però aquest avui on tot és cert
(sens ser veritat)
és el que prenc
per fer de mi
un jo més tu.
No sé si sabré ser, no sé ni què,
no sé si jo, ni sé si tu,
però sé que faci o no,
de fet, depèn de tu.
21.07.09
Des d'algún racó de Barcelona...
dimarts, de setembre 30, 2008
No sé si ser
No sé si ser sensat és ser sincer
però aquest avui on tot és cert
(sens ser veritat)
és el que prenc
per fer de mi
un jo més tu.
No sé si sabré ser, no sé ni què,
no sé si jo, ni sé si tu,
però sé que faci o no,
de fet, depèn de tu.
21.07.09
Des d'algún racó de Barcelona...
però aquest avui on tot és cert
(sens ser veritat)
és el que prenc
per fer de mi
un jo més tu.
No sé si sabré ser, no sé ni què,
no sé si jo, ni sé si tu,
però sé que faci o no,
de fet, depèn de tu.
21.07.09
Des d'algún racó de Barcelona...
dimecres, de setembre 24, 2008
Aquest moment sensible
"He sentit el so fosc d'una cosa que em caudins algun pou.
Quan suri, he de saber conèixer que ve d'aquest moment?"
Gabriel Ferrater
La cita que obre aquest post me la va fer arribar la meva Amiga mitall. Avui rebuscant, rellegint posts la he trobada i m'he dit: "cullons (sí, és que jo em parlo barruerament i amb paraules malsonants, normalment, diga'm maleducat), aquest Ferrater és un fiera, sempre té la paraula justa i lamitall sap donar-la quan cal". I aquí estem. Jo i en Ferrater.
En Ferrater i jo.
Aquests dies estic, com l'economia mundial, en plena crisi. Crisi existencial. Crisi d'emocions. Crisi de resultats al laboratori. Una crisi que intento pal·liar a base de concerts i festes, que m'acaben per no-satisfer-del-tot degut, precisament, a que estic en crisi. Quan s'està en crisi no s'escolta igual. Quan s'està en crisi no se sent igual. I sentir i escoltar, val a dir-ho, no és el mateix (tot i que la iaia Antonia s'emparri en dir "ayer sentí que llamaban a la puerta" i jo vinga a dir-li que com a molt "oíste" iaia, "oíste").
(Incís: redéu, que n'és de guapa l'Antonia, que en són de guapes les meves Iaies. Que no tinc àvies jo, tinc Iaies, des de temps immemorials... ahir l'Antonia en va fer 86!).
Doncs això, al què anàvem... Estic en crisi. Penso... serà la dels 30?? Nooo... encara no, bandarres! La dels 20? M'hauria d'haver passat, no? La dels 40? Mmmm... Falta de fòsfor?? De ferro?? De sexe?? (l'última és probable...). Res. En realitat no és res d'això. És un cúmul de petites crisis, o petites decepcions i derrotes que fan que em falti l'alè a estones però que, no obstant, amb l'autoestima recoberta de níquel que tinc i la gent que m'envolta, no afecta a la bona marxa de meu èsser.
Ara bé? Quina és la causa principal? Doncs quina voleu que sigui... la de sempre... l'única causa que causa (valgui la redundància) maldecaps de debó: l'Amort. Sí. Perquè sí, últimament se'm desperten il·lusions a cada moment, i somnio, i viatjo, i m'enlairo un moment i baixo i torno a volar més amunt encara però n'hi ha una que se'm va despertar molt més intensament que les altres, i ja en fa de temps, una mica, i en el fons del pou on ha caigut la pedra, sé el què vull, ho tinc molt clar, però ella potser no..., és més, no-s'ha-plantejat-mai-el-que-vol, o sí, i després, resulta que apareix un àngel des d'Alemania que reclama unes ales, i encara fa ho més difícil tot plegat.
Ahir li deia a l'Ararat: "estic sensible". Perquè ja ho tenim els càncer això, que de vegades, sense raó aparent (deixant a un cantó la lluna i la nostra parra de llunàtics) estem sensibles. I aquest post, en el fons l'únic que ve a dir és això: estic sensible, no m'ho tingueu en compte.
