dimarts, de desembre 29, 2009

2009: un any per recordar

Acaba un any i toca allò que en la majoria de blogs regulars i "com cal" ja han fet: fer balanç del 2009 amb les seves alegries i les seves penes.

Seré breu.

El 2009 ha sigut un any per recordar: he trobat l'amor de la meva vida i he acabat la tesi, m'he doctorat. Què més voleu que us digui? Amb això ja n'hi ha per ser feliç per la resta de la meva vida, no creieu?

Els propòsits pel 2010 són: continuar essent tan pallasso, tan entusiasta i tan optimista com avui i ser una mica menys somiatruites i bala-perduda. A més, vull acomplir un somni: un viatge, una estada d'un temps mig-llarg a fora... i el post-doc així ho indica. Per sort, Ella també hi vol anar. Veurem què passa. Us mantindré informats (penseu que si marxo, el blog pren un caràcter amb molta més anècdota interessant pel lector i possiblement la publicació de posts es fa més regular i excitant). Comença bé el 2010 (encara sense haver començat): finalment faré un programa de jazz a Ràdio Sant Cugat, gràcies a l'impuls de la gent de Jazzenviu. Cada dimecres de 23-24h. (presumiblement a partir de la primera setmana de febrer). Ja penjaré els Podcasts per aquí o per allà.

Un temasso mid-tempo de l'últim disc (Trouble Shootin') d'un dels millors saxofonistes europeus, l'italià Stefano Di Battista, per desitjar-vos molt Bon Any a totes i tots!



divendres, de desembre 18, 2009

La vida secreta (de merda) dels "secretes"

Basat en fets reals i envasat en un post de merda

Avui, tornant d'un dels millors concerts d'aquest any (i ja sabreu per què si faig la crònica en un altre moment), m'ha passat una cosa ben curiosa. Inquietant i absurda.

Conduïa a uns 90 km/h pels Túnels de Vallvidrera direcció Sant Cagat (noti's que anava a 10 km/h amb excès de velocitat donat que era al primer túnel abans del peatge sortint de Barcelona on el límit és 80 km/h) i un cotxe de gran potència/cilindrada/envergadura se m'ha aproximat pel darrera, gairebé envestint-me (aniria a uns 130-140 km/h), i fent-me llums perquè m'enretirés. Clar, jo que sóc molt cívic, he accelerat fins a uns 100-110 km/h per avançar a un cotxe que hi havia a la meva dreta. Llavors m'he col·locat a la dreta per deixar passar al fill-de-la-gran-puta que m'envestia i em feia enretirar del meu carril amb les putes presses. Això he pensat jo (i mira que no acostumo a ser tan rabietes, no ho faig mai això però aquest tio m'ha fotut dels nervis): "imbècil, per molta pressa que tinguis: (1) no em facis llums des del semàfor de General Mitre quan vols passar, no et flipis; (2) no cal anar a 140 km/h i enganxar-te'm gairebé tocant-me pel darrere; (3) quan em passis veuràs". I dit i fet. Aquesta tercera premisa l'he duta a terme: Quan ha passat pel meu costat, folladíssim, li he col·locat el dit anul·lar, en posició vertical (per fer més ràbia) i darrera el vidre (amb el fred que fot qualsevol obre la finestra) tot saludant-lo, com dient "ves-te'n a la merda amb la teva hipervelocitat i el teu cotxe gris perla". La meva sorpresa ha estat majúscula (com aquesta ema: M) quan el paio, un fill de puta de tres parells de collons, es para una mica més endavant del punt on circulava jo, i com esperant-me per dir-me alguna cosa o tornar-me la salutació. He avançat, una mica atemorit de què faria (tot sigui dit), i el cabronàs de merda m'ensenya una llum blava enorme i pampallugejant, com les que duen els cotxes patrulla al damunt i amb cara de molt pocs amics i amb la mirada i les mans gesticula quelcom així: "ei, que sóc poli, però vaig d'incògnit... pot ser que m'hagis saludat amb el dit, imbècil?". I jo que flipo tres parells de collons i li dic i li indico amb la mà "va, perdona, home, és que anaves molt ràpid, cabrón... passa, circula". I marxa, folladíssim com venia, pel carril de l'esquerra. Se m'ha quedat una cara de capullo... M'he cagat. El fill de puta si vol em fa parar i em fot el rollo o directament al "trullu". Ara, ja t'ho dic ara també: m'arriba a parar, em comença a fotre el sermonet i la tenim. Serà meucot revetller... Abusant de l'autoritat que li ha set atorgada per anar follat pels Túnels i a sobre vacil·lant a la gent que condueix seguint les normes... Puta merda de secreta frustrat! El cabrón segur que anava a una cita amb una prostituta de luxe pagada amb la droga incautada la setmana passada per la comissaria del seu barri... O simplement, s'ha comprat una llum blava (aquí) per vacil·lar al personal i perquè imbècils-innocentots com jo s'acollonin (una mica), flipin (bastant) i arribin a casa i escriguin alguna cosa en un blog pràcticament en ple hivern. Bé, tan és si era poli o no, si era un putu secreta de merda o un desgraciat rematat conduïnt massa ràpid i massa esbojarradament pels Túnels. El cas és que he al·lucinat de què el tio, frenés al passar-me i em treiés un tros de llum blava enorme de Loca Academia de Policia IV del seient del copilot... Subnormal... Què pretenia que fes? M'arriba a parar i em treuen tots els punts de cop dels insults que li hagués dit, per vacil·lón de merda.

Els secretes porten una vida secreta. (Fins aquí, cap novetat). Una vida secreta que fa impossible la vida dels demés, de la gent normal que vol viure i divertir-se. (Ho he pensat jo sol). Els secretes porten una vida secreta de merda. (Aquesta és la part punki). I són uns amargats que només saben amargar la vida als demés. (Oh, quina gran reflexió!). Com molts inútils d'estar per casa que es "fan" policies per tenir autoritat sobre tu i vacil·lar. (Això és nou, també, no s'ha dit mai!). Aneu a cagar a la via!

I ara seriosament i establint una similitud amb la lliga de futbol: una cosa és ser el capo de la mafia siciliana o president d'un païs, llegeixi's, for instance, Berlusconi (juguen a primera divisió, i per això corren més risc de lesió, sinó que li diguin a JFK...). Una altra és ser detectiu privat (segona B, alguns partits es poden veure i tot, però si no hi ha pipes i birra res...). I una de ben diferent és ser un secreta (3a regional, essent generós: merda punxada en un pal). La ràbia contra ells avui és més gran encara. Faré un grup al Feisbuc: Rage against the Secretas.

Ara que ho penso, potser només ha tret el llum blau per dir-me que estem al Nadal i que em prengui les coses amb calma... que no calia insultar ni fer gestos obscens amb el dit... Meibí.

divendres, de desembre 11, 2009

Si vis pacem, para bellum - Tragicomèdia en tres actes (i els que vinguin)

Para Bellum, con todo mi amor

Acte 1

Obama fa el discurs del Premi Nobel de la Pau, però abans de sortir de casa seu a Güashingten s'equivoca i pren el discurs del Premi Ducados de la Guerra. Aquesta broma no fot ni puta gràcia a ningú. De sobte, tot és confús, tot es confon, tot s'esguerra.

- Si vis pacem, para bellum - diu Obama.

- Ein? - replica el traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you want peace, suck my dick - repeteix el president, aquest cop en anglès i en versió lliure.

- Madafaca - pensa en spanglish el penis del traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you need me call me - diu llavors un tercer personatge el nom del qual podria ser, posem per cas, Pretèrit Lleonard i l'aparença de qui podria esdevenir un enigma.

- I'll call you, but only when I knew that you'll be available... - li espeta un conill d'índies que havia après a parlar fent el servei militar a Gibraltar.

- Oh, but, are you talking about Senfimer or Pukinuki? - pregunta, estranyat, el quart àrbitre.

- Sí, sí... com ho sents, sense cogombre, la vull - respongué Pretèri Lleonard (a qui, d'altra banda, i sense que serveixi de precedent, ningú havia preguntat).

Aquí finalitza l'acte 1. (Tos) (Més tos) (Un esternut) (Xiuxiueig).

Acte 2

Apareix en escena un brètol en erecció i un bròquil en ebullició. Es miren. No es veuen. Són cecs. Pel braile de les seves venes inflades, el bròquil pot llegir en el penis del brètol que André Breton és una gran persona i millor artista. Es rumoreja que està viatjant cap al Sur del Sur.

Acte 3

- "Bellum" lo serás tu - crida la Juani a la seva mare.

- Sí??? Pues sin paga una semana! - li diu la seva mare, full of barbitúrics.

Graham Bell entra al garatge on succeeix l'acció i crida: "He de passar la ITV!!".

Els Vagabunds del Dharma i l'alcalde de Castellar de N'Hug passen per allà sense ànim de lucre i molt menys sense ànim d'ofendre a ningú, i, no obstant, fugen, donat que és gratuit i tenen la tarde lliure, prenent un autobús que els duu a Andorra. Allà compren molt sucre i molt formatge "de bola". Tornant amb l'autobús confonen l'olor del formatge "de bola" amb el dels seus peus suats. Un d'ells, ves a saber quin, s'immola (en tanga) a la porta d'una àrea d'estació Medas. Els valencians que tornen de Marinadó entren a fer el café amb llet i el croissant, tot trepitjant les seves vísceres sense immutar-se.

Final de l'assuntu: cançó de Julio Iglesias amb fade out al final, però molt fade out, si us plau i sense Champagne.

* Avui, gràcies a un comentari molt instructiu i amable del Dr. Muerte, he sabut (és que sóc analfabet) que els Premis Nobel de la Pau s'entreguen a l'Oslo City Hall d'Oslo, a Noruega, i no pas a Estocolm, Suècia, com jo imaginava (presumia).

divendres, de desembre 04, 2009

Testicle de Jehovà

Sonen les campanades de la 1h. de la matinada a Ca Laubi. Ella dorm, plàcidament.

