dilluns, de juliol 30, 2007

Espero curarme de ti

Espero curarme de ti en unos días. Debo dejar de fumarte, de beberte, de pensarte. Es posible. Siguiendo las prescripciones de la moral en turno. Me receto tiempo, abstinencia, soledad.

¿Te parece bien que te quiera nada más una semana? No es mucho, ni es poco, es bastante. En una semana se puede reunir todas las palabras de amor que se han pronunciado sobre la tierra y se les puede prender fuego. Te voy a calentar con esa hoguera del amor quemado. Y también el silencio. Porque las mejores palabras del amor están entre dos gentes que no se dicen nada.

Hay que quemar también ese otro lenguaje lateral y subversivo del que ama. (Tú sabes cómo te digo que te quiero cuando digo: «qué calor hace», «dame agua», «¿sabes manejar?», «se hizo de noche»... Entre las gentes, a un lado de tus gentes y las mías, te he dicho «ya es tarde», y tú sabías que decía «te quiero»).

Una semana más para reunir todo el amor del tiempo. Para dártelo. Para que hagas con él lo que quieras: guardarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura. No sirve, es cierto. Sólo quiero una semana para entender las cosas. Porque esto es muy parecido a estar saliendo de un manicomio para entrar a un panteón.

Jaime Sabines

dijous, de juliol 26, 2007

Somni d'una nit d'estiu

“La felicidad es no tener que pensar en ella”. Séneca**

Avui m’he llevat i no era al meu llit. No, no per sorpresa, doncs ahir, ben conscient i sobri vaig adormir-me prop d’aquella, la seva pell morena i calenta com la sorra de la platja de Baracoa.

És amiga meva. I ho és des d’abans d’ahir, com aquell qui diu. Ja hem dormit dues nits junts. I es fa estrany. Potser hauria d’haver estat més fort ahir. Dir-me: “No, ves-te’n a casa”. Però vaig caure-hi. No és fàcil el “no”. I encara menys quan la plàcida nit s’atansa tant que gairebé et cau al damunt, estrepitosament i dolorosa. Sóc feliç de tenir-la. D’haver-la conegut, sóc feliç. I la felicitat em surt per les orelles, se m’escapa en un somriure mentre parlo amb en Chakri, m’abraça quan em diu que és bonic llevar-se i llegir la nota que, a llapis, li he deixat escrita sobre la tauleta de nit.

Aquesta nit d’estiu, abans de somniar, no hi ha hagut més amor que el que deixaven entreveure els seus ulls de son i el seu somriure sa i enèrgic mentre jo escoltava inquiet i indecís els seus riures inocents i adolescents reflexos de l’estrés acumulat durant el dia… No hi ha hagut més que les carícies d’unes paraules prop de l’oïda, i d’unes mossegades a l’orella, aquella orella seva tan petita i tan rodona que podria fer perdre el sentit. “És la parte de mi cuerpo que más me gusta” – em va dir, en algun moment-. I jo pensava: “A mi també”. Això, i els teus ulls negres com la nit al desert del Sàhara. Això, i els teus llavis, impacients entremaliats. Això, i la teva pell, calenta i torrada. Això, i les teves mans tímides, petites. Sí. M’agraden les teves orelles. M’hi perdria a cada moment. Però també em perdria per entre els teus pits, intentant buscar un sentit a alguna de les coses que dic o que faig. I en els teus malucs que son com la primera flor que neix en un camp nu, erm, quan arriba la primavera.

(Miran-te...)

El que fa mal ara, o crea un sentiment estrany i trist com la malenconia, és el fet de saber que no podré llevar-me cada dia al teu costat. Te’n vas. Marxes uns dies, o un mes, o un temps... I jo em quedo aquí, necessitant un llarg dia finès, un llarg dia finès tan llarg com 40 dies normals i corrents, per seguir parlant amb tu. Un llarg dia finès amb dues taronjes al cel: la lluna i el sol. Vull un llarg dia finès per seguir parlant amb tu*.

Deixa’m descobrir-te. Deixa’m seguir somniant a ser amic teu, dins aquesta càlida boirina. Deixa’m conèixer-te millor a través de la teva veu de nas i la teva picardiosa i perspicaç harmonia. Dona’m la mà i caminem. Caminem fins que el parc de les nostres hores, d’aquests moments que ara vivim, s’acabi.

