Fins els collons de mi

És millor dir la veritat. No val allò d'emmascarar la veritat amb eufemismes absurds i suaus per dir quelcom. Si hi ha coses que no agraden. No agraden, i punt. No agraden els "Amics de les Arts", em semblen una merda punxada en un pal. N'estic fart. I ja està, no passa res. A qui li agradin, que els escolti. No m'agrada "Game of Thrones", no m'agrada. És una merda. I no cal dir més. Ja està. La història és aquesta. I es repeteix. Portar la contrària, anar en contra de la majoria, mola. I és així. Si a tothom li ha encantat un llibre, una pel·lícula, una exposició, un disc..., dir que no agrada, que és dolentíssim, que repugna..., encara diré més, que és una reputíssima merda, mola. Inclús..., i això ja és de Cum Laude, sense haver-lo llegit (el llibre), vista (la pel·lícula) o escoltat (el disc). És necessari. Perquè hi ha molta tonteria. Massa. És intolerable que idolatrem algunes de les coses més repudiables de la història d'un país, d'una civilització o d'una espècie. La llista és llarga i no acabaria però necessito posar alguns exemples: Arturo Pérez Reverte, el Hormiguero, Coldplay, el Larsson dels collons, el Follonero (demagog), la Milà, els Amics de les Arts (ho havia dit?), el motociclisme (així, en general), el motociclisme (així, en particular), els NY Yankees, l'anunci de Casa Tarradelles, les pizzes de Casa Tarradelles, els bars on hi diu "De Tapas"...

Com diria un bon amic: "que es mori". En general. No dic ningú dels que he dit abans. És en general. No passa res. Ni jo ni el MB, no el matarem... però "que es mori". Sense patir. Mort natural. Ràpida. Sense voler.

Tot plegat, fa un temps, es resumia (i em sembla que ja n'havia fet un post) amb allò de "odi absolut". Sentir un "odi absolut" ve a ser quelcom francament proper al "que es mori" d'avui.

I com diria Mishima (que m'agraden, i molt, per cert, gràcies a segons qui): estic fins els collons de mi.

Tot sigui dit

L'arxiu d'aquest Bròquil diu:

► 2011 (6)
► 2010 (5)
► 2009 (18)
► 2008 (66)
► 2007 (62)

Això va de baixa des del 2009. Com Europa. La puta crisi. Ara, tot sigui dit, aquest any, ja hi ha 6 posts respecte els només 5 de l'any passat. Per alguna cosa es comença, diuen.

Demà (o demà passat no l'altre) més.

Maria D.O. Callas

No hi ha res com gaudir de Maria Callas ("Orpheo et Euridice" de Glück) al cotxe, després del tast de vins de la D.O. La Mancha i d'un bar-restaurant Molí que "tira" les canyes com déu mana.

Res més a dir.

Si, au!

La feblesa és la secretària escotada de la temptació

A petició de'n Josep (petició de fa uns tres mesos -m'han semblat anys-, tot sigui dit), desenvoluparé (de mala manera i amb les limitacions que em caracteritzen) la premisa d'un anterior post (el que precedeix aquest, concretament) que deia:

"La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada".

De temptacions n'hi ha moltes. Masses. Són a cada cantonada, ja us dic. Fóra absurd reduir la temptació a la temptació sexual (tot i ser-ne una de ben palpable i present a totes les contrades de Catalunya i diria que a part de l'estranger). D'atraccions n'hi ha infinites. Sexuals, místiques, musicals, banals, estomacals, estúpides, tel·lúriques, cianúriques, nitrobenzèniques, putrefactes, nicotíniques, descafeïnades, ciencia-ficciòniques, amfetamíniques, semicorxèriques i fúsiques. Repeteixo: n'hi ha moltes(guió)masses. Ara bé, totes vénen a confirmar allò què deia Oscar Wilde "la millor maneta de vèncer la temptació, és caure en ella". I bé, pugui sonar pragmàtic, simple i banal, això és tan cert com la son metzinosa que provoca un àpat pesat (amb vi, postre, cafè, licor i cigar). Una temptació deixa de ser temptació només quan és convertida en àpat (en sentit metafòric, es clar). Menjar, podem menjar moltes coses, nosaltres els Australopithecus.

I un assumpte que em podria donar per un altre post i que potser ara seria feixuc d'explicar (però que explicaré, sigui com sigui) és si la frase de l'amic Oscar fóra millor amb el verb (potser incorrectament usat aquí) "deslliurar-se (de la temptació)", simplement amb el fútil "lliurar-se (de la temptació)" o ho és amb el "vèncer (la temptació)." Només el verb "vèncer" dóna idea de que la temptació cau abatuda en combat després d'una agònica lluita per una incerta conquesta. Si és que hi ha d'haver hagut algún combat i la temptació pot ser vençuda mai, i no camuflada i/o intercanviada com un servidor creu. La meva aposta és "al no-ser, a lo seguro" deia Fonollosa i recitaba el Robe. Caos de text? I és clar, això és el Bròquil. Ah!

Caure en la temptació pot ser cosa seria. Però el que és millor és viure i veure el límit, tenir-la a tocar de les mans (sigui la temptació que sigui) i temptar-la tu a Ella... i que t'hagi de cercar. I ull com et trobi. Això però, pocs ho fan i el que és més important: pocs ho han sabut fer. No hi ha masses casos documentats. A Journal of Temptation, només hi ha publicat un cas del 1999: a Holanda, un home amb una mandíbula més que prominent va temptar tant a la temptació que va acabar casat i amb fills de nacionalitat veneçolana. Nodigomás.

Caure en la temptació no vol dir, però, ser infidel a segons quines creences o a segons quins sentiments. Perquè moltes vegades caiem en la temptació, sense caure-hi. Inocentment ens il·lusionem de ser temptats, de temptar. I acabem atemptant contra el bon gust, contra el savoir fair i contra el sentit comú, més que res. De vegades, no és més que un banal fil de pescar sense ham, ni canya, ni pescador que la subjecti. Moltes vegades, ens creiem empesos per temptacions que no són tals. Potser són només dimonis escuats amb ales d'àngels asexuats. O un sugus. Potser només són un sugus de pinya.

"La tentación vive arriba". Diran alguns. Doncs molt bé, Billy Wilders. Ara, deixin-me aclarir a tals cinèfils, que la Marilyn Monroe no era la temptació, era un pivonacu. Era sexe fettish... consentit, en principi.

