dimarts, de desembre 29, 2009
2009: un any per recordar
divendres, de desembre 18, 2009
La vida secreta (de merda) dels "secretes"
Avui, tornant d'un dels millors concerts d'aquest any (i ja sabreu per què si faig la crònica en un altre moment), m'ha passat una cosa ben curiosa. Inquietant i absurda.
Conduïa a uns 90 km/h pels Túnels de Vallvidrera direcció Sant Cagat (noti's que anava a 10 km/h amb excès de velocitat donat que era al primer túnel abans del peatge sortint de Barcelona on el límit és 80 km/h) i un cotxe de gran potència/cilindrada/envergadura se m'ha aproximat pel darrera, gairebé envestint-me (aniria a uns 130-140 km/h), i fent-me llums perquè m'enretirés. Clar, jo que sóc molt cívic, he accelerat fins a uns 100-110 km/h per avançar a un cotxe que hi havia a la meva dreta. Llavors m'he col·locat a la dreta per deixar passar al fill-de-la-gran-puta que m'envestia i em feia enretirar del meu carril amb les putes presses. Això he pensat jo (i mira que no acostumo a ser tan rabietes, no ho faig mai això però aquest tio m'ha fotut dels nervis): "imbècil, per molta pressa que tinguis: (1) no em facis llums des del semàfor de General Mitre quan vols passar, no et flipis; (2) no cal anar a 140 km/h i enganxar-te'm gairebé tocant-me pel darrere; (3) quan em passis veuràs". I dit i fet. Aquesta tercera premisa l'he duta a terme: Quan ha passat pel meu costat, folladíssim, li he col·locat el dit anul·lar, en posició vertical (per fer més ràbia) i darrera el vidre (amb el fred que fot qualsevol obre la finestra) tot saludant-lo, com dient "ves-te'n a la merda amb la teva hipervelocitat i el teu cotxe gris perla". La meva sorpresa ha estat majúscula (com aquesta ema: M) quan el paio, un fill de puta de tres parells de collons, es para una mica més endavant del punt on circulava jo, i com esperant-me per dir-me alguna cosa o tornar-me la salutació. He avançat, una mica atemorit de què faria (tot sigui dit), i el cabronàs de merda m'ensenya una llum blava enorme i pampallugejant, com les que duen els cotxes patrulla al damunt i amb cara de molt pocs amics i amb la mirada i les mans gesticula quelcom així: "ei, que sóc poli, però vaig d'incògnit... pot ser que m'hagis saludat amb el dit, imbècil?". I jo que flipo tres parells de collons i li dic i li indico amb la mà "va, perdona, home, és que anaves molt ràpid, cabrón... passa, circula". I marxa, folladíssim com venia, pel carril de l'esquerra. Se m'ha quedat una cara de capullo... M'he cagat. El fill de puta si vol em fa parar i em fot el rollo o directament al "trullu". Ara, ja t'ho dic ara també: m'arriba a parar, em comença a fotre el sermonet i la tenim. Serà meucot revetller... Abusant de l'autoritat que li ha set atorgada per anar follat pels Túnels i a sobre vacil·lant a la gent que condueix seguint les normes... Puta merda de secreta frustrat! El cabrón segur que anava a una cita amb una prostituta de luxe pagada amb la droga incautada la setmana passada per la comissaria del seu barri... O simplement, s'ha comprat una llum blava (aquí) per vacil·lar al personal i perquè imbècils-innocentots com jo s'acollonin (una mica), flipin (bastant) i arribin a casa i escriguin alguna cosa en un blog pràcticament en ple hivern. Bé, tan és si era poli o no, si era un putu secreta de merda o un desgraciat rematat conduïnt massa ràpid i massa esbojarradament pels Túnels. El cas és que he al·lucinat de què el tio, frenés al passar-me i em treiés un tros de llum blava enorme de Loca Academia de Policia IV del seient del copilot... Subnormal... Què pretenia que fes? M'arriba a parar i em treuen tots els punts de cop dels insults que li hagués dit, per vacil·lón de merda.
Els secretes porten una vida secreta. (Fins aquí, cap novetat). Una vida secreta que fa impossible la vida dels demés, de la gent normal que vol viure i divertir-se. (Ho he pensat jo sol). Els secretes porten una vida secreta de merda. (Aquesta és la part punki). I són uns amargats que només saben amargar la vida als demés. (Oh, quina gran reflexió!). Com molts inútils d'estar per casa que es "fan" policies per tenir autoritat sobre tu i vacil·lar. (Això és nou, també, no s'ha dit mai!). Aneu a cagar a la via!
I ara seriosament i establint una similitud amb la lliga de futbol: una cosa és ser el capo de la mafia siciliana o president d'un païs, llegeixi's, for instance, Berlusconi (juguen a primera divisió, i per això corren més risc de lesió, sinó que li diguin a JFK...). Una altra és ser detectiu privat (segona B, alguns partits es poden veure i tot, però si no hi ha pipes i birra res...). I una de ben diferent és ser un secreta (3a regional, essent generós: merda punxada en un pal). La ràbia contra ells avui és més gran encara. Faré un grup al Feisbuc: Rage against the Secretas.
Ara que ho penso, potser només ha tret el llum blau per dir-me que estem al Nadal i que em prengui les coses amb calma... que no calia insultar ni fer gestos obscens amb el dit... Meibí.
divendres, de desembre 11, 2009
Si vis pacem, para bellum - Tragicomèdia en tres actes (i els que vinguin)
Obama fa el discurs del Premi Nobel de la Pau, però abans de sortir de casa seu a Güashingten s'equivoca i pren el discurs del Premi Ducados de la Guerra. Aquesta broma no fot ni puta gràcia a ningú. De sobte, tot és confús, tot es confon, tot s'esguerra.
