What about me?

Do you miss my smell?
And is he bold enough to take you on?
Do you feel like you belong?
And does he drive you wild?
Or just mildly free?

What about me?

Damien Rice
Accidental Babies

Kann ich meinem kind hier die brust geben??

O les musses estan de vacances, o jo estic massa relaxat, o l'examen d'alemany d'aquesta tarda em té minvades les forces... Jo crec en la primera premisa. I tot i que la segona també pren força, la tercera queda descartada per complet perquè he estudiat més aviat poc. Ara, us dic que triomfaré segur... Crec en les meves possibilitats: Wo liegt Berlin? Was denkst du, wie alt ist Angela Merkel? Wie viele söhne hast du? Wie lange ist der Zoo offen? Kennst du Dresden? Wann beginnt das Popkonzert? Wie oft spielst du Fussball?... I aquest seguit de preguntes tontes, que un s'apren gairebé de memoria per por a oblidar-se d'alguna partícula.

Ei, m'acabava d'arribar. Sí, m'ha vingut una mussa: ha arribat tard però a temps. Us explicaré l'experiència d'aprendre alemany amb una guía de viatge. Fascinant.

Per començar, com tota bona guía doncs t'exposa els números (eins, zwei, drei, vier, fünf...), els dies de la setmana (montag, dienstag, mittwoch, donnerstag...), els mesos (Januar, Februar, März, April, Mai...), les preguntes de rigor (Wie heisst du? -com et dius?-, Wie spät ist es? -quina hora és?-, Wie schreibt man das? - com s'escriu això?-) i les frases típiques amb fi comercial o de coneixença mutua (Ich suche eine schwarze Jacke -busco una jaqueta negra-, Ich möchte eine expresso machiatto -vull un tallat-, Wo wohnst du? -on vius?-, Wie alt sind Sie? -quants anys té vostè?-) i per últim expressions o frases d'aquelles que tothom ha de saber en tots els idiomes (keine anung -ni idea-, ich weiss es nicht -no ho sé pas-, danke schön -moltes gràcies-, entschuldigung, bitte... -perdoni, per favor...-). Un cop superada aquesta part i amb els ànims força decaiguts degut a que creus que mai podràs pronunciar una frase tipus "Wie spät ist es?" (i fas bé de creure-ho, doncs és cert) entres en apartats de l'idioma un pel kitch que molt bé no saps a què fan referència, ni tant sols perquè són allà, i et trobes amb frases com la magnífica i que donarà títol a aquest post i que s'ha convertit en la frase del mes i que la porto per bandera (si és que en duc alguna): Kann ich meinem kind hier die brust geben?? (ull amb la traducció: li puc donar el pit aquí al meu nen?) Qué, a que és insuperable?? Us ho asseguro, està a la guía. L'apartat? No sé, no el recordo però suposo que deu ser el de Desperate mums o el de Boobs.

Davant d'això només puc treurem el barret i felicitar als senyors/es de Lonely Planet per ensenyar-me una de les frases més útils que podré aprendre mai en alemany. Ara només em queda aprendre com dir "o me'l dones tu a mi?" en alemany i afegir-ho al final de la frase per a dir-li a una noia (i esperar a rebre un cop de puny a canvi, si més no, totalment merescut).

Desitjeu-me sort amb l'examen. Crec que la necessitaré a estones...

Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques

Ja sóc aquí. Si, he tornat. I no sé si amb les piles carregades o no, no sé si amb més empenta que quan vaig marxar, però he tornat. Que ja és molt. I el que sí sé és que torno molt il·lusionat, il·lusionat i feliç d'haber compartit una setmana (sencereta amb els seus 7 dies i 6 nits, les seves 168 hores, els seus 10.080 minuts i 604.800 segons) amb els meus amics, els de debó, els de sempre. I d'haver sacrificat hores de son per gaudir de les nits, els dies, les noies i l'ambient de les terres germàniques i sobretot, de Berlín.