Exemples? Infinits, ja dic. Un de tonto. Jo sempre he sigut més de cervesa... però darrerament, empès per amics alcohòlics aficionats al vi -i a totes les seves variants-, he caigut en la temptació de fer un tast de vins que ha durat ben bé dos semestres i ara em trobo comprant i bevent (i gaudint!) molt més vi del que mai hagués imaginat. Amb mesura, tot sigui dit, amb mesura i màniga ampla. Avui, sense anar més lluny, he caigut en la temptació MAIUS. Un vi que me'l faig meu. Me l'atribueixo. Però que no m'atrevia a comprar perquè tenia en ment que l'amo del Celler Santa Maria i, el que és més important, co-creador (diguem-li líder espiritual) del vi MAIUS, era un paio més aviat antipatiquíssim. I no. Avui me l'ha clavada a la cara i m'ha demostrat que és un paio trempat (sense deixar de ser més rar que una sargantana en màniga curta i bermudes). M'ha convidat a una ampolla, per comprar una caixa de sis MAIUS. Uita què bé.

Però tornem on érem... Que la capital de Yibouti és Yibouti ho sap tothom. Pf. Ara, que la capital de Birmania es Naypyidaw ho vaig aprendre l'altre dia. Ah, sí. La temptació, dèiem. Caure-hi. Sí. Hi caiem molt. Hi caic molt. Cada dia, un milió i mig de vegades (comptades, una a una):
Penso: no ho faràs, no compraràs un altre diari tenint aquest exemplar que et duen a casa. I el compro. I el 75% de les vegades només el fullejo (igual que has fet amb el primer), perquè no tinc temps per fer més. O apareix una altra temptació.
Penso: no faràs una altra canya. I patapám, ja l'estic demanant. I de vegades no ve sola, que porta unes amigues patates de bossa o olives farcides.
Penso: no li aniràs a dir res a aquella tia que et cau com el cul però amb qui has de quedar bé perquè és amiga-de-no-sé-qui-altre (i que a més, of note, està boníssima), i pensant-ho ja estic saludant-la. Pf.
Penso: no t'adormiràs i arribaràs a quarts de deu al laboratori quan tothom ja ha fet el café i mira de posar-se a treballar (o fa una hora que treballa). I encara dormo.
Penso: no aniràs a un altra concert de la Sílvia Pérez Cruz. I hi vaig.
Penso: no provaràs avui el formatge blau que vas comprar l'altre dia amb l'estòmag a Can Pistraus com el téns. I ja l'estic encetant.
Penso: no et fotràs a escriure al blog avui que estàs destrossat de son per haver dormit -3 hores la nit anterior. I aquí em teniu, fent el panoli i escrivint xorrades com a pianos. I ja és la una.

I el més important, sempre, sem-pre, S-E-M-P-R-E, una temptació se m'endú cap a una banda, mentre una altra ja saluda des de l'altre cantó flirtejant amb mi, amb un posat de "coquette" que fa ràbia. I que la temptació et posi ullets, no hauria de ser legal. Com els antiavalots, que haurien d'estar prohibits, i ser reprimits a cops, per ells mateixos, quan se'ls hi acudís sortir al carrer. Però bé aquest, com tants d'altres, és un altre tema.

I res d'això té a veure amb aquests, que jo sàpiga.

Perquè un pot ser imbècilment feble però ho és convençut de que ho és i de com ho és. La feblesa pot fer-nos forts també, a voltes... Després de donar-hi moltes voltes, vull dir quelcom: La feblesa és la secretària escotada de la temptació.

És la temptació i l'emoció per fer coses, moltes coses, masses coses... el que em perd. I és voler conèixer a tanta gent i gaudir-ne al 125%, el què m'allunya de tu, avui. I hi sóc més lluny sense cap por, però, amb la certesa penetrant de saber què demà tornaré a ser aquí, Bròquil, tan estúpido-festiu com sempre, tan intencionadament transgressor, que se'm veu el plumero. No hi fa res, no és greu. És una febre passatgera, tant passatgera i tan poc febre, que fa riure. És temptació canela fina, temptació absurda, ingenua. És temptació estúpida. És tupida, la temptació. I te n'havia de parlar. Feia massa temps que no sabies de mi i ja et trobava a faltar, bandarra. I alguna cosa t'havia d'explicar, no?

I, l'anterior edició d'aquest post, havia oblidat el més important: Tom Waits cantant Temptation.

Tot plegat, un post de pà sucat amb oli, d'acord... però pa de la millor farina i oli 100% d'oliva verge, al cap i a la fi.

Nanit, Edurnentz. Aquest post acabava en tz. D'això n'estic segur.

L'oïda de Déu

Déu no existeix, d'acord. Ara bé, sigui com sigui, de vegades m'escolta. "Vejam":

1) Avui he assistit al programa 3.000 del Versió RAC1 i no han actuat els meus estimats Amics de les Arts (tot i que sí ho han fet els pesadets de "Facto Delafé y los Penes Azules").

2) Em comenten a casa que "Infidels" cau de la cartellera de TV3. Apa, bon vent. (Tot i que en realitat em sap greu, era la única sèrie feta ex professo per dones. Es rumoreja que cau de la cartellera perquè als d'Unió no els hi agrada que apareguin lesbianes en antena i visquin el sexe i la vida en parella lliurement...).

3) Vaig a dinar un menú (cutrillo) de 10 euros i de primer "tatxán": arròs negre. Error: "no el demanis". Però inevitablement hi caus. Com en el "orujo" blanc per tirar avall.

4) Manel molt aviat treurà un disc i deixarem d'escoltar per mil-millonèsima vegada "Ai, Dolors".

5) A la cata de vins hem fet la varietat "Verdejo".

I ja està. Fins aquí bé. Ara que, per altra banda, potser a vegades es fa el sord:

6) Desastre de resultats al laboratori (ni les cèl·lules que havien de transportar transporten, ni els clons d'estables que havien de crèixer creixen...).

7) Encara no he trobat "Breaking Bad" en DVD. I mira que s'ho val.

8) La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada.

9) L'Sporting va empatar i no em van tocar els 65 euros que em pertocaven per haver fet una Quiniela (la única fins ara) amb cara i ulls.

10) The Wire (among others -llegeixi's Breaking Bad, per exemple-) m'impedeixen de llegir un llibre en un temps prudencial, fa molt de temps. Shit.

I això. Que per no existir, dunidó. I demà, o quan tingui una mica de temps escriuré sobre la magnífica Contra d'avui de La Vanguardia (Avantguarda, en català). Potser obvia, però educativament i fascinant narrada... una mica difícil de seguir, però potser per això, millorencara.

He de tornar a llegir coses illegibles. Són les millors. És bonic no entendre res. És bonic que costi no entendre res. És bonic no entendre res i que a sobre, et costi. És bonic, costi el que costi, no entendre res i que costi. Potser un dia ho provaré amb Joyce. Segurament no.

El 23-F se siente coño

Avui és (o ha estat, millor dit) 23-F:

"Quieto todo. El mundo... Se sienten coño".

