intempèrie, passant un fred considerable esperant un nit bus que no arribava, van adonar-se'n que no és que no arribés, és que no n'hi havia perquè aviat sortia el primer tren cap a Sant Cugat. I això van fer. Van agafar el tren, i l'endemà fou un altre dia.

Manel, 7 de Febrer del 2009

Faktoria d'Arts de la Rasa, Terrassa, Vallès Occidental

Nervis. Nervis però no pas pel concert. Nervis de l'exagerada dosi de cafeïna que duia a sobre. Va arribar al bar la Unió, dirigit ininteligiblement per xinesos de totes les estatures, amb nervis i poca pressa. Ja anava tard, com de costum. Allà hi eren ja la cosina, que es queixava i amb raó, gent del ràdio, Gimeno inclòs (fan incondicional i malaltís d'Antònia Font i tot allò que soni similar, sigui afí o hagi escoltat alguns dels membres de la banda o els seus avantpassats), i una noia sense swing que viu amb la cosina en qüestió i amb qui són molt amigues. La cervesa va calmar una mica els nervis. Van parlar del Facebook, dels blogs i del que algú, irònicament i envejosa, anomenava Cibernòvies. Presses. Van arribar les presses. Eren les 22.15h i esperaven, embutits al cotxassu del Gimeno (moltes gràcies pel viatget!!), a la cantonada del carrer de la Unió a que unes noies desaparquessin i se situessin darrera per seguir-los. Túnels. Terrassa. 0% de places per aparcar. Està clar: pàrking.

Amb l'emoció que es respirava a l'ambient i la cuassa que hi havia a la porta, n'hi havia prou per esbrinar que allà hi havia un concert, i que no n'era un de qualsevol. No serà tant, va pensar. I sí que era tant. Un excessiu públic i un fanatisme, idèntic però d'un altre color, al dels llamàntols en zel de l'Estanislau, van sorprendre el nostre protagonista, molt incondicional de "Els guapos són els raros" o de "Ai, Dolors" però una mica incrèdul davant de tant furor. Bé, tan era. Cerveseta, per acabar de calmar l'histèria nerviosa cafeïnica i unes trucades amb la noia morena menuda, que, acudia a la cita amb el seu "rollo raru". Es van trobar (gràcies, tot sigui dit, a que un bon home, alt com un Sant Pau, allargà el braç i mostrà el mòbil del protagonista, més aviat xaparraet). Era just abans que comencés el concert i van intercanviar-se uns somriures còmplices i uns petons sincers. Tot començava a ser fàcil.

El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per monòtones, per repetides, per feixugues) però d'altres molt engrescadores i eloqüents. Bo. Un bon concert. El punt fosc del concert fou quan el protagonista, dirigint-se a la barra passant entre una multitut infinita, va sentir que cantaven la seva cançó -seva i d'ella, la noia sense swing-: era "Els guapos són els raros" que tant li agradava, sobretot lletrísticament parlant. S'havia quedat sense el gaudi de viure-la plegats, amb cosina inclosa. Així doncs, demanaria un gintònic i se'l vessaria pel damunt, com a penitència. Al tornar a la posició inicial, aprop de l'escenari, el concert prenia més força. El punt àlgid va arribar amb la participació del públic per a cantar allò de "Ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí", l'himne particular. Jo prefereixo Pla Quinquenal, què voleu que us digui. Ara, el millor espontàni, el noi que pujà i cantà: "Jo sóc de l'esbart dansaire, ella fa Yoga i Taichí, ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí". Dit això, i anant per feina, que és tard i vol ploure, destacar la magnífica adaptació del "My hips don't lie" de Shakira i una correcta versió del "Common People" de Pulp, però, quant a la segona, això sí, massa lenta i musicalment una mica pobre. Es clar, a Pulp ningú toca l'Ukelele. Però ull. No em malinterpretin. Molt bé, eh? Que tinc el discu i tot, cullons.

La nit va continuar per rius de gintònic, ginlemon, gin-el-que-caigui-al-got. A aquelles hores ja era pura ginebra i poc equilibri. Molta líbido. I déu ni do els balls que es marcava, encara. Tenia alè, tot i que poc, i molt menys que uns anys enrera. La música era força correcte. Sonà Pulp, sonà l'estimat/esperat però no escoltat per la noia morena menuda i el seu "rollo" udolador "Somebody told me", sonà Antònia Font (quan el Gimeno entrà en estat de shock) i en general, bona música (pop-rock, entengui's, que de Marvin Gaye o Eric Doplhy no en van posar pas cap...). La companyia era més agradable. La cosina fugí, amb un atac de nostàlgia. L'aniversari de qui, Helena? A més, per allà apareixien la Cora i el Luigi, dos amics de Sant Cugat a qui no esperava veure per aquelles contrades i amb qui va gaudir de la dansa i del tequila. Molt agradable "retrobada".

