dimarts, de juny 26, 2007

Vaig i vinc...



Vaig i vinc, eh? Res, una escapadeta per amistat, feina, cultura i oci.

El temps per anar de Würzburg a Frankfurt Hahn (que és com arribar a Reus i haver d'anar a Barcelona), de Frankfurt Hahn a Barcelona, de Barcelona a Sant Cugat, de Sant Cugat a Barcelona a veure la Maria Bethania al Palau de la Música dimecres a la nit amb la Isabel, d'anar el dijous a IrsiCaixa (el laboratori) veure el jefe enviar l'article a Blood (I hope it so much...) i saludar a la gent i ensenyar les fotos, de prendre una cerveseta fresqueta amb la gent d'Irsi al bar més càustic de Badalona i el Barcelonès, d'anar a veure "les Iaies", a la Titana, de veure alguns amics, de beure'm a alguns amics i amigues, de beure'm unes Estrelles (Damm, eh?) al Cata amb ells/es, de viure unes nits extraordinàries a les Guarraques, d'escoltar jazz a la Plaça de Can Quitèria (on és això, per cert??), de fer una "pestada" a casa els tiets (per "pestada" enténguis uns spaghettis al pesto a lo natural, amb alfàbrega de debó, no la del senyor Buitoni), ei, ei, ei, de veure els Papes, la mama, el papa, el Ferrandis, la Yisenia (ja sabeu, la família propera, la de sang, aquella que cada dia veus siguis on siguis, igual que aquells amics/gues que em beuré, amb B, que són els que Sempre hi són...), de fer unes rises, de menjar quelcom exquisit, abundant i tranquil·lament (Iaies faig una crida...!!), de fer una rentadora, de agafar alguns DVDs, alguns CDs, algunes samarretes, de veure al Halassane i menjar un Baobab (mmm... com el trobo a faltar), de passejar-me per les Guarraques a les 7 del matí amb qui quedi amb mi per allà (Miquel, Dani, Juanan...), d'explicar anècdotes, de seure a la fresca, d'anar a la piscina amb el Ferrandis, de còrrer fins a extenuar-me, de veure City Last Noise en un escenari de les Guarraques, de retrobar-me amb alguns i algunes que no pensava veure, de gaudir de la xafogor de Barcelona i el Vallés fins i tot a la matinada, d'agafar els FGC (vols dir?? per anar a on??), de conduïr una mica (me'n recordaré??), d'acomiadar-me fins al Juliol o l'Agost, de fer petons i abraçades a doju, de rebre petons i abraçades (què, tinc dues àvies, jo...), de tornar a agafar l'avió de Barcelona (aquest cop sí) fins a Frankfurt Am Main i de prendre el Deutsche Bahn (DB) fins a Würzburg.

El que es pot resumir (mai he tingut massa capacitat de síntesi, perdoni...) en un paràgraf amb unes quantes desenes de línies, espero que sigui una agradable estada a Sant Cugat, de retrobament temporal i d'alegria, de ganes de veure a la gent i de beure-me-la. De ganes de gaudir dels somriures, les cares, els gestos i les cerveses dels amics i la família i tornar de nou a l'aventura Würzburguiana amb energies renovades, alguna que altra neurona despistada o perduda del tot, i sobretot, un grapat de bons moments, records i sensacions que facin d'una ciutat estrangera, una llar còmode i comfortable (tot i l'alemany...).

Un petó de bis gleich pels de Würzburg... i un altre de Hallo, wie geht's? pels de Barcelona!

divendres, de juny 22, 2007

Els voltors fan turisme

Reportaje EL PAÍS; R. MÉNDEZ - Madrid - 22/06/2007.

200 ejemplares leonados del Pirineo dejan su hábitat por la falta de carroña

"En 2002, en plena alarma por las vacas locas, la Comisión Europea prohibió dejar ganado muerto en el campo. En su día casi nadie se opuso, parecía sensato acabar con los muladares, los recintos en los que desde la Edad Media se abandonaban los cadáveres. Cinco años después, no se sabe si la falta de carroña en el campo ha evitado la enfermedad, pero su impacto sobre el ecosistema es enorme: los oseznos se mueren, los buitres atacan al ganado vivo y el martes aparecieron 200 buitres del Pirineo en Holanda para asombro de media Europa. Ayer iban por Alemania tras pasar por Bélgica."