Estic baldat. Hem guanyat 4-2, quan perdíem 2-0 a la primera part. Val la pena? Tinc el peu a Can Pistraus. Es confirma la frase feta: el león no es tan fiero como lupentain.

Penso: "Va reanima el blog". Penso després: "Va, fes-te una palla". Penso després: "Hòstia, ho he deixat tot perdut". Penso després: "La Mercedes Milà fa pena". Penso després: "Demà, agulletes".

Sushi.

Shiatsu.

Shosho.

Shhh…

Bilbo, Muvin... Gamusiiiiiiiinoooooo...! Pintxo, pintxo, pintxo. Xalaparta! Leku. Durango.

T'estim i no me'n fot.

L'Oriol fóra el meu amor platònic, si fos homosexual.

Mitall.

Ararat.

Perdi.

Veïna.

I Rne3, i Discópolis.

Un bon descobriment: Lara Bello i el seu Niña Pez.

Part anatòmica, gònada: Testicle.

Religió: Testicle de Jehovà.

Gastronomia, plat: Testicle de Jehovà amb samfaina.

Gastronomia, plat de restaurant 3 estrelles Michellin: Testicle de Jehovà amb confitura deshidratada de ganes d’anar de ventre, fines herbes i capcirons de raïm xipella a daus esmeril·lat i recombinat amb xarrup de mandarina i crema de cacahuet singolat de Madagascar. Preu aproximat: 75 euros.

Ara va i una madrilenya diu que ve a Barcelona i que "nos tomemos unas cañas". Too late to apologize...

La Trinca és una puta merda punxada en un pal. I el programa que fan ara és pura brossa. La Beth està en tractament o alguna cosa greu li ha passat. Fa cara de depressiva. Les tres lloques que hi ha al jurat es podrien exiliar, quan vulguin, a la Sibèria més oriental.

Polla. Una polla xica. Camacurta i ballarica.

Monzó, vull un fill teu, a poder ser, sense tan tic i amb el teu mateix carisma. Gràcies.

Si fa no fum, això de què Raltegravir s'extrueix via Glicoproteïna-P ja gairebé ho tindríem… Ara, el putu review es resisteix. Reviurà el review?

Pàmies! Tranqui, mazín. Massa tele… massa tele… Menja una llimona, i fes alguna ganyota, tampoc està de més. Això sí, brutal el conte del perfum de cuyo nombre no puedo acordarme!

Fortissio Lungo.

Ristretto!!

Allegro ma non troppo.

A NY sempre són tres quarts de setze, diu en Graupera. És trempat. És un crack.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

No deixaré de repertir-ho.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

I s’ha acabat el bròquil!

Serrano-Colina Project… i Sílvia Pérez Cruz.

Kant em va conduir a l’èxit a l’examen de Filosofia (un dié!) de la selectivitat i a fardar potser masses vegades davant de masses noies. El que no sabia és que la filosofia i Kant MAI a la història de la humanitat han servit per lligar amb noies. A l’època dels grecs, com a molt, per la pederàstia, i encara s’investiga avui.

Pretòria.

Precària.

Becària.

Pituitària.

Burlando a la Parca.

Aparcando en la Burla.

Diria més coses però l’internet pirata ara es fa l’Alakrana i no acaba danarlora, aixís, tot junt, com ho diria la Iaia Tresa.

Siauuu.

That’s all Folks, and of course, that’s old, the old trick to restart (renew, reborn, restore…) a fucking blog that has been completely forgotten/lost/dead during a lot of time… And remember, don’t do this at home!

divendres, d’octubre 09, 2009

El nou bioterrorisme: "VIH-envenido a la vida real"

Avui, decidit, obro el correu de Jotmeil i em trobo amb el següent mail (si us plau, llegiu amb atenció):

Asunto: Circular Policía Nacional

Hemos recibido esta información y consideramos que ustedes deben conocerla, no queremos alarmarlos, sino prevenirlos y que tomen las precauciones pertinentes:

Por favor revisen su silla cuando vayan al cine. La mayoría de nosotros nos sentamos en el asiento sin revisarlo. Muevan el asiento varias veces para ver si hay algo y fíjese muy bien. Procure ingresar a la Sala cuando haya luz.

No lo palpe con la mano, podría encontrarse con una aguja y una nota diciendo algo como esto: 'BIENVENIDO AL MUNDO REAL: YA ERES VIH POSITIVO'.

En los teléfonos públicos se ha detectado el mismo problema: un grupo de drogadictos deja agujas en los orificios de devolución del dinero para todo aquel que introduzca la mano se infecte.

Este mensaje ha sido enviado a todo el mundo para que nos mantengamos alejados del peligro.

Atentamente,
Policía Nacional

Esperamos que esta información sea de ayuda de todos y agradeceremos hacerla extensiva a quienes más puedan.

POR FAVOR RENVIEN ESTO ATODOS SUS CONTACTOS
!!!!!!!!!HÁGANLO¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ mañana puedes ser tu!!!


Què, com s’us ha quedat el cos?? Fa por, eh?? Ara el reenvio a tots els meus contactes sens falta. És realment preocupant.

Primer de tot, perquè per algún lloc hem de començar, crec que la millor manera de propagar el VIH és introduint xeringues (carregadetes de virus maquiavèl·lics) als forats de devolució dels diners de les cabines telefòniques. Perquè es clar, avui en dia, són els llocs més freqüentats per la població, gairebé al mateix nivell que les discoteques de Castefa, el Facebook o el Twitter. Ningú utilitza ja l’arcaica i obsoleta telefonia mòbil. És intel·ligent: així, fas una trucada a la mama per dir-li que aniràs a sopar, cau el canvi dels 25 cèntims (que has posat en monedes de 5) i patapam, al recollir-lo, et punxes… Ves quina cosa! Ja ets VIH positiu. El que no han tingut en compte, és que el 99% de vegades, les putes cabines telefòniques s’empassen el canvi, sense miraments.

En segon lloc hi ha el tema del cinema. Un altre lloc d’alta afluència de públic, sobretot entre setmana. Resulta que els politoxicòmans, que no tenen res més a fer, van pels cinemes de les Espanyes (perquè, recordem-ho, és un Circular de la Policía Nacional) a deixar xeringues carregadetes de maldat als seients dels cinemes. Que jo em pregunto? Com trien “els escollits”? En quins seients les posen?? Què diuen: “Hoy toca primera fila, por listos y mirones”. O…”Hoy puteamos a los fachas, llenad todos los asientos del lateral derecho”. O, com va, és que els omplen tots i cadascun...?? Si és així, quina feinada! Deuen deixar-se un dineral en xeringues (250 butaques -Sala Gran, on projecten Malditos Bastardos, que és com es diu la operació que duen a terme els “politoxis”- a 0.30 euros per xeringa, em dóna un total de 75 euros), i, encara diré més, es deuen quedar justets justets de sang (o d’estocs virals)… I en quines pel·lícules? Es treballen les estrenes només o també cinema d'autor?? Al Verdi Park també n'hi ha de xeringues plenetes de VIH?? Van a pels gafa-pastas amb barbeta de tres dies i camisa negra impol·luta?? O sigui, van a per mi?? Fa esfereïr, la cosa.

Un altre punt que em preocupa enormement (i alhora em fascina) és la capacitat d’organització i l'ànsia de destrucció d’aquest “grupo de drogadictos”, com els anomenen eufemísticament la Policia Nacional. Els col·legues “politoxis” s’organitzen per a robar, delinquir i obtenir un botí prou gran per a comprar xeringues a la farmàcia (a raó de 0.30 euros/xeringa, ja us deia), no pas per drogar-se, sinó per punxar-se amb aquestes i anar-les repartint per les ciutats a mode de regal-trampa. Sé que pensareu, “no, home, es droguen i després les deixen allà on fa més mal”. D’acord. Però si només fos així, compartint com comparteixen xeringues, no arribarien ni a omplir les cabines de Sant Antoni de Calonge o els cinemes de Castellfollit de la Roca. No. Que no us enganyin ! És una organització en tota regla que es fa dir VIH-ENVENIDO A LA VIDA REAL. Molt de compte. És el nou bioterrorisme. Per identificar-los, en un informe confidencial de la Policia Nacional es descriu la seva indumentària i aparença: vesteixen xandalls del Carrefour, van despentinats i amb els cabells greixosos i poc cuidats, són molt prims i ténen els pòmuls i les cabitats oculars enfonsades i habitualment porten un cartró de "Vino de mesa" Condis a la mà. El més conegut de la banda es fa dir Robe i té un grup de música. Cal destacar però que alguns s’amaguen sota “tratjus” Emporio Armani i corbata fina i ocupen càrrecs importants. Hi ha qui diu que el propi entrenador del barça, podria estar-hi immers…

No sé vosaltres però jo…

La propera vegada que vagi al cinema (o al Camp Nou) demanaré entrada “sin VIH, por favor”. Mai seuré a les primeres files. Entraré 30 minuts abans amb un aspirador de mà, un coixí de 45 cm. de grossor i uns guants de podar els rosers. Arribaré a la meva butaca, l’arrancaré, la capgiraré, la posaré al seu lloc i passaré un aspirador de mà. Amb els guants revisaré que no hi hagi cap objecte punxant no identificat i llavors, previa col·locació del coixí-protector, seuré a gaudir de la pel·lícula en qüestió. Màxima atenció a qui segui a la meva dreta o esquerra. L’informaré detingudament i ell/a haurà de repetir aquest procediment.

Mai més trucaré en una cabina telefònica i en tot cas, si ho faig, no agafaré el canvi. Prefereixo perdre 15 cèntims a guanyar una infecció per VIH.

