Piticli, qué bonico, Piticli!!

No sé si és un vídeo representatiu del programa, segurament no, perquè cada secció del programa és diferent de l'anterior i si més no, igual o més surreal; però m'agrada el nom de la mascota, m'agrada l'absurditat del gag... i el nom de la secció... Enjuto Mojamuto.

I ja sabeu, els dimecres a partir de les 23:30h. a La2 el post-humorisme dels Ex-Hora Chanante en acció...

A més, via YouTube i per no penjar-los tots aquí, recomano les seccions "Celebrities" -per mi de moment, la de París Hilton guanya- (ex-Testimonios -no us perdeu per a res del món el de Gorbachov, el de la Björk i el de Bill Gates) i "Mundo Viejuno" (ex-Retrospecter -imprescindibles el de El Scout Corrupto i El Novio Enano).

Llarga vida al YouTube i a Muchachada Nui... Nuiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!

Karel García en concert al Harlem Jazz Club

Hola a tothom i totdon,

Per tots aquells que sabeu gaudir de la bona música, per tots aquells que us agraden els cantautors, Cuba, les cançons d'amor, les de guerra, les políticament correctes i les políticament incorrectes, pels que vau anar a veure el Silvio ahir o abans d'ahir, per tots aquells que somnieu, pels poetes, pels que lluiteu cada dia, pels que ho feu cada minut, pels Trovadors, per Noel Nicola, per mi, per tu, pel de més enllà, per qui vulgui i li vingui de gust us dic que aquesta nit tenim una cita:

KAREL GARCÍA cantautor cubà de la novíssima trova presenta el seu disc HAMBRE DE QUIMERAS gravat als estudis Ojalá de La Habana i en el que hi han colaborat Vicente Feliú, Silvio Rodríguez y Yhosvany Palma.

HARLEM JAZZ CLUB
c/ Comtessa de Sobradiel, 8
HORA: 22:30h. (si voleu seure veniu d'hora -22:00h- per a comprar l'entrada i agafar lloc i prendre una cerveseta).
PREU: 7 euros
(Què són 7 euros avui en dia, dos canyes?? si vau pagar 40 per veure al Silvio podeu pagar-ne 7 per veure a un monstre com en Karel i ja us dic que hi haurà sorpreses: en Carlos Lage y en Yhosvany seran allà... Quedeu avisats!)

Us hi espero a tots i cadascún (truqueu-me o escriviu-me un mail i quedem... eh?)

T'estimo molt, però com a amic (I)

Una de les frases més doloroses, més sagnants i cruels quan prové d'una noia (llegeixis en una relació heterosexual en la qual l'home està escoltant la dona en un moment donat) és la sentència maquiavèl·lica del "T'estimo molt, però com a amic".

Aquesta és una frase que no es pot resumir en un post, així que enceta una sèrie de posts, potser infinits, que intentaran definir el caos còsmic que envolta aquestes paraules maleïdes ("las carga el diablo").

L'anàlisi de la frase citada ha de començar forçadament per dir que aquesta no és pronunciada per cap dona en un moment qualsevol, ni gairebé mai és dita en va. Que per què? Doncs perquè el 99,9% de les vegades ve precedida per un atac en tota regla de l'individu en qüestió (en aquest cas de sexe masculí) cap a ella. L'atac (encaminat a dormir -entenguis practicant sexe, i mai millor dit això de practicant-) pot ser de tres tipus (per a fer-ho curt). Analitzem-los també jaquisom:

1) Descarat i frontal: és el que s'anomena, en llenguatge especialitzat, el Fènix, en el qual ell es llança amb una força sobrenatural i sense previ avís als llavis de la víctima per a procedir a besar-la (el fet de que intervinguin altres músculs, a més dels facials, ja és qüestió de l'excitació del moment i de la resposta d'Ella -recordem que Ell sempre estarà disposat a anar a més-). Resposta més freqüent: l'anomenada Cobra; aquesta consisteix en un moviment zigzaguejant del cap amb incliniació de -35º, és a dir, dit d'altre manera retirada a temps per part d'Ella amb moviment eficaç per a evitar el contacte llavi-llavi i fins i tot el contacte llavi-pell-de-qualsevol-part-del-cos.

2) Directe, clar, concís: aquest és ben simple i moltes vegades tant o més efectiu que l'atac número 1. Es tracta de dirigir-se a la noia amb un "Anem al llit?" o un "Tinc ganes de fer-te l'amor" (aquí ja entrem en un conflicte, que és la prioritat d'ús del verb follar o l'ús de l'expressió -més romàntica, tendra, menys barruera, diguem- fer l'amor). Que cadascú decidexi per ell mateix.

