Fenòmens paranormals que m'han passat avui (I)

En el meu afany irrefrenable d'iniciar noves seccions al Bròquil que, normalment/sempre queden reduïdes a un sol post, avui, dimecres mieddadedia de Novembre del domilgüit, enceto aquest Fenòmens paranormals que m'han passat avui:

1.- Prenia un expresso al Café Centrale de Würzburg quan, així, sense previ avís, ha entrat el Pau Riba (usujuru, era clavaet!) i ha demanat "ein Cappuccino, bitte" amb un alemany de Càtedra de filologia.

2.- La Daniela, una croata que està de pas al laboratori de'n Dr. Koepsell, i que és una de les dones més boniques que he vist en molt de temps (exagerant), m'ha somrigut.

3.- De deu amb folre i manilles.

4.- La Maria, la companya de pis de Würzburg, no s'ha tirat cap flor en una conversa de 30 minuts (He dit conversa? Monòleg, monòleg...).

5.- No he creat cap grup estúpid/absurd/inútil al Carallibre (àlies Feisbuc) des de fa més d'una setmana. Encara estic a temps, però, que la nit és molt llarga.

6.- No m'he enamorat de més de 5 rosses i 13 morenes amb els ulls clars, tornant al laboratori per Koellikerstrasse.

7.- Només he escoltat 13.2 vegades "Segundo Premio" de Los Planetas, 15.5 vegades "Un día en el parque" de Love Of Lesbian, 12.3 vegades "Quemando tus recuerdos" d'Extremoduro, 55 vegades "Sonhos" de Caetano i 25.43 vegades "Lo que me dice tu boca" de Javier Ruibal. Qui em coneix sap que d'impacient, no escolto cap cançó sencera, tot i que l'escolti més de 10 vegades al dia. Mai sencera. Mai.

8.- He pogut descarregar-me il·legalment (què faaaaaaaaaaas, dilinqueent!!) després de molts intents frustrats (degut a que la discogràfica o el-gilipolles-que-sigui bloqueja tots els links possibles...), el darrer disc del grup Nena Daconte (la cantant del qual és Mai Meneses, primera concursant eliminada de la 234ª edició de la Operación Truño). Ho confesso. Sí. No diuen que s'ha d'escoltar tot? Doncs per això... és pura curiositat i de gratis... (Helena, ja te'l passaré... jeje...).

Actualització (20.11.08, 13:46h): es confirma, el disc de Nena Daconte és una merda important.

9.- He esmorzat amb calma veient al Cuní (a Alemania, eh?) i no m'he posat nerviós... fins que ha aparegut l'Empar Moliner i m'ha fet creure altre cop en la Cadira Elèctrica, la Injecció Letal, el Napalm, la Bomba de Plutoni, Guantànamo, les Tortures Xineses més brutals, en un milió de piranyes assessines en una banyera, en 100.000 escorpins dins les seves sabates, en... i s'ha acabat la calma.

10.- Totes les anteriors són correctes.

11.- Explica el Cicle de Krebs i perquè l'àcid cítric és tan àcid i tan cítric.

Siau, pardalets.

Odi a primera vista

L’un, alemany. L’altre, búlgar. Els dos, amics meus. Un més que l’altre. L’altre més que l’un. Entre ells, enemics íntims, o millor dit: entre ells odi irracional. Diferents. Antagònics. Completament oposats. A les antípodes.

La qüestió que em resulta, si més no, curiosa, és que des del primer moment que es van veure (sí, sí, he dit veure, que ni tan sols s’han dirigit la paraula mai!) regna un odi irrefrenable, un odi, com deia abans, irracional, entre ells. I entenc algunes de les raons però...

L’un, l’alemany, és un molt amic meu d’aquí: el meu catalano-alemany preferit. I dic catalano-alemany perquè va estar a Barcelona d’Erasmus i parla, no només un castellà perfecte (clar que l’ha estudiat a la Universitat) però a més, una mica de català. L’enten força bé. O molt. És llicenciat en Filologia Alemanya, Francesa i Espanyola (això és una sola carrera aquí, si ho he entès bé… és a dir, no a Filologia no només estudien un idioma, sinó dos o tres). Puc deduir, de la seva manera de ser i de fer que és molt intel·ligent, un putu crack (com m’agrada dir a mi).

- Possibles fenòmens en contra pel búlgar: és homosexual –o bisexual, va a èpoques, perquè amb ell encara tenim pendent follar-nos sobre la barra del VIVAS a una amiga d’aquí de qui, millor no diré el nom… no sigui cas que llegeixi això-. És molt atractiu, (què dic atractiu! …és guapo, cullons, molt guapooo), és extremadament obert i sociable, i té pinta del típic alemany (és ros, amb els ulls clars i de complexió forta). Punt final: és molt elegant i fashion vestint. Però no necessàriament piju. Porta roba casual, d’aquella de “esto se lleva mucho en Barcelona” (com deia un andalús que va venir a veure a la Julia, la meva amiga sevillana). La seva jaqueta Adidas “I love Barcelona” amb dibuixos de la Pedrera de Gaudí n’és un clar exemple. Brutal.

L’altre, el búlgar és un altre amic meu, però un amic més com a company de festa i amb qui quedem sovint per dinar i riure una estona, però a qui no confessaria segons quins secrets i amb qui no parlaria massa de sentiments. M’estima molt, ho sé. Em valora. I a mi em cau molt bé. Però clar, se l’ha de conèixer. Estudia dret. Però no vol estudiar ni treballar, vol ser multimillonari. I passar de tot. Ara bé, és un tio molt espabilat. No té un pèl de burru. Però es clar, fa una pinta… (ve detallada als possibles fenòmens en contra per l’alemany). Té una facilitat pels idiomes brutal. Sense haver estudiat filologia parla perfectament castellà, alemany –fa dos anys que és aquí-, búlgar (per suposat) i anglès. A més, es defensa força bé amb l’italià i sap quatre paraules de rus i d’idiomes imprescindibles, com el català, per impressionar a les estrangeres quan surt de festa per aquí. Li vaig ensenyar a dir algunes frases cèlebres del meu germà per quan venia a visitar-me. I encara se’n recorda. I les diu amb un accent de poble que fot gràcia…

- Possibles fenòmens en contra per l’alemany: Té pinta de mafiós, però dels mafiosos que sempre pelen els primers a les pel·lícules. No té ni mitja hòstia. És tan prim, que si s’asseu de costat a classe, li posen falta d’assistència. És pseudo-pijo (li agraden les marques, però és hortera a més no poder vestint… els seus texans amb brillantets per la vora són simplement insuperables). La seva cara i els seus gestos són, si més no, estrambòtics. Va de guais. Extremadament de sobrat amb les dones. Va de matón. I se n’endú alguna, però no n’hi ha per tant. Ho sigui, l’eficiència de la seva caceria no sé si deu superar el 15%... i ell t’explica com si fos el Don Juan de Baviera. A veure, les coses al seu lloc: tampoc és això.

I això és tot. Es van veure i es van odiar. Diuen que existeix l’amor a primera vista. Aquest però va ser un odi a primera vista.

L’un perquè odia els alemanys i els gais –suposo- i l’altre coincideix que és alemany, té pinta d’alemany i a sobre és gai i una mica afeminat (poc, però ho és). Tenia tots els punts per a ser odiat.

L’altre perquè odia l’arrogància i encara més la mediocritat disfressada d’arrogància. No podia no odiar a un búlgar que va de sobrat per la vida, quan amb els seus 23 anys, no ha fet poca cosa més que venir a Alemania a començar a estudiar dret i a queixar-se de que Alemania és una merda i que odia als alemanys. Què hi fot aquí, doncs? - em pregunto.

En la seva defensa diré…

L’alemany: Si a aquestes alçades en calgués alguna de defensa, diria que és tremendament divertit, generós, carinyós – si ens donem pel cul, què passa…? M’he avançat al típic graciós de la brometa de sempre… - i dels millors amics que tinc aquí. I intel·ligent. Es pot parlar de qualsevol cosa amb ell. És el millor. I punt. Gràcies a ell tinc una mica d’oïda alemana (digue’m que entenc en un rang de 50-85% depenent de la conversa i dels interlocutors). He passat nits de festa amb ell i algunes amigues seves alemanes, entre elles, la senyoreta C, inoblidables… L’altre dia, sense anar més lluny, vam fer una festa de transvestits a casa seva. No, no penso posar fotos. Però us dic que va ser genial. Se’ns dubte, el trobaré a faltar… i molt… però aviat vindrà a veure’m a Barcelona, oi, M?

El búlgar: en la seva defensa diré que un cop el coneixes i li segueixes el rollo és un tio francament atent, simpàtic, amable, generòs… Realment s’ha portat molt bé amb mi, i sé que en alguns moment a Catalunya, el trobaré a faltar. Ara bé, quan s’ajunta amb un Canari homòfob, anticatalanista i estúpid que corre per aquí, i es posa en plan “me dan asco los alemanes, no quiero decir nada, me voy a sentar en esta silla y a beber y a echar miradas de odio”, no puc amb ell. Amb mi però, és un encant, ja us dic...

Alles Gute zum Geburtstag!

Tal dia farà un any que ens vam conèixer, estimat Bròquil, i tinc la sensació, més que comú, del si-sembla-que-fos-ahir. Tot i això, estant pel Rürur en concret i les Alemanies en general, la veritat és que han passat bastantes coses i he après i he vist i he sentit i he intuït. Per fer-ho més senzill al lector i perquè ho escric jo això, i no una tercera persona com a l'Ana Rosa, a continuació enumeraré algunes de les coses que he après i que crec, val la pena que conegueu, més que res perquè no us la fotin en el dia a dia d’anar per la vida:

1.- Les alemanes són en un 85.6% roses (o tenyides de ros) i no a totes els hi agraden els Bratwursts (si algú vol pensar malament, és lliure de fer-ho, però que tingui clar que la meva ment és neta… i que si he de parlar de sexe ho faré amb totes les lletres).

2.- A menys sol, més volum tetil. Aquesta és una teoria que, si no recordo malament (que podria ser), ja va ser exposada al Bròquil temps enrera. Val la pena saber-ho. Les alemanes no guanyen prou per sostenidors de tal tamanyu. Suyuru.

