Un regal de Nadal de la senyoreta N

Un regal de Nadal, segur un dels millors que em facin aquest any, que m'arriba de la Senyoreta N (ella i jo ja sabem de qui parlo) via mail. Amb el seu permís i el de la SGAE us el deixo aquí a tots perquè en gaudiu i descobriu que també es poden tenir amigues (tot i que nosaltrus sempre les veiem com a amants...).

El regal em deixa encisat i desitjós de veure-la i fer-li una abraçada de les que tallen la respiració. Heus-lo ací:

Cómo explicarlo...
¿Sabes?
Amo la música en tu guitarra,
la poesía en tu voz,
el amor en tus palabras.
No debes dejar de escribir.
Te necesito amando su mirada limpia,
sus labios, su sonrisa. Soñando su pecho desnudo,
el tacto de su piel,
sus caderas.
Respirándola, bebiéndola,
mirándola así, como quizá alguna vez me miraste. O tal vez no,
pero qué bueno imaginarlo...
Porque te amo sin amarte,
aunque, a veces, asomen los celos
por no ser ella...

Senyoreta N, 20.12.07

De com estroncar una nit que podria haver estat perfecte (en el cas de que no l'haguessin estroncada dos senyors absurds)

Amb audàcia es pot intentar tot: però no es pot aconseguir tot.
Napoleó Bonapart

Tot comença com sempre (o no), amb un sopar multitudinari, en aquest cas amb amic invisible inclòs (i les obligades espelmes de regal). Fins aquí tot bé. Sopar minsu, fàcil (o lamentable, com vulgueu), a base de pizzes congelades alemanes, baguettes-pizza congelades alemanes i merdes per l'estil (com unes patates farcides d'espinacs i formatge que efectivament també es fan al forn i si no fos per la salsa de formatge i bacó que la María li va preparar no valdrien per a res).

De cop, la visita inesperada del senyor X. Sí, és ell. No, no estava convidat però és que a Würzburg si hi ha més de 3 espanyols reunits en algún racó, ell ho olora. Té com un ràdar que deu moure's per electromagnetisme o infrarojos i detecta la presència dels espanyols reunits en comitiva. Així, apareix ell amb la seva gràcia i el seu salero i, digue-m'ho clar, el seu discurs repetitiu i esgotador. Per més inri, ell, el senyor X no té regal i inocent com és (burru, diria...) pregunta: "Que se van a España que les hacen tantos regalos?". No comments.

Al acabar la ronda insufrible d'entrega de regals i al haver-se acabat la cervesa i el vi (dolents ambdós; perquè a Alemania si vas al ALDI i compres cervesa de la barata us asseguro que també és dolenta i més quan ve embotellada en plàstic... no hauria de ser ni legal) es decidífugir de casa i anar a ballar i seguir la nit. La proposta del senyor G (il·lús...) de ballar salsa al Basement no va cuallar diguem, i van acabar anant, una mica per inèrcia, al magnífic, impresionant, inigualable Tirili (un local ple de la gent més demacrada de Würzburg, que ja és dir, amb una música infernal i un espai per ballar més aviat limitat). Yuhu. Yuhu. Yuhu.

Tot i que el lloc no fos el millor del món, l'alcohol i la música (que inesperadament va millorar a mida que transcorria la nit) van fer que la gent s'animés i ballés molt i molt. Llavors fou quan el Gin Tònic va unir al nostre protagonista (senyor G) i a la nostra protagonita (senyoreta C) en un etern ball sensual. Cada cop l'aproximació era menys subtil, més directa. La multitud va anar desapareixent, mica en mica, gota a gota fins que el senyor G i la senyoreta C van quedar, com aquell qui diu, sols a la discoteca.

- El último Gin Tònic a medias y nos vamos - digué el senyor G.
- De acuerdo - digué la senyoreta C.

Al tornar amb el susoditx Gin Tònic, la senyoreta C estava al sofà esperant-lo amb la visita inesperada del babau senyor X. Doncs bé, el temps de prendre el combinat de ginebra i quinina el van haver de compartir el senyor G, la senyoreta C, el senyor X i el senyor CS (un altre plasta que a sobre és argentí irrespectuós, per si no n'hi havia prou i les preguntes absurdes que deixava anar no tenen perdó de Déunostrusenyor). En un cop d'efecte majestuós, el senyor G digué: "Nos vamos, C??"; al que la senyoreta C digué "Vamos". D'acord. Això no implica que la senyoreta C volgués sexe, ni tant sols un rollo, ni tant sols res, però sí que implicava, objectivament parlant, que volia marxar del local amb el senyor G i caminar fins a casa seva (la de la senyoreta C, entengui's).

Fig.1.- Senyor G, senyoreta C i en primer plà, el GinTònic.

Doncs bé, ara bé la broma. El senyor X, absurd, il·lús, babau, telòs, insòlit, inhòspid, gamarús, diguè: "Yo voy con vosotros, que voy por el mismo camino". Imagineu-vos la cara i els adjectius que se li van acudir al senyor G quan va sentir tal afirmació. I dit i fet. El senyor G i la senyoreta C van ésser acompanyats fins a la porta de casa de la senyoreta C pel senyor X. En arribant la senyoreta C va pujar cap a casa i el senyor G va quedar-se perplex mirant a la cara al senyor X (que no en tenia prou i volia acompanyar a més al senyor G a casa seva), insultant-lo en alemany, en rus, en català i en austro-húngar per dins. Després li espetà: "No, X, no... yo me quedo aquí a dormir a la intemperie, a ver si se me lleva la muerte... Joder, tío, que voy a llamar a C a ver si todavía no es demasiado tarde para subir a su casa... que no te enteraaaaas!!!". I el senyor X: "Ah... bueno... bueno... ya me voy...". Cullons. A bones hores vas a marxar, capullo (amb perdó pels lectors, és la ràbia acumulada).

I es clar, és que el senyor G havia pensat que el senyor X no era tan babau com va demostrar i que en qualsevol moment del camí trencaria per un altre carrer. Però no. Tot i el seu cor generós i bondadós, la manca d'empatia i de matèria gris del senyor X, va quedar palesa.

(No sé què més dir. Us imagineu la situació? Espero que no us hi trobeu mai en cap de semblant. O que sapigueu amb audàcia, sortir-vos-en).

Si pudieras escuchar lo que pienso

"Como si se pudiera elegir en el amor,

como si no fuera un rayo que te parte los huesos

y te deja estaqueado en la mital del patio"

Julio Cortázar

Si pudieras escuchar lo que pienso, oirías que eres una de las cosas más hermosas que me han pasado en Würzburg, como oirías que eres una de las razones por las cuales sé que voy a volver aquí, o por las cuales viajaré donde sea para verte.

Y oirías que no sé lo que quiero. No lo sé. Y no lo sé porqué no me dejas saberlo. Tú lo tienes muy claro. Y siempre has puesto una frontera, un muro infranqueable el cual no quiero, ni debo (dicen), saltar. Y por eso me reduzco a esta amistad que me llena, me llena como nada aquí, pero que a ratos, a días, se me hace difícil y me duele.

Me duele porqué hoy hubiera dormido una siesta contigo. Me duele porqué te hubiera besado en los labios tres o cuatro o cinco veces, inocentemente. Me duele porqué hay noches en que debería escapar de mi cama y trepar hasta la tuya. Me duele porqué eres encantadora, dulce, amable. Me duele porqué tu mirada me atrapa y me rompe en pedacitos por dentro. Por la complicidad. Por lo fácil que es todo a tu lado. Por que me quieres, me duele. Por que me quieres. Si no me quisieras tanto, quizá todo sería un poco más fácil. No nos veríamos. Dejaríamos de llamarnos. De preocuparnos el uno por el otro. Dejaríamos de contarnos secretos.

Y te cuento anécdotas de otras mujeres. Anécdotas banales, absurdas, estúpidas. Mujeres como vías de escape a un amor verdadero que late dentro de mí y que tiene un nombre, que todavía no sé cual es, pero que seguro se parece mucho al tuyo.

Si pudieras escuchar lo que pienso oirías que hay días que, como dice Delgadillo, me metería en tu pecho y volvería a salir para que respiraras de mí, te arrancaría las ropas, te besaría los pies y te llamaría mi Diosa. Si pudieras escuchar lo que pienso, oirías que esas miradas que me lanzas son como dagas envenenadas, dagas repletas de curare, ese veneno que utilizaban los pueblos indígenas para untar sus flechas e inmovilizar a sus presas.

Así me quedo yo ante tus ojos y esa, tu mirada limpia: inmóvil, preso de ti.

Siento decirte esto, porqué te pondrás una vez más, furiosa. Pero igual que tu tienes el derecho de decir que quieres ser mi amiga para siempre, yo tengo el izquierdo de decir que no sé lo que quiero pero que estoy tan a gusto contigo que me arriesgaría a lo que fuera. Además, me gusta tanto cuando te enfureces…

Yo quisiese jugar por jugar y ver qué sucediera.

Lindura...

Te requiero.

El amor es hermoso aún como juego

Dedicat a l'Aleix, que ahir em reclamava un post

Fa temps, potser massa, que jugo a enamorar-me i a que m'enamorin. Fa temps que jugo amb l'amor i l'amor juga amb mi a fet i a amagar.

Però com diu Fonollosa, l'amor és bell fins i tot com a joc: "Juguem a estimar-nos, sense estimar-nos, fins el dia en què algun dels dos torni a sentir amor per qualsevol altre".

Estimo la vida, m'apassiono per les coses, m'enamoro cada dia d'alguna dona, o d'algún home, o d'algún pronom feble, o d'algúna marca de Ginebra.

Cada dia penso en tu... en Ella. Cada dia t'estimo més. Siguis qui siguis.

I l'Albert Pla (Fonollosant) diria "añoro la muchacha que jamás he conocido que espera ansionamente el amor mío...".

Aquí us deixo amb la poesia.

BROADWAY

El amor es un juego apasionante
y el mejor sustituto del amor.
De aquel amor inmenso, el amor único,
que uno halla varias veces por el tiempo.

El recíproco amor es lo más bello.
Lo sabemos los dos. Pero es muy grande
el vacío que se abre entre el amor
que se ha ido y el amor que aún no ha llegado.

¿Por qué llenarlo, pues, con la tristeza
si es posible colmarlo de sonrisas?

Si se ha ocultado el sol pueden los faros
del coche iluminar la carretera.
Mientras llega otro amor buscando el nuestro
juguemos, sólo juego, a enamorarnos.

Juguemos a querernos, sin querernos,
hasta el día en que alguno de los dos
vuelva a sentir amor por cualquier otro.
El amor es hermoso aún como juego.

Josep María Fonollosa (De "Ciudad del hombre, New York")

I la imprescindible...

AÑORO

Añoro todo aquello que no tuve, lo que tuve retuve y eso no me lo quita nadie.
Añoro solamente lo que no vi ni en pintura, lo que no quise que ocurriera,
lo que olvidé por desidia, lo que no escuché por ciego;
echo de menos, me hace falta lo que no viví ni en sueños.

Añoro, por ejemplo, no haberme follado a Marta,
pensando mientras tanto que me follaba a su hermana.
Y añoro a esa muchacha que jamás he conocido y que espera ansiosamente el amor mío.
Y esa rayita y esa pastillita, que no tomé contigo aquella noche.
Me duelen los recuerdos por no haberte conocido,
ni amado ni violado en un confesionario.
Quién pudiera haber gozado de la luna y de tus besos,
en aquel acantilado dentro de un Cadillac rojo.

Y por cierto, se me olvidaba decir, se me olvidaba decir, lo que te vine a pedir:
si quieres bailar conmigo esa canción tan bonita...
Aún no existe todavía pero es mi canción preferida.