- Respostes positives: "A casa teva o a la meva?", "Duus preservatius?", "D'acord però abans fem un altre Gin Tònic, no?" (-possiblement, li agrades una mica, però necessita un punt més de desinhibició, o sigui, que necessita anar una mica més ebria per oblidar la teva cara de pardal-).

- Respostes negatives (i ara ve quan ens sentim identificats i recordem nits passades): "Ehh?" (fatal, s'està fent la sorda, no és la música de la discoteca! Es fa la tonta), "Jo encara no tinc son, ja vols anar a dormir?" (com en l'anterior, no us en refieu, s'està fent la bleda i fa com que no s'entera de què li estàs proposant), "Quan el meu xicot vingui me n'hi vaig" (l'única alternativa és atacar altre cop dient un "no, no, escapem abans que vingui..." però ja aviso que en podem sortir mal parats -i no vull incitar a ningú a forçar la situació, que consti en acta-),
"Sóc lesbiana" (possiblement no sigui veritat, però no hi ha res a fer, a no sé que vulguis rebatre-li la seva orientació sexual), o simplement, "No" (aquesta és la millor, com a mínim, és sincera -no cal que et digui les raons, generalment... són evidents-).

3) Romàntic i absurd: us pensareu que no, però existeix, i en sóc un especialista. Després de xerrar una mica amb ella, i de conèixer-la mínimament -requisit indispensable- entres amb frases del tipus "Saps que m'agrada molt la poesia i que escric... Vols que et reciti quelcom?" o "Una de les coses que m'és m'omplen és arribar a casa, agafar la guitarra i tocar una bossa nova de Jobim..." o "L'últim llibre de Paul Auster però no m'acaba de fer el pes... l'has llegit?"; llavors la conversa prendrà un gir més pseudo-intel·lectual en el qual et mous com peix a l'aigua però ull de no despistar-nos i desviar-nos massa del tema (no parlar mai de temes massa filosòfics i/o metafísics, aquests acostumen a baixar-los la libido).

Aclaració: la conversa serveix per desviar l'atenció, fer-nos els interessants però, i això és molt important, no desviar-nos de l'objectiu final: endur-nos-la a casa.

1.- Les millors (o pitjors) excuses per a que vingui a casa teva:

- "Si vols véns a casa i et toco alguna cançó amb la guitarra" (Probabilitat de fracàs: 43%; probabilitat de no sucar ni per casualitat -N.S.N.P.C.-: 98%).

- "A casa tinc una ampolla de vi que se'm farà malvé, et ve de gust que la obrim?" (Probabilitat de fracàs: 35% -a moltes els hi agrada el vi-; probabilitat de N.S.N.P.C.: 85% -es redueix respecte l'anterior perquè l'alcohol, a més de desinhibir, puja la libido i l'estat d'excitació augmenta -no si es pren en excés, eh? Més de 3 ampolles per cap, malament-).

- "Doncs ahir em vaig comprar l'últim disc de Bruce Springsteen, vols que anem a escoltar-lo i després te l'endús...?" - no cal que sigui Bruce, pot ser qualsevol disc/cantant del que sàpigues ella n'està enamorada - en el sentit musical, pel teu bé- i ve que l'odies i ve que fa tres dies no sabies ni que havia tret un disc, però si cola... cola...- (Probabilitat de fracàs: 45% -cullons, com a excusa és dolenta-; probabilitat de N.S.N.P.C.: 75% - si realment li agrada la música que li poses, tot alegant que l'últim del Bruce precisament l'has deixat, ja se sap, tens molt de guanyat).

- "És que no recordo cap de les poesies que he escrit últimament, però si véns a casa te les ensenyo i te'n llegeixo alguna" (de fet, i si sou uns putos romàntics, com jo, moltes possiblement versin d'ella i se senti identificada quan les hi llegiu... eviteu que surti el seu nom... que es mantingui el suspens, l'enigma, la flama...). (Probabilitat de fracàs: 75% -no vindrà, ja us ho dic ara-; probabilitat de N.S.N.P.C.: 99,9% -la poesia no ha servit mai, ni serveix per sucar-).

2.- Les millors (o pitjors) excuses per anar a casa seva:

- "Dorms en un llit doble o individual?" (Si triomfes amb aquesta és que et desitjava des del primer moment que t'ha vist... Siguem sincers, ningú ha pronuciat mai aquesta frase lamentable i ha acabat al llit de la víctima -o sí-).

- (En el cas de saber del cert que estem aprop de casa seva, i llunyíssim de la nostra): "Uff... Què tard, i no hi ha busos... ni metro... ni tinc diners per un taxi..." (trist, és trist però a vegades efectiu, el cert és que no garanteix ni de bon tros que dormiu junts, només sota el mateix sostre, cosa que pot arribar a ser perjudicial per la salut perquè una trempera overnight no ha de ser bona pels vasos que reguen el membre en qüestió).