Jo, per part meva, intentaré convèncer a la gent del laboratori per començar una contra-campanya anti-bioterrorisme VIH-enc, repartint fàrmacs antiretrovirals a les portes dels cinemes i deixant guants de jardineria a totes les cabines telefòniques del Vallès Occidental. Mentrestant, podeu continuar fent servir el preservatiu, si teniu l'oportunitat de ficar-la en calent. Gràcies.

Feu-ne màxima difusió, és molt important.

Atentadament,
Yeral Bròquil Aats

dimarts, de setembre 29, 2009

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III)

A petició d’un amic que em va ferir la sensibilitat, escric el post Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III) com li hagués agradat llegir-lo a ell. Ja sabia que era dolenta la segona part (sempre són les pitjors, per això no acostumo a escriure-les), però volia tornar a iniciar el Bròquil, redéu! Penso que tampoc calia dir-ho tan explícitament. I si era broma, no em va fer gràcia. Potser l’hauria d’haver censurat, també, la seva broma. Per això, aquí ho "denuncio", com a queixa, autocensurant-me. No t'ho prenguis malament, Amic, ans al contrari. Sé que no ho feies per ferir-me, però mira, a vegades diem coses que no hauríem i com que, reconeguem-ho, sóc un ésser hipersensible i una mica imbècil, em va fer mal (una mica...). Potser precisament perquè ets l'Amic més Gran del Món. Potser perquè havia pres tres "tubus" de birra i m'havia pujat al cap. Potser perquè em vaig sentir molt petit, al teu costat, per un moment (com quan llegeixo un text teu, Beckettià). Potser perquè estic desorientat i sense inspiració artística/literària. Hi vaig estar donant masses voltes. Masses, he dit. És absurd. I ho sé. Però mira. I sí, ho reconec, no és el millor que he escrit mai, però tampoc tinc pretencions literàries, que sóc de ciències jo! I no se'n parli més. Que és tonteria...

El proper post, prometo currar-me’l de valent, per guanyar un premi Pulitzer. (Aquesta és la part cínica del post).

Són aquests, els "fenòmenus":

1.- (Censurat).

2.- (Censurat).

3.- (Censurat).

4.- (Censurat).

5.- (Censurat).

6.- (Censurat).

7.- (Censurat).

8.- (Censurat).

9.- (Censurat).

10.- (Censurat).

11.- (Censurat).

12.- (Censurat).

13.- (Censurat).

14.- (Censurat).

15.- (Censurat).

divendres, de setembre 25, 2009

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (II)

Avui, cosa rara, immers, un servidor, en una crisi creativa de tres parells de pebrots (ho notareu de seguida, pel contingut del post que aquí comença), i amb una ressaca de vi bo (no deien que si veus alcohol del bo no téns ressaca? -mecagunlamarequevaparir al llest que ho va dir!- bé, potser serà que si prens més de 3 l. sigui de l'alcohol que sigui la ressaca ve de sèrie...) que dunidó també, continuaré amb una secció iniciada fa un temps en aquest Bròquil quan jo encara rondava per terres germàniques rodejat de teutones. Aquí va la segona part (i aquesta sí que segurament última) dels Fenòmens paranormals que m'han passat avui:

1.- He arribat a la neteja de laboratori a una hora decent (23 minutets tard), que no vol dir que hagi arribat a l'hora (i mira que les 9h ja és hora d'arribar... però bé, ja se sap, no tinc remei).

2.- Amb en Christian no hem parlat de sexe (explícitament, amb paraules com "polla", "cony", "aixarracada" i/o "peres") durant el dinar al bar de l'Hospital on treballo.

3.- No m'han trucat del programa "Ponte a Prueba" d'Europa FM perquè faci algunes declaracions.

4.- Ha vingut la TV a filmar P3 (llegeixi's: laboratori de seguretat nivell 3 on treballem amb el cabronàs del VIH) i no ens han fet fer el "paripé". S'han limitat a col·locar la càmara, angle fixe, i gravar quatre imatges per passar-les, suposo, al telenotícies vespre mentre parlen de la "maravellosa" vacuna que impedeix la transmissió del VIH en 1 de cada 3 casos (nota: dels 16000 implicats en l'estudi només 74 per un cantó i 58 per l'altre es van infectar... però clar, la p és significativa degut a que la n és força gran... i són els millors resultats obtinguts en vacunes preventives fins ara, tot sigui dit).

5.- Només ha sonat 23 vegades pel putu FlaixBac del laboratori el "Tonight, tonight, tonight" dels cullons. Només 23, repeteixo. Només 23.

6.- Ter Act.

7.- De tu.

8.- No he cantat (espera que encara queda molt dia per endavant!) el "Bird is the word" a ple pulmó tot fent uns moviments arquejats amb els braços i flexionant les cames com fa el grandiós i inimitable Peter de Family Guy al segon capítol de la nova temporada (que no sé quin numbru és).

9.- No he pres ni un ibuprofé, ni una aspirina, ni un gelocatil en un dia ressacós i difícil com avui (noti's que escric aquestes paraules des de P3 fent temps mentre s'el·lueixen uns preciosos limfòcits CD4+ T que han estat estimulats durant tres dies amb PHA i IL-2).

10.- He pres, només, dos cafès i una Caca-cola.

11.- Hòstitu! Que no he comprat cap entrada pel Telentrada amb un 15% de descompte amb el club Tr3sC! Aixòs sí que és gros!

12.- (Censurat: no fotia ni puta gràcia, aquest punt, intentava ser xistós i feia pena...).

13.- He rebut un mail d'una senyora molt amable, la Mrs. Helen Jordan, de 71 anys que va perdre el seu marit de càncer l'any 2007 i resulta que el bon home (a qui per cert, no conec de res) m'ha deixat en herència la irrisòria quantitat de 5.600.000 U.S. dòllars. A més, un tal Mr. Lucky Martin també em comenta per mail -no recordo haver passat el meu mail a aquesta bona gent- el següent: "Be informed that your email has won a compesation award of a certified bank check of eight hundred and fifty thousand us dollars compensation". Eight Hundred and Fifty Thousand U.S. dollars, o sigui, en numbrus: 850.000 dòllars. Si fem la suma, resulta que sóc 6.450.000 dòllars més ric. Malauradament, com que a Catalunya som molt moderns, tipus Berlusconi, anem amb l'euru. Així doncs, segueixo essent el mateix pobretó de sempre.

14.- Iaixòésmoltheavy: la verdura de l'hospital no estava ni dura, ni insípida. Sujuru.

15.- M'han vingut ganes d'estrangular al Sr. Macaco per haver escrit una cançó com "Muvin" i en un instant de segon l'he estimat perquè "Muvi" és un bon pseudònim del meu Amor. Així, sense la ena: MU-VI. Muvi. Movie. I què t'anava a dir...

16.- Prometo estar més despert (penseu en la meva ressaca, i si voleu, doneu-li les culpes) i més viu, més graciós i més original. És una merda post, reconeguem-ho, però per alguna cosa havia de començar, no?

Petons libidinosos a totes i tots!

P.D. Propera entrega Odi Absolut.

dilluns, de juliol 27, 2009

What are you doing the rest of your life?

Encara mig adormit sento, mig intueixo en un oníric respir, com s'alça, com sigil·losament es dirigeix a la dutxa a despertar del seu son de marmota amb aquella aigua massa calenta pel meu gust. Suat, acalorat, sento l'aigua còrrer i espero, sense saber-ho, els cinc o sis minuts eterns en què ella suaument repassa el seu cos amb una crema d'olors apetitosos amb cura de no deixar ni un sol centímetre quadrat sense hidratar. Endormiscat encara, amb l'ull esquerra entreobert i l'altre cluc, veig com s'apropa, completament nua i radiant, amb la seva pell freda -tot i l'escalfor de l'aigua- i se m'asseu al costat i em besa suaument primer a la galta, després al coll i l'esquena, i noto el seu cos fred i sensual i em moro de tendresa i de plaer, i m'empapo d'ella, del matí, de la fredor de la seva pell nua i em pregunto en silenci "what are you doing the rest of your life?". Sento llavors el so del saxo portentós i sensual d'Archie Shepp tocant la bella melodia de Legrand i vull que sigui el matí següent per tornar a veure-la nua, preciosa, radiant i viure la sensació de la seva pell freda damunt la meva, calenta i adormida.



Nota: Es demana a l'oïdor que no posi cap atenció al vídeo dels gatets i la mare que els va parir sinó a la música, al temassu de Michel Legrand interpretat pel gran Archie Shepp, gràcies... siau, siau.

dimecres, de juny 10, 2009

Crònica d'un matí força improductiu i tranquil i d'una victòria futbolera èpica (post terriblement obviable)

Sense anar més lluny, avui m'he llevat. Després de l'habitual moment d'incertesa associat a la llavors encara viva somnolència, he obert un ull una miqueta per veure'm reflexat al mirall del lavabo. Sí, era el dia, ho havia de fer. Pels que no sabeu res, us diré que acabareu de llegir això sense saber-ne res tampoc, o encara menys. Us podreu imaginar coses, però res serà cert. O sí. La idea és que he hagut d'usar estímuls externs, que no han estat d'una gran ajuda a aquelles hores del matí. I només diré que he arribat amb èxit, tard, com sempre, però amb un cert èxit. Quan m'ha trucat el meu germà ja havia enllestit la fenya però m'havia de dutxar, més que res per despertar-me, i m'havia d'encaminar cap al lloc de trobada. Després uns mililitres de sang i un esmorzar en un dels forns més pijus i, possiblement degut a això, un dels locals més rematadorament atacables-per-a-ser-cremats-amb-uns-còctels-molotov de tot Santcagat. 7'90 euros diu la malaputa. Apaquí!

