Fins els collons de mi

És millor dir la veritat. No val allò d'emmascarar la veritat amb eufemismes absurds i suaus per dir quelcom. Si hi ha coses que no agraden. No agraden, i punt. No agraden els "Amics de les Arts", em semblen una merda punxada en un pal. N'estic fart. I ja està, no passa res. A qui li agradin, que els escolti. No m'agrada "Game of Thrones", no m'agrada. És una merda. I no cal dir més. Ja està. La història és aquesta. I es repeteix. Portar la contrària, anar en contra de la majoria, mola. I és així. Si a tothom li ha encantat un llibre, una pel·lícula, una exposició, un disc..., dir que no agrada, que és dolentíssim, que repugna..., encara diré més, que és una reputíssima merda, mola. Inclús..., i això ja és de Cum Laude, sense haver-lo llegit (el llibre), vista (la pel·lícula) o escoltat (el disc). És necessari. Perquè hi ha molta tonteria. Massa. És intolerable que idolatrem algunes de les coses més repudiables de la història d'un país, d'una civilització o d'una espècie. La llista és llarga i no acabaria però necessito posar alguns exemples: Arturo Pérez Reverte, el Hormiguero, Coldplay, el Larsson dels collons, el Follonero (demagog), la Milà, els Amics de les Arts (ho havia dit?), el motociclisme (així, en general), el motociclisme (així, en particular), els NY Yankees, l'anunci de Casa Tarradelles, les pizzes de Casa Tarradelles, els bars on hi diu "De Tapas"...

Com diria un bon amic: "que es mori". En general. No dic ningú dels que he dit abans. És en general. No passa res. Ni jo ni el MB, no el matarem... però "que es mori". Sense patir. Mort natural. Ràpida. Sense voler.

Tot plegat, fa un temps, es resumia (i em sembla que ja n'havia fet un post) amb allò de "odi absolut". Sentir un "odi absolut" ve a ser quelcom francament proper al "que es mori" d'avui.

I com diria Mishima (que m'agraden, i molt, per cert, gràcies a segons qui): estic fins els collons de mi.

Maria D.O. Callas

No hi ha res com gaudir de Maria Callas ("Orpheo et Euridice" de Glück) al cotxe, després del tast de vins de la D.O. La Mancha i d'un bar-restaurant Molí que "tira" les canyes com déu mana.

Res més a dir.

Si, au!

La feblesa és la secretària escotada de la temptació

A petició de'n Josep (petició de fa uns tres mesos -m'han semblat anys-, tot sigui dit), desenvoluparé (de mala manera i amb les limitacions que em caracteritzen) la premisa d'un anterior post (el que precedeix aquest, concretament) que deia:

"La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada".

De temptacions n'hi ha moltes. Masses. Són a cada cantonada, ja us dic. Fóra absurd reduir la temptació a la temptació sexual (tot i ser-ne una de ben palpable i present a totes les contrades de Catalunya i diria que a part de l'estranger). D'atraccions n'hi ha infinites. Sexuals, místiques, musicals, banals, estomacals, estúpides, tel·lúriques, cianúriques, nitrobenzèniques, putrefactes, nicotíniques, descafeïnades, ciencia-ficciòniques, amfetamíniques, semicorxèriques i fúsiques. Repeteixo: n'hi ha moltes(guió)masses. Ara bé, totes vénen a confirmar allò què deia Oscar Wilde "la millor maneta de vèncer la temptació, és caure en ella". I bé, pugui sonar pragmàtic, simple i banal, això és tan cert com la son metzinosa que provoca un àpat pesat (amb vi, postre, cafè, licor i cigar). Una temptació deixa de ser temptació només quan és convertida en àpat (en sentit metafòric, es clar). Menjar, podem menjar moltes coses, nosaltres els Australopithecus.

I un assumpte que em podria donar per un altre post i que potser ara seria feixuc d'explicar (però que explicaré, sigui com sigui) és si la frase de l'amic Oscar fóra millor amb el verb (potser incorrectament usat aquí) "deslliurar-se (de la temptació)", simplement amb el fútil "lliurar-se (de la temptació)" o ho és amb el "vèncer (la temptació)." Només el verb "vèncer" dóna idea de que la temptació cau abatuda en combat després d'una agònica lluita per una incerta conquesta. Si és que hi ha d'haver hagut algún combat i la temptació pot ser vençuda mai, i no camuflada i/o intercanviada com un servidor creu. La meva aposta és "al no-ser, a lo seguro" deia Fonollosa i recitaba el Robe. Caos de text? I és clar, això és el Bròquil. Ah!

Caure en la temptació pot ser cosa seria. Però el que és millor és viure i veure el límit, tenir-la a tocar de les mans (sigui la temptació que sigui) i temptar-la tu a Ella... i que t'hagi de cercar. I ull com et trobi. Això però, pocs ho fan i el que és més important: pocs ho han sabut fer. No hi ha masses casos documentats. A Journal of Temptation, només hi ha publicat un cas del 1999: a Holanda, un home amb una mandíbula més que prominent va temptar tant a la temptació que va acabar casat i amb fills de nacionalitat veneçolana. Nodigomás.

Caure en la temptació no vol dir, però, ser infidel a segons quines creences o a segons quins sentiments. Perquè moltes vegades caiem en la temptació, sense caure-hi. Inocentment ens il·lusionem de ser temptats, de temptar. I acabem atemptant contra el bon gust, contra el savoir fair i contra el sentit comú, més que res. De vegades, no és més que un banal fil de pescar sense ham, ni canya, ni pescador que la subjecti. Moltes vegades, ens creiem empesos per temptacions que no són tals. Potser són només dimonis escuats amb ales d'àngels asexuats. O un sugus. Potser només són un sugus de pinya.

"La tentación vive arriba". Diran alguns. Doncs molt bé, Billy Wilders. Ara, deixin-me aclarir a tals cinèfils, que la Marilyn Monroe no era la temptació, era un pivonacu. Era sexe fettish... consentit, en principi.