El dilluns passat, cap a quarts de mil, van arribar l'Àlex, el Dani Daniel i el Guillem, tots trempats amb un Audi A3 llogat molt inteligentment a l'aeroport de Frankfurt Hahn, que està, amb perdó per l'expressió, a prendre pel cul de Frankfurt i de tot arreu. A casa, a Würzburg, ja hi havia la Ona i el Lluís, dos amics dels bons que havien arribat el diumenge al migdia i amb qui ja havíem pres unes quantes rondes de cervesa alemana (molts llitrus). Amb tots plegats la vam liar una miqueta el dilluns al Brauhaus, un local on destil·len la seva pròpia cervesa i on els dilluns, dia de l'estudiant, s'omple de rosses a vessar (i no, no em refereixo a la cervesa perquè és més aviat morena degut a que és de blat... o no se què). Aquell dia no estava molt ple però tot i així vam gaudir de la música i el Dani Daniel va aconseguir el telèfon de la Mina (i com estava la Mina!!). L'Alex, en la seva línia, va demanar rumba al DJ i el tio li va dir que no era el lloc per escoltar aquesta classe de música. Vam estar a punt d'assassinar-lo, però no deixava els plats i no vam trobar el moment. Després, de forma un pèl forçada, vam anar al Vivas (o Escobar) una discoteca més aviat tristota pel pretext de què la Mina hi anava. Vam riure, vam passa-ho bé, vam beure, i vam ballar amb dues noies al costat que... no vull recordar com es movien perquè em poso malalt. Apa. Ningú es va atrevir a dir-los una paraula. L'únic que va ser capaç d'aproximar-s'hi va ser l'Àlex, però comenta que en el ball, ella era la que manava i ell una simple i pura titella que no tenia ni drets ni vot. Dur. Molt dur.

Amb l'Alex, el Dani i el Guillem vam visitar Nüremberg, i vam assistir als judicis dels quals, per sort, vam sortir-ne airosos, i el mateix dia, dimarts a la nit, vam suar-ho tot al Labyrinth: local infernal (sobretot degut a la manca de ventil·lació i oxígen a l'ambient) on els dimarts, la música encara val la pena i tot. He de confessar que el primer cop que vaig anar-hi gairebé ploro perquè, només entrar, sonava el Where Is My Mind de Pixies i això són paraules majors. Per qui no la conegui, que ja seria hora... http://www.goear.com/listen.php?v=488b229.

Sí, sí. Aquella nit estàvem al Laby el Dani, el Àlex, el Guillem i un servidor amb la Sarah que finalment (i gràcies al Déu del Cel) havia acabat els exàmens i les seves amigues de carrera, que, tot sigui dit, estan boníssimes: en especial, la Johanna (eh, Dani??). La Sarah, si recordeu posts anteriors (els que els hagueu llegit) és una noia maquíssima, alemana morena, que parla un castellà gairebé perfecte i que balla salsa millor que alguns sudamericans. M'encanta. Doncs bé, en la meva línia de derrotes recents, en el meu sentit més perdedor, aquella nit em vaig tirar a la piscina sense haver-me adonat prèviament que ni tant sols hi havia aigua... O estava molt freda. Massa. Li vaig preguntar a la Sarah si me'n podia anar amb ella i diu: "A dónde?". I jo "Al fin del mundo...". I ella "Mmmm... -cara de sorpresa immensa-, eh?" I jo "Bueno, que si puedo ir a dormir contigo..., que si te vas, me quiero ir contigo". I ella: "No, no quiero". I jo "Vale". I a seguir ballant amb els amics, amb la llagrimeta, això sí. Aquests suposo que encara riuen, o no, perquè en aquell moment va ser força tràgic i desolador. Ja dedicaré un post a explicar el seguit de derrotes recents, en homenatge a tots els que som Carn de Banqueta. O no.

Masses cerveses, massa calor, masses gin tònics, i masses heavys.