3.- Si una alemana diu nein, és que no. Realment, a Catalunya i a Espanya, un no té molts matisos. Moltes vegades, si prové d’una noia, un “no” és un “sí”, diuen. I després passa el que passa… Ara bé, a Alemania us ben asseguro que no hi ha grisos: o blanc o negre. I el negre es porta més.

4.- (me n’he adonat que només estic anotant l’aprenentatge en el terreny de les dones… vaig a dissimular) Per aprendre alemany necessites tres coses: un culló, un altre culló, i poca vergonya. De lo primer en tinc, concretament dos, però sóc força vergonyós, tot i que els que em conegueu quan llegiu això poseu el crit al cel. És cert, fins que no sé pronunciar bé alguna cosa, i sé ben bé com dir quelcom, no em llanço a parlar un idioma que no és el meu. I així vaig sempre amb la frase “kann ich meinem kind hier die brust geben” per bandera. És bona: gràcies Lonliplanet.

5.- Els horaris rars molen però fan que et surtin més canes –em diuen Clooney- i que les pupiles se’t quedin eternament dilatades (per allò de no veure el sol, eh? Aquí sí que us prohibeixo pensar malament…).

6.- A Italia es parla italià i l’idioma de la moda i els complements, a India hi ha 18 idiomes (com a mínim), els rusos no són tan freds com diuen i els turcs s’estan apoderant del món en base a crear puestus de Dönner.

7.- Si te la peles molt, no et quedes cec, però tampoc se’t cura la miopia. Ho sé perquè he vist molts bisbes i capellans, a Barcelona i aquí, i cap anava amb bastó i gos pigall.

8.- Si te la peles poc, no et quedes cec, però els somnis amb Scarlett Johanson, ex-novies, ex-empaitades, ex-convictes, i ex-traterrestres seran recurrents. I no és bo per l’artèria femoral i pots gafar lupus i el Dr. House no te’n salvarà perquè és un personatge de ficció.

9.- Déu no existeix, i si existeix, en porta unes quantes per setembre. (A veure, que ja ho sabia d’abans, però que ho he confirmat a Alemania: si existeix com és que no seia a la seva dreta algun dels àngels que he vist al Brauhaus els dilluns… ben ebris que anaven, i sense les ales!).

10.- El món dels blogs val la pena perquè pots conèixer o aprofundir en la ment (i el cos, si es dona la ocasió) de gent collonuda i ovàrica (perquè les noies de puta mare, són ovàriques, no collonudes, no?) com aquests: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13… (haurien de ser links, però ja sabeu quins són).

I res, això, que gràcies a tots per llegir-me, per comentar-me, per insultar-me a l’esquena, per tenir-me ràbia, per tenir-me admiració i apreci, per pensar que sóc un parameci (rimava amb apreci i la he colat, ho sento), per pensar que em mereixo el Nobel, per menysprear-me, per sobrevalorar-me, per niciós, per favor.

I per molts anys!! I s’ha acabat el Bròquil!!

P.D. Us preguntareu què hi fa aquesta rossa amb patints encapçalant aquest post de felicitació... Jo també m'ho pregunto. Ara bé, no em negareu que és una bona postal d'aniversari...

P.D.2: Atenent a la petició de la maria, he afegit per a totes les dones la foto del tio bo, que contraresta a la nena rossa amb patints, i fa d'aquest escrit un post en pro de la igualtat i la paritat... Diuen que el tamaño no importa, no?

De competi i superació personal

La ciència és una puta competició. Sí. Ningú pot negar-ho això. La finalitat de la investigació és publicar: quan més millor, i quan més bona sigui la revista (més impact factor -IF-, tingui) millor. I això és tot. De vegades fa riure la cosa. Sembla, fins i tot, que tan és el què publiquis, què hi diguis a la publicació. Si publiques molt, ets bo. Ara bé, dic jo, anem a veure on publiques també... I què publiques! Perquè de vegades... tela... llegeixes cada cosa... I això sí, i li hauria d'entrar al cap a algun(a) que conec: tan és que el teu tema sigui súper novedós i aporti dades crucials per descobrir, per exemple, la vacuna contra la SIDA, si no ho publiques, no val per a res. I això és així. I punt. Malauradament, avui dia en ciència, si no ets al PubMed, és com si no existissis. A no ser que treballis a casa, per compte propi, construint el transbordador espacial que ens ha de dur a tots a Mart, un cop ens haguem carregat aquest planeta (i calculo que, a aquest pas, serà el dijous o divendres de la setmana vinent...). En aquest cas, et faràs famós de totes maneres, sense publicar i tot.

Que perquè us deixo anar aquest rollo? No sé. L'altre dia a la tarda hi pensava. I pensava també en una afirmació (crec que molt encertada) que va fer un dia el Professor Dr. Hermann Koepsell, l'eminència que dirigeix la meva investigació aquí a Alemania (dic eminència perquè així em dóna un punt d'importància, però no deixo de ser un pringat becari de Doctorat...): "en ciència un no pot ser humil". I això venia arrel de què una gent a qui els hi havia passat unes cèl·lules per a treballar li demanaven si volia aparèixer en un article seu i ajudar-los a millorar el manuscrit. Què havia de dir? Que no?? Que ell no havia contribuït a la feina com per aparèixer-hi?? Vaaaaa, homee, vaaaaa... És com si el Casasses escriu una obra de teatre la vol publicar i et demana que facis un pròleg. Què li diràs: "No senyor, jo no sóc digne de que entreu a casa meva, digueu res més de paraula, serà salva la meva ànima. Amén"? És una opció, la de la Biblia, com sempre la més estúpida.

En realitat, com en tot, el que hauríem de ficar-nos al cap, és que hem de competir amb nosaltres mateixos. Intentar superar-nos. Avançar. I sobretot: errar, errar. I tornar a errar. Fer més, i fer-ho millor. O no. No sé, tu veuràs. Però en un capítol de House, l'altre dia en Greg deia: "Si no hubieramos competido entre nosotros todavía seríamos seres unicelulares". House sempre ho sap tot. Té la veritat absoluta, ja sabeu. I sinó diu que és Lupus. I ja està. Ara, tampoc cal fer-ne una lluita a vida o mort, eh? Jo, quan em diuen allò de "susto o muerte", sempre trio "susto", perquè com a mínim estic segur que hi ha un després. Això sí, jo em supero cada dia: cada dia arribo més tard als puestus.

Aquest dijous em toca presentar davant de tot el laboratori els resultats que he obtingut en la meva estada a Alemania, que no són pocs. I avui, encara amb les idees un pèl inconnexes, m'adreço a vosaltres, fidels Broquil·lians, perquè em desitjeu sort... Anirà bé, d'això n'estic segur, però una mica de sort per a trobar la paraula adequada en el moment oportú, mai està de més, no? És en anglès, eh? No fotem, si fos en alemany, ja m'hagués fugat del país... fiju...

Ah, i per suposat, quan acabi els pocs experiments que em queden, em poso a escriure i a veure si puc afegir un treball a la llista no-massa-extensa-però-és-lo-que-iá d'articles d'un servidor i col·laboradors...

Laaaa-la-la-la... que diria Massiel. I després se senten queixes de la lletra del Chiki Chiki...

Fenya, fenya, fenya... algún gintònic per digerir el sopar, de tant en tant... això sí... i la versió del Rabo de Nube de Silvio interpretada per Charles Lloyd Quartet, això tambéé...!

Gràciiis!

Necesito un día finlandés

Ahora mismo me iría contigo al Sáhara a vender corbatas y paraguas plegables,

o pondría un puesto de helados en la Antártida, si me lo pidieras...

Tu ya sabes de qué hablo. No nos hacen falta explicaciones. Ya no.

Necesito un día finlandés,
necesito un largo día finlandés,
tan largo como 40 días corrientes.

Quiero un largo día finlandés
para seguir hablando contigo;
tus palabras me ayudan mucho.

Te comenté algo del paraíso
y tú me dijiste: ten cuidado con el paraíso
el infierno puede estar allí.

¿Es posible cambiar de vida?
¿Cuántas veces se puede empezar de cero?
Tú eres mi amiga, te quiero.

El cielo de Finlandia siempre es azul
y en verano el sol parece una naranja,
y la luna lo mismo, otra naranja.

Quiero un largo día finlandés
con dos naranjas en el cielo,
quiero seguir hablando contigo.

Bernardo Atxaga
Canciones XI. "Poemas & Híbridos"

Perquè hi ha nits que voldries que no acabessin mai... perquè hi ha persones amb qui estaries parlant dia i nit, sense parar, sense presses, oblidant el menjar i el beure, obviant que el món mentrestant va fent de les seves (rotació-translació-rotació-translació-rotació-translació). Hi ha nits màgiques, hi ha sopars impagables, hi ha moments que queden gravats a la memòria, en algún racó de les meninges i mai més te'n pots desprendre. I suposo que per això tinc aquest mal de cap i aquest mareig avui. Estic ebri d'amor per una amiga. Ebri de la Grappa que ella em dóna. Ebri d'Ameba. Feliç de tenir-la. I no té cura. No té remei. I és tan plàcid...

El nein d'uns ulls plens de Carib...

I com pot ser, em pregunto avui, que havent descobert que no era cubana, que tan sols tenia avantpassats del Bronx, que em mirava amb aquells plens de mar del carib i que jo la mirava amb els meus ulls grossos i miops, que ballava a uns escassos 30 centímetres dels meus braços, em pregunto doncs, com pot ser que, tot i no haver intercanviat més de quatre paraules però haver-ne dit tantes sense dir-les, i jo haver rigut d'aquella manera còmplice, em pregunto, com, després de pensar que havia marxat i haver resurgit de nou, il·luminant el local piju de moda, i d'haver demanat el tercer gintònic, com pot ser, dic, i em pregunto, que després d'un flirteig subliminal i potser massa subtil, potser per això, em pregunto, com, després de fer-se tard, potser massa, i indecís i estúpid, com, dic, i em pregunto altre cop, al, després de moltes voltes, de molta incertesa, de ai-sí-però-no, com, em pregunto avui, amb el cap a Santiago de Cuba, repeteixo, i em repeteixo, i dic, i em torno a dir, i em pregunto, i al·lucino, i sobrevisc perquè "como me amo", i perquè "hoy no puedes hacerme daño", però em pregunto, com, després de ser tant estúpid d'haver deixat la conversa a mitjes, abans de conèixer tan sols el nom, potser per això, dic, al final, tard i una mica etílic, em pregunto, perquè, dic, al preguntar-li si em donava el telèfon per quedar un altre dia, que me n'anava, com, dic, i torno a preguntar-me, s'atreveix, dic, i em pregunto, i té la força, els ovaris, la genètica, la imposició alemana i la crueltat freda, que va doldre com un tret, de dir-me: nein.