Exemples? Infinits, ja dic. Un de tonto. Jo sempre he sigut més de cervesa... però darrerament, empès per amics alcohòlics aficionats al vi -i a totes les seves variants-, he caigut en la temptació de fer un tast de vins que ha durat ben bé dos semestres i ara em trobo comprant i bevent (i gaudint!) molt més vi del que mai hagués imaginat. Amb mesura, tot sigui dit, amb mesura i màniga ampla. Avui, sense anar més lluny, he caigut en la temptació MAIUS. Un vi que me'l faig meu. Me l'atribueixo. Però que no m'atrevia a comprar perquè tenia en ment que l'amo del Celler Santa Maria i, el que és més important, co-creador (diguem-li líder espiritual) del vi MAIUS, era un paio més aviat antipatiquíssim. I no. Avui me l'ha clavada a la cara i m'ha demostrat que és un paio trempat (sense deixar de ser més rar que una sargantana en màniga curta i bermudes). M'ha convidat a una ampolla, per comprar una caixa de sis MAIUS. Uita què bé.

Però tornem on érem... Que la capital de Yibouti és Yibouti ho sap tothom. Pf. Ara, que la capital de Birmania es Naypyidaw ho vaig aprendre l'altre dia. Ah, sí. La temptació, dèiem. Caure-hi. Sí. Hi caiem molt. Hi caic molt. Cada dia, un milió i mig de vegades (comptades, una a una):
Penso: no ho faràs, no compraràs un altre diari tenint aquest exemplar que et duen a casa. I el compro. I el 75% de les vegades només el fullejo (igual que has fet amb el primer), perquè no tinc temps per fer més. O apareix una altra temptació.
Penso: no faràs una altra canya. I patapám, ja l'estic demanant. I de vegades no ve sola, que porta unes amigues patates de bossa o olives farcides.
Penso: no li aniràs a dir res a aquella tia que et cau com el cul però amb qui has de quedar bé perquè és amiga-de-no-sé-qui-altre (i que a més, of note, està boníssima), i pensant-ho ja estic saludant-la. Pf.
Penso: no t'adormiràs i arribaràs a quarts de deu al laboratori quan tothom ja ha fet el café i mira de posar-se a treballar (o fa una hora que treballa). I encara dormo.
Penso: no aniràs a un altra concert de la Sílvia Pérez Cruz. I hi vaig.
Penso: no provaràs avui el formatge blau que vas comprar l'altre dia amb l'estòmag a Can Pistraus com el téns. I ja l'estic encetant.
Penso: no et fotràs a escriure al blog avui que estàs destrossat de son per haver dormit -3 hores la nit anterior. I aquí em teniu, fent el panoli i escrivint xorrades com a pianos. I ja és la una.

I el més important, sempre, sem-pre, S-E-M-P-R-E, una temptació se m'endú cap a una banda, mentre una altra ja saluda des de l'altre cantó flirtejant amb mi, amb un posat de "coquette" que fa ràbia. I que la temptació et posi ullets, no hauria de ser legal. Com els antiavalots, que haurien d'estar prohibits, i ser reprimits a cops, per ells mateixos, quan se'ls hi acudís sortir al carrer. Però bé aquest, com tants d'altres, és un altre tema.

I res d'això té a veure amb aquests, que jo sàpiga.

Perquè un pot ser imbècilment feble però ho és convençut de que ho és i de com ho és. La feblesa pot fer-nos forts també, a voltes... Després de donar-hi moltes voltes, vull dir quelcom: La feblesa és la secretària escotada de la temptació.

És la temptació i l'emoció per fer coses, moltes coses, masses coses... el que em perd. I és voler conèixer a tanta gent i gaudir-ne al 125%, el què m'allunya de tu, avui. I hi sóc més lluny sense cap por, però, amb la certesa penetrant de saber què demà tornaré a ser aquí, Bròquil, tan estúpido-festiu com sempre, tan intencionadament transgressor, que se'm veu el plumero. No hi fa res, no és greu. És una febre passatgera, tant passatgera i tan poc febre, que fa riure. És temptació canela fina, temptació absurda, ingenua. És temptació estúpida. És tupida, la temptació. I te n'havia de parlar. Feia massa temps que no sabies de mi i ja et trobava a faltar, bandarra. I alguna cosa t'havia d'explicar, no?

I, l'anterior edició d'aquest post, havia oblidat el més important: Tom Waits cantant Temptation.

Tot plegat, un post de pà sucat amb oli, d'acord... però pa de la millor farina i oli 100% d'oliva verge, al cap i a la fi.

Nanit, Edurnentz. Aquest post acabava en tz. D'això n'estic segur.

L'oïda de Déu

Déu no existeix, d'acord. Ara bé, sigui com sigui, de vegades m'escolta. "Vejam":

1) Avui he assistit al programa 3.000 del Versió RAC1 i no han actuat els meus estimats Amics de les Arts (tot i que sí ho han fet els pesadets de "Facto Delafé y los Penes Azules").

2) Em comenten a casa que "Infidels" cau de la cartellera de TV3. Apa, bon vent. (Tot i que en realitat em sap greu, era la única sèrie feta ex professo per dones. Es rumoreja que cau de la cartellera perquè als d'Unió no els hi agrada que apareguin lesbianes en antena i visquin el sexe i la vida en parella lliurement...).

3) Vaig a dinar un menú (cutrillo) de 10 euros i de primer "tatxán": arròs negre. Error: "no el demanis". Però inevitablement hi caus. Com en el "orujo" blanc per tirar avall.

4) Manel molt aviat treurà un disc i deixarem d'escoltar per mil-millonèsima vegada "Ai, Dolors".

5) A la cata de vins hem fet la varietat "Verdejo".

I ja està. Fins aquí bé. Ara que, per altra banda, potser a vegades es fa el sord:

6) Desastre de resultats al laboratori (ni les cèl·lules que havien de transportar transporten, ni els clons d'estables que havien de crèixer creixen...).

