What are you doing the rest of your life?

Encara mig adormit sento, mig intueixo en un oníric respir, com s'alça, com sigil·losament es dirigeix a la dutxa a despertar del seu son de marmota amb aquella aigua massa calenta pel meu gust. Suat, acalorat, sento l'aigua còrrer i espero, sense saber-ho, els cinc o sis minuts eterns en què ella suaument repassa el seu cos amb una crema d'olors apetitosos amb cura de no deixar ni un sol centímetre quadrat sense hidratar. Endormiscat encara, amb l'ull esquerra entreobert i l'altre cluc, veig com s'apropa, completament nua i radiant, amb la seva pell freda -tot i l'escalfor de l'aigua- i se m'asseu al costat i em besa suaument primer a la galta, després al coll i l'esquena, i noto el seu cos fred i sensual i em moro de tendresa i de plaer, i m'empapo d'ella, del matí, de la fredor de la seva pell nua i em pregunto en silenci "what are you doing the rest of your life?". Sento llavors el so del saxo portentós i sensual d'Archie Shepp tocant la bella melodia de Legrand i vull que sigui el matí següent per tornar a veure-la nua, preciosa, radiant i viure la sensació de la seva pell freda damunt la meva, calenta i adormida.



Nota: Es demana a l'oïdor que no posi cap atenció al vídeo dels gatets i la mare que els va parir sinó a la música, al temassu de Michel Legrand interpretat pel gran Archie Shepp, gràcies... siau, siau.

Crònica d'un matí força improductiu i tranquil i d'una victòria futbolera èpica (post terriblement obviable)

Sense anar més lluny, avui m'he llevat. Després de l'habitual moment d'incertesa associat a la llavors encara viva somnolència, he obert un ull una miqueta per veure'm reflexat al mirall del lavabo. Sí, era el dia, ho havia de fer. Pels que no sabeu res, us diré que acabareu de llegir això sense saber-ne res tampoc, o encara menys. Us podreu imaginar coses, però res serà cert. O sí. La idea és que he hagut d'usar estímuls externs, que no han estat d'una gran ajuda a aquelles hores del matí. I només diré que he arribat amb èxit, tard, com sempre, però amb un cert èxit. Quan m'ha trucat el meu germà ja havia enllestit la fenya però m'havia de dutxar, més que res per despertar-me, i m'havia d'encaminar cap al lloc de trobada. Després uns mililitres de sang i un esmorzar en un dels forns més pijus i, possiblement degut a això, un dels locals més rematadorament atacables-per-a-ser-cremats-amb-uns-còctels-molotov de tot Santcagat. 7'90 euros diu la malaputa. Apaquí!

Trobo que fa uns dies plàcids. Ja tinc la bici arreglada i (1) O la utilitzo d'una reputa vegada i surto, ni que sigui, fins al Pi del Xandri a fer un vol o (2) Li deixo/regalo/venc/llogo a la meva Percoias perquè vagi d'un puestu a un altre, que diu que en necessita una i per tant, que se la vol comprar. Problema: és una d'aquelles bicicletes susceptibles de ser robades en menys del que dura l'escuma d'una birra del Cata.

I trobo que cada dia que passa falta un dia menys per llegir la tesi i ser Doctor (doctor, jaja...). I trobo que els nervis encara no m'han atrapat ni s'han instal·lat massa a casa. Potser és que com que no hi paro... Trobo que m'hauria de començar a espavilar a preparar les diapos (el benaurat Pauapoin) i per això he hagut de negar-li a un Amic, amb totes les majúscules, que anem a l'Estartit aquest cap de setmana. I mira que en tindria ganes! Mira que hi aniria, eh?! Però ja se sap, per allò de la consciència tranquila, em convé quedar-me i començar (o millor dit, acabar!) amb la presentació. 3, 2, 1... I assajar-la. I estar tranqui. I repassar algun article o quelcom que no tingui clar (a aquestes alçades, vols dir?).