Què? Que podria haver-ho resumit en aquesta frase i avall?? Sí, però la meva capacitat de síntesi sempre ha estat nul·la o una mica coixa, així que...
Siau. Bondiatinguin!
Anunci: Q'esta nit a les 22h a l'Heliogàbal (c/Ramón y Cajal, 80, Gràcia, BCN), Carolina's Chicken en concert!! Hi toquen uns quants amics al grup i sobretot l'amic Dani Daniel. No us ho perdeu. Jo no m'ho perdré, sensibleru perdut com estic.
diumenge, de setembre 21, 2008
Un sabater que és una jungla
Sempre m'ha costat i molt llençar objectes personals, roba, sabates, apunts, els típics pongos (aquells objectes inútils que ens regalen, nom dels quals ve de la pregunta en castellà "y esto dónde cohóne lo pongo?"). Molt. No sé ben bé el perquè... potser és perquè a tot hi aboco un sentiment, un sentit emocional, perquè penso allò de "però si no està tan vell, però si encara hi puc fer un lloc..." o "guarda-ho, mai saps si et farà servei un dia..." o "és que m'ho va regalar en X". Uf.
Avui, tornant de veure la golejada del Barça al meu estimat Sporting (dic estimat perquè al ser de Gijón, com Los Flechazos, un dia els hi vaig agafar carinyo, diga'm absurd), he entrat a casa i la visió del sabater al rebedor, a vessar de sabates, bambes i sabatilles (el 98% de les quals són meves i no del company de pis), m'ha fet esfereïr. Estant envaïnt la casa. És molt heavy. Allà hi ha sabates que em dec haver posat una vegada o cap, com deia l'acudit. I moltes. I molt velles. I molt malmeses per l'òxid. Fetes pols. Algunes mig noves, precisament per això, perquè les he usat poquíssim, o gens. Doncs bé: sóc incapaç de llençar-les. Reflexionem. Si no me les poso pot ser per diverses raons:
1.- Són lletges o massa fomals i les va comprar la mama o el papa (per anar de boda).
2.- Són més incòmodes que dinar amb un vegà.
3.- Són maques i còmodes però són més difícils de combinar (com si hagués de combinar alguna cosa, jo) que una brusa de l'Agatha Ruíz de la Prada.
4.- No són sabates, són un invent xinès que servia com a tortura en temps dels Guerrers de Xian.
5.- Me pué repetil la pregunta?
Així doncs, què he de fer amb elles?? Arribat aquest punt em plantejo varies coses, però m'heu de d'ajudar a decidir què en faig i aviat, abans de què m'envaeixin del tot la casa i hagi de sortir per potes. Possibles accions a dur a terme:
1.- Cuinar un caldo.
2.- Crear una ONG anomenada Xiruques sense fronteres activitat principal de la qual seria recollir les sabates en desús de tothom qui volgués i portar-les a països de l'Àfrica subsahariana.
3.- Cremar-les per Sant Joan.
4.- Descosir-les i fer-me una camisa.
5.- Posar-me'n unes diferents cada dia obligatòriament i que els companys del laboratori es pensin que sóc com els actors i les actrius de Hollywood que tenen un armari de 200 metres quadrats plens de sabates (un parell per cada dia de l'any).
Espero la vostra recomanació. Està clar que podeu aportar les vostres propostes, que de ben segur seran més ingenioses.
Bé, aquest és el post-absurd d'avui. Sí, sé que és una merda, però és que la crisi ha afectat a la meva imaginació i les muses, com deia Serrat, deuen estar encara de vacances.
Sí, vaig estar a NYC i podria fer una crònica del viscut allà, del que vam veure, però em fa mandra, mira. Si em surt un altre dia, ja ho llegireu.
Ah, i per últim anunciar-vos (pels que no ho sabieu) que ahir vam anar de boda els de la família Minuesa. Felicitats al Cèsar i la Juju! (Suggeriment per la propera boda: prou de barra lliure que m'anula com a persona el dia següent i em fa escriure posts lamentables com aquest).