Estoy triste voy de luto como si se hubieran muerto
esos seres tan queridos que fueron mis enemigos.
Me duele la cabeza, no me quito esa resaca
ayer me quedé en casa no tomé ni una copita;
tampoco maté a nadie y eso que hay quien lo merece,
por pereza o por cobarde, nunca quise o nunca pude.

Y añoro esos zapatos que no tuve, mis pies pisan descalzos
pues yo siempre ando desnudo.
Y eso que nunca me pinté con purpurina todo el cuerpo,
ni me subí a ese campanario pa' gritarle al sol y al viento:
¡me cago en la madre que parió a esos mamones,
xixarel.los que me están chingando la existencia!

Y añoro no haber muerto cada día,
cuando llegue la muerte yo no sabré qué hacer con ella.
A lo mejor la palmo y resucito siendo un cerdo,
me olvido de que existo y así no echaré nada de menos.
Engordaré deprisa en el corral de las mentiras,
comeré lo que me echen como cualquier cerdo bueno,
hasta que un día el granjero se me lleve al matadero
y convierta en embutidos mis recuerdos más grasientos.

Entonces piensa en mí, recuérdame amor mío,
cada vez que te tomes una tapita de chorizo.

Albert Pla, del magnífic/impressionant/indispensable disc Supone Fonollosa

Origen del brindis

Segons el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua (RAE, pels amics) el terme brindis significa:

(Del aleman "ich bring dir's", yo te lo ofrezco). 1. Acción de brindar con vino o licor. 2. Palabras que se dicen al brindar.

Hi ha qui diu que l'origen del brindis se situa en el temps dels grecs i estaria relacionat amb la mostra de confiança que l’amfitrió ofería als seus convidats. En els grans convits i banquets que organitzaven els més benestants en honor a algú o simplement per deleitar-se, els criats servien les copes a tots els convidats i l’amfitrió aixecava la copa i feia un glop, com a senyal de que la beguda era bona i no tenia cap verí. (Recordi’s que en aquell temps, i jo crec que segueix vigent, la millor forma d’eliminar els enemics era enverinar la beguda... Ja sabeu, als amics Cardhú, als enemics güisqui DYC –no cal enverinar-lo, ja ve de sèrie-).

Tot i això l’origen del terme “brindis” no es dona fins al segle XVI i té com a motiu la celebració de la victòria del exèrcit de Carles V sobre el seu oponent. Els historiadors (uns senyors que tenen molta memòria) relaten que el dilluns 6 de maig de 1527 (la hora no la recorden bé, però...) les tropes de Carles V van prendre Roma de forma victoriosa i la van saquejar. En motiu de tal victòria, explica la història, que els comandaments militars van omplir les seves copes de vi, les van alçar i van dir la frase “ich bring dir’s” (jo te l’ofereixo). Aquest fet, ha donat lloc a la tradició de brindar quan se celebra alguna cosa (i en el meu cas, quan no se celebra res, també, tot interpelant a la persona que tinc al davant deixant-li anar un “en este bar no se brinda... o qué?”).

Diu a la web de Protocolo & Etiqueta (que com podreu imaginar, m’encanta!) que en tot brindis es planteja la qüestió de si colpejar les copes o no. I jo dic: però algú brinda avui en dia sense colpejar les respectives copes/gots/gerres? Apa... I segueixen els amics del Protocolo: “Aunque es suficiente con hacer el gesto hacia el resto de los comensales, alzando levemente la copa, hay muchas veces que nos gusta el choque de nuestras copas con la de los vecinos de mesa. Lo más correcto es no hacerlo”. Doncs clar quenosgusta, clar... sinó què ridícul, no? Sense xocar les copes no és un brindis ni és res. És un coitus interruptus. I a més com que és el més incorrecte, segons ells, encara mola més.

Ara bé lo bo. El fet de colpejar les copes també té un origen i va lligat a una història que em va explicar aquí alemania l’amic Enrique, més conegut com a Gallego, pel fet de ser de Galícia (ves tú quina cosa!), i que porta per títol “Perquè el vidre de les gerres de litre de cervesa és tant gruixut”. El tema és que el colpejar les copes amb vigor –i d’aquí la gruixudesa del vidre de les gerres de cervesa de litre (llegeixis que he estat a l’Oktoberfest)- tenia la funció de traspassar part del líquid d’una copa a l’altre i així barrejar-lo, sobretot entre monarques i nobles, que utilitzaven el mètode del verí per a eliminar rivals, per demostrar que no hi havia verí en cap de les begudes. Un altra història diu que l’orígen neix, altre cop, en les societats grega i romana, on eren habituals els grans banquets i festes (i les orgies i la pederastia...). La magnitut de les festes era tal que els comensals solien aixecar-se i colpejar les copes per cridar l’atenció dels servents perqué els servissin més beguda. Insaciables... Son folls aquests romans.

I l’origen de la paraula “Chin chin”?? Qui és el cursi que la va inventar?? Que es diu a tot arreu (menys a Japó, es clar, on vol dir penis). Post per un altre dia: etimologia de la paraula Chin-Chin. Té tela... ja us ho dic ara.

Sigui com sigui, avui brindaré amb una cervesa del Brauhaus ben fresqueta i deixaré anar un “penis” mentre xoco la meva copa amb la d’alguna rossa/morena/pelroja... a veure què passa... Suposo que em tractaran de malalt del sexe, però ho farien de totes maneres...

P.S. Una cosa, ara que se m'acut, els habitants de Brindisi... es poden negar a un brindis??

Síndrome de Veronika-Luli

Hi ha noies que de belles fan esfereïr.

Hi ha noies que més valdria no haver conegut mai.

Hi ha noies a qui no pots escoltar, per més que ho desitgis.

Hi ha noies amb qui no pots anar a la platja.

Hi ha noies que d'atractives no deixen dormir.

Hi ha noies que semblen fetes per encàrrec, a Bill Gates, i a mala llet.

Hi ha noies que es despullen i ja pots apretar a còrrer.

Hi ha noies amb qui no pots anar a enlloc (de la mà) per no guanyar-te enemics.

Hi ha noies alades, que caminen a un metre del terra.

Hi ha noies que haurien d'anar perlupenal.

Hi ha noies que quan van a fer-se el DNI no els hi demanen dues fotos de carnet sinó mitja dotzena.

Hi ha noies que no els cal llum a l'habitació.

Hi ha noies que mirant-les pots desenvolupar la Síndrome de Stendhal.

Digueu-me superficial, però a vegades per ser feliç tant sols cal una noia amb un rostre angelical i un cos perfecte preguntan-te "I vós, de donde sós??"

Els meus 3 humils consells blogosfèrics

Recullo el guant catosfèric i arribo tard perquè ja en fa de dies (setmanes diria...) que me'l va proposar l'amic Submarí. Millor tard que mai -diuen-. Els consells blogosfèrics que puc aportar són aquests:

1) No escriguis res del que te'n puguis penedir: pensa que tot el que escriguis ho llegiran unes dues o tres persones (màxim) però que una d'aquestes pot ser aquella que no ho havia d'haver llegit mai.

2) Si no tens res a dir, no ho diguis.

3) Evita els post-plagi tipus "vaig a enganxar aquí un conte de Monzó magnífic... total només té 3 pàgines i mitja...". Hi ha qui només es dedica a seleccionar textos, cites, frases i prou. Cansa, jo crec que això, cansa. I si has d'escriure 3 pàgines i mitja, com a mínim que sigui teu (com faig jo, que deixo anar uns rollos que no hi ha qui els llegeixi, però són anècdotes ben originals! Jeje...).

Amb tot això, i creient que les blogers que poden llegir això són limitats, proposo als més fidels seguidors d'aquest Bròquil Xexu, l'Anna Tarambana i Somiatrufes a que ens instrueixin amb els seus tres consells blogosfèrics.

Indirectes

Va saber que havia d'aprimar-se una mica quan l'amiga li diguè allò de "tu tienes más tetas que yo".

T'estimo molt, però com a amic (II)

Santornemi. Una altre cop ens colpeja aquesta frase maleïda, un altre cop ha patit, no la frase -per sort-, sinó una nit magnífica i un final agredolç, amb un rampell estrany, esquerp i absurd al final de tot plegat quan, acomiadant-se d'ella, li va llençar un inocent petó a la galta mentre buscava una abraçada... Va arribar, sí, però amb una actitut realment aspre.

La història, anècdota, exemple, derrota o com vulgueu dir-li, és la següent:

Home coneix a dona, o noi coneix a noia, o bé home coneix a noia, o noi coneix a dona (que totes les combinacions són possibles i que consti que parlo des de la visió del noi/home/nen). Bé, fins aquí tot bé. Li agrada, és realment bella. Li cau molt bé, la troba riallera, simpàtica, extrovertida, inteligent, segura de sí mateixa, i per més Inri, es fixa en els seus ulls, en el seu somriure, en els seus llavis, a més de, i es clar -he dit que parlava des de la visió masculina- dels seus malucs i els seus pits -impossible no mirar-los- i les seves mans). Mica en mica queden més sovint. Sí, primer tòpic/problema/putada/merda/caca-culo-pedo-pis:

- Hola Srta. X, que et sembla si quedem per fer un café demà!?
- Molt bé, sí, tinc ganes de veure't (aquí ja comença a mentir-nos, descaradament)

A l'endemà, pel Messenger (puto Msn, com a mínim si no existís no ho hagués sabut, s'ho hagués trobat i prou...), ella li diu que portarà una amiga seva que és molt simpàtica... o, per exemple, li diu que en comptes de fer un café poden anar a dinar a casa una amiga seva que ha preparat Pfandkuchen. I ell pensa: "Mecagunlaputaquelavaparirredeu! Perquè sempre m'ha de passar a mi això?? Perquè no porta a la seva mare i la seva àvia també??" o bé "A mi què cony m'importa el putu Pfandkuchen si resulta que em d'estar rodejats de gent alemana que ni m'importa, ni entenc gens ni mica...". Llavors ell decideix acudir a la cita (o no fer-ho excusant-se) però la idea és que segueix sent un amic fratern i realment estimat per ella. Molt bé, estupendu. Tot molt bé, gràcies.

I queden altre cop, i riuen, i ballen i s'emborratxen de vi blanc en un WineFest d'aquells que fan història on ell -burru de mi- paga de l'ordre de 4 o 5 ampolles de vi (a 10 euros l'ampolla, un total de molts calers...) i ni la borratxera pot amb aquesta amistat magnífica que hi ha entre ells dos i que ell, siguem clars, vol trencar de totes les maneres amb un intercanvi de fluids de qualsevol tipus (tot i que, la victòria final seria la d'un intercanvi d'ànimes i no pas de fluids, però això seria massa per ara, potser... i no ens precipitem). Res, l'únic fluid que intercanvien és el vi i passa d'una ma a l'altra en una copa (estúpid inventor el que va enginyar-se això dels gots/copes de vi, ja que si no hi fossin, en aquell WineFest com a mínim hagués begut de la mateixa ampolla i els seus llavis haguessin estat una mica més aprop, tot i que fos a través del cap de la ampolla d'un vi blanc alemany -que provoca unes ressaques mortals, quedi dit-).

I tot va creixent, la seva panxa, la d'ell, la seva bellesa, la d'ella, i un dia ell ha de marxar per un temps a Barcelona, lluny del poble alemany on ella, la Srta. X, viu i estudia.