- "És que estic tant sol, i és tant freda casa meva..." (no cola, les coses com són... no cola).

Així, davant de totes aquestes opcions (lamentables per altra banda, o potser precisament per això), la resposta més probable de la noia en qüestió sigui la frase de la que partíem en aquest post, la magnífica, la autèntica, la inigualable i incansable frase del "T'estimo molt, però com a amic".

I, i ara parla l'experiència, pitjor és que t'ho escriguin per mail: se't queda una cara de tonto...

Apa, ja vinc.

Optimisme exagerat, perquè vull

Benvolgut Bròquil,

Ja feia dies que no ens deiem res l'un a l'altre, ja que, en part degut a la emprenyada que portava de les Jornades Dictatorials, he estat una mica alienat. Com va això??

Jo, encara per terres catalanes, estic enllestint amb en Xexu i la Itziar uns experiments per veure si finalment ens publiquen un article al Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics (JPET), que tot i no tenir un factor impacte (que reflexa el volum de gent que llegeix una revista) massa alt, és una revista amb molt de prestigi en el món de la farmacologia. I això és bo. Tot i això, t'he de confessar que de moment, els resultats que hem obtingut no són ni de bon tros espectaculars, i dificulten la meva marxa a Alemania i una possible resposta brillant als revisors del JPET. N'hem de fer uns quants més... i esperar, creuant els dits, que les coses vagin millor. "Take it easy" que diuen els anglesos, no? Sortirà bé, ho sé.

Tot i això, el fet de seguir per aquí em possibilitarà veure a gent que encara no he vist i a qui em moro de ganes de veure: demà sense anar més lluny, ens trobem amb els amics de bioquímica a qui fa "la tira" que no veig. Quedarem per a sopar i prendre quelcom (oju!) per aquí Sant Cugat (després d'un partit de la Champions que tinc). A més, encara he d'anar a sopar amb la Isabel, trucar i quedar amb la Mònica, esperar que s'alinein els planetes i una dona m'estimi (no només com a amic) i anar a fer una birreta al Buenavista amb la gent del laboratori, els d'Irsi. Ho passaré bé aquests dies que em queden per aquí (quants són??).

Mentrestant aniré pensant en experiments, seguiré escoltant la música de Fellini en clau de jazz que toquen en Enrico Pieranunzi, Charlie Haden, en Chris Potter, en Kenny Wheeler i en Paul Motian, cinc músics genials, tant o més que el director italià en aquest disc anomenat (molt encertadament -no era difícil-) Fellinijazz, i guiaré la meva ment cap a algún pensament exageradament optimista, perquè sí.

Perquè ser optimista mola.

Heus aquí uns exemples de perquè ser optimista: una paella de La Gola, un pa amb tomàquet amb pernil bo, bo, una poesia de Szymborska o de Margarit o de García Montero, una canya al Cata amb els amics i Elles que passen, un solo de Di Battista o el tema Smile de Bireli Lagrêne, una font de "cazón en adobo" a la Taberna Miami de Triana o un Gin Tònic.

Optimisme exagerat, desinteressat, i sense cap raó aparent (a més de la d'estar viu i boníssim), igual que l'Ovidi deia "sortia ella de casa, perquè vull".

L'altre Guantànamo

El dia 1 d'Octubre vaig assistir amb una il·lusió tremenda, sentiment compartit amb el 95% dels doctorands de Catalunya que també hi anaven, al que l'AGAUR anomena les Jornades Doctorials i al que jo anomeno aquí "L'altre Guantànamo".

Aquestes són unes jornades imprescindibles de clausura (i repressió gairebé absoluta, i d'aquí el nom que li col·loco) en un entorn magnífic, com és Collbató (al peu de la muntanya de Montserrat), amb l'objectiu (i ho resa la presentació de tals jornades) de "millorar la inserció laboral dels estudiants de doctorat a través de la comprensió del món professional", degut a què, "els darrers anys s’han posat de manifest que el problema de la inserció professional també afecta els universitaris que assoleixen el doctorat". Primera premisa: els doctorands som uns imbècils que no sabem que quan acabem el doctorat ho tenim francament difícil per a inserir-nos en el món laboral, i, encara més, no entenem res de res que faci referència al món professional. Magnífic. Emocionant.