Ahir vam guanyar al futbol. I això sí que és tota una notícia. Una notícia per sí sola, sense més. "Ahir els Crispolls van vèncer a McFly, en un partit èpic". Resultat? 6-3. Ara miraré el Cugat.cat, a veure si el Maikel s'ha dignat a posar-ho en portada. Ens ho mereixem. 6-3. I a sobre, vaig marcar un gol, que això ja és la re-hòstia. Sí. Perdíem 2-0. Vaig marcar el 2-1. Ells es van acollonir força i vam estar a punt de marcar el 2-2 quan de sobte, una errada de la defensa i del porter (Picazo, què gran a la resta d'actuacions, però!) van posar el marcador 3-1. Així acabar la primera part. Bé, així, i amb un jugador d'ells expulsat per capullo (per parlar més del compte, podríem dir que es va auto-expulsar per a res, i tenint en compte la magnitud del seu coll i el seu cos, potser és que no volia còrrer més i preferia estar a la banqueta menjant Bollicaos, amb tot el respecte cap als Bollicaos), vam arribar al descans. La segona part, ja us dic, èpica. Vam marcar el 3-3, si no recordo malament, de falta xutada per un mestre Minuesa, en aquest cas, mon germà el Rafan. Brutal. I així, vam mantenir el resultat, en un partit força igualat, i amb un contrari força rabiós (val a dir, que 3 dels seus jugadors no paraven de bordar, cridar i queixar-se, la majoria de vegades injustificadament i d'altres, amb poca raó...) fins que va aparèixer el 4rt (golassu de Guillem, em sembla). I res, els hi van seguir, com el resultat final indica, el 5è i el 6è, obra de Sézar, the-one-and-only-player i diria que el 6è fou també de Guillem o Rafan. Nusé. Bé, finalment, destacar que l'Oliveres, Oli pels amics, va ser un home clau a la defensa, que no va deixar-ne passar ni una i que, de central, va aportar una seguretat i una visió de joc que, tot i ser habitual en ell, ahir fou espectaculà. El Puyol de l'equip. Com en Sézar és l'Iniesta i el Rafan el Messi. El Lupentain va fer força feina per una banda i tot i que no recordo si va marcar, i deixant de banda els primers 10 minuts en què encara deambulava un pèl somnolent, la resta del partit va estar força actiu. Un gran partit, Crispolls. Apa. Janiaprou de crònica futbolera. Però mira, fa gràcia, no ho havia fet mai això de relatar un partit, i menys un de nostru. Em sento com en Sergi Pàmies quan escriu sobre el fumbol, salvant les distàncies (en unitats Anys Llum), tant en tamany encefàlic com en eloqüència incisiva.

Finalment voldria fer esment a les últimes llegendes urbanes que he sentit a dir en els cercles en què em moc. Ull, n'hi ha algunes que no tenen des-per-di-ciu:

1) L'avió d'Air France que volava de Brasil a França va ser abduït per una nau extraterrestre.
2) Ramoncín és jurat d'OT.
3) Per escriure articles científics la gent fa servir un editor de text anomenat Làtex (i jo que pensava que era el material amb què feien els preservatius...).
4) John Lennon està viu i comparteix pis a Palma de Mallorca amb Patric Suais. Ha tret ja tres o quatre discos amb el pseudònim de Carlos Baute.
5) A l'Ana Obregón li van tornar a explotar els pits de silicona en un avió, però aquest cop va utilitzar les bossetes pels vòmits i tothom va resultar il·lès.
6) Robin Williams és guapo.
7) Florentino Pérez ha venut a Kakà per 23'43 euros + la cessió d'Aloïsio (per 3 anys) a l 'equip Eu te deu meu amor, boas tardes (equip de futbol 7 de la lliga nocturna local d'un poble de les afores de Sao Paulo).
8) Tanquen el Vinil.
9) Tanquen el Mesón.
10) Tanquen el Cata.
11) Tanquen Andorra, així, en general.

