Avui, tornant d'un dels millors concerts d'aquest any (i ja sabreu per què si faig la crònica en un altre moment), m'ha passat una cosa ben curiosa. Inquietant i absurda.
Conduïa a uns 90 km/h pels Túnels de Vallvidrera direcció Sant Cagat (noti's que anava a 10 km/h amb excès de velocitat donat que era al primer túnel abans del peatge sortint de Barcelona on el límit és 80 km/h) i un cotxe de gran potència/cilindrada/envergadura se m'ha aproximat pel darrera, gairebé envestint-me (aniria a uns 130-140 km/h), i fent-me llums perquè m'enretirés. Clar, jo que sóc molt cívic, he accelerat fins a uns 100-110 km/h per avançar a un cotxe que hi havia a la meva dreta. Llavors m'he col·locat a la dreta per deixar passar al fill-de-la-gran-puta que m'envestia i em feia enretirar del meu carril amb les putes presses. Això he pensat jo (i mira que no acostumo a ser tan rabietes, no ho faig mai això però aquest tio m'ha fotut dels nervis): "imbècil, per molta pressa que tinguis: (1) no em facis llums des del semàfor de General Mitre quan vols passar, no et flipis; (2) no cal anar a 140 km/h i enganxar-te'm gairebé tocant-me pel darrere; (3) quan em passis veuràs". I dit i fet. Aquesta tercera premisa l'he duta a terme: Quan ha passat pel meu costat, folladíssim, li he col·locat el dit anul·lar, en posició vertical (per fer més ràbia) i darrera el vidre (amb el fred que fot qualsevol obre la finestra) tot saludant-lo, com dient "ves-te'n a la merda amb la teva hipervelocitat i el teu cotxe gris perla". La meva sorpresa ha estat majúscula (com aquesta ema: M) quan el paio, un fill de puta de tres parells de collons, es para una mica més endavant del punt on circulava jo, i com esperant-me per dir-me alguna cosa o tornar-me la salutació. He avançat, una mica atemorit de què faria (tot sigui dit), i el cabronàs de merda m'ensenya una llum blava enorme i pampallugejant, com les que duen els cotxes patrulla al damunt i amb cara de molt pocs amics i amb la mirada i les mans gesticula quelcom així: "ei, que sóc poli, però vaig d'incògnit... pot ser que m'hagis saludat amb el dit, imbècil?". I jo que flipo tres parells de collons i li dic i li indico amb la mà "va, perdona, home, és que anaves molt ràpid, cabrón... passa, circula". I marxa, folladíssim com venia, pel carril de l'esquerra. Se m'ha quedat una cara de capullo... M'he cagat. El fill de puta si vol em fa parar i em fot el rollo o directament al "trullu". Ara, ja t'ho dic ara també: m'arriba a parar, em comença a fotre el sermonet i la tenim. Serà meucot revetller... Abusant de l'autoritat que li ha set atorgada per anar follat pels Túnels i a sobre vacil·lant a la gent que condueix seguint les normes... Puta merda de secreta frustrat! El cabrón segur que anava a una cita amb una prostituta de luxe pagada amb la droga incautada la setmana passada per la comissaria del seu barri... O simplement, s'ha comprat una llum blava (aquí) per vacil·lar al personal i perquè imbècils-innocentots com jo s'acollonin (una mica), flipin (bastant) i arribin a casa i escriguin alguna cosa en un blog pràcticament en ple hivern. Bé, tan és si era poli o no, si era un putu secreta de merda o un desgraciat rematat conduïnt massa ràpid i massa esbojarradament pels Túnels. El cas és que he al·lucinat de què el tio, frenés al passar-me i em treiés un tros de llum blava enorme de Loca Academia de Policia IV del seient del copilot... Subnormal... Què pretenia que fes? M'arriba a parar i em treuen tots els punts de cop dels insults que li hagués dit, per vacil·lón de merda.
Els secretes porten una vida secreta. (Fins aquí, cap novetat). Una vida secreta que fa impossible la vida dels demés, de la gent normal que vol viure i divertir-se. (Ho he pensat jo sol). Els secretes porten una vida secreta de merda. (Aquesta és la part punki). I són uns amargats que només saben amargar la vida als demés. (Oh, quina gran reflexió!). Com molts inútils d'estar per casa que es "fan" policies per tenir autoritat sobre tu i vacil·lar. (Això és nou, també, no s'ha dit mai!). Aneu a cagar a la via!