- Si vis pacem, para bellum - diu Obama.
- Ein? - replica el traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.
- If you want peace, suck my dick - repeteix el president, aquest cop en anglès i en versió lliure.
- Madafaca - pensa en spanglish el penis del traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.
- If you need me call me - diu llavors un tercer personatge el nom del qual podria ser, posem per cas, Pretèrit Lleonard i l'aparença de qui podria esdevenir un enigma.
- I'll call you, but only when I knew that you'll be available... - li espeta un conill d'índies que havia après a parlar fent el servei militar a Gibraltar.
- Oh, but, are you talking about Senfimer or Pukinuki? - pregunta, estranyat, el quart àrbitre.
- Sí, sí... com ho sents, sense cogombre, la vull - respongué Pretèri Lleonard (a qui, d'altra banda, i sense que serveixi de precedent, ningú havia preguntat).
Aquí finalitza l'acte 1. (Tos) (Més tos) (Un esternut) (Xiuxiueig).
Acte 2
Apareix en escena un brètol en erecció i un bròquil en ebullició. Es miren. No es veuen. Són cecs. Pel braile de les seves venes inflades, el bròquil pot llegir en el penis del brètol que André Breton és una gran persona i millor artista. Es rumoreja que està viatjant cap al Sur del Sur.
Acte 3
- "Bellum" lo serás tu - crida la Juani a la seva mare.
- Sí??? Pues sin paga una semana! - li diu la seva mare, full of barbitúrics.
Graham Bell entra al garatge on succeeix l'acció i crida: "He de passar la ITV!!".
Els Vagabunds del Dharma i l'alcalde de Castellar de N'Hug passen per allà sense ànim de lucre i molt menys sense ànim d'ofendre a ningú, i, no obstant, fugen, donat que és gratuit i tenen la tarde lliure, prenent un autobús que els duu a Andorra. Allà compren molt sucre i molt formatge "de bola". Tornant amb l'autobús confonen l'olor del formatge "de bola" amb el dels seus peus suats. Un d'ells, ves a saber quin, s'immola (en tanga) a la porta d'una àrea d'estació Medas. Els valencians que tornen de Marinadó entren a fer el café amb llet i el croissant, tot trepitjant les seves vísceres sense immutar-se.
Final de l'assuntu: cançó de Julio Iglesias amb fade out al final, però molt fade out, si us plau i sense Champagne.
* Avui, gràcies a un comentari molt instructiu i amable del Dr. Muerte, he sabut (és que sóc analfabet) que els Premis Nobel de la Pau s'entreguen a l'Oslo City Hall d'Oslo, a Noruega, i no pas a Estocolm, Suècia, com jo imaginava (presumia).
divendres, de desembre 04, 2009
Testicle de Jehovà
Sonen les campanades de la 1h. de la matinada a Ca Laubi. Ella dorm, plàcidament.
Estic baldat. Hem guanyat 4-2, quan perdíem 2-
Penso: "Va reanima el blog". Penso després: "Va, fes-te una palla". Penso després: "Hòstia, ho he deixat tot perdut". Penso després: "
Sushi.
Shiatsu.
Shosho.
Shhh…
Bilbo, Muvin... Gamusiiiiiiiinoooooo...! Pintxo, pintxo, pintxo. Xalaparta! Leku. Durango.
T'estim i no me'n fot.
L'Oriol fóra el meu amor platònic, si fos homosexual.
Mitall.
Ararat.
Perdi.
Veïna.
I Rne3, i Discópolis.
Un bon descobriment: Lara Bello i el seu Niña Pez.
Part anatòmica, gònada: Testicle.
Religió: Testicle de Jehovà.
Gastronomia, plat: Testicle de Jehovà amb samfaina.
Gastronomia, plat de restaurant 3 estrelles Michellin: Testicle de Jehovà amb confitura deshidratada de ganes d’anar de ventre, fines herbes i capcirons de raïm xipella a daus esmeril·lat i recombinat amb xarrup de mandarina i crema de cacahuet singolat de Madagascar. Preu aproximat: 75 euros.
Ara va i una madrilenya diu que ve a Barcelona i que "nos tomemos unas cañas". Too late to apologize...
Polla. Una polla xica. Camacurta i ballarica.
Monzó, vull un fill teu, a poder ser, sense tan tic i amb el teu mateix carisma. Gràcies.
Si fa no fum, això de què Raltegravir s'extrueix via Glicoproteïna-P ja gairebé ho tindríem… Ara, el putu review es resisteix. Reviurà el review?
Pàmies! Tranqui, mazín. Massa tele… massa tele… Menja una llimona, i fes alguna ganyota, tampoc està de més. Això sí, brutal el conte del perfum de cuyo nombre no puedo acordarme!
Fortissio Lungo.
Ristretto!!
Allegro ma non troppo.
A NY sempre són tres quarts de setze, diu en Graupera. És trempat. És un crack.
Sílvia.
Pérez.
Cruz.
No deixaré de repertir-ho.
Sílvia.
Pérez.
Cruz.
I s’ha acabat el bròquil!
Serrano-Colina Project… i Sílvia Pérez Cruz.