De moment, t'espero aquí. Avui tot comença.

(*Nota important: aquest final és un plagi traduït al català d’una poesia de Bernardo Atxaga del llibre -Canciones XI. "Poemas & Híbridos"- però com que la SGAE no em té linkat encara i no crec que, de moment, passi pel Bròquil, em permeto el luxe de citar-ho aquí i fer-ho meu. En Bernardo hi està d’acord, per suposat).

(**Gràcies per la reflexió. T'estimo, Xavi)

dimecres, de juliol 25, 2007

¡Hay que follarse a las mentes!

El placer no está en follar, es igual que con las drogas. A mi no me atrae un buen culo, un par de tetas o una polla así de gorda. Bueno... no es que no me atraigan...¡Claro que me atraen! ¡Me encantan! Pero... no me seducen... Me seducen las mentes, me seduce la inteligencia, me seduce una cara y un cuerpo cuando veo que hay una mente que los mueve y que vale la pena conocer...

Yo hago el amor con las mentes, ¡Hay que follarse a las mentes!

Del personatge de Dante, del film “Martin Hache”

dimarts, de juliol 24, 2007

El Bròquil estrena capçalera!!

A que és xula? Opineu, jovent, opineu...

Ara, teniu en compte una cosa: a mi m'encanta la nova capçalera, i m'encanta el meu blog! Així que... ho teniu difícil perquè canviï d'idea...

I aquí us deixo una cançó de regal:


Damien Rice... quin nou disc!!!

dilluns, de juliol 23, 2007

Petit hommage al meu blog i a Michael Brecker

Adherint-me a la iniciativa de'n Leanan (na Leanan, correcció necessària... perdoni senyoreta) i degut a la insistència de'n Perdi, vinc a dir-vos que sí, que m'encanta el meu blog, que m'agrada escriure-hi i que em llegiu i que em feu comentaris... però és que a més a més, a vegades em poso turgent llegint-lo i rellegint-lo... que m'excito, vaja... Sóc tant sensual, tant tremendament irresistible... I un capullo també... Però què bé que em sento escrivint això, i què feliç que sóc, i prenent les paraules d'un text d'un gran amic que potser un dia em deixarà penjar aquí com a post, finalment us diré: Hòstia puta, quina tranquil·litat!

I per celebrar la grandesa del meu blog, les magnífiques reflexions, els posts inacabables i indefinibles, les poesies més belles i tot això que us ofereix, aquí us obsequio amb un video d'un temassu (Delta City Blues) de l'increíble saxofonista de jazz Michael Brecker, tristament desaparegut degut a una leucèmia fulminant ara fa cosa d'un any. Aquest és el meu petit hommage al meu blog i a ell, gran intèrpret, explorador incansable, músic versàtil:



I a qui no li agradi el jazz té dues opcions: no clickar per veure el vídeo, o posar-s'hi fulles.

I s'ha acabat el bròquil!

diumenge, de juliol 22, 2007

BeeMan

El divendres passat em va picar una abella a l'espatlla a la sala de radioactius del laboratori d'Alemania on sóc.

La meva pregunta és: em passarà (com deia en Xexu) com li va passar a en Peter Parker i em convertiré en una espècie d'Home Abella mutant, que podríem anomenar, per fer-ho més Hollywoodienc, BeeMan? O tant sols el dolor i la picor que vaig tenir el divendres eren degudes a la picada d'una abella normal i corrent, de les de tota la vida, que fan mel i fan la guitza i van d'aquí allà amb aquelles "potes" plenes de polen...

Si realment era una abella mutant, o radioactiva, deixo constància aquí de com podria acabar la meva persona:

Bé, he de confessar, que no vaig veure cap abella, ni cap aranya, ni cap insecte volador picador... és a dir, no tinc la certesa de que fós una abella el que em piqués. Per tant, i obrint la ment al màxim, també podria convertir-me en un camió de tres eixos o en un tros de pà en tomàquet amb pernil. Si em deixéssiu triar, triaria Johnny Depp per allò de què agrada molt a les noies...

Aquest matí però al llevar-me m'he notat com més àgil... No sé perquè, quan m'he trobat amb el rus del laboratori, s'ha dirigit a mi com a Gregorio... Vaig a fer un mos, que he vist un pot de mel a la nevera...

dijous, de juliol 19, 2007

L'ART en petites dosis...