Al tornar es troben, després d'estar tres dies per allà i que ella li recrimini perquè no l'ha trucada, i veuen vi, del bo, del negre, italià (Chianti) i espanyol (ara no recorda el nom, i era pitjor que el Chianti, ja t'ho dic ara) i riuen, i parlen de temes seriosos com la feina d'ell allà i el treball de fi de carrera d'ella, i de lubunicquéstot, i envien missatges pel mòbil, com distraient una mica l'atenció de la conversa i fent-se els interessants, i riuen, i escolten una cançó de Noel Nicola que Silvio va cantar a Barcelona i que va dedicar-li a aquest, mort recentment, una cançó que es titula Te perdono, i que ell creu, i això és molt seriu, és una de les cançons d'amor més maques que s'han escrit, i reben la visita inesperada d'un visitant inesperat que al veure l'ambient creat amb la tauleta-per-a-dos i el vinet, marxar esfereït i sobretot, sobretot, sobretot, i el que més li sorpren a ell, molta complicitat, i una mirada d'ella sobre ell, tant picardiosa, que no se'n sap avenir.

(Potser només són imaginacions seves i resulta que ella mira a tothom així, jaemdirástú).

Total, que surten del local on eren per anar-se'n (ell de festa, una miqueta, i ella a dormir, sola, al llit -i això hauria d'estar prohibit ja que és una de les causes de l'escalfament del planeta... "taspasau nen"-), i ell li llença un inocent petó a la galta mentre busca una abraçada...

I ella pren una actitut totalment a la defensiva, estúpida, absurda, inexplicable, indigna, tonta, ininteligible, estranya, freda o gairebé frígida -que no fregida-, i ell es queda atontat, atònit, perplex, amb cara d'estúpid, indignat, estranyat i corprès. Al final ella accedeix, es clar, i li dona una abraçada més forçada que el somriure del Pajares.

Què a de fer ell davant d'aquesta actitut a la defensiva, com evitant que ell busqui res que ella no vulgui (quan tant sols s'estava acomiadant com fem a Catalunya amb la gent que t'estimes, amb un petó i una abraçada...)??? Què ha de fer??

Ja sé què diran vostès, passar d'ella i que sigui ella qui el busqui... No fer-li cas. La tàctica de fer-se l'home dur. I és el que ell pensa que hauria de fer, també, que m'ho va dir. Com si fos tant fàcil... I en el seu cap ressona allò de "Te quiero mucho, pero como amigo... quiero mucho, pero como amigo... mucho, pero como amigo... pero como amigo... ro como amigo... como amigo... mo amigo... amigo... migo... igo..." (és que el ressò és el que té, que per escriure'l només ens hem de limitar a escriure'l repetit).

Es clar que, ella té una amiga magnífica -de bona que està i de simpàtica i d'atractiva-, a qui podria recòrrer per a parar-li un parany (valgui l'onomatopeia)...

Veieu, veieu com n'està de malalt??

Multa de 360 euros a un 'rapero' por injurias al Rey

EL PAÍS - Madrid - 08/11/2007
La Audiencia Nacional ha condenado a Moisés Rivas Leyva, cantante del grupo Poetas de la Calle, a una multa de 1.440 euros por un delito de injurias contra la Corona y otro de injurias graves a la Guardia Civil durante un concierto en Fuerteventura en 2005. Rivas tendrá que pagar una multa de 360 euros por un delito de injurias a la Corona, más otra sanción de 1.080 euros por injurias graves contra los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado.

Durante un concierto en Puerto del Rosario, Rivas llamó "parásitos" al Rey y a la Reina. Además, se refirió a la Guardia Civil como "hijos de puta, torturadores que coaccionan indiscriminadamente la libertad de las personas". La denuncia la puso un sargento de la Guardia Civil del cuartel situado enfrente del lugar del concierto. La fiscalía había solicitado una multa de 14.400 euros. El tribunal ha calculado la multa basándose en las "posibilidades económicas" de Rivas, estudiante universitario.

Què voleu que us digui, estic flipant. Em sembla molt heavy la notícia... Molt. Per aquesta regla de 3, tots seríem multats cada dia amb xifres astronòmiques, i alguns empresonats de per vida.

Puta monarquia de merda. Putus paràsits. Puta policia. Putos "gossos". Alapressótots!!

Vaig a cremar una foto del rei d'Espanya i una del de Suècia que aquí a Alemania, em sembla, no està penat. Fins ara!

You smell smells like garlic or something...

Ei, Bròquil!! Què tal...??

T'escric des d'Alemania, sí, altre cop. Però aquest amb uns quants graus centígrads menys (ahir estàvem a 6ºC) i amb pis nou. Aquest és un pis magnífic, a només 5 minuts de la feina, espaiós a més no poder, amb una cuina gegantina, i dues habitacions espectacularment grans. La meva però encara no té llit i aquest anit he dormit en una espècie de sofà que hi ha a casa, després d'anar ahir al Brauhaus, i com era obligat, a veure les rosses i el cambrer Yintò (perquè em serveix els millors Gin Tònics de la comarca i ara, a més l'han posat dins les ofertes de les Studententags -dia d'estudiants-, cosa que ajuda, si més no econòmicament, degut a què en comptes de pagar 7 euros per un Gin Tònic, en pagues 4,5).

Visc amb dos amics, l'un el gallec trempat del que ja t'he n'havia parlat alguna vegada, el Enrique, o més conegut com "Gallego"; l'altre, la seva xicota de Burgos, la María, una noia molt motivada-de-la-vida, que a vegades es fa feixuga degut a-que-organitza-una-mica-la-vida-als-demés, i és, digue'm-ho així, un pèl egocèntrica, egòlatra, ego-totuquetuvulguis.

Ahir, al arribar a casa, la mare de la María (la qual no recordo com es diu) tenia el sopar ben preparat, cullons si el tenia, i em va endosar un plat amb ous amb tonyina, ensaladilla rusa, choriço, uns palets de formatge, carn adobada i per postre, una sopa d'all que ressucitava un mort. Oju!

Avui m'he llevat i tenia una son força considerable (tenint en compte que venia del viatje d'ahir i que vam anar a dormir a les 2:00h i que vam beure una mica), i la mare de le María encara era per allà. M'he dutxat i després d'esmorzar amb les Maríes he anat cap al laboratori.

Només arribar (i que consti que m'he rentat les dents just abans de sortir de casa!) m'he trobat a una tècnic de laboratori, l'Elke, que m'ha preguntat què tal estava i que si tal i que si qual. La seva tercera frase que m'ha dit però, m'ha deixat de pedra: "You smell smells like garlic or something..." (i jo que em quedo flipant, pensant en el gust de menta de la pasta de dents que encara ara sento a la boca, i dic): "Sorry" (tot i que pensava, "fuck you"). Perquè, jo em pregunto, quin comentari és aquest?? Quina mena de rebuda és aquesta?? Realment tanta olor a all em feia l'alè, després d'haver pres café, haver-me begut 2 cerveses i un gin tònic ahir a la nit i haver-me rentat les dents abans de sortir de casa??? Nooo...

No crec. Però si més no, ho sento, el meu estòmac va retenir l'olor a all, què vols que hi faci. Sóc un putu garlic.

Piticli, qué bonico, Piticli!!

No sé si és un vídeo representatiu del programa, segurament no, perquè cada secció del programa és diferent de l'anterior i si més no, igual o més surreal; però m'agrada el nom de la mascota, m'agrada l'absurditat del gag... i el nom de la secció... Enjuto Mojamuto.

I ja sabeu, els dimecres a partir de les 23:30h. a La2 el post-humorisme dels Ex-Hora Chanante en acció...

A més, via YouTube i per no penjar-los tots aquí, recomano les seccions "Celebrities" -per mi de moment, la de París Hilton guanya- (ex-Testimonios -no us perdeu per a res del món el de Gorbachov, el de la Björk i el de Bill Gates) i "Mundo Viejuno" (ex-Retrospecter -imprescindibles el de El Scout Corrupto i El Novio Enano).

Llarga vida al YouTube i a Muchachada Nui... Nuiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!

Karel García en concert al Harlem Jazz Club

Hola a tothom i totdon,

Per tots aquells que sabeu gaudir de la bona música, per tots aquells que us agraden els cantautors, Cuba, les cançons d'amor, les de guerra, les políticament correctes i les políticament incorrectes, pels que vau anar a veure el Silvio ahir o abans d'ahir, per tots aquells que somnieu, pels poetes, pels que lluiteu cada dia, pels que ho feu cada minut, pels Trovadors, per Noel Nicola, per mi, per tu, pel de més enllà, per qui vulgui i li vingui de gust us dic que aquesta nit tenim una cita:

KAREL GARCÍA cantautor cubà de la novíssima trova presenta el seu disc HAMBRE DE QUIMERAS gravat als estudis Ojalá de La Habana i en el que hi han colaborat Vicente Feliú, Silvio Rodríguez y Yhosvany Palma.

HARLEM JAZZ CLUB
c/ Comtessa de Sobradiel, 8
HORA: 22:30h. (si voleu seure veniu d'hora -22:00h- per a comprar l'entrada i agafar lloc i prendre una cerveseta).
PREU: 7 euros
(Què són 7 euros avui en dia, dos canyes?? si vau pagar 40 per veure al Silvio podeu pagar-ne 7 per veure a un monstre com en Karel i ja us dic que hi haurà sorpreses: en Carlos Lage y en Yhosvany seran allà... Quedeu avisats!)

Us hi espero a tots i cadascún (truqueu-me o escriviu-me un mail i quedem... eh?)

T'estimo molt, però com a amic (I)

Una de les frases més doloroses, més sagnants i cruels quan prové d'una noia (llegeixis en una relació heterosexual en la qual l'home està escoltant la dona en un moment donat) és la sentència maquiavèl·lica del "T'estimo molt, però com a amic".

Aquesta és una frase que no es pot resumir en un post, així que enceta una sèrie de posts, potser infinits, que intentaran definir el caos còsmic que envolta aquestes paraules maleïdes ("las carga el diablo").

L'anàlisi de la frase citada ha de començar forçadament per dir que aquesta no és pronunciada per cap dona en un moment qualsevol, ni gairebé mai és dita en va. Que per què? Doncs perquè el 99,9% de les vegades ve precedida per un atac en tota regla de l'individu en qüestió (en aquest cas de sexe masculí) cap a ella. L'atac (encaminat a dormir -entenguis practicant sexe, i mai millor dit això de practicant-) pot ser de tres tipus (per a fer-ho curt). Analitzem-los també jaquisom:

1) Descarat i frontal: és el que s'anomena, en llenguatge especialitzat, el Fènix, en el qual ell es llança amb una força sobrenatural i sense previ avís als llavis de la víctima per a procedir a besar-la (el fet de que intervinguin altres músculs, a més dels facials, ja és qüestió de l'excitació del moment i de la resposta d'Ella -recordem que Ell sempre estarà disposat a anar a més-). Resposta més freqüent: l'anomenada Cobra; aquesta consisteix en un moviment zigzaguejant del cap amb incliniació de -35º, és a dir, dit d'altre manera retirada a temps per part d'Ella amb moviment eficaç per a evitar el contacte llavi-llavi i fins i tot el contacte llavi-pell-de-qualsevol-part-del-cos.

2) Directe, clar, concís: aquest és ben simple i moltes vegades tant o més efectiu que l'atac número 1. Es tracta de dirigir-se a la noia amb un "Anem al llit?" o un "Tinc ganes de fer-te l'amor" (aquí ja entrem en un conflicte, que és la prioritat d'ús del verb follar o l'ús de l'expressió -més romàntica, tendra, menys barruera, diguem- fer l'amor). Que cadascú decidexi per ell mateix.