I ara seriosament i establint una similitud amb la lliga de futbol: una cosa és ser el capo de la mafia siciliana o president d'un païs, llegeixi's, for instance, Berlusconi (juguen a primera divisió, i per això corren més risc de lesió, sinó que li diguin a JFK...). Una altra és ser detectiu privat (segona B, alguns partits es poden veure i tot, però si no hi ha pipes i birra res...). I una de ben diferent és ser un secreta (3a regional, essent generós: merda punxada en un pal). La ràbia contra ells avui és més gran encara. Faré un grup al Feisbuc: Rage against the Secretas. Ara que ho penso, potser només ha tret el llum blau per dir-me que estem al Nadal i que em prengui les coses amb calma... que no calia insultar ni fer gestos obscens amb el dit... Meibí.
Estanislau Verdet, 31 de Gener del 2009 Sala Apolo 1, Barcelona, Barcelonès
Va arribar tard, plovia. Contràriament al què havia pensat, no va ser massa difícil accedir al local i retirar l'entrada. 0% de cues. Com que no trobava a ningú, i la blogger de Lleida amb qui també s'havia de trobar, era ja dins la sala, va decidir que no, que prendria una canya ràpida en un bar del voltant. En qüestió de 6 minuts era 1.75 euros més pobre, i 25 ml. més birra. Bé. Al bar, i com venia sent habitual en els últims mesos, es va enamorar per primera vegada aquella nit. La va veure allà asseguda, amb una clara i tres amics (o eren dos?). Siau, siau - pensà.
Sortint del bar, va trucar a l'amic GG, qui havia de ser per allà a la vora. Estava arribant. Mentre esperava es va fixar en un grup de dues noies, una de més alta, que somreia, i un noi, amb cara de simpàtic. L'altra noia parlava per telèfon: era menuda, morena i bonica. Va parar l'oïda, deia quelcom sobre algú a qui no coneixia directament però a qui creia reconèixer. Seria ell? Va pensar-ho però va descartar la idea per ser massa egocèntrica. Als 2 minuts, el noi de cara simpàtic, li preguntava: "ets el Gerard?". I ell que es quedava força sorprès, perquè no coneixia a cap dels tres. Va lligar caps quan el GG i la Reich van arribar. Eren dues amigues i un amic seu, que venien al concert de n'Estanislau. Llavors aparegué en Xexu. Cap-dins-doncs.
El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per desconegudes), i altres divertides/festives i transgressores. Correcte. Un concert correcte. I un Gran Himne. Una cervesa. I un gintònic massa cart i servit amb força desgana (va haver de suplicar-li llimona al barman de genolls...). No, no entenia el fanatisme exacerbat de certs llamàntols. Com a broma, valgui. Com a filosofia de vida? Prau. Ara, cadascú és lliure d'ocupar el temps amb el què vulgui. Ell ho feia habitualment amb Muchachada Nui o Faemino y Cansado, cosa que algunes ànimes despreciables, titllaven de "dolents". Si un no té sentit de l'humor, no en té, i ja està. No es pot comprar.
El nostre protagonista, que peca d'imbècil en certes ocasions (ocasions que, certament, són cada vegada més freqüents) va anar lligant caps, quan, entre cançó i cançó, les mans corrien per esquenes alienes. El noi simpàtic acariciaba tímidament la noia menuda i morena. "Bé", pensava, "jo també acaricio a les meves amigues, són bons amics, segurament...". Il·lús. Tan era. El fet d'haver-la conegut era, en sí, tot un plaer. Perquè, ho he de dir, hi havia un gest en el seu rostre que li recordava a algú de qui sí que havia estar enamorat (recomanació "gafa aire": entengui's que, arribat aquest punt del relat on ens estem posant reflexius i melodramàtics, i, destaqui's que està marcat en negreta, aquest "enamorat" no és sinònim de l'enamorat del primer paràgraf, que esdevé una paraula potser massa frívola per denominar el sentiment impulsiu i neandertalis de copular que hom sent quan veu una noia que està de bon v/beure), bojament, i només per això, i, parlem clar, perquè era menuda, morena i bonica, no podia treure-li l'ull del damunt. Ara, això sí, màxim respecte pel nòvio, amic-especial, rollo-raru de la noia menuda: mai el deixaria tetraplègic, seria una mort ràpida i indolora.