P.D. Per cert, les sabates de la boda d'ahir eren noves (són les que sumen el parell 434 però es clar, les 433 no eren dignes d'una boda com la d'ahir) i espero de tot cor posar-me-les algún dia... són, com diria el Miquel, d'anar arreglao-pero-informal.
Avui, tornant de veure la golejada del Barça al meu estimat Sporting (dic estimat perquè al ser de Gijón, com Los Flechazos, un dia els hi vaig agafar carinyo, diga'm absurd), he entrat a casa i la visió del sabater al rebedor, a vessar de sabates, bambes i sabatilles (el 98% de les quals són meves i no del company de pis), m'ha fet esfereïr. Estant envaïnt la casa. És molt heavy. Allà hi ha sabates que em dec haver posat una vegada o cap, com deia l'acudit. I moltes. I molt velles. I molt malmeses per l'òxid. Fetes pols. Algunes mig noves, precisament per això, perquè les he usat poquíssim, o gens. Doncs bé: sóc incapaç de llençar-les. Reflexionem. Si no me les poso pot ser per diverses raons:
1.- Són lletges o massa fomals i les va comprar la mama o el papa (per anar de boda).
2.- Són més incòmodes que dinar amb un vegà.
3.- Són maques i còmodes però són més difícils de combinar (com si hagués de combinar alguna cosa, jo) que una brusa de l'Agatha Ruíz de la Prada.
4.- No són sabates, són un invent xinès que servia com a tortura en temps dels Guerrers de Xian.
5.- Me pué repetil la pregunta?
Així doncs, què he de fer amb elles?? Arribat aquest punt em plantejo varies coses, però m'heu de d'ajudar a decidir què en faig i aviat, abans de què m'envaeixin del tot la casa i hagi de sortir per potes. Possibles accions a dur a terme:
1.- Cuinar un caldo.
2.- Crear una ONG anomenada Xiruques sense fronteres activitat principal de la qual seria recollir les sabates en desús de tothom qui volgués i portar-les a països de l'Àfrica subsahariana.
3.- Cremar-les per Sant Joan.
4.- Descosir-les i fer-me una camisa.
5.- Posar-me'n unes diferents cada dia obligatòriament i que els companys del laboratori es pensin que sóc com els actors i les actrius de Hollywood que tenen un armari de 200 metres quadrats plens de sabates (un parell per cada dia de l'any).
Espero la vostra recomanació. Està clar que podeu aportar les vostres propostes, que de ben segur seran més ingenioses.
Bé, aquest és el post-absurd d'avui. Sí, sé que és una merda, però és que la crisi ha afectat a la meva imaginació i les muses, com deia Serrat, deuen estar encara de vacances.
Sí, vaig estar a NYC i podria fer una crònica del viscut allà, del que vam veure, però em fa mandra, mira. Si em surt un altre dia, ja ho llegireu.
Ah, i per últim anunciar-vos (pels que no ho sabieu) que ahir vam anar de boda els de la família Minuesa. Felicitats al Cèsar i la Juju! (Suggeriment per la propera boda: prou de barra lliure que m'anula com a persona el dia següent i em fa escriure posts lamentables com aquest).
P.D. Per cert, les sabates de la boda d'ahir eren noves (són les que sumen el parell 434 però es clar, les 433 no eren dignes d'una boda com la d'ahir) i espero de tot cor posar-me-les algún dia... són, com diria el Miquel, d'anar arreglao-pero-informal.
dissabte, de setembre 06, 2008
NYC
Ei, soc a NY de vacances (i escric amb teclat america des de l'Apple Store de la 5a avinguda, per aixo no tinc accents), i fins el 14 no us podre atendre.
Broquil, se que m'entendras. Despres t'ho explicare tot amb detalls.
Demanem disculpin les molesties.
dimecres, de juliol 30, 2008
Donosti és posh, però el Jazzaldia mola!