Kant em va conduir a l’èxit a l’examen de Filosofia (un dié!) de la selectivitat i a fardar potser masses vegades davant de masses noies. El que no sabia és que la filosofia i Kant MAI a la història de la humanitat han servit per lligar amb noies. A l’època dels grecs, com a molt, per la pederàstia, i encara s’investiga avui.
Pretòria.
Precària.
Becària.
Pituitària.
Burlando a
Aparcando en
Diria més coses però l’internet pirata ara es fa l’Alakrana i no acaba danarlora, aixís, tot junt, com ho diria
Siauuu.
That’s all Folks, and of course, that’s old, the old trick to restart (renew, reborn, restore…) a fucking blog that has been completely forgotten/lost/dead during a lot of time… And remember, don’t do this at home!divendres, d’octubre 09, 2009
El nou bioterrorisme: "VIH-envenido a la vida real"
Asunto: Circular Policía Nacional
Hemos recibido esta información y consideramos que ustedes deben conocerla, no queremos alarmarlos, sino prevenirlos y que tomen las precauciones pertinentes:
Por favor revisen su silla cuando vayan al cine. La mayoría de nosotros nos sentamos en el asiento sin revisarlo. Muevan el asiento varias veces para ver si hay algo y fíjese muy bien. Procure ingresar a la Sala cuando haya luz.
No lo palpe con la mano, podría encontrarse con una aguja y una nota diciendo algo como esto: 'BIENVENIDO AL MUNDO REAL: YA ERES VIH POSITIVO'.
En los teléfonos públicos se ha detectado el mismo problema: un grupo de drogadictos deja agujas en los orificios de devolución del dinero para todo aquel que introduzca la mano se infecte.
Este mensaje ha sido enviado a todo el mundo para que nos mantengamos alejados del peligro.
Atentamente,
Policía Nacional
Esperamos que esta información sea de ayuda de todos y agradeceremos hacerla extensiva a quienes más puedan.
POR FAVOR RENVIEN ESTO ATODOS SUS CONTACTOS
!!!!!!!!!HÁGANLO¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ mañana puedes ser tu!!!
Què, com s’us ha quedat el cos?? Fa por, eh?? Ara el reenvio a tots els meus contactes sens falta. És realment preocupant.
Primer de tot, perquè per algún lloc hem de començar, crec que la millor manera de propagar el VIH és introduint xeringues (carregadetes de virus maquiavèl·lics) als forats de devolució dels diners de les cabines telefòniques. Perquè es clar, avui en dia, són els llocs més freqüentats per la població, gairebé al mateix nivell que les discoteques de Castefa, el Facebook o el Twitter. Ningú utilitza ja l’arcaica i obsoleta telefonia mòbil. És intel·ligent: així, fas una trucada a la mama per dir-li que aniràs a sopar, cau el canvi dels 25 cèntims (que has posat en monedes de 5) i patapam, al recollir-lo, et punxes… Ves quina cosa! Ja ets VIH positiu. El que no han tingut en compte, és que el 99% de vegades, les putes cabines telefòniques s’empassen el canvi, sense miraments.
En segon lloc hi ha el tema del cinema. Un altre lloc d’alta afluència de públic, sobretot entre setmana. Resulta que els politoxicòmans, que no tenen res més a fer, van pels cinemes de les Espanyes (perquè, recordem-ho, és un Circular de la Policía Nacional) a deixar xeringues carregadetes de maldat als seients dels cinemes. Que jo em pregunto? Com trien “els escollits”? En quins seients les posen?? Què diuen: “Hoy toca primera fila, por listos y mirones”. O…”Hoy puteamos a los fachas, llenad todos los asientos del lateral derecho”. O, com va, és que els omplen tots i cadascun...?? Si és així, quina feinada! Deuen deixar-se un dineral en xeringues (250 butaques -Sala Gran, on projecten Malditos Bastardos, que és com es diu la operació que duen a terme els “politoxis”- a 0.30 euros per xeringa, em dóna un total de 75 euros), i, encara diré més, es deuen quedar justets justets de sang (o d’estocs virals)… I en quines pel·lícules? Es treballen les estrenes només o també cinema d'autor?? Al Verdi Park també n'hi ha de xeringues plenetes de VIH?? Van a pels gafa-pastas amb barbeta de tres dies i camisa negra impol·luta?? O sigui, van a per mi?? Fa esfereïr, la cosa.
Un altre punt que em preocupa enormement (i alhora em fascina) és la capacitat d’organització i l'ànsia de destrucció d’aquest “grupo de drogadictos”, com els anomenen eufemísticament la Policia Nacional. Els col·legues “politoxis” s’organitzen per a robar, delinquir i obtenir un botí prou gran per a comprar xeringues a la farmàcia (a raó de 0.30 euros/xeringa, ja us deia), no pas per drogar-se, sinó per punxar-se amb aquestes i anar-les repartint per les ciutats a mode de regal-trampa. Sé que pensareu, “no, home, es droguen i després les deixen allà on fa més mal”. D’acord. Però si només fos així, compartint com comparteixen xeringues, no arribarien ni a omplir les cabines de Sant Antoni de Calonge o els cinemes de Castellfollit de la Roca. No. Que no us enganyin ! És una organització en tota regla que es fa dir VIH-ENVENIDO A LA VIDA REAL. Molt de compte. És el nou bioterrorisme. Per identificar-los, en un informe confidencial de la Policia Nacional es descriu la seva indumentària i aparença: vesteixen xandalls del Carrefour, van despentinats i amb els cabells greixosos i poc cuidats, són molt prims i ténen els pòmuls i les cabitats oculars enfonsades i habitualment porten un cartró de "Vino de mesa" Condis a la mà. El més conegut de la banda es fa dir Robe i té un grup de música. Cal destacar però que alguns s’amaguen sota “tratjus” Emporio Armani i corbata fina i ocupen càrrecs importants. Hi ha qui diu que el propi entrenador del barça, podria estar-hi immers…
No sé vosaltres però jo…
La propera vegada que vagi al cinema (o al Camp Nou) demanaré entrada “sin VIH, por favor”. Mai seuré a les primeres files. Entraré 30 minuts abans amb un aspirador de mà, un coixí de 45 cm. de grossor i uns guants de podar els rosers. Arribaré a la meva butaca, l’arrancaré, la capgiraré, la posaré al seu lloc i passaré un aspirador de mà. Amb els guants revisaré que no hi hagi cap objecte punxant no identificat i llavors, previa col·locació del coixí-protector, seuré a gaudir de la pel·lícula en qüestió. Màxima atenció a qui segui a la meva dreta o esquerra. L’informaré detingudament i ell/a haurà de repetir aquest procediment.
