El Capità Ad Hoc - Capítol 1: L'inesperat repte del Bar Íton

Dedicat una mica irònica però carinyosament
a La Lingüista Elitista, per elitista...
... i perquè el seu "preciós i ultralleuger portàtil d'edició limitada
que just estrenava" es millori, ja sigui a base d'antibiòtics o de pà amb oli i sal

Aquell matí gèlid d'hivern (un hivern que no escampava ni empès per la primavera, ja imminent), el Capità Ad Hoc va emergir de la tenebror del seu amagatall anomenat Sine qua non per, com cada dia i sense ganes -car, era dilluns-, lliurar la seva lluita inacabable contra el Català Montillesc* que els joves (i no tan joves) d'avui dia intentaven extendre autoritàriament pels Països Catalans i rodalies.

Abans de començar la quotidiana lluita però, i com cada matí, entrà al Bar Íton a fer el talladet de rigor i el sandvitx de pernil dolç i formatge que tant bé preparava el Bernat, l'amo i senyor del local. A l'entrar va topar-se amb el nou cambrer, un noi guineà de pell molt negra i ben plantat, de qui en Bernat deia que era molt eficient i atent. El seu somriure era com un raig de sol enmig d'un dia ennuvolat i trist, pensà el Capità.

- Bon dia tingui, Capità! - diguè el cambrer més arreglat de la història del Bar Íton.

- Tracta'm de tu, sisplau, i diga'm pel meu nom, redéu, que això de Capità em posa els pèls de punta! Sona tan bèl·lic... - contestà en Siscu Bates, el nostre heroi particular.

- D'acord Siscu, no t'enutgis ara tu... que era per fer una mica de gatzara...

- Ja hi som! Sempre igual! A veure... en una conversa col·loquial, com la que estem tenint, no cal que utilitzis el verb enutjar-se, amb "emprenyar-se" o millor encara, amb l'incorrecte mot "cabrejar-se" vas bé, i no pots deixar anar així impunement fer gatzara, hauries de dir "fer broma" o "fer conya", nanu... Recorda-ho per la propera vegada, eh?

- Dispensa Siscu, és que enraonant amb tu m'he atabalat una mica... com que...

- Dispensa? Enraonant?? Però què t'has cregut?? Prou. Per ser dilluns a primera hora, i amb la ressaca de lleixiu Estrella que duc ja n'he tingut prou... Apa, avui ni talladet ni hòsties... Me'n vaig a casa. A prendre per la part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu! Què, t'ha agradat la circumlocució? Doncs així és com parles tu amb mi... apa...

- Redimonis! Què susceptible i delirós t'has llevat, company...

- Cullons! Valga'm déu! Susceptible te la deixo passar però delirós, per favor... per favor... Ara, no et preocupis que ja mateix acabo amb tot això: me'n torno al llit. No puc més. Tal qual t'ho dic. Apa, siau. Records al Bernat de les meves parts.

I així, capcot i francament emprenyat, el Capità Ad Hoc va decidir que marxava a dormir "la mona" a la seva cova humida i fosca, perplex d'haver-se trobat amb un repte tan brutal només entrar al Bar Íton. Si aquell cambrer seguia allà, potser no hi tornaria més, va pensar... però és que feien un biquinis tan bons...

(continuarà... o no...)

*Dícese del català parlat que es força ad hoc i on es colen amb calçador paraules que fan del discurs un missatge inintel·ligible, artificial i de ves en quan un pèl buit de significat... que no sempre. Exemple palpable: el Molt Honorable president Montilla del Minoria Absoluta.

Els meus petits preferits refugis

Els éssers humans som una espècie rara. Culturalment parlant, vull dir. Cadascú troba refugis en un aspecte de la cultura que res (o poc) té a veure amb el de l'altre. Diversitat de gustos culturals, si voleu.