Primer de tot volia agraïr-vos a tots els que em vau fer arribar una felicitació ja fos tipus SMS, mail, Blog, via MSN, via trucada telefònica o via Stripper i chec de 5000 euros, el dia del meu aniversari (pels despistats: 13 de Juliol: ei, i cada any cau en 13 i en Juliol, eh? És lo bo que té...).

Els que no em vau felicitar us perdono la vida, de moment. De fet, jo sóc el primer en oblidar-me dels aniversaris. Ara estic començant a aprendre-me'n algún donat que el dia que vaig haver de fer el calendari del Pau J. vaig fer un Excel estupendíssim on hi sou tots (o gairebé).

Aquest post és per dir-vos que sí, que efectivament hi va haver celebració d’aniversari i de les bones. Cullons que si ho vam celebrar! Resulta que el dia 14 era l'aniversari de la Julia, la sevillana de Wúrzburg, i vam fer una celebració conjunta. Oju que ve:

D'entrada vam trobar-nos amb tota la colla pessigolla de Würzburg en un BierGarten que és com una especie de bar a l'aire lliure, amb taules de fusta (rollo Oktoberfest) i on pots prendre una cervesa rere una altra i menjar Bratswurst i patates fregides (menjar sa...) i beure més cervesa, o vi blanc (d'aquest traïdor, traïdor, sobretot pel cap, el dia després). Faig una llista (genèrica, poc acurada) dels presents:

Julia + Raul (nòvio) -Increíbles persones, amics incondicionals, “salero”, “gracia” i “ole ole y ole con los caracoles” Festa assegurada-. El Raul venia amb un amic americà que està visquent a Munich... en Sam. Sí, el tío Sam.

Gallec (Enrique) + María (nòvia) –bufff... què dir... son entranyables, es van currar lo dels regals que després us explico-

Micha – l’amiga alemana rosseta i riallera que Sempre hi és, i Sempre riu, i amb qui Sempre t’ho passes bé i gaudeixes de la nit... i a qui li ha tocat molt l’ombra (definitivament jo crec que no fan sostenidors tant grans... els deu haver de demanar expressament per ella).

Sarah – l’altre alemana, molt amiga (i més que m’agradaria...), preciosa, que parla castellà millor que jo, balla salsa i em va ensenyar a ballar bachata aquella nit (tampoc era tant difícil), i a qui li ha tocat també força l’ombra.

(Incís: Les alemanes que conec, la majoria són d’obaga. Ya te digo).

Carde – l’altre gallec, tío putamare. Gran triumfador amb les dones. Li fot morro. És un puto crack-.

Marc Soto + amics seus alemanys– el sancugatenc rastafari i amb ganes de reventar les nits i no pensar en l’endemà. De fet em sembla que no pensa at all-.

Noelia –noia d’Àvila, amb un morbo de Würzburg a Sant Petesburg passant per El Cairo, a qui encara li dec un ball... está mig embolicada amb el Gonzalo (no ho podré entendre mai...) i amb un suïs. Amb mi, malauradament, encara no-.

Gonzalo –xulo piscines, una miqueta feixista i masclista declarat, però que si més no, doncs mira, quan no fa comentaris despectius i posa cara de fàstic, cau bé i tot... o no, què vols que et digui, a mi me la porta bastant fluixa-.

Tere, Georgi, Cris, Marta, Maria and so on: miscel·lània de gent que he vist poquet però que la majoria em cau puta mare (per exemple la Marta, una vasca bonísssima, i el Georgi un rumanés que parla 5 o 6 idiomes a la perfecció i que és un putu crack...). La Tere i la Cris són dues informàtiques (Andreu, pren nota: les informàtiques fora de Catalunya no vesteixen només de negre i porten pircings a tot el cos i són satàniques, tot el contrari, són angelicals, estant més bones que el pa bimbo i són simpàtiques, agraïdes, sinceres, generoses...).

