dimecres, de gener 21, 2009

Yes, Weekend!

Es rumoreja que un negre, amb la respectiva dona negre i filles negres, a entrat a la Casa Blanca, cosa que en sí mateixa, ja és un contrasentit. Casa Blanca. Ho diu el nom. Mai hi havia hagut un president negre als EUA. Però és que com ve va dir el propi Hussein Obama (m'agrada dir-li Hussein, és el seu cognom ves...) en el seu discurs JA com a president fa 60 anys el seu pare (que deuria ser negre i a qui no vaig tenir el gust de conèixer) no hagués tingut taula en un restaurant, i ahir era ell, Obama, per a fer un dels juraments més sagrats. I sí, s'ha creat una expectació de la hòstia, i sembla que amb ell, arribi la panacea del món. I tothom sap que no és així, que potser no canviarà tant, o res, però si més no, el fet de que Bush fugi del govern, que se'n torni al seu ranxo a Texas i torni a sodomitzar vaques i a beure bourbon a totes hores, veient comèdies romàntiques, i mantant-se a palles pensant en la invasió d'Irak, ja és prou. Jo estic content, ho he de dir. No estic eufòric, perquè si més no, està lluny el paio. I el país. Però, vulguis o no, ens afecta, d'una manera o altra. Que en el seu programa de govern tingui previst (tot i que vagi per llarg tot i havent ja mogut algun fil...) tancar Guantànamo, ja és una raó més que suficient per votar-lo i perquè sigui president. Però si sumes que és un home d'esperança, de ganes, i d'il·lusió pel canvi que suposa rellevar al pitjor presdent de la història dels EUA (ara m'he fet una mica de ràbia, rollo, sóc en Basses des que és corresponsal de TV3 a "Washingten"), doncs més. Mola. L'Obama mola. Pel que ha despertat. Pel què desperta. Per com ha fet tornar la il·lusió (sigui pel què sigui) a la població dels EUA (sobretot les minories) i de la del món. I sé que estic fent un text més típic impossible, que ralla, que ja-l'hem-sentit, fàcil, però és que és això el que penso. Que sí, que és un canvi. Perquè imagineu que ara hi hagués el McCain i la Palin al govern dels EUA. Només per un moment. Imagineu-vos-ho! Ho heu fet? Jo no, perquè empitjoraria el meu estómac. Hòstia, un ex-veterà de guerra, mig lisiat, amb cara de llangardaix, pàlid estètica Iniesta, tirant cap a conservador (perquè després de Bush, s'ha de dir això)... Passo.

Ara bé, i això sí, el món està fatal. Tot està fatal. Ells estan fatal. Nosaltres estem fatal. I per això, potser perquè les coses no poden anar pitjor, en general, i pel fet de què ell només té paraules d'esperança, l'amic Obama esdevé una major il·lusió i desperta tanta eufòria i ha fet vessar tantes llàgrimes. Veurem què passa amb Rússia, amb Cuba i amb els països llatinoamericans. Veurem què passa amb l'Irak, l'Afganistan i Guantànamo (essent negre..., quin marró que li han deixat!). Veurem què passa amb les minories de les què parlava en el seu discurs. Veurem què pot donar, de tot allò que diu. Veurem si és tan Marthin Lutter King "como lo pintan". Jo hi tinc posades certes esperances, què voleu que us digui, digueu-me il·lús, dins aquesta democràcia a vegades decrèpita i enganyosa, dins aquest capitalisme extrem i aquest sistema de consum exacerbat... és una bona notícia. Ich bin gluckglich!

Per cert, al Bono, l'Alejandro i el Bruce els podrien donar bastant pel... Mentre que m'encanta que l'Aretha Franklin o l'Stevie Wonder hi fossin, com a mínim, així ens acompanyarà una mica de bona música (amb respecte pels admiradors dels lamentables U2, el previsible Sanz i el plasta del Springsteen).

I res, això, que Yes, Weekend! (que és el que realment importa... el proper Weekend! Eh, Mitall?).

3 comentaris:

Sergi ha dit...

La veritat és que li han deixat un panorama no gaire favorable, no crec pas que aconsegueixi canviar massa cosa, però sí rentar una mica la cara al país, i si hi ha continuïtat, potser amb els anys aniran millorant les coses i la imatge dels EUA al món. Qui sap, el Gaspart també va deixar el Barça fatal, i mira ara!

Anònim ha dit...

eeeeeeh, mishimeges o què?

Mel ha dit...

Com diu en Pep 'els rècords estan per batre'ls'. Amb el temps veurem més dades trencades...la primera dona a la presidència, el primer faquir en empassar-se al Bono, l'Alejandro i al Bruce a l'hora, el primer president de Cuba sense uniforme militar, el primer hivern sense grip, la primera xilena a l'últim minut marcant el gol de la victòria pel Yeral, el primer Estat sense president, sense bandera, sense Pilars Raholes... esperem que la dada del president més nefast de la història del EUA no es trenqui i en vingui un de pitjor.