Tàctiques. Estrategies. Mirades. Elogis. Sense anar més lluny, al nostre protagonista, unes noies, el van etiquetar com el millor ballarí del local. Modèstia apart, potser era cert i tot. Flipao. Masses objectius. Massa dispersió. I una noia sense swing que seguia amb la dèria d'una veu. La seva. I era una arma massa fàcil, massa trobadora i torbadora, i el problema, massa difícil d'obviar. Amb la música a aquells volums necessariament va haver de parlar-li a cau d'orella i aquell va ser l'encert concupiscent, la dopamina més plaent per una oïda sensible i malaltissa d'un matís. L'alcohol, el timbre, les ganes, l'ambient, la nit i una atracció desmesurada d'ell cap a ella, avui encara incrèdula, van fer la resta. Una resta caòtica i massa efímera. No sabia massa bé on era. Fugaç. Un plaer fugaç. Com fugaços eren els cubates i els xarrups de tequila dolent que el Luigi li oferia. Fugaç, com la tornada en cotxe -gràcies Marta!-. Fugaç com les estrelles aquelles que diuen que cauen del cel, il·luminant-lo i que, si les veus, i estàs a temps, i téns una ment àgil, et concedeixen un desig.

El meu desig és que tot continui igual: que tot segueixi movent-se. Si pot ser a ritme de guaguancó. Que és del ball d'on surten les coses bones. I del no-swing!

Siau, pardalets meus.

Noia morena i menuda: un obsequi per tu.

P.D. Això sí, necessito una dosi de jazz frenètic -Atomic a Girona!!-, de We Are Standard en directe o de Love of Lesbian en vena. Totes les protagonistes d'aquestes dues cròniques, lamentable i esbiaixadament explicades, esteu convidades...

Indifférence (o l'amor que s'amaga)

Sona Indifférence interpretada per Richard Galliano i el seu Quartet... O és la cadena del vàter del pis de dalt??

Sento que quelcom dins meu, alleugerida i suaument, em recorre l'estómac, i que em cremen els ulls quan parlo amb ella i em cita el seu amiguet... i em pregunto per trenta-quatrena vegada: era (llavors) l'amor que trucava o simplement era correu comercial? Què se n'ha fet de tanta poesia? On he anat a parar? On ha anat a parar? On hem anat, si és que alguna vegada hem estat en algun lloc? No recordo res. Res. Com en un dia d'aquells de ressaca espantosa quan he de trucar a l'Andreu i preguntar-li què va passar la nit anterior. No recordo perquè no vull recordar. Perquè dol. Perquè fa quatre dies encara escribia, i potser aquesta nit, quan arribi a casa -si és que hi arribo-, ebri de fum, de nadales lamentablement entonades, ebri de mi i de ginebra aigualida, torni a fer-ho. Si torno a caure-hi, si torno a caure quan la vegi, vull que l'aterratge no sigui forçós com fins ara. Vull que el terra, ben dur, m'esmicoli a trossets ben petitons i després el Miquel, ploròs i feliç de ser-hi, em pugui barrejar amb la menestra de verdures i menjar-se'm. No, ja no cauré mai més. M'he fet gran. He crescut. Escriuré més si cal, però no cauré, perquè no pujaré més al cim. Ja prou que hi vaig ser.

I a banda d'això, parlo amb la meva mare per telèfon per segona vegada avui (només?) i em diu que no m'oblidi de la càmera de fer fotos, que la taula per 25 fa goig i s'ha de "retratar" (del llatí retratae), que la liarem grossa..., que dugui la guitarra que ja té les ampolles d'anís per rascar i que, sabent que era necessari, s'ha afanyat a beure's aquesta tarda. L'estimo, i aquí sí que no hi ha volta de full.

A més, a l'amic inservible d'ahir amb els de la UAB em va tocar una "Guía de finançament per la Recerca". És l'atzar que és un fill-de-puta o algú que és un fill-de-puta? No passa res, l'any que ve ja el tinc lligat. Després déunostrusinyor dirà. El que és cert és que la tesi avui ha avançat ben poc perquè: o ella no ha volgut moure's o jo no he sabut convèncer-la. Ara bé, camina, que ja és molt.

Vint-i-set menys vint és més que cinc o no. Ambdues coses.