God Save The Queen!

Què li resta al Barça i què més esperem

Títols que li resten a aquest Barça per guanyar:

1.- La Bundesliga

2.- La Premier League

3.- Una estrella Michelín

4.- El Tour de França

5.- Roland Garros

6.- Les 24h de Le Mans

7.- Eurovisión

8.- La roda sencera de Pasapalabra

9.- La última edició de La Isla

10.- Una discussió amb el Dr. House

Títols honorífics/mèrits que es mereix el Senyor Pep Guardiola:

1.- President de Catalunya

2.- Director General de Caixa Catalunya i "La Caixa"

3.- Premi Nobel de Literatura 

4.- President de l'escala de veïns

5.- Santpedorenc de l'any

6.- Comensal de luxe a El Bulli, El Racó del Santamaria i el de la Ruscalleda

7.- Doctor Honoris Causa de la Universitat de Harvard, Massachussets

8.- Medalla d'Or al millor Caviar

9.- Que sigui Beatificat (Sant Guardiola cauria en 28 de Maig, ves quina cosa!)

10.- "Porque de mi anchoooa tu serás la reeeeeina, porqué de mi anchoa, tu serás la reeeeina!" 

I el què esperem:

1.- Una portada del Gerard Piquè en pilotes a l'AS

2.- Una portada de la nòvia del Gerard Piquè en pilotes a l'AS, el Marca i el ABC

3.- Una portada de les amigues de la nòvia del Gerard Piquè en pilotes a l'AS, el Marca, l'ABC i El Mundo

4.- Una foto tamany DinA2 del cop de cap de Messi en el segon gol contra el Manchester

5.- Entrega per fascicles de les llàgrimes de ràbia de Cristano Ronaldo en potets de Cristall Svarowsky

6.- Unes paraules d'elogi de Maurinho cap a Guardiola i el Barça

7.- Que facin una pel·li sobre la vida de Guardiola amb Chuck Norris de protagonista

8.- Que el Laporta regali Porsche Carreres a tots els simpatitzants del Barça, i sobretot, als que tinguin un blog a l'adreça dels quals hi figuri la paraula "bròquil"

9.- Un llom amb formatge

10.- Que d'una vegada i per totes al Cata serveixin una birra decent, amb gas i a menys de 23ºC 

Apa, era per salvar això del blog, que no escric ni que em paguin.

Siau, Lemurets meus. 

Un oasi amb imant, una plàcida calma necessària

Pensava escriure una crònica sobre el concert de Love of Lesbian d’ahir a l’Apolo, n’estava convençut. Ja m’hi posava. Però una visita a Ca La Mitall, sempre reconfortant i reveladora, m’ha fet canviar d’idea. Allà he llegit això: “voler emocions sense aturador potser és símptoma d’inconformisme?” (i després en venien d’altres de preguntes, com dic, reveladores, d’anàlisi sociològic fi, que no reproduiré perquè no se m’acusi de plagi, ja que reproduirïa el post sencer... brutal). La crònica dels LOL potser vindrà també, després o un altre dia.

Amb aquesta n’hi ha prou pel què vull dir. Voler emocions sense aturador = inconformisme. Sí, jo crec que sí. L’inconformisme davant la calma, la passivitat i el sedentarisme. Inconformisme davant la rutina, davant “el que està bé”, el que “s’ha de fer”, el que hi ha establert. Voler emocions sense aturador és símptoma d’estar viu, de sentir que el cor batega, que l’alè és calent i que s’accelera de vegades. “Masses emocions” diuen. Masses? Mai n’hi ha masses. I d'acord, moltes emocions, esgoten. Però d’això es tracta: d’esgotar-nos, tancar els ulls un segons, agafar alè, i tornar a arrencar a còrrer. Començar de nou. Emoció? No sé què fer-ne, de tanta. Corro massa, sóc un impacient. Necessito, a cada moment, a cada minut veure i viure emocions intenses, moments màgics o simplement, moments amb aquells qui m’estimo. I no sé si és per allò de “carpe diem, memento mori”, perquè el meu metabolisme està massa accelerat, o perquè realment m’agraden masses coses i em perdo corrent darrera una i altra (com deia Kerouac, sempre les mateixes cites, Yeral, sempre les mateixes...). 

