Propera estació: la incertesa

"Siempre espera alguien en la puerta de tu sueños,
siempre hay alguien que convierte en oasis tus desiertos"
Yhosvany Palma, Alguien

Arribà amb la certesa de tenir-ho tot, de ser l'amo i senyor, de ser l'únic qui controlava la situació amb el permís, això sí, d'uns ulls i d'un somriure. Era un gurú, un messies, un il·luminat. I estava en un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt penjat.

I certament, gairebé sense adonar-se’n, se li'n va anar de les mans.

Primer, un dolç infernal remolí de pluja el dugué a mullar-se, enmig d'un desert més sec que de costum. Va deixar-se portar per uns camells a través de les àrides sorres del Gobi i un cop a l'oasi, va veure palmeres, aigua cristal·lina i va cantar amb l'arpa cançons de desamor i de passions prohibides. Era negra nit, però la llum d’una lluna molt plena i molt lluna, il·luminava tot allò que hi havia al seu voltant. Sortí del desert força cofoi, i a saltirons, anava pels carrers cantant i les places el saludaven al seu pas. Sabia que possiblement un dia o altre hi podia tornar a l'oasi, ni que fos tan sols a fer un xarrup d’aquella aigua tan fresca. Però potser s’equivocava.

Després, amb les retines feixugues, encegat i mal ferit per un raig de llum, sortí mig cec, ja dic, d’entre les runes d’una antiga fàbrica textil i va anar a parar al bell mig del mateix lloc: el desert, l’oasi, les palmeres. En prendre consciència d’on era però, no veiè desert, sinó selva. No veiè oasi sinó un riu que cabalós i espabilat avançava cap a la mar. No veiè palmeres sinó lianes infinites que s’embolicaven pels seus cabells i entre les cames i l’ofegaven una mica, i li oprimien les mans. I un bosc esponerós, taronja fort, lluent. Llavors pensà que potser la selva era tan sols un holograma, una mera invenció de la seva ment fantasiosa. Però no, resultà ser palpable i humida com un estiu a La Havana. I s'hi respirava un aire tan càlid i plàcid...

No havia pogut negar-se a recòrrer la selva amazònica amb humitat havanera. I no voldria haver-se mort de set al desert de Gobi. Tot i això, o precisament per això, va decidir que a partir d’ara quan viatgés ho faria sempre amb brúixola i amb una destinació fixada a priori. El que no va pensar és que avui ni volia anar enlloc ni tenia a mà cap bruíxola, que sapigués.

De sobte va sentir el so del tren on viatjava: Tin-ton-tin...

Propera estació: la incertesa.

Per l'Amic més Gran del Món

Tinc un munt de posts pendents (o no...), entre d'altres els anuncis de dos concertassus que s'aproximen (i que m'estan fent pensar en obrir un blog agenda de concerts i events culturals, més que res per fer la competència directa al Diari de culturetes i així fer una mica la punyeta, de pas).

Però avui no. Avui no penso publicar res referent a concerts, ni a vivències bloggaires, ni a nits màgiques, ni a Baobabs, ni a crepuscles, ni a Xenopus. No. No puc. Ni vull.

Avui només tinc al cap que al Miquel, el meu. L'Amic amb majúscules, l'Amic més Gran del Món, fa anys... I això justifica que no parli de res més, que amb una son incalculable, només pensi en escriure sobre ell, tot i que no digui res. M'és igual. No cal dir res. Ell ho sap tot. No ens cal parlar.

I deu estar dormint, encara. Els seus horaris intempestius fan que no pugui gaudir massa d'ell els caps de setmana, que és quan un té aquella tranquil·litat com per gaudir dels amics, sense concessions. Però aquí li deixo aquesta petita part de mi.

Des d'aquí, des de l'altre racó, t'envio la més abraçada de les abraçades, el més petó dels petons, la felicitació més felicitació del món.

I un "crispolls aaaaaaaaaaaaaaats" que ressoni per casa tota la setmana.

I un "que no pongan nada", amb veu ridícula i esperpèntica.

I un Jarmusch. I un Beckett. I un Kerouac.

I un Margarit, un Fonollosa, i un Montero.

I un tais-cola. I un Faemino. I un Cansado.

I un Miguelele y Gerardele.

I un "qué bien lo pasemos".

I un "se salvará doctor?" (i el respectiu ...).

Per molts anys! T'estimo, Amic.

I aquí com a humil obsequi broquil·lià, una de les nostres infinites cançons:

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.