Donosti és posh. Ho sabem tots. Que és una ciutat aristocràtica, de burgesos i de molta pasta, ja ho sabem. Però i què? Heu estat mai a la platja de la Zorriola en ple capvespre, amb Asa sonant de fons en un escenari a peu de sorra, i vosaltres estirats a la sorra, encara amb la sal a la pell, i amb una cervesa fresqueta entre les mans acompanyat de dos bons Amics? No? Doncs llavors...
El cap de setmana passada hi vaig ser. Sí. I hi havia el Festival de Jazz de San Sebastià (www.jazzaldia.com), que coincideix que es diu així i se celebra a la ciutat que li dona nom. A més, a diferència que a Vitòria (festival on hi he estat 3 vegades i que adoro!), hi ha un munt de concerts gratuïts. Igual que a Vitòria, a més, l'ambientàs és increíble. Un munt de gent volcada al festival: amants de la música en general -perquè hi ha un munt de concerts de no-jazz-, amants del jazz en particular, curiosos, gent vinguda a menys, amics d'amants de la música, simples passejants, gossos, gats, extrangers de vacances, extrangeres de vacances... Un Festival, amb majúscules.
Per destacar, jo destacaria amb escreix i alevosia el concert del meu estimat/admirat Stefano di Battista, saxofonista italià que, deixant de banda la seva vessant més còmico-pallassa en els speeches que va fer, va demostrar una tècnica i un so d'allò més imponent, una facilitat per posar-se el públic a la butxaca que no va passar desaparcebuda a Donosti. Un concert rodó. Va tocar temes funkineros -bàsicament del seu últim disc a Blue Note "Trouble shootin'", temes més be-bopers -perquè, ho vulguem o no, tots venim del be-bop de Parker, i ell més!!-, alguna baladeta amb el soprano i standards convertots en veritables joies. Em va faltar una mica d'entrega, una mica més de soltura als solos, més "deixar-se anar". Però bé, això són minúcies. Un concertàs, EL concertàs.
Pel que fa a la resta de concerts, res. Asa, pronuncïat "Asha", és una nigeriana que fa reagge-popero sense masses pretencions, que té una veu bonica (a l'africa ni deu haver 450.000 iguals però), que sona bé i que t'amenitza un capvespre a la platja de la Zorriola d'allò més... I pel que fa a l'alemany Till Brönner, dir que és un trompetista-crooner, rollo Chet Baker, salvant les distàncies i amb unes estructures i uns backgrounds molt de "peli porno", com deia el Dani Danié. La veritat és que fa música per fer l'amor. I que consti que té un so de trompeta perfecte. Una sordina magnífica. És de disciplina alemana, això no se li pot negar. Sense més.
I ull que queda la part d'oci i gastronòmica. Què dir? Què dir d'un dels llocs d'Espanya, sinó d'Europa o el món, on millor es menja? A qui no li agradi anar de "pintxos" que aixequi la mà? Doncs, ens en vam fer un fart. I l'últim dia vam trobar un lloc esplèndit: Borda Berri (Fermín Calbetón, 12) a part del que ens van recomanar repetides vegades i el que no vam probar per arribar tard, també, repetides vegades (La cuchara de San Telmo, Plaza Valle Lersundi - con c/31 de Agosto). Quins pintxos! I quines canyes! I quin txacolí! I quins vinassus! (Ho he de deixar aquí perquè se'm fa la boca aigua).
Així doncs, i per qui no el conegui, recomano molt enèrgicament el Festival de Jazz de San Sebastià, tot deixant clar que el de Vitoria és possiblement el millor de l'estat espanyol i potser un dels millors d'Europa. Tot i això, no es pot negar, que la platja, la gratuïtat de molts concerts, i les sales on es fan els concerts (Kursaal, sala de cambra del Kursaal, Club Victòria Eugenia versus l'estadi de Mendizorroza) li suma punts al Jazzaldia donostiarra.
Que no pari la músicaaa!
