L'arxiu d'aquest Bròquil diu:
► 2011 (6)
► 2010 (5)
► 2009 (18)
► 2008 (66)
► 2007 (62)
Això va de baixa des del 2009. Com Europa. La puta crisi. Ara, tot sigui dit, aquest any, ja hi ha 6 posts respecte els només 5 de l'any passat. Per alguna cosa es comença, diuen.
Demà (o demà passat no l'altre) més.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anuncis per paraules. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anuncis per paraules. Mostrar tots els missatges
dijous, de desembre 01, 2011
dimarts, de desembre 29, 2009
2009: un any per recordar
Acaba un any i toca allò que en la majoria de blogs regulars i "com cal" ja han fet: fer balanç del 2009 amb les seves alegries i les seves penes.
Seré breu.
El 2009 ha sigut un any per recordar: he trobat l'amor de la meva vida i he acabat la tesi, m'he doctorat. Què més voleu que us digui? Amb això ja n'hi ha per ser feliç per la resta de la meva vida, no creieu?
Els propòsits pel 2010 són: continuar essent tan pallasso, tan entusiasta i tan optimista com avui i ser una mica menys somiatruites i bala-perduda. A més, vull acomplir un somni: un viatge, una estada d'un temps mig-llarg a fora... i el post-doc així ho indica. Per sort, Ella també hi vol anar. Veurem què passa. Us mantindré informats (penseu que si marxo, el blog pren un caràcter amb molta més anècdota interessant pel lector i possiblement la publicació de posts es fa més regular i excitant). Comença bé el 2010 (encara sense haver començat): finalment faré un programa de jazz a Ràdio Sant Cugat, gràcies a l'impuls de la gent de Jazzenviu. Cada dimecres de 23-24h. (presumiblement a partir de la primera setmana de febrer). Ja penjaré els Podcasts per aquí o per allà.
Un temasso mid-tempo de l'últim disc (Trouble Shootin') d'un dels millors saxofonistes europeus, l'italià Stefano Di Battista, per desitjar-vos molt Bon Any a totes i tots!
divendres, d’octubre 09, 2009
El nou bioterrorisme: "VIH-envenido a la vida real"
Avui, decidit, obro el correu de Jotmeil i em trobo amb el següent mail (si us plau, llegiu amb atenció):
Asunto: Circular Policía Nacional
Hemos recibido esta información y consideramos que ustedes deben conocerla, no queremos alarmarlos, sino prevenirlos y que tomen las precauciones pertinentes:
Por favor revisen su silla cuando vayan al cine. La mayoría de nosotros nos sentamos en el asiento sin revisarlo. Muevan el asiento varias veces para ver si hay algo y fíjese muy bien. Procure ingresar a la Sala cuando haya luz.
No lo palpe con la mano, podría encontrarse con una aguja y una nota diciendo algo como esto: 'BIENVENIDO AL MUNDO REAL: YA ERES VIH POSITIVO'.
En los teléfonos públicos se ha detectado el mismo problema: un grupo de drogadictos deja agujas en los orificios de devolución del dinero para todo aquel que introduzca la mano se infecte.
Este mensaje ha sido enviado a todo el mundo para que nos mantengamos alejados del peligro.
Atentamente,
Policía Nacional
Esperamos que esta información sea de ayuda de todos y agradeceremos hacerla extensiva a quienes más puedan.
POR FAVOR RENVIEN ESTO ATODOS SUS CONTACTOS
!!!!!!!!!HÁGANLO¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ mañana puedes ser tu!!!
Què, com s’us ha quedat el cos?? Fa por, eh?? Ara el reenvio a tots els meus contactes sens falta. És realment preocupant.
Primer de tot, perquè per algún lloc hem de començar, crec que la millor manera de propagar el VIH és introduint xeringues (carregadetes de virus maquiavèl·lics) als forats de devolució dels diners de les cabines telefòniques. Perquè es clar, avui en dia, són els llocs més freqüentats per la població, gairebé al mateix nivell que les discoteques de Castefa, el Facebook o el Twitter. Ningú utilitza ja l’arcaica i obsoleta telefonia mòbil. És intel·ligent: així, fas una trucada a la mama per dir-li que aniràs a sopar, cau el canvi dels 25 cèntims (que has posat en monedes de 5) i patapam, al recollir-lo, et punxes… Ves quina cosa! Ja ets VIH positiu. El que no han tingut en compte, és que el 99% de vegades, les putes cabines telefòniques s’empassen el canvi, sense miraments.
En segon lloc hi ha el tema del cinema. Un altre lloc d’alta afluència de públic, sobretot entre setmana. Resulta que els politoxicòmans, que no tenen res més a fer, van pels cinemes de les Espanyes (perquè, recordem-ho, és un Circular de la Policía Nacional) a deixar xeringues carregadetes de maldat als seients dels cinemes. Que jo em pregunto? Com trien “els escollits”? En quins seients les posen?? Què diuen: “Hoy toca primera fila, por listos y mirones”. O…”Hoy puteamos a los fachas, llenad todos los asientos del lateral derecho”. O, com va, és que els omplen tots i cadascun...?? Si és així, quina feinada! Deuen deixar-se un dineral en xeringues (250 butaques -Sala Gran, on projecten Malditos Bastardos, que és com es diu la operació que duen a terme els “politoxis”- a 0.30 euros per xeringa, em dóna un total de 75 euros), i, encara diré més, es deuen quedar justets justets de sang (o d’estocs virals)… I en quines pel·lícules? Es treballen les estrenes només o també cinema d'autor?? Al Verdi Park també n'hi ha de xeringues plenetes de VIH?? Van a pels gafa-pastas amb barbeta de tres dies i camisa negra impol·luta?? O sigui, van a per mi?? Fa esfereïr, la cosa.
Asunto: Circular Policía Nacional
Hemos recibido esta información y consideramos que ustedes deben conocerla, no queremos alarmarlos, sino prevenirlos y que tomen las precauciones pertinentes:
Por favor revisen su silla cuando vayan al cine. La mayoría de nosotros nos sentamos en el asiento sin revisarlo. Muevan el asiento varias veces para ver si hay algo y fíjese muy bien. Procure ingresar a la Sala cuando haya luz.