(Nota: Benvolgut Pere, si llegeixes això, pensa que és pura ficció -que no fricció- i que res del que aquí hi diu ho pensa la meva persona, sinó el Yeral. A més, és prou conegut pels Broquil·lians de pro, que en Yeral és un fanàtic de la ironia-festiva-"non-grata" i de la hiperbòlica visió dels sentiments, especialment, quan es tracta de sentiments envers el sexe femení. Eh, Bròquil?).
Va acabar el concert i van sortir a deambular pel Raval, sota la pluja, fins que, afamats van acabar arribant a Capadòcia, en plena capital Catalana. Redéu. Percentatge d'oxígen en l'ambient: 4%. Llum més aviat tènue. El millor canal musical de la Russia Putiniana en un volum força imperceptible. Un-es-pec-ta-cle. A més, acudits lamentables (sobretot de part del nostre protagonista, l'Imbècil Integral Major) suposo que en part, sorgits sobretot de la falta d'oxígen al Sistema Nerviós Central. (Véase "Doctor, doctor, voy a perder el ojo??" "Hombre, yo se lo he embolicado bien"). Llavors, l'hecatombe: ja era aquí l'Amic Tomàtec. Ja hi eren tots.
Risls. Més cerveses calentes i la Txari i el Gerhart que s'unien a la festa. Per fi el coneixia aquest peça de'n Gerhart. Un altre plaer. Seguidament, i amb els ànims ja força enlairats per l'alcohol que començava a còrrer per les artèries, vam anar a petar a un dels locals nocturns més freaks de tots l'escena Ravalera. Sajerau. Doncs això. Bar Aurora. Ull viu! Atenció. Bar cutre, amb parets i barra cutre, amb llums cutres, amb sofàs i cadires cutres, on hi va però, gent guai. I el més bo, un DJ cutre (punxant Alaska, Mecano i demés hits incommensurables i projectant unes imatges lamentables en una paret lamentable), això sí, amb un Mac. Queda tan fashion punxar Alaska amb un Mac, tan glamurós...
Llavors en Matti, amic alemany, superior a la mitjana, crack dins dels cracks, va arribar al Aurora. I entre el Tomàtec, el Matti i un ell, la cosa ja no hi havia qui la parés. I així fou: ningú la va parar. Només van parar de moure els malucs quan, a les 3 i pico, van tancar les portes i van fer fora tothom del bart. A l'ambient es desitjava el "Somebody told me" de The Killers, i les cerveses dels Pakis, només eren el preàmbul del que havia de succeir: més festa. Sortint del Aurora doncs, van perdre una quants adeptes, per no dir tots: la noia morena menuda, el seu "manso" udolador, el Xexu, la Txari, el Gerhart, marxaven, ja en tenien prou i més si cap DJ del país és dignava a punxar-los "Somebody told me". En Tomàtec, en Matti i el nostre protagonista broquil·lià, doncs, en un estat força lamentable, van encaminar-se cap a la Plaça del Rei quan el Matti va fer un pensament i decidí que amb els tres gintònic que duia en vena i per l'hora qu'era, ja n'havia tingut prou. Als altres dos els va faltar temps per entrar al Karma, pagant una pasterada per quedar embutits i completament sords en un local massa aglomerat i poc respectuós amb els refredats (-34ºC). Cristu de tiquets de consumició, dos gintònics forçadíssims (gairebé ingerits amb embut) i una tornada caòtica, càustica i crítica: després de 30 minuts a la intempèrie, passant un fred considerable esperant un nit bus que no arribava, van adonar-se'n que no és que no arribés, és que no n'hi havia perquè aviat sortia el primer tren cap a Sant Cugat. I això van fer. Van agafar el tren, i l'endemà fou un altre dia.