7) Encara no he trobat "Breaking Bad" en DVD. I mira que s'ho val.

8) La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada.

9) L'Sporting va empatar i no em van tocar els 65 euros que em pertocaven per haver fet una Quiniela (la única fins ara) amb cara i ulls.

10) The Wire (among others -llegeixi's Breaking Bad, per exemple-) m'impedeixen de llegir un llibre en un temps prudencial, fa molt de temps. Shit.

I això. Que per no existir, dunidó. I demà, o quan tingui una mica de temps escriuré sobre la magnífica Contra d'avui de La Vanguardia (Avantguarda, en català). Potser obvia, però educativament i fascinant narrada... una mica difícil de seguir, però potser per això, millorencara.

He de tornar a llegir coses illegibles. Són les millors. És bonic no entendre res. És bonic que costi no entendre res. És bonic no entendre res i que a sobre, et costi. És bonic, costi el que costi, no entendre res i que costi. Potser un dia ho provaré amb Joyce. Segurament no.

El 23-F se siente coño

Avui és (o ha estat, millor dit) 23-F:

"Quieto todo. El mundo... Se sienten coño".

Com pot fer canviar el sentit d'una frase la puntuació, eh? Sembla poesia (bé, poesia X hardcore).

Doncs imagineu-vos els accents.

P.D. Post dedicat al meu jefe, que ahir em va dir "jo a partir d'ara no escriuré accents al mails, és un embolic... entre l'anglès, el castellà i el català". #etfelicitofill. Encara flipo. Jo a partir d'ara li parlaré sense accents, ni comes.

Esternudo i m'apareix Tania Llasera rodejada d'ampolles de cervesa

És tard. Ha plogut ja fa estona. Esternudo. L'Otto, el gos nostre mastí mascle que ronda pel pati, està nerviós o cagat i borda, borda massa. Esternudo una altre cop, em cau un moc al·lèrgic, dels innocents, sense consistència ni essència greixosa i verda, "aigueta" que dic jo. És tard. I no dormo encara. Perquè m'emociono pensant en un futur professional diferent. Estic estancat, una mica avorrit i tot. Però m'il·lusiono de seguida per coses, per noves coses o per coses velles. Tan és. Però sobretot, m'il·lusiono per coses belles. I no només parlo de ciència ara. Parlo de coses. De cinema, de calçots, de vermuts, de tasts d'això i d'allò altre, de viatges, concerts, d'un nou disc de Radiohead que avui he sabut que ve. M'il·lusiono i penso en reanimar, en il·lusionar-me també, altre cop per aquest tros de Bròquil, pansit i moribund. I aquí estic. Escrivint palla rere palla, lletra rera lletra, quan hauria d'estar dormint sota l'excessiu cobrellit de plomes. No dic que sigui una reanimació permanent o durable, però al menys és un intent de què els que em seguieu pogueu tornar a fer-ho, que em llegiu i penseu "quin un, si no diu res!". I és que d'això es tracta: d'escriure tot i creient que no diem res, perquè en el fons, l'estat d'ànim diu i els punts i seguit. Com aquest que acabo de posar. Que no sé. Si. Hi. Anava. Però l'hi. Poso. No us he seguit ,estimats. No he llegit un blog des de fa més de 3 mesos. Perquè hi tingut i tinc altres distraccions (tot i que no sigui excusa). Intentaré fer bondat. No llegir tant el Twitter, no jugar tan al PokerStars, no distreure'm tant demanant beques (alguna caurà no?) i sobretot, no treballar tant. Però ja us dic: intentaré. No prometo res. Demà serà un altre dia. I seguirà essent febrer, pel què diuen. He d'inflar les rodes del cotxe, que aviat aniré amb les llantes tocant a terra. I potser que el porti a revisió. Ja ha passat dels 100.000 km. Que es diu aviat. Té un temps, el cotxe. Com aquest blog. I espero no decebre a ningú, com mai he esperat entusiasmar-vos. He escrit per necessitat. Com a divertimento. Per passar l'estona. Forçadament. Perquè sí. He escrit tants posts i de tantes maneres i amb tants estats anímics que no val generalitzar. Avui escric perquè sí. Perquè no tinc son i he obert l'iGoogle i he llegit algún blog. Els de sempre. I he dit: "escriu". I contràriament amb el què faig quan em dic "ves al gimnàs", avui, quan m'he dit "escriu", m'he fet cas. I és que sóc més llest que la gana. Escriure no cansa. Tot i que hagi estat tot el sant dia davant d'una pantalla d'oridinador. I ja està. Ai no... se m'oblidava:

"Que què tenim?" Tenim un gust musical lamentable que prioritza la piroleta i la musiqueta fàcil dels Amics de les Arts (nom més pretenciós no n'hi havia?) a la veritat absoluta de Bach, Cole Porter o Radiohead.

(Com mola escriure una pedanteria d'aquest calibre...).

Ah... espera... I l'anunci d'Estrella Damm em fa ràbia infinita, molta més que la pedanteria que acabo d'escriure, què voleu que us digui. Que hi haguessin posat a la Tania Llasera en un llit (en pilotes o lleugera de roba, a poder ser) dient les mateixes bajanades (les anxoves de l'Escala millors que les de Cantabria, vaaaaa...) i rodejada d'ampolles de cervesa (no he dit que faci res amb elles) i llavors en parlaríem. Hi ha molt modernillo suelto. I ara està de moda dir que no ets modern. O sigui, que jo no ho sóc. No m'agraden els Amics de les Arts, que sóc de Manel (però no massa, tampoc, que avui Dolors no picaré cap ritme amb les mans, ni treuràs cap tiquet de cap combinat, que n'estic fart de tants ritmes amb les mans i de tants tiquets i de tants combinats... i les línies de baix de Manel també déu ni do). Siau.

Bé i això. Que per acabar bé diré: és tard i vol ploure.