Si començo a còrrer ja no puc aturar-me. Vull que passin coses, moltes, quantes més millor, i a cada moment. Cada matí és com si naixés de nou i comencés de nou a conèixer-ho tot. Així, cada dia conec el cambrer que em posa el tallat, al mateix bar. Cada matí conec de nou els companys de laboratori. I la secretaria. I conec de nou el meu director de tesi. Cada dia conec els meus amics, i les meves amigues, quan els veig o hi parlo. I cada dia em conec de nou, a mi. I em trobo en els altres. Em conec en tots ells. Sóc de personalitat adictiva, i hiperactiva, diria, no puc frenar, no sé aturar-me, no sé aturar-ho. Vull que cada cop la cosa, qualsevol cosa, vagi més ràpid, corri. I a vegades cal calma. Cal una mica de paciència, d’aturador. 

I quan trobo un moment plàcid, m’hi quedo. I n’he trobat un. He trobat un oasi enmig de tanta barbàrie, Mitall. I l’has de veure. No és cap il·lusió òptica, t’ho puc ben assegurar. És una aigua tan fresca, flors dels colors més vius que imaginis, és arbres fruiters, és la calma que em cal. És un oasi amb imant.

I vull còrrer i viure i veure i beure i prèmer i vèncer i sentir que l'Oasi també m'hi vol. Vull nits sense dormir. Vull infinits esmorzars més. I mots encreuats inacabats. Vull "amunts i avalls". I que cada dia comenci de nou. Que cada dia ens busquem sense trobar-nos i ens trobem sense buscar-nos. Vull concerts com els d'ahir (a poder ser, i si li plau a la organització, amb aire acondicionat o a l'aire lliure). I vull un “ahora sí, pienso quedarme hasta el fin”.

El cielu, avui

T'he trobat a faltar moltes nits, avui.
La Bohèmia, 2.05.09

Com es pot explicar el cel? Com, des de dins, intentar descriure’l? Alguna vegada hi havia estat, em diuen, però ja ni ho recordava. No n’havia tingut notícies des de fa molt de temps. El cel, el cielu (quin gran nom per un bar musical, Manresans!), com m’agrada dir a mi, no és com aquests locals de moda que, no saps ni com, un cop visitats et visiten ells a tu en forma de newsletter o d’eterna i feixuga carteta-programa amb els espectacles de torn. I sembla que mai hagin de desaparèixer. No. El cel és un trocet de felicitat, petita i verd clar, lluminosa i càlida, que si t’atrapa ja no et deixa marxar. Et quedes a dins per sempre, encisat, escoltant les més belles melodïes. Però, això sí, o hi ets, o no hi ets. Un cop ets fora, tot és fosc. I quan un és dins no sap què dir, no sap com començar a parlar. Perquè tot és massa bonic. Hi ha massa llum i les pupil·les es contrauen per intentar paliar tanta claror. Somio? Sóc cec? Camino per sobre dels núvols o només és la il·lusió de ser-hi que m’ha atrapat? No ho sé. Perquè normalment no sabem res. I aquesta és una altra peculiaritat del cielu. Moltes vegades hi som i ni ho sabem. I és quan en sortim, malparats, malferits, maltractats, esbroncats i convalescents, que ens n’adonem. I llavors pensem: perquè no n’he gaudit, un cop hi era? Eres cec. No hi veies.

Des d’aquí dalt tot és veu molt petit. Tot és insignificant. Tot menys el núvol que em duu amunt i avall. Tot és deliberadament fugaç, banal i absurd. Tot menys el trocet de cielu que ella em dóna, avui.