Com pot fer canviar el sentit d'una frase la puntuació, eh? Sembla poesia (bé, poesia X hardcore).

Doncs imagineu-vos els accents.

P.D. Post dedicat al meu jefe, que ahir em va dir "jo a partir d'ara no escriuré accents al mails, és un embolic... entre l'anglès, el castellà i el català". #etfelicitofill. Encara flipo. Jo a partir d'ara li parlaré sense accents, ni comes.

Esternudo i m'apareix Tania Llasera rodejada d'ampolles de cervesa

És tard. Ha plogut ja fa estona. Esternudo. L'Otto, el gos nostre mastí mascle que ronda pel pati, està nerviós o cagat i borda, borda massa. Esternudo una altre cop, em cau un moc al·lèrgic, dels innocents, sense consistència ni essència greixosa i verda, "aigueta" que dic jo. És tard. I no dormo encara. Perquè m'emociono pensant en un futur professional diferent. Estic estancat, una mica avorrit i tot. Però m'il·lusiono de seguida per coses, per noves coses o per coses velles. Tan és. Però sobretot, m'il·lusiono per coses belles. I no només parlo de ciència ara. Parlo de coses. De cinema, de calçots, de vermuts, de tasts d'això i d'allò altre, de viatges, concerts, d'un nou disc de Radiohead que avui he sabut que ve. M'il·lusiono i penso en reanimar, en il·lusionar-me també, altre cop per aquest tros de Bròquil, pansit i moribund. I aquí estic. Escrivint palla rere palla, lletra rera lletra, quan hauria d'estar dormint sota l'excessiu cobrellit de plomes. No dic que sigui una reanimació permanent o durable, però al menys és un intent de què els que em seguieu pogueu tornar a fer-ho, que em llegiu i penseu "quin un, si no diu res!". I és que d'això es tracta: d'escriure tot i creient que no diem res, perquè en el fons, l'estat d'ànim diu i els punts i seguit. Com aquest que acabo de posar. Que no sé. Si. Hi. Anava. Però l'hi. Poso. No us he seguit ,estimats. No he llegit un blog des de fa més de 3 mesos. Perquè hi tingut i tinc altres distraccions (tot i que no sigui excusa). Intentaré fer bondat. No llegir tant el Twitter, no jugar tan al PokerStars, no distreure'm tant demanant beques (alguna caurà no?) i sobretot, no treballar tant. Però ja us dic: intentaré. No prometo res. Demà serà un altre dia. I seguirà essent febrer, pel què diuen. He d'inflar les rodes del cotxe, que aviat aniré amb les llantes tocant a terra. I potser que el porti a revisió. Ja ha passat dels 100.000 km. Que es diu aviat. Té un temps, el cotxe. Com aquest blog. I espero no decebre a ningú, com mai he esperat entusiasmar-vos. He escrit per necessitat. Com a divertimento. Per passar l'estona. Forçadament. Perquè sí. He escrit tants posts i de tantes maneres i amb tants estats anímics que no val generalitzar. Avui escric perquè sí. Perquè no tinc son i he obert l'iGoogle i he llegit algún blog. Els de sempre. I he dit: "escriu". I contràriament amb el què faig quan em dic "ves al gimnàs", avui, quan m'he dit "escriu", m'he fet cas. I és que sóc més llest que la gana. Escriure no cansa. Tot i que hagi estat tot el sant dia davant d'una pantalla d'oridinador. I ja està. Ai no... se m'oblidava:

"Que què tenim?" Tenim un gust musical lamentable que prioritza la piroleta i la musiqueta fàcil dels Amics de les Arts (nom més pretenciós no n'hi havia?) a la veritat absoluta de Bach, Cole Porter o Radiohead.

(Com mola escriure una pedanteria d'aquest calibre...).

Ah... espera... I l'anunci d'Estrella Damm em fa ràbia infinita, molta més que la pedanteria que acabo d'escriure, què voleu que us digui. Que hi haguessin posat a la Tania Llasera en un llit (en pilotes o lleugera de roba, a poder ser) dient les mateixes bajanades (les anxoves de l'Escala millors que les de Cantabria, vaaaaa...) i rodejada d'ampolles de cervesa (no he dit que faci res amb elles) i llavors en parlaríem. Hi ha molt modernillo suelto. I ara està de moda dir que no ets modern. O sigui, que jo no ho sóc. No m'agraden els Amics de les Arts, que sóc de Manel (però no massa, tampoc, que avui Dolors no picaré cap ritme amb les mans, ni treuràs cap tiquet de cap combinat, que n'estic fart de tants ritmes amb les mans i de tants tiquets i de tants combinats... i les línies de baix de Manel també déu ni do). Siau.

Bé i això. Que per acabar bé diré: és tard i vol ploure.

Ambivalencia Radical

"Lo de ambivalencia radical es una contradicción que mantenemos. Nos parece que nuestro espectáculo es así, elevado intelectualmente, pero a la vez es muy primario, muy de barrio, muchos tacos, somos mal hablados. Nos gusta así, tener un toque cultivado y a la vez meter barrio a tope. Citar a Kierkegaard y a la vez meterse con la puta madre de alguien".

Faemino y Cansado

Raona la teva resposta

Bona nit a tothom,

Reanimo (gairebé li faig el “boca a boca”, podríem dir) aquest blog perquè crec que potser ja toca. Potser només serà un intent, unes ganes tontes d’aquesta nit tonta amb les cervicals a Can Pistraus (si mai tinc un bar i/o restaurant es dirà així) i amb poques ganes d’anar a dormir però molta son.

No sé ben bé el perquè vaig deixar d’escriure i pràcticament de llegir altres blogs però en tinc tres teories:

(1) N’estava fins als collons de tanta tonteria.
(2) Els plaers amorils-carnals i els amicals (en format canya de tarda-vespre) van poder amb la regularitat durant un temps i ja ho van fotre tot enlaire.
(3) Les dues anteriors són correctes.

Raona la teva resposta.

Si, au!

Postdoctoral position application

No he pogut atendre aquest blog fa unes quantes setmanes (mesos potser?) perquè he estat (i estic!) amb això (espero que per poc temps més):

BCN, March 18^th, 2010

Dear Dr. Yesveri Welfandango,

My name is Yeral Bròquil. I am a biochemist with a PhD in immunology defended a few months ago. It has been accomplished under the supervision of Dr. Picachu (SAID Research Institute -Aixarranca’t Foundation-) in Barcelona, Spain. At the moment, I am still working at the SAID Research Institute finishing some posts for my blog while I am in the search for a postdoctoral position in academic research, preferentially in the US.

I am very interested in the topics of research of your laboratory, (…), thus, I would be very interested in applying for a post-doctoral position in your laboratory if there would be any opportunity in the near future to do so.