Què us sembla?? Ara resulta que els voltors emigren a Alemanya en busca de carronya (està al diccionari, ho juro)... Ja em diràs tu. I a més, es veu que fan turisme perquè passen per Holanda (són uns putus fiesterus els voltors, no fotis... segur que van parar a comprar teca) i per Bèlgica. Dedueixo, que a més de fumar, els hi agrada la bona cervesa perquè a Bèlgica, una altra cosa no, però cervesa... I ara mite'ls, a Alemanya, saps? Jo encara no n'he vist cap per Würzburg però us ben asseguro que si en veig un li foto un tret, que encara em prendrà per carronya (de la cara de mort que faig degut a la ressaca d'absenta d'ahir) i m'arrancarà els ulls.

Això de la globalització està fent molt mal. M'imagino la platja artificial aquesta que han posat a la vora del riu Maine de Würzburg (rollo París però en modest), infestada de voltors prenent Mass Bier o Pils de 0,5l. i cantant en l'idioma voltor "Moza... sírvame otra copa rota, sírvame que me destroza ésta fiebre de obsesión...".

I ull, que el final del reportatge és brutal:

"El Gobierno ha aprobado un decreto para alimentar a las aves necrófagas en casos extremos. Que alguien se lo diga a la bandada de Alemania."

Això dic jo, que els hi diguin als voltors que rauen per aquí... Com les pensen alimentar?? M'imagino a l'Hereu matant sense sostre i deixant-los a la intempèrie perquè amb l'olor a putrefacció les aus necròfagues sentint la irresistible necessitat de tornar d'Alemania.

Jo dic que no, que aquí, amb la cervesa i els schnitzels els voltors han deixat la dieta a base de cadàvers... de ben segur que sí.

Pfffff!

dijous, de juny 21, 2007

Les Guarracas i la Festa Major

Ja hi tornem a ser... Un altre any i unes altres "Guarracas". Aquest és el nom que en Berto, prota incondicional del grup humorístic El Cansancio, que recomano molt, li posava a les Barraques de Festa Major de Sant Cugat del Vallés l'any que van venir a presentar l'espectacle La Apoteosis Necia. "Donde están las Guarracas???" deia el tiu...

M'explico. La setmana que ve, concretament el divendres 29, comença a Sant Cugat del Vallés, poble piju d'un servidor, un dels events més esperats de l'any: les Barraques. Tothom deu conèixer a hores d'ara què són, com són, quins i quants milions de persones hi transiten, què beure, què veure, qui veure, qui beure't... Ja ens entenem. I qui no ho sàpiga, per favor, que s'hi acosti. Jo, només us dic, que tot i estar en terres alemanes, m'hi passaré com no podia ser d'altra manera. El dimecres prenc un avió cap a Reus (això de Ryanair és el què té, et permet conèixer altres províncies...) i em planto allà el mateix dimecres a esperar que obrin.

De fet, l'avantatge que tinc és que sempre hi tinc Barraques amigues, com la de la Secció d'Esquí del Club Muntanyenc Sant Cugat, on hi ha el Marc i l'Anna, els meus cosins estimats, els quals em conviden a una copa sí, una altra també. Cubates a manta. I així acabem... sabeu? Sempre hi ha el recurs Esplai Sarau, menys estirats, però amics i que si més no els hi pots dir que el cubata de güisqui no te'l carreguin massa de cola que després... I... Tatxán!!! Aquest any hi haurà una barraca de la nova Secció Jazz de l'Associació de Música Moderna (o com es digui) i hi ha el Arnau, els Bessons i més amics a qui fer una visiteta. Per si no n'hi hagués prou, hi ha la Barraca de la JERC (Pau a veure si ens estirem aquest any... que sou més garrepes que el Puigcercós), la dels Diables, la de Dissidència Sònica...

I sinó Qualsevol, que per això estan les Guarracas... per a conèixer les entitats de Sant Cugat i tajar-te amb/per/sobre/dins/en/contra/supra/intra/de/desde elles. Dic jo...

A més de les Guarracas, aquest any, i cosa que em famolta il·lusió a mi, però a d'altres potser no tant (que s'hi posin fulles, doncs...), hi haurà tres concerts destacats de JAZZ en VIU. Sí senyor! Ja era hora... Però no grupets de pà sucat amb oli... no! Aquest any, gràcies a l'impuls de la nova Secció de Jazz que us deia, creada per l'Arnau i els Bessons, l'Ajuntament ha posat una pasta i porten a grups de renom de l'escena jazzística catalana: Carme Canela Quartet, Aníbal Martínez Quintet i oju, el plat fort, Llibert Fortuny Electric Quintet grup amb qui puc intentar impressionar a les estrangeres (encara cap s'ha quedat impressionada, ja us ho dic ara...) dient que he tocat (jo i el Dani Daniel) amb el bateria (Dani Domínguez!!!) i el baixista (David "Tha Beat" González!!!) uns quants temes a la plaça major de Gòsol. On?? Busqueu-ho en el mapa de Catalunya, cullons. Rollo pachanga jazzística val, però he tocat amb ells... eh? I vosaltres no.