- Respostes positives: "A casa teva o a la meva?", "Duus preservatius?", "D'acord però abans fem un altre Gin Tònic, no?" (-possiblement, li agrades una mica, però necessita un punt més de desinhibició, o sigui, que necessita anar una mica més ebria per oblidar la teva cara de pardal-).

- Respostes negatives (i ara ve quan ens sentim identificats i recordem nits passades): "Ehh?" (fatal, s'està fent la sorda, no és la música de la discoteca! Es fa la tonta), "Jo encara no tinc son, ja vols anar a dormir?" (com en l'anterior, no us en refieu, s'està fent la bleda i fa com que no s'entera de què li estàs proposant), "Quan el meu xicot vingui me n'hi vaig" (l'única alternativa és atacar altre cop dient un "no, no, escapem abans que vingui..." però ja aviso que en podem sortir mal parats -i no vull incitar a ningú a forçar la situació, que consti en acta-),
"Sóc lesbiana" (possiblement no sigui veritat, però no hi ha res a fer, a no sé que vulguis rebatre-li la seva orientació sexual), o simplement, "No" (aquesta és la millor, com a mínim, és sincera -no cal que et digui les raons, generalment... són evidents-).

3) Romàntic i absurd: us pensareu que no, però existeix, i en sóc un especialista. Després de xerrar una mica amb ella, i de conèixer-la mínimament -requisit indispensable- entres amb frases del tipus "Saps que m'agrada molt la poesia i que escric... Vols que et reciti quelcom?" o "Una de les coses que m'és m'omplen és arribar a casa, agafar la guitarra i tocar una bossa nova de Jobim..." o "L'últim llibre de Paul Auster però no m'acaba de fer el pes... l'has llegit?"; llavors la conversa prendrà un gir més pseudo-intel·lectual en el qual et mous com peix a l'aigua però ull de no despistar-nos i desviar-nos massa del tema (no parlar mai de temes massa filosòfics i/o metafísics, aquests acostumen a baixar-los la libido).

Aclaració: la conversa serveix per desviar l'atenció, fer-nos els interessants però, i això és molt important, no desviar-nos de l'objectiu final: endur-nos-la a casa.

1.- Les millors (o pitjors) excuses per a que vingui a casa teva:

- "Si vols véns a casa i et toco alguna cançó amb la guitarra" (Probabilitat de fracàs: 43%; probabilitat de no sucar ni per casualitat -N.S.N.P.C.-: 98%).

- "A casa tinc una ampolla de vi que se'm farà malvé, et ve de gust que la obrim?" (Probabilitat de fracàs: 35% -a moltes els hi agrada el vi-; probabilitat de N.S.N.P.C.: 85% -es redueix respecte l'anterior perquè l'alcohol, a més de desinhibir, puja la libido i l'estat d'excitació augmenta -no si es pren en excés, eh? Més de 3 ampolles per cap, malament-).

- "Doncs ahir em vaig comprar l'últim disc de Bruce Springsteen, vols que anem a escoltar-lo i després te l'endús...?" - no cal que sigui Bruce, pot ser qualsevol disc/cantant del que sàpigues ella n'està enamorada - en el sentit musical, pel teu bé- i ve que l'odies i ve que fa tres dies no sabies ni que havia tret un disc, però si cola... cola...- (Probabilitat de fracàs: 45% -cullons, com a excusa és dolenta-; probabilitat de N.S.N.P.C.: 75% - si realment li agrada la música que li poses, tot alegant que l'últim del Bruce precisament l'has deixat, ja se sap, tens molt de guanyat).

- "És que no recordo cap de les poesies que he escrit últimament, però si véns a casa te les ensenyo i te'n llegeixo alguna" (de fet, i si sou uns putos romàntics, com jo, moltes possiblement versin d'ella i se senti identificada quan les hi llegiu... eviteu que surti el seu nom... que es mantingui el suspens, l'enigma, la flama...). (Probabilitat de fracàs: 75% -no vindrà, ja us ho dic ara-; probabilitat de N.S.N.P.C.: 99,9% -la poesia no ha servit mai, ni serveix per sucar-).

2.- Les millors (o pitjors) excuses per anar a casa seva:

- "Dorms en un llit doble o individual?" (Si triomfes amb aquesta és que et desitjava des del primer moment que t'ha vist... Siguem sincers, ningú ha pronuciat mai aquesta frase lamentable i ha acabat al llit de la víctima -o sí-).

- (En el cas de saber del cert que estem aprop de casa seva, i llunyíssim de la nostra): "Uff... Què tard, i no hi ha busos... ni metro... ni tinc diners per un taxi..." (trist, és trist però a vegades efectiu, el cert és que no garanteix ni de bon tros que dormiu junts, només sota el mateix sostre, cosa que pot arribar a ser perjudicial per la salut perquè una trempera overnight no ha de ser bona pels vasos que reguen el membre en qüestió).

- "És que estic tant sol, i és tant freda casa meva..." (no cola, les coses com són... no cola).

Així, davant de totes aquestes opcions (lamentables per altra banda, o potser precisament per això), la resposta més probable de la noia en qüestió sigui la frase de la que partíem en aquest post, la magnífica, la autèntica, la inigualable i incansable frase del "T'estimo molt, però com a amic".

I, i ara parla l'experiència, pitjor és que t'ho escriguin per mail: se't queda una cara de tonto...

Apa, ja vinc.

Optimisme exagerat, perquè vull

Benvolgut Bròquil,

Ja feia dies que no ens deiem res l'un a l'altre, ja que, en part degut a la emprenyada que portava de les Jornades Dictatorials, he estat una mica alienat. Com va això??

Jo, encara per terres catalanes, estic enllestint amb en Xexu i la Itziar uns experiments per veure si finalment ens publiquen un article al Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics (JPET), que tot i no tenir un factor impacte (que reflexa el volum de gent que llegeix una revista) massa alt, és una revista amb molt de prestigi en el món de la farmacologia. I això és bo. Tot i això, t'he de confessar que de moment, els resultats que hem obtingut no són ni de bon tros espectaculars, i dificulten la meva marxa a Alemania i una possible resposta brillant als revisors del JPET. N'hem de fer uns quants més... i esperar, creuant els dits, que les coses vagin millor. "Take it easy" que diuen els anglesos, no? Sortirà bé, ho sé.

Tot i això, el fet de seguir per aquí em possibilitarà veure a gent que encara no he vist i a qui em moro de ganes de veure: demà sense anar més lluny, ens trobem amb els amics de bioquímica a qui fa "la tira" que no veig. Quedarem per a sopar i prendre quelcom (oju!) per aquí Sant Cugat (després d'un partit de la Champions que tinc). A més, encara he d'anar a sopar amb la Isabel, trucar i quedar amb la Mònica, esperar que s'alinein els planetes i una dona m'estimi (no només com a amic) i anar a fer una birreta al Buenavista amb la gent del laboratori, els d'Irsi. Ho passaré bé aquests dies que em queden per aquí (quants són??).

Mentrestant aniré pensant en experiments, seguiré escoltant la música de Fellini en clau de jazz que toquen en Enrico Pieranunzi, Charlie Haden, en Chris Potter, en Kenny Wheeler i en Paul Motian, cinc músics genials, tant o més que el director italià en aquest disc anomenat (molt encertadament -no era difícil-) Fellinijazz, i guiaré la meva ment cap a algún pensament exageradament optimista, perquè sí.

Perquè ser optimista mola.

Heus aquí uns exemples de perquè ser optimista: una paella de La Gola, un pa amb tomàquet amb pernil bo, bo, una poesia de Szymborska o de Margarit o de García Montero, una canya al Cata amb els amics i Elles que passen, un solo de Di Battista o el tema Smile de Bireli Lagrêne, una font de "cazón en adobo" a la Taberna Miami de Triana o un Gin Tònic.

Optimisme exagerat, desinteressat, i sense cap raó aparent (a més de la d'estar viu i boníssim), igual que l'Ovidi deia "sortia ella de casa, perquè vull".

L'altre Guantànamo

El dia 1 d'Octubre vaig assistir amb una il·lusió tremenda, sentiment compartit amb el 95% dels doctorands de Catalunya que també hi anaven, al que l'AGAUR anomena les Jornades Doctorials i al que jo anomeno aquí "L'altre Guantànamo".

Aquestes són unes jornades imprescindibles de clausura (i repressió gairebé absoluta, i d'aquí el nom que li col·loco) en un entorn magnífic, com és Collbató (al peu de la muntanya de Montserrat), amb l'objectiu (i ho resa la presentació de tals jornades) de "millorar la inserció laboral dels estudiants de doctorat a través de la comprensió del món professional", degut a què, "els darrers anys s’han posat de manifest que el problema de la inserció professional també afecta els universitaris que assoleixen el doctorat". Primera premisa: els doctorands som uns imbècils que no sabem que quan acabem el doctorat ho tenim francament difícil per a inserir-nos en el món laboral, i, encara més, no entenem res de res que faci referència al món professional. Magnífic. Emocionant.

Només arribar, amb un pòster sota el braç (com si anéssim a un congrés internacional o a una exposició formal de la nostra feina), ens van dividir en grups de 12-13 persones dins els quals es trobaven becaris d'arreu de Catalunya i de diferents disciplines. Jo vaig tenir la sort d'anar a parar a un grup collonut de gent molt heterogènia (no només en quan a disciplines professionals) cosa que (i potser és de les úniques) s'ha d'agrair a l'AGAUR. Des d'un llicenciat en filosofia, passant per una llicenciada en belles arts i una de literatura comparada, un físic, una química, biòlegs/bioquímics, una psicòloga i dos informàtics erem els que formàvem part del grup que jo anomeno "Els Seducings" (ells ja saben de què parlo).

Bé. El primer punt del dia era entrar en contacte els uns amb els altres i, la veritat crec que va ser un dels pocs punts certament encertats: realitzant una sèrie de proves físiques i d'enginy, van fer que el primer contacte entre tots els individus del grup fos més fàcil i directe.

Les xerrades o ponències (com, de forma grandiloquent i exagerada, en deia l'organització) que van succeïr a la presentació de tota la gent del grup, van ser, segons la meva humil (però generalitzada) opinió, un desastre. Com ho van ser totes les posteriors. No hi va haver, per a mí, una xerrada certament profitosa o novedosa: tot el que van dir, absolutament TOT, ja ho sabíem previament (i ho havíem escoltat 450 vegades). Paraules buides, banals.

El segon dia, dimarts, vam trobar-nos a les 9:00h per a iniciar un projecte conjunt: havíem de pensar i presentar un producte/servei innovador. Molt bé. Inicialment dins el grup van sorgir les ganes de fer una mena d'anti-projecte (més innovador que això no hi hagués hagut res) que hagués consistit en presentar les 12-15 idees que inicialment havien sorgit (d'un brainstorming agònic i un pèl ebri -en el cas d'alguns-) i presentar unes fotos de l'excursió a Montserrat que haguéssim fet a la tarda. Repressió: arribat aquell punt, el dinamitzador de l'empresa de consultoria encarregada de portar a bon port les activitats de les Jornades, ens va obligar a què féssim el projecte innovador suggerint-nos que "ens estiguéssim d'hòsties" amb un discurs completament xapista (per la xapa que donava) i moralista a més no poder. Què bé! Estàvem tots tant contents de poder fer-ho! Tot i l'emprenyada, tot i l'ambient enrrarit que s'havia creat al grup i tot i la disparitat d'opinions a l'hora de dur a terme el projecte, finalment vam acabar fent-lo i sí, va resultar el millor (el premi del públic és nostre, i tots els Seducings ho sabem!), o com a mínim el més original. No l'explicaré aquí, no en tinc ganes (potser en un proper post).