During my PhD period I have specifically been working on mechanisms of entry/efflux of anti-HIV drugs in T-lymphocytes studying different types of membrane-bound transporters (specially with SLC28, SLC29, SLC22 gene families and, more recently, ABCA1 and ABCB1) and different antiretroviral drug families (nucleoside analogue drugs and HIV integrase inhibitors). In the lab I have gained extensive expertise in various technologies and methodologies including radiolabelled binding/entry-efflux assays, biochemistry/molecular biology techniques (absolute quantitative real-time PCR, WB, immunocyto/histochemistry, ELISA, sequencing, PCR cloning), flow cytometry as well as in vitro HIV infection of lymphoblastoid T-cell lines and primary cells of the immune system. You can find more details about all my scientific past and present in the attached CV.

Of note, my research during the PhD period has been a result of straight collaboration(s) with two expert groups in membrane transporters: Dr. Pastor-Decabra’s group at University of Tiananmen and Prof. Dr. Germán Persell lab at University of Rurur.

I would be very glad to send you any further information you might need (p.e. reference letters, my present unpublished bulk of data -you could browse and find the published work as well-, my thesis dissertation …). It could be great if I could come and meet you and your group to discuss everything you consider. I plan to apply to multiple postdoctoral fellowships from different agencies and countries in order to alleviate the lab as much as I can economically speaking.

Finally, in case you need additional references, do not hesitate to contact the following:

Mayte Tazas, PhD – Professor at University of Peliagudo’s, Triana, Spain

maytetazas@peliagudos.edu

Bruno Dostrescuatro, MD, PhD – Associate Professor at La Modelo, Barcelona, Spain

1234@lamodelo.con

Snoopy, PhD – Associate Cartoon at Peanuts, S.L.

snoopy@peanuts.org

I am looking forward to hearing from you.

Yours sincerely,

Yeral Bròquil, PhD

SAID Research Institute (Aixarranca’t Foundation)
Hospital Universitari Hellman’s Tries & Puyol

Badalouna, BCN (És Pain)

"Frère Jacques", top 10 a les llistes dels singles més venuts a iTunes 2009*

* És mentida... fins que la versioni la Beyoncé i faci un videoclip tipus "Paco, paco, paco". Es veu que DJ de Mierda li està preparant les bases dee R&B. Espero ansiós l'arribada del single.

Potser és hora de tornar a cremar esglésies...

Declaracions del nou bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, a la Cadena Ser:

"Existen males mayores que los que esos pobres de Haití están sufriendo estos días (…) También deberíamos llorar por nosotros, por nuestra pobre situación espiritual, por nuestra concepción materialista de vida (…) Quizás es un mal más grande el que nosotros estamos padeciendo que el que esos inocentes también están sufriendo".

No sé què dir. M'he quedat sense paraules al escoltar-ho aquest matí al Món a Rac1. I segueixo mut. Perplex. Tinc una ràbia tal que no sé com canalitzar-la. És una ràbia que frega la violència física. Com diria Ella: "si em trobo a Montsenyor Munilla pel carrer, li faig mal". Les seves declaracions, com deia el vice-cònsul d'Haití a Barcelona, són immorals i jo afegeixo, despreciables, lamentables, repugnants i absolutament condemnables. Si de mi depengués aquest senyor seria destituït del seu càrrec immediatament i després d'imputar-li una querella criminal i contra els drets humans seria jutjat al Tribunal d'Estrasburg o al de La Haya. M'encarregaria de que fos declarat culpable i condemnat a fer 365 dies (8760 hores; 525600 minuts) de "serveis a la comunitat" Haitiana. Li faria escriure 2.000 vegades: "La pobre situación espiritual y la concepción materialista de la vida, me ponen cachondo hasta el punto de ponerme palote". Podria fer un text argumentatiu en contra, molt correcte i molt ben redactat (bé, ho intentaria, al menys) però passo. Passo. No es mereixen ni un minut més de protagonisme. La seva església, els seus fidels i la manca de fe és més important que 100.000 vides humanes. Només diré, per alliberar una mica més de ràbia, que espero que un terratrèmol de magnitud 7 en l'Escala de Ricther l'enganxi un dia (a ell sol, a poder ser) uns segons abans d'arribar a l'orgasme mentre se la pela mirant fotos de nens vestits d'escolanets i un crucifix li caigui al damunt i es quedi tetraplègic. Amén.

Aquí teniu la notícia publicada a El País i a la premsa seria del 20minutos. Jutgeu vosaltres mateixos. Ja us passaré una adreça on podeu aconseguir granades de mà i AK-47's.

Ara, això no s'acaba aquí. Ara una de riure. Pat Robertson, telepredicador avangelista dels E.U.A. (el que no passi allà...) declara:

"El desastre provocado por el terremoto el martes en Haití se debe al pacto con el diablo que hicieron sus ciudadanos cuando se independizaron de Francia".

I pels que no us ho creieu, aquí va el vídeo de la CBN:

O fa poc va anar a veure la última producció de Terry Gilliam o ha vist moltes pel·lícules de ciència ficció i es creu a Iker Jiménez...

I deixem-ho aquí perquè tot plegat és una perdua de temps i una gran merda que fa molta pudor.

Sort que la majoria d'Haitians no coneixeran l'existència d'aquestes declaracions nècies i absolutament despreciables.

L'església i els seus "capos" cada cop fan més pena, més ràbia i sembren més intolerància i imbecilitat. Els feligresos haurien de fer alguna cosa. Quant a la resta... potser és hora de tornar a cremar esglésies, no?

2009: un any per recordar

Acaba un any i toca allò que en la majoria de blogs regulars i "com cal" ja han fet: fer balanç del 2009 amb les seves alegries i les seves penes.

Seré breu.

El 2009 ha sigut un any per recordar: he trobat l'amor de la meva vida i he acabat la tesi, m'he doctorat. Què més voleu que us digui? Amb això ja n'hi ha per ser feliç per la resta de la meva vida, no creieu?

Els propòsits pel 2010 són: continuar essent tan pallasso, tan entusiasta i tan optimista com avui i ser una mica menys somiatruites i bala-perduda. A més, vull acomplir un somni: un viatge, una estada d'un temps mig-llarg a fora... i el post-doc així ho indica. Per sort, Ella també hi vol anar. Veurem què passa. Us mantindré informats (penseu que si marxo, el blog pren un caràcter amb molta més anècdota interessant pel lector i possiblement la publicació de posts es fa més regular i excitant). Comença bé el 2010 (encara sense haver començat): finalment faré un programa de jazz a Ràdio Sant Cugat, gràcies a l'impuls de la gent de Jazzenviu. Cada dimecres de 23-24h. (presumiblement a partir de la primera setmana de febrer). Ja penjaré els Podcasts per aquí o per allà.