Ah, i me n'oblidava!! El divendres a les 20:30h de la tarda hi ha el "IV Llitboard" (un concurs de baixada de carros casolans, a poder ser en forma de llit...) i aquest any crec que hauríem de participar-hi. Demaneu informació i inscriviu-vos a llitboard@gmail.com. Organitza: Secció d’Esquí del CMSC. Lloc: av. de Francesc Macià amb c. de la Torre. Es nota que ho organitza el meu cosí, eh?? Jeje...

Només em queda dedicar un brindis amb cervesa alemana de Würzburg (Würzburguer Hofbrau) per les Guarraques d'enguany, els concerts de Jazz i la Secció d'Esquí del CMSC, en concret, pels meus cosins Marc, Anna, el meu germà Ferrandis i tots aquells amics i amigues que llegiu això!! Vull veure-us per allà!!!

PROOOOOOOOOST!!

dijous, de juny 14, 2007

Camí de l'infern dels sons més estrambòtics

D'aquí a 40 minuts aproximadament tinc classe d'alemany... Grrrrrrrr... ja començo a tenir calfreds... Us ilustro el camí que m'espera...

Es un camí de sons estrambòtics, consonants i més consonants, i una titxer més aviat "chapada a la antigua" i amb unes ulleres rollo Agata Ruiz de la Prada que provoquen malsons i paranoies. Somio que apareix ella, la titxer, entre el camp de sègol i diu "Nein, ich bin nicht Belinda, ich bin Nosferatu... hihihihihi" (perquè si us fixeu, l'onomatopeia de riure no és igual que en català o castellà, els capullos hi foten una h... és però un riure maquiavèlic, tingueu en compte...). A veure si aprenc a dir "les teves ulleres són lletges del cagar" i li puc dir un dia.

Mmmmmm... I què porto al sopar d'aquesta nit a casa la Micha? Cervesa??? potser sí, mai queda malament i sempre entra ben fresqueta. Però i de menjar?? Castanyes??? No és época, no??? Anxoves de l'Escala?? Llonganissa de Vic?? Fastucs?? Mel i mató?? Pernil país?? Un Whopper?? Patatas grandes?? Quiere el menú súper o maxi-hiper-súper por solo 50 céntimos más??? Quiere patatas regular fit o fucking crispy??? Le gustan rubias o morenas?? Tiene pérdidas de orina?? Todavía no menstrúa?? Ha vencido ya su miedo a la oscuridad??

Tatatatatatatá! Yuhuuuuuuuuuuuuuuuu!

Gurbai.

dimarts, de juny 12, 2007

El senyor de les xancletes

Ahir vaig viure una experiència inolvidable, un fet curiós i irrepetible. Crec que l'heu de conèixer. A mitja tarda, després de sortir de casa vaig tenir una conversa amb alemany amb un senyor. Bé, ell en alemany i jo en morse...

La cosa va anar així: vaig sortir de casa (en aquesta pausa s'aconsella agafar aire...), tot estiuenc degut a la calor insoportable que està provocant el canvi climàtic i que afecta a la zona sud d'Alemania com afecta inevitablement a altres parts del planeta i fa que el deglaç dels pols sigui cada cop més preocupant per alguns però no tant per mi perquè jo estic per altres coses, i em vaig ajupir per mirar què redimonis tenia entre els dits dels peus ja que les xancletes de pasucatamboli que duia m'estaven fent un mal de cal déu. Immediatament, un home que caminava tot cofoi per l'acera es va adonar de que m'obserbava el peu i tot somrient, com si tingués a veure amb ell, com si fos el seu peu, em digué quelcom en alemany tipus "was ich desh trumen drimel mulita francis" (o alguna cosa així). I jo que li dic "Ja, ja..." (no és un riure, és un si, si, el que vosté digui...). I l'home, poc satisfet amb l'eloqüent resposta, em va fotre un altre rollo tipus "was ist daina kurtz wein fest in dreiman wöfel bratswurt komme aus klinsmann" (com abans tot somrient i complagut). I jo: "Ja, ja" (el meu vocabulari en alemany, com veieu, és més extens que la patagonia).