No lo palpe con la mano, podría encontrarse con una aguja y una nota diciendo algo como esto: 'BIENVENIDO AL MUNDO REAL: YA ERES VIH POSITIVO'.
En los teléfonos públicos se ha detectado el mismo problema: un grupo de drogadictos deja agujas en los orificios de devolución del dinero para todo aquel que introduzca la mano se infecte.
Este mensaje ha sido enviado a todo el mundo para que nos mantengamos alejados del peligro.
Atentamente,
Policía Nacional
Esperamos que esta información sea de ayuda de todos y agradeceremos hacerla extensiva a quienes más puedan.
POR FAVOR RENVIEN ESTO ATODOS SUS CONTACTOS
!!!!!!!!!HÁGANLO¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ mañana puedes ser tu!!!
Què, com s’us ha quedat el cos?? Fa por, eh?? Ara el reenvio a tots els meus contactes sens falta. És realment preocupant.
Primer de tot, perquè per algún lloc hem de començar, crec que la millor manera de propagar el VIH és introduint xeringues (carregadetes de virus maquiavèl·lics) als forats de devolució dels diners de les cabines telefòniques. Perquè es clar, avui en dia, són els llocs més freqüentats per la població, gairebé al mateix nivell que les discoteques de Castefa, el Facebook o el Twitter. Ningú utilitza ja l’arcaica i obsoleta telefonia mòbil. És intel·ligent: així, fas una trucada a la mama per dir-li que aniràs a sopar, cau el canvi dels 25 cèntims (que has posat en monedes de 5) i patapam, al recollir-lo, et punxes… Ves quina cosa! Ja ets VIH positiu. El que no han tingut en compte, és que el 99% de vegades, les putes cabines telefòniques s’empassen el canvi, sense miraments.
En segon lloc hi ha el tema del cinema. Un altre lloc d’alta afluència de públic, sobretot entre setmana. Resulta que els politoxicòmans, que no tenen res més a fer, van pels cinemes de les Espanyes (perquè, recordem-ho, és un Circular de la Policía Nacional) a deixar xeringues carregadetes de maldat als seients dels cinemes. Que jo em pregunto? Com trien “els escollits”? En quins seients les posen?? Què diuen: “Hoy toca primera fila, por listos y mirones”. O…”Hoy puteamos a los fachas, llenad todos los asientos del lateral derecho”. O, com va, és que els omplen tots i cadascun...?? Si és així, quina feinada! Deuen deixar-se un dineral en xeringues (250 butaques -Sala Gran, on projecten Malditos Bastardos, que és com es diu la operació que duen a terme els “politoxis”- a 0.30 euros per xeringa, em dóna un total de 75 euros), i, encara diré més, es deuen quedar justets justets de sang (o d’estocs virals)… I en quines pel·lícules? Es treballen les estrenes només o també cinema d'autor?? Al Verdi Park també n'hi ha de xeringues plenetes de VIH?? Van a pels gafa-pastas amb barbeta de tres dies i camisa negra impol·luta?? O sigui, van a per mi?? Fa esfereïr, la cosa.
Un altre punt que em preocupa enormement (i alhora em fascina) és la capacitat d’organització i l'ànsia de destrucció d’aquest “grupo de drogadictos”, com els anomenen eufemísticament la Policia Nacional. Els col·legues “politoxis” s’organitzen per a robar, delinquir i obtenir un botí prou gran per a comprar xeringues a la farmàcia (a raó de 0.30 euros/xeringa, ja us deia), no pas per drogar-se, sinó per punxar-se amb aquestes i anar-les repartint per les ciutats a mode de regal-trampa. Sé que pensareu, “no, home, es droguen i després les deixen allà on fa més mal”. D’acord. Però si només fos així, compartint com comparteixen xeringues, no arribarien ni a omplir les cabines de Sant Antoni de Calonge o els cinemes de Castellfollit de la Roca. No. Que no us enganyin ! És una organització en tota regla que es fa dir VIH-ENVENIDO A LA VIDA REAL. Molt de compte. És el nou bioterrorisme. Per identificar-los, en un informe confidencial de la Policia Nacional es descriu la seva indumentària i aparença: vesteixen xandalls del Carrefour, van despentinats i amb els cabells greixosos i poc cuidats, són molt prims i ténen els pòmuls i les cabitats oculars enfonsades i habitualment porten un cartró de "Vino de mesa" Condis a la mà. El més conegut de la banda es fa dir Robe i té un grup de música. Cal destacar però que alguns s’amaguen sota “tratjus” Emporio Armani i corbata fina i ocupen càrrecs importants. Hi ha qui diu que el propi entrenador del barça, podria estar-hi immers…
No sé vosaltres però jo…
La propera vegada que vagi al cinema (o al Camp Nou) demanaré entrada “sin VIH, por favor”. Mai seuré a les primeres files. Entraré 30 minuts abans amb un aspirador de mà, un coixí de 45 cm. de grossor i uns guants de podar els rosers. Arribaré a la meva butaca, l’arrancaré, la capgiraré, la posaré al seu lloc i passaré un aspirador de mà. Amb els guants revisaré que no hi hagi cap objecte punxant no identificat i llavors, previa col·locació del coixí-protector, seuré a gaudir de la pel·lícula en qüestió. Màxima atenció a qui segui a la meva dreta o esquerra. L’informaré detingudament i ell/a haurà de repetir aquest procediment.
Mai més trucaré en una cabina telefònica i en tot cas, si ho faig, no agafaré el canvi. Prefereixo perdre 15 cèntims a guanyar una infecció per VIH.
Jo, per part meva, intentaré convèncer a la gent del laboratori per començar una contra-campanya anti-bioterrorisme VIH-enc, repartint fàrmacs antiretrovirals a les portes dels cinemes i deixant guants de jardineria a totes les cabines telefòniques del Vallès Occidental. Mentrestant, podeu continuar fent servir el preservatiu, si teniu l'oportunitat de ficar-la en calent. Gràcies.
Feu-ne màxima difusió, és molt important.