Un temasso mid-tempo de l'últim disc (Trouble Shootin') d'un dels millors saxofonistes europeus, l'italià Stefano Di Battista, per desitjar-vos molt Bon Any a totes i tots!

La vida secreta (de merda) dels "secretes"

Basat en fets reals i envasat en un post de merda

Avui, tornant d'un dels millors concerts d'aquest any (i ja sabreu per què si faig la crònica en un altre moment), m'ha passat una cosa ben curiosa. Inquietant i absurda.

Conduïa a uns 90 km/h pels Túnels de Vallvidrera direcció Sant Cagat (noti's que anava a 10 km/h amb excès de velocitat donat que era al primer túnel abans del peatge sortint de Barcelona on el límit és 80 km/h) i un cotxe de gran potència/cilindrada/envergadura se m'ha aproximat pel darrera, gairebé envestint-me (aniria a uns 130-140 km/h), i fent-me llums perquè m'enretirés. Clar, jo que sóc molt cívic, he accelerat fins a uns 100-110 km/h per avançar a un cotxe que hi havia a la meva dreta. Llavors m'he col·locat a la dreta per deixar passar al fill-de-la-gran-puta que m'envestia i em feia enretirar del meu carril amb les putes presses. Això he pensat jo (i mira que no acostumo a ser tan rabietes, no ho faig mai això però aquest tio m'ha fotut dels nervis): "imbècil, per molta pressa que tinguis: (1) no em facis llums des del semàfor de General Mitre quan vols passar, no et flipis; (2) no cal anar a 140 km/h i enganxar-te'm gairebé tocant-me pel darrere; (3) quan em passis veuràs". I dit i fet. Aquesta tercera premisa l'he duta a terme: Quan ha passat pel meu costat, folladíssim, li he col·locat el dit anul·lar, en posició vertical (per fer més ràbia) i darrera el vidre (amb el fred que fot qualsevol obre la finestra) tot saludant-lo, com dient "ves-te'n a la merda amb la teva hipervelocitat i el teu cotxe gris perla". La meva sorpresa ha estat majúscula (com aquesta ema: M) quan el paio, un fill de puta de tres parells de collons, es para una mica més endavant del punt on circulava jo, i com esperant-me per dir-me alguna cosa o tornar-me la salutació. He avançat, una mica atemorit de què faria (tot sigui dit), i el cabronàs de merda m'ensenya una llum blava enorme i pampallugejant, com les que duen els cotxes patrulla al damunt i amb cara de molt pocs amics i amb la mirada i les mans gesticula quelcom així: "ei, que sóc poli, però vaig d'incògnit... pot ser que m'hagis saludat amb el dit, imbècil?". I jo que flipo tres parells de collons i li dic i li indico amb la mà "va, perdona, home, és que anaves molt ràpid, cabrón... passa, circula". I marxa, folladíssim com venia, pel carril de l'esquerra. Se m'ha quedat una cara de capullo... M'he cagat. El fill de puta si vol em fa parar i em fot el rollo o directament al "trullu". Ara, ja t'ho dic ara també: m'arriba a parar, em comença a fotre el sermonet i la tenim. Serà meucot revetller... Abusant de l'autoritat que li ha set atorgada per anar follat pels Túnels i a sobre vacil·lant a la gent que condueix seguint les normes... Puta merda de secreta frustrat! El cabrón segur que anava a una cita amb una prostituta de luxe pagada amb la droga incautada la setmana passada per la comissaria del seu barri... O simplement, s'ha comprat una llum blava (aquí) per vacil·lar al personal i perquè imbècils-innocentots com jo s'acollonin (una mica), flipin (bastant) i arribin a casa i escriguin alguna cosa en un blog pràcticament en ple hivern. Bé, tan és si era poli o no, si era un putu secreta de merda o un desgraciat rematat conduïnt massa ràpid i massa esbojarradament pels Túnels. El cas és que he al·lucinat de què el tio, frenés al passar-me i em treiés un tros de llum blava enorme de Loca Academia de Policia IV del seient del copilot... Subnormal... Què pretenia que fes? M'arriba a parar i em treuen tots els punts de cop dels insults que li hagués dit, per vacil·lón de merda.

Els secretes porten una vida secreta. (Fins aquí, cap novetat). Una vida secreta que fa impossible la vida dels demés, de la gent normal que vol viure i divertir-se. (Ho he pensat jo sol). Els secretes porten una vida secreta de merda. (Aquesta és la part punki). I són uns amargats que només saben amargar la vida als demés. (Oh, quina gran reflexió!). Com molts inútils d'estar per casa que es "fan" policies per tenir autoritat sobre tu i vacil·lar. (Això és nou, també, no s'ha dit mai!). Aneu a cagar a la via!

I ara seriosament i establint una similitud amb la lliga de futbol: una cosa és ser el capo de la mafia siciliana o president d'un païs, llegeixi's, for instance, Berlusconi (juguen a primera divisió, i per això corren més risc de lesió, sinó que li diguin a JFK...). Una altra és ser detectiu privat (segona B, alguns partits es poden veure i tot, però si no hi ha pipes i birra res...). I una de ben diferent és ser un secreta (3a regional, essent generós: merda punxada en un pal). La ràbia contra ells avui és més gran encara. Faré un grup al Feisbuc: Rage against the Secretas.

Ara que ho penso, potser només ha tret el llum blau per dir-me que estem al Nadal i que em prengui les coses amb calma... que no calia insultar ni fer gestos obscens amb el dit... Meibí.

Si vis pacem, para bellum - Tragicomèdia en tres actes (i els que vinguin)

Para Bellum, con todo mi amor

Acte 1

Obama fa el discurs del Premi Nobel de la Pau, però abans de sortir de casa seu a Güashingten s'equivoca i pren el discurs del Premi Ducados de la Guerra. Aquesta broma no fot ni puta gràcia a ningú. De sobte, tot és confús, tot es confon, tot s'esguerra.

- Si vis pacem, para bellum - diu Obama.

- Ein? - replica el traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you want peace, suck my dick - repeteix el president, aquest cop en anglès i en versió lliure.

- Madafaca - pensa en spanglish el penis del traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you need me call me - diu llavors un tercer personatge el nom del qual podria ser, posem per cas, Pretèrit Lleonard i l'aparença de qui podria esdevenir un enigma.

- I'll call you, but only when I knew that you'll be available... - li espeta un conill d'índies que havia après a parlar fent el servei militar a Gibraltar.

- Oh, but, are you talking about Senfimer or Pukinuki? - pregunta, estranyat, el quart àrbitre.

