Donosti és posh, però el Jazzaldia mola!

Donosti és posh. Ho sabem tots. Que és una ciutat aristocràtica, de burgesos i de molta pasta, ja ho sabem. Però i què? Heu estat mai a la platja de la Zorriola en ple capvespre, amb Asa sonant de fons en un escenari a peu de sorra, i vosaltres estirats a la sorra, encara amb la sal a la pell, i amb una cervesa fresqueta entre les mans acompanyat de dos bons Amics? No? Doncs llavors...

El cap de setmana passada hi vaig ser. Sí. I hi havia el Festival de Jazz de San Sebastià (www.jazzaldia.com), que coincideix que es diu així i se celebra a la ciutat que li dona nom. A més, a diferència que a Vitòria (festival on hi he estat 3 vegades i que adoro!), hi ha un munt de concerts gratuïts. Igual que a Vitòria, a més, l'ambientàs és increíble. Un munt de gent volcada al festival: amants de la música en general -perquè hi ha un munt de concerts de no-jazz-, amants del jazz en particular, curiosos, gent vinguda a menys, amics d'amants de la música, simples passejants, gossos, gats, extrangers de vacances, extrangeres de vacances... Un Festival, amb majúscules.

Per destacar, jo destacaria amb escreix i alevosia el concert del meu estimat/admirat Stefano di Battista, saxofonista italià que, deixant de banda la seva vessant més còmico-pallassa en els speeches que va fer, va demostrar una tècnica i un so d'allò més imponent, una facilitat per posar-se el públic a la butxaca que no va passar desaparcebuda a Donosti. Un concert rodó. Va tocar temes funkineros -bàsicament del seu últim disc a Blue Note "Trouble shootin'", temes més be-bopers -perquè, ho vulguem o no, tots venim del be-bop de Parker, i ell més!!-, alguna baladeta amb el soprano i standards convertots en veritables joies. Em va faltar una mica d'entrega, una mica més de soltura als solos, més "deixar-se anar". Però bé, això són minúcies. Un concertàs, EL concertàs.

Pel que fa a la resta de concerts, res. Asa, pronuncïat "Asha", és una nigeriana que fa reagge-popero sense masses pretencions, que té una veu bonica (a l'africa ni deu haver 450.000 iguals però), que sona bé i que t'amenitza un capvespre a la platja de la Zorriola d'allò més... I pel que fa a l'alemany Till Brönner, dir que és un trompetista-crooner, rollo Chet Baker, salvant les distàncies i amb unes estructures i uns backgrounds molt de "peli porno", com deia el Dani Danié. La veritat és que fa música per fer l'amor. I que consti que té un so de trompeta perfecte. Una sordina magnífica. És de disciplina alemana, això no se li pot negar. Sense més.

I ull que queda la part d'oci i gastronòmica. Què dir? Què dir d'un dels llocs d'Espanya, sinó d'Europa o el món, on millor es menja? A qui no li agradi anar de "pintxos" que aixequi la mà? Doncs, ens en vam fer un fart. I l'últim dia vam trobar un lloc esplèndit: Borda Berri (Fermín Calbetón, 12) a part del que ens van recomanar repetides vegades i el que no vam probar per arribar tard, també, repetides vegades (La cuchara de San Telmo, Plaza Valle Lersundi - con c/31 de Agosto). Quins pintxos! I quines canyes! I quin txacolí! I quins vinassus! (Ho he de deixar aquí perquè se'm fa la boca aigua).

Així doncs, i per qui no el conegui, recomano molt enèrgicament el Festival de Jazz de San Sebastià, tot deixant clar que el de Vitoria és possiblement el millor de l'estat espanyol i potser un dels millors d'Europa. Tot i això, no es pot negar, que la platja, la gratuïtat de molts concerts, i les sales on es fan els concerts (Kursaal, sala de cambra del Kursaal, Club Victòria Eugenia versus l'estadi de Mendizorroza) li suma punts al Jazzaldia donostiarra.

Que no pari la músicaaa!

L'altre Guantànamo

El dia 1 d'Octubre vaig assistir amb una il·lusió tremenda, sentiment compartit amb el 95% dels doctorands de Catalunya que també hi anaven, al que l'AGAUR anomena les Jornades Doctorials i al que jo anomeno aquí "L'altre Guantànamo".