No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.

Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.

Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Josep María Fonollosa

Fonollosa muere el 7 de Octubre de 1991 en Barcelona. Sobre su mesa, junto a varios borradores y un esbozo de testamento a lápiz, se encontró este poema.

Albert Pla, en 1995 musicó con su particular maestría una docena de poemas de Fonollosa lo que dio lugar a uno de los mejores discos, si no el mejor, de toda su obra: Supone Fonollosa.

En Supone Fonollosa Robe Iniesta le pone voz al poema "No", recitándolo.

Apa, siau.

Biblioteca a primera vista

Un Cortàzar lila que s'entén poc.

Un Montero arc-de-Sant-Martí, imprescindible.

Un Bartra invisible.

Un Sales groc que crida des de la tauleta.

Un Savage rossegat que no va satifer a Lamitall.

Un Barbery cobert de flors que avança i se'm clava.

Un Wilde que embelleix, no envelleix.

Un Saroyan tendre.

Un Kerouac arribat de Frisco.

Un Camus que fou el primer home i que no em perdona.

Un Dostoievsky massa "plestupleniye" i poc "nakasaniye".

Un Bolaño detectiu i salvatge.

Un Fresán que corre i m'atrapa altre cop.

Un Céline que viatjarà per sempre a la fi de la meva nit, de la nostra.

Tornada a Catalunya (tragicomèdia en tres actes)

I. Acte Primer - El comiat a Rürur

Nit de lluna creixent. Un cel d'un blau elèctric cau sobre els caps dels protagonistes, fent que tots els colors del món no valguin res. Només el blau. Un blau elèctric, ja dic. Una fumarada envaeix la terrassa. Els veïns, resignats, escolten a través de l'smog la veu forçada i la guitarra tremolosa d'un trovador que ha de partir a l'endemà cap a la seva terra natal. Calor, molta calor.

Al voltant de les cançons gent molt estimada, Amics amb majúscules, i d'altres amics que passen per allà, com per atzar i que són bons companys de viatge. Anades i vingudes. Ressò. Imatges nítides de nits, copes, balls, tardes. Pils. I una Weissbier de part de l'Ameba.

De sobte, un muntatge esperpèntic. Com si del comiat a un difunt es tractés, silenci absolut. Assegudes al voltant de l'habitació cares massa serioses i ulls vermellosos i brillants. Al centre un servidor intentant dissimular la vergonya i la difícil situació a base de bromes estúpides i pallassades habituals. Unes paraules en català del Millor Amic Del Món, trenquen el silenci, se li claven al cor i el fereixen de mort. Comença un terrabastall de sentiments i emocions a priori contingudes que s'esdevé, tot i que sincer, en un moment crític, en un pic humit de nostàlgia.

Abraçades, petons sincers, gairebé histèria entre el riure i el plor. Se n'adona quan estima i quan l'estimen. Se n'adona de com trobarà a faltar algunes ànimes alades de la sala. Sap del cert, però, i això el tranquilitza que es tornaran a veure aviat. Són aquí. És aquí.

Gintònics de comiat amb el Matts. I unes de les coses més boniques que li han dit mai. És quelcom que no oblidarà:

- Els meus dos millors amics són espanyols: un és gai i l'altre hetero. El primer és canari i viu a Barcelona. L'altre marxa demà cap a Barcelona.

L'endemà: ressaca d'emocions. Llàgrimes encara molles als llençols. Ulleres d'amistat a les parpelles. Ganes de tenir una maleta ben grossa per encabir-hi 5 Amics. Després: viatge de tornada humit i trist. Dolor petit.

II. Acte Segon - L'arribada a Sant Cagat i el gintònic fet poesia

Amb la sort de ser el primer que rep la maleta surt de l'aeroport entre rialles i bromes típiques de germans. El Ferran, la Yis, el papa i la mama són allà, més cofois que de costum. Feliços de tenir-lo aquí. Ell no sap ben bé on és. Però n'està segur: hi ha de ser.

Sopen a "La Flauta" i ell busca probar tot el peix i el marisc que no ha vist en un any. Son. Son i un gust de cervesa barruer, atípic. El metge li diagnostica mamitis aguda. Antibiòtic i avall.

L'endemà: matí amb el Miquel, amb Ruletas inclòs i dinar amb el Llupe i el Guim. Anècdotes petites. Apunts. Cases noves. Un gos Tro. Nostàlgia de Sarah. Nostàlgia d'Ameba. De Matts, de Klot i de Kato, nostàlgia. Però ganes d'aquí. Riures. Tarda tonta, fràgil.