- Sí, sí... com ho sents, sense cogombre, la vull - respongué Pretèri Lleonard (a qui, d'altra banda, i sense que serveixi de precedent, ningú havia preguntat).

Aquí finalitza l'acte 1. (Tos) (Més tos) (Un esternut) (Xiuxiueig).

Acte 2

Apareix en escena un brètol en erecció i un bròquil en ebullició. Es miren. No es veuen. Són cecs. Pel braile de les seves venes inflades, el bròquil pot llegir en el penis del brètol que André Breton és una gran persona i millor artista. Es rumoreja que està viatjant cap al Sur del Sur.

Acte 3

- "Bellum" lo serás tu - crida la Juani a la seva mare.

- Sí??? Pues sin paga una semana! - li diu la seva mare, full of barbitúrics.

Graham Bell entra al garatge on succeeix l'acció i crida: "He de passar la ITV!!".

Els Vagabunds del Dharma i l'alcalde de Castellar de N'Hug passen per allà sense ànim de lucre i molt menys sense ànim d'ofendre a ningú, i, no obstant, fugen, donat que és gratuit i tenen la tarde lliure, prenent un autobús que els duu a Andorra. Allà compren molt sucre i molt formatge "de bola". Tornant amb l'autobús confonen l'olor del formatge "de bola" amb el dels seus peus suats. Un d'ells, ves a saber quin, s'immola (en tanga) a la porta d'una àrea d'estació Medas. Els valencians que tornen de Marinadó entren a fer el café amb llet i el croissant, tot trepitjant les seves vísceres sense immutar-se.

Final de l'assuntu: cançó de Julio Iglesias amb fade out al final, però molt fade out, si us plau i sense Champagne.

* Avui, gràcies a un comentari molt instructiu i amable del Dr. Muerte, he sabut (és que sóc analfabet) que els Premis Nobel de la Pau s'entreguen a l'Oslo City Hall d'Oslo, a Noruega, i no pas a Estocolm, Suècia, com jo imaginava (presumia).

Testicle de Jehovà

Sonen les campanades de la 1h. de la matinada a Ca Laubi. Ella dorm, plàcidament.

Estic baldat. Hem guanyat 4-2, quan perdíem 2-0 a la primera part. Val la pena? Tinc el peu a Can Pistraus. Es confirma la frase feta: el león no es tan fiero como lupentain.

Penso: "Va reanima el blog". Penso després: "Va, fes-te una palla". Penso després: "Hòstia, ho he deixat tot perdut". Penso després: "La Mercedes Milà fa pena". Penso després: "Demà, agulletes".

Sushi.

Shiatsu.

Shosho.

Shhh…

Bilbo, Muvin... Gamusiiiiiiiinoooooo...! Pintxo, pintxo, pintxo. Xalaparta! Leku. Durango.

T'estim i no me'n fot.

L'Oriol fóra el meu amor platònic, si fos homosexual.

Mitall.

Ararat.

Perdi.

Veïna.

I Rne3, i Discópolis.

Un bon descobriment: Lara Bello i el seu Niña Pez.

Part anatòmica, gònada: Testicle.

Religió: Testicle de Jehovà.

Gastronomia, plat: Testicle de Jehovà amb samfaina.

Gastronomia, plat de restaurant 3 estrelles Michellin: Testicle de Jehovà amb confitura deshidratada de ganes d’anar de ventre, fines herbes i capcirons de raïm xipella a daus esmeril·lat i recombinat amb xarrup de mandarina i crema de cacahuet singolat de Madagascar. Preu aproximat: 75 euros.

Ara va i una madrilenya diu que ve a Barcelona i que "nos tomemos unas cañas". Too late to apologize...

La Trinca és una puta merda punxada en un pal. I el programa que fan ara és pura brossa. La Beth està en tractament o alguna cosa greu li ha passat. Fa cara de depressiva. Les tres lloques que hi ha al jurat es podrien exiliar, quan vulguin, a la Sibèria més oriental.

Polla. Una polla xica. Camacurta i ballarica.

Monzó, vull un fill teu, a poder ser, sense tan tic i amb el teu mateix carisma. Gràcies.

Si fa no fum, això de què Raltegravir s'extrueix via Glicoproteïna-P ja gairebé ho tindríem… Ara, el putu review es resisteix. Reviurà el review?

Pàmies! Tranqui, mazín. Massa tele… massa tele… Menja una llimona, i fes alguna ganyota, tampoc està de més. Això sí, brutal el conte del perfum de cuyo nombre no puedo acordarme!

Fortissio Lungo.

Ristretto!!

Allegro ma non troppo.

A NY sempre són tres quarts de setze, diu en Graupera. És trempat. És un crack.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

No deixaré de repertir-ho.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

I s’ha acabat el bròquil!

Serrano-Colina Project… i Sílvia Pérez Cruz.

Kant em va conduir a l’èxit a l’examen de Filosofia (un dié!) de la selectivitat i a fardar potser masses vegades davant de masses noies. El que no sabia és que la filosofia i Kant MAI a la història de la humanitat han servit per lligar amb noies. A l’època dels grecs, com a molt, per la pederàstia, i encara s’investiga avui.

Pretòria.

Precària.

Becària.

Pituitària.

Burlando a la Parca.

Aparcando en la Burla.

Diria més coses però l’internet pirata ara es fa l’Alakrana i no acaba danarlora, aixís, tot junt, com ho diria la Iaia Tresa.

Siauuu.

That’s all Folks, and of course, that’s old, the old trick to restart (renew, reborn, restore…) a fucking blog that has been completely forgotten/lost/dead during a lot of time… And remember, don’t do this at home!

El nou bioterrorisme: "VIH-envenido a la vida real"

Avui, decidit, obro el correu de Jotmeil i em trobo amb el següent mail (si us plau, llegiu amb atenció):

Asunto: Circular Policía Nacional

Hemos recibido esta información y consideramos que ustedes deben conocerla, no queremos alarmarlos, sino prevenirlos y que tomen las precauciones pertinentes:

Por favor revisen su silla cuando vayan al cine. La mayoría de nosotros nos sentamos en el asiento sin revisarlo. Muevan el asiento varias veces para ver si hay algo y fíjese muy bien. Procure ingresar a la Sala cuando haya luz.

No lo palpe con la mano, podría encontrarse con una aguja y una nota diciendo algo como esto: 'BIENVENIDO AL MUNDO REAL: YA ERES VIH POSITIVO'.

En los teléfonos públicos se ha detectado el mismo problema: un grupo de drogadictos deja agujas en los orificios de devolución del dinero para todo aquel que introduzca la mano se infecte.

Este mensaje ha sido enviado a todo el mundo para que nos mantengamos alejados del peligro.

Atentamente,
Policía Nacional

Esperamos que esta información sea de ayuda de todos y agradeceremos hacerla extensiva a quienes más puedan.