El Nadal és a tocar. Sant Esteve a un cop de tita. I 2009 que ve en barca. I l'amor és pa amb formatge, diu Casasses. Però no penso estar content perquè sí, perquè ara, quan escric això escolto música càustica, nostàlgica, trista (si voleu). I així anem. Flambée Montalbanaise del Luz Negra de Galliano.

I seguint amb l'amalgama de temes entrellaçats que hi ha aquí, diré que un blog anomenat "Shit, I'm Catholic" m'ha sorprès amb un post on es destaca l'homeopatia com a única ciència mèdica certa i que cura d'una forma veritable i grandiosa. I està clar. L'aigua té propietats estupendes. Però jo dic que la medicina Ayurvèdica, que no tinc ni idea de què va, bé, una mica sí, però en la que ara i avui no em ve de gust aprofundir, és magnífica també. No barrejaràs pa amb formatge diu, i així, et quedaràs sense amor. Mira que era fàcil, l'antídot.

I ahir ens instruïa en el món dels astres l'amic Xipi Osteopathy El Gran. Que sapigueu que un signe d'aigua com jo sóc (Cranc), s'enten molt bé i ha de conviure/compartir-tot-allò-que-pugui amb un signe de Terra, i en concret, els crancs som molt afins amb les capricorn, en l'amor heterosexual, entengui's (les capricorn que llegiu això podeu deixar el vostre e-mail/telèfon als comentaris, us trucaré, us ho asseguro).

I com que avui vull que ho llegeixi (tot i que no sé si és el dia), i alguna cosa de les que he escrit ja arriben massa tard, i sembla ser que massa encriptades, aquí li deixo el meu humil regal de Nadal a qui va fer-me creure en l'amor quan feia massa temps que me'n reia. I sé que es-cric/tic a les Antípodes. Que fa fred. Que és hivern a casa nostra. Però també sé que m'agrada que hi sigui, sigui com sigui, amb gel i neu si cal, i jo al seu voltant, com un electró. I per això, en el fons, en una cavitat molt profunda d'algún lloc molt imperturbable dins meu hi ha algú que somriu. De fet, m'agrada que ell la cuidi. Jo sóc ell, d'alguna manera. És per tu (que ja hauries de saber veure-ho en uns ulls i que, en el fons, sé que ho saps):

Feixuc i malferit, innat

De nou, feixuc i malferit,
Per un maleït amor entremaliat.
He dit amor? A dir veritat,
no sé jutjar si és pluja o és delit.

De nou m’adono que sóc tu,
I en una adolescència de blancor
La tremolor d’aquest indret innat
Fa nèixer en mí, encara,
Una major curiositat.

De nou, feixuc i maltractat
Somio en fer de mi,
Un tu magnificat.

Del 26.09.08

Així, sempre

T’estimaré sempre així
Anhelan-te, bella i immòbil
Com la branca del taronger.
I quan floreixis
Ja seré cec per olorar-te
Quan floreixis ja seré cel
Per abraçar-te des del damunt.

T’anhelaré sempre així
Estiman-te pura i dòcil,
Com la fulla quan cau i,
Abans de prendre mal a terra,
Jau uns segons resuspesa a l’aire,
Buscant l’alè a qui encomanar-se.

Del 7.12.08

Potser no era el moment, potser no era el dia. Però sigui com sigui, fos com fos, és bonic el que hi ha. I plàcid. I una mica pretèrit, vull pensar. Així que...

Bon Nadal a Tots i Totes... sobretot a ella i a les Capricorn!

Adoro todo aquello que no tuve

Estimo massa a massa gent, a masses dones, a masses noies. Em casaria amb dues o tres, ara mateix. L'alcohol, dirieu. I certament..., no és cert. Tot això és una merda d'aparença que queda molt bé pel dia a dia, per fer-te un puto perfil al facebook i el que vulgueu... però no, a l'hora de la veritat, i qui em coneix ho sap: no és cert. És mentida.

Hi ha una veu, una mirada, un gest, tan sols un... Un gest que va fer que pensés que alguna cosa més enllà, un gest que, banal, no va deixar de fer-me mal, punxant-me, clavant-se'm al bell mig del pulmó dret, perquè el dolor sempre ha sigut de dretes i no hi hagut res a fer, putamerda. I segueix sense fer-se'm res. Però avui ho he vist clar (que vol dir no veure res): em casaré amb ella. De debó que sí. Que no és broma. Que és intel·ligent. Que què? Que ens entenem. Que ens compartim. Que ens busquem. Que no ens busquem. Que ens ansiegem. Que l'estimo/no l'estimo.

I en Caetano diu "ya nada me conforma si no estás tu también...". I sembla de broma, un bolero antic, però us dic jo, que és més cert que tot el que Sabina, El Canto del Loco i Chiwuaka hagin pogut escriure mai. Primer, perquè sí. Segon, perquè, tot i no haver-ho escrit ell, és bUrUtal.