Trobo que fa uns dies plàcids. Ja tinc la bici arreglada i (1) O la utilitzo d'una reputa vegada i surto, ni que sigui, fins al Pi del Xandri a fer un vol o (2) Li deixo/regalo/venc/llogo a la meva Percoias perquè vagi d'un puestu a un altre, que diu que en necessita una i per tant, que se la vol comprar. Problema: és una d'aquelles bicicletes susceptibles de ser robades en menys del que dura l'escuma d'una birra del Cata.

I trobo que cada dia que passa falta un dia menys per llegir la tesi i ser Doctor (doctor, jaja...). I trobo que els nervis encara no m'han atrapat ni s'han instal·lat massa a casa. Potser és que com que no hi paro... Trobo que m'hauria de començar a espavilar a preparar les diapos (el benaurat Pauapoin) i per això he hagut de negar-li a un Amic, amb totes les majúscules, que anem a l'Estartit aquest cap de setmana. I mira que en tindria ganes! Mira que hi aniria, eh?! Però ja se sap, per allò de la consciència tranquila, em convé quedar-me i començar (o millor dit, acabar!) amb la presentació. 3, 2, 1... I assajar-la. I estar tranqui. I repassar algun article o quelcom que no tingui clar (a aquestes alçades, vols dir?).

Ahir vam guanyar al futbol. I això sí que és tota una notícia. Una notícia per sí sola, sense més. "Ahir els Crispolls van vèncer a McFly, en un partit èpic". Resultat? 6-3. Ara miraré el Cugat.cat, a veure si el Maikel s'ha dignat a posar-ho en portada. Ens ho mereixem. 6-3. I a sobre, vaig marcar un gol, que això ja és la re-hòstia. Sí. Perdíem 2-0. Vaig marcar el 2-1. Ells es van acollonir força i vam estar a punt de marcar el 2-2 quan de sobte, una errada de la defensa i del porter (Picazo, què gran a la resta d'actuacions, però!) van posar el marcador 3-1. Així acabar la primera part. Bé, així, i amb un jugador d'ells expulsat per capullo (per parlar més del compte, podríem dir que es va auto-expulsar per a res, i tenint en compte la magnitud del seu coll i el seu cos, potser és que no volia còrrer més i preferia estar a la banqueta menjant Bollicaos, amb tot el respecte cap als Bollicaos), vam arribar al descans. La segona part, ja us dic, èpica. Vam marcar el 3-3, si no recordo malament, de falta xutada per un mestre Minuesa, en aquest cas, mon germà el Rafan. Brutal. I així, vam mantenir el resultat, en un partit força igualat, i amb un contrari força rabiós (val a dir, que 3 dels seus jugadors no paraven de bordar, cridar i queixar-se, la majoria de vegades injustificadament i d'altres, amb poca raó...) fins que va aparèixer el 4rt (golassu de Guillem, em sembla). I res, els hi van seguir, com el resultat final indica, el 5è i el 6è, obra de Sézar, the-one-and-only-player i diria que el 6è fou també de Guillem o Rafan. Nusé. Bé, finalment, destacar que l'Oliveres, Oli pels amics, va ser un home clau a la defensa, que no va deixar-ne passar ni una i que, de central, va aportar una seguretat i una visió de joc que, tot i ser habitual en ell, ahir fou espectaculà. El Puyol de l'equip. Com en Sézar és l'Iniesta i el Rafan el Messi. El Lupentain va fer força feina per una banda i tot i que no recordo si va marcar, i deixant de banda els primers 10 minuts en què encara deambulava un pèl somnolent, la resta del partit va estar força actiu. Un gran partit, Crispolls. Apa. Janiaprou de crònica futbolera. Però mira, fa gràcia, no ho havia fet mai això de relatar un partit, i menys un de nostru. Em sento com en Sergi Pàmies quan escriu sobre el fumbol, salvant les distàncies (en unitats Anys Llum), tant en tamany encefàlic com en eloqüència incisiva.

Finalment voldria fer esment a les últimes llegendes urbanes que he sentit a dir en els cercles en què em moc. Ull, n'hi ha algunes que no tenen des-per-di-ciu:

1) L'avió d'Air France que volava de Brasil a França va ser abduït per una nau extraterrestre.
2) Ramoncín és jurat d'OT.
3) Per escriure articles científics la gent fa servir un editor de text anomenat Làtex (i jo que pensava que era el material amb què feien els preservatius...).
4) John Lennon està viu i comparteix pis a Palma de Mallorca amb Patric Suais. Ha tret ja tres o quatre discos amb el pseudònim de Carlos Baute.
5) A l'Ana Obregón li van tornar a explotar els pits de silicona en un avió, però aquest cop va utilitzar les bossetes pels vòmits i tothom va resultar il·lès.
6) Robin Williams és guapo.
7) Florentino Pérez ha venut a Kakà per 23'43 euros + la cessió d'Aloïsio (per 3 anys) a l 'equip Eu te deu meu amor, boas tardes (equip de futbol 7 de la lliga nocturna local d'un poble de les afores de Sao Paulo).
8) Tanquen el Vinil.
9) Tanquen el Mesón.
10) Tanquen el Cata.
11) Tanquen Andorra, així, en general.

God Save The Queen!

dijous, de maig 28, 2009

Què li resta al Barça i què més esperem

Títols que li resten a aquest Barça per guanyar:

1.- La Bundesliga
2.- La Premier League
3.- Una estrella Michelín
4.- El Tour de França
5.- Roland Garros
6.- Les 24h de Le Mans
7.- Eurovisión
8.- La roda sencera de Pasapalabra
9.- La última edició de La Isla
10.- Una discussió amb el Dr. House

Títols honorífics/mèrits que es mereix el Senyor Pep Guardiola:

1.- President de Catalunya
2.- Director General de Caixa Catalunya i "La Caixa"
3.- Premi Nobel de Literatura 
4.- President de l'escala de veïns
5.- Santpedorenc de l'any
6.- Comensal de luxe a El Bulli, El Racó del Santamaria i el de la Ruscalleda
7.- Doctor Honoris Causa de la Universitat de Harvard, Massachussets
8.- Medalla d'Or al millor Caviar
9.- Que sigui Beatificat (Sant Guardiola cauria en 28 de Maig, ves quina cosa!)
10.- "Porque de mi anchoooa tu serás la reeeeeina, porqué de mi anchoa, tu serás la reeeeina!" 

I el què esperem:
1.- Una portada del Gerard Piquè en pilotes a l'AS
2.- Una portada de la nòvia del Gerard Piquè en pilotes a l'AS, el Marca i el ABC
3.- Una portada de les amigues de la nòvia del Gerard Piquè en pilotes a l'AS, el Marca, l'ABC i El Mundo
4.- Una foto tamany DinA2 del cop de cap de Messi en el segon gol contra el Manchester
5.- Entrega per fascicles de les llàgrimes de ràbia de Cristano Ronaldo en potets de Cristall Svarowsky
6.- Unes paraules d'elogi de Maurinho cap a Guardiola i el Barça
7.- Que facin una pel·li sobre la vida de Guardiola amb Chuck Norris de protagonista
8.- Que el Laporta regali Porsche Carreres a tots els simpatitzants del Barça, i sobretot, als que tinguin un blog a l'adreça dels quals hi figuri la paraula "bròquil"
9.- Un llom amb formatge
10.- Que d'una vegada i per totes al Cata serveixin una birra decent, amb gas i a menys de 23ºC 

Apa, era per salvar això del blog, que no escric ni que em paguin.

Siau, Lemurets meus. 

diumenge, de maig 10, 2009

Un oasi amb imant, una plàcida calma necessària

Pensava escriure una crònica sobre el concert de Love of Lesbian d’ahir a l’Apolo, n’estava convençut. Ja m’hi posava. Però una visita a Ca La Mitall, sempre reconfortant i reveladora, m’ha fet canviar d’idea. Allà he llegit això: “voler emocions sense aturador potser és símptoma d’inconformisme?” (i després en venien d’altres de preguntes, com dic, reveladores, d’anàlisi sociològic fi, que no reproduiré perquè no se m’acusi de plagi, ja que reproduirïa el post sencer... brutal). La crònica dels LOL potser vindrà també, després o un altre dia.

Amb aquesta n’hi ha prou pel què vull dir. Voler emocions sense aturador = inconformisme. Sí, jo crec que sí. L’inconformisme davant la calma, la passivitat i el sedentarisme. Inconformisme davant la rutina, davant “el que està bé”, el que “s’ha de fer”, el que hi ha establert. Voler emocions sense aturador és símptoma d’estar viu, de sentir que el cor batega, que l’alè és calent i que s’accelera de vegades. “Masses emocions” diuen. Masses? Mai n’hi ha masses. I d'acord, moltes emocions, esgoten. Però d’això es tracta: d’esgotar-nos, tancar els ulls un segons, agafar alè, i tornar a arrencar a còrrer. Començar de nou. Emoció? No sé què fer-ne, de tanta. Corro massa, sóc un impacient. Necessito, a cada moment, a cada minut veure i viure emocions intenses, moments màgics o simplement, moments amb aquells qui m’estimo. I no sé si és per allò de “carpe diem, memento mori”, perquè el meu metabolisme està massa accelerat, o perquè realment m’agraden masses coses i em perdo corrent darrera una i altra (com deia Kerouac, sempre les mateixes cites, Yeral, sempre les mateixes...). 

Si començo a còrrer ja no puc aturar-me. Vull que passin coses, moltes, quantes més millor, i a cada moment. Cada matí és com si naixés de nou i comencés de nou a conèixer-ho tot. Així, cada dia conec el cambrer que em posa el tallat, al mateix bar. Cada matí conec de nou els companys de laboratori. I la secretaria. I conec de nou el meu director de tesi. Cada dia conec els meus amics, i les meves amigues, quan els veig o hi parlo. I cada dia em conec de nou, a mi. I em trobo en els altres. Em conec en tots ells. Sóc de personalitat adictiva, i hiperactiva, diria, no puc frenar, no sé aturar-me, no sé aturar-ho. Vull que cada cop la cosa, qualsevol cosa, vagi més ràpid, corri. I a vegades cal calma. Cal una mica de paciència, d’aturador. 