Ahir, sort en vaig tenir del meu nou artilugimusical i de Love of Lesbian (aka LOL).

Como me amo.

Morgens und abends zu lesen / Per llegir al matí i a la nit

Der, den ich liebe
Hat mir gesagt
Daß er mich braucht.

Darum
Gebe ich auf mich acht
Sehe auf meinen Weg und
Fürchte von jedem Regentropfen
Daß er mich erschlagen könnte.

Bertold Brecht

El meu amor
m'ha dit que
em necessita.

És per això
que cuido de mi,
em fixo on trepitjo
i temo que una gota de pluja
em pugui matar.

Traducció lamentable "alemany-català": Yeral

Perquè l'Ivan hagi de tèmer, un dia d'aquests, que una gota de pluja el pugui matar...

I perquè alpanpan i alvinovino.

Perquè "no es lo mismo tubérculo, que ver tu culo".

I/o perquè "no es lo mismo la calle Balmes, que val més que te calles".

Acudit/anècdota/comentari "sembrau" de l'Ameba: Cual es la diferencia entre follar y hacer el amor? Que el segundo se hace asín despacico, y con música de Barry White.

Barry White? Parfavó...

(...) Und dann und wann ein weißer Elefant - que diria Rilke.

De fracàs en derrota i tiro perquè em toca! (crònica d'una derrota anunciada)

"El éxito es la habilidad de ir de fracaso en fracaso sin perder entusiasmo"

Winston Churchill

Si anem al diccionari trobarem:

fracàs
[1803; de fracassar]

[ pl -assos ] m Resultat del tot dolent, desastrós.

derrota
[1460; v. derrotar]
f 1 Fugida en desordre d'un exèrcit vençut. La cavalleria posà en derrota les tropes enemigues.

2 p ext 1 El fet d'ésser vençut un exèrcit. La derrota dels catalans i els occitans a Muret.
2 La derrota de la Lliga en les eleccions del 1931.

3 MAR 1 Camí que segueix una nau per anar d'un lloc a un altre.
2 Carta nàutica.

I llavors diré que anit el meu exèrcit va ésser vençut i que derrotat, vaig anar cap a casa una mica capcot. Res de cartes nàutiques ni d'eleccions del 31. Només incomplertes i inocents mostres d'amistat quotidiana. Viatges a través dels ulls, de les mans. Misericordioses veus des del fons del cervell emocional. Rius de dopamina, serotonina a dojo. I diferents opinions. I massa bellesa junta. I masses suors. I massa gintònic amb poc gin i molt tònic (que aquests alemanys escatimen d'allò més... i més quan hi ha Doppeldecker!).

El Zauberberg va ser un riu de llàgrimes invisibles, una banqueta plena suplents. Al camp només hi havia l'àrbitre que esbojarrat anava traient tarjetes grogues i vermelles a tort i a dret.

Nevertheless, ja et dic ara estimat Bròquil, que l'entusiasme no el perdo mai, per a res del món. Ale. Clarqueno! I que trobaré a la Maga. I llavors cridaré més fort, encara. El meu èxit arribarà d'aquí quatre dies, quan s'alinein la Lluna i Mart i Saturn giri cua i torni a la fleca on creu, s'ha deixat les claus de casa.

Tot és qüestió de la cosmologia i dels Déus 1 i 2 que inexistents, ho regeixen tot a ritme de "no-deixa'm-a-mi-deixa'm-a-mi-que-tu-la-lies-fixe".

I ull que demà ve el Soul Explosion a Stuttgart amb el DJ King Dynamite:

A l'entrada es veu que hi ha un cartell que adverteix: "No, les cinc negres fantàstiques no han pogut venir avui però han vingut unes amigues seves que són molt simpàtiques i ballen d'allò més bé. A gaudir!".

Una abraçada amb llengua per totes i tots els perdedors del planeta!

La felicitat està feta de petites coses alades

"No se me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar."

Oliverio Girondo, fragment de Espantapájaros I

Per l'Skype, una conversa amb la mama una mica seriota, de responsabilitats, de "portar-se bé" i de fer bondat, de les últimes anècdotes de la tercera edat més estimada.

De sobte, un sms crida la meva atenció. I és que no m'esperava que fos ella. Ni m'esperava el to, ni la imminent arribada de la propera primavera en els seus ulls i el seu somriure. Així, sense més, avui m'han fet feliç amb missatge tan simple i tonto com aquest:

Hola lindo. Como estás? Ya estás de vuelta en Alemania? Yo voy camino de Würzburg pero me atrapó un atasco. Qué vas a hacer mañana por la noche? Zaubi? Besos desde la Autobahn.

I és que sóc un home de petits detalls i de grans passions, de l'emoció d'un detall insignificant, absurd. D'una mà. D'un somriure imprevist. D'un gest, tan sols. I com deia el meu estimat Kerouac, les úniques persones que m'agraden són les que són folles: folles per viure, per parlar, per ser salvades.

Llàstima que faci temps que les muses se'm barregen, se m'apareixen en ulls tan diversos i tan distants que em perdo. Em perdo corrent precipitat d'un lloc a un altre sense arribar enlloc. Llàstima que tingui tants fronts oberts que no sàpiga ni de quin bàndol sóc. Espero però que aviat rebi un tret ben certer i ferit de mort hagi d'atravessar el camp de batalla agonitzant per besar-li els peus a l'enemic. Un enemic que és un àngel, que camina a 15 centímetres de terra.

Demà la miraré als ulls i li diré: te vienes conmigo? I l'únic que espero que aquest cop la resposta no sigui un pragmàtic i desconsiderat "dónde?" perquè llavors sabré del cert que és de les que no vola.

Sort que sóc un home de petits detalls i grans passions i no un d'aquests bel·ligerants individus rebossants d'hormones halterofíliques i malparlades. La primavera seria un malson.

Avui encara segueixo buscant a la que sàpiga volar. I la primavera és alada.

T'estimo molt, però com a amic (III)

(Sí, sí. Ja hi tornem a ser. Tercera, i segurament, no pas última entrega del ja famós i guardonat T'estimo molt, però com a amic).

Llavors va arribar aquell punt on ella, a més de tenir la paella pel mànec, doncs ja havia deixat clar que eren Amics (i, pel que semblava, sense cap dret a fregament de cap tipus... és a dir, contacte, el mínim...), va començar a fer-se la interessant.

Aquella nit de dijous van retrobar-se (per utilitzar un mot grandiloqüent que faci d'una història força mediocre quelcom interessant...) en un local més aviat escarransit i caloròs on, ves per on, feien una festa Internacional. Amb banderetes dels països i tot. Què bonic... eh?! Quan el veiè, ella se li tirà al damunt amb una abraçada que deixà sense respiració al nostre protagonista (una de les possibles causes que es baralla és la talla de sostenidor que té ella, no se sap exacta, perquè els físics no l'han pogut calcular encara... el que està clar és que és en potència de deu...). Al moment ell se n'adonà que l'alcohol estava fent estralls tant a l'interior com a l'exterior d'ella: els seus ulls mostraven una mirada (un pèl) perduda en l'horitzó del local... Així ell, segur d'ell mateix -tot sigui dit-, va intercanviar quatre impressions i quatre paraules, més aviat cordials, i va tornar amb el grup d'amics amb qui havia arribat al local. Mostrant-se més fred que de costum. Era més fort, aquella nit.

Vet-ho aquí que més tard la música començà a ser (fins i tot!) ballable. I la gent s'animà una mica. Ella era amb una amiga que ell coneixia i de tant en tant, ell, com no, tingué el detall d'anar a veure-les i fer tres passos de dansa amb elles, tot intercanviant quatre mots més i alguna rialla. Va arribar un moment en que ell estava força fart de tot, de la calor, de la música lamentable, i de la gent -més aviat estúpida, en un judici fet totalment a priori i per l'aparença- que hi havia i al tombar el cap va veure com ella ballava amb un xicot alt, ben trempat, guapot. Llavors, no se li va acudir res més que anar cap allà i deixar-li anar a la cara "Te gusta este chico??". I ella (quina altra resposta podria haver donat, recordem que és la protagonista inigualable, l'estrella indiscutible i irremplaçable dels T'estimo molt, però com a amic) diguè: "No, solo somos amigos". És clar. Què il·lús! I ell que es quedà pensant: "Però què li he preguntat, jo? Acàs li he dit si eren "nòvios"? Només li he dit, innocent de mi, si li agrada el noi, si el besaria desenfrenadament, li arrancaria la roba i li faria l'amor sobre una taula... no si es vol casar amb ell...". I quina fou la resposta: "No, sólo somos amigos". Ah! D'acord! Molt bé! Ens quedem més tranquils. Només són amics. I ell, fart de tanta tonteria, i que tant se li'n feia tot, marxà cap a casa, després d'haver quedat que Ella el trucava per quedar el cap de setmana. Marxà sense acomiadar-se d'ella, és cert, entre d'altres coses perquè quan va marxar no la trobà per enlloc i pensà que estava a algún racó amagat i fosc amb el xicot ben plantat. A més, una altra noia, la senyoreta C insistia en que marxéssin i que l'acompanyés. Ejem.

El dilluns següent (i ara ve el tema de "començar a fer-se la interessant") ella estava conectada al gran mitjà que absorveix els joves (i no tant joves) avui dia, el Missatger, més conegut com a Messenger. Com de costum, no deia res. Ell, que s'atreveix a trencar el gel i diu... "Qué tal..., estoy esperando tu llamada... Hoy es lunes". Uns minuts més tard, ella (oju, que és molt bona aquesta): "Estoy enfadada". Ah! Claaaar... Enfadada... Jeje... Magnífic. Venga. I ell que riu... de debó, que riu i li contesta: "Gracias. Y se puede saber porqué? O tendré que adivinarlo? Me vas a obsequiar con un -tu sabrás...-??? Vaaa... porfiiii...". I ella que, després de pensar-s'ho, decideix explicar-li els "tremendos" motius pels que està enfadada:

Motiu 1) Porqué me estuviste mirando toda la noche cuando bailaba con mis amigos con cara enfadado... (Comentari: Pa' mear y no echar gota; mirar-la enfadat, ell?? Ui, ui, ui... que començava amb l'egocentrisme... Que ell la mirés d'acord, però enfadat? Perquè hauria d'estar enfadat... Era per riure... Com s'ho manegava la tia...).