Aquestes són unes jornades imprescindibles de clausura (i repressió gairebé absoluta, i d'aquí el nom que li col·loco) en un entorn magnífic, com és Collbató (al peu de la muntanya de Montserrat), amb l'objectiu (i ho resa la presentació de tals jornades) de "millorar la inserció laboral dels estudiants de doctorat a través de la comprensió del món professional", degut a què, "els darrers anys s’han posat de manifest que el problema de la inserció professional també afecta els universitaris que assoleixen el doctorat". Primera premisa: els doctorands som uns imbècils que no sabem que quan acabem el doctorat ho tenim francament difícil per a inserir-nos en el món laboral, i, encara més, no entenem res de res que faci referència al món professional. Magnífic. Emocionant.

Només arribar, amb un pòster sota el braç (com si anéssim a un congrés internacional o a una exposició formal de la nostra feina), ens van dividir en grups de 12-13 persones dins els quals es trobaven becaris d'arreu de Catalunya i de diferents disciplines. Jo vaig tenir la sort d'anar a parar a un grup collonut de gent molt heterogènia (no només en quan a disciplines professionals) cosa que (i potser és de les úniques) s'ha d'agrair a l'AGAUR. Des d'un llicenciat en filosofia, passant per una llicenciada en belles arts i una de literatura comparada, un físic, una química, biòlegs/bioquímics, una psicòloga i dos informàtics erem els que formàvem part del grup que jo anomeno "Els Seducings" (ells ja saben de què parlo).

Bé. El primer punt del dia era entrar en contacte els uns amb els altres i, la veritat crec que va ser un dels pocs punts certament encertats: realitzant una sèrie de proves físiques i d'enginy, van fer que el primer contacte entre tots els individus del grup fos més fàcil i directe.

Les xerrades o ponències (com, de forma grandiloquent i exagerada, en deia l'organització) que van succeïr a la presentació de tota la gent del grup, van ser, segons la meva humil (però generalitzada) opinió, un desastre. Com ho van ser totes les posteriors. No hi va haver, per a mí, una xerrada certament profitosa o novedosa: tot el que van dir, absolutament TOT, ja ho sabíem previament (i ho havíem escoltat 450 vegades). Paraules buides, banals.

El segon dia, dimarts, vam trobar-nos a les 9:00h per a iniciar un projecte conjunt: havíem de pensar i presentar un producte/servei innovador. Molt bé. Inicialment dins el grup van sorgir les ganes de fer una mena d'anti-projecte (més innovador que això no hi hagués hagut res) que hagués consistit en presentar les 12-15 idees que inicialment havien sorgit (d'un brainstorming agònic i un pèl ebri -en el cas d'alguns-) i presentar unes fotos de l'excursió a Montserrat que haguéssim fet a la tarda. Repressió: arribat aquell punt, el dinamitzador de l'empresa de consultoria encarregada de portar a bon port les activitats de les Jornades, ens va obligar a què féssim el projecte innovador suggerint-nos que "ens estiguéssim d'hòsties" amb un discurs completament xapista (per la xapa que donava) i moralista a més no poder. Què bé! Estàvem tots tant contents de poder fer-ho! Tot i l'emprenyada, tot i l'ambient enrrarit que s'havia creat al grup i tot i la disparitat d'opinions a l'hora de dur a terme el projecte, finalment vam acabar fent-lo i sí, va resultar el millor (el premi del públic és nostre, i tots els Seducings ho sabem!), o com a mínim el més original. No l'explicaré aquí, no en tinc ganes (potser en un proper post).

Dimecres i dijous van ser dos dies per oblidar, degut a què destacaven en el programa un seguit de ponències lamentables i moralistes. L'únic que em va agradar va ser el seguir compartint estones de reflexió, o simplement, compartint estones amb els companys de grup, de qui, a cada minut que passava, n'estava més proper.

Tot i això el dimecres a la nit ens esperava encara un event organitzat pels Seducings, amb l'ajuda de'n Matteo, com a contrapartida al Taller (opcional) de Gòspel que ens proposaven els organitzadors: el Taller/Debat de Sexe amb la pregunta inicial (o reclam) de "Saps què és el Dental Dam?". L'afluència de públic va ser tant heavy que des de l'organització ens van haver de suplicar que féssim el taller una mica més tard perquè el Gòspel es quedava sol (i clar, es pagava, em van dir). I jo em pregunto: "Cullons, però no era opcional?". Bé, al final vam cedir a canvi de 120 cerveses a 1 euro cadascuna.

