dilluns, d’octubre 20, 2008

Una veu menuda i sensual, un calfred plaent

Té un nom ben comú. I ben poc català tot i ser de Palafrugell. Es diu Sílvia Pérez Cruz. I és una joia.

El primer cop que la vaig escoltar va ser gràcies a la meva estimada iCatfm, però no de la mà de l'admirat Mingus B. Formentor, sinó en un programa de bon matí... Estava al laboratori treballant i sonava de fons. Vaig pensar: "cullons, quina veu...". I de seguida vaig mirar el nom del grup a la web i el vaig anotar: Immigrasons. Quin nom més curiós! - vaig pensar. I allò que passa. No m'en vaig enrecordar. Fins al dia que vaig tornar a escoltar-la. I em va quedar gravada a la ment... i vaig dir-me: busca-ho. La revolució interna (el gir de 180º en el meu univers musical, diria jo!) va arribar un temps més tard quan, amb uns quants mililitres de vi en sang, animat, desinhibit i amb els porus ben oberts perquè la música m'impregnés, el Juan-K me'ls va posar (als Immigrasons, s'entén) a casa seva mentre jèiem a la terrassa amb el Llupe, l'Ona, el Marek i el Tor (que com a gos oient, deuria al·lucinar també perquè va parar de bordar...) i acabàvem d'embriagar-nos amb vi blanc i bona música. Doncs bé, no tinc paraules (perquè possiblement no n'hi hagi): em vaig quedar atònit, perplex. I és que no sonava "Menuda", la impressionant, inigualable, melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosaaa (!!!) versió de la cançó de Serrat, sinó temes del folklore i la tradició argentines com Loca, Espérame en el cielo, Sólo se trata de vivir i d'altres clàssics catalans com Baixant de la font del gat, L'emmigrant o Corrandes d'exili i la interpretació, els arranjaments (gràcies Refree!) i els músics, TOT, era impecable. Un disc rodó. Una veu melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosa (ho havia dit abans?) que em va arribar al més profund de la medul·la i allà s'hi va instal·lar. I potser per això, perquè rau a la medul·la encara, cada cop que la sento m'agafa un calfred tan plaent que fa esfereïr. I des de llavors, que camino amb ella. I allà on vaig en parlo. I els meus amics i familiars, tots els que em són propers, saben que va ser gairebé obsessiu uns dies. I me n'adono que potser avui, encara ho és. Però m'agrada molt el què fa. Té un gust exquisit. I una veu encisadora.

I seguint amb les hipèrboles (que són molt "lo" meu) dir, que a més, m'encanta perquè és una "inquieta". De formació multi-cèntrica (es nota que va fer classes amb la Gran Mayte Martin a més de formar-se en el jazz...), té 230.000 projectes en marxa. I és del que es tracta (tot i que a vegades, centrar-se una mica, també està bé... i això m'ho dic a mi, eh, que estic d'un tarambana que dóna gust darrerament). Canta amb un grup de flamenc anomenat Las Migas (són quatre intpèrprets magnífiques que no sé què fan que no treuen un disc ja!), va ser -o estar essent- protagonista dels projectes d'intercanvi cultural Argentina-Catalunya i Mèxic-Catalunya amb Immigrasons (per cert, i el 2n disc on és?), va gravar les veus del disc Nou Nonet de'n Joan Monné (ho reconec, el tinc pendent i com a amant del jazz, no m'ho perdono...), ha gravat algunes veus en els discs de'n Refree i uns quants milions de projectes en col·laboració amb músics de tot tipus d'estils i de conceptes musicals i que ara seria difícil explicar en detall però que podeu consultar al seu MySpace.

Doncs bé, la Sílvia, amb un dels seus més nous projectes anomenat We sing Bill Evans (i perquè té un gust tan exquisit?? D'on li ve?? Canta a Bill Evaaaaaans!! Paaaaaaaaaau!!!), actua a Sant Cugat aquest dissabte. Sí. Amb en Joan Díaz al piano. Al Casal de Joves de Torreblanca -23:45h. diria (confirmem-ho). I ho va fer al Jamboree divendres passat però no hi vaig poder anar. I no sé què tal va ser. Però em moro de ganes de veure-la. I per això t'escric Bròquil, perquè ho sàpigues i ho diguis a tots els teus éssers estimats.

Perquè val la pena, perquè una veu com la seva, no se sent cada dia. Perquè els que encara estimeu la música de debó, enmig d'aquest batibull de Factors X i Operacions Trunyu, vingueu a gaudir-ne. I ull, que és jazz, i del suau, del que pot resultar (per alguna ànima indesitjable), somnífer (perquè sé que ho direu, però us equivocareu).

Sílvia Pérez em pot cantar un reggaeton que jo ploro. Vosaltres sabreu el que feu.

4 comentaris:

minu ha dit...

Silvia Pérez gaire comercial no és (com potser la seva música tampoc ho seria) el nom però crec que és força més mnemotècnic que Immigrasons. Tu, les teves hipèrboles i el vi...

Er Savi ha dit...

Hedonista meu/nostre:

Avui he estat escoltant cançons de músics amb el Síndrome de Asperger. Ha resultat molt interessant aprofundir en aquest estrany síndrome que es caracteritza per la carència d’empatia i altres aspectes que et convido a descobrir.
El cas és que tots els artistes diagnosticats han tingut una capacitat creativa desmesurada ja que es tracta en certa mesura de superdotats. Persones que tenen una memòria quasi perfecte...Ja t'ho miraràs.

Això m'ha fet pensar en aquesta dona hiperactiva que no deixa de produir i seduir. I és que ella tampoc té cap mena d'empatia quan et deixa a prop de la mort en les seves cançons.

Tot plegat és una excusa per dir-te tres coses:

1-A mi també em té foll.
2-Aprofondeix en el tema síndrome
3-Te quiero ahora y te quiero luego.

Martí B. ha dit...

Ei, bròquil! Com anem?

Jo vaig anar a veure l'espectacle d'Immigrasons ara farà un any a Granollers i em va agradar moltíssim! I uns mesos després vaig anar a veure Las Migas, a l'Hospi, i també va ser genial. La Sílvia és molt riallera i xerraire, i explicava que la dèria de cantar li venia perquè la seva mare ho feia quan ella era petita. Quan la vaig veure cantar amb Las Migas estava bastant embarassada i deunidó el paperàs que va fer. Té un accent de Palafrugell que t'encantarà, i li contrastava un munt amb els "gemíos" flamencos.

Apa, gaudeix molt del concert! Saludus des de Grenoble!

maria ha dit...

Hem reactivat el "culturetes"!!!! Li hem fet un canvi de look radical i au! Aires nous!!!