Dimecres i dijous van ser dos dies per oblidar, degut a què destacaven en el programa un seguit de ponències lamentables i moralistes. L'únic que em va agradar va ser el seguir compartint estones de reflexió, o simplement, compartint estones amb els companys de grup, de qui, a cada minut que passava, n'estava més proper.

Tot i això el dimecres a la nit ens esperava encara un event organitzat pels Seducings, amb l'ajuda de'n Matteo, com a contrapartida al Taller (opcional) de Gòspel que ens proposaven els organitzadors: el Taller/Debat de Sexe amb la pregunta inicial (o reclam) de "Saps què és el Dental Dam?". L'afluència de públic va ser tant heavy que des de l'organització ens van haver de suplicar que féssim el taller una mica més tard perquè el Gòspel es quedava sol (i clar, es pagava, em van dir). I jo em pregunto: "Cullons, però no era opcional?". Bé, al final vam cedir a canvi de 120 cerveses a 1 euro cadascuna.

L'Oriol, l'Edgar, el Giovanni, la Cecilia, el Jordi, la Nevedna, la Nathalie, el Joan, l'Eva, l'Anna, l'Ana Belén, la Montse, la Carme, el Douglas i la "infiltrada" de la Gene, Núria, van fer de l'altre Guantànamo un lloc suportable i fins i tot divertit! Ens ho vam passar d'allò més bé, vam riure com feia temps no rèiem, i alguna cosa més enllà del companyerisme va nèixer entre alguns de nosaltres.

Tot i això, segueixo pensant que això no justifica que unes Jornades com aquestes siguin d'una obligatorietat beligerant i repressiva, i que ni una causa de força major com és la mort d'un familiar -i no parlo per parlar- sigui raó per poder sortir de l'infern en el què vam estar immersos durant 4 dies.

Sort que a l'infern també hi ha àngels i dimonis escuats amb qui oblidar les brases i el foc, o amb qui, rebossar-t'hi.

Una abraçada i un petó per tots els Seducings (sense vosaltres, el cianur hagués estat la solució més probable...).

Mulberry Street

Dicen que arrodillarse es humillante.
Que es esta posición la del vencido,
del sumiso, del vil, del que renuncia
a la última esperanza de salvarse.

Que estar arrodillado en una calle,
en un templo o salón, afrenta incluso
a aquel que lo contempla y no lo impide.

Como afrenta una bomba que no estalla
a quien confiaba actuara su explosivo.

Sí. Es innoble actitud arrodillarse
delante de otro ser, cuando el sujeto
es pasivo. Mas no si éste es activo.

Porque hay una excepción en que es victoria,
gozo y satisfacción esta postura:
cuando el sexo la exige ansiosamente.

Entonces es divino arrodillarse.

José María Fonollosa de "Ciudad del hombre, New York"

I survived Oktoberfest!! (o això crec...)

No he pogut escriure abans doncs m'estava recuperant dels litres de cervesa que vam prendre el dissabte passat a Munich.

La Glòria (una amiga de Terrassa que estava de visita a Würburg!), la Tere, la Cris (les de Saragossa) i jo vam sortir a les 4h. (sí, sí, a les 4h. de la matinada...) per agafar un tren regional a les 4:30h. direcció München (Munich pels profans en la matèria germànica) -Cullons, una frase amb quatre parèntesis, això del Perdedor realment s'encomana!-. A l'arribar a la capital de la cervesa, bastant fets pols de son, ja tothom anava vestit amb la indumentària adient per la ocasió i només calia seguir la multitud per a arribar a bon port. I sí, vam arribar, a les 8:45h. del matí aproximadament per a posar-nos a la cua en una de les nombroses immenses casetes que hi ha en el recinte més gran del món on corren litres i litres de cervesa durant 2 setmanes sense parar. Mmm... Doncs bé, entrar, vam entrar després de molt empènyer i molta estona aguantant la respiració (degut a la pressió que patiem a les costelles era impossible respirar, una bogeria!), però lloc, el que seria lloc per seure, no en vam trobar. Es clar, era la inaguració, el primer dia d'OKTOBERFEST.

Així doncs, amb la cua entre les cames vam sortir d'aquell immens local per anar a la zona de Paulaner (una de les millors cerveses del món, juntament amb la Späten, segons un servidor, expert en la matèria i modestia apart i sinó que li preguntin a aquest personatge) i vam trobar lloc, encara no sé ni com, en una taula a la terrassa (el que és igual a estar al putu sol tot el dia! -imagineu el mal de cap barreja d'insolació i uns quants litres de cervesa).

La resta, ja us ho podeu imaginar: una rera l'altre, i ara un descanset per picar un bratwurst i ara un descanset per estirar-me una estona a la gespa, i ara un altre litre...

I arribat aquest punt he de dir, i llàstima que no tinc una bona foto (tot i que demà us mostraré una on es pot veure el seu perfil...), que el nostre cambrer partícular era clavadet a l'Steven Seagal i no vaig prendre més de 5 gerres de litre perquè em va començar a entrar la paranoia (no sé si fruït de l'alcohol o fruit del sol que m'havia fet liquar el cervell) de que començés a repartir a tort i a dret patades voladores d'aquelles tant seves, o comencés a trencar braços una miqueta perquè sí... Steven ha fet molt mal a la història del cinema perquè negar-ho.

Ah, i encara sort que era el primer dia i la inaguració oficial del Festival no es va fer fins les 12h. cosa que va impedir que prenguéssim cervesa fins a aquesta hora. A partir d'aquella hora...

I quines ganes tinc ja de tornar-hi... No sabeu com va entrar de fresquet el primer litre després d'haver estat esperant amb ansies dues hores sota el sol demanant refrescs per compartir i per a fer temps...

I encara sort que no se'ns va acudir pujar a cap atracció de les que envolten les casetes... perquè em fot gràcia també... tots ebris de cervesa i els alemanys pujant en unes cadiretes que s'eleven 75 metres i girent a una velocitat de por i una noria gegant, i un bitxo que et puja a 100m. i baixa com a mínim a una acceleració de 20 metres per segon al quadrat... Maramevaaa!

Tot plegat una bogeria. Però quina bogeria tant bella!!!

Demà prometo un reportatge fotogràfic estupendu (o sigui una tria d'entre les 150.000 fotos fetes, ara he de marxar. Sé que ho entendreu i podreu esperar: hi ha rosses -i no només parlo de cerveses-).

Els amants mortals de l’andamiu

(el text horrendu que en Pompeu hauria volgut però que mai va gosar escriure degut a les repressions de tipus morals que patia en el seu interior més profund... i degut a què les ànsies de normalització lingüistica l’impedien d’usar el tipus d’expressions barrueres-xarnegues-lamentables-digueslicomvulguis que aquí apareixen)

Al sortir del teiatru llovisnava. “Sort que duc un sarsei” – pensà – “sinó l’aiga segur que m’empapava la fandilla”. No volia engostipar-se l’Eva, ja que a l’endemà havia de fer debers d’inglès, volia mirar per la televisa per cable el pugrama del Buenafuente i a més havia d’estar disperta tota la nit a la redacció del periodicu. Resulta curiós, però el cas és que l’Eva era corresponsala a Londres i encara, ni tant sols, sabia parlar gaire bé l’inglès. Aquell fi de semana l’havia dedicat al que a ella li agradava: anar al teiatru, veure pinícules doblades en vídrio, anar a veure quadrus a algún museu, i sobretot cuinar una paiella i menjar-la tot bevent graciosa; i de postre, níspers, els seus frutus preferits.

No, no li agradava fer deport, ni molt menys anar a l’iclèsia els dumenges. Moltes vegades s’havia esbarallat amb els seus pares per aquest assuntu, quan era pitita. Ells eren molt devotus, eren molt de missa ells.

Va cruar el carrer i després de passar la rotona per sobre el séspet va pensar que el millor seria anar a fer un bocadillu a algún puestu. Eren menys o menys les 8 del vespre i encara trobaria llocs oberts on fer un mos. Antes d’arribar a Londres mai menjava bocadillus, més aviat feia dieta sana, però des que era allà abusava de la comides basures i demés porqueries com cacarutxes de gelat i bombons i pastissos de xacolata. Llavonses va enrecordar-se que havia quedat per sopar amb un amic, de qui per cert, se sentia més que atreta, per pensar el regalu de cumpleanyus que li farien a una amiga de la redacció, la Xuxa. “Siduncás, li trucu per talèfanu i quedem en algún bart per parlar de l’assuntu i així puc menjar algu”. Tot i aquesta reflexió, abans de puguer marcar el número de’n Xavi, l’amic amb qui havia de quedar, ell ja l’estava trucant:

- Sí?
- Hola Eva... Sóc en Xavi. Què tal? Te’n recordes que havíem quedat per parlar de ho del cumpleanyus de la Xuxa?
- Sí, sí, ara mateix t’anava a trucar.
- Mira és que he de fer uns recadus un moment però en mitja hora estic...
- Quedem entonces d’aquí a quaranta minuts al Tom & Jerry?! Allà sempre anian llocs per seure i es menja un patu a la salsa de xíndria que és riquíssim. Ara, que si vols estulviar no és el millor lloc perquè és una mica cart. Què et sembla?
- Hi he anat algún cop i m’agrada molt. M’apeteix tornar-hi.
- Astupendu! Allà mus veiem, llontes pues.

Quan va penjar el telèfon l’Eva va dicidir anar a fent un tomb, mirar escaparats i per no etivocar-se de direcció, va mirar un mapa i va localitzar el Tom & Jerry, el restaurant on havien quedat amb en Xavi. Portava tota la camisa robregada i li va fer ràbia que el Xavi, elegant i formós com era, i atreta com se sentia per ell, la veiés així, pulutant va dicidir entrar en una tenda de roba i comprar-se una camisa del luju per a lluirla en aquella ocasió. Aprofitant l’excusa es va comprar també un tanga de llopart i uns sustens d’encaix.

Més tard, tot passejant pels freds carrers de Londres, va recordar que antes s’havia anutat amb llapits el número del butanu. Havia de trucar i demanar més butelles o l’endemà es congelaria a casa i moriria d'hipotèrmia. “Quin rollu això del butanu!” – pensà. “Sempre he d’estar pendent de si anián o no butellas plenes a casa...”. Va trucar i va resoldre l’assuntu.

A l’arribar al Tom & Jerry en Xavi encara no havia arribat i era tant ple que semblava que no ni hagués ni un puestu lliure. “Agonte ens sentarem??” – va preguntar-se. “Com no sopem asantats al suelu...”. Va decidir-se a preguntar i a pesar dels grunyidus que feia el camarer sotto voce va tenir la sort de que just en aquell moment una parella marxava i deixava una taula lliure: seria per ella i en Xavi. Havent passat el tràngul de conseguir taula i amb el gènit que la caracteritzava, va cridar al camarer, encara rabiós i grunyó, per dir-li que perfavó li canviés el gavinet, que estava ple de restes de menjar.

Li encantava la fandilla marrona que duia i la nova camisa que s’havia comprat, blanca i burdada amb unes lletres granates (per no parlar de la roba interior que duia). Mentre pensava en lu eleganta que estava va aparèixer en Xavi, que, tot sigui dit, amb la toga que duia, semblava sortit d’una prufessó de Semana Santa o del mateix yutjat. Entonces, es va apropar i li va dir un “bona nit” ben suau a l’uídu alhora que li feia un petó a la galta. Després va tomar asientu. Van mirar la carta i van decidir demanar per compartir una ensalada d’apit i pepinu alinyada amb vinagreta de mel i llimona i de segon ell, un filet de vedella amb aromes de melucutó i parmesà, i ella, un llenguado desfullat i marinat amb taronja amarga. Per beure van demanar vi tintu i aiga ansense gas. A l’arribar el primer plat ja s’havien besat als llavits dues o tres vegades i cada cop pujava més la temperatura de la sala. Ell va mirar al tetxu, com dissimulant o intentant calmar-se, i ella va fer com si no el mirés. No podien resistir la temptació. Ella estava més calenta que la xumeneia d’una fàbrica a ple rendiment i ell només pensava en fer-li l’amor allà mateix, sobre la taula. Quan va arribar el segon plat, i sense cap tipus de vergüensa, van demanar que li envolvessin el tiberi en flim transparent i van fugir a corre cuita del local en direcció al pis de’n Xavi, amb el tàper sota el braç.