L'Oriol, l'Edgar, el Giovanni, la Cecilia, el Jordi, la Nevedna, la Nathalie, el Joan, l'Eva, l'Anna, l'Ana Belén, la Montse, la Carme, el Douglas i la "infiltrada" de la Gene, Núria, van fer de l'altre Guantànamo un lloc suportable i fins i tot divertit! Ens ho vam passar d'allò més bé, vam riure com feia temps no rèiem, i alguna cosa més enllà del companyerisme va nèixer entre alguns de nosaltres.

Tot i això, segueixo pensant que això no justifica que unes Jornades com aquestes siguin d'una obligatorietat beligerant i repressiva, i que ni una causa de força major com és la mort d'un familiar -i no parlo per parlar- sigui raó per poder sortir de l'infern en el què vam estar immersos durant 4 dies.

Sort que a l'infern també hi ha àngels i dimonis escuats amb qui oblidar les brases i el foc, o amb qui, rebossar-t'hi.

Una abraçada i un petó per tots els Seducings (sense vosaltres, el cianur hagués estat la solució més probable...).

Primer amor

"El amor nace de nada y muere de todo."

Jean-Baptiste Alphonse Karr

Ella va arribar a poc a poc, sense pressa, i sense cap mena de premeditació. Tot va anar arribant al seu temps, no sé si era pretèrit imperfet, plusquamperfet o perfet simple, però el cas, és que va arribar de mica en mica alhora que començava l'estiu. De mica en mica va anar entrant en mi i es va anar apoderant de tots i cadascún dels mililitres de sang del meu cos. Els seus ulls, el seu cabell, el seu somriure, els seus malucs, corrien per les meves venes i eren bombejats constantment per les aurícules i els ventrícles del meu cor amunt i avall, em recorrien, i se'm presentaven en forma de nítides imatges a la retina. I em parlaven.

Em vaig enamorar d'ella. I, em penso, ella de mi.

I va nèixer la primera, la més intensa, la més innocent, neta i bonica història d'amor que he viscut mai.

I encara l'estimo. I encara ens veiem, de tant en tant. I encara ara, si la miro als ulls directament, sento que quelcom dins meu es trenca, com si el meu cos estigués ple de petites peces de vidre i al mirar-la, aquestes es trenquéssin en petits bocins i se'm clavessin per tot arreu, provocant un pessigolleig insuportable.

Després de gairebé 10 anys, havent passat anys sensers sense saber l'un de l'altre, som amics, Amics amb majúscules i amb signe d'admiració.

Ella m'enten millor que ningú. Jo l'adoro.

Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques (II) - Missió Berlin

(Advertència: Aquest és un dels posts més llargs de la història. Preneu-vos-ho amb calma, agafeu provisions -aigua i alguna cosa per picar-, feu una pausa per anar a fer pipí, i si us fa molta mandra, aneu directament a la conversa que vaig tenir per telèfon amb la Marta i que reprodueixo aquí. Sóc un Perdedor. I a molta honra. Acis).

No sé si recordareu on ens vam quedar (llegeixis post "Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques") . Un cop acabada la nit a Dresden, força moguda per cert, ens vam llevar a una hora raonable, serien quarts de quinze, i vam baixar a esmorzar al buffet de l'Hostal. Vam reprendre forçes, vam acomiadar-nos de la bonica recepcionista i tots cofois vam prendre l'Audi A3 (llogat) cap a Berlin. El viatje bé, gràcies.

Un cop arribats a Berlin, vam deixar els "trastos" a l'Hostal i vam anar a tornar el cotxe a l'agència. Durant aquest trajecte l'Ona, una de les amigues visitants de Würzburg juntament amb el Lluís, em va trucar per quedar per la zona de bars més famosa de Berlin (no em pregunteu el nom, que no me'n recordo...). Així doncs, vam quedar amb ella i el Lluís esperant a què el Miquel i el Juanan, els dos nous fitxatges estrella de la missió Berlin, arribessin amb avió des de Barcelona. I tot passejant vam trobar un Biergarten gegant, majestuós, magnífic. I allà ens vam quedar durant unes horetes prenent cervesa, menjant uns Bratwurst i unes amanides, i rient i fent de les nostres, alçant la veu més que ningú en tota la superfície Biergarteniana. Llavors, tot va passar de sobte, els dos que faltaven ja havien arribat i eren al Hostal... i amb poques intencions de venir aviat a trobar-nos. Després de fracassar en l'empeny de ballar a ritme de reaggee al YAAM (local situat al final del tros més llarg de mur -uns 1.300 m- que queda sencer... al final del East Side Gallery) donat que, a les 23h. ja era tancat, i de prendre una cervesa més aviat calenta en una platja d'aquestes que s'improvitzen en països on no n'hi ha (una platja en un cantó del mur de Berlin...! Quin sacrilegi! Quina falta de respecte... dirien alguns...), vam prendre un taxi en direcció a l'Hostel i vam recollir al parell de nouvinguts. I la nit va prosseguir amb unes quantes cerveses de mig litre a la mateixa zona d'on veníem, i una mica de nones que van venir bé per recuperar forces.