I cantat/o.

Sí, Sabina rima, però no me'l crec. El Canto del Loco fa gràcia però no tanta i Chiwuaka té pèl, però no tant.

Adoro Caetano Veloso, adoro Kurt Elling i el seu My Foolish Heart, adoro Freddie Hubbard, adoro todo aquello que no tuve...

Se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío

"No piense mal de mí, señorita. Mi interés por usted es puramente sexual"
Groucho Marx

És tart, que diria la mama. És tart, és hora d'anar a dormir. Però no en tinc ganes. No. I mira que em criden per anar al Bohemia, que els sms arriben en el moment d'anar a dormir i penso, "ves-hi" i penso després "no, dorm". I res. En comptes de fer una cosa o l'altra, faig una tercera: escric.

Hi ha coses que no s'entenen. L'Amor, la primera. És impossible (d'entendre). El sexe sense amor, la segona. Que què? El sexe amb amor, la tercera. Ja... No entenc res. Ni la linealització de Dixon ni la de Eadie-Hofstee. Si les dades no quadren, no hi ha res a linealitzar. Res. Però d'això es tracta es veu. No hi ha res a entendre. Ni a linealitzar, si no hi ha dades. Res. I és que amb prou feines aconseguim llevar-nos, avui. Que ja és prou.

I com deia aquell "se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío".

No sé si ser sincer és ser sensat, però sé que si no hi he de ser, no hi vull ser comptat. I això podria ser el vers que no vaig escriure un dia. I per això l'escric avui. Perquè no hi ha res més sincer que el que escrius sense voler/saber escriure. No sé què anava a escriure. I escric això.
Sí, tenia algunes idees: surfistes a càmara lenta, l'all ho és tot pels anglesos, dioptria, a diario, está muy bien eso del cariño, a love supreme, kind of blue. Però d'això no cal escriure'n. Això es viu. S'escolta. Se sent. Volum recomanat: 12 (en un cotxu model Fiat Punto).

Incerta glòria la que vivim. I visquéssim millor si no fos pel patiment innecessari d'anhelar allò que sabrem que mai vindrà. Perquè hi ha coses que per més que les esperis, no vindran. Però també sé, perquè m'ho han dit, que és qüestió de romandre allà, esperant, fins que vingui alguna cosa a fer-nos oblidar aquella que esperem, fins que, sense haver oblidat el que esperàvem, ens n'adonem que esperem una altra cosa i que allò que tenim entre mans no ens interessa, que no ens complau. Sempre, des de temps immemorials, l'espera ha resultat més plaent i intensa que el tenir, que és un verb feixugament possessiu. Massa. Pesa. Massa. Pesa. Massa. Peça.

No vull tenir. Vull esperar... i t'espero. Vull anhelar. I t'anhelo. No sé perquè, ni per qui, ni per com. Només sé que espero que esperis el que haguem d'esperar. Perquè sense aquest anhel, jo no podria suportar ser. Quan arribis, truca a la porta, busca'm, però espabila't i fes-me sentir perseguit. Fes-me patir. I tremolar d'anhel. De tu. De jo. Ara..., mai, mai t'obriré la porta, que ho sàpigues, però t'espiaré, et miraré per l'ull de bou que hi tinc, i sabré que hi ets, que has arribat. Llavors, ja no t'adoraré, ni t'esperaré més. Llavors ja no t'ansiaré, ja no et desitjaré.

El desig és ser rebutjat, o encara més, és ser ignorat i un dia, així, a ulls clucs, sense saber perquè ni com ni quan, rebre un correu electrònic on hi ha massa complicitat amagada i una llàgrima que vessa, de pet, sobre un teclat aliè, però meu, amb una barra espaiadora que encara fa espais, amb un espai que encara t'espera.

El desig és una pel·lícula que no he vist i que vull veure amb tu.

Ansiejo saber que m'esperes
per allunyar-me de tu,
una mica més,

més enllà,

encara.

No sé si ser

No sé si ser sensat és ser sincer
però aquest avui on tot és cert
(sens ser veritat)
és el que prenc
per fer de mi
un jo més tu.

No sé si sabré ser, no sé ni què,
no sé si jo, ni sé si tu,
però sé que faci o no,
de fet, depèn de tu.

21.07.09
Des d'algún racó de Barcelona...

Aquest moment sensible

"He sentit el so fosc d'una cosa que em caudins algun pou.

Quan suri, he de saber conèixer que ve d'aquest moment?"