Mai més trucaré en una cabina telefònica i en tot cas, si ho faig, no agafaré el canvi. Prefereixo perdre 15 cèntims a guanyar una infecció per VIH.
Jo, per part meva, intentaré convèncer a la gent del laboratori per començar una contra-campanya anti-bioterrorisme VIH-enc, repartint fàrmacs antiretrovirals a les portes dels cinemes i deixant guants de jardineria a totes les cabines telefòniques del Vallès Occidental. Mentrestant, podeu continuar fent servir el preservatiu, si teniu l'oportunitat de ficar-la en calent. Gràcies.
Atentadament,
dimarts, de setembre 29, 2009
Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III)
Són aquests, els "fenòmenus":
1.- (Censurat).
2.- (Censurat).
3.- (Censurat).
4.- (Censurat).
5.- (Censurat).
6.- (Censurat).
7.- (Censurat).
8.- (Censurat).
9.- (Censurat).
10.- (Censurat).
11.- (Censurat).
12.- (Censurat).
13.- (Censurat).
14.- (Censurat).
15.- (Censurat).
divendres, de setembre 25, 2009
Fenòmens paranormals que m'han passat avui (II)
dilluns, de juliol 27, 2009
What are you doing the rest of your life?
Nota: Es demana a l'oïdor que no posi cap atenció al vídeo dels gatets i la mare que els va parir sinó a la música, al temassu de Michel Legrand interpretat pel gran Archie Shepp, gràcies... siau, siau.
dimecres, de juny 10, 2009
Crònica d'un matí força improductiu i tranquil i d'una victòria futbolera èpica (post terriblement obviable)
Trobo que fa uns dies plàcids. Ja tinc la bici arreglada i (1) O la utilitzo d'una reputa vegada i surto, ni que sigui, fins al Pi del Xandri a fer un vol o (2) Li deixo/regalo/venc/llogo a la meva Percoias perquè vagi d'un puestu a un altre, que diu que en necessita una i per tant, que se la vol comprar. Problema: és una d'aquelles bicicletes susceptibles de ser robades en menys del que dura l'escuma d'una birra del Cata.
I trobo que cada dia que passa falta un dia menys per llegir la tesi i ser Doctor (doctor, jaja...). I trobo que els nervis encara no m'han atrapat ni s'han instal·lat massa a casa. Potser és que com que no hi paro... Trobo que m'hauria de començar a espavilar a preparar les diapos (el benaurat Pauapoin) i per això he hagut de negar-li a un Amic, amb totes les majúscules, que anem a l'Estartit aquest cap de setmana. I mira que en tindria ganes! Mira que hi aniria, eh?! Però ja se sap, per allò de la consciència tranquila, em convé quedar-me i començar (o millor dit, acabar!) amb la presentació. 3, 2, 1... I assajar-la. I estar tranqui. I repassar algun article o quelcom que no tingui clar (a aquestes alçades, vols dir?).
Ahir vam guanyar al futbol. I això sí que és tota una notícia. Una notícia per sí sola, sense més. "Ahir els Crispolls van vèncer a McFly, en un partit èpic". Resultat? 6-3. Ara miraré el Cugat.cat, a veure si el Maikel s'ha dignat a posar-ho en portada. Ens ho mereixem. 6-3. I a sobre, vaig marcar un gol, que això ja és la re-hòstia. Sí. Perdíem 2-0. Vaig marcar el 2-1. Ells es van acollonir força i vam estar a punt de marcar el 2-2 quan de sobte, una errada de la defensa i del porter (Picazo, què gran a la resta d'actuacions, però!) van posar el marcador 3-1. Així acabar la primera part. Bé, així, i amb un jugador d'ells expulsat per capullo (per parlar més del compte, podríem dir que es va auto-expulsar per a res, i tenint en compte la magnitud del seu coll i el seu cos, potser és que no volia còrrer més i preferia estar a la banqueta menjant Bollicaos, amb tot el respecte cap als Bollicaos), vam arribar al descans. La segona part, ja us dic, èpica. Vam marcar el 3-3, si no recordo malament, de falta xutada per un mestre Minuesa, en aquest cas, mon germà el Rafan. Brutal. I així, vam mantenir el resultat, en un partit força igualat, i amb un contrari força rabiós (val a dir, que 3 dels seus jugadors no paraven de bordar, cridar i queixar-se, la majoria de vegades injustificadament i d'altres, amb poca raó...) fins que va aparèixer el 4rt (golassu de Guillem, em sembla). I res, els hi van seguir, com el resultat final indica, el 5è i el 6è, obra de Sézar, the-one-and-only-player i diria que el 6è fou també de Guillem o Rafan. Nusé. Bé, finalment, destacar que l'Oliveres, Oli pels amics, va ser un home clau a la defensa, que no va deixar-ne passar ni una i que, de central, va aportar una seguretat i una visió de joc que, tot i ser habitual en ell, ahir fou espectaculà. El Puyol de l'equip. Com en Sézar és l'Iniesta i el Rafan el Messi. El Lupentain va fer força feina per una banda i tot i que no recordo si va marcar, i deixant de banda els primers 10 minuts en què encara deambulava un pèl somnolent, la resta del partit va estar força actiu. Un gran partit, Crispolls. Apa. Janiaprou de crònica futbolera. Però mira, fa gràcia, no ho havia fet mai això de relatar un partit, i menys un de nostru. Em sento com en Sergi Pàmies quan escriu sobre el fumbol, salvant les distàncies (en unitats Anys Llum), tant en tamany encefàlic com en eloqüència incisiva.