Total, que erem 20 o 25 i vam estar bebent cervesa (molts litres) i liant-la al Biergarten fins que va venir l’hora dels regals. Oju amb els regals! El primer que vaig obrir (i a la Julia li va caure un igual però en groc) era un barret en forma de pastís d’aniversari i es clar “póntelo, póntelo...” (com que no fotia calor, i jo allà amb el barret, saps??). Segon: gayumbos de ralles força fashions (dic jo, “cullons!, encara seran regals seriosos...” però no). Tercer, una tasseta i un got de xupito de cerámica amb el nom de “Gerald” (en alemany) escrit. Lletjos però divertits... si més no... Quart: joc de pòquer amb dues baralles de cartes, un tapet, o com es digui, i fitxes de colors per apostar-se la casa, la dona i els fills. Profesioná totá. Ole. What else? Mmmm... Cinquè: tanga de caramel i altra vegada el “Póntelo, póntelo” i jo allà amb els pantalons i el tanga posat i el putu gorro, que semblava un florero. A veure. I a beure. Sisè i setè regal: uns objectes força peculiars; un era una figura d’un tio grassonet i amb ulleres i una nàpia grandiosa (no era jo, eh? pels que ho estigueu pensant) que s’estira els pantalons de tal manera que se li veu un penis diminut però visible (reitero: no sóc jo...) i en els pantalons, com que són molt amples hi venien caramels (en concret M&Ms). Me n’he adonat que segurament no us fareu una idea del ninot amb la merda de descripció que he fet però és que tinc calor, és tard i vol ploure. Què més dóna! Ja us enviaré una foto! És graciós. I de segon, el mateix tío (que no sóc jo) estirat (fet de porcellana) i amb un got que se li col·loca a l’esquena i un respall de dents que se li introdueix pel cul. Sí, sí... així mateix. Ja veieu.

A la Julia li van caure unes manilles, unes enganxines de la broma, un joc eròtic... Molts objectes sexuals, com veieu. Estem malalts. I sense tractament.

Un cop acabada la ronda de regals i ja una mica torts de cervesa vam decidir anar a l’ART, una discoteca el nom de la qual no reflexa massa bé la qualitat dançaire ni molt menys els individus/es que t’hi pots trobar a l’interior. En altres paraules, que no hi ha art per enlloc en aquell local. El nom com a molt podria d’escriure a la cambrera rossa en el cas de que portés un OBRA al davant... està boníssima. Tot i això, us ho dic de debó, jo crec que té tres neurones (i a més discuteixen entre elles i no s’acaben de posar d’acord, mai) perquè quan li demanes alguna cosa, tipus Gin Tonic (ja sigui en alemany, en anglès, en turc o en austro-húngar, molt difícl no és: “Gin” i “Tonic”) es queda mirante com pensant “Què m’ha dit, què m’ha dit??” i quan mou una parpella, a nivell de reacció, i et penses que es posarà a moure fils, no sé, agafar un got potser i posar-hi gel, per exemple, i buscar l’ampolla de ginebra, doncs no! Et torna a mirar fixament se t’apropa i et diu “Was?” (que en alemany vol dir “què?” però que de la seva boca vol dir “Perdona què m’has dit?? Saps que passa és que vaig nèixer una mica abans d’hora i em falten uns minuts de lucidesa, és a dir, el que em passa és que tu em dius el que vols, ho processo una mica, fins a un cert punt, però ho oblido en 3 milisegons, o si més no, oblido el que he de fer, com actuar i per això acudeixo a tu, de nou”). Un nen de tres anys acabaria abans. Triga de l’ordre de 15 minuts en posar-te una copa.

M’he perdut.

A sí, l’ART. Doncs això que vam anar a l’ART, una discoteca que podríem anomenar espaiosa (és la millor característica que té, de fet). La resta a Würzburg són massa petites i ens hauríem mort d’asfixia. A l’ART era nit de Salsa o “noche latina”, com deien ells. I lo bo del cas és que un individu que venia amb nosaltres i que abans he oblidat mencionar, potser expressament, en DJ Erik, que té més tela que la Carmen de Mairena, té contactes pel fet de ser DJ (ara, que si ell és DJ jo sóc jugador de futbol professional... saps?) i a l’arribar, així per la cara, perquè era el nostre aniversari ens van regalar 2 ampolles de champagne. Dolent, per cert. Dolent i calent. El cava no saben el què és.