A l'endemà vam fer la primera visita per Berlin, amb ganes, caminant tot el que vam poder, i fent una cua d'1h. 45 minuts per a visitar la magnífica obra de'n Foster, la cúpula del Reichstag, el parlament alemany. Com tot el que fa aquest home, si més no, sorprenent i moderna. Em va agradar força-molt. Després, vam seguir visitant la ciutat, Alexander Platz, el East Side Gallery, el Judisches Museum (per fora, ei, que l'edifici és impressionant...), i més coses... moltes més. Fins que va arribar l'hora de sopar i erem per un barri (ja us dic, de noms, no recordo cap... són a la guía) ple de restaurants italians i baretos guapos així que vam seure en una terrassa d'un italià i vam estar, com a mínim 2h i mitja allà, bevent cervesa, rient, menjant pizza, contemplant a la cambrera més xunga del món (una dona que vam pensar, en qualsevol moment et treia una navalla i/o et violava sobre la taula sense preguntar...). En acabant, pensàvem anar a un local de nom elitista aprop d'allà però un dels cambrers de l'italià ens va convèncer per anar al Cassiopeia. Aquest resultà ser més que un local, 3 en 1, i situats en una espècie d'antiga fàbrica de maons o quelcom així, amb tres espais, dos coberts i un a l'aire lliure on acabaven de projectar una peli del Almodòvar en versió original. I era nit de Salsa i música llatina. Mmm... Només arribar l'Àlex i jo, podríem dir que, els més dançaires del grup, vam començar a ballar salseta, a la nostra manera, tot sigui dit, i unes noies, una rossa i una morena de cabell curt no paraven de mirar-nos des de la barra, tot llençant uns somriures... I jo que em vaig dir "se'ls hi ha de dir quelcom, a aquestes dues, potser tenen ganes de ballar i no tenen amb qui...". I dit i fet. Vaig anar cap allà i els hi vaig dir "No os pidais cerveza que está más caliente que yo..." (o alguna cosa així). I van riure. I ens vam presentar. Una era madrilenya: la Marta. I l'altre suïssa, d'aprop de Berna: l'Anne. I vam estar ballant tota la nit. Jo, encisat amb l'Anne... intentant que agafés el ritme d'alguna cançó. I no hi va haver manera. Ballar, ballava bé, és a dir, els passos més o menys els tenia, però te'ls calçava allà on li venia de gust, sense seguir el baix de la salsa, sense pensar en el ritme. I com diria/digués/hagués dit Tito Puente: el ritme ho és tot. Deixant de banda aquest detall insignificant, ens vam prendre aproximadament 150.000 xarrups de tequil·la, ara blanc ara daurat... I després i abans uns mojitos. I al final jo li deia a l'Anne, i ella hi estava d'acord, que balléssim salsa, sí, però sense fer voltes, tranquilets... que cauria en qualsevol moment fulminat. I el Miquel fent de les seves. I el Dani Daniel fent de les seves. I el Juanan, fet pols, de patriarca assegut en una taula, immòbil. I el Guillem fent de les seves, i l'Ales, de professor de dansa de tots nosaltres, amb aquells moviments tant seus que encisen a qualsevol, fent de les seves. Musuvambeuretot. I la història que ve a continuació és trista, però és un exemple perfecte de la meva qualitat de Perdedor (notis que ho he escrit en majúscula), descoberta en part gràcies a la Banqueta de'n Perdi. Ja us dic: vaig estar tota la nit ballant amb l'Anne i una mica encisat amb el seu somriure angelical, els seus malucs, els seus pits, i la seva joie de vivre. Així doncs, ben entrada la nit (o ben proper el matí) vam seure, farts de ballar, vam estar parlant tranquilament. Després, el típic intercanvi de telèfons i la insistència per part d'ella, i meva, de veure'ns el dia següent donat que hi havia una festa Soul a la que volíem anar amb la Troupe Platz i li vaig dir que ens veiéssim allà. Ella encantada. Doncs bé, a l'endemà, quan la vaig trucar, no agafava el mòbil (aquí van venir les brometes de "el tindrà sense bateria", "no et té a mà", "potser el va perdre ahir abans d'arribar a casa", i unes quantes més...). Llavors, tenint el telèfon de la Marta vaig decidir trucar-la (ella també es volia apuntar a la Festa Soul, o això deia la nit anterior) i vaig parlar amb ella:

- Marta??
- Sí, qué tal...?
- Bien, oye, es que he llamado a Anne y no coge el teléfono... es algo personal o qué?
- No, hombre, sabes qué pasa? Ha venido su novio de Suiza, por sorpresa, y nos ha dicho a las del piso que nos olvidemos de ella hasta el domingo...
- Ah, qué ilusión me hace que justamente hoy haya llegado el novio, ves?
- Ha sido por sorpresa...
- Joder sorpresa..., sorpresa la mía cojones! Esto es un golpe bajo... yo esperaba verla hoy y hablar de muchas cosas de las que teníamos que hablar... del piso, la boda, los nombres de los hijos... Mecaguentó. No ha dejado ninguna nota para mí, verdad?
- Jejeje... No... Lo siento...
- Que lo sientes? Yo sí que lo siento, joder, que no la voy a ver más en la vida... y ayer no le calzé un Fénix* por piedad y porqué creí, de todo corazón, que la iba a ver hoy...
(...)

(*Fénix: dícese del ataque "sin piedás", con premeditación y alevosía, y normalmente sin previo aviso ni conversación alguna, que va dirigido a los labios de la víctima -en este caso femenina, aunque podría ser también masculina, felina o bovina- con intención de besarlos y dar paso, después de ser correspondido si Ella no realiza lo que viene a denominarse Cobra, a una guerra de saliva y lenguas...).

Aquesta seria una reproducció (més o menys fidel) de la conversa per telèfon amb la Marta, la madrilenya. Total, que res. Una nova derrota per la col·lecció. I a seguir endavant.

Bé, i la nit de divendres, que com veieu va ser (i està essent!) eterna, la vam acabar amb el Miquel, el Dani (que venia de fer de les seves amb una rossa espectacular!! Encara et dec forces consumicions Dani... forces...) i unes noies franceses, força trempades i amistoses (al contrari de la imatge que tenim dels francesos/es, no?), esmorzant a les escales d'una estació de tren amb un café amb llet per endur i uns croissants. El Miquel, com no podria ser d'altra manera, va llençar escales avall el café, a la primera de canvi (només seure). Després, amb el Dani i el Miquel, i com que ja eren les 7 del matí vam tornar a esmorzar al Buffet de l'Hostal. I vam plorar de riure. I les pintes que portàvem ni us les explico. Apa. Anem a dissabte que si no no acabem...

Dissabte. Uf. Ens vam llevar totalment demacrats i igual que divendres la resta de la habitació es va perdre l'esmorzar (a les 10h acabava... i es clar, a aquestes hores acabavem d'agafar el son). Vam fer més visites Berlineses que, sincerament, no recordo bé (en aquest punt hi ha força boirina), bé sí, vam veure el Checkpoint Charlie, vam passar molt aprop de la casa on van viure Iggy Pop i David Bowie fa uns quants anys (jeje...) i vam caminar molt pels carrers dela ciutat, sobretot la part Est (es distingeix de la Oest per l'arquitectura comunista, plena de ciment i d'edificis quadrats i alts i lletjos...). I vam anar de compres amb el Guillem, i van caure unes samarretes guapes, i un sarsei. I vam anar al bar Beckett's Kopf i vam prendre un güisqui de moooolta qualitat i uns White Russians en homenatge a aquest gran escriptor a qui tant admira i llegeix en Miquel i que una vegada va un servidor (es recomana molt enèrgicament la lectura de Molloy, feu-me cas, no us decebrà). A la nit, després de caminar durant 30 minuts des d'una estació de metro, i de prendre el xarrup de güisqui més car de la història (5 eurets...) en un local pijíssim en mig d'un parc, vam trobar el Pavilion, un infern petitíssim on se celebrava la ja citada festa Soul: Soul Explosion. I vam ballar fins a quedar extasiats... Sobretot el Guillem, el Miquel i el Juanan que van sortir del local empapats en suor i llágrimes. Sort dels taxis que ens van dur a casa. Jo, no podía més. El mal de cap era permanent... i no precisament per la música, que era boníssima i molt ballable, sinó per culpa de l'alcohol ingerit durant els dies precedents.