Atentadament,
Atentadament,
Yeral Bròquil Aats
diumenge, de març 29, 2009
Vigilia de dumenge astromàntic
És tard i vol ploure (segurament he començat més de dos i més de tres posts així, però què hi farem i a més, avui sí que s'ho val...) i aquí estic intentant sortir d'una petita crisi broquil·liana, blocaire o com li vulgueu dir. La tesi, diria, és la tesi que no em deixa fer res més... però bé que em deixa sortir de festa i acabar com "les cabres de l'Àfrica" un dijous i un divendres a la nit (que em faran membre honorífic del Bohèmia, a aquest pas) i bé que em deixa anar amunt i avall tot el dia, i bé que em deixa dinar unes exquisites tapes a l'Inopia amb els papes.
La veritat és que no tinc massa a dir, a part de les sempre optimistes reflexions absurdes d'un servidor de vostès. Avui estic optimista per un amic, gairebé tan optimista com aquell que cau d'un cinquè pis i quan va pel tercer pensa "doncs no vaig tant malament, fins ara...". Sí, perquè en els ulls d'ella, vaig llegir coses. I no diré noms. I no donaré més pistes, que ja he parlat massa. I optimista i engrescat amb "lo" nou de Love of Lesbian. I optimista i engrescat perquè em crec capaç (fins i tot sabent que potser no podrà ser) d'acabar la tesi a temps per a ser corregida i dipositada a temps per llegir al Juny... D'il·lusions es viu, diuen.
Doncs això, que avui estic il·lusionat amb petites coses que passen i fins i tot amb les que no passen, perquè si no han passat fins ara, és que encara han de passar.
Banda sonora recomanada per llegir el post o per llegir el diari o el què us doni la gana:
Vos estim a tots igual. No t'enyoro. Common people. Domingo Astromántico. Niña imantada.
Què, com s'us ha quedat el cos?? Brutals aquests Lesbians... i la Zahara aquesta, tot i que a l'inici té un moment rabiós a més no poder, si el superes t'acaba encisant (destaco minut 2.33h, roçant l'orgasme... musicalment parlant, es clar... gairebé roça la meva musa Sílvia Pérez...).
I ara me n'adono que és més tard del què em pensava, que hauria d'haver canviat l'hora fa una estona, ja, que són les 3h!
I res, només saludar a tots els meus admirats lectors, a totes les meves estimades lectrius i dir-vos que sí, que el Bròquil torna, que només ha estat un recès i que el Sinalefa'm s'activarà, sí o sí.
I que me'n vaig a Amsterdam a un congrés on he de fer una presentació oral el dia 15 d'Abril, i no m'hi feu pensar massa que em cago. I després veuré els canals i pensaré en Jacques Brel cantant "Dans le port d'Amsterdam...". I vindrà l'Andreu i l'Àlex i ens beurem els canals, i llàstima que el Lluís i l'Ona no puguin venir. I potser fumarem alguna cigarreta, que es veu que tenen molt bon tabac per allà dalt.
I amunt i avall anar-hi anant. I reprendré (que ja toca) l'experimental, i seré bon nen, no sortiré tant (jaja...) i dormiré 7h un dia.
Demà és dumenge. Sí, amb du, que no amb dur.
Gràcis.
dilluns, de febrer 02, 2009
Anunci Lefístic
Bròquil, enceto un nou blog, per parlar única i exclusivament de l'Amor amb majúscules i en cursiva -que, ben mirat, és el que faig aquí-, al què li dono, aproximadament, catorze hores de vida. Tretze i mitja, va.
Tinc un post a mig escriure per tu, Broquil·let meu, que sé que estàs una mica pansit, però em fa mandra acabar-lo ara, perquè és tart i plau.
Demà te'n dic alguna cosa, eh? Mentrestant Sinalefa'm, i sinalefa a tothom. Sinalefem-nos, que així serem feliços de la hòstia.
Siau, pardal.
Tinc un post a mig escriure per tu, Broquil·let meu, que sé que estàs una mica pansit, però em fa mandra acabar-lo ara, perquè és tart i plau.
Demà te'n dic alguna cosa, eh? Mentrestant Sinalefa'm, i sinalefa a tothom. Sinalefem-nos, que així serem feliços de la hòstia.
Siau, pardal.
dilluns, de gener 05, 2009
2x1: Propòsits pel 2009 i Carta als Reis Mags d’Orient
Els propòsits per aquest 2009 són tres i ben senzilles:
1.- Més cultura en forma de concerts, teatre i literatura. Menys en forma d'alcohol en excès a hores laborables, karaoke-càustic i programes brossa tipus "El juego de tu vida" (a qui per cert, dec un post).
2.- Més pragmatisme, sense deixar els somnis i l’anhel, tenir realitats més palpables.
3.- Més egoïsme, més “pensar en mí” i no tan desviure’s pels altres (tot i que això no serà tareia fácil…). Diu la mama que "en català dues vegades bo és bobo".
I es clar, com diu la dita, ben nostra: "Salut, feina i un bon forat on posar-hi l'eina".
Als estimats Reis Mags d'Orient els demano:
1.- Que aviat acceptin el paper que hi ha "submitted" al JPET i que la tesi avanci, imparable!
2.- Menys estrés, més clients dels “bons” i dels tranquils, més música, cinema i tenis pel papa.
3.- Més Estartits, passejos i sopars tranquils, més diàleg i tot l'amor que ella es mereix per la millor mama del món.
4.- Un retorn plàcid i profitós a Shangai pel Ferrandis i uns mesos fugaços i intensos per la Yis aquí.
5.- Uns òssos més forts i menys dolorosos per les Iaies, i esperança i il·lusió per cada dia.
6.- No buscar, deixar de fer-ho, i llavors trobar (eh, Aleix?)
7.- Un viatge més enllà de Montcada i Reixac-Manresa.
8.- La cinquena temporada de Gaus (àlies House) a Cuatro (Què fàcil aquest…).
9.- Que toqui més -música entengui’s-, i que fem un grup de nom absurd i impronunciable amb el Dani Daniel i el Uri… (De somnis es viu, també).