Motiu 2) Porqué me dijiste eso de aquel amigo y no puedes entender que tenga una amistad con un chico (Comentari: Qué te dije?? Acaso te obligué a que te lo follaras??? Vengaa vaa... ).

Motiu 3) Porqué te fuiste sin decir nada (Comentari: D'acord, aquí tenia raó però no la vaig veure i... tampoc n'hi ha per tant... que no me n'anava a la Guerra del Vietnam...).

Llavors van tenir una conversa com una tragicomèdia grega i ell va acabar cedint dient-li: "mira, quedamos un dia de estos te invito a una copa de vino y hablamos tranquilamente..." I pensava: "Si quieres que venga tu amigo" (això però ho va callar... i més valia...).

I aquesta és la història, ja us deia, lamentable, bastant mediocre, però que explica com una dona, en aquest cas, l'Amiga per antonomàsia, pot capgirar i/o tragirar una situació absolutament inocent i impoluta en un problema de caire global al que hi ha de ficar mà la O.N.U., el president dels Estats Units d'Amèrica (que és especialista en resoldre conflictes i sinó pregunteu a Irak què bé els hi ha anat) i finalment, potser fins i tot, Santa María, la mare de Déu.
Total, en paraules planeres i per resumir, que d'una xorrada l'Amiga en va fer una muntanya i, fent-se la interessant tot dient que estava enfadada, va guanyar temps per a pensar en la poció que l'acabaria de matar.

Jo diré una cosa, un apunt final, si m'ho permeten: un home no pot tenir una dona com a amiga. I punt. (Entengui's, sense pensar, alguna vegada a la vida, en fer-li alguna cosa més que una abraçada...). Jeje... Qui digui el contrari menteix.

I sinó que li preguntin al de l'anunci d'una famosa beguda refrescant. Em quedo amb la frase: "pensás que te entiende, no..., solo te imagina sin ropa...".



I les dones? Que no ens imaginen sense roba, per molt amics que siguem?? (D'acord, a mi no, però dic a d'altres ben plantats...).

Seguiré reflexionant-hi i donant-me cops de cap contra la paret de l'habitació.

Gràcies. I bona nit tinguin...

De com estroncar una nit que podria haver estat perfecte (en el cas de que no l'haguessin estroncada dos senyors absurds)

Amb audàcia es pot intentar tot: però no es pot aconseguir tot.
Napoleó Bonapart

Tot comença com sempre (o no), amb un sopar multitudinari, en aquest cas amb amic invisible inclòs (i les obligades espelmes de regal). Fins aquí tot bé. Sopar minsu, fàcil (o lamentable, com vulgueu), a base de pizzes congelades alemanes, baguettes-pizza congelades alemanes i merdes per l'estil (com unes patates farcides d'espinacs i formatge que efectivament també es fan al forn i si no fos per la salsa de formatge i bacó que la María li va preparar no valdrien per a res).

De cop, la visita inesperada del senyor X. Sí, és ell. No, no estava convidat però és que a Würzburg si hi ha més de 3 espanyols reunits en algún racó, ell ho olora. Té com un ràdar que deu moure's per electromagnetisme o infrarojos i detecta la presència dels espanyols reunits en comitiva. Així, apareix ell amb la seva gràcia i el seu salero i, digue-m'ho clar, el seu discurs repetitiu i esgotador. Per més inri, ell, el senyor X no té regal i inocent com és (burru, diria...) pregunta: "Que se van a España que les hacen tantos regalos?". No comments.

Al acabar la ronda insufrible d'entrega de regals i al haver-se acabat la cervesa i el vi (dolents ambdós; perquè a Alemania si vas al ALDI i compres cervesa de la barata us asseguro que també és dolenta i més quan ve embotellada en plàstic... no hauria de ser ni legal) es decidífugir de casa i anar a ballar i seguir la nit. La proposta del senyor G (il·lús...) de ballar salsa al Basement no va cuallar diguem, i van acabar anant, una mica per inèrcia, al magnífic, impresionant, inigualable Tirili (un local ple de la gent més demacrada de Würzburg, que ja és dir, amb una música infernal i un espai per ballar més aviat limitat). Yuhu. Yuhu. Yuhu.

Tot i que el lloc no fos el millor del món, l'alcohol i la música (que inesperadament va millorar a mida que transcorria la nit) van fer que la gent s'animés i ballés molt i molt. Llavors fou quan el Gin Tònic va unir al nostre protagonista (senyor G) i a la nostra protagonita (senyoreta C) en un etern ball sensual. Cada cop l'aproximació era menys subtil, més directa. La multitud va anar desapareixent, mica en mica, gota a gota fins que el senyor G i la senyoreta C van quedar, com aquell qui diu, sols a la discoteca.

- El último Gin Tònic a medias y nos vamos - digué el senyor G.
- De acuerdo - digué la senyoreta C.

Al tornar amb el susoditx Gin Tònic, la senyoreta C estava al sofà esperant-lo amb la visita inesperada del babau senyor X. Doncs bé, el temps de prendre el combinat de ginebra i quinina el van haver de compartir el senyor G, la senyoreta C, el senyor X i el senyor CS (un altre plasta que a sobre és argentí irrespectuós, per si no n'hi havia prou i les preguntes absurdes que deixava anar no tenen perdó de Déunostrusenyor). En un cop d'efecte majestuós, el senyor G digué: "Nos vamos, C??"; al que la senyoreta C digué "Vamos". D'acord. Això no implica que la senyoreta C volgués sexe, ni tant sols un rollo, ni tant sols res, però sí que implicava, objectivament parlant, que volia marxar del local amb el senyor G i caminar fins a casa seva (la de la senyoreta C, entengui's).

Fig.1.- Senyor G, senyoreta C i en primer plà, el GinTònic.

Doncs bé, ara bé la broma. El senyor X, absurd, il·lús, babau, telòs, insòlit, inhòspid, gamarús, diguè: "Yo voy con vosotros, que voy por el mismo camino". Imagineu-vos la cara i els adjectius que se li van acudir al senyor G quan va sentir tal afirmació. I dit i fet. El senyor G i la senyoreta C van ésser acompanyats fins a la porta de casa de la senyoreta C pel senyor X. En arribant la senyoreta C va pujar cap a casa i el senyor G va quedar-se perplex mirant a la cara al senyor X (que no en tenia prou i volia acompanyar a més al senyor G a casa seva), insultant-lo en alemany, en rus, en català i en austro-húngar per dins. Després li espetà: "No, X, no... yo me quedo aquí a dormir a la intemperie, a ver si se me lleva la muerte... Joder, tío, que voy a llamar a C a ver si todavía no es demasiado tarde para subir a su casa... que no te enteraaaaas!!!". I el senyor X: "Ah... bueno... bueno... ya me voy...". Cullons. A bones hores vas a marxar, capullo (amb perdó pels lectors, és la ràbia acumulada).

I es clar, és que el senyor G havia pensat que el senyor X no era tan babau com va demostrar i que en qualsevol moment del camí trencaria per un altre carrer. Però no. Tot i el seu cor generós i bondadós, la manca d'empatia i de matèria gris del senyor X, va quedar palesa.

(No sé què més dir. Us imagineu la situació? Espero que no us hi trobeu mai en cap de semblant. O que sapigueu amb audàcia, sortir-vos-en).

Origen del brindis

Segons el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua (RAE, pels amics) el terme brindis significa:

(Del aleman "ich bring dir's", yo te lo ofrezco). 1. Acción de brindar con vino o licor. 2. Palabras que se dicen al brindar.

Hi ha qui diu que l'origen del brindis se situa en el temps dels grecs i estaria relacionat amb la mostra de confiança que l’amfitrió ofería als seus convidats. En els grans convits i banquets que organitzaven els més benestants en honor a algú o simplement per deleitar-se, els criats servien les copes a tots els convidats i l’amfitrió aixecava la copa i feia un glop, com a senyal de que la beguda era bona i no tenia cap verí. (Recordi’s que en aquell temps, i jo crec que segueix vigent, la millor forma d’eliminar els enemics era enverinar la beguda... Ja sabeu, als amics Cardhú, als enemics güisqui DYC –no cal enverinar-lo, ja ve de sèrie-).

Tot i això l’origen del terme “brindis” no es dona fins al segle XVI i té com a motiu la celebració de la victòria del exèrcit de Carles V sobre el seu oponent. Els historiadors (uns senyors que tenen molta memòria) relaten que el dilluns 6 de maig de 1527 (la hora no la recorden bé, però...) les tropes de Carles V van prendre Roma de forma victoriosa i la van saquejar. En motiu de tal victòria, explica la història, que els comandaments militars van omplir les seves copes de vi, les van alçar i van dir la frase “ich bring dir’s” (jo te l’ofereixo). Aquest fet, ha donat lloc a la tradició de brindar quan se celebra alguna cosa (i en el meu cas, quan no se celebra res, també, tot interpelant a la persona que tinc al davant deixant-li anar un “en este bar no se brinda... o qué?”).

Diu a la web de Protocolo & Etiqueta (que com podreu imaginar, m’encanta!) que en tot brindis es planteja la qüestió de si colpejar les copes o no. I jo dic: però algú brinda avui en dia sense colpejar les respectives copes/gots/gerres? Apa... I segueixen els amics del Protocolo: “Aunque es suficiente con hacer el gesto hacia el resto de los comensales, alzando levemente la copa, hay muchas veces que nos gusta el choque de nuestras copas con la de los vecinos de mesa. Lo más correcto es no hacerlo”. Doncs clar quenosgusta, clar... sinó què ridícul, no? Sense xocar les copes no és un brindis ni és res. És un coitus interruptus. I a més com que és el més incorrecte, segons ells, encara mola més.