El diumenge ja marxaven aquests pàjarus. Quan van desaparèixer per les escales del metro línia X, tristot i amb el cap baix, me'n vaig anar a veure el Judisches Museum, per dins. Només em faltava això per animar-me, saps? 2.000 anys d'història dels jueus a Alemania. I nazisme. I un museu infinit. Però la veritat és que vaig gaudir-ne... Sobretot de la sobrietat del pis inferior on es pot gaudir del Garden of the Exile, i la Holocaust Tower. Aquesta última és una torre altíssima on s'accedeix per una porta (amb porter inclós) que pràcticament a les fosques només il·luminada per una escletxa de llum que hi ha a la part més alta. Si més no, curiós. La gent entrava i es quedava allà en silenci, resant, o demanant a Cristnostrusenyor que mai més passés quelcom així (tot i que, ho sabem, a Àfrica i Àsia continua passant) o simplement pensant en què farien per dinar o quina pel·li volien anar a veure al cine o en els malucs de la Marilin. Joquesé.

I m'he cansat d'escriure, apa. Chinpón!!

Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques

Ja sóc aquí. Si, he tornat. I no sé si amb les piles carregades o no, no sé si amb més empenta que quan vaig marxar, però he tornat. Que ja és molt. I el que sí sé és que torno molt il·lusionat, il·lusionat i feliç d'haber compartit una setmana (sencereta amb els seus 7 dies i 6 nits, les seves 168 hores, els seus 10.080 minuts i 604.800 segons) amb els meus amics, els de debó, els de sempre. I d'haver sacrificat hores de son per gaudir de les nits, els dies, les noies i l'ambient de les terres germàniques i sobretot, de Berlín.

El dilluns passat, cap a quarts de mil, van arribar l'Àlex, el Dani Daniel i el Guillem, tots trempats amb un Audi A3 llogat molt inteligentment a l'aeroport de Frankfurt Hahn, que està, amb perdó per l'expressió, a prendre pel cul de Frankfurt i de tot arreu. A casa, a Würzburg, ja hi havia la Ona i el Lluís, dos amics dels bons que havien arribat el diumenge al migdia i amb qui ja havíem pres unes quantes rondes de cervesa alemana (molts llitrus). Amb tots plegats la vam liar una miqueta el dilluns al Brauhaus, un local on destil·len la seva pròpia cervesa i on els dilluns, dia de l'estudiant, s'omple de rosses a vessar (i no, no em refereixo a la cervesa perquè és més aviat morena degut a que és de blat... o no se què). Aquell dia no estava molt ple però tot i així vam gaudir de la música i el Dani Daniel va aconseguir el telèfon de la Mina (i com estava la Mina!!). L'Alex, en la seva línia, va demanar rumba al DJ i el tio li va dir que no era el lloc per escoltar aquesta classe de música. Vam estar a punt d'assassinar-lo, però no deixava els plats i no vam trobar el moment. Després, de forma un pèl forçada, vam anar al Vivas (o Escobar) una discoteca més aviat tristota pel pretext de què la Mina hi anava. Vam riure, vam passa-ho bé, vam beure, i vam ballar amb dues noies al costat que... no vull recordar com es movien perquè em poso malalt. Apa. Ningú es va atrevir a dir-los una paraula. L'únic que va ser capaç d'aproximar-s'hi va ser l'Àlex, però comenta que en el ball, ella era la que manava i ell una simple i pura titella que no tenia ni drets ni vot. Dur. Molt dur.

Amb l'Alex, el Dani i el Guillem vam visitar Nüremberg, i vam assistir als judicis dels quals, per sort, vam sortir-ne airosos, i el mateix dia, dimarts a la nit, vam suar-ho tot al Labyrinth: local infernal (sobretot degut a la manca de ventil·lació i oxígen a l'ambient) on els dimarts, la música encara val la pena i tot. He de confessar que el primer cop que vaig anar-hi gairebé ploro perquè, només entrar, sonava el Where Is My Mind de Pixies i això són paraules majors. Per qui no la conegui, que ja seria hora... http://www.goear.com/listen.php?v=488b229.