10.- Que si li torno a escriure a la meva musa musical un mail elogiós i sincer, em contesti.
11.- Conèixer l’Ararat (ara sí que m’has de passar un tanto).
12.- Més Mingus B. Formentor i els seu Discòlic, més Ràdio3, més Minories Absolutes, més APMs, més Padre de Familia, més Little Britain, més Muchachada Nui, més ràdio i tele (n’hi ha?) de les que valen la pena.
13.- Un petó sincer d’Amistat de/per qui he escrit tant.
Sé que demano molt, però m’he portat força bé, i en la vostra condició de Mags, algunes de les coses d’aquí no us costaràn massa…
Gràcies reis!
Yours sincerely,
Yeral, the tiny dancer
1.- Més cultura en forma de concerts, teatre i literatura. Menys en forma d'alcohol en excès a hores laborables, karaoke-càustic i programes brossa tipus "El juego de tu vida" (a qui per cert, dec un post).
2.- Més pragmatisme, sense deixar els somnis i l’anhel, tenir realitats més palpables.
3.- Més egoïsme, més “pensar en mí” i no tan desviure’s pels altres (tot i que això no serà tareia fácil…). Diu la mama que "en català dues vegades bo és bobo".
I es clar, com diu la dita, ben nostra: "Salut, feina i un bon forat on posar-hi l'eina".
Als estimats Reis Mags d'Orient els demano:
1.- Que aviat acceptin el paper que hi ha "submitted" al JPET i que la tesi avanci, imparable!
2.- Menys estrés, més clients dels “bons” i dels tranquils, més música, cinema i tenis pel papa.
3.- Més Estartits, passejos i sopars tranquils, més diàleg i tot l'amor que ella es mereix per la millor mama del món.
4.- Un retorn plàcid i profitós a Shangai pel Ferrandis i uns mesos fugaços i intensos per la Yis aquí.
5.- Uns òssos més forts i menys dolorosos per les Iaies, i esperança i il·lusió per cada dia.
6.- No buscar, deixar de fer-ho, i llavors trobar (eh, Aleix?)
7.- Un viatge més enllà de Montcada i Reixac-Manresa.
8.- La cinquena temporada de Gaus (àlies House) a Cuatro (Què fàcil aquest…).
9.- Que toqui més -música entengui’s-, i que fem un grup de nom absurd i impronunciable amb el Dani Daniel i el Uri… (De somnis es viu, també).
10.- Que si li torno a escriure a la meva musa musical un mail elogiós i sincer, em contesti.
11.- Conèixer l’Ararat (ara sí que m’has de passar un tanto).
12.- Més Mingus B. Formentor i els seu Discòlic, més Ràdio3, més Minories Absolutes, més APMs, més Padre de Familia, més Little Britain, més Muchachada Nui, més ràdio i tele (n’hi ha?) de les que valen la pena.
13.- Un petó sincer d’Amistat de/per qui he escrit tant.
Sé que demano molt, però m’he portat força bé, i en la vostra condició de Mags, algunes de les coses d’aquí no us costaràn massa…
Gràcies reis!
Yours sincerely,
Yeral, the tiny dancer
dilluns, d’octubre 20, 2008
Una veu menuda i sensual, un calfred plaent
Té un nom ben comú. I ben poc català tot i ser de Palafrugell. Es diu Sílvia Pérez Cruz. I és una joia.
El primer cop que la vaig escoltar va ser gràcies a la meva estimada iCatfm, però no de la mà de l'admirat Mingus B. Formentor, sinó en un programa de bon matí... Estava al laboratori treballant i sonava de fons. Vaig pensar: "cullons, quina veu...". I de seguida vaig mirar el nom del grup a la web i el vaig anotar: Immigrasons. Quin nom més curiós! - vaig pensar. I allò que passa. No m'en vaig enrecordar. Fins al dia que vaig tornar a escoltar-la. I em va quedar gravada a la ment... i vaig dir-me: busca-ho. La revolució interna (el gir de 180º en el meu univers musical, diria jo!) va arribar un temps més tard quan, amb uns quants mililitres de vi en sang, animat, desinhibit i amb els porus ben oberts perquè la música m'impregnés, el Juan-K me'ls va posar (als Immigrasons, s'entén) a casa seva mentre jèiem a la terrassa amb el Llupe, l'Ona, el Marek i el Tor (que com a gos oient, deuria al·lucinar també perquè va parar de bordar...) i acabàvem d'embriagar-nos amb vi blanc i bona música. Doncs bé, no tinc paraules (perquè possiblement no n'hi hagi): em vaig quedar atònit, perplex. I és que no sonava "Menuda", la impressionant, inigualable, melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosaaa (!!!) versió de la cançó de Serrat, sinó temes del folklore i la tradició argentines com Loca, Espérame en el cielo, Sólo se trata de vivir i d'altres clàssics catalans com Baixant de la font del gat, L'emmigrant o Corrandes d'exili i la interpretació, els arranjaments (gràcies Refree!) i els músics, TOT, era impecable. Un disc rodó. Una veu melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosa (ho havia dit abans?) que em va arribar al més profund de la medul·la i allà s'hi va instal·lar. I potser per això, perquè rau a la medul·la encara, cada cop que la sento m'agafa un calfred tan plaent que fa esfereïr. I des de llavors, que camino amb ella. I allà on vaig en parlo. I els meus amics i familiars, tots els que em són propers, saben que va ser gairebé obsessiu uns dies. I me n'adono que potser avui, encara ho és. Però m'agrada molt el què fa. Té un gust exquisit. I una veu encisadora.