És preciosa. O percoias, segons un amic meu que és dislèxic ("Disléxicos del mundo, uníso"). Jo sé que és preciosa. Ell diu que percoias. I en això no ens posarem d’acord. Va aparèixer del no-res, d’un concert i una anécdota, d’una tornada en cotxe, d’una cosina que em coneix com un germà i insisteix. Va nèixer en una nit de flors, amb la primavera. Com no podia ser d'altra manera. I d’unes cerveses, només dues, jo, embadalit, que s’allarguen fins a ben entrada la mitjanit (he rebut una carta de la Damm, estan preocupats per la davallada del consum en un servidor), i d’unes partides a pòker, i uns roms amb cola, i una caminada a casa, i unes cames grau 6,5 a l’escala de Richter que mostraven encís. I d’un oblidar-se de tot: de la tesi, del futbol, de Muchachada… Jo veia que els seus ulls vius i expressius em parlaven, que em deien coses, i no vaig poder evitar-ho, els meus van començar a parlar. El que no sabia, és que un cop has contestat als seus ulls, ja hi ets, no s’hi pot fer res. Ja hi has caigut. I aquí estic, en plena llum, en un mar de plàcida calma que m’acarona, m’encisa i em fa feliç. Aquí sóc, ben bé no sé on, però de ben segur que això, sigui el què sigui, rau en algún racó del cielu que tan busquem, a vegades. Ahir, al cielu, vam fer un vers junts. No sé si el vaig dir jo o ella. Potser jo, però tan és, ara. Em sembla que el vaig dir incitat per unes paraules seves. Tot i que no sé ben bé com va sorgir. Però és ella qui se n’enrecordava, avui. Hem quedat que amb els beneficis del mateix, anem a mitjes: 50-50. Ella, bona negociadora, volia un 60-40, però m'hi he negat. Diu així: “T’he trobat a faltar moltes nits, avui”. I és que és això. La he trobat a faltar, tot i no sent-hi, moltes nits abans de conèixer-la. Ahir, en un moment de la nit, vaig trobar-la a faltar estant allà amb mi, on fóssim. Perquè vaig sentir que totes les nits que havíem passat separats fins aquell instant, potser no havien existit. No eren. “Exagerat” –diran alguns-. “Agosarat” -constataran d’altres-. “Romàntic empedernit, atontat” -peyorativitzaran uns tercers-. El que vulgueu. Però potser començo a ser, avui. Sigui com sigui, l’encís ja és dins i prem, com la nit, ulls vigilants de cobrellit, i viatja coll amunt, trencant el son, bramant un temps, cercant un bri d’alè de mel que digui “rai, ja sóc aquí!”. Recòndit, he trobat l’encís, un lloc sense la tempesta habitual, sense els designis infructuosos de la luxúria més barruera i absurda, fugaç. He trobat la seva, una mà tan càlida... I a estones sembla que volguem escapar-nos l’un de l’altre, com fent-nos creure que no passa res, que tot està controlat, que som amos i senyors del nostre designi. I ens demanem calma. Demanen calma des de la organització. Però és que no hi ha cap pressa. Ningú vol còrrer, enlloc. I sé que hi ha quelcom que està escrit. Perquè vaig saber que podríem no haver-nos conegut mai. I ens hem conegut. Només per això, i perquè tinc por, m’arrisco a jugar a fer-la feliç. I perquè m'agrada, i m'atrau. Molt. I no sé si en sabré, no ho sé, encara. Però ho vull. I aposto. Com en aquella nit m’ho jugava tot a una parella de tresos o a un dos de cors. Te’n recordes? All in!

I no cal res més. No cal dir res. És tan fàcil aquest joc, tan plàcid...

"Prefiero un lunar de tu espalda a la pinacoteca nacional" que diria Serrat.