Gabriel Ferrater

La cita que obre aquest post me la va fer arribar la meva Amiga mitall. Avui rebuscant, rellegint posts la he trobada i m'he dit: "cullons (sí, és que jo em parlo barruerament i amb paraules malsonants, normalment, diga'm maleducat), aquest Ferrater és un fiera, sempre té la paraula justa i lamitall sap donar-la quan cal". I aquí estem. Jo i en Ferrater.

En Ferrater i jo.

Aquests dies estic, com l'economia mundial, en plena crisi. Crisi existencial. Crisi d'emocions. Crisi de resultats al laboratori. Una crisi que intento pal·liar a base de concerts i festes, que m'acaben per no-satisfer-del-tot degut, precisament, a que estic en crisi. Quan s'està en crisi no s'escolta igual. Quan s'està en crisi no se sent igual. I sentir i escoltar, val a dir-ho, no és el mateix (tot i que la iaia Antonia s'emparri en dir "ayer sentí que llamaban a la puerta" i jo vinga a dir-li que com a molt "oíste" iaia, "oíste").

(Incís: redéu, que n'és de guapa l'Antonia, que en són de guapes les meves Iaies. Que no tinc àvies jo, tinc Iaies, des de temps immemorials... ahir l'Antonia en va fer 86!).

Doncs això, al què anàvem... Estic en crisi. Penso... serà la dels 30?? Nooo... encara no, bandarres! La dels 20? M'hauria d'haver passat, no? La dels 40? Mmmm... Falta de fòsfor?? De ferro?? De sexe?? (l'última és probable...). Res. En realitat no és res d'això. És un cúmul de petites crisis, o petites decepcions i derrotes que fan que em falti l'alè a estones però que, no obstant, amb l'autoestima recoberta de níquel que tinc i la gent que m'envolta, no afecta a la bona marxa de meu èsser.

Ara bé? Quina és la causa principal? Doncs quina voleu que sigui... la de sempre... l'única causa que causa (valgui la redundància) maldecaps de debó: l'Amort. Sí. Perquè sí, últimament se'm desperten il·lusions a cada moment, i somnio, i viatjo, i m'enlairo un moment i baixo i torno a volar més amunt encara però n'hi ha una que se'm va despertar molt més intensament que les altres, i ja en fa de temps, una mica, i en el fons del pou on ha caigut la pedra, sé el què vull, ho tinc molt clar, però ella potser no..., és més, no-s'ha-plantejat-mai-el-que-vol, o sí, i després, resulta que apareix un àngel des d'Alemania que reclama unes ales, i encara fa ho més difícil tot plegat.

Ahir li deia a l'Ararat: "estic sensible". Perquè ja ho tenim els càncer això, que de vegades, sense raó aparent (deixant a un cantó la lluna i la nostra parra de llunàtics) estem sensibles. I aquest post, en el fons l'únic que ve a dir és això: estic sensible, no m'ho tingueu en compte.

Què? Que podria haver-ho resumit en aquesta frase i avall?? Sí, però la meva capacitat de síntesi sempre ha estat nul·la o una mica coixa, així que...

Siau. Bondiatinguin!

Anunci: Q'esta nit a les 22h a l'Heliogàbal (c/Ramón y Cajal, 80, Gràcia, BCN), Carolina's Chicken en concert!! Hi toquen uns quants amics al grup i sobretot l'amic Dani Daniel. No us ho perdeu. Jo no m'ho perdré, sensibleru perdut com estic.

Sóc dèbil, essent fort

Sóc dèbil. Això sí que ho tinc. Per molt que vulgui mostrar un cantó emocionalment infranquejable, intocable i insuportablement dur, mai podré ser així. Mai. I qui em coneix una mica, ho sap. Per això un Amic, amb majúscules, em deia: "ull, que prendràs mal...". Perquè ho sap. Sóc dèbil, dèbil com una mosca del vinagre, com un oòcit de Xenopus, com un gra de polen. I parlo d'emocions, d'Stendhal, de mirades, de dolors i olors inoblidables. Sóc dèbil, perquè gairebé sense adonar-me'n m'han fet mal. No una ni dues vegades. M'és de tres i més de quatre, en poc temps. I m'agafen ganes de plorar a estones. I vull però no puc. I puc però no vull. Que és el pitjor. Perquè li hagués dit: "sabes una cosa? eres preciosa, tienes la sonrisa más hermosa que he visto en mi vida". I no hagués mentit pas. Però no. No vaig voler. O no vaig poder. Perquè sóc dèbil, en el fons. Tot i que no ho vulgui reconèixer. I vagi de triumfador per la vida. Fent el pallasso. I sóc un cagat, un de pa-sucat-amb-oli, un titella. Em mouen uns ulls al ritme que volen. I uns malucs em provoquen insomni una setmana. I un somriure em té pendent del correu tot un dia sencer. No ho entenc. Tan bé que anàvem... i de sobte me n'adono que he escrit. I molt més que des de fa 4 mesos. Perquè el desig i l'emoció s'han apoderat de mi. No només les hormones. El desig. L'emoció, dic. Que no ho enteneu? Ho repetiré: el de-sig. L'e-mo-ció. Jo tampoc ho entenc. Però és que no vull pas que s'entengui. No vull que en treieu res. No vull que desxifreu com si això fos un maleït trencaclosques. Només vinc a dir això: sóc dèbil. Enamoradís.