I seguint amb les hipèrboles (que són molt "lo" meu) dir, que a més, m'encanta perquè és una "inquieta". De formació multi-cèntrica (es nota que va fer classes amb la Gran Mayte Martin a més de formar-se en el jazz...), té 230.000 projectes en marxa. I és del que es tracta (tot i que a vegades, centrar-se una mica, també està bé... i això m'ho dic a mi, eh, que estic d'un tarambana que dóna gust darrerament). Canta amb un grup de flamenc anomenat Las Migas (són quatre intpèrprets magnífiques que no sé què fan que no treuen un disc ja!), va ser -o estar essent- protagonista dels projectes d'intercanvi cultural Argentina-Catalunya i Mèxic-Catalunya amb Immigrasons (per cert, i el 2n disc on és?), va gravar les veus del disc Nou Nonet de'n Joan Monné (ho reconec, el tinc pendent i com a amant del jazz, no m'ho perdono...), ha gravat algunes veus en els discs de'n Refree i uns quants milions de projectes en col·laboració amb músics de tot tipus d'estils i de conceptes musicals i que ara seria difícil explicar en detall però que podeu consultar al seu MySpace.
Doncs bé, la Sílvia, amb un dels seus més nous projectes anomenat We sing Bill Evans (i perquè té un gust tan exquisit?? D'on li ve?? Canta a Bill Evaaaaaans!! Paaaaaaaaaau!!!), actua a Sant Cugat aquest dissabte. Sí. Amb en Joan Díaz al piano. Al Casal de Joves de Torreblanca -23:45h. diria (confirmem-ho). I ho va fer al Jamboree divendres passat però no hi vaig poder anar. I no sé què tal va ser. Però em moro de ganes de veure-la. I per això t'escric Bròquil, perquè ho sàpigues i ho diguis a tots els teus éssers estimats.
Perquè val la pena, perquè una veu com la seva, no se sent cada dia. Perquè els que encara estimeu la música de debó, enmig d'aquest batibull de Factors X i Operacions Trunyu, vingueu a gaudir-ne. I ull, que és jazz, i del suau, del que pot resultar (per alguna ànima indesitjable), somnífer (perquè sé que ho direu, però us equivocareu).
Sílvia Pérez em pot cantar un reggaeton que jo ploro. Vosaltres sabreu el que feu.
dimecres, de juliol 23, 2008
Anuncio publicitario
Se busca musa. Abstenerse flacas
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.
Cristina Peri Rossi
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.
Cristina Peri Rossi
dilluns, de juny 09, 2008
D'un pà amb tomàquet que haurieu de tastar...
No puc estar-m'hi. No puc callar. Perquè sóc un bocamoll. I una mica entusiasta. Us ho he de dir: ho he fet. He comès el delicte de fer blocaire a un molt amic estimat. Bé, no he estat jo sol. No he delinquit jo sol. Ell sol s'ha convençut de que havia de fer-ho. Diguem que ell també ha posat de la seva part... (de fet quan el vaig desemmordassar, vaig curar-li les ferides d'arma blanca de la cara i li vaig deslligar mans i peus i vaig apuntant-lo amb el revòlver, va accedir, que és tot un gest per part seva...).
Parlant seriosament (parlant com, diu?) us he de dir que ho feu: llegiu-lo. Ni vull que us agradi. Ni vull que us desagradi. Ni vull que l'estimeu. Ni que l'odieu. No dic ni que l'enllaceu. Només us dic que el llegiu i si us deixa indiferents tindré el diagnòstic per vosaltres: esteu morts. El tomàtec (aquest és el seu nom) és un paio peculiar com n'hi ha pocs i ben aviat sabreu el perquè. Només us cal visitar el seu N'hi ha que neixen estomacats i fer-hi una ullada! Proveu una mica del seu pà amb tomàquet i veureu que no n'heu provat un d'igual... per molt que en sapigueu la recepta...
I al tanto! Que tot just s'inicia i tant sols hi ha 2 posts per anar fent boca, però ja apunta maneres aquest jove... Ja li ho deien quan erem junts al bart: téns maneres, tu, però et sobren diatribes! Quin un el tomàtec, quin un!
I que consti que aquest post no ve subvencionat per cap empresa de pà amb tomàquet prefabricat, ni per cap bart, ni per l'amic en qüestió... Que em surt del cor, de la il·lusió de tenir-lo per aquí, de llegir-lo, de veure'l en cadascún dels mots que escriu, en cadascún dels versos que ens dóna. Em felicito per haver-lo convençut i li desitjo una feliç estancia en aquest plàcid (i no tan plàcid) món blocaire...
Abraçades broquil·lianes, amic tomàtec, i tan de bo gaudim per molts anys del teu pà amb tomàquet que jo hi poso el pernil de jabugu...
(Per cert, la història/histèria de la sabata extraviada és ben certa, que tot i que no hi fos en plenes facultats, hi era jo!)
Parlant seriosament (parlant com, diu?) us he de dir que ho feu: llegiu-lo. Ni vull que us agradi. Ni vull que us desagradi. Ni vull que l'estimeu. Ni que l'odieu. No dic ni que l'enllaceu. Només us dic que el llegiu i si us deixa indiferents tindré el diagnòstic per vosaltres: esteu morts. El tomàtec (aquest és el seu nom) és un paio peculiar com n'hi ha pocs i ben aviat sabreu el perquè. Només us cal visitar el seu N'hi ha que neixen estomacats i fer-hi una ullada! Proveu una mica del seu pà amb tomàquet i veureu que no n'heu provat un d'igual... per molt que en sapigueu la recepta...
I al tanto! Que tot just s'inicia i tant sols hi ha 2 posts per anar fent boca, però ja apunta maneres aquest jove... Ja li ho deien quan erem junts al bart: téns maneres, tu, però et sobren diatribes! Quin un el tomàtec, quin un!
I que consti que aquest post no ve subvencionat per cap empresa de pà amb tomàquet prefabricat, ni per cap bart, ni per l'amic en qüestió... Que em surt del cor, de la il·lusió de tenir-lo per aquí, de llegir-lo, de veure'l en cadascún dels mots que escriu, en cadascún dels versos que ens dóna. Em felicito per haver-lo convençut i li desitjo una feliç estancia en aquest plàcid (i no tan plàcid) món blocaire...
Abraçades broquil·lianes, amic tomàtec, i tan de bo gaudim per molts anys del teu pà amb tomàquet que jo hi poso el pernil de jabugu...