Uns gaudeixen de la trilogia del Senyor dels Anells, altres llegeixen les Obres Completes de Lev Nikoláyevich Tolstói i uns de més enllà col·leccionen els capítols més surrealistes dels Monthy Phyton o de La Hora Chanante (sí, és cultura això i de la bona!). En sé d'alguns que se saben totes les cançons dels cantants de rap de la costa oest dels E.E.U.U. i d'altres que no donen a l'abast descarregant-se d'internet els últims grups de moda de Brit Pop (i és que clar, n'hi ha 230.000). La meva tieta, la petita de les germanes, és una fan incondicional de l'òpera i ha arribat a veure alguna d'aquelles de Wagner, de més de 5 hores. Pavernosmatau. Té un seient al Liceu amb el seu nom gravat en lletres de plata. Hi ha qui és aficionat a l'art modern, o a l'art més contemporani i trangressor. I hi ha qui només gaudeix d'aquelles exposicions de quadres i peces que daten del S.XVII en avall. N'hi alguns que estan bojos pel jazz (en conec a tres o quatre, però n'hi deu haver algún més, no?) i altres només poden escoltar i ballar el pseudo-rhythm-and-blues de Beyoncé i Rihanna. La meva mare fa temps que reclama que quan facin una escapada a San Sebastià amb el meu pare i els amics -i ho fan cada 3x4- s'apropin a veure el impressionant museu a l'aire lliure de Chillida-Leku. El meu pare però, gaudeix tremendament més de la cultura de la bona gastronomia -i oju, un respecte-: bacallà al pil-pil, anxoves del cantàbric o arròs amb llemàntol passen per sobre de qualsevol pedra i qualsevol museu, per captivador i impressionant que sigui.

Així doncs, la cultura i els seus refugis, dic jo, són tant diversos com les persones. I venia a reivindicar avui, i sense deixar de banda els meus altres refugis, la cultura dels blogs. Perquè en molts d'ells hi ha cultura. I de la bona!

Darrerament els meus petits preferits refugis a Alemania, i sempre que vinc al laboratori (l'únic lloc on tinc accés a internet) per curta que sigui l'estona, són: un veïnat on fot un fred que pela -però on s'hi està tant a gust!-, una banqueta plena de bons perdedors -gent viva, gent amb entusiasme!-, Ca la mitall -mitá mirall, mirà... mitall!-, una habitació amb una iaia que té caspa -i on hi passen coses extrañes, oi tant!-, a més d'un planeta somiatrufes -sí que en somia, sí!-, un racó poètic d'una bruixa que està de dol -encara no sé el perquè...- i un racó fonamental. A la desconvencida, no he aconseguit convèncer-la, perquè no li puc seguir el ritme! D'acord, el diari d'uns culturetes n'és un altre, però és que el nom és tant descarat i ostentós...

Tots ells m'il·lustren, em culturitzen, em captiven amb les seves paraules i el seu savoir faire.

I és que m'han fet descobrir, conèixer i/o recaure en (per dir-ne alguns): Joan Sales, Cortàzar, Roger Mas, El Aleph de Borges, Antònia Font, Love of Lesbian, Maria Mercè Marçal, Luís García Montero, Scrubs, Miquel Àngel Riera, El marido de la peluquera, Cassasses i Comelade, Joan Brossa, Mishima, Tom Jones de Henry Fielding, Jaime Gil de Biedma, Love got in the way de Dayna Kurtz, Woody Allen... Que no és cultura això??

Tots ells molen. I venia a dir-ho. Per si algú no ho tenia clar.

De fracàs en derrota i tiro perquè em toca! (crònica d'una derrota anunciada)

"El éxito es la habilidad de ir de fracaso en fracaso sin perder entusiasmo"

Winston Churchill

Si anem al diccionari trobarem:

fracàs
[1803; de fracassar]

[ pl -assos ] m Resultat del tot dolent, desastrós.

derrota
[1460; v. derrotar]
f 1 Fugida en desordre d'un exèrcit vençut. La cavalleria posà en derrota les tropes enemigues.

2 p ext 1 El fet d'ésser vençut un exèrcit. La derrota dels catalans i els occitans a Muret.
2 La derrota de la Lliga en les eleccions del 1931.