Sí, sí. Aquella nit estàvem al Laby el Dani, el Àlex, el Guillem i un servidor amb la Sarah que finalment (i gràcies al Déu del Cel) havia acabat els exàmens i les seves amigues de carrera, que, tot sigui dit, estan boníssimes: en especial, la Johanna (eh, Dani??). La Sarah, si recordeu posts anteriors (els que els hagueu llegit) és una noia maquíssima, alemana morena, que parla un castellà gairebé perfecte i que balla salsa millor que alguns sudamericans. M'encanta. Doncs bé, en la meva línia de derrotes recents, en el meu sentit més perdedor, aquella nit em vaig tirar a la piscina sense haver-me adonat prèviament que ni tant sols hi havia aigua... O estava molt freda. Massa. Li vaig preguntar a la Sarah si me'n podia anar amb ella i diu: "A dónde?". I jo "Al fin del mundo...". I ella "Mmmm... -cara de sorpresa immensa-, eh?" I jo "Bueno, que si puedo ir a dormir contigo..., que si te vas, me quiero ir contigo". I ella: "No, no quiero". I jo "Vale". I a seguir ballant amb els amics, amb la llagrimeta, això sí. Aquests suposo que encara riuen, o no, perquè en aquell moment va ser força tràgic i desolador. Ja dedicaré un post a explicar el seguit de derrotes recents, en homenatge a tots els que som Carn de Banqueta. O no.

Masses cerveses, massa calor, masses gin tònics, i masses heavys.

Ho vam passar d'allò més bé... i encara faltava el millor, Berlín (coming soon). Dimecres vam agafar el cotxe (tardet, doncs la ressaca va ser dura) per anar cap a Dresden. I vam arribar, però força tard també. Ens vam allotjar en un Hostel recomanat per la nostra amiga Lonely Planet i vam sopar al lloc més surrealista de la història (i l'únic que vam trobar obert a aquelles hores...): un restaurant portuguès, kitch a més no poder (llegexis roses de plàstic a cada taula, un peix en una peixera plena de merda, plantes creixen en orinals, unes pintures a les parets que feien esfereïr,..., tot plegat molt dur...) i estava regentat per una dona vella, vella, vella, que a la carta només havia escrit truites de tot tipus. Des de quan les truites a la francesa amb formatge, o xoriço, o tonyina són típiques de Portugal?? A sobre, ens va colar una Xibeca portuguesa (dolenta, calenta i insípida) pel mòdic preu de 4 euros. Hi ha fotos (atenció al detall de la decoració de la taula... és kitch o no??):

Així doncs, havent sopat vam visitar un local anomenat Lebowski en homenatge al gran protagonista de la peli homònima dels germans Cohen (The Big Lebowski). Si. I em vaig prendre un russo blanco, la beguda que durant toooooota la peli està bevent "el Nota". Era ben bo! Al Dani li va encantar i més tard, en el capítol dedicat a Berlín, veureu com va causar furor. White russian original. Sí senyor. I no li digueu a ningú però em vaig robar la carta, plena d'imatges de la peli, i plena de còctails bons a probar, per la Maria de Würzburg, fan incondicional del gran Lebowski.

Sortint del Lebowski, i havent-nos cascat també una cervesa negra com el café, vam anar a una discoteca, recomanats per un taina ("taina" seria el diminutiu de tontaina, que per suposat, no surt al diccionari) del carrer. La discoteca era com una petita sucursal del Laby tant per la música com per la calor infernal (ni a Sevilla...). Hi ha detalls de la nit que més valdria no explicar, com per exemple quan l'Àlex, engrescat pel taina d'abans i alguns punkis bel·ligerants, es va treure la samarreta i va posar-se a ballar engrescadament. Bé. Deixe-m'ho aquí. Jo vaig estar tota la nit mirant a una morena, i intentant decidir-me a dir-li quelcom fins que ens vam adonar que era nòvia del DJ (la proba irrefutable va venir quan li va menjar els morros a un pam de nosaltres...). Ja us dic, una derrota rera una altra. Però a molta honra... Això em diu que sóc viu!

L'endemà marxàvem cap a Berlín (proper capítol de Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques).

Seguiu atents a les vostres pantalles.

Llibert Fortuny i els "dançaries" de Bremen

He flipat. He flipat en colors! L'amic Dani Daniel, fa un moment a través del Msn m'ha dit: "mira això..." i la sorpresa ha estat majúscula quan he vist allà al damunt de l'escenari a l'Uri, el Guillem, i l'Arnau (els organitzadors de l'event a qui se'ls ha d'aplaudir i agraïr això, cullons... què gran!!!), a més d'un servidor, en Carles i algún espontani més, dançant o millor dit, fent el panoli amb en Llibert Fortuny tocant a fondu amb el seu Electric Quartet a la Pça. Can Quitèria de Sant Cugat en un concert memorable!!!