Finalment voldria fer esment a les últimes llegendes urbanes que he sentit a dir en els cercles en què em moc. Ull, n'hi ha algunes que no tenen des-per-di-ciu:
1) L'avió d'Air France que volava de Brasil a França va ser abduït per una nau extraterrestre.
2) Ramoncín és jurat d'OT.
3) Per escriure articles científics la gent fa servir un editor de text anomenat Làtex (i jo que pensava que era el material amb què feien els preservatius...).
4) John Lennon està viu i comparteix pis a Palma de Mallorca amb Patric Suais. Ha tret ja tres o quatre discos amb el pseudònim de Carlos Baute.
5) A l'Ana Obregón li van tornar a explotar els pits de silicona en un avió, però aquest cop va utilitzar les bossetes pels vòmits i tothom va resultar il·lès.
6) Robin Williams és guapo.
7) Florentino Pérez ha venut a Kakà per 23'43 euros + la cessió d'Aloïsio (per 3 anys) a l 'equip Eu te deu meu amor, boas tardes (equip de futbol 7 de la lliga nocturna local d'un poble de les afores de Sao Paulo).
8) Tanquen el Vinil.
9) Tanquen el Mesón.
10) Tanquen el Cata.
11) Tanquen Andorra, així, en general.
God Save The Queen!
dijous, de maig 28, 2009
Què li resta al Barça i què més esperem
diumenge, de maig 10, 2009
Un oasi amb imant, una plàcida calma necessària
Pensava escriure una crònica sobre el concert de Love of Lesbian d’ahir a l’Apolo, n’estava convençut. Ja m’hi posava. Però una visita a Ca La Mitall, sempre reconfortant i reveladora, m’ha fet canviar d’idea. Allà he llegit això: “voler emocions sense aturador potser és símptoma d’inconformisme?” (i després en venien d’altres de preguntes, com dic, reveladores, d’anàlisi sociològic fi, que no reproduiré perquè no se m’acusi de plagi, ja que reproduirïa el post sencer... brutal). La crònica dels LOL potser vindrà també, després o un altre dia.
Amb aquesta n’hi ha prou pel què vull dir. Voler emocions sense aturador = inconformisme. Sí, jo crec que sí. L’inconformisme davant la calma, la passivitat i el sedentarisme. Inconformisme davant la rutina, davant “el que està bé”, el que “s’ha de fer”, el que hi ha establert. Voler emocions sense aturador és símptoma d’estar viu, de sentir que el cor batega, que l’alè és calent i que s’accelera de vegades. “Masses emocions” diuen. Masses? Mai n’hi ha masses. I d'acord, moltes emocions, esgoten. Però d’això es tracta: d’esgotar-nos, tancar els ulls un segons, agafar alè, i tornar a arrencar a còrrer. Començar de nou. Emoció? No sé què fer-ne, de tanta. Corro massa, sóc un impacient. Necessito, a cada moment, a cada minut veure i viure emocions intenses, moments màgics o simplement, moments amb aquells qui m’estimo. I no sé si és per allò de “carpe diem, memento mori”, perquè el meu metabolisme està massa accelerat, o perquè realment m’agraden masses coses i em perdo corrent darrera una i altra (com deia Kerouac, sempre les mateixes cites, Yeral, sempre les mateixes...).
Si començo a còrrer ja no puc aturar-me. Vull que passin coses, moltes, quantes més millor, i a cada moment. Cada matí és com si naixés de nou i comencés de nou a conèixer-ho tot. Així, cada dia conec el cambrer que em posa el tallat, al mateix bar. Cada matí conec de nou els companys de laboratori. I la secretaria. I conec de nou el meu director de tesi. Cada dia conec els meus amics, i les meves amigues, quan els veig o hi parlo. I cada dia em conec de nou, a mi. I em trobo en els altres. Em conec en tots ells. Sóc de personalitat adictiva, i hiperactiva, diria, no puc frenar, no sé aturar-me, no sé aturar-ho. Vull que cada cop la cosa, qualsevol cosa, vagi més ràpid, corri. I a vegades cal calma. Cal una mica de paciència, d’aturador.