(Per cert, la història/histèria de la sabata extraviada és ben certa, que tot i que no hi fos en plenes facultats, hi era jo!)
dijous, de juny 05, 2008
Absurdes veritats absurdes i una reivindicació coherent
1.- Les Absurdes Veritats Absurdes
Ahir, tornant de Montcada i Reixach amb la meva apreciada Renfa, em van venir al cap una sèrie de premises que, tot i ser aburdes, per ser conegudes per el 98% de la població mundial, no deixen de ser certes, i vaig dir-me: les hauria de compartir amb tothom al Bròquil, no sigui cas que algú se'm despisti i després vagi pel món ambsense saber-les. Són les següentes:
1.- En posició horitzontal les diferències d'alçada disminueixen, sí, però si ets tan absurd de tenir una estanteria plena de llibres a l'alçada del cap et clavaràs un cop un dia o altre.
2.- Sota els llits, sota tots els llits del món, hi ha un forat negre (i no penseu malament, malalts) que va i ve i que de tant en tant et fa la punyeta empassant-se objectes metàl·lics lluents (com fan una garsa si li deixes aprop d'una finestra oberta un objecte temptador, diuen) però que mai s'endú/empassa aquell pesat/da que, un cop acabada una relació sexual té ganes de parlar de l'hermenèutica i dels problemes de la sonda "Opportunity" en el seu viatge a Mart. (Últim fragment inspirat en "El Lado Oscuro del Corazón", pel·lícula francament recomanable).
3.- La Renfa és impuntual, mandrosa i desastrosa. Els FGC, tot i que més pijus, com a mínim, informen de quan ve un tren i de si arribaràs el mateix dia a la teva destinació.
4.-Hi ha molt fanàtic de la selecció espanyola que és estúpidament il·lús creient que pot guanyar alguna cosa més enllà d'un refredat en un entrenament a l'aire lliure. Que ho assumeixin: Espanya com a país està "desaccelerada" i com a selecció és una putíssima merda.
5.- Scarlett Johanson està boníssima, sí, però és imbècil. No, maca no, no saps cantar ni per adormir a un home brutalment ebri de whisqui. El disc de versións (res d'homenatge, eh? res...) de Tom Waits te'l podries haver estalviat, perquè primer, no aporta res, i segon, et fa perdre 150 punts en el rànking de les meves possibles futures esposes. I com a actriu... pfff...
6.- Tom Waits és Déu. Déu és avar. Espero que els 125 euros que he pagat (i els dos dies trucant a Telentrada amb la conseqüent lesió al dit índex de la mà dreta) me'ls recompensis amb un concert inoblidable. Perquè si més no "I'm gonna take it with me when I go..."
7.- Obama és negre. Obama és un home. Hillary és blanca. Hillary és una dona. Si s'uneixen en la campanya per a la presidència apareix la farsa del cafè amb llet descafeïnat de sobre amb sacarina. Jo vull un cafè sol, curt, intens i sense sucre.
8.- A Barcelona, a l'estiu, hi ha "uns quants" Festivals de Música. Ara, o demanes un prèstec al Banc Central Europeu o veus els reportatges pel 33. Jo, fugint de la dèria www.bcn.es, sóc partidari del Festival de Jazz de Vitoria, i aquest any més, que han guanyat la lliga de bàsquet! Aupa TAU!! (aquesta és la part provocadora del post).
9.- És més fàcil anar de Barcelona a París en transport públic que de Cerdanyola a Sant Cugat. Des de Sabadell l'últim tren cap a Sant Cugat és a les 23:17h. Si, posem per cas, quedes a les 22h a Sabadell i et trobes a les 22:15h. pel retard de rigor, téns 1h i 2 minuts justos per gaudir de l'amistat i d'un somriure. Gràcies FGC, gràcies Renfa, gràcies Generalitat.
10.- A Barcelona la música en directe aviat serà delicte i anirà purlupenal. A partir de les 12h. aviat no podrem ni parlar pel carrer. Jo, de moment, vaig fent els papers per l'exili (ja sigui a Ucraïna, a Les Galàpagos o a alguna illa del Carib), perquè de pas, i en el cas remot de que la selecció espanyola passi de quarts, no hi vull ser.
2.- La reivindicació:
Ei, ei, ei... Primer de tot, val a dir que, per sort, fa molt poc hi ha hagut un canvi de normativa municipal que permet als bars musicals de Barcelona oferir actuacions en viu. Això, es diu, comença a donar fruits. El cas és que fins fa pocs mesos els bars musicals a Barcelona només podien programar música enllaunada. Res de concerts. Ni que fos un senyor/a amb una guitarra cantant a Llach. Res. La música en viu de petit format (la millor, la més propera, la que se sent de debó), estava tocada de mort. A Barcelona, les denúncies dels veïns pels excessos de soroll van provocar el tancament de locals tan històrics com La Paloma o el London Bar. La música apareixia de nou com una font de conflicte. L'Ajuntament es va trobar llavors amb una forta resposta popular i mediàtica: la seva imatge no sortia ben parada. Gràcies a un canvi de rumb de l'Ajuntament, amb el seu moment àlgid en el plenari que va aprovar fa uns mesos la normativa municipal per permetre que els bars musicals poguessin programar música en directe. Encara però regna la prudència, en aquest sector.
Jo dic, muntem un bar musical, volem música en directe jaaa!!! Cada dia!!! Cada hora!!! A cada moment i a cada plaçaaa!!! I es clar que sí! Sembla ser que en poc temps des de l'aprovació de la nova normativa més de 10 bars musicals barcelonins que només podien oferir música enllaunada estan preparant ja una programació estable de concerts i d'actuacions en viu de petit format! Això, només això, és una raó per brindar durant tota la nit. I així ho farem.
I aquí enumero i celebro alguns dels vigents clubs/bars musicals on actualment es fa música en directe (sigui quin sigui l'estil) regularment:
Visca el Bubblic, el JazzSí, l'Inercia, el Harlem Jazz Club, el Jamboree, el club Mas i Mas (organitzen concerts de jazz i música clàssica de 30 minuts i fan tres passes al dia... això sí que és una proposta!), la Cova del Drac-Jazzroom, l'Heliogàbal, el Pepsi Club, el Best Seller, el Leounge, El Dorado, La Torreta, Línea 625, el Jala Jala, La Vaqueria, el Minusa Club, el Quilombo, el Pastís, el Club Mix, La Nau, Bar Mediterráneo, El Cangrejo, el Lunatic Pub, el Blue Monday i el Bublic, a més dels malauradament desapareguts London Bar (que obriran de nou aviat!) i La Paloma. Visca la música en directe, cullons!!