I quan trobo un moment plàcid, m’hi quedo. I n’he trobat un. He trobat un oasi enmig de tanta barbàrie, Mitall. I l’has de veure. No és cap il·lusió òptica, t’ho puc ben assegurar. És una aigua tan fresca, flors dels colors més vius que imaginis, és arbres fruiters, és la calma que em cal. És un oasi amb imant.

I vull còrrer i viure i veure i beure i prèmer i vèncer i sentir que l'Oasi també m'hi vol. Vull nits sense dormir. Vull infinits esmorzars més. I mots encreuats inacabats. Vull "amunts i avalls". I que cada dia comenci de nou. Que cada dia ens busquem sense trobar-nos i ens trobem sense buscar-nos. Vull concerts com els d'ahir (a poder ser, i si li plau a la organització, amb aire acondicionat o a l'aire lliure). I vull un “ahora sí, pienso quedarme hasta el fin”.

diumenge, de maig 03, 2009

El cielu, avui

T'he trobat a faltar moltes nits, avui.
La Bohèmia, 2.05.09

Com es pot explicar el cel? Com, des de dins, intentar descriure’l? Alguna vegada hi havia estat, em diuen, però ja ni ho recordava. No n’havia tingut notícies des de fa molt de temps. El cel, el cielu (quin gran nom per un bar musical, Manresans!), com m’agrada dir a mi, no és com aquests locals de moda que, no saps ni com, un cop visitats et visiten ells a tu en forma de newsletter o d’eterna i feixuga carteta-programa amb els espectacles de torn. I sembla que mai hagin de desaparèixer. No. El cel és un trocet de felicitat, petita i verd clar, lluminosa i càlida, que si t’atrapa ja no et deixa marxar. Et quedes a dins per sempre, encisat, escoltant les més belles melodïes. Però, això sí, o hi ets, o no hi ets. Un cop ets fora, tot és fosc. I quan un és dins no sap què dir, no sap com començar a parlar. Perquè tot és massa bonic. Hi ha massa llum i les pupil·les es contrauen per intentar paliar tanta claror. Somio? Sóc cec? Camino per sobre dels núvols o només és la il·lusió de ser-hi que m’ha atrapat? No ho sé. Perquè normalment no sabem res. I aquesta és una altra peculiaritat del cielu. Moltes vegades hi som i ni ho sabem. I és quan en sortim, malparats, malferits, maltractats, esbroncats i convalescents, que ens n’adonem. I llavors pensem: perquè no n’he gaudit, un cop hi era? Eres cec. No hi veies.

Des d’aquí dalt tot és veu molt petit. Tot és insignificant. Tot menys el núvol que em duu amunt i avall. Tot és deliberadament fugaç, banal i absurd. Tot menys el trocet de cielu que ella em dóna, avui.

És preciosa. O percoias, segons un amic meu que és dislèxic ("Disléxicos del mundo, uníso"). Jo sé que és preciosa. Ell diu que percoias. I en això no ens posarem d’acord. Va aparèixer del no-res, d’un concert i una anécdota, d’una tornada en cotxe, d’una cosina que em coneix com un germà i insisteix. Va nèixer en una nit de flors, amb la primavera. Com no podia ser d'altra manera. I d’unes cerveses, només dues, jo, embadalit, que s’allarguen fins a ben entrada la mitjanit (he rebut una carta de la Damm, estan preocupats per la davallada del consum en un servidor), i d’unes partides a pòker, i uns roms amb cola, i una caminada a casa, i unes cames grau 6,5 a l’escala de Richter que mostraven encís. I d’un oblidar-se de tot: de la tesi, del futbol, de Muchachada… Jo veia que els seus ulls vius i expressius em parlaven, que em deien coses, i no vaig poder evitar-ho, els meus van començar a parlar. El que no sabia, és que un cop has contestat als seus ulls, ja hi ets, no s’hi pot fer res. Ja hi has caigut. I aquí estic, en plena llum, en un mar de plàcida calma que m’acarona, m’encisa i em fa feliç. Aquí sóc, ben bé no sé on, però de ben segur que això, sigui el què sigui, rau en algún racó del cielu que tan busquem, a vegades. Ahir, al cielu, vam fer un vers junts. No sé si el vaig dir jo o ella. Potser jo, però tan és, ara. Em sembla que el vaig dir incitat per unes paraules seves. Tot i que no sé ben bé com va sorgir. Però és ella qui se n’enrecordava, avui. Hem quedat que amb els beneficis del mateix, anem a mitjes: 50-50. Ella, bona negociadora, volia un 60-40, però m'hi he negat. Diu així: “T’he trobat a faltar moltes nits, avui”. I és que és això. La he trobat a faltar, tot i no sent-hi, moltes nits abans de conèixer-la. Ahir, en un moment de la nit, vaig trobar-la a faltar estant allà amb mi, on fóssim. Perquè vaig sentir que totes les nits que havíem passat separats fins aquell instant, potser no havien existit. No eren. “Exagerat” –diran alguns-. “Agosarat” -constataran d’altres-. “Romàntic empedernit, atontat” -peyorativitzaran uns tercers-. El que vulgueu. Però potser començo a ser, avui. Sigui com sigui, l’encís ja és dins i prem, com la nit, ulls vigilants de cobrellit, i viatja coll amunt, trencant el son, bramant un temps, cercant un bri d’alè de mel que digui “rai, ja sóc aquí!”. Recòndit, he trobat l’encís, un lloc sense la tempesta habitual, sense els designis infructuosos de la luxúria més barruera i absurda, fugaç. He trobat la seva, una mà tan càlida... I a estones sembla que volguem escapar-nos l’un de l’altre, com fent-nos creure que no passa res, que tot està controlat, que som amos i senyors del nostre designi. I ens demanem calma. Demanen calma des de la organització. Però és que no hi ha cap pressa. Ningú vol còrrer, enlloc. I sé que hi ha quelcom que està escrit. Perquè vaig saber que podríem no haver-nos conegut mai. I ens hem conegut. Només per això, i perquè tinc por, m’arrisco a jugar a fer-la feliç. I perquè m'agrada, i m'atrau. Molt. I no sé si en sabré, no ho sé, encara. Però ho vull. I aposto. Com en aquella nit m’ho jugava tot a una parella de tresos o a un dos de cors. Te’n recordes? All in!

I no cal res més. No cal dir res. És tan fàcil aquest joc, tan plàcid...

"Prefiero un lunar de tu espalda a la pinacoteca nacional" que diria Serrat.

Camina a un pam de terra. Sap volar. Vola. Vola i t’enlaira amb el seu 22 de peu cap al cielu que us deia abans. I no hi ha res a fer. Per més que un intenti escapar, sempre acaba aixecant-se (i aixecant-me!) dos pams de terra, a poc a poc, lent comme un rêve. I jo, com en un rêve, no puc fer més que deixar-me endur, entusiasmat per les seves mans. Ara espero, impacient, una altra petita dosi d’aquesta, la seva dopamina onírica... Tinc el 112 marcat i el telèfon en mà... Si trigo massa la síndrome d’abstinència em podria matar...

Un petó d'il·lusió, de trocet de cielu.

P.D. Sento no haver escrit fa tant de temps, estimat Bròquil. Ja saps, la tesi. No m’ho tinguis en compte. I a més, i d’això en fa uns quants dies, setmanes... al cielu no hi ha ordinadors, ni tan sols llàpis i paper... i acabo de baixar a la terra un moment, a fer un mos, però ara pujo un altre cop, si Sant Pere ja s’ha llevat de la “sesta”. Recòndit, estava trobant-me en algú. I bé que potser m’hi quedi un temps. Ara m’hi quedaria tota la vida. Avui.

diumenge, de març 29, 2009

Vigilia de dumenge astromàntic

És tard i vol ploure (segurament he començat més de dos i més de tres posts així, però què hi farem i a més, avui sí que s'ho val...) i aquí estic intentant sortir d'una petita crisi broquil·liana, blocaire o com li vulgueu dir. La tesi, diria, és la tesi que no em deixa fer res més... però bé que em deixa sortir de festa i acabar com "les cabres de l'Àfrica" un dijous i un divendres a la nit (que em faran membre honorífic del Bohèmia, a aquest pas) i bé que em deixa anar amunt i avall tot el dia, i bé que em deixa dinar unes exquisites tapes a l'Inopia amb els papes. 

La veritat és que no tinc massa a dir, a part de les sempre optimistes reflexions absurdes d'un servidor de vostès. Avui estic optimista per un amic, gairebé tan optimista com aquell que cau d'un cinquè pis i quan va pel tercer pensa "doncs no vaig tant malament, fins ara...". Sí, perquè en els ulls d'ella, vaig llegir coses. I no diré noms. I no donaré més pistes, que ja he parlat massa. I optimista i engrescat amb "lo" nou de Love of Lesbian. I optimista i engrescat perquè em crec capaç (fins i tot sabent que potser no podrà ser) d'acabar la tesi a temps per a ser corregida i dipositada a temps per llegir al Juny... D'il·lusions es viu, diuen. 

Doncs això, que avui estic il·lusionat amb petites coses que passen i fins i tot amb les que no passen, perquè si no han passat fins ara, és que encara han de passar.

Banda sonora recomanada per llegir el post o per llegir el diari o el què us doni la gana: 
Vos estim a tots igual. No t'enyoro. Common people. Domingo Astromántico. Niña imantada.