Camina a un pam de terra. Sap volar. Vola. Vola i t’enlaira amb el seu 22 de peu cap al cielu que us deia abans. I no hi ha res a fer. Per més que un intenti escapar, sempre acaba aixecant-se (i aixecant-me!) dos pams de terra, a poc a poc, lent comme un rêve. I jo, com en un rêve, no puc fer més que deixar-me endur, entusiasmat per les seves mans. Ara espero, impacient, una altra petita dosi d’aquesta, la seva dopamina onírica... Tinc el 112 marcat i el telèfon en mà... Si trigo massa la síndrome d’abstinència em podria matar...

Un petó d'il·lusió, de trocet de cielu.

P.D. Sento no haver escrit fa tant de temps, estimat Bròquil. Ja saps, la tesi. No m’ho tinguis en compte. I a més, i d’això en fa uns quants dies, setmanes... al cielu no hi ha ordinadors, ni tan sols llàpis i paper... i acabo de baixar a la terra un moment, a fer un mos, però ara pujo un altre cop, si Sant Pere ja s’ha llevat de la “sesta”. Recòndit, estava trobant-me en algú. I bé que potser m’hi quedi un temps. Ara m’hi quedaria tota la vida. Avui.

Vigilia de dumenge astromàntic

És tard i vol ploure (segurament he començat més de dos i més de tres posts així, però què hi farem i a més, avui sí que s'ho val...) i aquí estic intentant sortir d'una petita crisi broquil·liana, blocaire o com li vulgueu dir. La tesi, diria, és la tesi que no em deixa fer res més... però bé que em deixa sortir de festa i acabar com "les cabres de l'Àfrica" un dijous i un divendres a la nit (que em faran membre honorífic del Bohèmia, a aquest pas) i bé que em deixa anar amunt i avall tot el dia, i bé que em deixa dinar unes exquisites tapes a l'Inopia amb els papes. 

La veritat és que no tinc massa a dir, a part de les sempre optimistes reflexions absurdes d'un servidor de vostès. Avui estic optimista per un amic, gairebé tan optimista com aquell que cau d'un cinquè pis i quan va pel tercer pensa "doncs no vaig tant malament, fins ara...". Sí, perquè en els ulls d'ella, vaig llegir coses. I no diré noms. I no donaré més pistes, que ja he parlat massa. I optimista i engrescat amb "lo" nou de Love of Lesbian. I optimista i engrescat perquè em crec capaç (fins i tot sabent que potser no podrà ser) d'acabar la tesi a temps per a ser corregida i dipositada a temps per llegir al Juny... D'il·lusions es viu, diuen. 

Doncs això, que avui estic il·lusionat amb petites coses que passen i fins i tot amb les que no passen, perquè si no han passat fins ara, és que encara han de passar.

Banda sonora recomanada per llegir el post o per llegir el diari o el què us doni la gana: 

Vos estim a tots igual. No t'enyoro. Common people. Domingo Astromántico. Niña imantada.

Què, com s'us ha quedat el cos?? Brutals aquests Lesbians... i la Zahara aquesta, tot i que a l'inici té un moment rabiós a més no poder, si el superes t'acaba encisant (destaco minut 2.33h, roçant l'orgasme... musicalment parlant, es clar... gairebé roça la meva musa Sílvia Pérez...).

I ara me n'adono que és més tard del què em pensava, que hauria d'haver canviat l'hora fa una estona, ja, que són les 3h!

I res, només saludar a tots els meus admirats lectors, a totes les meves estimades lectrius i dir-vos que sí, que el Bròquil torna, que només ha estat un recès i que el Sinalefa'm s'activarà, sí o sí.

I que me'n vaig a Amsterdam a un congrés on he de fer una presentació oral el dia 15 d'Abril, i no m'hi feu pensar massa que em cago. I després veuré els canals i pensaré en Jacques Brel cantant "Dans le port d'Amsterdam...". I vindrà l'Andreu i l'Àlex i ens beurem els canals, i llàstima que el Lluís i l'Ona no puguin venir. I potser fumarem alguna cigarreta, que es veu que tenen molt bon tabac per allà dalt. 