El cap de setmana passada hi vaig ser. Sí. I hi havia el Festival de Jazz de San Sebastià (www.jazzaldia.com), que coincideix que es diu així i se celebra a la ciutat que li dona nom. A més, a diferència que a Vitòria (festival on hi he estat 3 vegades i que adoro!), hi ha un munt de concerts gratuïts. Igual que a Vitòria, a més, l'ambientàs és increíble. Un munt de gent volcada al festival: amants de la música en general -perquè hi ha un munt de concerts de no-jazz-, amants del jazz en particular, curiosos, gent vinguda a menys, amics d'amants de la música, simples passejants, gossos, gats, extrangers de vacances, extrangeres de vacances... Un Festival, amb majúscules.
Per destacar, jo destacaria amb escreix i alevosia el concert del meu estimat/admirat Stefano di Battista, saxofonista italià que, deixant de banda la seva vessant més còmico-pallassa en els speeches que va fer, va demostrar una tècnica i un so d'allò més imponent, una facilitat per posar-se el públic a la butxaca que no va passar desaparcebuda a Donosti. Un concert rodó. Va tocar temes funkineros -bàsicament del seu últim disc a Blue Note "Trouble shootin'", temes més be-bopers -perquè, ho vulguem o no, tots venim del be-bop de Parker, i ell més!!-, alguna baladeta amb el soprano i standards convertots en veritables joies. Em va faltar una mica d'entrega, una mica més de soltura als solos, més "deixar-se anar". Però bé, això són minúcies. Un concertàs, EL concertàs.
Pel que fa a la resta de concerts, res. Asa, pronuncïat "Asha", és una nigeriana que fa reagge-popero sense masses pretencions, que té una veu bonica (a l'africa ni deu haver 450.000 iguals però), que sona bé i que t'amenitza un capvespre a la platja de la Zorriola d'allò més... I pel que fa a l'alemany Till Brönner, dir que és un trompetista-crooner, rollo Chet Baker, salvant les distàncies i amb unes estructures i uns backgrounds molt de "peli porno", com deia el Dani Danié. La veritat és que fa música per fer l'amor. I que consti que té un so de trompeta perfecte. Una sordina magnífica. És de disciplina alemana, això no se li pot negar. Sense més.
I ull que queda la part d'oci i gastronòmica. Què dir? Què dir d'un dels llocs d'Espanya, sinó d'Europa o el món, on millor es menja? A qui no li agradi anar de "pintxos" que aixequi la mà? Doncs, ens en vam fer un fart. I l'últim dia vam trobar un lloc esplèndit: Borda Berri (Fermín Calbetón, 12) a part del que ens van recomanar repetides vegades i el que no vam probar per arribar tard, també, repetides vegades (La cuchara de San Telmo, Plaza Valle Lersundi - con c/31 de Agosto). Quins pintxos! I quines canyes! I quin txacolí! I quins vinassus! (Ho he de deixar aquí perquè se'm fa la boca aigua).
Així doncs, i per qui no el conegui, recomano molt enèrgicament el Festival de Jazz de San Sebastià, tot deixant clar que el de Vitoria és possiblement el millor de l'estat espanyol i potser un dels millors d'Europa. Tot i això, no es pot negar, que la platja, la gratuïtat de molts concerts, i les sales on es fan els concerts (Kursaal, sala de cambra del Kursaal, Club Victòria Eugenia versus l'estadi de Mendizorroza) li suma punts al Jazzaldia donostiarra.
Que no pari la músicaaa!
dimecres, de juliol 23, 2008
Anuncio publicitario
Se busca musa. Abstenerse flacas
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.
Cristina Peri Rossi
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.
Cristina Peri Rossi
dimecres, de juliol 09, 2008
Què diu que què?
Fa molts dies que estic mandrós, que no escric, que no et dic res, estimat Bròquil. I bé que saps que et penso, i et miro, i em dic: "va, escriu allò que avui pensaves...". Però no. Després no hi ha temps. Perquè és estiu. I l'estiu comporta molta platja, moltes terrasses, molta morenor de pell, i molta menys roba. I unes hormones alterades com els nens 10 minuts abans de sortir al pati... Marededéu.