(ei, i que consti que no he estat ni de bon tros en tots aquests llocs -però hi hem d'anar!!-, que això ho extrec en part del reportatge d'Israel Punzano "Música viva" del Quadern del diari El País del 22 de maig de 2008).
Salut i molta música en directe!!
Anuncis musico-festiu:
Aquesta nit a les 21:30h a l'Estruch de Sabadel Manos de topo i, atencióóó: Love of Lesbian!
P.D. Si Tom Waits és Déu, Caetano Veloso és la verge Maria (sobretot quan fa falset). La verge Maria també és força avara. Val molts diners anar-lo a veure al Festival Jardins de Cap Roig el dia 30 de Juliol. El dia 13 de Juliol és el meu aniversari. Queda dit.
Ahir, tornant de Montcada i Reixach amb la meva apreciada Renfa, em van venir al cap una sèrie de premises que, tot i ser aburdes, per ser conegudes per el 98% de la població mundial, no deixen de ser certes, i vaig dir-me: les hauria de compartir amb tothom al Bròquil, no sigui cas que algú se'm despisti i després vagi pel món ambsense saber-les. Són les següentes:
1.- En posició horitzontal les diferències d'alçada disminueixen, sí, però si ets tan absurd de tenir una estanteria plena de llibres a l'alçada del cap et clavaràs un cop un dia o altre.
2.- Sota els llits, sota tots els llits del món, hi ha un forat negre (i no penseu malament, malalts) que va i ve i que de tant en tant et fa la punyeta empassant-se objectes metàl·lics lluents (com fan una garsa si li deixes aprop d'una finestra oberta un objecte temptador, diuen) però que mai s'endú/empassa aquell pesat/da que, un cop acabada una relació sexual té ganes de parlar de l'hermenèutica i dels problemes de la sonda "Opportunity" en el seu viatge a Mart. (Últim fragment inspirat en "El Lado Oscuro del Corazón", pel·lícula francament recomanable).
3.- La Renfa és impuntual, mandrosa i desastrosa. Els FGC, tot i que més pijus, com a mínim, informen de quan ve un tren i de si arribaràs el mateix dia a la teva destinació.
4.-Hi ha molt fanàtic de la selecció espanyola que és estúpidament il·lús creient que pot guanyar alguna cosa més enllà d'un refredat en un entrenament a l'aire lliure. Que ho assumeixin: Espanya com a país està "desaccelerada" i com a selecció és una putíssima merda.
5.- Scarlett Johanson està boníssima, sí, però és imbècil. No, maca no, no saps cantar ni per adormir a un home brutalment ebri de whisqui. El disc de versións (res d'homenatge, eh? res...) de Tom Waits te'l podries haver estalviat, perquè primer, no aporta res, i segon, et fa perdre 150 punts en el rànking de les meves possibles futures esposes. I com a actriu... pfff...
6.- Tom Waits és Déu. Déu és avar. Espero que els 125 euros que he pagat (i els dos dies trucant a Telentrada amb la conseqüent lesió al dit índex de la mà dreta) me'ls recompensis amb un concert inoblidable. Perquè si més no "I'm gonna take it with me when I go..."
7.- Obama és negre. Obama és un home. Hillary és blanca. Hillary és una dona. Si s'uneixen en la campanya per a la presidència apareix la farsa del cafè amb llet descafeïnat de sobre amb sacarina. Jo vull un cafè sol, curt, intens i sense sucre.
8.- A Barcelona, a l'estiu, hi ha "uns quants" Festivals de Música. Ara, o demanes un prèstec al Banc Central Europeu o veus els reportatges pel 33. Jo, fugint de la dèria www.bcn.es, sóc partidari del Festival de Jazz de Vitoria, i aquest any més, que han guanyat la lliga de bàsquet! Aupa TAU!! (aquesta és la part provocadora del post).
9.- És més fàcil anar de Barcelona a París en transport públic que de Cerdanyola a Sant Cugat. Des de Sabadell l'últim tren cap a Sant Cugat és a les 23:17h. Si, posem per cas, quedes a les 22h a Sabadell i et trobes a les 22:15h. pel retard de rigor, téns 1h i 2 minuts justos per gaudir de l'amistat i d'un somriure. Gràcies FGC, gràcies Renfa, gràcies Generalitat.
10.- A Barcelona la música en directe aviat serà delicte i anirà purlupenal. A partir de les 12h. aviat no podrem ni parlar pel carrer. Jo, de moment, vaig fent els papers per l'exili (ja sigui a Ucraïna, a Les Galàpagos o a alguna illa del Carib), perquè de pas, i en el cas remot de que la selecció espanyola passi de quarts, no hi vull ser.
2.- La reivindicació:
Ei, ei, ei... Primer de tot, val a dir que, per sort, fa molt poc hi ha hagut un canvi de normativa municipal que permet als bars musicals de Barcelona oferir actuacions en viu. Això, es diu, comença a donar fruits. El cas és que fins fa pocs mesos els bars musicals a Barcelona només podien programar música enllaunada. Res de concerts. Ni que fos un senyor/a amb una guitarra cantant a Llach. Res. La música en viu de petit format (la millor, la més propera, la que se sent de debó), estava tocada de mort. A Barcelona, les denúncies dels veïns pels excessos de soroll van provocar el tancament de locals tan històrics com La Paloma o el London Bar. La música apareixia de nou com una font de conflicte. L'Ajuntament es va trobar llavors amb una forta resposta popular i mediàtica: la seva imatge no sortia ben parada. Gràcies a un canvi de rumb de l'Ajuntament, amb el seu moment àlgid en el plenari que va aprovar fa uns mesos la normativa municipal per permetre que els bars musicals poguessin programar música en directe. Encara però regna la prudència, en aquest sector.