Al sortir del Tom & Jerry i passar sota un andamiu va esdevenir una catàstrofe: una enorme barra metàl·lica va caure d’aquest i va anar a parar just a sobre dels seus caps descoberts. Els dos van morir a l’acte. L’autopsia va aclarir que ell tenia una trempera de Rècord Guiness en el moment de la mort i que ella, o bé patia incontinència urinària o bé s’havia corregut de l’ordre de 3 o 4 vegades abans de morir. El furense va dictaminar que la causa de la mort no havia sigut el cop al cap de la barra metàl·lica sinó un excés d’adrenalina, dopamina i oxcitocina en el torrent sanguini de tots dos. Des d’aquell moment es va conèixer el cas com el dels “amants mortals de l’andamiu”.

El pitjor de tot plegat és que la Xuxa es va quedar sense amics a la redacció i sense regal de cumpleanyus; és més, en comptes d'un regal va tenir un buit al cor per sempre més.

(Sé que la història és incoherent, insensible, lamentable, confusa, tonta a més no poder, però havia de colar, i mai millor dit, totes les paraules que amablement alguns dels lectors d’aquest blog m’han fet arribar i d’altres que ja tenia jo en el meu repertoriu xarnegu classificat aquí a l’apartat “El català és fàcil, si pases de Pompeu”. Gràcies a tots els col·laboradors i lectors del blog; va por ustedes-vosotros!).

Briefly, Hel-sin-ki i Tallin

Hel-sin-ki. Sí. Ja he tornat, "ja sóc aquí" com deia aquell. Si. I vaig a resumir, en tres síl·labes ("porqué yo lo valgo") les impressions del viatge.

La primera part de la capital, queda clara: HEL. De l'anglès "Hell" (infern), fa referència al fred gèlid i la neu que envaeix tot el paisatge durant els mesos d'hivern de aquesta ciutat melancòlica i trista, com els finesos. Si, sé que un infern tendeix a ser el contrari, un lloc calurosament insoportable ple de flames i dimonis escuats i tot això, però aquest és un infern gelat, de -20ºC de màxima. Només us dic que durant els mesos de més fred el mar Báltic es congela i podries anar caminant des de Helsinki a Tallin (capital d'Estonia) si tinguessis cullons. Ningú ho deu haver fet mai, us ho asseguro. Ara, es veu que hi posen cotxes al damunt del mar i tot... Tot i aquest sentiment de fred gèlid, que vam viure'l durant les nits, durant el dia vam tenir la sort de veure el sol, en nombroses ocasions i en molts minuts del dia i l'escalfor dels seus rajos va fer l'ambient més suportable-agradable.

A veure, anem per la segona: SIN. "Sin" fa referència en aquest cas a varies coses. De l'anglès "sin" (pecat) ve a constatar, en primer lloc, la bellesa pecaminosa de les finlandeses que viuen a Helsinki i rodalies (ho dic perquè són les que he vist, i no totes...). Quan et topes amb una rossa platí de les maques, caus de cul. Són precioses i em farien pecar. Oi tant! A més del pecat, és un concepte antagònic del que beuen els finesos: podríem dir que no veuen res "sin". És a dir, tot amb alcohol i quanta més graduació millor. Què passa... Doncs resulta que el caràcter dels finlandesos és melanconiós, trist, a-prori-decebut, de ganes d'oblidar que viuen, gairebé (després d'aquesta descripció lamentable es recomana veure Nubes pasajeras d'Aki Kaurismäki gran director de cinema finlandès on mostra molt bé el caràcter i la manera de ser dels finlandesos...) i per a oblidar, per a tenir una mica de joie de vivre (quants milions de vegades hauré d'usar aquesta expressió per a cansar-me d'ella... és que m'encanta!) beuen. I beuen molt. I a totes hores. I de tot. Sobretot, està clar, vodka (que en realitat són mig rusos aquesta gent). En aquest apartat cal destacar la visió esfereïdora, al baixar a la parada del tranvía, d'una rossa maquíssima i arreglada mig morta per l'alcohol, amb la barbeta recolzada en els seus genolls, ajaguda i amb les constants una mica inconscients. L'altre, és la delirant i trista visió de gent de 45-50 anys ebria perduda caient pel terra i donant-se cops mentre intentaven coordinar dos passos de ball en una discoteca (pija a més no poder) en un 6è pis, des d'on podies veure gran part de la capital del fred. Maco. I va sonar La Macarena. Estic millor, però... vaig haver de prendre molts calmants (i barrejat amb el Gin Tònic doncs...). Finalment, i com us dic, el "sin" de Hel-sin-ki, significa "sin medida": beuen ambsense mesura.

En tercer lloc tenim el KI. "Ki" ve del finès "kitätelablüsa" que significa "cullons quin port, quines esglèsies i quina Biblioteca Nacional més boniques!" (ja, ja sé que no cola, però alguna cosa havia de dir, no?). Sí. Em va encantar el port Helsinquès i l'esglèsia lutherana menumental que es veu a la foto del post anterior i l'esglèsia ortodoxa, de colors marrons-granatosos, i sobretot, sobrettutto, el port en sí, els vaixells de vela, tots alineats, en un mar gairebé dolç (és per això que es congela, si fos molt salat no podria seeer!) degut a que arriba una gran quantitat d'aigua dels rius i el desgel, i també l'interior de la Biblioteca Nacional, una joia de la cultura, que no obstant, no, no compta però amb un exemplar de l'Incerta Glòria de'n Sales ni del Tòkio Blues de Murakami. És gonic, però l'Empordà té llocs preciosos també, i no fa tant de fred (mola frivolitzar i dir frases d'aquest estil).

També vaig ser a Tallin. Aquesta és una ciutat medieval inspirada en Praga però sense l'esplendor i la repercussió internacional d'aquesta última. Tot i això és una ciutat preciosa amb molt de turisme i plena de gent comprant alcohol i tabac (és l'Andorra dels finlandesos) degut a que els impostos són molt baixets (o nuls) i està 3-4 vegades més barat que a Helsinki. Vam anar-hi amb ferry i a la tornada, el ferry anava carregadíssim de gent del revés (entenguis borratxos a més no poder de vodka, etc.) i gent amb bosses i maletes plenes de "contraband". Val la pena fer-hi una visiteta. El contrast de la part medieval, la ciutat emmurallada amb la ciutat nova, plena de gratacels, és molt heavy metal. I al voltant del port els homless demacrats i alcoholitzats que pots arribar a veure, també.

I ja us deixaré alguna foto per aquí, en un proper post, que ara em fot mandra.

Moi moi (adéu en finès... ja tenen delicte aquesta gent, ja...).

Hyvää pääsiäistä!

Benvolgut Bròquil,

Feia temps que no em dirigia a tu així, amb cortesia, de forma epistolar i directa. Feia dies que no et posava massa atenció.

Aquí estic altre cop, disposat a servir-te, disposat a mimar-te. Ara bé, t'he d'advertir d'entrada que encara hauràs d'esperar uns dies més, fins diumenge com a mínim, per tenir-me al 100%, degut a que demà, sí, sí, com ho has sentit, demà, marxo a Helsinki. Helsinki, capital de Finlandia, del fred, del vodka i del Cercle Polar i tota la pesca. Sí. Hi ha una amiga bioquímica que ronda per allà fent una estada en un laboratori i amb la Julia, la sevillana, vam trobar uns bitllets baratíssims per volar des de Frankfurt. Qui es podia negar a acompanyar la Julia a veure la Cristina a Helsinki? Doncs ningú, Bròquil, ningú. I ja et dic, si aquí a Würzburg fa fred, no vull ni pensar en el que farà a Helsinki... Tot i això, l'escalfor, el "salero" i la "gracia" de la meva Julis em faràn passar tot el fred. No penseu malament però... que el meu jefe del laboratori a Barcelona em deia ahir "a veure si faràs un mênage a trois" i tampoc és això, Bròquil, tampoc és això... Jo el que vull és fer-li un petonet a un òs blanc d'aquells que corren per allà, o al ren del Pare Noel, el del nas vermell (Rudolf, l'homosexual, com deia aquella famosa carta de Gomaespuma).

Ah, abans de marxar, t'ensenyo el magnífic abric que em vaig comprar ahir especial pels freds gèlids del nord. Vaig preguntar expressament a la botiga "pero este sirve pa ir a Helsinki o es de esos de frío de Soria... porqué sinó se lo va a comprar su tía-abuela". I té mèrit perquè li ho vaig dir en alemany. De debó que vaig comprar l'abric parlant només en alemany, bé, el botiguer en alemany i jo anar fent que sí amb el cap (que és un alemany més rupestre però, al cap i a la fi, gairebé tot l'alemany que sé).

Heus aquí l'abric:

Sehr schön, eh?? Maco, maco. Marró fosc. Ja sé, la foto és lamentable però...

I ja sé que t'estaràs preguntant què cony és aquest títol. Doncs molt bé no ho sé, seria alguna cosa així com "happy easter" en anglès, però és que no pots negar que és impressionant: sis as i 6 dièresi... Mare meva! I jo que pensava que l'alemany era complicat...

Així doncs, m'acomiado en finès fins diumenge: Hyvästi!!

La infidelitat

Un home està fent cua a la caixa del Supermercat quan se n'adona que una rossa preciosa l'està somrient. L'home se li dirigeix amablement:

- Disculpi, senyoreta, la concec??
- Em puc equivocar però crec que vostè és el pare d'un dels meus nens - contesta ella.

Els records de l'home el porten fins a l'única vegada que va ser infidel a la seva dona i li llança:

- Cullons! Així que tu ets aquella magnífica Stripper que em vaig follar sobre la taula de billar en aquella festa esbojarrada en presència de tots els meus col·legues, mentres la teva amiga morena em fotia amb un fuet i em ficava aquell pepino pel darrera...???

- Doncs... mmm... no... Sóc la nova mestra de guarderia del seu fill.

Èxtasi brasilè

La seva veu em glaça la sang, m'encisa fins al punt d'arribar a extasiar-me.

Marisa Monte (amb Paulinho de Viola a la guitarra) interpreten una de les cançons més belles que mai s'han escrit, o no, però és que sóc fàcil per ella: si em canta el Gegant del Pi trempo.

I no tinc res més a dir. Bé, si, una coseta... Que si algú tingués el telèfon de la Marisa em faria un gran favor facilitant-me'l, més que res perquè li he de demanar matrimoni, hem de decidir on establir-nos, hem de pensar en el nom dels fills, li he d'escriure uns poemes i cançons, i li he de fer l'amor amb la mirada, mentre em xiuxiueja a cau d'orella la Dança de Solidao...

Total, que qui no la conegui no és digne d'entrar a cal Bròquil (tas passau bacalau, aquí he perdut 2 o 3 lectors...).

Per favor, conegui-la, escolti-la, gaudeixi'n...