Manel, 7 de Febrer del 2009
Faktoria d'Arts de la Rasa, Terrassa, Vallès Occidental
Nervis. Nervis però no pas pel concert. Nervis de l'exagerada dosi de cafeïna que duia a sobre. Va arribar al bar la Unió, dirigit ininteligiblement per xinesos de totes les estatures, amb nervis i poca pressa. Ja anava tard, com de costum. Allà hi eren ja la cosina, que es queixava i amb raó, gent del ràdio, Gimeno inclòs (fan incondicional i malaltís d'Antònia Font i tot allò que soni similar, sigui afí o hagi escoltat alguns dels membres de la banda o els seus avantpassats), i una noia sense swing que viu amb la cosina en qüestió i amb qui són molt amigues. La cervesa va calmar una mica els nervis. Van parlar del Facebook, dels blogs i del que algú, irònicament i envejosa, anomenava Cibernòvies. Presses. Van arribar les presses. Eren les 22.15h i esperaven, embutits al cotxassu del Gimeno (moltes gràcies pel viatget!!), a la cantonada del carrer de la Unió a que unes noies desaparquessin i se situessin darrera per seguir-los. Túnels. Terrassa. 0% de places per aparcar. Està clar: pàrking.
Amb l'emoció que es respirava a l'ambient i la cuassa que hi havia a la porta, n'hi havia prou per esbrinar que allà hi havia un concert, i que no n'era un de qualsevol. No serà tant, va pensar. I sí que era tant. Un excessiu públic i un fanatisme, idèntic però d'un altre color, al dels llamàntols en zel de l'Estanislau, van sorprendre el nostre protagonista, molt incondicional de "Els guapos són els raros" o de "Ai, Dolors" però una mica incrèdul davant de tant furor. Bé, tan era. Cerveseta, per acabar de calmar l'histèria nerviosa cafeïnica i unes trucades amb la noia morena menuda, que, acudia a la cita amb el seu "rollo raru". Es van trobar (gràcies, tot sigui dit, a que un bon home, alt com un Sant Pau, allargà el braç i mostrà el mòbil del protagonista, més aviat xaparraet). Era just abans que comencés el concert i van intercanviar-se uns somriures còmplices i uns petons sincers. Tot començava a ser fàcil.
El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per monòtones, per repetides, per feixugues) però d'altres molt engrescadores i eloqüents. Bo. Un bon concert. El punt fosc del concert fou quan el protagonista, dirigint-se a la barra passant entre una multitut infinita, va sentir que cantaven la seva cançó -seva i d'ella, la noia sense swing-: era "Els guapos són els raros" que tant li agradava, sobretot lletrísticament parlant. S'havia quedat sense el gaudi de viure-la plegats, amb cosina inclosa. Així doncs, demanaria un gintònic i se'l vessaria pel damunt, com a penitència. Al tornar a la posició inicial, aprop de l'escenari, el concert prenia més força. El punt àlgid va arribar amb la participació del públic per a cantar allò de "Ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí", l'himne particular. Jo prefereixo Pla Quinquenal, què voleu que us digui. Ara, el millor espontàni, el noi que pujà i cantà: "Jo sóc de l'esbart dansaire, ella fa Yoga i Taichí, ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí". Dit això, i anant per feina, que és tard i vol ploure, destacar la magnífica adaptació del "My hips don't lie" de Shakira i una correcta versió del "Common People" de Pulp, però, quant a la segona, això sí, massa lenta i musicalment una mica pobre. Es clar, a Pulp ningú toca l'Ukelele. Però ull. No em malinterpretin. Molt bé, eh? Que tinc el discu i tot, cullons.
La nit va continuar per rius de gintònic, ginlemon, gin-el-que-caigui-al-got. A aquelles hores ja era pura ginebra i poc equilibri. Molta líbido. I déu ni do els balls que es marcava, encara. Tenia alè, tot i que poc, i molt menys que uns anys enrera. La música era força correcte. Sonà Pulp, sonà l'estimat/esperat però no escoltat per la noia morena menuda i el seu "rollo" udolador"Somebody told me", sonà Antònia Font (quan el Gimeno entrà en estat de shock) i en general, bona música (pop-rock, entengui's, que de Marvin Gaye o Eric Doplhy no en van posar pas cap...). La companyia era més agradable. La cosina fugí, amb un atac de nostàlgia. L'aniversari de qui, Helena? A més, per allà apareixien la Cora i el Luigi, dos amics de Sant Cugat a qui no esperava veure per aquelles contrades i amb qui va gaudir de la dansa i del tequila. Molt agradable "retrobada".