Si vis pacem, para bellum - Tragicomèdia en tres actes (i els que vinguin)

Para Bellum, con todo mi amor

Acte 1

Obama fa el discurs del Premi Nobel de la Pau, però abans de sortir de casa seu a Güashingten s'equivoca i pren el discurs del Premi Ducados de la Guerra. Aquesta broma no fot ni puta gràcia a ningú. De sobte, tot és confús, tot es confon, tot s'esguerra.

- Si vis pacem, para bellum - diu Obama.

- Ein? - replica el traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you want peace, suck my dick - repeteix el president, aquest cop en anglès i en versió lliure.

- Madafaca - pensa en spanglish el penis del traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you need me call me - diu llavors un tercer personatge el nom del qual podria ser, posem per cas, Pretèrit Lleonard i l'aparença de qui podria esdevenir un enigma.

- I'll call you, but only when I knew that you'll be available... - li espeta un conill d'índies que havia après a parlar fent el servei militar a Gibraltar.

- Oh, but, are you talking about Senfimer or Pukinuki? - pregunta, estranyat, el quart àrbitre.

- Sí, sí... com ho sents, sense cogombre, la vull - respongué Pretèri Lleonard (a qui, d'altra banda, i sense que serveixi de precedent, ningú havia preguntat).

Aquí finalitza l'acte 1. (Tos) (Més tos) (Un esternut) (Xiuxiueig).

Acte 2

Apareix en escena un brètol en erecció i un bròquil en ebullició. Es miren. No es veuen. Són cecs. Pel braile de les seves venes inflades, el bròquil pot llegir en el penis del brètol que André Breton és una gran persona i millor artista. Es rumoreja que està viatjant cap al Sur del Sur.

Acte 3

- "Bellum" lo serás tu - crida la Juani a la seva mare.

- Sí??? Pues sin paga una semana! - li diu la seva mare, full of barbitúrics.

Graham Bell entra al garatge on succeeix l'acció i crida: "He de passar la ITV!!".

Els Vagabunds del Dharma i l'alcalde de Castellar de N'Hug passen per allà sense ànim de lucre i molt menys sense ànim d'ofendre a ningú, i, no obstant, fugen, donat que és gratuit i tenen la tarde lliure, prenent un autobús que els duu a Andorra. Allà compren molt sucre i molt formatge "de bola". Tornant amb l'autobús confonen l'olor del formatge "de bola" amb el dels seus peus suats. Un d'ells, ves a saber quin, s'immola (en tanga) a la porta d'una àrea d'estació Medas. Els valencians que tornen de Marinadó entren a fer el café amb llet i el croissant, tot trepitjant les seves vísceres sense immutar-se.

Final de l'assuntu: cançó de Julio Iglesias amb fade out al final, però molt fade out, si us plau i sense Champagne.

* Avui, gràcies a un comentari molt instructiu i amable del Dr. Muerte, he sabut (és que sóc analfabet) que els Premis Nobel de la Pau s'entreguen a l'Oslo City Hall d'Oslo, a Noruega, i no pas a Estocolm, Suècia, com jo imaginava (presumia).

Testicle de Jehovà

Sonen les campanades de la 1h. de la matinada a Ca Laubi. Ella dorm, plàcidament.

Estic baldat. Hem guanyat 4-2, quan perdíem 2-0 a la primera part. Val la pena? Tinc el peu a Can Pistraus. Es confirma la frase feta: el león no es tan fiero como lupentain.

Penso: "Va reanima el blog". Penso després: "Va, fes-te una palla". Penso després: "Hòstia, ho he deixat tot perdut". Penso després: "La Mercedes Milà fa pena". Penso després: "Demà, agulletes".

Sushi.

Shiatsu.

Shosho.

Shhh…

Bilbo, Muvin... Gamusiiiiiiiinoooooo...! Pintxo, pintxo, pintxo. Xalaparta! Leku. Durango.

T'estim i no me'n fot.

L'Oriol fóra el meu amor platònic, si fos homosexual.

Mitall.

Ararat.

Perdi.

Veïna.

I Rne3, i Discópolis.

Un bon descobriment: Lara Bello i el seu Niña Pez.

Part anatòmica, gònada: Testicle.

Religió: Testicle de Jehovà.

Gastronomia, plat: Testicle de Jehovà amb samfaina.

Gastronomia, plat de restaurant 3 estrelles Michellin: Testicle de Jehovà amb confitura deshidratada de ganes d’anar de ventre, fines herbes i capcirons de raïm xipella a daus esmeril·lat i recombinat amb xarrup de mandarina i crema de cacahuet singolat de Madagascar. Preu aproximat: 75 euros.

Ara va i una madrilenya diu que ve a Barcelona i que "nos tomemos unas cañas". Too late to apologize...

La Trinca és una puta merda punxada en un pal. I el programa que fan ara és pura brossa. La Beth està en tractament o alguna cosa greu li ha passat. Fa cara de depressiva. Les tres lloques que hi ha al jurat es podrien exiliar, quan vulguin, a la Sibèria més oriental.

Polla. Una polla xica. Camacurta i ballarica.

Monzó, vull un fill teu, a poder ser, sense tan tic i amb el teu mateix carisma. Gràcies.

Si fa no fum, això de què Raltegravir s'extrueix via Glicoproteïna-P ja gairebé ho tindríem… Ara, el putu review es resisteix. Reviurà el review?

Pàmies! Tranqui, mazín. Massa tele… massa tele… Menja una llimona, i fes alguna ganyota, tampoc està de més. Això sí, brutal el conte del perfum de cuyo nombre no puedo acordarme!

Fortissio Lungo.

Ristretto!!

Allegro ma non troppo.

A NY sempre són tres quarts de setze, diu en Graupera. És trempat. És un crack.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

No deixaré de repertir-ho.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

I s’ha acabat el bròquil!

Serrano-Colina Project… i Sílvia Pérez Cruz.