Per un servidor, és una de les dones més sensuals del planeta, gràcies, entre d'altres factors a la seva veu trencada, harmoniosa i punxant... Grrrrfff... M'agafen esgarrifances! I els cabells!? I la seva boca?! Mmm... Estic malalt de Monte.

La quietud impertorbable de l'últim

(Sí, ho sé, el títol sembla inspirat en Kundera, no té res a veure amb la seva lleugeresa del ser, eh? Gràcies.)

Prefereixo ser l'últim que el primer. Sempre.

No parlo de cap cursa, ni de cap rànquing, ni de cap llista de guardonats. No.

Parlo de moments. Pensant en la soledat que regna al laboratori a certes hores de la tarda, quan jo començo a activar-me, i vivint aquest silenci i la fredor càlida d'aquestes sales immenses, aquest vespre he pensat que m'agrada molt més arribar a arreu l'últim abans que arribar-hi el primer.

M'explico. És sabut que al laboratori on sóc, els/les tècnics que hi treballen arriben cap a les 8:00h. Els becaris predoctorals i demés personal sol arribar cap a les 9:00h. o 9:30h. Jo, que sóc au nocturna (com en Xexu), i que sempre allargo massa les nits (com en Xexu, again), acostumo a arribar a quarts de quinze (llegeixis, 10:00h-10:30h. els dies bons...). Ara bé, això sí, sempre surto l'últim, sempre tanco la porta amb clau i quan marxo ja és ben fosc . Doncs bé, al què anava: m'encanta la quietud que hi ha al laboratori a aquesta hora, i la foscor, i la calma, la llibertat amb que em puc moure per aquí fent el què em vingui de gust (escrivint un post entre tub d'assaig i probeta...) sabent que ningú arribarà, que res em molestarà, que el món és completament meu: sabent que comença la nit. I que és meva.

Penseu en l'exemple contrari. Demà tinc una feinada de por. I a les 18:00h tinc alemany. La idea de qualsevol persona sensata (ah! quina descripció tant rabiosa, m'ha fet por i tot que surtís de mi!) seria arribar a les 7:30h. o les 8:00h. quan encara ningú és pel laboratori, posar-me les piles amb els experiments per acabar a mig matí el primer, dinar, continuar a la tarda, i arribar a alemany a les 18h. amb els debers (com m'agrada aquest mot entremaliat, ara l'afegeixo a la llista de Pompeu) fets i tot. Sóc incapaç. De debó que no puc. A més, i tornant a la reflexió, pensareu: la sensació de quietut, calma i serenor del matí és esplèndida! I jo dic, sí, d'acord però hi ha un contratemps: és efímera; en un moment o altre, algú o quelcom, et trencarà el silenci majestuós que regna allà on siguis, algú, et deixarà anar un "morgen" (a Alemania) o un "bon dia" (a Catalunya) d'aquells que, per molt dolços que siguin, trenquen una quietud massa bella per ser real. A més, comença el dia, i això en sí, és esgotador.

La quietud i el silenci del vespre són impertorbables; la quietut i el silenci matinal són efímers: no són res més que un preàmbul del soroll i la rauxa del nou dia que comença.

Prefereixo arribar l'últim que el primer. També en un bar*.

(*Bar/taberna/karaoke/discoteca/restaurant/antru and so on...).

Festa "llatina" esperpèntica + sangria = ves a saber on anirem a parar

Ahir diumenge, dia rar, vaig assistir, convidat per un amic de Würzburg a una festa d'aniversari i comiat d'un paio alemany que marxa a viure a Madrid. Fins aquí tot bé. Ara, si us dic que era una festa "Latina" (com deia ell) i que només arribar em vaig trobar la bandera d'Espanya penjada al soterrani on se celebrava l'event, com s'us queda el cos?

A veure, cal aclarir que la idea de com vesteix la gent a Espanya i la música que es fa aquí no la tenia massa clara. El protagonista de la festa portava una camisa negra amb un brodat de color or que feia esfereïr. I a sobre, té la indecència de dirigir-se a nosaltres (el grup d'espanyols entre els que hi havia, la Julia, la sevillana, les "manyes" Tere i Cris, i el Gonzalo, d'Àvila, i propietari de la bandera que lluïa la sala... mmm... no comments) i preguntar-nos: "Qué tal la camisa!? Os gusta? Es latina?". I nosaltres amb una cara d'imbècils: "Sí, sí, súperlatina, casi tanto como Ricky Martin". Mare de Déu. Quin personatge! El tío em duia una perilla ridícula, lamentable i vestia tot de negre. Esperpèntic. Realment esperpèntic. I no us parlaré de la resta de comensals perquè no acabaríem, però imagineu-vos com anaven tots de maquejats.

Anem a la música: oju! Va començar sonant Compay Segundo y Ibrahim Ferrer, que com a llatins passi, però d'espanyols tenen menys que la Reina Victòria d'Anglaterra. Després, com per art de màgia, va començar a sonar Reggetón i sense parar, a un ritme realment acollonidor. Sort que algú, em sembla que una de les de Saragossa, va posar una mica de seny i va decidir donar un CD que havia portat. La cosa va millorar lleument. Héroes del Silencio, Los Manolos, Delincuentes... són algunes de les joies que van sonar. Encara.

I per últim però no per això menys important, la beguda! Mmm... El motivat de torn, l'amic del "cumpleañus" s'havia currat uns 20 litres de sangria que li havia costat un dineral degut a que el molt _____ va buscar una recepta high level per internet i li va posar 4 pinyes senceres, nosequants mangos (mangooo a la sangria!!??), canyella, a més de les fruites habituals. Imagineu-vos. Ara bé, no siguem desagraïts, val a dir que era ben bona... Me'n vaig prendre 4 o 5 gots sencerets i mira que la sangria és una de les begudes més repudiades per un servidor... Total, que ens vam haver d'emborratxar una mica per oblidar el context en el que estàvem i vam acabar ballant amb la Julia ves a saber què i ves a saber com.

I un apunt final: vaig corroborar la capacitat de contenció, el grau de civisme i la dèria obsessiva d'ordre que regeix a tot alemany. Quan van ésser les 12h. de la nit, i tothom amb la seva copa de cava (bé, cava, parlem amb propietat, Prosseco, un succedani alemany) vam cantar el Happy Birthday i tota la pesca. A continuació els espanyols que erem a la sala ens vam llençar a felicitar-lo alegrement (l'alegria era deguda sobretot a la sangria...) sense ordre ni concert, tots alhora, cridant com condemnats. Els alemanys presents (això va ser molt heavy...) es van situar com en una espècie de cua, on cadascún guardava un lloc i esperava pacientment a que l'individu/a del davant hagués saludat convenientment i cordial al homenatjat, per a fer un pas endavant i felicitar degudament al mateix. Ho haurieu d'haver vist. Semblava que estiguéssin a la cua del cine... o a la carnisseria, esperant el seu torn. A casa meva, quan un fa anys, tothom s'hi llança al damunt i quan més cridòria millor!

Això d'ahir, com aquella vegada que en el laboratori vam celebrar un aniversari, semblava més aviat un enterrament, una celebració d'alt standing plena de gent alt standing i ments alt standing. Pfrrr...

Déunostrusenyor, fes que mai sigui un personatge d'alt standing. Gràcies. Amén.

Kind of Blue: un disc màgic

"It's one thing to just play a tune, or play a program of music,

but it's another thing to practically create a new language of music,

which is what Kind of Blue did" - Chick Corea (jazz pianist)

Quan es parla de jazz i dels millors discs de la història d'aquest estil musical eclèctic, delirant, versàtil i adrenèrgic, sempre, inevitablement, apareix el Kind of Blue de Miles Davis.

Com a entusiasta aficionat al jazz i amant incondicional de'n Miles (arribant a idolatrar-lo), i tot i la insistent lluita que mantinc amb un amic sense oïda i que sempre defensa el malenconiós i pausat estil de'n Chet Baker per sobre de la sordina de'n Miles, vinc a reivindicar que tots i cadascún dels que llegiu aquest post, escolteu, un dia o altre, el Kind of Blue de'n Miles.

(Ara bé lu bo): Si em diguéssin que me n'he d'anar a una illa deserta demà passat no l'altre(perquè sempre ha de ser una illa deserta, però si ni tant sols hi ha electricitat com cullons volen que escolti el disc? Amb un radiocassete amb piles? Va home, vaa...!) i només pugués endur-me un disc de tota "la colec" que tinc (i no parlo només de jazz, sinó de Tots els discs que tinc...) possiblement, seria el Kind of Blue.

És un disc màgic. No parlaré dels músics que hi intervenen, descobiru-los. No parlaré de la música. Gaudiu-ne. No penso fer una dissertació del solo de Miles, o de'n Coltrane a Frediee Freeloader o a Blue in Green. No em caldria ni dir que All Blues o So What són dos dels estàndards de jazz més versionats de la història (fins i tot en altres estils musicals). No.

Només vull, i desitjo, que tothom a qui li agradi la bona música, i vulgui, un dia, amb tota la calma del món, decideixi fer el pas i escoltar (no posar de música de fons mentre veu la F1, no com a fil musical mentre cuina, no de música romàntica per enamorar una estrangera...), sinó seure en un sofà/llit/cadira còmode/hamaca i escoltar amb tota tranquil·litat un dels millors discs que mai s'han fet.

Tantmateix es recomana la lectura de Kind of Blue: The Making of a Miles Davis Masterpiece de l'Ashley Kahn per a descobrir els petits secrets que guarda la gravació d'aquesta joia de la música moderna. Fàcil de llegir i força ben escrit.

Oh, Déu Miles, deixa'm gaudir avui del teu Kind of Blue i fes-me sentir l'extasi de la primera vegada!!

(Perdonin per aquesta última frase, és exagerada, ho sé, però em venia de gust...).

(Per cert, dir-vos que aquest post inagura una nova secció del Bròquil que he volgut anomenar "Ho millor del món" i on apareixeran els millors discs, llibres i pel·lícules que, segons la meva modesta opinió, he escoltat, llegit o vist. Espero que en gaudim. O no...).

Primer amor

"El amor nace de nada y muere de todo."

Jean-Baptiste Alphonse Karr

Ella va arribar a poc a poc, sense pressa, i sense cap mena de premeditació. Tot va anar arribant al seu temps, no sé si era pretèrit imperfet, plusquamperfet o perfet simple, però el cas, és que va arribar de mica en mica alhora que començava l'estiu. De mica en mica va anar entrant en mi i es va anar apoderant de tots i cadascún dels mililitres de sang del meu cos. Els seus ulls, el seu cabell, el seu somriure, els seus malucs, corrien per les meves venes i eren bombejats constantment per les aurícules i els ventrícles del meu cor amunt i avall, em recorrien, i se'm presentaven en forma de nítides imatges a la retina. I em parlaven.

Em vaig enamorar d'ella. I, em penso, ella de mi.

I va nèixer la primera, la més intensa, la més innocent, neta i bonica història d'amor que he viscut mai.

I encara l'estimo. I encara ens veiem, de tant en tant. I encara ara, si la miro als ulls directament, sento que quelcom dins meu es trenca, com si el meu cos estigués ple de petites peces de vidre i al mirar-la, aquestes es trenquéssin en petits bocins i se'm clavessin per tot arreu, provocant un pessigolleig insuportable.

Després de gairebé 10 anys, havent passat anys sensers sense saber l'un de l'altre, som amics, Amics amb majúscules i amb signe d'admiració.

Ella m'enten millor que ningú. Jo l'adoro.

Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques (II) - Missió Berlin

(Advertència: Aquest és un dels posts més llargs de la història. Preneu-vos-ho amb calma, agafeu provisions -aigua i alguna cosa per picar-, feu una pausa per anar a fer pipí, i si us fa molta mandra, aneu directament a la conversa que vaig tenir per telèfon amb la Marta i que reprodueixo aquí. Sóc un Perdedor. I a molta honra. Acis).