I quan trobo un moment plàcid, m’hi quedo. I n’he trobat un. He trobat un oasi enmig de tanta barbàrie, Mitall. I l’has de veure. No és cap il·lusió òptica, t’ho puc ben assegurar. És una aigua tan fresca, flors dels colors més vius que imaginis, és arbres fruiters, és la calma que em cal. És un oasi amb imant.
I vull còrrer i viure i veure i beure i prèmer i vèncer i sentir que l'Oasi també m'hi vol. Vull nits sense dormir. Vull infinits esmorzars més. I mots encreuats inacabats. Vull "amunts i avalls". I que cada dia comenci de nou. Que cada dia ens busquem sense trobar-nos i ens trobem sense buscar-nos. Vull concerts com els d'ahir (a poder ser, i si li plau a la organització, amb aire acondicionat o a l'aire lliure). I vull un “ahora sí, pienso quedarme hasta el fin”.
diumenge, de maig 03, 2009
El cielu, avui
T'he trobat a faltar moltes nits, avui.
La Bohèmia, 2.05.09
Com es pot explicar el cel? Com, des de dins, intentar descriure’l? Alguna vegada hi havia estat, em diuen, però ja ni ho recordava. No n’havia tingut notícies des de fa molt de temps. El cel, el cielu (quin gran nom per un bar musical, Manresans!), com m’agrada dir a mi, no és com aquests locals de moda que, no saps ni com, un cop visitats et visiten ells a tu en forma de newsletter o d’eterna i feixuga carteta-programa amb els espectacles de torn. I sembla que mai hagin de desaparèixer. No. El cel és un trocet de felicitat, petita i verd clar, lluminosa i càlida, que si t’atrapa ja no et deixa marxar. Et quedes a dins per sempre, encisat, escoltant les més belles melodïes. Però, això sí, o hi ets, o no hi ets. Un cop ets fora, tot és fosc. I quan un és dins no sap què dir, no sap com començar a parlar. Perquè tot és massa bonic. Hi ha massa llum i les pupil·les es contrauen per intentar paliar tanta claror. Somio? Sóc cec? Camino per sobre dels núvols o només és la il·lusió de ser-hi que m’ha atrapat? No ho sé. Perquè normalment no sabem res. I aquesta és una altra peculiaritat del cielu. Moltes vegades hi som i ni ho sabem. I és quan en sortim, malparats, malferits, maltractats, esbroncats i convalescents, que ens n’adonem. I llavors pensem: perquè no n’he gaudit, un cop hi era? Eres cec. No hi veies.
Des d’aquí dalt tot és veu molt petit. Tot és insignificant. Tot menys el núvol que em duu amunt i avall. Tot és deliberadament fugaç, banal i absurd. Tot menys el trocet de cielu que ella em dóna, avui.
És preciosa. O percoias, segons un amic meu que és dislèxic ("Disléxicos del mundo, uníso"). Jo sé que és preciosa. Ell diu que percoias. I en això no ens posarem d’acord. Va aparèixer del no-res, d’un concert i una anécdota, d’una tornada en cotxe, d’una cosina que em coneix com un germà i insisteix. Va nèixer en una nit de flors, amb la primavera. Com no podia ser d'altra manera. I d’unes cerveses, només dues, jo, embadalit, que s’allarguen fins a ben entrada la mitjanit (he rebut una carta de la Damm, estan preocupats per la davallada del consum en un servidor), i d’unes partides a pòker, i uns roms amb cola, i una caminada a casa, i unes cames grau 6,5 a l’escala de Richter que mostraven encís. I d’un oblidar-se de tot: de la tesi, del futbol, de Muchachada… Jo veia que els seus ulls vius i expressius em parlaven, que em deien coses, i no vaig poder evitar-ho, els meus van començar a parlar. El que no sabia, és que un cop has contestat als seus ulls, ja hi ets, no s’hi pot fer res. Ja hi has caigut. I aquí estic, en plena llum, en un mar de plàcida calma que m’acarona, m’encisa i em fa feliç. Aquí sóc, ben bé no sé on, però de ben segur que això, sigui el què sigui, rau en algún racó del cielu que tan busquem, a vegades. Ahir, al cielu, vam fer un vers junts. No sé si el vaig dir jo o ella. Potser jo, però tan és, ara. Em sembla que el vaig dir incitat per unes paraules seves. Tot i que no sé ben bé com va sorgir. Però és ella qui se n’enrecordava, avui. Hem quedat que amb els beneficis del mateix, anem a mitjes: 50-50. Ella, bona negociadora, volia un 60-40, però m'hi he negat. Diu així: “T’he trobat a faltar moltes nits, avui”. I és que és això. La he trobat a faltar, tot i no sent-hi, moltes nits abans de conèixer-la. Ahir, en un moment de la nit, vaig trobar-la a faltar estant allà amb mi, on fóssim. Perquè vaig sentir que totes les nits que havíem passat separats fins aquell instant, potser no havien existit. No eren. “Exagerat” –diran alguns-. “Agosarat” -constataran d’altres-. “Romàntic empedernit, atontat” -peyorativitzaran uns tercers-. El que vulgueu. Però potser començo a ser, avui. Sigui com sigui, l’encís ja és dins i prem, com la nit, ulls vigilants de cobrellit, i viatja coll amunt, trencant el son, bramant un temps, cercant un bri d’alè de mel que digui “rai, ja sóc aquí!”. Recòndit, he trobat l’encís, un lloc sense la tempesta habitual, sense els designis infructuosos de la luxúria més barruera i absurda, fugaç. He trobat la seva, una mà tan càlida... I a estones sembla que volguem escapar-nos l’un de l’altre, com fent-nos creure que no passa res, que tot està controlat, que som amos i senyors del nostre designi. I ens demanem calma. Demanen calma des de la organització. Però és que no hi ha cap pressa. Ningú vol còrrer, enlloc. I sé que hi ha quelcom que està escrit. Perquè vaig saber que podríem no haver-nos conegut mai. I ens hem conegut. Només per això, i perquè tinc por, m’arrisco a jugar a fer-la feliç. I perquè m'agrada, i m'atrau. Molt. I no sé si en sabré, no ho sé, encara. Però ho vull. I aposto. Com en aquella nit m’ho jugava tot a una parella de tresos o a un dos de cors. Te’n recordes? All in!