Què, com s'us ha quedat el cos?? Brutals aquests Lesbians... i la Zahara aquesta, tot i que a l'inici té un moment rabiós a més no poder, si el superes t'acaba encisant (destaco minut 2.33h, roçant l'orgasme... musicalment parlant, es clar... gairebé roça la meva musa Sílvia Pérez...).

I ara me n'adono que és més tard del què em pensava, que hauria d'haver canviat l'hora fa una estona, ja, que són les 3h!

I res, només saludar a tots els meus admirats lectors, a totes les meves estimades lectrius i dir-vos que sí, que el Bròquil torna, que només ha estat un recès i que el Sinalefa'm s'activarà, sí o sí.

I que me'n vaig a Amsterdam a un congrés on he de fer una presentació oral el dia 15 d'Abril, i no m'hi feu pensar massa que em cago. I després veuré els canals i pensaré en Jacques Brel cantant "Dans le port d'Amsterdam...". I vindrà l'Andreu i l'Àlex i ens beurem els canals, i llàstima que el Lluís i l'Ona no puguin venir. I potser fumarem alguna cigarreta, que es veu que tenen molt bon tabac per allà dalt. 

I amunt i avall anar-hi anant. I reprendré (que ja toca) l'experimental, i seré bon nen, no sortiré tant (jaja...) i dormiré 7h un dia.

Demà és dumenge. Sí, amb du, que no amb dur.

Gràcis.

dijous, de febrer 12, 2009

Cortázar: "te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí"

A un minut perquè acabi (sempre apurant...) el dia que fa 25 anys de la mort de Cortàzar, el gran cronopi, l'escriptor total, el del somni i la vigilia, el d'una de les millors noveles (per dir-li així) que he llegit mai, la infinita Rayuela, llibre que es mereix ser col·leccionat com La Marlene m'incità, en diversos idiomes -el d'idioma lila t'espera!-, llibre que s'ha de llegir 23 vegades, una del dret, l'altra del revés, una marxa enrera, l'altra a 230 km/h, l'altra a 20 km/h, l'altra somniant, l'altra amb el ulls tancats i l'altra amb el sentit de l'olfacte, em disposo a fer-li un humil homentatge, o simplement a dir, a parlar sobre ell, una estona.

(Inici de Rayuela en alemany, la lila: Ob ich die Maga finden bürde?).

L'homenatge, de fet, absurd i simbòlic, i digueu-me "capullo" o el què us passi pel cap, si voleu, l'he fet aquesta tarda. M'explico: empès pel post de la ja citada Marlene al seu Àrtic, i sorprès per ser un dels pocs contes de l'autor que no havia llegit, he buscat en aquest món internàutic, ajudat per l'incansable Gugel, el conte "Acefalia" del mestre. No sé en quin llibre deu ser, no sé res (jo us ho buscaré o li preguntaré a la Veïna) però la qüestió és que l'he trobat, en JPG, que ja té tela la cosa, i l'he imprès, fent-ne de l'ordre de 50-60 còpies i me l'he endut al Cata -el bar mític de l'estació de Sant Cagat on es troba la flor i nata del joven i del no-tan-jovent- per a repartir-lo, que és ben curt -he pensat-, i la gent, ni que sigui per curiositat, el llegirà. Doncs dit i fet. Tots repartits. Espero que algún dels receptors n'hagi gaudit i l'hagi incitat a llegir alguna cosa més d'ell, un Cortàzar que es mereixia un homenatge una mica millor. És un bon conte, aquest Acefalia. A la tele-di-merda no sé si han dit massa res, i encara estic pendent de mirar els diaris digitals per veure si n'ha sortit alguna cosa més, però tan és, jo ja l'he homenatjat, humil i senzillament.

Cortàzar, el de Historias de Cronopios y Famas, el de 62, modelo para armar, el de Las armas secretas, La vuelta al día en ochenta mundos, el de Final del juego, i la gran Rayuela (que no em cansaré, no!) i sobretot el de tants imprescindibles contes. Llegint Axolotl, vaig creure que era un peix per tornar a ser un home en qüestió de milisegons i al minut, estar dins una peixera, nedant, altre cop. Amb La carícia más profunda vaig patir una angoixa delirant, m'enfonsava amb el protagonista, molt endins. Amb Torito, i mira que en general sóc bastant reaci a aquest tipus d'esports basats únicament en la violència física- vaig estimar la boxa, i m'hi vaig avessar! (en el conte, entengui's). Amb El otro cielo, vaig plorar (i ara no sé ben bé el perquè, però l'Elena el té, que li vaig donar, i potser m'ho podrà explicar...). Amb Continuidad de los parques, no sabia si llegir el següent conte o tornar a començar-lo, per petit, per gustós, per intrigant. Amb El Perseguidor, que dec haver llegir 324 vegades (i no descarto llegir quan acabi aquest post, una altra vegada), vaig estimar Charlie Parker, el be-bop i el jazz en general més que mai ho havia fet... o va ser a partir d'aquest conte que m'hi vaig aficionar??

I aquest és l'exemple més clar de la meva passió i admiració per Cortàzar, no sé ben bé quan comença. No ho sé. Recordo que el primer llibre que vaig tenir a les mans va ser "Los relatos (3) Pasajes", el tercer volum de contes que Alianza Editorial editava als anys 80. Les reedicions dels 90, no són el mateix... no ens enganyem. Ara el tinc entre les mans i l'oloro i el miro, i l'obro i el tanco i em porta a aquella època. I sento petits calfreds. Sí, fetitxisme, si voleu, però del sa (si és que n'hi ha de sans). Però, i això sí, el que no oblidaré mai a la vida, va ser el Nadal de l'any ves a saber quan, quan jo tindria ves a saber quants anys però que no gaires més de 18, quan una veïna (gràcies Paqui, encara recordo aquell moment!), amb qui acostumàvem a fer regals de Reis, em va obsequiar, quan ja no l'esperava perquè a casa no "havia caigut", amb una edició, LA edició de Rayuela a Cátedra (Letras Hispanicas). Tan cuidada, tan detallada (amb aquells peus de pàgina, més que imprescindibles, en la majoria de casos per un servidor, menys quan parlen de músics de jazz, i tot i així...), tan compacta, tan elegant (el negre de la portada i el dibuix, gairebé invisible, a llapis de color de la portada, són d'un bon gust)... i potser m'estic excedint, perquè no és la millor edició del món, però és la meva, la que vaig FER MEVA. La que vaig Viure jo.

No sé què més dir, perquè no pararia, i em fliparia i diria coses que, afortunadament, encara no sé ni conec de Cortàzar i em ficaria en terreny aliè. Perquè em queda molt per llegir d'ell, perquè hi ha molts llibres que no tinc, perquè aviat sortirà un llibre amb un munt de textos inèdits (amb candeletes, l'esperem alguns). Perquè això, saber que encara puc llegir-lo, o rellegir-lo milers de vegades. I diria coses com que després de llegir Rayuela, puc dir que he estat a París, que he passejat pels seus carrers, que he pres cafè en els seus cafès, que he menjat i begut en els seus restaurants, i que he viscut el jazz i la vida dels anys 60 parisencs a la vora del Senna...

Per no parlar de sentir-lo llegir un conte seu, amb aquelles erres tipus Tries, o de quantes vegades debem haver vist amb el Míguel, la mítica entrevista amb el crack Joaquín Soler Serrano a TVE l'any 1977... Aquí està! Si no la heu vist us la recomano! I si la heu vist, encara més!

I m'ha encanta l'anècdota que Juan Cruz explica en el seu article a El País:

Cortázar se había detenido a escuchar un concierto de una joven que cantaba como Joan Baezen el barrio gótico de la Ciudad Condal. Escondido en la oscuridad de la calle, harto de que le abordaran para tener su autógrafo, este hombre de casi dos metros se vio asaltado por un joven que le ofreció una torta.
- Julio, toma un pedazo, le dijo el chico.
Cortázar se hizo a un lado; era, desde que fue un chiquillo, un hombre tímido; no le gustaban las fiestas ni los saraos literarios; Hasta que se convenció de que debía tomarlo. Y le dijo al chico:
- Muchas gracias por acercarte y convidarme.

Fue entonces cuando el joven le dijo a Julio Cortázar lo que muchos de los que le leímos le hubiéramos dicho en ese sitio o en el limbo si existiera y fuera el sitio donde ahora estuviera mirando:
- "Pero, escucha, te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí."
Julio le dijo: "No digas eso, no digas eso" (...) "Y nos abrazamos y él se alejó. Bien, cosas como éstas son las mejores recompensas de mi trabajo como escritor. Que un muchacho o una chica se acerquen a hablarme y a ofrecerme un pedazo de torta, es maravilloso. Así vale la pena el trabajo de escribir".

I ho reconec tinc un "Cortázar sin barba" (una biografia que el Míguel ja ha llegit) pendent... i fa massa temps. Avui començo.

I aquest any aniré a París.

dilluns, de febrer 09, 2009

Un llamàntol de l'esbart dansaire, una llamàntola que fa Yoga i Taichí

Estanislau Verdet, 31 de Gener del 2009
Sala Apolo 1, Barcelona, Barcelonès

Va arribar tard, plovia. Contràriament al què havia pensat, no va ser massa difícil accedir al local i retirar l'entrada. 0% de cues. Com que no trobava a ningú, i la blogger de Lleida amb qui també s'havia de trobar, era ja dins la sala, va decidir que no, que prendria una canya ràpida en un bar del voltant. En qüestió de 6 minuts era 1.75 euros més pobre, i 25 ml. més birra. Bé. Al bar, i com venia sent habitual en els últims mesos, es va enamorar per primera vegada aquella nit. La va veure allà asseguda, amb una clara i tres amics (o eren dos?). Siau, siau - pensà.