I ull que l'home, encara flipo, se'n va anar satisfet, com dient, "hòstia, quin paio més simpàtic" i sobretot, i és el més sorprenent, pensant-se que jo havia entés alguna cosa... quan no havia entés un borrall (pel que podem deduïr que possiblement el tio reia perquè m'acabava de dir: "ets un imbècil integral per portar aquestes xancletes de platja pel meu poble alemany, vés-te'n a la Barceloneta immediatament a caçar crancs i un cop en tinguis un bon nombre te'ls introdueixes un a un, i sense treure'ls-hi les pinces, per l'orifici anal i si no ho fas t'estaré guardant rencor tota la meva vida d'alemany ordenat, disciplinat i ros" i jo li havia contestat que sí, que sí...).

I jo que me n'alegro.

Aquest dijous (per fi Déu Nostre Senyor Del Cel i de la Terra ha atès les meves pregàries) faig la segona classe d'alemany.

Ara quan em torni a trobar al senyor de les xancletes en comptes de respondre "ja, ja" li podré dir "ja, ja, ich bin idiot".

Què bonic és aprendre idiomes... eh?

dilluns, de juny 11, 2007

Els nostres secrets

Mozart a l'aire lliure i en un marc incomparable. Sí, senyor. D'això en dic jo una vetllada plàcida de diumenge vespre... Ahir, una amiga alemana, la Sarah, que, afortunadament per mi ha estat a Perú i parla un castellà gairebé perfecte, em va convidar a anar a un concert de Mozart als jardins de la Residenz, un dels monuments més espectaculars de Würzburg.

La tal Residenz, és la principal obra barroca del sur d'Alemania i un dels palaus més importants d'Europa (així resa la pàgina oficial de Würzburg). És patrimoni mundial de la UNESCO i així us podeu imaginar els jardinets que té, eh? Com la terrassa de casa meva... Igual. Es veu que durant la Segona Guerra Mundial la part central es va salvar de les bombes mentres que la resta va ser destruït. Aquest alemanys però hi tenen la mà trencada amb això de la reconstrucció... Quin remei!!! S'adjunta foto... perquè pugueu gaudir-ne una mica:



Així doncs, cap a les 19:30h. estàvem fent cua per comprar les entrades (aquests alemanys ténen un ordre, cullons, unes cues tant perfectes... mare de déu! Que n'aprenguin a Espanya... que n'aprenguin!) i cap a les 20h. ja ens van deixar entrar. Vam estirar una manta als jardins que aquí dalt veieu i apa... Un vinet i a esperar que començés el concert.

Música plàcida (un pèl massa Mozartiana...) però fàcil i digerible (m'imagino un diumange amb Wagner al mateix lloc i potser dilluns no vaig a treballar, saps?!) i un vinet negre, dolent, però fresquet. I sobretot, bona companyia, eh? Hi havia unes 7 alemanes... una de les quals de tant rossa tenia el cabell blanc (com molt bé va apuntar la Sarah) i un sol alemany que voldria calificar de típic-xulopiscines-que-porta-un-polo-verd-que-fa-por-però-té-una-nòvia-que-encara-en-fa-més-de-lo-bona-que-està. Sí.

Va ser, si més no, curiós. Estirats a la manta, amb la Sarah, ens deiem coses en veu baixa perquè ningú se n'assabentés... Ni tant sols Mozart. Eren els nostres secrets. D'ella i meus. De ningú més.


Ssshh...

dijous, de juny 07, 2007

Primer sopar a Can Funfunfunsich

Can Funfunfunsich, aquest és el nom de la meva nova i temporal llar a Baviera. Sí, sé que és un nom absurd, estúpid, imbècil i tots els insults que s'us acudeixin, però m'agrada. M'agrada la sonoritat. I m'agrada perquè em fa riure, la paraulota. Amb lo fàcil que és dir cincuanta-cinc i aquest alemanys caparruts s'entesten en dir "funfunfunsich". Què grans que són! Entre la manca de vocals i els sons xistosos, estic que no dormo.

Ahir vaig fer la meva primera classe d'alemany. Mare de déu senyor. N'hi ha per llogar-hi cadires. Ja us ho dic ara: això no és una llengua, és una venjança, una tortura, un suplici, un maleït cop de pal. No hi ha qui s'aclari. Però bé, diuen que el més dicífil és el principi, que després, un cop li has agafat el "truquillo" ja vas més alleugerit. Mentida. Sé que ho diuen per animar-me...