Ara bé lo bo. El fet de colpejar les copes també té un origen i va lligat a una història que em va explicar aquí alemania l’amic Enrique, més conegut com a Gallego, pel fet de ser de Galícia (ves tú quina cosa!), i que porta per títol “Perquè el vidre de les gerres de litre de cervesa és tant gruixut”. El tema és que el colpejar les copes amb vigor –i d’aquí la gruixudesa del vidre de les gerres de cervesa de litre (llegeixis que he estat a l’Oktoberfest)- tenia la funció de traspassar part del líquid d’una copa a l’altre i així barrejar-lo, sobretot entre monarques i nobles, que utilitzaven el mètode del verí per a eliminar rivals, per demostrar que no hi havia verí en cap de les begudes. Un altra història diu que l’orígen neix, altre cop, en les societats grega i romana, on eren habituals els grans banquets i festes (i les orgies i la pederastia...). La magnitut de les festes era tal que els comensals solien aixecar-se i colpejar les copes per cridar l’atenció dels servents perqué els servissin més beguda. Insaciables... Son folls aquests romans.

I l’origen de la paraula “Chin chin”?? Qui és el cursi que la va inventar?? Que es diu a tot arreu (menys a Japó, es clar, on vol dir penis). Post per un altre dia: etimologia de la paraula Chin-Chin. Té tela... ja us ho dic ara.

Sigui com sigui, avui brindaré amb una cervesa del Brauhaus ben fresqueta i deixaré anar un “penis” mentre xoco la meva copa amb la d’alguna rossa/morena/pelroja... a veure què passa... Suposo que em tractaran de malalt del sexe, però ho farien de totes maneres...

P.S. Una cosa, ara que se m'acut, els habitants de Brindisi... es poden negar a un brindis??

You smell smells like garlic or something...

Ei, Bròquil!! Què tal...??

T'escric des d'Alemania, sí, altre cop. Però aquest amb uns quants graus centígrads menys (ahir estàvem a 6ºC) i amb pis nou. Aquest és un pis magnífic, a només 5 minuts de la feina, espaiós a més no poder, amb una cuina gegantina, i dues habitacions espectacularment grans. La meva però encara no té llit i aquest anit he dormit en una espècie de sofà que hi ha a casa, després d'anar ahir al Brauhaus, i com era obligat, a veure les rosses i el cambrer Yintò (perquè em serveix els millors Gin Tònics de la comarca i ara, a més l'han posat dins les ofertes de les Studententags -dia d'estudiants-, cosa que ajuda, si més no econòmicament, degut a què en comptes de pagar 7 euros per un Gin Tònic, en pagues 4,5).

Visc amb dos amics, l'un el gallec trempat del que ja t'he n'havia parlat alguna vegada, el Enrique, o més conegut com "Gallego"; l'altre, la seva xicota de Burgos, la María, una noia molt motivada-de-la-vida, que a vegades es fa feixuga degut a-que-organitza-una-mica-la-vida-als-demés, i és, digue'm-ho així, un pèl egocèntrica, egòlatra, ego-totuquetuvulguis.

Ahir, al arribar a casa, la mare de la María (la qual no recordo com es diu) tenia el sopar ben preparat, cullons si el tenia, i em va endosar un plat amb ous amb tonyina, ensaladilla rusa, choriço, uns palets de formatge, carn adobada i per postre, una sopa d'all que ressucitava un mort. Oju!

Avui m'he llevat i tenia una son força considerable (tenint en compte que venia del viatje d'ahir i que vam anar a dormir a les 2:00h i que vam beure una mica), i la mare de le María encara era per allà. M'he dutxat i després d'esmorzar amb les Maríes he anat cap al laboratori.

Només arribar (i que consti que m'he rentat les dents just abans de sortir de casa!) m'he trobat a una tècnic de laboratori, l'Elke, que m'ha preguntat què tal estava i que si tal i que si qual. La seva tercera frase que m'ha dit però, m'ha deixat de pedra: "You smell smells like garlic or something..." (i jo que em quedo flipant, pensant en el gust de menta de la pasta de dents que encara ara sento a la boca, i dic): "Sorry" (tot i que pensava, "fuck you"). Perquè, jo em pregunto, quin comentari és aquest?? Quina mena de rebuda és aquesta?? Realment tanta olor a all em feia l'alè, després d'haver pres café, haver-me begut 2 cerveses i un gin tònic ahir a la nit i haver-me rentat les dents abans de sortir de casa??? Nooo...

No crec. Però si més no, ho sento, el meu estòmac va retenir l'olor a all, què vols que hi faci. Sóc un putu garlic.

I survived Oktoberfest!! (o això crec...)

No he pogut escriure abans doncs m'estava recuperant dels litres de cervesa que vam prendre el dissabte passat a Munich.

La Glòria (una amiga de Terrassa que estava de visita a Würburg!), la Tere, la Cris (les de Saragossa) i jo vam sortir a les 4h. (sí, sí, a les 4h. de la matinada...) per agafar un tren regional a les 4:30h. direcció München (Munich pels profans en la matèria germànica) -Cullons, una frase amb quatre parèntesis, això del Perdedor realment s'encomana!-. A l'arribar a la capital de la cervesa, bastant fets pols de son, ja tothom anava vestit amb la indumentària adient per la ocasió i només calia seguir la multitud per a arribar a bon port. I sí, vam arribar, a les 8:45h. del matí aproximadament per a posar-nos a la cua en una de les nombroses immenses casetes que hi ha en el recinte més gran del món on corren litres i litres de cervesa durant 2 setmanes sense parar. Mmm... Doncs bé, entrar, vam entrar després de molt empènyer i molta estona aguantant la respiració (degut a la pressió que patiem a les costelles era impossible respirar, una bogeria!), però lloc, el que seria lloc per seure, no en vam trobar. Es clar, era la inaguració, el primer dia d'OKTOBERFEST.

Així doncs, amb la cua entre les cames vam sortir d'aquell immens local per anar a la zona de Paulaner (una de les millors cerveses del món, juntament amb la Späten, segons un servidor, expert en la matèria i modestia apart i sinó que li preguntin a aquest personatge) i vam trobar lloc, encara no sé ni com, en una taula a la terrassa (el que és igual a estar al putu sol tot el dia! -imagineu el mal de cap barreja d'insolació i uns quants litres de cervesa).

La resta, ja us ho podeu imaginar: una rera l'altre, i ara un descanset per picar un bratwurst i ara un descanset per estirar-me una estona a la gespa, i ara un altre litre...

I arribat aquest punt he de dir, i llàstima que no tinc una bona foto (tot i que demà us mostraré una on es pot veure el seu perfil...), que el nostre cambrer partícular era clavadet a l'Steven Seagal i no vaig prendre més de 5 gerres de litre perquè em va començar a entrar la paranoia (no sé si fruït de l'alcohol o fruit del sol que m'havia fet liquar el cervell) de que començés a repartir a tort i a dret patades voladores d'aquelles tant seves, o comencés a trencar braços una miqueta perquè sí... Steven ha fet molt mal a la història del cinema perquè negar-ho.

Ah, i encara sort que era el primer dia i la inaguració oficial del Festival no es va fer fins les 12h. cosa que va impedir que prenguéssim cervesa fins a aquesta hora. A partir d'aquella hora...

I quines ganes tinc ja de tornar-hi... No sabeu com va entrar de fresquet el primer litre després d'haver estat esperant amb ansies dues hores sota el sol demanant refrescs per compartir i per a fer temps...

I encara sort que no se'ns va acudir pujar a cap atracció de les que envolten les casetes... perquè em fot gràcia també... tots ebris de cervesa i els alemanys pujant en unes cadiretes que s'eleven 75 metres i girent a una velocitat de por i una noria gegant, i un bitxo que et puja a 100m. i baixa com a mínim a una acceleració de 20 metres per segon al quadrat... Maramevaaa!

Tot plegat una bogeria. Però quina bogeria tant bella!!!

Demà prometo un reportatge fotogràfic estupendu (o sigui una tria d'entre les 150.000 fotos fetes, ara he de marxar. Sé que ho entendreu i podreu esperar: hi ha rosses -i no només parlo de cerveses-).

Festa "llatina" esperpèntica + sangria = ves a saber on anirem a parar

Ahir diumenge, dia rar, vaig assistir, convidat per un amic de Würzburg a una festa d'aniversari i comiat d'un paio alemany que marxa a viure a Madrid. Fins aquí tot bé. Ara, si us dic que era una festa "Latina" (com deia ell) i que només arribar em vaig trobar la bandera d'Espanya penjada al soterrani on se celebrava l'event, com s'us queda el cos?

A veure, cal aclarir que la idea de com vesteix la gent a Espanya i la música que es fa aquí no la tenia massa clara. El protagonista de la festa portava una camisa negra amb un brodat de color or que feia esfereïr. I a sobre, té la indecència de dirigir-se a nosaltres (el grup d'espanyols entre els que hi havia, la Julia, la sevillana, les "manyes" Tere i Cris, i el Gonzalo, d'Àvila, i propietari de la bandera que lluïa la sala... mmm... no comments) i preguntar-nos: "Qué tal la camisa!? Os gusta? Es latina?". I nosaltres amb una cara d'imbècils: "Sí, sí, súperlatina, casi tanto como Ricky Martin". Mare de Déu. Quin personatge! El tío em duia una perilla ridícula, lamentable i vestia tot de negre. Esperpèntic. Realment esperpèntic. I no us parlaré de la resta de comensals perquè no acabaríem, però imagineu-vos com anaven tots de maquejats.

Anem a la música: oju! Va començar sonant Compay Segundo y Ibrahim Ferrer, que com a llatins passi, però d'espanyols tenen menys que la Reina Victòria d'Anglaterra. Després, com per art de màgia, va començar a sonar Reggetón i sense parar, a un ritme realment acollonidor. Sort que algú, em sembla que una de les de Saragossa, va posar una mica de seny i va decidir donar un CD que havia portat. La cosa va millorar lleument. Héroes del Silencio, Los Manolos, Delincuentes... són algunes de les joies que van sonar. Encara.

I per últim però no per això menys important, la beguda! Mmm... El motivat de torn, l'amic del "cumpleañus" s'havia currat uns 20 litres de sangria que li havia costat un dineral degut a que el molt _____ va buscar una recepta high level per internet i li va posar 4 pinyes senceres, nosequants mangos (mangooo a la sangria!!??), canyella, a més de les fruites habituals. Imagineu-vos. Ara bé, no siguem desagraïts, val a dir que era ben bona... Me'n vaig prendre 4 o 5 gots sencerets i mira que la sangria és una de les begudes més repudiades per un servidor... Total, que ens vam haver d'emborratxar una mica per oblidar el context en el que estàvem i vam acabar ballant amb la Julia ves a saber què i ves a saber com.