Només arribar, amb un pòster sota el braç (com si anéssim a un congrés internacional o a una exposició formal de la nostra feina), ens van dividir en grups de 12-13 persones dins els quals es trobaven becaris d'arreu de Catalunya i de diferents disciplines. Jo vaig tenir la sort d'anar a parar a un grup collonut de gent molt heterogènia (no només en quan a disciplines professionals) cosa que (i potser és de les úniques) s'ha d'agrair a l'AGAUR. Des d'un llicenciat en filosofia, passant per una llicenciada en belles arts i una de literatura comparada, un físic, una química, biòlegs/bioquímics, una psicòloga i dos informàtics erem els que formàvem part del grup que jo anomeno "Els Seducings" (ells ja saben de què parlo).

Bé. El primer punt del dia era entrar en contacte els uns amb els altres i, la veritat crec que va ser un dels pocs punts certament encertats: realitzant una sèrie de proves físiques i d'enginy, van fer que el primer contacte entre tots els individus del grup fos més fàcil i directe.

Les xerrades o ponències (com, de forma grandiloquent i exagerada, en deia l'organització) que van succeïr a la presentació de tota la gent del grup, van ser, segons la meva humil (però generalitzada) opinió, un desastre. Com ho van ser totes les posteriors. No hi va haver, per a mí, una xerrada certament profitosa o novedosa: tot el que van dir, absolutament TOT, ja ho sabíem previament (i ho havíem escoltat 450 vegades). Paraules buides, banals.

El segon dia, dimarts, vam trobar-nos a les 9:00h per a iniciar un projecte conjunt: havíem de pensar i presentar un producte/servei innovador. Molt bé. Inicialment dins el grup van sorgir les ganes de fer una mena d'anti-projecte (més innovador que això no hi hagués hagut res) que hagués consistit en presentar les 12-15 idees que inicialment havien sorgit (d'un brainstorming agònic i un pèl ebri -en el cas d'alguns-) i presentar unes fotos de l'excursió a Montserrat que haguéssim fet a la tarda. Repressió: arribat aquell punt, el dinamitzador de l'empresa de consultoria encarregada de portar a bon port les activitats de les Jornades, ens va obligar a què féssim el projecte innovador suggerint-nos que "ens estiguéssim d'hòsties" amb un discurs completament xapista (per la xapa que donava) i moralista a més no poder. Què bé! Estàvem tots tant contents de poder fer-ho! Tot i l'emprenyada, tot i l'ambient enrrarit que s'havia creat al grup i tot i la disparitat d'opinions a l'hora de dur a terme el projecte, finalment vam acabar fent-lo i sí, va resultar el millor (el premi del públic és nostre, i tots els Seducings ho sabem!), o com a mínim el més original. No l'explicaré aquí, no en tinc ganes (potser en un proper post).

Dimecres i dijous van ser dos dies per oblidar, degut a què destacaven en el programa un seguit de ponències lamentables i moralistes. L'únic que em va agradar va ser el seguir compartint estones de reflexió, o simplement, compartint estones amb els companys de grup, de qui, a cada minut que passava, n'estava més proper.

Tot i això el dimecres a la nit ens esperava encara un event organitzat pels Seducings, amb l'ajuda de'n Matteo, com a contrapartida al Taller (opcional) de Gòspel que ens proposaven els organitzadors: el Taller/Debat de Sexe amb la pregunta inicial (o reclam) de "Saps què és el Dental Dam?". L'afluència de públic va ser tant heavy que des de l'organització ens van haver de suplicar que féssim el taller una mica més tard perquè el Gòspel es quedava sol (i clar, es pagava, em van dir). I jo em pregunto: "Cullons, però no era opcional?". Bé, al final vam cedir a canvi de 120 cerveses a 1 euro cadascuna.

L'Oriol, l'Edgar, el Giovanni, la Cecilia, el Jordi, la Nevedna, la Nathalie, el Joan, l'Eva, l'Anna, l'Ana Belén, la Montse, la Carme, el Douglas i la "infiltrada" de la Gene, Núria, van fer de l'altre Guantànamo un lloc suportable i fins i tot divertit! Ens ho vam passar d'allò més bé, vam riure com feia temps no rèiem, i alguna cosa més enllà del companyerisme va nèixer entre alguns de nosaltres.

Tot i això, segueixo pensant que això no justifica que unes Jornades com aquestes siguin d'una obligatorietat beligerant i repressiva, i que ni una causa de força major com és la mort d'un familiar -i no parlo per parlar- sigui raó per poder sortir de l'infern en el què vam estar immersos durant 4 dies.

Sort que a l'infern també hi ha àngels i dimonis escuats amb qui oblidar les brases i el foc, o amb qui, rebossar-t'hi.

Una abraçada i un petó per tots els Seducings (sense vosaltres, el cianur hagués estat la solució més probable...).