Sortint del bar, va trucar a l'amic GG, qui havia de ser per allà a la vora. Estava arribant. Mentre esperava es va fixar en un grup de dues noies, una de més alta, que somreia, i un noi, amb cara de simpàtic. L'altra noia parlava per telèfon: era menuda, morena i bonica. Va parar l'oïda, deia quelcom sobre algú a qui no coneixia directament però a qui creia reconèixer. Seria ell? Va pensar-ho però va descartar la idea per ser massa egocèntrica. Als 2 minuts, el noi de cara simpàtic, li preguntava: "ets el Gerard?". I ell que es quedava força sorprès, perquè no coneixia a cap dels tres. Va lligar caps quan el GG i la Reich van arribar. Eren dues amigues i un amic seu, que venien al concert de n'Estanislau. Llavors aparegué en Xexu. Cap-dins-doncs.

El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per desconegudes), i altres divertides/festives i transgressores. Correcte. Un concert correcte. I un Gran Himne. Una cervesa. I un gintònic massa cart i servit amb força desgana (va haver de suplicar-li llimona al barman de genolls...). No, no entenia el fanatisme exacerbat de certs llamàntols. Com a broma, valgui. Com a filosofia de vida? Prau. Ara, cadascú és lliure d'ocupar el temps amb el què vulgui. Ell ho feia habitualment amb Muchachada Nui o Faemino y Cansado, cosa que algunes ànimes despreciables, titllaven de "dolents". Si un no té sentit de l'humor, no en té, i ja està. No es pot comprar.

El nostre protagonista, que peca d'imbècil en certes ocasions (ocasions que, certament, són cada vegada més freqüents) va anar lligant caps, quan, entre cançó i cançó, les mans corrien per esquenes alienes. El noi simpàtic acariciaba tímidament la noia menuda i morena. "Bé", pensava, "jo també acaricio a les meves amigues, són bons amics, segurament...". Il·lús. Tan era. El fet d'haver-la conegut era, en sí, tot un plaer. Perquè, ho he de dir, hi havia un gest en el seu rostre que li recordava a algú de qui sí que havia estar enamorat (recomanació "gafa aire": entengui's que, arribat aquest punt del relat on ens estem posant reflexius i melodramàtics, i, destaqui's que està marcat en negreta, aquest "enamorat" no és sinònim de l'enamorat del primer paràgraf, que esdevé una paraula potser massa frívola per denominar el sentiment impulsiu i neandertalis de copular que hom sent quan veu una noia que està de bon v/beure), bojament, i només per això, i, parlem clar, perquè era menuda, morena i bonica, no podia treure-li l'ull del damunt. Ara, això sí, màxim respecte pel nòvio, amic-especial, rollo-raru de la noia menuda: mai el deixaria tetraplègic, seria una mort ràpida i indolora.

(Nota: Benvolgut Pere, si llegeixes això, pensa que és pura ficció -que no fricció- i que res del que aquí hi diu ho pensa la meva persona, sinó el Yeral. A més, és prou conegut pels Broquil·lians de pro, que en Yeral és un fanàtic de la ironia-festiva-"non-grata" i de la hiperbòlica visió dels sentiments, especialment, quan es tracta de sentiments envers el sexe femení. Eh, Bròquil?).

Va acabar el concert i van sortir a deambular pel Raval, sota la pluja, fins que, afamats van acabar arribant a Capadòcia, en plena capital Catalana. Redéu. Percentatge d'oxígen en l'ambient: 4%. Llum més aviat tènue. El millor canal musical de la Russia Putiniana en un volum força imperceptible. Un-es-pec-ta-cle. A més, acudits lamentables (sobretot de part del nostre protagonista, l'Imbècil Integral Major) suposo que en part, sorgits sobretot de la falta d'oxígen al Sistema Nerviós Central. (Véase "Doctor, doctor, voy a perder el ojo??" "Hombre, yo se lo he embolicado bien"). Llavors, l'hecatombe: ja era aquí l'Amic Tomàtec. Ja hi eren tots.

Risls. Més cerveses calentes i la Txari i el Gerhart que s'unien a la festa. Per fi el coneixia aquest peça de'n Gerhart. Un altre plaer. Seguidament, i amb els ànims ja força enlairats per l'alcohol que començava a còrrer per les artèries, vam anar a petar a un dels locals nocturns més freaks de tots l'escena Ravalera. Sajerau. Doncs això. Bar Aurora. Ull viu! Atenció. Bar cutre, amb parets i barra cutre, amb llums cutres, amb sofàs i cadires cutres, on hi va però, gent guai. I el més bo, un DJ cutre (punxant Alaska, Mecano i demés hits incommensurables i projectant unes imatges lamentables en una paret lamentable), això sí, amb un Mac. Queda tan fashion punxar Alaska amb un Mac, tan glamurós...

Llavors en Matti, amic alemany, superior a la mitjana, crack dins dels cracks, va arribar al Aurora. I entre el Tomàtec, el Matti i un ell, la cosa ja no hi havia qui la parés. I així fou: ningú la va parar. Només van parar de moure els malucs quan, a les 3 i pico, van tancar les portes i van fer fora tothom del bart. A l'ambient es desitjava el "Somebody told me" de The Killers, i les cerveses dels Pakis, només eren el preàmbul del que havia de succeir: més festa. Sortint del Aurora doncs, van perdre una quants adeptes, per no dir tots: la noia morena menuda, el seu "manso" udolador, el Xexu, la Txari, el Gerhart, marxaven, ja en tenien prou i més si cap DJ del país és dignava a punxar-los "Somebody told me". En Tomàtec, en Matti i el nostre protagonista broquil·lià, doncs, en un estat força lamentable, van encaminar-se cap a la Plaça del Rei quan el Matti va fer un pensament i decidí que amb els tres gintònic que duia en vena i per l'hora qu'era, ja n'havia tingut prou. Als altres dos els va faltar temps per entrar al Karma, pagant una pasterada per quedar embutits i completament sords en un local massa aglomerat i poc respectuós amb els refredats (-34ºC). Cristu de tiquets de consumició, dos gintònics forçadíssims (gairebé ingerits amb embut) i una tornada caòtica, càustica i crítica: després de 30 minuts a la intempèrie, passant un fred considerable esperant un nit bus que no arribava, van adonar-se'n que no és que no arribés, és que no n'hi havia perquè aviat sortia el primer tren cap a Sant Cugat. I això van fer. Van agafar el tren, i l'endemà fou un altre dia.

Manel, 7 de Febrer del 2009
Faktoria d'Arts de la Rasa, Terrassa, Vallès Occidental

Nervis. Nervis però no pas pel concert. Nervis de l'exagerada dosi de cafeïna que duia a sobre. Va arribar al bar la Unió, dirigit ininteligiblement per xinesos de totes les estatures, amb nervis i poca pressa. Ja anava tard, com de costum. Allà hi eren ja la cosina, que es queixava i amb raó, gent del ràdio, Gimeno inclòs (fan incondicional i malaltís d'Antònia Font i tot allò que soni similar, sigui afí o hagi escoltat alguns dels membres de la banda o els seus avantpassats), i una noia sense swing que viu amb la cosina en qüestió i amb qui són molt amigues. La cervesa va calmar una mica els nervis. Van parlar del Facebook, dels blogs i del que algú, irònicament i envejosa, anomenava Cibernòvies. Presses. Van arribar les presses. Eren les 22.15h i esperaven, embutits al cotxassu del Gimeno (moltes gràcies pel viatget!!), a la cantonada del carrer de la Unió a que unes noies desaparquessin i se situessin darrera per seguir-los. Túnels. Terrassa. 0% de places per aparcar. Està clar: pàrking.

Amb l'emoció que es respirava a l'ambient i la cuassa que hi havia a la porta, n'hi havia prou per esbrinar que allà hi havia un concert, i que no n'era un de qualsevol. No serà tant, va pensar. I sí que era tant. Un excessiu públic i un fanatisme, idèntic però d'un altre color, al dels llamàntols en zel de l'Estanislau, van sorprendre el nostre protagonista, molt incondicional de "Els guapos són els raros" o de "Ai, Dolors" però una mica incrèdul davant de tant furor. Bé, tan era. Cerveseta, per acabar de calmar l'histèria nerviosa cafeïnica i unes trucades amb la noia morena menuda, que, acudia a la cita amb el seu "rollo raru". Es van trobar (gràcies, tot sigui dit, a que un bon home, alt com un Sant Pau, allargà el braç i mostrà el mòbil del protagonista, més aviat xaparraet). Era just abans que comencés el concert i van intercanviar-se uns somriures còmplices i uns petons sincers. Tot començava a ser fàcil.

El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per monòtones, per repetides, per feixugues) però d'altres molt engrescadores i eloqüents. Bo. Un bon concert. El punt fosc del concert fou quan el protagonista, dirigint-se a la barra passant entre una multitut infinita, va sentir que cantaven la seva cançó -seva i d'ella, la noia sense swing-: era "Els guapos són els raros" que tant li agradava, sobretot lletrísticament parlant. S'havia quedat sense el gaudi de viure-la plegats, amb cosina inclosa. Així doncs, demanaria un gintònic i se'l vessaria pel damunt, com a penitència. Al tornar a la posició inicial, aprop de l'escenari, el concert prenia més força. El punt àlgid va arribar amb la participació del públic per a cantar allò de "Ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí", l'himne particular. Jo prefereixo Pla Quinquenal, què voleu que us digui. Ara, el millor espontàni, el noi que pujà i cantà: "Jo sóc de l'esbart dansaire, ella fa Yoga i Taichí, ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí". Dit això, i anant per feina, que és tard i vol ploure, destacar la magnífica adaptació del "My hips don't lie" de Shakira i una correcta versió del "Common People" de Pulp, però, quant a la segona, això sí, massa lenta i musicalment una mica pobre. Es clar, a Pulp ningú toca l'Ukelele. Però ull. No em malinterpretin. Molt bé, eh? Que tinc el discu i tot, cullons.