Kant em va conduir a l’èxit a l’examen de Filosofia (un dié!) de la selectivitat i a fardar potser masses vegades davant de masses noies. El que no sabia és que la filosofia i Kant MAI a la història de la humanitat han servit per lligar amb noies. A l’època dels grecs, com a molt, per la pederàstia, i encara s’investiga avui.

Pretòria.

Precària.

Becària.

Pituitària.

Burlando a la Parca.

Aparcando en la Burla.

Diria més coses però l’internet pirata ara es fa l’Alakrana i no acaba danarlora, aixís, tot junt, com ho diria la Iaia Tresa.

Siauuu.

That’s all Folks, and of course, that’s old, the old trick to restart (renew, reborn, restore…) a fucking blog that has been completely forgotten/lost/dead during a lot of time… And remember, don’t do this at home!

Vigilia de dumenge astromàntic

És tard i vol ploure (segurament he començat més de dos i més de tres posts així, però què hi farem i a més, avui sí que s'ho val...) i aquí estic intentant sortir d'una petita crisi broquil·liana, blocaire o com li vulgueu dir. La tesi, diria, és la tesi que no em deixa fer res més... però bé que em deixa sortir de festa i acabar com "les cabres de l'Àfrica" un dijous i un divendres a la nit (que em faran membre honorífic del Bohèmia, a aquest pas) i bé que em deixa anar amunt i avall tot el dia, i bé que em deixa dinar unes exquisites tapes a l'Inopia amb els papes. 

La veritat és que no tinc massa a dir, a part de les sempre optimistes reflexions absurdes d'un servidor de vostès. Avui estic optimista per un amic, gairebé tan optimista com aquell que cau d'un cinquè pis i quan va pel tercer pensa "doncs no vaig tant malament, fins ara...". Sí, perquè en els ulls d'ella, vaig llegir coses. I no diré noms. I no donaré més pistes, que ja he parlat massa. I optimista i engrescat amb "lo" nou de Love of Lesbian. I optimista i engrescat perquè em crec capaç (fins i tot sabent que potser no podrà ser) d'acabar la tesi a temps per a ser corregida i dipositada a temps per llegir al Juny... D'il·lusions es viu, diuen. 

Doncs això, que avui estic il·lusionat amb petites coses que passen i fins i tot amb les que no passen, perquè si no han passat fins ara, és que encara han de passar.

Banda sonora recomanada per llegir el post o per llegir el diari o el què us doni la gana: 

Vos estim a tots igual. No t'enyoro. Common people. Domingo Astromántico. Niña imantada.

Què, com s'us ha quedat el cos?? Brutals aquests Lesbians... i la Zahara aquesta, tot i que a l'inici té un moment rabiós a més no poder, si el superes t'acaba encisant (destaco minut 2.33h, roçant l'orgasme... musicalment parlant, es clar... gairebé roça la meva musa Sílvia Pérez...).

I ara me n'adono que és més tard del què em pensava, que hauria d'haver canviat l'hora fa una estona, ja, que són les 3h!

I res, només saludar a tots els meus admirats lectors, a totes les meves estimades lectrius i dir-vos que sí, que el Bròquil torna, que només ha estat un recès i que el Sinalefa'm s'activarà, sí o sí.

I que me'n vaig a Amsterdam a un congrés on he de fer una presentació oral el dia 15 d'Abril, i no m'hi feu pensar massa que em cago. I després veuré els canals i pensaré en Jacques Brel cantant "Dans le port d'Amsterdam...". I vindrà l'Andreu i l'Àlex i ens beurem els canals, i llàstima que el Lluís i l'Ona no puguin venir. I potser fumarem alguna cigarreta, que es veu que tenen molt bon tabac per allà dalt. 

I amunt i avall anar-hi anant. I reprendré (que ja toca) l'experimental, i seré bon nen, no sortiré tant (jaja...) i dormiré 7h un dia.

Demà és dumenge. Sí, amb du, que no amb dur.

Gràcis.

Anunci Lefístic

Bròquil, enceto un nou blog, per parlar única i exclusivament de l'Amor amb majúscules i en cursiva -que, ben mirat, és el que faig aquí-, al què li dono, aproximadament, catorze hores de vida. Tretze i mitja, va.

Tinc un post a mig escriure per tu, Broquil·let meu, que sé que estàs una mica pansit, però em fa mandra acabar-lo ara, perquè és tart i plau.

Demà te'n dic alguna cosa, eh? Mentrestant Sinalefa'm, i sinalefa a tothom. Sinalefem-nos, que així serem feliços de la hòstia.

Siau, pardal.

Indifférence (o l'amor que s'amaga)

Sona Indifférence interpretada per Richard Galliano i el seu Quartet... O és la cadena del vàter del pis de dalt??

Sento que quelcom dins meu, alleugerida i suaument, em recorre l'estómac, i que em cremen els ulls quan parlo amb ella i em cita el seu amiguet... i em pregunto per trenta-quatrena vegada: era (llavors) l'amor que trucava o simplement era correu comercial? Què se n'ha fet de tanta poesia? On he anat a parar? On ha anat a parar? On hem anat, si és que alguna vegada hem estat en algun lloc? No recordo res. Res. Com en un dia d'aquells de ressaca espantosa quan he de trucar a l'Andreu i preguntar-li què va passar la nit anterior. No recordo perquè no vull recordar. Perquè dol. Perquè fa quatre dies encara escribia, i potser aquesta nit, quan arribi a casa -si és que hi arribo-, ebri de fum, de nadales lamentablement entonades, ebri de mi i de ginebra aigualida, torni a fer-ho. Si torno a caure-hi, si torno a caure quan la vegi, vull que l'aterratge no sigui forçós com fins ara. Vull que el terra, ben dur, m'esmicoli a trossets ben petitons i després el Miquel, ploròs i feliç de ser-hi, em pugui barrejar amb la menestra de verdures i menjar-se'm. No, ja no cauré mai més. M'he fet gran. He crescut. Escriuré més si cal, però no cauré, perquè no pujaré més al cim. Ja prou que hi vaig ser.