Que visqui el jazz modern, Weather Report, el Bitches Brew de Miles i el Quartet de'n Fortuny!

Jo no tinc paraules. Espero les vostres.

Les Guarracas i la Festa Major

Ja hi tornem a ser... Un altre any i unes altres "Guarracas". Aquest és el nom que en Berto, prota incondicional del grup humorístic El Cansancio, que recomano molt, li posava a les Barraques de Festa Major de Sant Cugat del Vallés l'any que van venir a presentar l'espectacle La Apoteosis Necia. "Donde están las Guarracas???" deia el tiu...

M'explico. La setmana que ve, concretament el divendres 29, comença a Sant Cugat del Vallés, poble piju d'un servidor, un dels events més esperats de l'any: les Barraques. Tothom deu conèixer a hores d'ara què són, com són, quins i quants milions de persones hi transiten, què beure, què veure, qui veure, qui beure't... Ja ens entenem. I qui no ho sàpiga, per favor, que s'hi acosti. Jo, només us dic, que tot i estar en terres alemanes, m'hi passaré com no podia ser d'altra manera. El dimecres prenc un avió cap a Reus (això de Ryanair és el què té, et permet conèixer altres províncies...) i em planto allà el mateix dimecres a esperar que obrin.

De fet, l'avantatge que tinc és que sempre hi tinc Barraques amigues, com la de la Secció d'Esquí del Club Muntanyenc Sant Cugat, on hi ha el Marc i l'Anna, els meus cosins estimats, els quals em conviden a una copa sí, una altra també. Cubates a manta. I així acabem... sabeu? Sempre hi ha el recurs Esplai Sarau, menys estirats, però amics i que si més no els hi pots dir que el cubata de güisqui no te'l carreguin massa de cola que després... I... Tatxán!!! Aquest any hi haurà una barraca de la nova Secció Jazz de l'Associació de Música Moderna (o com es digui) i hi ha el Arnau, els Bessons i més amics a qui fer una visiteta. Per si no n'hi hagués prou, hi ha la Barraca de la JERC (Pau a veure si ens estirem aquest any... que sou més garrepes que el Puigcercós), la dels Diables, la de Dissidència Sònica...

I sinó Qualsevol, que per això estan les Guarracas... per a conèixer les entitats de Sant Cugat i tajar-te amb/per/sobre/dins/en/contra/supra/intra/de/desde elles. Dic jo...

A més de les Guarracas, aquest any, i cosa que em famolta il·lusió a mi, però a d'altres potser no tant (que s'hi posin fulles, doncs...), hi haurà tres concerts destacats de JAZZ en VIU. Sí senyor! Ja era hora... Però no grupets de pà sucat amb oli... no! Aquest any, gràcies a l'impuls de la nova Secció de Jazz que us deia, creada per l'Arnau i els Bessons, l'Ajuntament ha posat una pasta i porten a grups de renom de l'escena jazzística catalana: Carme Canela Quartet, Aníbal Martínez Quintet i oju, el plat fort, Llibert Fortuny Electric Quintet grup amb qui puc intentar impressionar a les estrangeres (encara cap s'ha quedat impressionada, ja us ho dic ara...) dient que he tocat (jo i el Dani Daniel) amb el bateria (Dani Domínguez!!!) i el baixista (David "Tha Beat" González!!!) uns quants temes a la plaça major de Gòsol. On?? Busqueu-ho en el mapa de Catalunya, cullons. Rollo pachanga jazzística val, però he tocat amb ells... eh? I vosaltres no.

Ah, i me n'oblidava!! El divendres a les 20:30h de la tarda hi ha el "IV Llitboard" (un concurs de baixada de carros casolans, a poder ser en forma de llit...) i aquest any crec que hauríem de participar-hi. Demaneu informació i inscriviu-vos a llitboard@gmail.com. Organitza: Secció d’Esquí del CMSC. Lloc: av. de Francesc Macià amb c. de la Torre. Es nota que ho organitza el meu cosí, eh?? Jeje...

Només em queda dedicar un brindis amb cervesa alemana de Würzburg (Würzburguer Hofbrau) per les Guarraques d'enguany, els concerts de Jazz i la Secció d'Esquí del CMSC, en concret, pels meus cosins Marc, Anna, el meu germà Ferrandis i tots aquells amics i amigues que llegiu això!! Vull veure-us per allà!!!

PROOOOOOOOOST!!