Ho vam passar d'allò més bé... i encara faltava el millor, Berlín (coming soon). Dimecres vam agafar el cotxe (tardet, doncs la ressaca va ser dura) per anar cap a Dresden. I vam arribar, però força tard també. Ens vam allotjar en un Hostel recomanat per la nostra amiga Lonely Planet i vam sopar al lloc més surrealista de la història (i l'únic que vam trobar obert a aquelles hores...): un restaurant portuguès, kitch a més no poder (llegexis roses de plàstic a cada taula, un peix en una peixera plena de merda, plantes creixen en orinals, unes pintures a les parets que feien esfereïr,..., tot plegat molt dur...) i estava regentat per una dona vella, vella, vella, que a la carta només havia escrit truites de tot tipus. Des de quan les truites a la francesa amb formatge, o xoriço, o tonyina són típiques de Portugal?? A sobre, ens va colar una Xibeca portuguesa (dolenta, calenta i insípida) pel mòdic preu de 4 euros. Hi ha fotos (atenció al detall de la decoració de la taula... és kitch o no??):

Així doncs, havent sopat vam visitar un local anomenat Lebowski en homenatge al gran protagonista de la peli homònima dels germans Cohen (The Big Lebowski). Si. I em vaig prendre un russo blanco, la beguda que durant toooooota la peli està bevent "el Nota". Era ben bo! Al Dani li va encantar i més tard, en el capítol dedicat a Berlín, veureu com va causar furor. White russian original. Sí senyor. I no li digueu a ningú però em vaig robar la carta, plena d'imatges de la peli, i plena de còctails bons a probar, per la Maria de Würzburg, fan incondicional del gran Lebowski.

Sortint del Lebowski, i havent-nos cascat també una cervesa negra com el café, vam anar a una discoteca, recomanats per un taina ("taina" seria el diminutiu de tontaina, que per suposat, no surt al diccionari) del carrer. La discoteca era com una petita sucursal del Laby tant per la música com per la calor infernal (ni a Sevilla...). Hi ha detalls de la nit que més valdria no explicar, com per exemple quan l'Àlex, engrescat pel taina d'abans i alguns punkis bel·ligerants, es va treure la samarreta i va posar-se a ballar engrescadament. Bé. Deixe-m'ho aquí. Jo vaig estar tota la nit mirant a una morena, i intentant decidir-me a dir-li quelcom fins que ens vam adonar que era nòvia del DJ (la proba irrefutable va venir quan li va menjar els morros a un pam de nosaltres...). Ja us dic, una derrota rera una altra. Però a molta honra... Això em diu que sóc viu!

L'endemà marxàvem cap a Berlín (proper capítol de Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques).

Seguiu atents a les vostres pantalles.

Sorry, we are CLOSED

No us preocupeu, només serà una setmaneta i ja torno a ser amb vosaltres... Però crec que me la mereixo i la necessito! El Bròquil tanca una setmana per vacances.

Ahir van arribar a Würzburg el Llupe i l'Ona amb la seva Kangoo maquejada a fer-me una visiteta i des que van posar els peus en aquesta ciutat no vam parar de prendre cervesa, de la bona... Podeu imaginar com tinc el cap avui. Aquesta tarda a més, i per més Inri, arriben l'Ales, el Dani Daniel i el Guillem a completar el grup expedicionari. Demà i dimecres vistarem Bamberg, Nüremberg i Munich (sempre que la ressaca ens ho permeti). Dijous, amb el Trio Calavera pujem cap a Berlin a fer una visiteta al mur i a veure què s'hi cou... I ens trobem amb el Miquel i el Juanan. No us dic més.

Així doncs, a tots els que esteu de vacances... BONES VACANCES!

I als que no... Ànims que ja falta menys! Ens veiem a la tornada...

Llavors

Llavors ella va marxar per un temps de la ciutat. Aquesta va quedar freda, buida, erma.

Apologia de la passió

"Les passions són els únics oradors que convencen sempre".

François de La Rochefoucauld

Sí, avui, i no sé molt bé el perquè (i ull que ve un parèntesi dels bons, potser perquè estic passional, perquè m'he aixecat amb empenta i ganes de viure, perquè Ella cada cop està més per mi i es mostra més carinyosa i receptiva, potser perquè la reunió amb el Dr. Koepsell ha resultat plena d'optimisme i m'ha donat ganes de posar la cinquena, potser perquè la setmana que ve arriben amics de Barcelona a Würzburg i podré gaudir d'uns dies de vacances on riure i somniar i beure i veure i viure... potser perquè és dimecres... potser perquè avui m'he pres la pastilla del color correcte... potser perquè em surt de l'escrot...) toca parlar de la passió. No, no la pel·lícula de Mel Gibson criticada i repudiada per alguns, no.