I a banda d'això, parlo amb la meva mare per telèfon per segona vegada avui (només?) i em diu que no m'oblidi de la càmera de fer fotos, que la taula per 25 fa goig i s'ha de "retratar" (del llatí retratae), que la liarem grossa..., que dugui la guitarra que ja té les ampolles d'anís per rascar i que, sabent que era necessari, s'ha afanyat a beure's aquesta tarda. L'estimo, i aquí sí que no hi ha volta de full.

A més, a l'amic inservible d'ahir amb els de la UAB em va tocar una "Guía de finançament per la Recerca". És l'atzar que és un fill-de-puta o algú que és un fill-de-puta? No passa res, l'any que ve ja el tinc lligat. Després déunostrusinyor dirà. El que és cert és que la tesi avui ha avançat ben poc perquè: o ella no ha volgut moure's o jo no he sabut convèncer-la. Ara bé, camina, que ja és molt.

Vint-i-set menys vint és més que cinc o no. Ambdues coses.

El Nadal és a tocar. Sant Esteve a un cop de tita. I 2009 que ve en barca. I l'amor és pa amb formatge, diu Casasses. Però no penso estar content perquè sí, perquè ara, quan escric això escolto música càustica, nostàlgica, trista (si voleu). I així anem. Flambée Montalbanaise del Luz Negra de Galliano.

I seguint amb l'amalgama de temes entrellaçats que hi ha aquí, diré que un blog anomenat "Shit, I'm Catholic" m'ha sorprès amb un post on es destaca l'homeopatia com a única ciència mèdica certa i que cura d'una forma veritable i grandiosa. I està clar. L'aigua té propietats estupendes. Però jo dic que la medicina Ayurvèdica, que no tinc ni idea de què va, bé, una mica sí, però en la que ara i avui no em ve de gust aprofundir, és magnífica també. No barrejaràs pa amb formatge diu, i així, et quedaràs sense amor. Mira que era fàcil, l'antídot.

I ahir ens instruïa en el món dels astres l'amic Xipi Osteopathy El Gran. Que sapigueu que un signe d'aigua com jo sóc (Cranc), s'enten molt bé i ha de conviure/compartir-tot-allò-que-pugui amb un signe de Terra, i en concret, els crancs som molt afins amb les capricorn, en l'amor heterosexual, entengui's (les capricorn que llegiu això podeu deixar el vostre e-mail/telèfon als comentaris, us trucaré, us ho asseguro).

I com que avui vull que ho llegeixi (tot i que no sé si és el dia), i alguna cosa de les que he escrit ja arriben massa tard, i sembla ser que massa encriptades, aquí li deixo el meu humil regal de Nadal a qui va fer-me creure en l'amor quan feia massa temps que me'n reia. I sé que es-cric/tic a les Antípodes. Que fa fred. Que és hivern a casa nostra. Però també sé que m'agrada que hi sigui, sigui com sigui, amb gel i neu si cal, i jo al seu voltant, com un electró. I per això, en el fons, en una cavitat molt profunda d'algún lloc molt imperturbable dins meu hi ha algú que somriu. De fet, m'agrada que ell la cuidi. Jo sóc ell, d'alguna manera. És per tu (que ja hauries de saber veure-ho en uns ulls i que, en el fons, sé que ho saps):

Feixuc i malferit, innat

De nou, feixuc i malferit,
Per un maleït amor entremaliat.
He dit amor? A dir veritat,
no sé jutjar si és pluja o és delit.

De nou m’adono que sóc tu,
I en una adolescència de blancor
La tremolor d’aquest indret innat
Fa nèixer en mí, encara,
Una major curiositat.

De nou, feixuc i maltractat
Somio en fer de mi,
Un tu magnificat.

Del 26.09.08

Així, sempre

T’estimaré sempre així
Anhelan-te, bella i immòbil
Com la branca del taronger.
I quan floreixis
Ja seré cec per olorar-te
Quan floreixis ja seré cel
Per abraçar-te des del damunt.

T’anhelaré sempre així
Estiman-te pura i dòcil,
Com la fulla quan cau i,
Abans de prendre mal a terra,
Jau uns segons resuspesa a l’aire,
Buscant l’alè a qui encomanar-se.

Del 7.12.08

Potser no era el moment, potser no era el dia. Però sigui com sigui, fos com fos, és bonic el que hi ha. I plàcid. I una mica pretèrit, vull pensar. Així que...

Bon Nadal a Tots i Totes... sobretot a ella i a les Capricorn!

My Foolish Heart

There's a line between love and fascination
That's hard to see on an evening such as this
For they both give the very same sensation
When your lost in the magic of a kiss

My Foolish Heart...

...interpretat per Kurt Elling a "Live At Chicago"

Adoro todo aquello que no tuve

Estimo massa a massa gent, a masses dones, a masses noies. Em casaria amb dues o tres, ara mateix. L'alcohol, dirieu. I certament..., no és cert. Tot això és una merda d'aparença que queda molt bé pel dia a dia, per fer-te un puto perfil al facebook i el que vulgueu... però no, a l'hora de la veritat, i qui em coneix ho sap: no és cert. És mentida.

Hi ha una veu, una mirada, un gest, tan sols un... Un gest que va fer que pensés que alguna cosa més enllà, un gest que, banal, no va deixar de fer-me mal, punxant-me, clavant-se'm al bell mig del pulmó dret, perquè el dolor sempre ha sigut de dretes i no hi hagut res a fer, putamerda. I segueix sense fer-se'm res. Però avui ho he vist clar (que vol dir no veure res): em casaré amb ella. De debó que sí. Que no és broma. Que és intel·ligent. Que què? Que ens entenem. Que ens compartim. Que ens busquem. Que no ens busquem. Que ens ansiegem. Que l'estimo/no l'estimo.

I en Caetano diu "ya nada me conforma si no estás tu también...". I sembla de broma, un bolero antic, però us dic jo, que és més cert que tot el que Sabina, El Canto del Loco i Chiwuaka hagin pogut escriure mai. Primer, perquè sí. Segon, perquè, tot i no haver-ho escrit ell, és bUrUtal.