I un apunt final: vaig corroborar la capacitat de contenció, el grau de civisme i la dèria obsessiva d'ordre que regeix a tot alemany. Quan van ésser les 12h. de la nit, i tothom amb la seva copa de cava (bé, cava, parlem amb propietat, Prosseco, un succedani alemany) vam cantar el Happy Birthday i tota la pesca. A continuació els espanyols que erem a la sala ens vam llençar a felicitar-lo alegrement (l'alegria era deguda sobretot a la sangria...) sense ordre ni concert, tots alhora, cridant com condemnats. Els alemanys presents (això va ser molt heavy...) es van situar com en una espècie de cua, on cadascún guardava un lloc i esperava pacientment a que l'individu/a del davant hagués saludat convenientment i cordial al homenatjat, per a fer un pas endavant i felicitar degudament al mateix. Ho haurieu d'haver vist. Semblava que estiguéssin a la cua del cine... o a la carnisseria, esperant el seu torn. A casa meva, quan un fa anys, tothom s'hi llança al damunt i quan més cridòria millor!

Això d'ahir, com aquella vegada que en el laboratori vam celebrar un aniversari, semblava més aviat un enterrament, una celebració d'alt standing plena de gent alt standing i ments alt standing. Pfrrr...

Déunostrusenyor, fes que mai sigui un personatge d'alt standing. Gràcies. Amén.

Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques

Ja sóc aquí. Si, he tornat. I no sé si amb les piles carregades o no, no sé si amb més empenta que quan vaig marxar, però he tornat. Que ja és molt. I el que sí sé és que torno molt il·lusionat, il·lusionat i feliç d'haber compartit una setmana (sencereta amb els seus 7 dies i 6 nits, les seves 168 hores, els seus 10.080 minuts i 604.800 segons) amb els meus amics, els de debó, els de sempre. I d'haver sacrificat hores de son per gaudir de les nits, els dies, les noies i l'ambient de les terres germàniques i sobretot, de Berlín.

El dilluns passat, cap a quarts de mil, van arribar l'Àlex, el Dani Daniel i el Guillem, tots trempats amb un Audi A3 llogat molt inteligentment a l'aeroport de Frankfurt Hahn, que està, amb perdó per l'expressió, a prendre pel cul de Frankfurt i de tot arreu. A casa, a Würzburg, ja hi havia la Ona i el Lluís, dos amics dels bons que havien arribat el diumenge al migdia i amb qui ja havíem pres unes quantes rondes de cervesa alemana (molts llitrus). Amb tots plegats la vam liar una miqueta el dilluns al Brauhaus, un local on destil·len la seva pròpia cervesa i on els dilluns, dia de l'estudiant, s'omple de rosses a vessar (i no, no em refereixo a la cervesa perquè és més aviat morena degut a que és de blat... o no se què). Aquell dia no estava molt ple però tot i així vam gaudir de la música i el Dani Daniel va aconseguir el telèfon de la Mina (i com estava la Mina!!). L'Alex, en la seva línia, va demanar rumba al DJ i el tio li va dir que no era el lloc per escoltar aquesta classe de música. Vam estar a punt d'assassinar-lo, però no deixava els plats i no vam trobar el moment. Després, de forma un pèl forçada, vam anar al Vivas (o Escobar) una discoteca més aviat tristota pel pretext de què la Mina hi anava. Vam riure, vam passa-ho bé, vam beure, i vam ballar amb dues noies al costat que... no vull recordar com es movien perquè em poso malalt. Apa. Ningú es va atrevir a dir-los una paraula. L'únic que va ser capaç d'aproximar-s'hi va ser l'Àlex, però comenta que en el ball, ella era la que manava i ell una simple i pura titella que no tenia ni drets ni vot. Dur. Molt dur.

Amb l'Alex, el Dani i el Guillem vam visitar Nüremberg, i vam assistir als judicis dels quals, per sort, vam sortir-ne airosos, i el mateix dia, dimarts a la nit, vam suar-ho tot al Labyrinth: local infernal (sobretot degut a la manca de ventil·lació i oxígen a l'ambient) on els dimarts, la música encara val la pena i tot. He de confessar que el primer cop que vaig anar-hi gairebé ploro perquè, només entrar, sonava el Where Is My Mind de Pixies i això són paraules majors. Per qui no la conegui, que ja seria hora... http://www.goear.com/listen.php?v=488b229.

Sí, sí. Aquella nit estàvem al Laby el Dani, el Àlex, el Guillem i un servidor amb la Sarah que finalment (i gràcies al Déu del Cel) havia acabat els exàmens i les seves amigues de carrera, que, tot sigui dit, estan boníssimes: en especial, la Johanna (eh, Dani??). La Sarah, si recordeu posts anteriors (els que els hagueu llegit) és una noia maquíssima, alemana morena, que parla un castellà gairebé perfecte i que balla salsa millor que alguns sudamericans. M'encanta. Doncs bé, en la meva línia de derrotes recents, en el meu sentit més perdedor, aquella nit em vaig tirar a la piscina sense haver-me adonat prèviament que ni tant sols hi havia aigua... O estava molt freda. Massa. Li vaig preguntar a la Sarah si me'n podia anar amb ella i diu: "A dónde?". I jo "Al fin del mundo...". I ella "Mmmm... -cara de sorpresa immensa-, eh?" I jo "Bueno, que si puedo ir a dormir contigo..., que si te vas, me quiero ir contigo". I ella: "No, no quiero". I jo "Vale". I a seguir ballant amb els amics, amb la llagrimeta, això sí. Aquests suposo que encara riuen, o no, perquè en aquell moment va ser força tràgic i desolador. Ja dedicaré un post a explicar el seguit de derrotes recents, en homenatge a tots els que som Carn de Banqueta. O no.

Masses cerveses, massa calor, masses gin tònics, i masses heavys.

Ho vam passar d'allò més bé... i encara faltava el millor, Berlín (coming soon). Dimecres vam agafar el cotxe (tardet, doncs la ressaca va ser dura) per anar cap a Dresden. I vam arribar, però força tard també. Ens vam allotjar en un Hostel recomanat per la nostra amiga Lonely Planet i vam sopar al lloc més surrealista de la història (i l'únic que vam trobar obert a aquelles hores...): un restaurant portuguès, kitch a més no poder (llegexis roses de plàstic a cada taula, un peix en una peixera plena de merda, plantes creixen en orinals, unes pintures a les parets que feien esfereïr,..., tot plegat molt dur...) i estava regentat per una dona vella, vella, vella, que a la carta només havia escrit truites de tot tipus. Des de quan les truites a la francesa amb formatge, o xoriço, o tonyina són típiques de Portugal?? A sobre, ens va colar una Xibeca portuguesa (dolenta, calenta i insípida) pel mòdic preu de 4 euros. Hi ha fotos (atenció al detall de la decoració de la taula... és kitch o no??):

Així doncs, havent sopat vam visitar un local anomenat Lebowski en homenatge al gran protagonista de la peli homònima dels germans Cohen (The Big Lebowski). Si. I em vaig prendre un russo blanco, la beguda que durant toooooota la peli està bevent "el Nota". Era ben bo! Al Dani li va encantar i més tard, en el capítol dedicat a Berlín, veureu com va causar furor. White russian original. Sí senyor. I no li digueu a ningú però em vaig robar la carta, plena d'imatges de la peli, i plena de còctails bons a probar, per la Maria de Würzburg, fan incondicional del gran Lebowski.

Sortint del Lebowski, i havent-nos cascat també una cervesa negra com el café, vam anar a una discoteca, recomanats per un taina ("taina" seria el diminutiu de tontaina, que per suposat, no surt al diccionari) del carrer. La discoteca era com una petita sucursal del Laby tant per la música com per la calor infernal (ni a Sevilla...). Hi ha detalls de la nit que més valdria no explicar, com per exemple quan l'Àlex, engrescat pel taina d'abans i alguns punkis bel·ligerants, es va treure la samarreta i va posar-se a ballar engrescadament. Bé. Deixe-m'ho aquí. Jo vaig estar tota la nit mirant a una morena, i intentant decidir-me a dir-li quelcom fins que ens vam adonar que era nòvia del DJ (la proba irrefutable va venir quan li va menjar els morros a un pam de nosaltres...). Ja us dic, una derrota rera una altra. Però a molta honra... Això em diu que sóc viu!

L'endemà marxàvem cap a Berlín (proper capítol de Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques).

Seguiu atents a les vostres pantalles.

L'ART en petites dosis...

Primer de tot volia agraïr-vos a tots els que em vau fer arribar una felicitació ja fos tipus SMS, mail, Blog, via MSN, via trucada telefònica o via Stripper i chec de 5000 euros, el dia del meu aniversari (pels despistats: 13 de Juliol: ei, i cada any cau en 13 i en Juliol, eh? És lo bo que té...).

Els que no em vau felicitar us perdono la vida, de moment. De fet, jo sóc el primer en oblidar-me dels aniversaris. Ara estic començant a aprendre-me'n algún donat que el dia que vaig haver de fer el calendari del Pau J. vaig fer un Excel estupendíssim on hi sou tots (o gairebé).

Aquest post és per dir-vos que sí, que efectivament hi va haver celebració d’aniversari i de les bones. Cullons que si ho vam celebrar! Resulta que el dia 14 era l'aniversari de la Julia, la sevillana de Wúrzburg, i vam fer una celebració conjunta. Oju que ve:

D'entrada vam trobar-nos amb tota la colla pessigolla de Würzburg en un BierGarten que és com una especie de bar a l'aire lliure, amb taules de fusta (rollo Oktoberfest) i on pots prendre una cervesa rere una altra i menjar Bratswurst i patates fregides (menjar sa...) i beure més cervesa, o vi blanc (d'aquest traïdor, traïdor, sobretot pel cap, el dia després). Faig una llista (genèrica, poc acurada) dels presents:

Julia + Raul (nòvio) -Increíbles persones, amics incondicionals, “salero”, “gracia” i “ole ole y ole con los caracoles” Festa assegurada-. El Raul venia amb un amic americà que està visquent a Munich... en Sam. Sí, el tío Sam.

Gallec (Enrique) + María (nòvia) –bufff... què dir... son entranyables, es van currar lo dels regals que després us explico-

Micha – l’amiga alemana rosseta i riallera que Sempre hi és, i Sempre riu, i amb qui Sempre t’ho passes bé i gaudeixes de la nit... i a qui li ha tocat molt l’ombra (definitivament jo crec que no fan sostenidors tant grans... els deu haver de demanar expressament per ella).