Nit. Poesia a Barcelona. Somnis per arribar (i arribant). Montero, una pastanaga dolça, un altre i un mite irreal, s'ho valen. Oi tant que sí! "És que acabes d'arribar" es repeteix. Després es pregunta: "I?". S'hi encamina amb el Miquel, el seu. Amb el temps just, la plaça del Rei el saluda confosa. Uns ulls miops d'obsidiana el busquen des d'una taula en direcció oposada a cap on s'encamina. I se li claven entre dues costelles. Després de les presentacions una-mica-a-corre-cuita, un gintònic forçat, i un cambrer nigga amb un català de Consorci de Normalització Lingüistica els acompanyen cap al moment de conèixer l'atracció taronja d'una pastanaga amb un somriure sa i picardiós. Corrents cap al Marès. I una mà que va a parar a l'altre, i uns ulls a la seva interessant mirada neta, plena de respostes a preguntes encara no formulades.

Poesia, sobretot de la boca de Montero, però una mica de la de'n De Cuenca. Pessarrodona no et passis, que no tots hem llegit a Yeats, ni ens coneixem totes les anècdotes dels bars de Greenwich Village, però tots tenim dos dits de front i sabem apreciar la poesia. Deja pausas, hóstia. Castle, perfavó fes el què et demano: calla.

Afterwards, gintònic i poesia, amistat i gintònic, cambrer del Consorci i més gintònic. Una mica d'Elena León, amb més vista que un linx, i el Miquel, el meu, preguntant sobre el món dels blogs. Anècdotes, riures, complicitat de-la-de-tota-la-vida (...com diu la maria al seu pastanagues). Half pint, més riures i cap a casa, conduïts molt amablement pel cotxe d'un mite irreal que, avui, ha hagut de fer bondat. Gràcies lamitall!

III. Acte Tercer - "Amb sense" Fados, però amb tots els títols possibles

CCCCCCB. No hi ha lloc. Excusa perfecte. No hi ha Fados. Se'ls hi han acabat. Anem a Gràcia. Altre cop el quartet de l'Havana i una no-blogger que s'hi suma. I una festa d'un cinquè. Eufòric. Sociable. Tan "cultureta" com "parideta". Taula màgica. 4+1. Quatre quinines per un de malta. Desinhibició etílica. Riures. Cultura. Blogs a conèixer. Imoltstítolsperunanitllargaibona.blospot.com. Alguns d'ells, recopilats per algú altre, són aquí:

tincsinglotdeborratxa.blogspot.com
unwhiskytotalanit.blogspot.com
vatenyitoesnatural.blogspot.com
ungintonicnoseriapercombinarambbraves.blogspot.com
lalactosaesundissacarid.blogspot.com
jalihepagateltenyit.blogspot.com
eratotcomunbloggegant.blogspot.com
ambelpunttambetarriba.blogspot.com
queeslalefa.blogspot.com
noexisteixelmalsexe.blogspot.com
queagustirrininmehequedao.blogspot.com
lobuenodeestesitioesquesiemprehaypapelpasecarselasmanos.blogspot.com

I blogs a desconèixer. I no bloggers, o bloggers a mitges, amb ganes de triar un títol. I indirectes i directes i una falsa alarma d'embaràs. I el pare del porter d'Aquí no hay quien viva fent de cambrer i de porter a la vegada al HPLC (sé que no és així, i què?). I esaemaeses cap a l'àrtic. I un caminar cap aquí i cap allà. I no-podeu-entrar-perquè-dueu-bambes. I la Bet, que apareix del no-res. I gairebé perdo el pullover. I final de nit tonto asseguts a Revolució, sense fer-ne massa. Alguna cervesa corre. I alguns ulls de son que demanen a crits un llit. I una tornada a casa infinita. I un café, i una veu. La veu.

Epíleg

Amb ressaca de dues nits màgiques, plenes d'una complicitat creada a base de moltes línies llegides i de mails i de missatges instàntanis i alguna que altra foto. Amb l'olor, encara viva, de la primavera que arriba amb vosaltres. Amb la son de no dormir-vos. De no dormir-nos. Amb l'emoció a flor de pell. I les ganes, i l'ànsia de quin serà el proper vers.

Amb uns ulls miops d'obsidiana, un somriure taronja picardiòs i una mirada plena de respostes a preguntes no formulades.