I cantat/o.

Sí, Sabina rima, però no me'l crec. El Canto del Loco fa gràcia però no tanta i Chiwuaka té pèl, però no tant.

Adoro Caetano Veloso, adoro Kurt Elling i el seu My Foolish Heart, adoro Freddie Hubbard, adoro todo aquello que no tuve...

L'amor està en crisi: toca allò de "sexe per setze"

"Las batallas contra las mujeres son las únicas que se ganan huyendo"
Napoleón

Que l'amor és cec, ja ho sabem. Ho explica Boris Vian a "El lobo hombre". Però que a més de cec, sigui tan cabrón com per fer això que ha fet, no m'ho pensava pas. I que estigui tan despistat darrerament... Dunidó.

Tres dels meus millors amics, tres, estan "fotuts" per amor. I per causes ben diferents. Però xungues, totes tres. I en cap cas Cupido ha fet bé la seva feina, o, si la va fer bé en algún moment, se li ha oblidat, o l'ha deixat còrrer. És heavy. En tots tres casos tot anava tan bé... Era una il·lusió?? Una simple aparença?? No us ho puc dir, no hi era jo. Ni hi sóc, ara. En cap cas he sabut ni les causes reals de res, si és que n'hi hagut, ni el perquè de tot plegat. Què tenen en comú?? Que són una putada, per ells, per mi, per tot plegat, perquè ha deixat "inservibles" a la meva cosina-germana, a una de les millors amigues i persones que conec, i a un Amic inseparable dels de Veritat.

Sembla ser que un dels tres casos va a millor, segons informaven avui fons policials, però sé que un dels tres és una putada de les grosses, mentre que l'altre, tot i ser igual de dur, és una situació buscada per la víctima, una auto-flagel·lació, un masoquisme necessari i urgent. Millor acabar bé i a temps, que matar una relació a crits i disputes.

I avui m'ha passat una a mi. Una de bona. Perquè sóc un il·lús i un somiatruites. Perquè, tot i saber-ho del cert, he caigut altra vegada en la seva red, la dels seus malucs, i els seus llavis lascius. Perquè només pel simple fet de que fes gestos carinyosos i em digues una frase maleïda (i emmetzinada), ja em vaig imaginar el Paraís. I el Paraís més gran que hi havia hagut fins ara entre nosaltres era una mirada transparent que em deia allò tan punyent de "t'estimo molt, però com a amic". Tot i que, certament, avui, no sé què pensar. És allò de "vull però no puc" o "puc però no vull". I tot es queda en una innacció maravellosament absurda.

Em repeteixo més que l'all (que ho és tot pels anglesos) però "los amores cobardes no llegan a historias, se quedan allí". I punt. I és que si no em deixen ni jugar... ja passo d'anar al camp. Passo de la banqueta. Vull perdre però jugant. No veient-ho tot des d'un banc de fusta "a ran de gespa" (com porten les faldilles algunes... si es que el problema es de las madres...).

I tornant al tema que ens ocupa, i al principi, les conclusions simplistes (que sempre són les millors) serien: que tot està fatal, que l'amor està mal muntat, que val més el sexe pel sexe, o sexe per setze i que sí, que ja està bé de tan "romanssu", que s'ha acabat, que prou de poesia i cançó trobadoresca, que visqui el porno, que Sinospagan Boys i que preu per preu, sabates grosses.

Tothom pateix per amor, perquè l'amor a més de cec, inexplicablement absurd i foll, està en crisi, com Wall Street i el sector immobiliari.

L'Amor fa temps que se n'ha anat de vacances a les Seichelles, i no té bitllet de tornada. Ara, si cal, s'haurà d'anar a buscar-lo.

De moment, vaig a trucar al Sexe. Algú té el telèfon? (Es diu Elena Anaya... busqueu per la E o per la A, d'Anaya...)