A més a més, he acudit a tu Bròquil per explicar-te que a la nit va haver-hi festa a casa. Bé, festa, un sopar amb una de les millors truites de patates que mai he fet (serà per la gana que tenia??) i uns spaghetti d'allò més complets (tomàquet, all, ceba, pebrots tricolori, xampinyons, carbassó i pastanaga... ahí queda eso). Eren les 21:30h. i estava esperant amb devoció que arribéssin l'Indi i la russa, l'Alina, que sabia, si venien, serien puntuals. Res... Eren les 21:49h. i a casa estàvem la truita, els spaghettis i jo... Ningú més. Què trist! Vaig pensar, com no vingui ningú em sentiran. Em sentiran plorar els veïns, volia dir... Cullons. Tota la tarda cuinant com un tonto perquè no vingui ningú... Iep?!! El timbre. Espera que encara farem festa. Era el Carde, un dels gallecs, que acudia, segons ell, puntual a la cita amb una ampolla de licor d'herbes (mariconades, dic jo). Deu minuts més tard, cap a les deu, i després que el Carde i jo ja ens haguéssim begut unes cervesetes, va arribar l'estimada Julia i un amic seu d'orígen rus però alemany de nacionalitat anomenat Roman (em sembla recordar...). La Julia havia patit un atac repentí dels seus i s'havia fotut a dormir de 19h a 21h. Ja em diràs tú... I llavors la cosa va començar a despertar: sí, sí... Van venir l'Enrique (gallec 2nd) i la nòvia, la Maria (que acabava d'arribar de Reikjavic, Islandia), la Micha (alemana) i la seva amiga Andrea (que no calla ni sota l'aigua) i finalment, el que faltava pel duro, el de la truita més gran del món, el Paco (Palentí, si es que es diu així, no confondre amb Palestí). Així doncs ja erem un bon grapat però sense la companyia russa i india. Bé. Vam sopar i vam beure. Només dir-vos que com a aperitiu, a més de la cervesa, vam fer uns xarrups de licor d'herbes (mariconades, ja us dic). La truita era realment magnífica. Una de les millor que he fet mai. I tinc un truc que em va ensenyar el Paco. No no us l'explicaré que encara el patentarieu. La cosa va acabar amb xarrups de vodka, primer sol i després amb taronja, per allò de l'estalvi.

I us podeu imaginar com vam sortir de casa. Una mica del revés... sí. I cap al Loma. Aquest tal Loma és un bar modernet del centre de Würzburg, ple de joves modernets, i música moderneta per gent moderneta i amb cambrers i cambreres modernets servint begudes modernetes i modelets modernets a doju. Però m'agrada. A mi em van aquests ambients modernets. Jo, a vegades, em vesteixo modernet també... i tot i que la resta de mi no acompanyi. Bé i això. Güisqui amb cola. Però güisqui amb cola que semblava cola sola i de l'Hacendado (o del Lidl, si voleu, que estem a Alemania, cullons...).

Sortint del Loma vam anar a la Verbindung. I això s'ha d'explicar. Les Verbindung (ho vaig veure escrit així, espero que sigui correcte) són unes festes rollo película de Hollywood, amb moltes dones, molt alcohol, molt desfase, molt de morro, molta gent, molta calor, molta música a tope i molta taja, que organitzen una espècie de Confederacions o Sectes o Nosequí. Es un cristo de cuidado... Ahir quan vam arribar al Soto i a un amic seu els havien fet fora ves a saber perquè (ells deien que s'estaven intenant lligar a la nòvia d'un dels organitzadors, i es clar, a aquest no li va quedar més remei que fer-los fora) així que la resta, la gran majoria vam decidir recular i anar a dormir.

La ressaca ha estat maca també. I el transport d'avui... ull, també.

Marxo cap a casa que he de dormir una mica i veure el resum del Roland Garros (cullons, hi estic enganxat...).

Gràcies per tot, i Carde, la propera vegada, porta algo amb cara i ulls cullons com la Micha (un ampolla de vi negre) o els Enrique-Maria (Vodka, cerveses i una ampolla de suc de taronja). Això és una festa, no un licor d'herbes de Galícia, cullons...

Funfunfunsich.

P.D. M'he saltat d'explicar el viatge a Hamburg però ull que potser el proper post tracti sobre aquest i vagi acompanyat d'alguna que altra foto magnífica... Espero les de la Micha. Que n'eren de bones!!