Jo dic, muntem un bar musical, volem música en directe jaaa!!! Cada dia!!! Cada hora!!! A cada moment i a cada plaçaaa!!! I es clar que sí! Sembla ser que en poc temps des de l'aprovació de la nova normativa més de 10 bars musicals barcelonins que només podien oferir música enllaunada estan preparant ja una programació estable de concerts i d'actuacions en viu de petit format! Això, només això, és una raó per brindar durant tota la nit. I així ho farem.
I aquí enumero i celebro alguns dels vigents clubs/bars musicals on actualment es fa música en directe (sigui quin sigui l'estil) regularment:
Visca el Bubblic, el JazzSí, l'Inercia, el Harlem Jazz Club, el Jamboree, el club Mas i Mas (organitzen concerts de jazz i música clàssica de 30 minuts i fan tres passes al dia... això sí que és una proposta!), la Cova del Drac-Jazzroom, l'Heliogàbal, el Pepsi Club, el Best Seller, el Leounge, El Dorado, La Torreta, Línea 625, el Jala Jala, La Vaqueria, el Minusa Club, el Quilombo, el Pastís, el Club Mix, La Nau, Bar Mediterráneo, El Cangrejo, el Lunatic Pub, el Blue Monday i el Bublic, a més dels malauradament desapareguts London Bar (que obriran de nou aviat!) i La Paloma. Visca la música en directe, cullons!!
(ei, i que consti que no he estat ni de bon tros en tots aquests llocs -però hi hem d'anar!!-, que això ho extrec en part del reportatge d'Israel Punzano "Música viva" del Quadern del diari El País del 22 de maig de 2008).
Salut i molta música en directe!!
Anuncis musico-festiu:
Aquesta nit a les 21:30h a l'Estruch de Sabadel Manos de topo i, atencióóó: Love of Lesbian!
P.D. Si Tom Waits és Déu, Caetano Veloso és la verge Maria (sobretot quan fa falset). La verge Maria també és força avara. Val molts diners anar-lo a veure al Festival Jardins de Cap Roig el dia 30 de Juliol. El dia 13 de Juliol és el meu aniversari. Queda dit.
dijous, de març 27, 2008
Un fracaso mejor
Pensant en la bellesa de les derrotes,
en Beckett, en mi i en tu, mentre sona
la fredor càlida del "Winter in Venice" de Esbjörn Svensson Trio.
Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
sin pertenecer a nadie,
como casi siempre,
a volver a intentarlo.
Te buscaré entonces
como antaño
en las sombras de los perros de la calle,
en los buzones,
en los rostros desvencijados del invierno,
en cualquier abandono cotidiano,
en un cactus o un canario.
Más tarde
ya con las horas en mi espalda,
volveré con más fuerza
repleto de viento,
y aún con un poco de muerte,
con menos ceniza
hallaré una razón para hallarte
en una primavera que tendrá que llegar
descaradamente.
Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
para volver
siempre,
a cada rato,
con un fracaso mejor
por el que brindar.
Neverending Winter in Würzburg, 26.03.08
diumenge, de febrer 24, 2008
dijous, d’octubre 25, 2007
Karel García en concert al Harlem Jazz Club
Hola a tothom i totdon,
Per tots aquells que sabeu gaudir de la bona música, per tots aquells que us agraden els cantautors, Cuba, les cançons d'amor, les de guerra, les políticament correctes i les políticament incorrectes, pels que vau anar a veure el Silvio ahir o abans d'ahir, per tots aquells que somnieu, pels poetes, pels que lluiteu cada dia, pels que ho feu cada minut, pels Trovadors, per Noel Nicola, per mi, per tu, pel de més enllà, per qui vulgui i li vingui de gust us dic que aquesta nit tenim una cita:
KAREL GARCÍA cantautor cubà de la novíssima trova presenta el seu disc HAMBRE DE QUIMERAS gravat als estudis Ojalá de La Habana i en el que hi han colaborat Vicente Feliú, Silvio Rodríguez y Yhosvany Palma.
HARLEM JAZZ CLUB
c/ Comtessa de Sobradiel, 8
HORA: 22:30h. (si voleu seure veniu d'hora -22:00h- per a comprar l'entrada i agafar lloc i prendre una cerveseta).
PREU: 7 euros
(Què són 7 euros avui en dia, dos canyes?? si vau pagar 40 per veure al Silvio podeu pagar-ne 7 per veure a un monstre com en Karel i ja us dic que hi haurà sorpreses: en Carlos Lage y en Yhosvany seran allà... Quedeu avisats!)
Us hi espero a tots i cadascún (truqueu-me o escriviu-me un mail i quedem... eh?)
Per tots aquells que sabeu gaudir de la bona música, per tots aquells que us agraden els cantautors, Cuba, les cançons d'amor, les de guerra, les políticament correctes i les políticament incorrectes, pels que vau anar a veure el Silvio ahir o abans d'ahir, per tots aquells que somnieu, pels poetes, pels que lluiteu cada dia, pels que ho feu cada minut, pels Trovadors, per Noel Nicola, per mi, per tu, pel de més enllà, per qui vulgui i li vingui de gust us dic que aquesta nit tenim una cita:
KAREL GARCÍA cantautor cubà de la novíssima trova presenta el seu disc HAMBRE DE QUIMERAS gravat als estudis Ojalá de La Habana i en el que hi han colaborat Vicente Feliú, Silvio Rodríguez y Yhosvany Palma.
HARLEM JAZZ CLUB
c/ Comtessa de Sobradiel, 8
HORA: 22:30h. (si voleu seure veniu d'hora -22:00h- per a comprar l'entrada i agafar lloc i prendre una cerveseta).
PREU: 7 euros
(Què són 7 euros avui en dia, dos canyes?? si vau pagar 40 per veure al Silvio podeu pagar-ne 7 per veure a un monstre com en Karel i ja us dic que hi haurà sorpreses: en Carlos Lage y en Yhosvany seran allà... Quedeu avisats!)
Us hi espero a tots i cadascún (truqueu-me o escriviu-me un mail i quedem... eh?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