I vam ballar tota la nit salsa i bachata i reaggetón. La meva cosina hagués gaudit com mai! I la Núria i les demés amigues reggetoneres, eh? Doncs vaig agafar-me a la Sarah, la alemana salsera (que ha estat a Perú i parla l’espanyol que te cagues) i ballant ballant m’anava deshidratant i anava demanant Gin Tonics. En total? Molts. No sé però 5-6 segur que van caure (més els 4-5 litres de cervesa que portavem al damunt). I la gent liant-la ballant a fondu... I el Raúl, el nòvio de la Julia amb una papa que no s’aguantava de peu! I el Carde, el gallec, fent de les seves. I el Gonzalo controlant, amb aquella mirada controladora (valgui la redundància), què feia la Noelia. I jo ballant amb la Sarah, la Julia, la Noelia (quan el Gonzalo anava al lavabo o s’allunyava un moment...). I passant-ho bé, de debó. Ufff... Però això sí, l'ART, la discoteca, en petites dosis per favor...

I al sortir que no volia marxar. I no volia que marxés la Sarah. O millor dit, volia marxar amb ella... Volia dormir amb ella. I una discussió sobre l’amor i el sexe amb el Marc pel camí... (veure i/o llegir "Indefens").

Total, que ho vam passar de puta mare però el final va ser, agredolç. Sóc un impacient. Un dia d'aquests escriuré sobre això.

La Julia és tremenda. Ara corren per Würzburg 7 amigues seves i 3 amics de Sevilla... Ufff... Ahir també es va liar grossa. Vam anar a l’Airport, una discoteca infernalment gran i plena i calurosa i... no diré a l’hora que he arribat al laboratori.

I punt.

dimarts, de juliol 17, 2007

Indefens

El amor no se manifiesta en el deseo de acostarse con alguien,
sino en el deseo de dormir junto a alguien”
Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

Enamorar-me?? Encisar-me d'algú?? Sentir-me més que atret per una mirada, uns malucs, un caminar?? M'ha passat tantes vegades, i tantes vegades he caigut, que em sento indefens i alhora inútil i estúpid. No hi ha res a fer. No es pot controlar. L'amor t'atrapa i no te'n pots desfer tant fàcilment. Tot i que hi hagi algú que es cregui més fort que la neuroquímica dopaminèrgica i serotoninèrgica, us dic jo, bioquímic empedernit i convençut, que no hi ha res a fer. "No, aquella noia no m'agrada... Bé, sí, una mica, és maca i em cau d'allò més bé, però no n'estic enamorat...". Un cop has pronunciat aquestes paraules (o frases del tipus "que la donin", "passant d'ella", "no en vull saber res", "ja em trucarà quan vulgui", "ja ens veurem, si ella vol..."): patapám! Ja hi som. Altra vegada. A patir. I a gaudir del patiment. O a patir del gaudi. Ahhhhhhhh... Mmmmm...

Sí, ja sé. Això està ple de típics tòpics... que em repeteixo més que l'all cru i que ja ho sabem tot això. Sí. Però és que hi ha gent, que em permeto la llicencia d'anomenar il·lusa, que encara viu en aquella madura etapa de l'Erasmus a Würzburg que consisteix en el "fóllate-la, si és una guarra" (paraules textuals d'algún individu conegut que mantindré en el bicarbonat). Sí. L'únic fi del seu, i de molts Erasmus, és follar. Molt bé! Aplaudiments!! Una ovació, per favor!! Magnífic. I sense dubte, crec, és l'únic fi de la seva vida. I emborratxar-se perquè sí (que també és una gran fita). O així ho sembla. I jo em pregunto. Un cop han arribat a l'orgasme, han sentit aquell plaer absolut acompanyats d'algun desconegut/da i són al llit de boca terrosa... què pensen?? Dormen tant sols?? És que pensen, alguna vegada?? Existeix en la seva consciència un sentiment d'amor cap a alguna persona?? Qui diu amor, diu amistat, diu apreci... Es clar. Si només volen follar i prou, perquè tenir una amistat amb una noia?? No... "És una pèrdua de temps", et diran. "Pregunta-li si vol alguna cosa, ja... i si no te n'oblides". Es clar. Què fàcil. Dic jo... La truco, li dic "Ei, senyoreta, se'n recorda de mi?? Estava pensant si voldria passar la resta de la setmana a casa meva, dinant, sopant, bevent alguna copa de vi, xerrant d'això i d'allò altre i sobretot, fent l'amor, es clar... Només em preguntava si li vindria de gust, si li agrado, si me la mamaria...". I ella: "Oi tant! Ara mateix pensava en vostè i en com deu tenir el membre viril! Què bé que m'hagi trucat! Ara mateix faig una bosseta amb quatre tangues de lleopard, unes manilles i un fuet de cuir que sempre porto al damunt i vinc cap a casa seva, eh? Gràcies per la trucada, jove". Sí, aquesta és la resposta típica. He reproduït una conversa típica d'enamorats, oi que sí? Bé. Doncs hi ha gent pel món que això creu. Hi ha gent que es pensa que l'amor és follar. Ni tant sols fer l'amor, sinó follar. Què fàcil seria tot, no creieu? Massa fàcil. Rollo Trivial Subnormals Edition, sabeu? -amb tot el respecte cap als subnormals- Aquell de color blau cel... (Pregunta exemple de color Blau: Capital de Francia; pregunta exemple de color groc: En qué año acabó la Guerra Civil?; pregunta exemple de color Rosa: La llamaban la Faraona y tiene una hija llamada Lolita y otra Rosario; pregnta exemple de color verd: Quantas patas tiene un oso?; pregunta exemple color marró: Quién escribió El Quijote?).