I amunt i avall anar-hi anant. I reprendré (que ja toca) l'experimental, i seré bon nen, no sortiré tant (jaja...) i dormiré 7h un dia.

Demà és dumenge. Sí, amb du, que no amb dur.

Gràcis.

Cortázar: "te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí"

A un minut perquè acabi (sempre apurant...) el dia que fa 25 anys de la mort de Cortàzar, el gran cronopi, l'escriptor total, el del somni i la vigilia, el d'una de les millors noveles (per dir-li així) que he llegit mai, la infinita Rayuela, llibre que es mereix ser col·leccionat com La Marlene m'incità, en diversos idiomes -el d'idioma lila t'espera!-, llibre que s'ha de llegir 23 vegades, una del dret, l'altra del revés, una marxa enrera, l'altra a 230 km/h, l'altra a 20 km/h, l'altra somniant, l'altra amb el ulls tancats i l'altra amb el sentit de l'olfacte, em disposo a fer-li un humil homentatge, o simplement a dir, a parlar sobre ell, una estona.

(Inici de Rayuela en alemany, la lila: Ob ich die Maga finden bürde?).

L'homenatge, de fet, absurd i simbòlic, i digueu-me "capullo" o el què us passi pel cap, si voleu, l'he fet aquesta tarda. M'explico: empès pel post de la ja citada Marlene al seu Àrtic, i sorprès per ser un dels pocs contes de l'autor que no havia llegit, he buscat en aquest món internàutic, ajudat per l'incansable Gugel, el conte "Acefalia" del mestre. No sé en quin llibre deu ser, no sé res (jo us ho buscaré o li preguntaré a la Veïna) però la qüestió és que l'he trobat, en JPG, que ja té tela la cosa, i l'he imprès, fent-ne de l'ordre de 50-60 còpies i me l'he endut al Cata -el bar mític de l'estació de Sant Cagat on es troba la flor i nata del joven i del no-tan-jovent- per a repartir-lo, que és ben curt -he pensat-, i la gent, ni que sigui per curiositat, el llegirà. Doncs dit i fet. Tots repartits. Espero que algún dels receptors n'hagi gaudit i l'hagi incitat a llegir alguna cosa més d'ell, un Cortàzar que es mereixia un homenatge una mica millor. És un bon conte, aquest Acefalia. A la tele-di-merda no sé si han dit massa res, i encara estic pendent de mirar els diaris digitals per veure si n'ha sortit alguna cosa més, però tan és, jo ja l'he homenatjat, humil i senzillament.

Cortàzar, el de Historias de Cronopios y Famas, el de 62, modelo para armar, el de Las armas secretas, La vuelta al día en ochenta mundos, el de Final del juego, i la gran Rayuela (que no em cansaré, no!) i sobretot el de tants imprescindibles contes. Llegint Axolotl, vaig creure que era un peix per tornar a ser un home en qüestió de milisegons i al minut, estar dins una peixera, nedant, altre cop. Amb La carícia más profunda vaig patir una angoixa delirant, m'enfonsava amb el protagonista, molt endins. Amb Torito, i mira que en general sóc bastant reaci a aquest tipus d'esports basats únicament en la violència física- vaig estimar la boxa, i m'hi vaig avessar! (en el conte, entengui's). Amb El otro cielo, vaig plorar (i ara no sé ben bé el perquè, però l'Elena el té, que li vaig donar, i potser m'ho podrà explicar...). Amb Continuidad de los parques, no sabia si llegir el següent conte o tornar a començar-lo, per petit, per gustós, per intrigant. Amb El Perseguidor, que dec haver llegir 324 vegades (i no descarto llegir quan acabi aquest post, una altra vegada), vaig estimar Charlie Parker, el be-bop i el jazz en general més que mai ho havia fet... o va ser a partir d'aquest conte que m'hi vaig aficionar??