Amb un Blas de Otero cridant "besas como si fueses a comerme, a dentelladas".

El vertigen de topar-se amb un àngel

Aquest matí quan venia cap al laboratori he topat amb un àngel.

M'ha dit que acabava de sortir del metge. Li havia dit que estava ferit de mort. La ferida estava infectada. Només li ha pogut receptar antibiòtic... doncs no hi ha fàrmacs per curar unes ales.

No sap si podrà venir aquesta nit al Biergarten, al comiat multitudinari d'un servidor.

Jo li he dit que si segueix trobant-se tan malament que no es preocupi, però que el trobarem a faltar. I que la munió de querubins que es reuniran al voltant del dimoni no resplendirà de la mateixa manera.

Aquest matí quan venia cap al laboratori he topat amb un àngel. I ara sóc jo que estic ferit, patint la Síndrome d'Stendhal...I no puc treballar.

Sort que tinc l'antídot... i que aquesta nit se'm passarà el vertigen amb més vertigen.

Perquè, com sinó, un pot superar una sensació de sobreexcitació sinó sobreexcitant la sobreexcitació? Com sinó superar un vertigen sinó és pujant a peu la catedral d'Ülm i el que és el campanar de pedra més alt del món??

El vertigen es venç amb vertigen. Com la ressaca es venç amb un xarrup de güisqui, o una cerveseta fresqueta a la terrassa del Cata...

I ja que hi sóc, us adjunto referències alades:



Eso era el amor

Le comenté:
- Me entusiasman tus ojos.
Y ella dijo:
- ¿Te gustan solos o con rimel?
- Grandes,
respondí sin dudar.
Y también sin dudar me los dejó en un plato y se fue a tientas.

Ángel González

Odi a primera vista

L’un, alemany. L’altre, búlgar. Els dos, amics meus. Un més que l’altre. L’altre més que l’un. Entre ells, enemics íntims, o millor dit: entre ells odi irracional. Diferents. Antagònics. Completament oposats. A les antípodes.

La qüestió que em resulta, si més no, curiosa, és que des del primer moment que es van veure (sí, sí, he dit veure, que ni tan sols s’han dirigit la paraula mai!) regna un odi irrefrenable, un odi, com deia abans, irracional, entre ells. I entenc algunes de les raons però...

L’un, l’alemany, és un molt amic meu d’aquí: el meu catalano-alemany preferit. I dic catalano-alemany perquè va estar a Barcelona d’Erasmus i parla, no només un castellà perfecte (clar que l’ha estudiat a la Universitat) però a més, una mica de català. L’enten força bé. O molt. És llicenciat en Filologia Alemanya, Francesa i Espanyola (això és una sola carrera aquí, si ho he entès bé… és a dir, no a Filologia no només estudien un idioma, sinó dos o tres). Puc deduir, de la seva manera de ser i de fer que és molt intel·ligent, un putu crack (com m’agrada dir a mi).

- Possibles fenòmens en contra pel búlgar: és homosexual –o bisexual, va a èpoques, perquè amb ell encara tenim pendent follar-nos sobre la barra del VIVAS a una amiga d’aquí de qui, millor no diré el nom… no sigui cas que llegeixi això-. És molt atractiu, (què dic atractiu! …és guapo, cullons, molt guapooo), és extremadament obert i sociable, i té pinta del típic alemany (és ros, amb els ulls clars i de complexió forta). Punt final: és molt elegant i fashion vestint. Però no necessàriament piju. Porta roba casual, d’aquella de “esto se lleva mucho en Barcelona” (com deia un andalús que va venir a veure a la Julia, la meva amiga sevillana). La seva jaqueta Adidas “I love Barcelona” amb dibuixos de la Pedrera de Gaudí n’és un clar exemple. Brutal.

L’altre, el búlgar és un altre amic meu, però un amic més com a company de festa i amb qui quedem sovint per dinar i riure una estona, però a qui no confessaria segons quins secrets i amb qui no parlaria massa de sentiments. M’estima molt, ho sé. Em valora. I a mi em cau molt bé. Però clar, se l’ha de conèixer. Estudia dret. Però no vol estudiar ni treballar, vol ser multimillonari. I passar de tot. Ara bé, és un tio molt espabilat. No té un pèl de burru. Però es clar, fa una pinta… (ve detallada als possibles fenòmens en contra per l’alemany). Té una facilitat pels idiomes brutal. Sense haver estudiat filologia parla perfectament castellà, alemany –fa dos anys que és aquí-, búlgar (per suposat) i anglès. A més, es defensa força bé amb l’italià i sap quatre paraules de rus i d’idiomes imprescindibles, com el català, per impressionar a les estrangeres quan surt de festa per aquí. Li vaig ensenyar a dir algunes frases cèlebres del meu germà per quan venia a visitar-me. I encara se’n recorda. I les diu amb un accent de poble que fot gràcia…