Propera estació: la incertesa

"Siempre espera alguien en la puerta de tu sueños,
siempre hay alguien que convierte en oasis tus desiertos"
Yhosvany Palma, Alguien

Arribà amb la certesa de tenir-ho tot, de ser l'amo i senyor, de ser l'únic qui controlava la situació amb el permís, això sí, d'uns ulls i d'un somriure. Era un gurú, un messies, un il·luminat. I estava en un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt penjat.

I certament, gairebé sense adonar-se’n, se li'n va anar de les mans.

Primer, un dolç infernal remolí de pluja el dugué a mullar-se, enmig d'un desert més sec que de costum. Va deixar-se portar per uns camells a través de les àrides sorres del Gobi i un cop a l'oasi, va veure palmeres, aigua cristal·lina i va cantar amb l'arpa cançons de desamor i de passions prohibides. Era negra nit, però la llum d’una lluna molt plena i molt lluna, il·luminava tot allò que hi havia al seu voltant. Sortí del desert força cofoi, i a saltirons, anava pels carrers cantant i les places el saludaven al seu pas. Sabia que possiblement un dia o altre hi podia tornar a l'oasi, ni que fos tan sols a fer un xarrup d’aquella aigua tan fresca. Però potser s’equivocava.

Després, amb les retines feixugues, encegat i mal ferit per un raig de llum, sortí mig cec, ja dic, d’entre les runes d’una antiga fàbrica textil i va anar a parar al bell mig del mateix lloc: el desert, l’oasi, les palmeres. En prendre consciència d’on era però, no veiè desert, sinó selva. No veiè oasi sinó un riu que cabalós i espabilat avançava cap a la mar. No veiè palmeres sinó lianes infinites que s’embolicaven pels seus cabells i entre les cames i l’ofegaven una mica, i li oprimien les mans. I un bosc esponerós, taronja fort, lluent. Llavors pensà que potser la selva era tan sols un holograma, una mera invenció de la seva ment fantasiosa. Però no, resultà ser palpable i humida com un estiu a La Havana. I s'hi respirava un aire tan càlid i plàcid...

No havia pogut negar-se a recòrrer la selva amazònica amb humitat havanera. I no voldria haver-se mort de set al desert de Gobi. Tot i això, o precisament per això, va decidir que a partir d’ara quan viatgés ho faria sempre amb brúixola i amb una destinació fixada a priori. El que no va pensar és que avui ni volia anar enlloc ni tenia a mà cap bruíxola, que sapigués.

De sobte va sentir el so del tren on viatjava: Tin-ton-tin...

Propera estació: la incertesa.

Saudade da Lua e Estrela

Es pot conèixer algú que encara no has conegut?

Es pot associar una veu a una imatge? Quines regles regeixen el to i els matisos que tindrà la seva veu meva? Perquè ha de ser aquella veu i no una altra? Perquè la pensem així?

Es pot sentir l'excitació, el bategar frenètic, la tremolor i la suor freda de la química de l'amor en una trucada? I en una tarda estressant de feina, quan, inesperadament un simple "holaaa" arriba a la pantalla de l'ordinador que té un programa de missatgeria instantània instal·lat?

Es pot necessitar una altra cervesa per trobar la calma, no perquè el Barça perdi 1-0 a camp del Manchester en una semifinal de Champions, sinó per un després ple de dopamina i adrenalina?

Es pot enyorar algú que encara no has conegut?

Pendent de la resposta, i obert a qualsevol somni, amb el vostre permís, jo vaig fent les maletes, pensant en unes cerveses, en la sorra i el vent càlid de l'Estartit, en versos i cançons... en dies de Lua e Estrela.

Mahler, la llibertat absoluta i la reproducció asexual de Fragaria chiloensis (maduixa silvestre)

A La Mitall, perquè em dóna la gana

(Post que hauria de ser llegit amb la música de Mahler de fons, sinó no val)

Avui, tard i amb una son considerable, sé que demà...