I no cal res més. No cal dir res. És tan fàcil aquest joc, tan plàcid...
"Prefiero un lunar de tu espalda a la pinacoteca nacional" que diria Serrat.
Camina a un pam de terra. Sap volar. Vola. Vola i t’enlaira amb el seu 22 de peu cap al cielu que us deia abans. I no hi ha res a fer. Per més que un intenti escapar, sempre acaba aixecant-se (i aixecant-me!) dos pams de terra, a poc a poc, lent comme un rêve. I jo, com en un rêve, no puc fer més que deixar-me endur, entusiasmat per les seves mans. Ara espero, impacient, una altra petita dosi d’aquesta, la seva dopamina onírica... Tinc el 112 marcat i el telèfon en mà... Si trigo massa la síndrome d’abstinència em podria matar...
Un petó d'il·lusió, de trocet de cielu.
P.D. Sento no haver escrit fa tant de temps, estimat Bròquil. Ja saps, la tesi. No m’ho tinguis en compte. I a més, i d’això en fa uns quants dies, setmanes... al cielu no hi ha ordinadors, ni tan sols llàpis i paper... i acabo de baixar a la terra un moment, a fer un mos, però ara pujo un altre cop, si Sant Pere ja s’ha llevat de la “sesta”. Recòndit, estava trobant-me en algú. I bé que potser m’hi quedi un temps. Ara m’hi quedaria tota la vida. Avui.
diumenge, de març 29, 2009
Vigilia de dumenge astromàntic
dijous, de febrer 12, 2009
Cortázar: "te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí"
- Muchas gracias por acercarte y convidarme.
Fue entonces cuando el joven le dijo a Julio Cortázar lo que muchos de los que le leímos le hubiéramos dicho en ese sitio o en el limbo si existiera y fuera el sitio donde ahora estuviera mirando:
dilluns, de febrer 09, 2009
Un llamàntol de l'esbart dansaire, una llamàntola que fa Yoga i Taichí
Sala Apolo 1, Barcelona, Barcelonès
Tàctiques. Estrategies. Mirades. Elogis. Sense anar més lluny, al nostre protagonista, unes noies, el van etiquetar com el millor ballarí del local. Modèstia apart, potser era cert i tot. Flipao. Masses objectius. Massa dispersió. I una noia sense swing que seguia amb la dèria d'una veu. La seva. I era una arma massa fàcil, massa trobadora i torbadora, i el problema, massa difícil d'obviar. Amb la música a aquells volums necessariament va haver de parlar-li a cau d'orella i aquell va ser l'encert concupiscent, la dopamina més plaent per una oïda sensible i malaltissa d'un matís. L'alcohol, el timbre, les ganes, l'ambient, la nit i una atracció desmesurada d'ell cap a ella, avui encara incrèdula, van fer la resta. Una resta caòtica i massa efímera. No sabia massa bé on era. Fugaç. Un plaer fugaç. Com fugaços eren els cubates i els xarrups de tequila dolent que el Luigi li oferia. Fugaç, com la tornada en cotxe -gràcies Marta!-. Fugaç com les estrelles aquelles que diuen que cauen del cel, il·luminant-lo i que, si les veus, i estàs a temps, i téns una ment àgil, et concedeixen un desig.
P.D. Això sí, necessito una dosi de jazz frenètic -Atomic a Girona!!-, de We Are Standard en directe o de Love of Lesbian en vena. Totes les protagonistes d'aquestes dues cròniques, lamentable i esbiaixadament explicades, esteu convidades...
dilluns, de febrer 02, 2009
Anunci Lefístic
Tinc un post a mig escriure per tu, Broquil·let meu, que sé que estàs una mica pansit, però em fa mandra acabar-lo ara, perquè és tart i plau.
Demà te'n dic alguna cosa, eh? Mentrestant Sinalefa'm, i sinalefa a tothom. Sinalefem-nos, que així serem feliços de la hòstia.
Siau, pardal.
dimecres, de gener 21, 2009
Yes, Weekend!