Sarah – l’altre alemana, molt amiga (i més que m’agradaria...), preciosa, que parla castellà millor que jo, balla salsa i em va ensenyar a ballar bachata aquella nit (tampoc era tant difícil), i a qui li ha tocat també força l’ombra.

(Incís: Les alemanes que conec, la majoria són d’obaga. Ya te digo).

Carde – l’altre gallec, tío putamare. Gran triumfador amb les dones. Li fot morro. És un puto crack-.

Marc Soto + amics seus alemanys– el sancugatenc rastafari i amb ganes de reventar les nits i no pensar en l’endemà. De fet em sembla que no pensa at all-.

Noelia –noia d’Àvila, amb un morbo de Würzburg a Sant Petesburg passant per El Cairo, a qui encara li dec un ball... está mig embolicada amb el Gonzalo (no ho podré entendre mai...) i amb un suïs. Amb mi, malauradament, encara no-.

Gonzalo –xulo piscines, una miqueta feixista i masclista declarat, però que si més no, doncs mira, quan no fa comentaris despectius i posa cara de fàstic, cau bé i tot... o no, què vols que et digui, a mi me la porta bastant fluixa-.

Tere, Georgi, Cris, Marta, Maria and so on: miscel·lània de gent que he vist poquet però que la majoria em cau puta mare (per exemple la Marta, una vasca bonísssima, i el Georgi un rumanés que parla 5 o 6 idiomes a la perfecció i que és un putu crack...). La Tere i la Cris són dues informàtiques (Andreu, pren nota: les informàtiques fora de Catalunya no vesteixen només de negre i porten pircings a tot el cos i són satàniques, tot el contrari, són angelicals, estant més bones que el pa bimbo i són simpàtiques, agraïdes, sinceres, generoses...).

Total, que erem 20 o 25 i vam estar bebent cervesa (molts litres) i liant-la al Biergarten fins que va venir l’hora dels regals. Oju amb els regals! El primer que vaig obrir (i a la Julia li va caure un igual però en groc) era un barret en forma de pastís d’aniversari i es clar “póntelo, póntelo...” (com que no fotia calor, i jo allà amb el barret, saps??). Segon: gayumbos de ralles força fashions (dic jo, “cullons!, encara seran regals seriosos...” però no). Tercer, una tasseta i un got de xupito de cerámica amb el nom de “Gerald” (en alemany) escrit. Lletjos però divertits... si més no... Quart: joc de pòquer amb dues baralles de cartes, un tapet, o com es digui, i fitxes de colors per apostar-se la casa, la dona i els fills. Profesioná totá. Ole. What else? Mmmm... Cinquè: tanga de caramel i altra vegada el “Póntelo, póntelo” i jo allà amb els pantalons i el tanga posat i el putu gorro, que semblava un florero. A veure. I a beure. Sisè i setè regal: uns objectes força peculiars; un era una figura d’un tio grassonet i amb ulleres i una nàpia grandiosa (no era jo, eh? pels que ho estigueu pensant) que s’estira els pantalons de tal manera que se li veu un penis diminut però visible (reitero: no sóc jo...) i en els pantalons, com que són molt amples hi venien caramels (en concret M&Ms). Me n’he adonat que segurament no us fareu una idea del ninot amb la merda de descripció que he fet però és que tinc calor, és tard i vol ploure. Què més dóna! Ja us enviaré una foto! És graciós. I de segon, el mateix tío (que no sóc jo) estirat (fet de porcellana) i amb un got que se li col·loca a l’esquena i un respall de dents que se li introdueix pel cul. Sí, sí... així mateix. Ja veieu.

A la Julia li van caure unes manilles, unes enganxines de la broma, un joc eròtic... Molts objectes sexuals, com veieu. Estem malalts. I sense tractament.

Un cop acabada la ronda de regals i ja una mica torts de cervesa vam decidir anar a l’ART, una discoteca el nom de la qual no reflexa massa bé la qualitat dançaire ni molt menys els individus/es que t’hi pots trobar a l’interior. En altres paraules, que no hi ha art per enlloc en aquell local. El nom com a molt podria d’escriure a la cambrera rossa en el cas de que portés un OBRA al davant... està boníssima. Tot i això, us ho dic de debó, jo crec que té tres neurones (i a més discuteixen entre elles i no s’acaben de posar d’acord, mai) perquè quan li demanes alguna cosa, tipus Gin Tonic (ja sigui en alemany, en anglès, en turc o en austro-húngar, molt difícl no és: “Gin” i “Tonic”) es queda mirante com pensant “Què m’ha dit, què m’ha dit??” i quan mou una parpella, a nivell de reacció, i et penses que es posarà a moure fils, no sé, agafar un got potser i posar-hi gel, per exemple, i buscar l’ampolla de ginebra, doncs no! Et torna a mirar fixament se t’apropa i et diu “Was?” (que en alemany vol dir “què?” però que de la seva boca vol dir “Perdona què m’has dit?? Saps que passa és que vaig nèixer una mica abans d’hora i em falten uns minuts de lucidesa, és a dir, el que em passa és que tu em dius el que vols, ho processo una mica, fins a un cert punt, però ho oblido en 3 milisegons, o si més no, oblido el que he de fer, com actuar i per això acudeixo a tu, de nou”). Un nen de tres anys acabaria abans. Triga de l’ordre de 15 minuts en posar-te una copa.

M’he perdut.

A sí, l’ART. Doncs això que vam anar a l’ART, una discoteca que podríem anomenar espaiosa (és la millor característica que té, de fet). La resta a Würzburg són massa petites i ens hauríem mort d’asfixia. A l’ART era nit de Salsa o “noche latina”, com deien ells. I lo bo del cas és que un individu que venia amb nosaltres i que abans he oblidat mencionar, potser expressament, en DJ Erik, que té més tela que la Carmen de Mairena, té contactes pel fet de ser DJ (ara, que si ell és DJ jo sóc jugador de futbol professional... saps?) i a l’arribar, així per la cara, perquè era el nostre aniversari ens van regalar 2 ampolles de champagne. Dolent, per cert. Dolent i calent. El cava no saben el què és.

I vam ballar tota la nit salsa i bachata i reaggetón. La meva cosina hagués gaudit com mai! I la Núria i les demés amigues reggetoneres, eh? Doncs vaig agafar-me a la Sarah, la alemana salsera (que ha estat a Perú i parla l’espanyol que te cagues) i ballant ballant m’anava deshidratant i anava demanant Gin Tonics. En total? Molts. No sé però 5-6 segur que van caure (més els 4-5 litres de cervesa que portavem al damunt). I la gent liant-la ballant a fondu... I el Raúl, el nòvio de la Julia amb una papa que no s’aguantava de peu! I el Carde, el gallec, fent de les seves. I el Gonzalo controlant, amb aquella mirada controladora (valgui la redundància), què feia la Noelia. I jo ballant amb la Sarah, la Julia, la Noelia (quan el Gonzalo anava al lavabo o s’allunyava un moment...). I passant-ho bé, de debó. Ufff... Però això sí, l'ART, la discoteca, en petites dosis per favor...

I al sortir que no volia marxar. I no volia que marxés la Sarah. O millor dit, volia marxar amb ella... Volia dormir amb ella. I una discussió sobre l’amor i el sexe amb el Marc pel camí... (veure i/o llegir "Indefens").

Total, que ho vam passar de puta mare però el final va ser, agredolç. Sóc un impacient. Un dia d'aquests escriuré sobre això.

La Julia és tremenda. Ara corren per Würzburg 7 amigues seves i 3 amics de Sevilla... Ufff... Ahir també es va liar grossa. Vam anar a l’Airport, una discoteca infernalment gran i plena i calurosa i... no diré a l’hora que he arribat al laboratori.

I punt.

Els nostres secrets

Mozart a l'aire lliure i en un marc incomparable. Sí, senyor. D'això en dic jo una vetllada plàcida de diumenge vespre... Ahir, una amiga alemana, la Sarah, que, afortunadament per mi ha estat a Perú i parla un castellà gairebé perfecte, em va convidar a anar a un concert de Mozart als jardins de la Residenz, un dels monuments més espectaculars de Würzburg.

La tal Residenz, és la principal obra barroca del sur d'Alemania i un dels palaus més importants d'Europa (així resa la pàgina oficial de Würzburg). És patrimoni mundial de la UNESCO i així us podeu imaginar els jardinets que té, eh? Com la terrassa de casa meva... Igual. Es veu que durant la Segona Guerra Mundial la part central es va salvar de les bombes mentres que la resta va ser destruït. Aquest alemanys però hi tenen la mà trencada amb això de la reconstrucció... Quin remei!!! S'adjunta foto... perquè pugueu gaudir-ne una mica:

Així doncs, cap a les 19:30h. estàvem fent cua per comprar les entrades (aquests alemanys ténen un ordre, cullons, unes cues tant perfectes... mare de déu! Que n'aprenguin a Espanya... que n'aprenguin!) i cap a les 20h. ja ens van deixar entrar. Vam estirar una manta als jardins que aquí dalt veieu i apa... Un vinet i a esperar que començés el concert.

Música plàcida (un pèl massa Mozartiana...) però fàcil i digerible (m'imagino un diumange amb Wagner al mateix lloc i potser dilluns no vaig a treballar, saps?!) i un vinet negre, dolent, però fresquet. I sobretot, bona companyia, eh? Hi havia unes 7 alemanes... una de les quals de tant rossa tenia el cabell blanc (com molt bé va apuntar la Sarah) i un sol alemany que voldria calificar de típic-xulopiscines-que-porta-un-polo-verd-que-fa-por-però-té-una-nòvia-que-encara-en-fa-més-de-lo-bona-que-està. Sí.

Va ser, si més no, curiós. Estirats a la manta, amb la Sarah, ens deiem coses en veu baixa perquè ningú se n'assabentés... Ni tant sols Mozart. Eren els nostres secrets. D'ella i meus. De ningú més.

Ssshh...

Primer sopar a Can Funfunfunsich

Can Funfunfunsich, aquest és el nom de la meva nova i temporal llar a Baviera. Sí, sé que és un nom absurd, estúpid, imbècil i tots els insults que s'us acudeixin, però m'agrada. M'agrada la sonoritat. I m'agrada perquè em fa riure, la paraulota. Amb lo fàcil que és dir cincuanta-cinc i aquest alemanys caparruts s'entesten en dir "funfunfunsich". Què grans que són! Entre la manca de vocals i els sons xistosos, estic que no dormo.