La nit va continuar per rius de gintònic, ginlemon, gin-el-que-caigui-al-got. A aquelles hores ja era pura ginebra i poc equilibri. Molta líbido. I déu ni do els balls que es marcava, encara. Tenia alè, tot i que poc, i molt menys que uns anys enrera. La música era força correcte. Sonà Pulp, sonà l'estimat/esperat però no escoltat per la noia morena menuda i el seu "rollo" udolador "Somebody told me", sonà Antònia Font (quan el Gimeno entrà en estat de shock) i en general, bona música (pop-rock, entengui's, que de Marvin Gaye o Eric Doplhy no en van posar pas cap...). La companyia era més agradable. La cosina fugí, amb un atac de nostàlgia. L'aniversari de qui, Helena? A més, per allà apareixien la Cora i el Luigi, dos amics de Sant Cugat a qui no esperava veure per aquelles contrades i amb qui va gaudir de la dansa i del tequila. Molt agradable "retrobada".

Tàctiques. Estrategies. Mirades. Elogis. Sense anar més lluny, al nostre protagonista, unes noies, el van etiquetar com el millor ballarí del local. Modèstia apart, potser era cert i tot. Flipao. Masses objectius. Massa dispersió. I una noia sense swing que seguia amb la dèria d'una veu. La seva. I era una arma massa fàcil, massa trobadora i torbadora, i el problema, massa difícil d'obviar. Amb la música a aquells volums necessariament va haver de parlar-li a cau d'orella i aquell va ser l'encert concupiscent, la dopamina més plaent per una oïda sensible i malaltissa d'un matís. L'alcohol, el timbre, les ganes, l'ambient, la nit i una atracció desmesurada d'ell cap a ella, avui encara incrèdula, van fer la resta. Una resta caòtica i massa efímera. No sabia massa bé on era. Fugaç. Un plaer fugaç. Com fugaços eren els cubates i els xarrups de tequila dolent que el Luigi li oferia. Fugaç, com la tornada en cotxe -gràcies Marta!-. Fugaç com les estrelles aquelles que diuen que cauen del cel, il·luminant-lo i que, si les veus, i estàs a temps, i téns una ment àgil, et concedeixen un desig.

El meu desig és que tot continui igual: que tot segueixi movent-se. Si pot ser a ritme de guaguancó. Que és del ball d'on surten les coses bones. I del no-swing!

Siau, pardalets meus.

Noia morena i menuda: un obsequi per tu.

P.D. Això sí, necessito una dosi de jazz frenètic -Atomic a Girona!!-, de We Are Standard en directe o de Love of Lesbian en vena. Totes les protagonistes d'aquestes dues cròniques, lamentable i esbiaixadament explicades, esteu convidades...

dilluns, de febrer 02, 2009

Anunci Lefístic

Bròquil, enceto un nou blog, per parlar única i exclusivament de l'Amor amb majúscules i en cursiva -que, ben mirat, és el que faig aquí-, al què li dono, aproximadament, catorze hores de vida. Tretze i mitja, va.

Tinc un post a mig escriure per tu, Broquil·let meu, que sé que estàs una mica pansit, però em fa mandra acabar-lo ara, perquè és tart i plau.

Demà te'n dic alguna cosa, eh? Mentrestant Sinalefa'm, i sinalefa a tothom. Sinalefem-nos, que així serem feliços de la hòstia.

Siau, pardal.

dimecres, de gener 21, 2009

Yes, Weekend!

Es rumoreja que un negre, amb la respectiva dona negre i filles negres, a entrat a la Casa Blanca, cosa que en sí mateixa, ja és un contrasentit. Casa Blanca. Ho diu el nom. Mai hi havia hagut un president negre als EUA. Però és que com ve va dir el propi Hussein Obama (m'agrada dir-li Hussein, és el seu cognom ves...) en el seu discurs JA com a president fa 60 anys el seu pare (que deuria ser negre i a qui no vaig tenir el gust de conèixer) no hagués tingut taula en un restaurant, i ahir era ell, Obama, per a fer un dels juraments més sagrats. I sí, s'ha creat una expectació de la hòstia, i sembla que amb ell, arribi la panacea del món. I tothom sap que no és així, que potser no canviarà tant, o res, però si més no, el fet de que Bush fugi del govern, que se'n torni al seu ranxo a Texas i torni a sodomitzar vaques i a beure bourbon a totes hores, veient comèdies romàntiques, i mantant-se a palles pensant en la invasió d'Irak, ja és prou. Jo estic content, ho he de dir. No estic eufòric, perquè si més no, està lluny el paio. I el país. Però, vulguis o no, ens afecta, d'una manera o altra. Que en el seu programa de govern tingui previst (tot i que vagi per llarg tot i havent ja mogut algun fil...) tancar Guantànamo, ja és una raó més que suficient per votar-lo i perquè sigui president. Però si sumes que és un home d'esperança, de ganes, i d'il·lusió pel canvi que suposa rellevar al pitjor presdent de la història dels EUA (ara m'he fet una mica de ràbia, rollo, sóc en Basses des que és corresponsal de TV3 a "Washingten"), doncs més. Mola. L'Obama mola. Pel que ha despertat. Pel què desperta. Per com ha fet tornar la il·lusió (sigui pel què sigui) a la població dels EUA (sobretot les minories) i de la del món. I sé que estic fent un text més típic impossible, que ralla, que ja-l'hem-sentit, fàcil, però és que és això el que penso. Que sí, que és un canvi. Perquè imagineu que ara hi hagués el McCain i la Palin al govern dels EUA. Només per un moment. Imagineu-vos-ho! Ho heu fet? Jo no, perquè empitjoraria el meu estómac. Hòstia, un ex-veterà de guerra, mig lisiat, amb cara de llangardaix, pàlid estètica Iniesta, tirant cap a conservador (perquè després de Bush, s'ha de dir això)... Passo.

Ara bé, i això sí, el món està fatal. Tot està fatal. Ells estan fatal. Nosaltres estem fatal. I per això, potser perquè les coses no poden anar pitjor, en general, i pel fet de què ell només té paraules d'esperança, l'amic Obama esdevé una major il·lusió i desperta tanta eufòria i ha fet vessar tantes llàgrimes. Veurem què passa amb Rússia, amb Cuba i amb els països llatinoamericans. Veurem què passa amb l'Irak, l'Afganistan i Guantànamo (essent negre..., quin marró que li han deixat!). Veurem què passa amb les minories de les què parlava en el seu discurs. Veurem què pot donar, de tot allò que diu. Veurem si és tan Marthin Lutter King "como lo pintan". Jo hi tinc posades certes esperances, què voleu que us digui, digueu-me il·lús, dins aquesta democràcia a vegades decrèpita i enganyosa, dins aquest capitalisme extrem i aquest sistema de consum exacerbat... és una bona notícia. Ich bin gluckglich!

Per cert, al Bono, l'Alejandro i el Bruce els podrien donar bastant pel... Mentre que m'encanta que l'Aretha Franklin o l'Stevie Wonder hi fossin, com a mínim, així ens acompanyarà una mica de bona música (amb respecte pels admiradors dels lamentables U2, el previsible Sanz i el plasta del Springsteen).

I res, això, que Yes, Weekend! (que és el que realment importa... el proper Weekend! Eh, Mitall?).

dilluns, de gener 05, 2009

2x1: Propòsits pel 2009 i Carta als Reis Mags d’Orient

Els propòsits per aquest 2009 són tres i ben senzilles:

1.- Més cultura en forma de concerts, teatre i literatura. Menys en forma d'alcohol en excès a hores laborables, karaoke-càustic i programes brossa tipus "El juego de tu vida" (a qui per cert, dec un post).

2.- Més pragmatisme, sense deixar els somnis i l’anhel, tenir realitats més palpables.

3.- Més egoïsme, més “pensar en mí” i no tan desviure’s pels altres (tot i que això no serà tareia fácil…). Diu la mama que "en català dues vegades bo és bobo".

I es clar, com diu la dita, ben nostra: "Salut, feina i un bon forat on posar-hi l'eina".

Als estimats Reis Mags d'Orient els demano:

1.- Que aviat acceptin el paper que hi ha "submitted" al JPET i que la tesi avanci, imparable!

2.- Menys estrés, més clients dels “bons” i dels tranquils, més música, cinema i tenis pel papa.

3.- Més Estartits, passejos i sopars tranquils, més diàleg i tot l'amor que ella es mereix per la millor mama del món.

4.- Un retorn plàcid i profitós a Shangai pel Ferrandis i uns mesos fugaços i intensos per la Yis aquí.

5.- Uns òssos més forts i menys dolorosos per les Iaies, i esperança i il·lusió per cada dia.

6.- No buscar, deixar de fer-ho, i llavors trobar (eh, Aleix?)

7.- Un viatge més enllà de Montcada i Reixac-Manresa.

8.- La cinquena temporada de Gaus (àlies House) a Cuatro (Què fàcil aquest…).

9.- Que toqui més -música entengui’s-, i que fem un grup de nom absurd i impronunciable amb el Dani Daniel i el Uri… (De somnis es viu, també).

10.- Que si li torno a escriure a la meva musa musical un mail elogiós i sincer, em contesti.

11.- Conèixer l’Ararat (ara sí que m’has de passar un tanto).

12.- Més Mingus B. Formentor i els seu Discòlic, més Ràdio3, més Minories Absolutes, més APMs, més Padre de Familia, més Little Britain, més Muchachada Nui, més ràdio i tele (n’hi ha?) de les que valen la pena.

13.- Un petó sincer d’Amistat de/per qui he escrit tant.

Sé que demano molt, però m’he portat força bé, i en la vostra condició de Mags, algunes de les coses d’aquí no us costaràn massa…

Gràcies reis!

Yours sincerely,

Yeral, the tiny dancer