Tàctiques. Estrategies. Mirades. Elogis. Sense anar més lluny, al nostre protagonista, unes noies, el van etiquetar com el millor ballarí del local. Modèstia apart, potser era cert i tot. Flipao. Masses objectius. Massa dispersió. I una noia sense swing que seguia amb la dèria d'una veu. La seva. I era una arma massa fàcil, massa trobadora i torbadora, i el problema, massa difícil d'obviar. Amb la música a aquells volums necessariament va haver de parlar-li a cau d'orella i aquell va ser l'encert concupiscent, la dopamina més plaent per una oïda sensible i malaltissa d'un matís. L'alcohol, el timbre, les ganes, l'ambient, la nit i una atracció desmesurada d'ell cap a ella, avui encara incrèdula, van fer la resta. Una resta caòtica i massa efímera. No sabia massa bé on era. Fugaç. Un plaer fugaç. Com fugaços eren els cubates i els xarrups de tequila dolent que el Luigi li oferia. Fugaç, com la tornada en cotxe -gràcies Marta!-. Fugaç com les estrelles aquelles que diuen que cauen del cel, il·luminant-lo i que, si les veus, i estàs a temps, i téns una ment àgil, et concedeixen un desig.
El meu desig és que tot continui igual: que tot segueixi movent-se. Si pot ser a ritme de guaguancó. Que és del ball d'on surten les coses bones. I del no-swing!
Siau, pardalets meus.
Noia morena i menuda: un obsequi per tu.
P.D. Això sí, necessito una dosi de jazz frenètic -Atomic a Girona!!-, de We Are Standard en directe o de Love of Lesbianen vena. Totes les protagonistes d'aquestes dues cròniques, lamentable i esbiaixadament explicades, esteu convidades...
- Cómo te lo haces tu con tu nóvia? - Yoo?? A la gandola... - Y esoo?? - Sí, hombre, la mando flores, la escribo poesía, la llevo al cine y la preparo cenas románicas... - Eso es alagándola, imbécil, alagándola!
(Aquí la gràcia està portar el laisme a la seva màxima expressió... i dir "cenas románicas" en comptes de "románticas", que és un Festival de l'Humor on els hi hagi...)
Emulant-plagiant a José A.Pérez, de Mi Mesa Cojea Dedicat a ell per la inspiració…
1.- Com a conseqüència de la sequedat extrema del sòl, les línies divisòries entre Catalunya, el sud de França, Andorra, Aragó i la Comunitat Valenciana, cada cop seran més prominents arribant a trencar-se i alliberant Catalunya de l’opressió física en què està sotmesa. Catalunya passarà a anomenar-se Illa Carod-Montilla però seguirà depenent de Madrid.
2.- Montilla, un cop havent-se assegurat que el seu nom figura a la nova Illa apareguda de l’escissió de Catalunya de la resta de la Península, haurà de dimitir degut a la tremenda pressió i les queixes dels ecologistes encapçalats per Imma Maiol, afectada de cirrosi. Com en Saura i molts militans d’Els Verds, en defensa de l’ecologisme i per pal·liar els efectes de la sequera, hauran deixat de beure aigua passant a prendre només begudes amb un percentatge d’alcohol del 40 al 70. La nova presidenta de Catalunya serà Carme Chacón.
3.- Un cop al govern, la primera mesura que prendrà la presidenta Chacón serà obligar a que totes les dones que hagin de trencar aigues tinguin cura de guardar-les en un pot i reutilitzar-les (a poder ser, diverses vegades). El seu lema? “M’ho ha dit el Jose”.
4.- Degut a que a les dutxes de les platges (incloses les del Segrià, el Pallars Sobirà o la Terra Alta) no hi haurà subministrament d’aigua, als bars i restaurants de primera línia de platja s’hi podrà, per llei, entrar en xancletes, banyador i samarreta de tirants aka “imperio” i/o sense samarreta. Els turistes alemanys i anglesos no notaran cap diferència. Amb la sorra acumulada a les terrasses dels bars, a més, els joves s’aficionaràn a la petanca que passarà a ser l’Esport Nacional, desbancant l’Hoquei patins.
