dimecres, d’agost 15, 2007

Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques

Ja sóc aquí. Si, he tornat. I no sé si amb les piles carregades o no, no sé si amb més empenta que quan vaig marxar, però he tornat. Que ja és molt. I el que sí sé és que torno molt il·lusionat, il·lusionat i feliç d'haber compartit una setmana (sencereta amb els seus 7 dies i 6 nits, les seves 168 hores, els seus 10.080 minuts i 604.800 segons) amb els meus amics, els de debó, els de sempre. I d'haver sacrificat hores de son per gaudir de les nits, els dies, les noies i l'ambient de les terres germàniques i sobretot, de Berlín.

El dilluns passat, cap a quarts de mil, van arribar l'Àlex, el Dani Daniel i el Guillem, tots trempats amb un Audi A3 llogat molt inteligentment a l'aeroport de Frankfurt Hahn, que està, amb perdó per l'expressió, a prendre pel cul de Frankfurt i de tot arreu. A casa, a Würzburg, ja hi havia la Ona i el Lluís, dos amics dels bons que havien arribat el diumenge al migdia i amb qui ja havíem pres unes quantes rondes de cervesa alemana (molts llitrus). Amb tots plegats la vam liar una miqueta el dilluns al Brauhaus, un local on destil·len la seva pròpia cervesa i on els dilluns, dia de l'estudiant, s'omple de rosses a vessar (i no, no em refereixo a la cervesa perquè és més aviat morena degut a que és de blat... o no se què). Aquell dia no estava molt ple però tot i així vam gaudir de la música i el Dani Daniel va aconseguir el telèfon de la Mina (i com estava la Mina!!). L'Alex, en la seva línia, va demanar rumba al DJ i el tio li va dir que no era el lloc per escoltar aquesta classe de música. Vam estar a punt d'assassinar-lo, però no deixava els plats i no vam trobar el moment. Després, de forma un pèl forçada, vam anar al Vivas (o Escobar) una discoteca més aviat tristota pel pretext de què la Mina hi anava. Vam riure, vam passa-ho bé, vam beure, i vam ballar amb dues noies al costat que... no vull recordar com es movien perquè em poso malalt. Apa. Ningú es va atrevir a dir-los una paraula. L'únic que va ser capaç d'aproximar-s'hi va ser l'Àlex, però comenta que en el ball, ella era la que manava i ell una simple i pura titella que no tenia ni drets ni vot. Dur. Molt dur.

Amb l'Alex, el Dani i el Guillem vam visitar Nüremberg, i vam assistir als judicis dels quals, per sort, vam sortir-ne airosos, i el mateix dia, dimarts a la nit, vam suar-ho tot al Labyrinth: local infernal (sobretot degut a la manca de ventil·lació i oxígen a l'ambient) on els dimarts, la música encara val la pena i tot. He de confessar que el primer cop que vaig anar-hi gairebé ploro perquè, només entrar, sonava el Where Is My Mind de Pixies i això són paraules majors. Per qui no la conegui, que ja seria hora... http://www.goear.com/listen.php?v=488b229.

Sí, sí. Aquella nit estàvem al Laby el Dani, el Àlex, el Guillem i un servidor amb la Sarah que finalment (i gràcies al Déu del Cel) havia acabat els exàmens i les seves amigues de carrera, que, tot sigui dit, estan boníssimes: en especial, la Johanna (eh, Dani??). La Sarah, si recordeu posts anteriors (els que els hagueu llegit) és una noia maquíssima, alemana morena, que parla un castellà gairebé perfecte i que balla salsa millor que alguns sudamericans. M'encanta. Doncs bé, en la meva línia de derrotes recents, en el meu sentit més perdedor, aquella nit em vaig tirar a la piscina sense haver-me adonat prèviament que ni tant sols hi havia aigua... O estava molt freda. Massa. Li vaig preguntar a la Sarah si me'n podia anar amb ella i diu: "A dónde?". I jo "Al fin del mundo...". I ella "Mmmm... -cara de sorpresa immensa-, eh?" I jo "Bueno, que si puedo ir a dormir contigo..., que si te vas, me quiero ir contigo". I ella: "No, no quiero". I jo "Vale". I a seguir ballant amb els amics, amb la llagrimeta, això sí. Aquests suposo que encara riuen, o no, perquè en aquell moment va ser força tràgic i desolador. Ja dedicaré un post a explicar el seguit de derrotes recents, en homenatge a tots els que som Carn de Banqueta. O no.