Dit això, diré més coses (així, tal com em vagin venint al cap):
U) Per començar diré que el Manifiesto per una lengua común (i només he llegit el que sembla ser que diu, que no pas el Manifiesto en sí, tot arribarà) em sembla una presa de pèl digna de quatre manipuladors de merda que no tenen més feina que anar creant partits polítics absurds i fent la punyeta a base de sortir als mitjans de comunicació: lamentable Savater, manipuladora Díez, Pombo mentider. Ala. Queda dit. (Per cert, que en fonamental anuncïa que Telecinco s'uneix al putu Manifiesto dels cullons... Cap problema, seguiré sense veure-la -quan acabi Operación Trunyo, es clar-).
Dos) He viscut en primera persona l'alemana puntualitat i el perfecte funcionament de la Renfa. I pels publicistes aquí deixo el meu eslògan: M'encanta viatjar amb la Renfa, cada dia és una nova aventura.
Tres) Me la suen el Laporta, la seva mare en bikini fent surf, la moció de censura, l'Eurocopa dels pabrots, la Fórmula 1, Güimbeldon i el nou llibre del Ruiz Zafón (entre d'altres).
Quatre) Em posen "palote", em fan trempar, m'exciten (potser en diferents sentits, això sí):
Quatre punt u) L'Stefano Di Battista i el seu nou Trouble Shootin' (i per això viatjaré mil quilòmetres per a veure'l gratuïtament i acompanyat).
Quatre punt dos) La platja de l'Estartit i la paella de La Gola (Oh!! Si Epicur aixequés el cap...! Però aneu-hi jaaa, a què coi espereeeeeu!).
Quatre punt tres) La terrassa del Cata amb els Amics (som gent de bart, nosaltrus, eh, Llupe?)
Quatre punt quatre) Que a l'Ajo li hagin publicat l'article a l'Antiviral Therapy (perquè s'ho mereix, perquè mola, i perquè tot i que no ho demostri, és una mica més feliç avui... i el Pollastret, la Mossa i jo també...).
Quatre punt cinc) L'amistat que he après a tenir amb la Sarah. I no ha sigut fàcil. És encantadora.
Quatre punt sis) El vermut del Tomàtec, la conversa de l'altre nit amb el Tomàtec, les recomanacions del Tomàtec, la vida del dia a dia del Tomàtec, el Tomàtec en sí, el seu suc, la seva amistat amb sense dia ni hora ni data de caducitat.
Quatre punt set) Gana Sandra 5557.
Quatre punt vuit) La sensualitat infinita de la Rihanna, la Ri-hanna, la Ri-han-na, la R-i-h-a-n-n-a. Ho haveu vist? (no cal escoltar-la... pa qué?).
Quatre punt nou) Els acudits de l'Eugenio.
Quatre punt deu) Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas i la seva paranoia paranoide.
Apa, això ja quedaria dit. Així doncs, ens veiem ben aviat, que escriuré un post que em portarà a un èxit absolut i rotund, imparable.
Fins llavors, doncs.
P.D. del punt U) Estimats senyors del Manifiestu del raibols, només dir-los que aquest cap de setmana hem estat amb una amiga alemana a l'Estartit amb tres amics meus catalano-parlants. Resulta que l'alemana no parlava pas el català, però sí el francès i el castellà. Doncs bé, tots, i quan dic tots, vull dir tots, a més d'ensenyar-li paraules en català -perquè en tenia curiositat- hem parlat, sí, sí, (i ens hem entès!) en castellà... Donant-hi voltes, he conclòs que podria ser que a l'escola i a l'Institut, a més de, segurament a la Universitat, en més d'una i de dues ocasions, ens ensenyessin a parlar-lo i escriure'l. Però es clar, això només és una hipòtesi. I com que sóc imbècil, no cal que em facin massa cas. I ja sé què diran: "però és que hi ha un senyor en al nord de Girona en un poble de 230 habitants que no l'enten ni el parla, el castellà, i estem a Espanya i l'idioma comú és l'espanyol...". Queoscalleis, joder.