La passió per les coses. La passió de fer, de sentir, de ser.

La Rochefoucauld deia que les passions són els únics oradors que convencen sempre. I jo crec que és cert: un discurs, una conferència, un conte explicat o dit sense passió no val per a res. Però jo afegeixo: sense passió res no val. No serveix aboslutament per a res, res del que facis sense un mínim de passió. Necessitem ganes, esforç, dedicació, però sobretot amor, passió.

Jo sóc un apassionat. Ho confesso. Un apassionat de la vida. I sonarà frívol i pedant i típic i tot allò que vulgueu. Però ho sóc. I qui em coneix ho sap. Visc desenfrenadament. No em vull perdre ni un milisegon. Com diu sempre em diu l'Ester: carpe diem, memento mori. Sóc un apassionat dels meus amics, un apassionat de la meva feina (els dilluns i alguns dimarts, són una excepció...), un apassionat de conèixer, de saber, de la literatura i de la música! I crec que, a la meva manera (exagerada, a vegades) poso passió en tot allò que faig. O ho intento.

I haureu notat, els que heu llegit el Bròquil aquests dies, que he estat una mica apassionat amb una noia. Sí. Molt. I ho segueixo estant. I potser no tinc cap raó per estar-ho... potser hauria d'estar donant-me cops contra la paret, fixant-me i triant objectes afilats per a tallar-me les venes (aquesta temporada però, es porten llargues, em diuen...), buscant algún compost tipus atropina pel laboratori per prendre'l amb el Cola-Cao, deixant-me morir devorat per un ós bru en un bosc de Baviera, o en alguna cantonada bebent i demanant almoïna. Però no!! Vull mostrar la passió, les ganes, l'amor que sento per totes les coses i pel que ella representa ara per mi. Vull que sàpiga què a gust em sento estant amb ella i com necessito veure-la, darrerament. Avui, vull ser un reflex de com sóc i no deixar-me convèncer pel dessassossec, vil company de batalla que tantes vegades m'ha absorvit i empapat deixant-me pràcticament inert i inservible.

Moltes vegades (masses!) ens deixem portar per la desesperança, la solitud, la malenconia i el citat dessassossec... i no tenim cap raó fefaent (sempre havia volgut colar aquesta paraulota i avui, apassionat com estic, em permeto el luxe de fer-ho) per fer-ho.

Avui, i sempre ("hoy es siempre todavía" que deia Machado), declaro la passió per les coses com a únic motor de la vida.

P.D. Què gran, Yeral, què gran... quina sentència... no em foteu ni putu cas... eh? A veure si em toca l'aire una mica a l'hora de dinar... perquè... uff... deu ni do com estic... Vaig a dinar un Dönner amb premeditació, passió i una mica de traïció, perquè negar-ho...

Espero curarme de ti

Espero curarme de ti en unos días. Debo dejar de fumarte, de beberte, de pensarte. Es posible. Siguiendo las prescripciones de la moral en turno. Me receto tiempo, abstinencia, soledad.

¿Te parece bien que te quiera nada más una semana? No es mucho, ni es poco, es bastante. En una semana se puede reunir todas las palabras de amor que se han pronunciado sobre la tierra y se les puede prender fuego. Te voy a calentar con esa hoguera del amor quemado. Y también el silencio. Porque las mejores palabras del amor están entre dos gentes que no se dicen nada.

Hay que quemar también ese otro lenguaje lateral y subversivo del que ama. (Tú sabes cómo te digo que te quiero cuando digo: «qué calor hace», «dame agua», «¿sabes manejar?», «se hizo de noche»... Entre las gentes, a un lado de tus gentes y las mías, te he dicho «ya es tarde», y tú sabías que decía «te quiero»).

Una semana más para reunir todo el amor del tiempo. Para dártelo. Para que hagas con él lo que quieras: guardarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura. No sirve, es cierto. Sólo quiero una semana para entender las cosas. Porque esto es muy parecido a estar saliendo de un manicomio para entrar a un panteón.

Jaime Sabines