Masses cerveses, massa calor, masses gin tònics, i masses heavys.

Ho vam passar d'allò més bé... i encara faltava el millor, Berlín (coming soon). Dimecres vam agafar el cotxe (tardet, doncs la ressaca va ser dura) per anar cap a Dresden. I vam arribar, però força tard també. Ens vam allotjar en un Hostel recomanat per la nostra amiga Lonely Planet i vam sopar al lloc més surrealista de la història (i l'únic que vam trobar obert a aquelles hores...): un restaurant portuguès, kitch a més no poder (llegexis roses de plàstic a cada taula, un peix en una peixera plena de merda, plantes creixen en orinals, unes pintures a les parets que feien esfereïr,..., tot plegat molt dur...) i estava regentat per una dona vella, vella, vella, que a la carta només havia escrit truites de tot tipus. Des de quan les truites a la francesa amb formatge, o xoriço, o tonyina són típiques de Portugal?? A sobre, ens va colar una Xibeca portuguesa (dolenta, calenta i insípida) pel mòdic preu de 4 euros. Hi ha fotos (atenció al detall de la decoració de la taula... és kitch o no??):

Així doncs, havent sopat vam visitar un local anomenat Lebowski en homenatge al gran protagonista de la peli homònima dels germans Cohen (The Big Lebowski). Si. I em vaig prendre un russo blanco, la beguda que durant toooooota la peli està bevent "el Nota". Era ben bo! Al Dani li va encantar i més tard, en el capítol dedicat a Berlín, veureu com va causar furor. White russian original. Sí senyor. I no li digueu a ningú però em vaig robar la carta, plena d'imatges de la peli, i plena de còctails bons a probar, per la Maria de Würzburg, fan incondicional del gran Lebowski.

Sortint del Lebowski, i havent-nos cascat també una cervesa negra com el café, vam anar a una discoteca, recomanats per un taina ("taina" seria el diminutiu de tontaina, que per suposat, no surt al diccionari) del carrer. La discoteca era com una petita sucursal del Laby tant per la música com per la calor infernal (ni a Sevilla...). Hi ha detalls de la nit que més valdria no explicar, com per exemple quan l'Àlex, engrescat pel taina d'abans i alguns punkis bel·ligerants, es va treure la samarreta i va posar-se a ballar engrescadament. Bé. Deixe-m'ho aquí. Jo vaig estar tota la nit mirant a una morena, i intentant decidir-me a dir-li quelcom fins que ens vam adonar que era nòvia del DJ (la proba irrefutable va venir quan li va menjar els morros a un pam de nosaltres...). Ja us dic, una derrota rera una altra. Però a molta honra... Això em diu que sóc viu!

L'endemà marxàvem cap a Berlín (proper capítol de Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques).

Seguiu atents a les vostres pantalles.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

I ara em diràs que de tots els teus amics, tu ets el més normal, oi? Sí, sí, això ho diem tots.

Bé, esperarem a llegir sobre Berlin, però el tema pinta bé, va ser una setmana destroyer del tot, oi? M'alegro de que ho passessis bé amb els col·legues, que això és el millor, i em sap greu per les derrotes, a seguir provant.

dani ha dit...

Grans nits, amb els Pixies, en Lebowski, alemanes que et diuen jor o q et donen mobils falsos... pero rebentant-les (les nits vull dir) a saco. Es pot dir que ens ho vam passar estupendament. Com deia aquell pallasso, quizás podamos escoger nuestra derrota...

Yeral ha dit...

Dani, ich liebe dich. Ja tinc ganes de veure't i d'estar de nou amb tu, les teves ocurrències i les nostres derrotes (bé, les meves i les teves victòries o les teves pilotes al pal...). Ich vermisse Platz Troupe...

perdedor ha dit...

Tio, el "vale" final ens redimeix a tu i a tots els perdedors del món. És que hi ha una cosa més bonica que dignificar així una derrota dolorosa?

Ella s'ho perd, els guanyadors són uns sosos.