Es rumoreja que un negre, amb la respectiva dona negre i filles negres, a entrat a la Casa Blanca, cosa que en sí mateixa, ja és un contrasentit. Casa Blanca. Ho diu el nom. Mai hi havia hagut un president negre als EUA. Però és que com ve va dir el propi Hussein Obama (m'agrada dir-li Hussein, és el seu cognom ves...) en el seu discurs JA com a president fa 60 anys el seu pare (que deuria ser negre i a qui no vaig tenir el gust de conèixer) no hagués tingut taula en un restaurant, i ahir era ell, Obama, per a fer un dels juraments més sagrats. I sí, s'ha creat una expectació de la hòstia, i sembla que amb ell, arribi la panacea del món. I tothom sap que no és així, que potser no canviarà tant, o res, però si més no, el fet de que Bush fugi del govern, que se'n torni al seu ranxo a Texas i torni a sodomitzar vaques i a beure bourbon a totes hores, veient comèdies romàntiques, i mantant-se a palles pensant en la invasió d'Irak, ja és prou. Jo estic content, ho he de dir. No estic eufòric, perquè si més no, està lluny el paio. I el país. Però, vulguis o no, ens afecta, d'una manera o altra. Que en el seu programa de govern tingui previst (tot i que vagi per llarg tot i havent ja mogut algun fil...) tancar Guantànamo, ja és una raó més que suficient per votar-lo i perquè sigui president. Però si sumes que és un home d'esperança, de ganes, i d'il·lusió pel canvi que suposa rellevar al pitjor presdent de la història dels EUA (ara m'he fet una mica de ràbia, rollo, sóc en Basses des que és corresponsal de TV3 a "Washingten"), doncs més. Mola. L'Obama mola. Pel que ha despertat. Pel què desperta. Per com ha fet tornar la il·lusió (sigui pel què sigui) a la població dels EUA (sobretot les minories) i de la del món. I sé que estic fent un text més típic impossible, que ralla, que ja-l'hem-sentit, fàcil, però és que és això el que penso. Que sí, que és un canvi. Perquè imagineu que ara hi hagués el McCain i la Palin al govern dels EUA. Només per un moment. Imagineu-vos-ho! Ho heu fet? Jo no, perquè empitjoraria el meu estómac. Hòstia, un ex-veterà de guerra, mig lisiat, amb cara de llangardaix, pàlid estètica Iniesta, tirant cap a conservador (perquè després de Bush, s'ha de dir això)... Passo.
Ara bé, i això sí, el món està fatal. Tot està fatal. Ells estan fatal. Nosaltres estem fatal. I per això, potser perquè les coses no poden anar pitjor, en general, i pel fet de què ell només té paraules d'esperança, l'amic Obama esdevé una major il·lusió i desperta tanta eufòria i ha fet vessar tantes llàgrimes. Veurem què passa amb Rússia, amb Cuba i amb els països llatinoamericans. Veurem què passa amb l'Irak, l'Afganistan i Guantànamo (essent negre..., quin marró que li han deixat!). Veurem què passa amb les minories de les què parlava en el seu discurs. Veurem què pot donar, de tot allò que diu. Veurem si és tan Marthin Lutter King "como lo pintan". Jo hi tinc posades certes esperances, què voleu que us digui, digueu-me il·lús, dins aquesta democràcia a vegades decrèpita i enganyosa, dins aquest capitalisme extrem i aquest sistema de consum exacerbat... és una bona notícia. Ich bin gluckglich!
Per cert, al Bono, l'Alejandro i el Bruce els podrien donar bastant pel... Mentre que m'encanta que l'Aretha Franklin o l'Stevie Wonder hi fossin, com a mínim, així ens acompanyarà una mica de bona música (amb respecte pels admiradors dels lamentables U2, el previsible Sanz i el plasta del Springsteen).
dilluns, de gener 05, 2009
2x1: Propòsits pel 2009 i Carta als Reis Mags d’Orient
1.- Més cultura en forma de concerts, teatre i literatura. Menys en forma d'alcohol en excès a hores laborables, karaoke-càustic i programes brossa tipus "El juego de tu vida" (a qui per cert, dec un post).
2.- Més pragmatisme, sense deixar els somnis i l’anhel, tenir realitats més palpables.
3.- Més egoïsme, més “pensar en mí” i no tan desviure’s pels altres (tot i que això no serà tareia fácil…). Diu la mama que "en català dues vegades bo és bobo".
I es clar, com diu la dita, ben nostra: "Salut, feina i un bon forat on posar-hi l'eina".
Als estimats Reis Mags d'Orient els demano:
1.- Que aviat acceptin el paper que hi ha "submitted" al JPET i que la tesi avanci, imparable!
2.- Menys estrés, més clients dels “bons” i dels tranquils, més música, cinema i tenis pel papa.
3.- Més Estartits, passejos i sopars tranquils, més diàleg i tot l'amor que ella es mereix per la millor mama del món.
4.- Un retorn plàcid i profitós a Shangai pel Ferrandis i uns mesos fugaços i intensos per la Yis aquí.
5.- Uns òssos més forts i menys dolorosos per les Iaies, i esperança i il·lusió per cada dia.
6.- No buscar, deixar de fer-ho, i llavors trobar (eh, Aleix?)
7.- Un viatge més enllà de Montcada i Reixac-Manresa.
8.- La cinquena temporada de Gaus (àlies House) a Cuatro (Què fàcil aquest…).
9.- Que toqui més -música entengui’s-, i que fem un grup de nom absurd i impronunciable amb el Dani Daniel i el Uri… (De somnis es viu, també).
10.- Que si li torno a escriure a la meva musa musical un mail elogiós i sincer, em contesti.
11.- Conèixer l’Ararat (ara sí que m’has de passar un tanto).
12.- Més Mingus B. Formentor i els seu Discòlic, més Ràdio3, més Minories Absolutes, més APMs, més Padre de Familia, més Little Britain, més Muchachada Nui, més ràdio i tele (n’hi ha?) de les que valen la pena.
13.- Un petó sincer d’Amistat de/per qui he escrit tant.
Sé que demano molt, però m’he portat força bé, i en la vostra condició de Mags, algunes de les coses d’aquí no us costaràn massa…
Gràcies reis!
Yours sincerely,
Yeral, the tiny dancer