POR FAVOR RENVIEN ESTO ATODOS SUS CONTACTOS
!!!!!!!!!HÁGANLO¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ mañana puedes ser tu!!!

Què, com s’us ha quedat el cos?? Fa por, eh?? Ara el reenvio a tots els meus contactes sens falta. És realment preocupant.

Primer de tot, perquè per algún lloc hem de començar, crec que la millor manera de propagar el VIH és introduint xeringues (carregadetes de virus maquiavèl·lics) als forats de devolució dels diners de les cabines telefòniques. Perquè es clar, avui en dia, són els llocs més freqüentats per la població, gairebé al mateix nivell que les discoteques de Castefa, el Facebook o el Twitter. Ningú utilitza ja l’arcaica i obsoleta telefonia mòbil. És intel·ligent: així, fas una trucada a la mama per dir-li que aniràs a sopar, cau el canvi dels 25 cèntims (que has posat en monedes de 5) i patapam, al recollir-lo, et punxes… Ves quina cosa! Ja ets VIH positiu. El que no han tingut en compte, és que el 99% de vegades, les putes cabines telefòniques s’empassen el canvi, sense miraments.

En segon lloc hi ha el tema del cinema. Un altre lloc d’alta afluència de públic, sobretot entre setmana. Resulta que els politoxicòmans, que no tenen res més a fer, van pels cinemes de les Espanyes (perquè, recordem-ho, és un Circular de la Policía Nacional) a deixar xeringues carregadetes de maldat als seients dels cinemes. Que jo em pregunto? Com trien “els escollits”? En quins seients les posen?? Què diuen: “Hoy toca primera fila, por listos y mirones”. O…”Hoy puteamos a los fachas, llenad todos los asientos del lateral derecho”. O, com va, és que els omplen tots i cadascun...?? Si és així, quina feinada! Deuen deixar-se un dineral en xeringues (250 butaques -Sala Gran, on projecten Malditos Bastardos, que és com es diu la operació que duen a terme els “politoxis”- a 0.30 euros per xeringa, em dóna un total de 75 euros), i, encara diré més, es deuen quedar justets justets de sang (o d’estocs virals)… I en quines pel·lícules? Es treballen les estrenes només o també cinema d'autor?? Al Verdi Park també n'hi ha de xeringues plenetes de VIH?? Van a pels gafa-pastas amb barbeta de tres dies i camisa negra impol·luta?? O sigui, van a per mi?? Fa esfereïr, la cosa.

Un altre punt que em preocupa enormement (i alhora em fascina) és la capacitat d’organització i l'ànsia de destrucció d’aquest “grupo de drogadictos”, com els anomenen eufemísticament la Policia Nacional. Els col·legues “politoxis” s’organitzen per a robar, delinquir i obtenir un botí prou gran per a comprar xeringues a la farmàcia (a raó de 0.30 euros/xeringa, ja us deia), no pas per drogar-se, sinó per punxar-se amb aquestes i anar-les repartint per les ciutats a mode de regal-trampa. Sé que pensareu, “no, home, es droguen i després les deixen allà on fa més mal”. D’acord. Però si només fos així, compartint com comparteixen xeringues, no arribarien ni a omplir les cabines de Sant Antoni de Calonge o els cinemes de Castellfollit de la Roca. No. Que no us enganyin ! És una organització en tota regla que es fa dir VIH-ENVENIDO A LA VIDA REAL. Molt de compte. És el nou bioterrorisme. Per identificar-los, en un informe confidencial de la Policia Nacional es descriu la seva indumentària i aparença: vesteixen xandalls del Carrefour, van despentinats i amb els cabells greixosos i poc cuidats, són molt prims i ténen els pòmuls i les cabitats oculars enfonsades i habitualment porten un cartró de "Vino de mesa" Condis a la mà. El més conegut de la banda es fa dir Robe i té un grup de música. Cal destacar però que alguns s’amaguen sota “tratjus” Emporio Armani i corbata fina i ocupen càrrecs importants. Hi ha qui diu que el propi entrenador del barça, podria estar-hi immers…

No sé vosaltres però jo…

La propera vegada que vagi al cinema (o al Camp Nou) demanaré entrada “sin VIH, por favor”. Mai seuré a les primeres files. Entraré 30 minuts abans amb un aspirador de mà, un coixí de 45 cm. de grossor i uns guants de podar els rosers. Arribaré a la meva butaca, l’arrancaré, la capgiraré, la posaré al seu lloc i passaré un aspirador de mà. Amb els guants revisaré que no hi hagi cap objecte punxant no identificat i llavors, previa col·locació del coixí-protector, seuré a gaudir de la pel·lícula en qüestió. Màxima atenció a qui segui a la meva dreta o esquerra. L’informaré detingudament i ell/a haurà de repetir aquest procediment.

Mai més trucaré en una cabina telefònica i en tot cas, si ho faig, no agafaré el canvi. Prefereixo perdre 15 cèntims a guanyar una infecció per VIH.

Jo, per part meva, intentaré convèncer a la gent del laboratori per començar una contra-campanya anti-bioterrorisme VIH-enc, repartint fàrmacs antiretrovirals a les portes dels cinemes i deixant guants de jardineria a totes les cabines telefòniques del Vallès Occidental. Mentrestant, podeu continuar fent servir el preservatiu, si teniu l'oportunitat de ficar-la en calent. Gràcies.

Feu-ne màxima difusió, és molt important.

Atentadament,

Yeral Bròquil Aats

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III)

A petició d’un amic que em va ferir la sensibilitat, escric el post Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III) com li hagués agradat llegir-lo a ell. Ja sabia que era dolenta la segona part (sempre són les pitjors, per això no acostumo a escriure-les), però volia tornar a iniciar el Bròquil, redéu! Penso que tampoc calia dir-ho tan explícitament. I si era broma, no em va fer gràcia. Potser l’hauria d’haver censurat, també, la seva broma. Per això, aquí ho "denuncio", com a queixa, autocensurant-me. No t'ho prenguis malament, Amic, ans al contrari. Sé que no ho feies per ferir-me, però mira, a vegades diem coses que no hauríem i com que, reconeguem-ho, sóc un ésser hipersensible i una mica imbècil, em va fer mal (una mica...). Potser precisament perquè ets l'Amic més Gran del Món. Potser perquè havia pres tres "tubus" de birra i m'havia pujat al cap. Potser perquè em vaig sentir molt petit, al teu costat, per un moment (com quan llegeixo un text teu, Beckettià). Potser perquè estic desorientat i sense inspiració artística/literària. Hi vaig estar donant masses voltes. Masses, he dit. És absurd. I ho sé. Però mira. I sí, ho reconec, no és el millor que he escrit mai, però tampoc tinc pretencions literàries, que sóc de ciències jo! I no se'n parli més. Que és tonteria...