No sé si recordareu on ens vam quedar (llegeixis post "Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques") . Un cop acabada la nit a Dresden, força moguda per cert, ens vam llevar a una hora raonable, serien quarts de quinze, i vam baixar a esmorzar al buffet de l'Hostal. Vam reprendre forçes, vam acomiadar-nos de la bonica recepcionista i tots cofois vam prendre l'Audi A3 (llogat) cap a Berlin. El viatje bé, gràcies.

Un cop arribats a Berlin, vam deixar els "trastos" a l'Hostal i vam anar a tornar el cotxe a l'agència. Durant aquest trajecte l'Ona, una de les amigues visitants de Würzburg juntament amb el Lluís, em va trucar per quedar per la zona de bars més famosa de Berlin (no em pregunteu el nom, que no me'n recordo...). Així doncs, vam quedar amb ella i el Lluís esperant a què el Miquel i el Juanan, els dos nous fitxatges estrella de la missió Berlin, arribessin amb avió des de Barcelona. I tot passejant vam trobar un Biergarten gegant, majestuós, magnífic. I allà ens vam quedar durant unes horetes prenent cervesa, menjant uns Bratwurst i unes amanides, i rient i fent de les nostres, alçant la veu més que ningú en tota la superfície Biergarteniana. Llavors, tot va passar de sobte, els dos que faltaven ja havien arribat i eren al Hostal... i amb poques intencions de venir aviat a trobar-nos. Després de fracassar en l'empeny de ballar a ritme de reaggee al YAAM (local situat al final del tros més llarg de mur -uns 1.300 m- que queda sencer... al final del East Side Gallery) donat que, a les 23h. ja era tancat, i de prendre una cervesa més aviat calenta en una platja d'aquestes que s'improvitzen en països on no n'hi ha (una platja en un cantó del mur de Berlin...! Quin sacrilegi! Quina falta de respecte... dirien alguns...), vam prendre un taxi en direcció a l'Hostel i vam recollir al parell de nouvinguts. I la nit va prosseguir amb unes quantes cerveses de mig litre a la mateixa zona d'on veníem, i una mica de nones que van venir bé per recuperar forces.

A l'endemà vam fer la primera visita per Berlin, amb ganes, caminant tot el que vam poder, i fent una cua d'1h. 45 minuts per a visitar la magnífica obra de'n Foster, la cúpula del Reichstag, el parlament alemany. Com tot el que fa aquest home, si més no, sorprenent i moderna. Em va agradar força-molt. Després, vam seguir visitant la ciutat, Alexander Platz, el East Side Gallery, el Judisches Museum (per fora, ei, que l'edifici és impressionant...), i més coses... moltes més. Fins que va arribar l'hora de sopar i erem per un barri (ja us dic, de noms, no recordo cap... són a la guía) ple de restaurants italians i baretos guapos així que vam seure en una terrassa d'un italià i vam estar, com a mínim 2h i mitja allà, bevent cervesa, rient, menjant pizza, contemplant a la cambrera més xunga del món (una dona que vam pensar, en qualsevol moment et treia una navalla i/o et violava sobre la taula sense preguntar...). En acabant, pensàvem anar a un local de nom elitista aprop d'allà però un dels cambrers de l'italià ens va convèncer per anar al Cassiopeia. Aquest resultà ser més que un local, 3 en 1, i situats en una espècie d'antiga fàbrica de maons o quelcom així, amb tres espais, dos coberts i un a l'aire lliure on acabaven de projectar una peli del Almodòvar en versió original. I era nit de Salsa i música llatina. Mmm... Només arribar l'Àlex i jo, podríem dir que, els més dançaires del grup, vam començar a ballar salseta, a la nostra manera, tot sigui dit, i unes noies, una rossa i una morena de cabell curt no paraven de mirar-nos des de la barra, tot llençant uns somriures... I jo que em vaig dir "se'ls hi ha de dir quelcom, a aquestes dues, potser tenen ganes de ballar i no tenen amb qui...". I dit i fet. Vaig anar cap allà i els hi vaig dir "No os pidais cerveza que está más caliente que yo..." (o alguna cosa així). I van riure. I ens vam presentar. Una era madrilenya: la Marta. I l'altre suïssa, d'aprop de Berna: l'Anne. I vam estar ballant tota la nit. Jo, encisat amb l'Anne... intentant que agafés el ritme d'alguna cançó. I no hi va haver manera. Ballar, ballava bé, és a dir, els passos més o menys els tenia, però te'ls calçava allà on li venia de gust, sense seguir el baix de la salsa, sense pensar en el ritme. I com diria/digués/hagués dit Tito Puente: el ritme ho és tot. Deixant de banda aquest detall insignificant, ens vam prendre aproximadament 150.000 xarrups de tequil·la, ara blanc ara daurat... I després i abans uns mojitos. I al final jo li deia a l'Anne, i ella hi estava d'acord, que balléssim salsa, sí, però sense fer voltes, tranquilets... que cauria en qualsevol moment fulminat. I el Miquel fent de les seves. I el Dani Daniel fent de les seves. I el Juanan, fet pols, de patriarca assegut en una taula, immòbil. I el Guillem fent de les seves, i l'Ales, de professor de dansa de tots nosaltres, amb aquells moviments tant seus que encisen a qualsevol, fent de les seves. Musuvambeuretot. I la història que ve a continuació és trista, però és un exemple perfecte de la meva qualitat de Perdedor (notis que ho he escrit en majúscula), descoberta en part gràcies a la Banqueta de'n Perdi. Ja us dic: vaig estar tota la nit ballant amb l'Anne i una mica encisat amb el seu somriure angelical, els seus malucs, els seus pits, i la seva joie de vivre. Així doncs, ben entrada la nit (o ben proper el matí) vam seure, farts de ballar, vam estar parlant tranquilament. Després, el típic intercanvi de telèfons i la insistència per part d'ella, i meva, de veure'ns el dia següent donat que hi havia una festa Soul a la que volíem anar amb la Troupe Platz i li vaig dir que ens veiéssim allà. Ella encantada. Doncs bé, a l'endemà, quan la vaig trucar, no agafava el mòbil (aquí van venir les brometes de "el tindrà sense bateria", "no et té a mà", "potser el va perdre ahir abans d'arribar a casa", i unes quantes més...). Llavors, tenint el telèfon de la Marta vaig decidir trucar-la (ella també es volia apuntar a la Festa Soul, o això deia la nit anterior) i vaig parlar amb ella:

- Marta??
- Sí, qué tal...?
- Bien, oye, es que he llamado a Anne y no coge el teléfono... es algo personal o qué?
- No, hombre, sabes qué pasa? Ha venido su novio de Suiza, por sorpresa, y nos ha dicho a las del piso que nos olvidemos de ella hasta el domingo...
- Ah, qué ilusión me hace que justamente hoy haya llegado el novio, ves?
- Ha sido por sorpresa...
- Joder sorpresa..., sorpresa la mía cojones! Esto es un golpe bajo... yo esperaba verla hoy y hablar de muchas cosas de las que teníamos que hablar... del piso, la boda, los nombres de los hijos... Mecaguentó. No ha dejado ninguna nota para mí, verdad?
- Jejeje... No... Lo siento...
- Que lo sientes? Yo sí que lo siento, joder, que no la voy a ver más en la vida... y ayer no le calzé un Fénix* por piedad y porqué creí, de todo corazón, que la iba a ver hoy...
(...)

(*Fénix: dícese del ataque "sin piedás", con premeditación y alevosía, y normalmente sin previo aviso ni conversación alguna, que va dirigido a los labios de la víctima -en este caso femenina, aunque podría ser también masculina, felina o bovina- con intención de besarlos y dar paso, después de ser correspondido si Ella no realiza lo que viene a denominarse Cobra, a una guerra de saliva y lenguas...).

Aquesta seria una reproducció (més o menys fidel) de la conversa per telèfon amb la Marta, la madrilenya. Total, que res. Una nova derrota per la col·lecció. I a seguir endavant.

Bé, i la nit de divendres, que com veieu va ser (i està essent!) eterna, la vam acabar amb el Miquel, el Dani (que venia de fer de les seves amb una rossa espectacular!! Encara et dec forces consumicions Dani... forces...) i unes noies franceses, força trempades i amistoses (al contrari de la imatge que tenim dels francesos/es, no?), esmorzant a les escales d'una estació de tren amb un café amb llet per endur i uns croissants. El Miquel, com no podria ser d'altra manera, va llençar escales avall el café, a la primera de canvi (només seure). Després, amb el Dani i el Miquel, i com que ja eren les 7 del matí vam tornar a esmorzar al Buffet de l'Hostal. I vam plorar de riure. I les pintes que portàvem ni us les explico. Apa. Anem a dissabte que si no no acabem...

Dissabte. Uf. Ens vam llevar totalment demacrats i igual que divendres la resta de la habitació es va perdre l'esmorzar (a les 10h acabava... i es clar, a aquestes hores acabavem d'agafar el son). Vam fer més visites Berlineses que, sincerament, no recordo bé (en aquest punt hi ha força boirina), bé sí, vam veure el Checkpoint Charlie, vam passar molt aprop de la casa on van viure Iggy Pop i David Bowie fa uns quants anys (jeje...) i vam caminar molt pels carrers dela ciutat, sobretot la part Est (es distingeix de la Oest per l'arquitectura comunista, plena de ciment i d'edificis quadrats i alts i lletjos...). I vam anar de compres amb el Guillem, i van caure unes samarretes guapes, i un sarsei. I vam anar al bar Beckett's Kopf i vam prendre un güisqui de moooolta qualitat i uns White Russians en homenatge a aquest gran escriptor a qui tant admira i llegeix en Miquel i que una vegada va un servidor (es recomana molt enèrgicament la lectura de Molloy, feu-me cas, no us decebrà). A la nit, després de caminar durant 30 minuts des d'una estació de metro, i de prendre el xarrup de güisqui més car de la història (5 eurets...) en un local pijíssim en mig d'un parc, vam trobar el Pavilion, un infern petitíssim on se celebrava la ja citada festa Soul: Soul Explosion. I vam ballar fins a quedar extasiats... Sobretot el Guillem, el Miquel i el Juanan que van sortir del local empapats en suor i llágrimes. Sort dels taxis que ens van dur a casa. Jo, no podía més. El mal de cap era permanent... i no precisament per la música, que era boníssima i molt ballable, sinó per culpa de l'alcohol ingerit durant els dies precedents.

El diumenge ja marxaven aquests pàjarus. Quan van desaparèixer per les escales del metro línia X, tristot i amb el cap baix, me'n vaig anar a veure el Judisches Museum, per dins. Només em faltava això per animar-me, saps? 2.000 anys d'història dels jueus a Alemania. I nazisme. I un museu infinit. Però la veritat és que vaig gaudir-ne... Sobretot de la sobrietat del pis inferior on es pot gaudir del Garden of the Exile, i la Holocaust Tower. Aquesta última és una torre altíssima on s'accedeix per una porta (amb porter inclós) que pràcticament a les fosques només il·luminada per una escletxa de llum que hi ha a la part més alta. Si més no, curiós. La gent entrava i es quedava allà en silenci, resant, o demanant a Cristnostrusenyor que mai més passés quelcom així (tot i que, ho sabem, a Àfrica i Àsia continua passant) o simplement pensant en què farien per dinar o quina pel·li volien anar a veure al cine o en els malucs de la Marilin. Joquesé.

I m'he cansat d'escriure, apa. Chinpón!!