(Incís: a Alemania, per demanar-te foc et diuen "Foyas hoy?"... I tú que et quedes amb una cara de tonto -si t'ho ha preguntat una rossa d'aquelles que fan esfereïr- i dius "Nein, nein...", acollonit de debó).

I oju! No us penseu que estic fent apologia de l'amor etern i de la fidelitat infinita (tot i que sóc fidel jo, però...), ni que sóc de l'Opus Dei, ni de què sense amor no hi pot haber sexe!! Eeeeeeep!! Que sóc el primer, que si un dia tinc oportunitat i em ve de gust, apa som-hi doncs! (o com deia l'Al Pacino: "Ante la duda, folla"). Però noteu que he dit i em ve de gust, perquè aquí representa que a totes hores i amb totes les dones del món ens ha de venir de gust follar o fer l'amor. Jo dic: no. No. I no per això sóc homosexual, no?? I si per això ho sóc, doncs vinga: on m'he d'apuntar? És que l'individu acapullat del que us parlava, em diu durant la magnífica i madura conversa que vam tenir sobre l'amor: "Però tú te la vols follar, o no?? O és que ets gay?" I jo dic: "Potser sóc gay, sí, però també m'agradaria fer-li l'amor... però sense forçar-la, no?? No es considera violació això...?". I ell: "Doncs follate-la". I jo: "Li pregunto primer, no creus? O em fico al seu llit sense més...??". Mare de Déu. No puc transcriure més...

El que dic, és que quan un cau en la infranquejable magnetisme d'una mirada i d'uns malucs, ja pot dir missa qualsevol ésser errant sobre la capa de la Terra, que un, no té ulls per altra cosa. I no vol follar-se aquells ulls, ni Tant Sols, aquells malucs... Vol dormir al costat seu i mirar els malucs a la llum de la lluna i veure com durant la fase REM les seves pupil·les es mouen ràpida i espasmòdicament. I vol llevar-se al seu costat... i fer poesia.

No follar, nanu, no follar. Que no t'enteres, cullons.

I s'ha acabat el Bròquil!

dilluns, de juliol 16, 2007

I+D

Salgo a la calle y te busco entre las gentes
entre el despertar de las fuentes
bajo las mesas cansadas de algún bar,
sobre los vagabundos durmiendo en los portales
y las postales de la ciudad expuestas en los bulevares.

Salgo sin más razón que tus caderas
y el dulce regusto que dejó el baile de ayer.

Salgo por la noche, el día, el verano
y tu cansada y deleitosa voz de cabaretera.

Mágico despertar el que me dieras
si te encontrara diminuta y risueña.

Trágico corazón si no te hallara,
entusiasmado como estoy por tus ojos.

15.07.07

divendres, de juliol 13, 2007

26 milions de records de 26 primaveres

(no està per ordre d'importància, que consti... i em deixo Tantes coses...)