I aquest és l'exemple més clar de la meva passió i admiració per Cortàzar, no sé ben bé quan comença. No ho sé. Recordo que el primer llibre que vaig tenir a les mans va ser "Los relatos (3) Pasajes", el tercer volum de contes que Alianza Editorial editava als anys 80. Les reedicions dels 90, no són el mateix... no ens enganyem. Ara el tinc entre les mans i l'oloro i el miro, i l'obro i el tanco i em porta a aquella època. I sento petits calfreds. Sí, fetitxisme, si voleu, però del sa (si és que n'hi ha de sans). Però, i això sí, el que no oblidaré mai a la vida, va ser el Nadal de l'any ves a saber quan, quan jo tindria ves a saber quants anys però que no gaires més de 18, quan una veïna (gràcies Paqui, encara recordo aquell moment!), amb qui acostumàvem a fer regals de Reis, em va obsequiar, quan ja no l'esperava perquè a casa no "havia caigut", amb una edició, LA edició de Rayuela a Cátedra (Letras Hispanicas). Tan cuidada, tan detallada (amb aquells peus de pàgina, més que imprescindibles, en la majoria de casos per un servidor, menys quan parlen de músics de jazz, i tot i així...), tan compacta, tan elegant (el negre de la portada i el dibuix, gairebé invisible, a llapis de color de la portada, són d'un bon gust)... i potser m'estic excedint, perquè no és la millor edició del món, però és la meva, la que vaig FER MEVA. La que vaig Viure jo.

No sé què més dir, perquè no pararia, i em fliparia i diria coses que, afortunadament, encara no sé ni conec de Cortàzar i em ficaria en terreny aliè. Perquè em queda molt per llegir d'ell, perquè hi ha molts llibres que no tinc, perquè aviat sortirà un llibre amb un munt de textos inèdits (amb candeletes, l'esperem alguns). Perquè això, saber que encara puc llegir-lo, o rellegir-lo milers de vegades. I diria coses com que després de llegir Rayuela, puc dir que he estat a París, que he passejat pels seus carrers, que he pres cafè en els seus cafès, que he menjat i begut en els seus restaurants, i que he viscut el jazz i la vida dels anys 60 parisencs a la vora del Senna...

Per no parlar de sentir-lo llegir un conte seu, amb aquelles erres tipus Tries, o de quantes vegades debem haver vist amb el Míguel, la mítica entrevista amb el crack Joaquín Soler Serrano a TVE l'any 1977... Aquí està! Si no la heu vist us la recomano! I si la heu vist, encara més!

I m'ha encanta l'anècdota que Juan Cruz explica en el seu article a El País:

Cortázar se había detenido a escuchar un concierto de una joven que cantaba como Joan Baezen el barrio gótico de la Ciudad Condal. Escondido en la oscuridad de la calle, harto de que le abordaran para tener su autógrafo, este hombre de casi dos metros se vio asaltado por un joven que le ofreció una torta.

- Julio, toma un pedazo, le dijo el chico.

Cortázar se hizo a un lado; era, desde que fue un chiquillo, un hombre tímido; no le gustaban las fiestas ni los saraos literarios; Hasta que se convenció de que debía tomarlo. Y le dijo al chico:
- Muchas gracias por acercarte y convidarme.
Fue entonces cuando el joven le dijo a Julio Cortázar lo que muchos de los que le leímos le hubiéramos dicho en ese sitio o en el limbo si existiera y fuera el sitio donde ahora estuviera mirando:

- "Pero, escucha, te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí."

Julio le dijo: "No digas eso, no digas eso" (...) "Y nos abrazamos y él se alejó. Bien, cosas como éstas son las mejores recompensas de mi trabajo como escritor. Que un muchacho o una chica se acerquen a hablarme y a ofrecerme un pedazo de torta, es maravilloso. Así vale la pena el trabajo de escribir".

I ho reconec tinc un "Cortázar sin barba" (una biografia que el Míguel ja ha llegit) pendent... i fa massa temps. Avui començo.

I aquest any aniré a París.