Viuré en un somni que tinc encara calent a la memòria, d'una nit que no vam passar junts, però que ens la debem.

Viuré en un somriure enlluernador i citostàtic, quan dic "good luck!" i marxa a la reunió de Medical Doctorands.

Viuré en un Pleicherhof, un dissabte qualsevol quan una amiga teva em dóna el telèfon i jo faig veure que escric el seu telèfon mentre observo com es mou a ritme d'una Balcan Music un pèl estrambòtica, una mica mironiana.

Viuré en una nit a casa del Ferrater, bevent Priorat i escoltant a Bill Evans o a Coltrane. I rient-nos-en ja dels "incidents".

Viuré en la visió d'aquesta tarda, havent dinat, i la cafeteria oberta de nou, i tu, tan desconeguda, amb aquell piercing tan sensual al bell mig del llavi inferior, fumant, desinteressada, avorrida, fastiguejada fins i tot, del Benito II.

Viuré en una festa amb la caipirinha que ella ens preparava i en l'Odeon entre dos mons que no parlaven.

Viuré en un post que parla de trifulgues d'amors quotidians, i en un altre de trinxeres plenes de sacs, de fang i de pedres.

I en El Aleph i en Oliveiro y La Maga, viuré.

Demà viuré en la il·lusió, que és la llibertat més absoluta. I l'emoció anirà de la mà.

Res més, bona nit.

(Escoltant aquest Adagietto de Mahler me n'he adonat: quelcom està escrit, ja sigui en una paret bruta de les afores de Berlin o en el genoma octoploide de Fragaria chiloensis -maduixa silvestre-, però us asseguro que està escrit).

Un fracaso mejor

Pensant en la bellesa de les derrotes,

en Beckett, en mi i en tu, mentre sona

la fredor càlida del "Winter in Venice" de Esbjörn Svensson Trio.

Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
sin pertenecer a nadie,
como casi siempre,
a volver a intentarlo.

Te buscaré entonces
como antaño
en las sombras de los perros de la calle,
en los buzones,
en los rostros desvencijados del invierno,
en cualquier abandono cotidiano,
en un cactus o un canario.

Más tarde
ya con las horas en mi espalda,
volveré con más fuerza
repleto de viento,
y aún con un poco de muerte,
con menos ceniza
hallaré una razón para hallarte
en una primavera que tendrá que llegar
descaradamente.

Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
para volver
siempre,
a cada rato,
con un fracaso mejor
por el que brindar.

Neverending Winter in Würzburg, 26.03.08

La felicitat està feta de petites coses alades

"No se me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar."

Oliverio Girondo, fragment de Espantapájaros I

Per l'Skype, una conversa amb la mama una mica seriota, de responsabilitats, de "portar-se bé" i de fer bondat, de les últimes anècdotes de la tercera edat més estimada.

De sobte, un sms crida la meva atenció. I és que no m'esperava que fos ella. Ni m'esperava el to, ni la imminent arribada de la propera primavera en els seus ulls i el seu somriure. Així, sense més, avui m'han fet feliç amb missatge tan simple i tonto com aquest:

Hola lindo. Como estás? Ya estás de vuelta en Alemania? Yo voy camino de Würzburg pero me atrapó un atasco. Qué vas a hacer mañana por la noche? Zaubi? Besos desde la Autobahn.

I és que sóc un home de petits detalls i de grans passions, de l'emoció d'un detall insignificant, absurd. D'una mà. D'un somriure imprevist. D'un gest, tan sols. I com deia el meu estimat Kerouac, les úniques persones que m'agraden són les que són folles: folles per viure, per parlar, per ser salvades.

Llàstima que faci temps que les muses se'm barregen, se m'apareixen en ulls tan diversos i tan distants que em perdo. Em perdo corrent precipitat d'un lloc a un altre sense arribar enlloc. Llàstima que tingui tants fronts oberts que no sàpiga ni de quin bàndol sóc. Espero però que aviat rebi un tret ben certer i ferit de mort hagi d'atravessar el camp de batalla agonitzant per besar-li els peus a l'enemic. Un enemic que és un àngel, que camina a 15 centímetres de terra.

Demà la miraré als ulls i li diré: te vienes conmigo? I l'únic que espero que aquest cop la resposta no sigui un pragmàtic i desconsiderat "dónde?" perquè llavors sabré del cert que és de les que no vola.

Sort que sóc un home de petits detalls i grans passions i no un d'aquests bel·ligerants individus rebossants d'hormones halterofíliques i malparlades. La primavera seria un malson.