El proper post, prometo currar-me’l de valent, per guanyar un premi Pulitzer. (Aquesta és la part cínica del post).

Són aquests, els "fenòmenus":

1.- (Censurat).

2.- (Censurat).

3.- (Censurat).

4.- (Censurat).

5.- (Censurat).

6.- (Censurat).

7.- (Censurat).

8.- (Censurat).

9.- (Censurat).

10.- (Censurat).

11.- (Censurat).

12.- (Censurat).

13.- (Censurat).

14.- (Censurat).

15.- (Censurat).

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (II)

Avui, cosa rara, immers, un servidor, en una crisi creativa de tres parells de pebrots (ho notareu de seguida, pel contingut del post que aquí comença), i amb una ressaca de vi bo (no deien que si veus alcohol del bo no téns ressaca? -mecagunlamarequevaparir al llest que ho va dir!- bé, potser serà que si prens més de 3 l. sigui de l'alcohol que sigui la ressaca ve de sèrie...) que dunidó també, continuaré amb una secció iniciada fa un temps en aquest Bròquil quan jo encara rondava per terres germàniques rodejat de teutones. Aquí va la segona part (i aquesta sí que segurament última) dels Fenòmens paranormals que m'han passat avui:

1.- He arribat a la neteja de laboratori a una hora decent (23 minutets tard), que no vol dir que hagi arribat a l'hora (i mira que les 9h ja és hora d'arribar... però bé, ja se sap, no tinc remei).

2.- Amb en Christian no hem parlat de sexe (explícitament, amb paraules com "polla", "cony", "aixarracada" i/o "peres") durant el dinar al bar de l'Hospital on treballo.

3.- No m'han trucat del programa "Ponte a Prueba" d'Europa FM perquè faci algunes declaracions.

4.- Ha vingut la TV a filmar P3 (llegeixi's: laboratori de seguretat nivell 3 on treballem amb el cabronàs del VIH) i no ens han fet fer el "paripé". S'han limitat a col·locar la càmara, angle fixe, i gravar quatre imatges per passar-les, suposo, al telenotícies vespre mentre parlen de la "maravellosa" vacuna que impedeix la transmissió del VIH en 1 de cada 3 casos (nota: dels 16000 implicats en l'estudi només 74 per un cantó i 58 per l'altre es van infectar... però clar, la p és significativa degut a que la n és força gran... i són els millors resultats obtinguts en vacunes preventives fins ara, tot sigui dit).

5.- Només ha sonat 23 vegades pel putu FlaixBac del laboratori el "Tonight, tonight, tonight" dels cullons. Només 23, repeteixo. Només 23.

6.- Ter Act.

7.- De tu.

8.- No he cantat (espera que encara queda molt dia per endavant!) el "Bird is the word" a ple pulmó tot fent uns moviments arquejats amb els braços i flexionant les cames com fa el grandiós i inimitable Peter de Family Guy al segon capítol de la nova temporada (que no sé quin numbru és).

9.- No he pres ni un ibuprofé, ni una aspirina, ni un gelocatil en un dia ressacós i difícil com avui (noti's que escric aquestes paraules des de P3 fent temps mentre s'el·lueixen uns preciosos limfòcits CD4+ T que han estat estimulats durant tres dies amb PHA i IL-2).

10.- He pres, només, dos cafès i una Caca-cola.

11.- Hòstitu! Que no he comprat cap entrada pel Telentrada amb un 15% de descompte amb el club Tr3sC! Aixòs sí que és gros!

12.- (Censurat: no fotia ni puta gràcia, aquest punt, intentava ser xistós i feia pena...).

13.- He rebut un mail d'una senyora molt amable, la Mrs. Helen Jordan, de 71 anys que va perdre el seu marit de càncer l'any 2007 i resulta que el bon home (a qui per cert, no conec de res) m'ha deixat en herència la irrisòria quantitat de 5.600.000 U.S. dòllars. A més, un tal Mr. Lucky Martin també em comenta per mail -no recordo haver passat el meu mail a aquesta bona gent- el següent: "Be informed that your email has won a compesation award of a certified bank check of eight hundred and fifty thousand us dollars compensation". Eight Hundred and Fifty Thousand U.S. dollars, o sigui, en numbrus: 850.000 dòllars. Si fem la suma, resulta que sóc 6.450.000 dòllars més ric. Malauradament, com que a Catalunya som molt moderns, tipus Berlusconi, anem amb l'euru. Així doncs, segueixo essent el mateix pobretó de sempre.

14.- Iaixòésmoltheavy: la verdura de l'hospital no estava ni dura, ni insípida. Sujuru.

15.- M'han vingut ganes d'estrangular al Sr. Macaco per haver escrit una cançó com "Muvin" i en un instant de segon l'he estimat perquè "Muvi" és un bon pseudònim del meu Amor. Així, sense la ena: MU-VI. Muvi. Movie. I què t'anava a dir...

16.- Prometo estar més despert (penseu en la meva ressaca, i si voleu, doneu-li les culpes) i més viu, més graciós i més original. És una merda post, reconeguem-ho, però per alguna cosa havia de començar, no?

Petons libidinosos a totes i tots!

P.D. Propera entrega Odi Absolut.

What are you doing the rest of your life?

Encara mig adormit sento, mig intueixo en un oníric respir, com s'alça, com sigil·losament es dirigeix a la dutxa a despertar del seu son de marmota amb aquella aigua massa calenta pel meu gust. Suat, acalorat, sento l'aigua còrrer i espero, sense saber-ho, els cinc o sis minuts eterns en què ella suaument repassa el seu cos amb una crema d'olors apetitosos amb cura de no deixar ni un sol centímetre quadrat sense hidratar. Endormiscat encara, amb l'ull esquerra entreobert i l'altre cluc, veig com s'apropa, completament nua i radiant, amb la seva pell freda -tot i l'escalfor de l'aigua- i se m'asseu al costat i em besa suaument primer a la galta, després al coll i l'esquena, i noto el seu cos fred i sensual i em moro de tendresa i de plaer, i m'empapo d'ella, del matí, de la fredor de la seva pell nua i em pregunto en silenci "what are you doing the rest of your life?". Sento llavors el so del saxo portentós i sensual d'Archie Shepp tocant la bella melodia de Legrand i vull que sigui el matí següent per tornar a veure-la nua, preciosa, radiant i viure la sensació de la seva pell freda damunt la meva, calenta i adormida.



Nota: Es demana a l'oïdor que no posi cap atenció al vídeo dels gatets i la mare que els va parir sinó a la música, al temassu de Michel Legrand interpretat pel gran Archie Shepp, gràcies... siau, siau.