5.- El riu Ter i Llobregat passaran a ser dos immenses pistes de half-pipei degut a això el skate es posarà tant de moda a l’Illa Carod-Montilla que aquesta serà el destí predilecte dels estadounidencs amants d’aquest esport. Per fi, als E.U.A. se sabrà on és Barcelona, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Castellfollit de la Roca.
6.- La gespa del Camp Nou s’importarà cada setmana d’Holanda per a jugar la lliga el cap de setmana. Això costarà tants diners al Club que haurà de demanar un prèstec a Unicef. El Sr. Unicef estarà liat a l'Àfrica amb uns assuntus i no escoltarà la petició. Llavors el Barça es veurà obligat a vendre Messi, Bojan, Pujol i Xavi a preu de cost. Amb un presupost ridícul, Quico Pi de la Serra serà el nou President i Josep Maria Puyal, el nou flamant entrenador. Amb ell tornarà Urruti a la porteria i Aloisio a la defensa. L'equip quedarà vint-i-una vegades segon a la Lliga i serà eliminat de la Champions exactament vint-i-una vegades, quinze vegades pel Manchester United i per més de 6 gols en contra. Tot plegat ho narrarà per Catalunya Ràdio, i amb un estil més que peculiar, Quimi Portet.
7.- Misteriosament, molts aficionats al golf seran trobats morts en camps desèrtics de les afores de Barcelona amb el sand wedge clavat en l’orifici anal. El forense dirà que té hora al podòleg i que no pot encarregar-se del cas. La investigació resoldrà que no está el horno para “hoyos”.
8.- Mai més serà vist un mosquit tigre. A les oficines es parlarà de la seva extinció durant 5 o 10 minuts, després es tornarà al tema de conversa inicial: la 52ª edició d’OT.
9.- Viladrau i Caldes de Malavella passaran a anomenar-se Birradrau i Caldos d’aquella Vella, respectivament. Com el nom indica, la primera empresa dedicarà els seus esforços a produïr una cervesa que, tot i ser molt gustosa i apreciada, mai arribarà a poder fer la competència a les campanyes de màrqueting d’Estrella Damm (en altres paraules, mai sortirà en primer pla a El Cor de la ciutat al Bar del Peris a les 9 del matí, mentre l’altra gent pren cafè i croissant…). La segona, deixarà d’embotellar aigua del manantial de Caldes per a passar a fer pastilles concentrades pel caldo fent la competència directa a Avecrem que, aprofitant l’avinentesa, crearà una nova línia de pastilles amb gustos exquisits (com la pastilla de foie a les fines herbes).
10.- Per subministrar l’aigua de boca a la població de l’Illa, des del govern s’insistirà en el transvassament d’aigua del Roine. Sarkozy posarà com a condició que la Carla Bruni presenti el nou Telenotícies vespre. Tot i el vist-i-plau de Ramón Pellicer (a qui li brillaran els ulls quan coneixerà la notícia…), Chacón i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió s’hi negaran en rotund. Finalment, l’aigua es comprarà a través d'Amazon.com i arribarà dels llacs de Suècia i Noruega per Seur, un dilluns al matí. El dimarts al vespre s'haurà de fer una nova comanda.
Der, den ich liebe Hat mir gesagt Daß er mich braucht.
Darum Gebe ich auf mich acht Sehe auf meinen Weg und Fürchte von jedem Regentropfen Daß er mich erschlagen könnte.
Bertold Brecht
El meu amor m'ha dit que em necessita. És per això que cuido de mi, em fixo on trepitjo i temo que una gota de pluja em pugui matar.
Traducció lamentable "alemany-català": Yeral Perquè l'Ivan hagi de tèmer, un dia d'aquests, que una gota de pluja el pugui matar...
I perquè alpanpan i alvinovino.
Perquè "no es lo mismo tubérculo, que ver tu culo".
I/o perquè "no es lo mismo la calle Balmes, que val més que te calles".
Acudit/anècdota/comentari "sembrau" de l'Ameba: Cual es la diferencia entre follar y hacer el amor? Que el segundo se hace asín despacico, y con música de Barry White.
Barry White? Parfavó...
(...) Und dann und wann ein weißer Elefant - que diria Rilke.