Avui encara segueixo buscant a la que sàpiga volar. I la primavera és alada.

La meva Rihanna onomatopeica

"Prefiero querer a poder, palpar a pisar, ganar a perder,

besar a reir, bailar a desfilar y disfrutar a medir"

J.M. Serrat, de Cada loco con su tema

Ella és la meva particular Rihanna. És un tros de cel blau. Molt blau. I molt cel. És un encant i és un desig, una temptació, un pastís de formatge, un expresso. És un orgasme.

Em costa desenganxar-me d'ella. I més si poso la MTV alemana i sona el nou single "Shut up and drive" de la cantant en qüestió. D'acord. No té res a veure. Ni és negra, ni fa 1,87 m, ni crec que sàpiga cantar amb veu de soul... però només cal veure-la moure's i gesticular en una pista de ball amb l'Umbrella sonant de fons. Això és tot.

I a qui no li agradi Rihanna que s'ho faci mirar: està bona. Té una veu sensual. Té unes cames infinites (em sembla que medeixen més que jo). I sempre porta paraigues (jo mai...). I a sobre, perquè pot, va de guais.

Em costa no veure-la un dia, a la meva Rihanna. Com em costa no veure al Matts o a la meva Ameba (què cacofònic!). Em costa. Ells són Würzburg.

La meva particular Rihanna és rossa i no està envoltada de cotxes esportius i de negres que passen 23 hores al dia al gimnàs i que l'aixequen de terra com si fos una ploma. És llicenciada en Filologia germànica i anglesa i parla perfectament el polac, l'alemany, l'anglès (de Brooklyn i de London City), l'espanyol i el portuguès. A més es defensa amb l'italià i el francès (el parlat, dic). I ara s'ha tallat el cabell igual que ella, la Rihanna. Casualitat o premeditació?

La meva Rihanna és bella, generosa, amable. Però té molt caràcter. I això m'agrada. La fa una dona forta. I tot i que em van dir que és molt pessimista, de moment, no li he descobert tal cantó. Jo, no obstant, tot i ser més hipocondríac que en Woody Allen, sóc molt optimista i vivaç. Així que ens compenetraríem, en això.

Té els ulls més blaus que he vist mai, després dels de l'Elena, es clar. I a més es pinta amb rimmel tota la vora d'un negre tant intens que fa que no puguis deixar de mirar-los. No pots. I què voleu que us digui dels seus llavis... Són tan expressius que sense parlar, diuen.

La meva Rihanna m'ha acompanyat en alguns somnis. I jo la he acompanyat a casa, més d'un cop. I hem rigut. I hem cantat en francès tot improvitzant un "Mon petit Cabernet Sauvignon, sur la tête...".

I només em caldria un click!, un plam!, un txas! o un nyam!

Així doncs, tot depen d'una onomatopeia.

Mmmaya

Deler-me en el plaer de ser un,
essent dos.
Nèixer i tornar a nèixer
d'un ou no fecundat.

Cridar el teu nom i que el ressò
em respongui: "no hi és".

Esclatar, esclatar, esclatar...

Aquí i allà, núvols de gintònic,
inferns d'incandescència glaçada,
pietat feta a miques:
ganes, desig, emoció.

Pero poc alè. Poc alè.

A més,
ens delem en el plaer de ser dos,
essent un i mig,

o cap.

Obviaré

A Ella, que ja sap el com i el quan

A Ella, que tot i no estimar-me amb les mans, m'estima amb els ulls

Obviaré tot allò lleig, allò que no ens pertany o que ens pugui malferir. Obviaré la pau, la pluja, la roba estesa i els estúpids comentaris posteriors. Obviaré que ens estimem i que ens fem l’amor cada cop que ens mirem als ulls. I que no calen paraules ni llavis, obviaré. Obviaré que em cremo i tinc por. Obviaré tot això per venir de nou, i completament nu, cap a tu.

Auf Wiedersehen!

No m'agrada el teu pragmatisme.
No m'agrada la teva fredor, tan teutona.
No m'agrada aquest posat d'hiperresponsable.
No m'agrada que no puguis donar-me ni un minut de la teva vida.
Ni que posis la galta, com la meva tieta àvia.
Ni un petó ben fet m'ofereixes?

No m'agrada que et facis l'ofesa sense raó,
ni que pensis que sempre el dolent sóc jo.

Ja no m'agrades. Ja no. Ja m'he curat de tu.

I et deixo aquest regal de comiat:

Ausencia quiere decir olvido,
decir tinieblas, decir jamás,
las aves suelen volver al nido
pero las almas que se han querido
cuando se alejan no vuelven más.

Fernando Celada / Jaime Prats