26 amics inoblidables
26 dinars a casa les àvies
26 sofàs amb les respectives migdiades
26 versions d'Autumn Leaves
26 fotografies d'amics ebris
26 paelles de marisc (de La Gola, es clar)
26 cançons de Silvio
26 quadres d'art modern
26 películes de Woody Allen
26 minuts de silenci
26 dies de platja i cervesa freda
26 transportadors de membrana
26 capítols dels Simpson
26 hores fent l'amor
26 alemanes rosses
26 catalanes morenes
26 minuts amb la Lacrimosa de Mozart i el botó de repeat premut
26 regals inesperats
26 nits Bohemies
26 poncelles de 26 flors de 26 plantes
26 cinemes amb la Karen
26 dies d'hivern amb neu (o sense) i llar de foc a La Molina
26 canelons de Sant Esteve a casa la Iaia Teresa
26 milions de tardes al Cata prenent tubus
26 ulls blaus de l'Elena
26 güisquis amb cola
26 kilòmetres en bici
26 matins al bar de la UAB amb el Martini i el Moreno i el David
26 setos rebentats amb el Juanan
26 petons suaus
26 Mon coeur s'ouvre a ta voix cantats per la Sandra
26 diumenges amb la F1 i el Ferrandis i els papes
26 mentides
26 contes de Cortázar
26 rumors infantils i estúpids
26 piscines ultratjades a les tantes de la nit
26 sinònims de penis
26 págines sense llegir
26 festes de Gràcia amb els respectius punkies
26 Barraques de Sant Cugat
26 pàgines de Viaje al fin de la noche de Cèline
26 vegades les Estaciones Porteñas d'Astor Piazzola
26 petons apassionats
26 cronopis
26 cafès al Cata amb la Miris
26 paraules en portuguès a cau d'orella de l'Anna
26 gags de Faemino y Cansado
26 converses de literatura amb el Miquel
26 pàgines de El País amb les 26 vinyetes de Forges
26 Festivals de Jazz de Terrassa
26 victòries
26 derrotes
26 orgasmes
26 Girones i 26 Estartits
26 proverbis
26 embarbussaments
26 pronoms febles
26 nits de divendres dissabte als cinemes Verdi
26 mirades de la Nere
26 "aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaats" amb el Dani i el Miquel
26 emocions amb el Juanju
26 matins amb la Sandra
26 Sevilles i Granades
26 canyes amb la Nuria
26 "Merda, hòstia puta!!"
26 ressaques al laboratori
26 besos apretaos (com diu en Ruibal)
26 hàmsters
26 extraccions d'ARN
26 I'm a fool to want you de la Billie
26 migdiades amb la Mònica
26 partits de futbol
26 nits de discoteca (tantes?)
26 Miles Davis, 26!!!
26 "aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaats" a l'entrar a casa
26 poemes de Fonollosa
26 Festivals de Jazz de Vitoria
26 Locos de la Colina
26 Àgores
26 capítols de "Gaus" amb el Miquel
26 samples XXX
26 fotos de la Scarlett Johanson
26 milions de vegades "El cielo sobre Berlín" de Wim Wenders
26 blogs (alguns insuperables, altres insuportables)
26 àries de Puccini
26 cafès, 26 cafès, 26 cafès
26 fotos del Guillem i del Lluís i del Pau J.
26 pizzes Quatre Formatges
26 anhels
26 mesos a Cuba amb el Marc i el Dani i l'Aleix i l'Aïna i la Joana
26 il·lusions
26 promeses incomplertes
26 decepcions
26 desitjos
26 sorpreses
26 eppendorfs
26 truites de patata i ceba
26 enrabiades amb el Ferrandis
26 trumfus del Llupe
26 Baobabs
26 monòlegs del Buenafuente
26 mil estupideses
26 capsigranys
26 suspirs
26 acudits de l'Eugenio
26 nits amb la Sandra a La Floresta
26 petons lascius
26 fotografies de viatje
26 Istambules i 26 Lisboes
26 Esencias de mujer de l'Al Pacino i 26 "Ante la duda, folla"
26 cites d'Oscar Wilde
26 Trivials
26 converses de cinema/jazz/dones amb el Pau
26 classes d'anglès amb 26 verbs irregulars
26 paraules en alemany (nein, das ist nicht richtig...)
26 sentiments contradictòris
26 preservatius
26 gossos molestant molt d'hora (massa!) al matí
26 somniatruites
26 cançons de Tom Waits
26 cançons d'Albert Pla
26 poemes de Luís García Montero
26 hores omplint papers de beques
26 fàrmacs antivirals
26 angoixes
26 trankimazins
26 balades de Coltrane
26 plats de llenties de la Iaia Antònia
26 gaspatxos de la mama
26 partits del Barça
26 flirtejos inocents
26 paraules amb les 5 vocals
26 rissottos de ceps
26 spaghettis al pesto
26 abraçades de l'Helena
26 gin tonics
26 "el pequeñito para mí"
26 tardes plujoses
26 nits al Punt
26 Terres Dolces
26 nits amb els McGregor
26 Priorats
26 Somontanos
26 sopars a La Clara
26 vermuts de dissabte
26 buleries de Camarón
26 notes del tenor de l'Elena
26 notes de l'alt del Daniel
26 Mercedes Blancos de'n Kiko
26 Mundos Caníbals
26 retrospectives (de què?)
26 somriures de la Glòria
26 singlots
26 plats de mongetes del ganxet de Can Ferran
26 Bachianas Brasileñes n.5 de Villa-Lobos
26 viatges amb els papes a Madrid i el Sur (también existe!)
26 canyes a Casa Dolores amb el Pap i la Mam i el Ferran
26 ganes
26 premises
26 camises
26 somnis
26 presses
26 calmes
26 mans
26 peus
i 26 llavis...