Ahir vaig fer la meva primera classe d'alemany. Mare de déu senyor. N'hi ha per llogar-hi cadires. Ja us ho dic ara: això no és una llengua, és una venjança, una tortura, un suplici, un maleït cop de pal. No hi ha qui s'aclari. Però bé, diuen que el més dicífil és el principi, que després, un cop li has agafat el "truquillo" ja vas més alleugerit. Mentida. Sé que ho diuen per animar-me...

A més a més, he acudit a tu Bròquil per explicar-te que a la nit va haver-hi festa a casa. Bé, festa, un sopar amb una de les millors truites de patates que mai he fet (serà per la gana que tenia??) i uns spaghetti d'allò més complets (tomàquet, all, ceba, pebrots tricolori, xampinyons, carbassó i pastanaga... ahí queda eso). Eren les 21:30h. i estava esperant amb devoció que arribéssin l'Indi i la russa, l'Alina, que sabia, si venien, serien puntuals. Res... Eren les 21:49h. i a casa estàvem la truita, els spaghettis i jo... Ningú més. Què trist! Vaig pensar, com no vingui ningú em sentiran. Em sentiran plorar els veïns, volia dir... Cullons. Tota la tarda cuinant com un tonto perquè no vingui ningú... Iep?!! El timbre. Espera que encara farem festa. Era el Carde, un dels gallecs, que acudia, segons ell, puntual a la cita amb una ampolla de licor d'herbes (mariconades, dic jo). Deu minuts més tard, cap a les deu, i després que el Carde i jo ja ens haguéssim begut unes cervesetes, va arribar l'estimada Julia i un amic seu d'orígen rus però alemany de nacionalitat anomenat Roman (em sembla recordar...). La Julia havia patit un atac repentí dels seus i s'havia fotut a dormir de 19h a 21h. Ja em diràs tú... I llavors la cosa va començar a despertar: sí, sí... Van venir l'Enrique (gallec 2nd) i la nòvia, la Maria (que acabava d'arribar de Reikjavic, Islandia), la Micha (alemana) i la seva amiga Andrea (que no calla ni sota l'aigua) i finalment, el que faltava pel duro, el de la truita més gran del món, el Paco (Palentí, si es que es diu així, no confondre amb Palestí). Així doncs ja erem un bon grapat però sense la companyia russa i india. Bé. Vam sopar i vam beure. Només dir-vos que com a aperitiu, a més de la cervesa, vam fer uns xarrups de licor d'herbes (mariconades, ja us dic). La truita era realment magnífica. Una de les millor que he fet mai. I tinc un truc que em va ensenyar el Paco. No no us l'explicaré que encara el patentarieu. La cosa va acabar amb xarrups de vodka, primer sol i després amb taronja, per allò de l'estalvi.

I us podeu imaginar com vam sortir de casa. Una mica del revés... sí. I cap al Loma. Aquest tal Loma és un bar modernet del centre de Würzburg, ple de joves modernets, i música moderneta per gent moderneta i amb cambrers i cambreres modernets servint begudes modernetes i modelets modernets a doju. Però m'agrada. A mi em van aquests ambients modernets. Jo, a vegades, em vesteixo modernet també... i tot i que la resta de mi no acompanyi. Bé i això. Güisqui amb cola. Però güisqui amb cola que semblava cola sola i de l'Hacendado (o del Lidl, si voleu, que estem a Alemania, cullons...).

Sortint del Loma vam anar a la Verbindung. I això s'ha d'explicar. Les Verbindung (ho vaig veure escrit així, espero que sigui correcte) són unes festes rollo película de Hollywood, amb moltes dones, molt alcohol, molt desfase, molt de morro, molta gent, molta calor, molta música a tope i molta taja, que organitzen una espècie de Confederacions o Sectes o Nosequí. Es un cristo de cuidado... Ahir quan vam arribar al Soto i a un amic seu els havien fet fora ves a saber perquè (ells deien que s'estaven intenant lligar a la nòvia d'un dels organitzadors, i es clar, a aquest no li va quedar més remei que fer-los fora) així que la resta, la gran majoria vam decidir recular i anar a dormir.

La ressaca ha estat maca també. I el transport d'avui... ull, també.

Marxo cap a casa que he de dormir una mica i veure el resum del Roland Garros (cullons, hi estic enganxat...).

Gràcies per tot, i Carde, la propera vegada, porta algo amb cara i ulls cullons com la Micha (un ampolla de vi negre) o els Enrique-Maria (Vodka, cerveses i una ampolla de suc de taronja). Això és una festa, no un licor d'herbes de Galícia, cullons...

Funfunfunsich.

P.D. M'he saltat d'explicar el viatge a Hamburg però ull que potser el proper post tracti sobre aquest i vagi acompanyat d'alguna que altra foto magnífica... Espero les de la Micha. Que n'eren de bones!!

Yo me quedo en Sevilla, hasta el final...

"Que no cunda el pánico, sólo son unos cuantos locos

que se han escapado del manicomio"

El almuerzo desnudo, William Burroughs

Sí, sí, como lo oís. En Sevilla. Porqué estoy en Würzburg (que no, que no es ninguna salchicha blanca, jodíos, que eso es Bratswurg) pero a ratos viajo un poquito a Sevilla, así, como quien no quiere la cosa. Sin RyanAir ni ClickAir ni leches! Viajo a través de Europa con la mente y aparezco en la Feria de Abril y me tomo mis finitos y todo... Que porqué escribo en castellano?? Para que se me entienda en el sur, jodíos, que se os tiene que estar diciendo tooo...

A ver, me explico. Resulta que en Würzburg he conocido a una encantadora chica de Sevilla cuyo nombre mantendré en el bicarbonato, pues entre otras cosas, yo no sé si le interesa hacerse famosa en el mundo del Blog. Además, está comprometida y conociéndoos, trece o catorce (pero esto lo leen más de 5 personas al año?? No creo...) ya estarán pensando que si me encanta (por lo de encantadora, digo), que si me he enamorado (por mi facilidad por enamorarme), que si le he pedido la mano a sus padres (porqué se me acaba de ocurrir), que si le he pedido un hijo (por aquello de "quiero un hijo tuyo")... No. No, es el caso. Que podría ser, ya nos conocemos. Pero no. Esta historia va más allá del amor. Ya os digo. Llega hasta Sevilla... Que me digan a mí cuando el amor ha viajado desde Würzburg a Sevilla sin pasar por el aeropuerto de Frankfurt. Nunca.


Pues eso. Conozco a mi amiga (si se me permite el término) Julia, por ponerle un nombre al azar, y al poco de entrar en su habitación a charlar con ella y "el amigo presentador", pongamos por caso, Marc, noto que vamos a hacer migas, pero no migas manchegas (no!), migas amistosamente hablando... ya sabeis. Noté, no sé de qué forma ni cómo ni cuando, que esa chica iba a ser como un ángel de la guarda para mí, aquí en Würzburg. Y hasta ahora, lo está siendo. Me cuida más que nadie aquí. Debo decirlo. Está pendiente de mí, me llama, quedamos, reímos, bebemos (alguna cerveza que otra), y sobretodo, me hace esas perdis de adolescente que tanto me sorprenden a mí, un hombre hecho y derecho, hirsuto y de pelo en pecho (mentiraaaa!!). La primera vez que me hizo una perdi me quedé perplejo. Luego, me di cuenta de que quería decir "he recibido tu sms, viva la feria de abril y Kiko Veneno en volandas". Ahora, cuando quiero decirle "Viva Kiko Veneno, Pata Negra, el jamoncito, y, sí, quedamos en el Rathaus a las 20h (uno tiene prioridades, y Kiko, Pata Negra y el jamón siempre irán por delante del Rathaus)" le hago una perdi. No os parece maravilloso?? He entrado en el mundo de las perdis (inciso- per cert, Perdi, el teu nick no tindrà res a veure amb aquesta història adolescent i tendra, oi?? -) gracias a Julia. Sí. Sí. Pero no os creais que escribo esto con rintintín o con ironía, no. Es una metáfora de lo bien que hasta ahora ha ido la relación con ella. En serio, creo que nos llevamos muy bien, y os digo, aparte del amigo Marc, quien me ayudó con la casa, el banco, el mòbil, el internet, la maleta... (o sea, me dio la vida al llegar... y le debo cervezas infinitas), Julia, por ponerle un nombre, ya os digo, me ha hecho sentir como en su casa, en Sevilla. Diría que hasta le caigo bien, mira. Ella, por supuesto, habreis deducido, me cae estupendamente... y tiene "esa clase de hechura triana, que vale el mundo entero" (me vienen sevillanas, de las otras, a la cabeza, que le vamos a hacer).

(Este post hasta el final lo viá escribí en andalú, que no es lengua como tal, pero como dialeto, merece también un rehpeto, cohones... y poqqué el blog es mío y puedo iscribí en la lengua mesalga lor güevos, o qué...!? Sé que es una gilipollez galopante. Y qué).

Uséase que ya puesto, os contaré que este fin de semana pasao estuvo aquí el pisha de Julia, que por no querer tampoco revelar su nombre le viá llamá Raúl. Y qué os puedo decí de Raúl... Pues que es un buenazo, que se le caía la baba de ver a Julia y de estar con ella, que nos reíamos en la comisaría señor Paquito (cuando escribo en andalú me sale la vena Gomaespumina, "las pastillas su-linguales, que se las come usté como si fueran caramelitos de menta, su-linguales) y nos reímos con él cosa mala, y que lo pasamo en grande, joer. A qué negarlo! Y que viva el Betis!

Aunque, como dice Raimundo, "si tu te vaaaaa, si tu te vaaaaaaa, yo me quedo en Seviyaaa hasta er finááááááááááá". Y a tomar viento a la farolilla Málaga!!! (esta es la frase punk del post, que sigue estando en andalú, pero además omite palabras, en concreto el determinante de, ya que en lugar de decir Farolilla de Málaga, notaréis que se ha escrito Farolilla Málaga para enfatizar. Entendedlo, es que soy muy radical... y cuando me pongo...).

Sus venís pa Sevilla? Juanan, Míguel, Áles... esto es pa verlo. Jodíos deutschs.