Onanisme POP

Ja fa més de 10 anys, en concret 12, des d'aquell POP de Los Planetas. Ha plogut molt. I ha nevat i tot. Però l'escolto ara, a unes hores intempestives, i torno a l'adolescència, torno a aquells dies i m'agrada. I em sento viu. I són les dues i mitja de la matinada, però queda molta nit, penso. I reneixo i crec que encara està tot per fer. Que la vida comença avui. Cada dia. Que sí, que hi ha crisi i tota aquesta merda que ens oprimeix, però que també hi ha cervesa fresqueta al Cata amb els amics, i hi ha els macarrons de la Iaia i els seus 86, i un concert a Palafrugell, i l'Esther que em regala un llibre en català i hi ha un jefe-com-deu-mana, i una tieta entranyable. I que m'està bé la crisi. Com m'està bé una mica de febre. I una mica de repòs. Però que no en vull més de repòs. Que demà estaré a tope. I és que el que vinc a dir, és que torno a Bilbao en aquells dies d'Aste Nagusia amb el Miquel i l'Àlex, i torno a les borratxeres inocents de llavors, amb tot allò que caigués a les mans, i torno a Benicàssim en aquell mític estiu amb el Picazo i el Lluís i el Xavi cosí i els seus. I és que retrobar un disc de fa més de 10 anys i reescoltar-lo no és només això. És reviure tantes coses que se'm fa un nus a la gola i no puc deixar d'escriure, sense dir res potser, sense sortir de dubtes, però sabent que hi ha alguna cosa que fa que la màgia d'una cançó com himno generacional #83 no s'oblida MAI. I revisc el Pupupuiu de Benicàssim, com us deia, i l'Aïna a la platja, i l'Elena, i la Mònica i la Sandra i tants amors eterns, i tants amors fugitius que romanen en tantes cançons... I l'Ana, amb qui em retrobo el dia menys pensat i a qui escric al feisbuc perquè és fàcil. I és que allò de Kerouac de que "me pierdo y me desconcierto detràs de una estrella y luego otra..." no era broma. Que era de debó. Que m'apassiono massa per les coses i per les persones. Que m'enamoro cada dia. Que em perdo. Em perdo a mi mateix, a dies. I llavors no hi ha qui em recuperi. I quan penso que ja torno a ser aquí n'apareix una altra d'estrella. I m'intrigo. I m'interesso. I busco. I ho vull saber tot. Perquè tot m'interessa: Robert Wyatt, l'art decó, com fer un tiramisú, què és el HTLV i la leucèmia limfàtica crònica, hasta donde llegarías por hacerme feliz, la conga "La caminadora" de Los Zafiros, qui va primer a la lliga, què és un cnidari, on anirem a parar, un vals d'un cantautor, un 3/4, el perquè de la crisi, l'últim article de Jon Lee Anderson, la CIA i el KGB, la mort per suïcidi de David Foster Wallace, d'on cony surt aquest pedant de'n Joaquim Pijoan (però què bé que escriu el cabró), quantes potes té un centpeus, la filologia alemana, els Transformers i l'Optimus Prime, un bolero de la Mayte, com tocar el clarinet sense fer-se pesat (Woody, va per tu), si demà hi ha un bon concert al Jamboree, si els Faemino y Cansado faran algún dia un espectacle 100% nou, Jimmy Hendrix, el Nobel de Medicina i el de Literatura, l'estructura química de la cafeïna, perquè esperar a demà, perquè no m'estima si podria ser perfecte (però no vull), si és veritat el que diu la gent, el bucle de La ley innata d'Extremoduro, el putu Carallibre (àlies Facebook), la Fernanda Moruno i la Charo Loriente, el perquè de tot plegat que diria Monzó. Vull conèixer. Vull sentir-me viu. Sentir que estic aferrat a les coses amb força. Vull sentir que estic en contacte directe amb el món, amb la gent. No vull aïllar-me. No vull alienar-me. No vull només estar amb mi mateix. Vull estar amb vosaltres. Perquè sóc social. I necessito exterioritzar-ho tot. O gairebé. Perquè sóc empatic i egocèntric. Però generòs. Perquè ho dono. Necessito donar-ho. I rebre'n una ínfima part. Però una part, per molt petita que sigui. Sóc un deliri constant. Un entusiasta. I diuen Los Planetas: puedo hacer que no haya sol, puedo hacer que no lo veas. I és veritat. Amb això vull dir que depen de mi. Després de tu, depen de mi. Del que desprengui. Del que vulgui. Del que reflexi i esperi. No cal res més. Només il·lusió. Optimisme. I aquest gen el tinc: me'l va donar la mama. Igual que el papa em va donar el de la responsabilitat i la impaciència, juntament amb el de l'entusiasme per les coses, l'optimisme i la il·lusió la mescla és realment explosiva. Es diu POP. I ja sabeu, cuando haces POP ya no hay stop... I els slògans no solen equivocar-se. Espero que el de la responsabilitat però no em faci un fanàtic de la feina. No. Necessito viure també. Jo treballo per viure, alhora que gaudeixo del què faig. Però mai vull dir que visc per treballar perquè això seria un error fatal. He tornat. Sóc viu. Tinc febre. Deliro. O no. Però la qüestió és que sé que el que faig ho faig amb il·lusió. Això no m'ho treu ningú. Tòpics? Sí. Però i què? És que he de donar explicacions de res a hores d'ara i al meu Bròquil?? Vaaa... home, vaa... I a qui no li agradi que no ho llegeixi. Que s'hi posi fulles de llaurer. Si. Que he començat a escriure la tesi i gairebé trempo indagant en coses, detalls. Després no he escrit res de bo, però això rai. Ja en tindré de temps. I si no tinc temps millor, que la pressió i el tren que veus venir sempre ajuden a espabilar-se. I en el fons dic això, que d'espabilat n'estic un rato, i que he tornat a l'adolescència, i que m'han vingut molts records, i que m'han agafat unes ganes bojes de sortir corrents (sort que el metge m'ho va prohibir fins que se'm cicatritzi la lesió al bíceps femoral...). Què? Res. No sé. No sé ni què venia a dir. POP. Això sí. Pop, jazz, soul, funk i una truita de patates crueta. I un cianobacteri. I una ampolla de Larios (a falta de pan...), i una Julia sevillana que és la millor, i uns amics seus collonuts, i In the mood for love, i un seguit de coses que fan que la vida valgui la pena. Però és que a més, jo mai n'havia dubtat. Però quan et lleves de bon matí en un hotel (molt luxós i el que vulgueu...) amb el coll completament ressec i un mal de cap insistent (i punyent) per haver-te deixat l'aire acondicionat encès tota la nit l'últim en què penses és en "lo" bonica que és la vida. Penses en Guantànamo, en els coloms morts, en un suïcidi colectiu, en un tsunami, en una dona que li talla la polla al seu marit. En resum i per anar acabant, dir-vos que demà, si em llevo a una hora prudent i la febre m'ho permet, aniré a la feina i trobaré un remei pel SIDA (potser dos...), després trucaré a Wall Street i posaré una mica d'ordre en aquesta crisi econòmica mundial que ens afecta, sortiré a fer un café curt (sense sucre) i escoltaré Laurita de Richard Galliano (si els mocs no m'han taponat els dos conductes auditius) i pensaré en la bellesa i el carinyo que em va transmetre la Laurita a Córdoba (i no penseu malament, he dit carinyo), o llegiré a Stefan Zweig i la seva Pietat Perillosa i reflexionaré sobre la moral. O no. És que, de fet, no sé què faré encara. Però el que faci ho faré amb la il·lusió d'un nen que, per primera vegada, puja a una bicicleta. I que calli tothom, que ara parlo jo. I que ja està bé! I que s'ha acabat el bròquil!

I tot perquè m'he posat un disc del 96: Los Planetas, POP. Però és així.

(P.D. És que feia temps que no em masturbava al Bròquil... i ja tocava).