Avui divendres 13, en faig 26 i sóc feliç de tenir-vos.

dimarts, de juliol 10, 2007

Scaramouche

Scarlett Johanson està a Barcelona. I jo em pregunto, què hi faig a Würzburg??? Mare de déu. No tinc paraules per definir l'estupidesa d'aquesta situació. No puc esperar més. Demà mateix agafo un vol i m'en vaig a veure-la... El cabrón del Woody no és pas tonto. El tio agafa i diu "mira, vaig a buscar una nova mussa..." i tria l'Scarlett. Posats a triar... Si la veieu digueu-li que no la he trucada degut a que sóc fora, concretament, a Alemania.

Avui no he quedat pas amb la Scarlett, però. Avui ve a casa la Sarah, una amiga alemana molt maca a qui li ha tocat molt l'ombra (un dia ja us explicaré la teoria que tenim amb un gallec, avui la ressaca de Gin Tònic no m'ho permet), a tocar la guitarra. Jeje... Espero que tingui bones mans. Comentari desafortunat... el del Gin Tònic, dic.

La Sarah no és l'Scarlett, però ja li agradaria a la Scarlett, o a la Sarah, o a mi, o al teu pare o a Snoopy. Ben maca que és... i ja us dic, és d'obaga.

A veure què toquem aquest vespre amb la Sarah... Ja us explicaré si ens hem basat en Bachianas Brasilenyes d'Hèctor Villalobos, o en aburrits estudis de'n Sor.

Txinpón.

dijous, de juliol 05, 2007

La danza de las latas

Amo profundamente el disparate,
la bagatela, el sí, la mojiganga,
el desatino, el momo, la bobada,
la porrería cándida, el epate.
La irónica mirada circunstante
que inventa y transfigura; la mirada
tuerta y oval, dos veces disfrazada,
dos pasos hacia atrás y uno adelante.
Y así de guirigay en zarabanda,
saltimbanqui, bufón o figurante
acompaño la danza de las latas.
Burla burlando van las tres delante
y acaba como empieza mi proclama:
amo profundamente el sabotaje.

Gonzalo Escarpa

dimarts, de juliol 03, 2007

Llibert Fortuny i els "dançaries" de Bremen



He flipat. He flipat en colors! L'amic Dani Daniel, fa un moment a través del Msn m'ha dit: "mira això..." i la sorpresa ha estat majúscula quan he vist allà al damunt de l'escenari a l'Uri, el Guillem, i l'Arnau (els organitzadors de l'event a qui se'ls ha d'aplaudir i agraïr això, cullons... què gran!!!), a més d'un servidor, en Carles i algún espontani més, dançant o millor dit, fent el panoli amb en Llibert Fortuny tocant a fondu amb el seu Electric Quartet a la Pça. Can Quitèria de Sant Cugat en un concert memorable!!!

Que visqui el jazz modern, Weather Report, el Bitches Brew de Miles i el Quartet de'n Fortuny!

Jo no tinc paraules. Espero les vostres.