Dit això, diré més coses (així, tal com em vagin venint al cap):
U) Per començar diré que el Manifiesto per una lengua común (i només he llegit el que sembla ser que diu, que no pas el Manifiesto en sí, tot arribarà) em sembla una presa de pèl digna de quatre manipuladors de merda que no tenen més feina que anar creant partits polítics absurds i fent la punyeta a base de sortir als mitjans de comunicació: lamentable Savater, manipuladora Díez, Pombo mentider. Ala. Queda dit. (Per cert, que en fonamental anuncïa que Telecinco s'uneix al putu Manifiesto dels cullons... Cap problema, seguiré sense veure-la -quan acabi Operación Trunyo, es clar-).
Dos) He viscut en primera persona l'alemana puntualitat i el perfecte funcionament de la Renfa. I pels publicistes aquí deixo el meu eslògan: M'encanta viatjar amb la Renfa, cada dia és una nova aventura.
Tres) Me la suen el Laporta, la seva mare en bikini fent surf, la moció de censura, l'Eurocopa dels pabrots, la Fórmula 1, Güimbeldon i el nou llibre del Ruiz Zafón (entre d'altres).
Quatre) Em posen "palote", em fan trempar, m'exciten (potser en diferents sentits, això sí):
Quatre punt u) L'Stefano Di Battista i el seu nou Trouble Shootin' (i per això viatjaré mil quilòmetres per a veure'l gratuïtament i acompanyat).
Quatre punt dos) La platja de l'Estartit i la paella de La Gola (Oh!! Si Epicur aixequés el cap...! Però aneu-hi jaaa, a què coi espereeeeeu!).
Quatre punt tres) La terrassa del Cata amb els Amics (som gent de bart, nosaltrus, eh, Llupe?)
Quatre punt quatre) Que a l'Ajo li hagin publicat l'article a l'Antiviral Therapy (perquè s'ho mereix, perquè mola, i perquè tot i que no ho demostri, és una mica més feliç avui... i el Pollastret, la Mossa i jo també...).
Quatre punt cinc) L'amistat que he après a tenir amb la Sarah. I no ha sigut fàcil. És encantadora.
Quatre punt sis) El vermut del Tomàtec, la conversa de l'altre nit amb el Tomàtec, les recomanacions del Tomàtec, la vida del dia a dia del Tomàtec, el Tomàtec en sí, el seu suc, la seva amistat amb sense dia ni hora ni data de caducitat.
Quatre punt set) Gana Sandra 5557.
Quatre punt vuit) La sensualitat infinita de la Rihanna, la Ri-hanna, la Ri-han-na, la R-i-h-a-n-n-a. Ho haveu vist? (no cal escoltar-la... pa qué?).
Quatre punt nou) Els acudits de l'Eugenio.
Quatre punt deu) Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas i la seva paranoia paranoide.
Apa, això ja quedaria dit. Així doncs, ens veiem ben aviat, que escriuré un post que em portarà a un èxit absolut i rotund, imparable.
Fins llavors, doncs.
P.D. del punt U) Estimats senyors del Manifiestu del raibols, només dir-los que aquest cap de setmana hem estat amb una amiga alemana a l'Estartit amb tres amics meus catalano-parlants. Resulta que l'alemana no parlava pas el català, però sí el francès i el castellà. Doncs bé, tots, i quan dic tots, vull dir tots, a més d'ensenyar-li paraules en català -perquè en tenia curiositat- hem parlat, sí, sí, (i ens hem entès!) en castellà... Donant-hi voltes, he conclòs que podria ser que a l'escola i a l'Institut, a més de, segurament a la Universitat, en més d'una i de dues ocasions, ens ensenyessin a parlar-lo i escriure'l. Però es clar, això només és una hipòtesi. I com que sóc imbècil, no cal que em facin massa cas. I ja sé què diran: "però és que hi ha un senyor en al nord de Girona en un poble de 230 habitants que no l'enten ni el parla, el castellà, i estem a Espanya i l'idioma comú és l'espanyol...". Queoscalleis, joder.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