- Possibles fenòmens en contra per l’alemany: Té pinta de mafiós, però dels mafiosos que sempre pelen els primers a les pel·lícules. No té ni mitja hòstia. És tan prim, que si s’asseu de costat a classe, li posen falta d’assistència. És pseudo-pijo (li agraden les marques, però és hortera a més no poder vestint… els seus texans amb brillantets per la vora són simplement insuperables). La seva cara i els seus gestos són, si més no, estrambòtics. Va de guais. Extremadament de sobrat amb les dones. Va de matón. I se n’endú alguna, però no n’hi ha per tant. Ho sigui, l’eficiència de la seva caceria no sé si deu superar el 15%... i ell t’explica com si fos el Don Juan de Baviera. A veure, les coses al seu lloc: tampoc és això.

I això és tot. Es van veure i es van odiar. Diuen que existeix l’amor a primera vista. Aquest però va ser un odi a primera vista.

L’un perquè odia els alemanys i els gais –suposo- i l’altre coincideix que és alemany, té pinta d’alemany i a sobre és gai i una mica afeminat (poc, però ho és). Tenia tots els punts per a ser odiat.

L’altre perquè odia l’arrogància i encara més la mediocritat disfressada d’arrogància. No podia no odiar a un búlgar que va de sobrat per la vida, quan amb els seus 23 anys, no ha fet poca cosa més que venir a Alemania a començar a estudiar dret i a queixar-se de que Alemania és una merda i que odia als alemanys. Què hi fot aquí, doncs? - em pregunto.

En la seva defensa diré…

L’alemany: Si a aquestes alçades en calgués alguna de defensa, diria que és tremendament divertit, generós, carinyós – si ens donem pel cul, què passa…? M’he avançat al típic graciós de la brometa de sempre… - i dels millors amics que tinc aquí. I intel·ligent. Es pot parlar de qualsevol cosa amb ell. És el millor. I punt. Gràcies a ell tinc una mica d’oïda alemana (digue’m que entenc en un rang de 50-85% depenent de la conversa i dels interlocutors). He passat nits de festa amb ell i algunes amigues seves alemanes, entre elles, la senyoreta C, inoblidables… L’altre dia, sense anar més lluny, vam fer una festa de transvestits a casa seva. No, no penso posar fotos. Però us dic que va ser genial. Se’ns dubte, el trobaré a faltar… i molt… però aviat vindrà a veure’m a Barcelona, oi, M?

El búlgar: en la seva defensa diré que un cop el coneixes i li segueixes el rollo és un tio francament atent, simpàtic, amable, generòs… Realment s’ha portat molt bé amb mi, i sé que en alguns moment a Catalunya, el trobaré a faltar. Ara bé, quan s’ajunta amb un Canari homòfob, anticatalanista i estúpid que corre per aquí, i es posa en plan “me dan asco los alemanes, no quiero decir nada, me voy a sentar en esta silla y a beber y a echar miradas de odio”, no puc amb ell. Amb mi però, és un encant, ja us dic...

Saudade da Lua e Estrela

Es pot conèixer algú que encara no has conegut?

Es pot associar una veu a una imatge? Quines regles regeixen el to i els matisos que tindrà la seva veu meva? Perquè ha de ser aquella veu i no una altra? Perquè la pensem així?

Es pot sentir l'excitació, el bategar frenètic, la tremolor i la suor freda de la química de l'amor en una trucada? I en una tarda estressant de feina, quan, inesperadament un simple "holaaa" arriba a la pantalla de l'ordinador que té un programa de missatgeria instantània instal·lat?

Es pot necessitar una altra cervesa per trobar la calma, no perquè el Barça perdi 1-0 a camp del Manchester en una semifinal de Champions, sinó per un després ple de dopamina i adrenalina?

Es pot enyorar algú que encara no has conegut?

Pendent de la resposta, i obert a qualsevol somni, amb el vostre permís, jo vaig fent les maletes, pensant en unes cerveses, en la sorra i el vent càlid de l'Estartit, en versos i cançons... en dies de Lua e Estrela.