3 MAR 1 Camí que segueix una nau per anar d'un lloc a un altre.
2 Carta nàutica.

I llavors diré que anit el meu exèrcit va ésser vençut i que derrotat, vaig anar cap a casa una mica capcot. Res de cartes nàutiques ni d'eleccions del 31. Només incomplertes i inocents mostres d'amistat quotidiana. Viatges a través dels ulls, de les mans. Misericordioses veus des del fons del cervell emocional. Rius de dopamina, serotonina a dojo. I diferents opinions. I massa bellesa junta. I masses suors. I massa gintònic amb poc gin i molt tònic (que aquests alemanys escatimen d'allò més... i més quan hi ha Doppeldecker!).

El Zauberberg va ser un riu de llàgrimes invisibles, una banqueta plena suplents. Al camp només hi havia l'àrbitre que esbojarrat anava traient tarjetes grogues i vermelles a tort i a dret.

Nevertheless, ja et dic ara estimat Bròquil, que l'entusiasme no el perdo mai, per a res del món. Ale. Clarqueno! I que trobaré a la Maga. I llavors cridaré més fort, encara. El meu èxit arribarà d'aquí quatre dies, quan s'alinein la Lluna i Mart i Saturn giri cua i torni a la fleca on creu, s'ha deixat les claus de casa.

Tot és qüestió de la cosmologia i dels Déus 1 i 2 que inexistents, ho regeixen tot a ritme de "no-deixa'm-a-mi-deixa'm-a-mi-que-tu-la-lies-fixe".

I ull que demà ve el Soul Explosion a Stuttgart amb el DJ King Dynamite:

A l'entrada es veu que hi ha un cartell que adverteix: "No, les cinc negres fantàstiques no han pogut venir avui però han vingut unes amigues seves que són molt simpàtiques i ballen d'allò més bé. A gaudir!".

Una abraçada amb llengua per totes i tots els perdedors del planeta!

La felicitat està feta de petites coses alades

"No se me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar."

Oliverio Girondo, fragment de Espantapájaros I

Per l'Skype, una conversa amb la mama una mica seriota, de responsabilitats, de "portar-se bé" i de fer bondat, de les últimes anècdotes de la tercera edat més estimada.

De sobte, un sms crida la meva atenció. I és que no m'esperava que fos ella. Ni m'esperava el to, ni la imminent arribada de la propera primavera en els seus ulls i el seu somriure. Així, sense més, avui m'han fet feliç amb missatge tan simple i tonto com aquest:

Hola lindo. Como estás? Ya estás de vuelta en Alemania? Yo voy camino de Würzburg pero me atrapó un atasco. Qué vas a hacer mañana por la noche? Zaubi? Besos desde la Autobahn.

I és que sóc un home de petits detalls i de grans passions, de l'emoció d'un detall insignificant, absurd. D'una mà. D'un somriure imprevist. D'un gest, tan sols. I com deia el meu estimat Kerouac, les úniques persones que m'agraden són les que són folles: folles per viure, per parlar, per ser salvades.

Llàstima que faci temps que les muses se'm barregen, se m'apareixen en ulls tan diversos i tan distants que em perdo. Em perdo corrent precipitat d'un lloc a un altre sense arribar enlloc. Llàstima que tingui tants fronts oberts que no sàpiga ni de quin bàndol sóc. Espero però que aviat rebi un tret ben certer i ferit de mort hagi d'atravessar el camp de batalla agonitzant per besar-li els peus a l'enemic. Un enemic que és un àngel, que camina a 15 centímetres de terra.

Demà la miraré als ulls i li diré: te vienes conmigo? I l'únic que espero que aquest cop la resposta no sigui un pragmàtic i desconsiderat "dónde?" perquè llavors sabré del cert que és de les que no vola.

Sort que sóc un home de petits detalls i grans passions i no un d'aquests bel·ligerants individus rebossants d'hormones halterofíliques i malparlades. La primavera seria un malson.

Avui encara segueixo buscant a la que sàpiga volar. I la primavera és alada.

Son los golpes los que enseñan

No hi ha res a fer. A vegades la caguem, la fem grossa. I ja no hi ha res a fer.

Tot i això, com es diu habitualment i per animar-me una mica em repeteixo: "no hay mal que por bien no venga" i "de los errores se aprende". La que m'agrada més i que cantava en Karel és: "son los golpes los que enseñan".

I quin un de cop. Quin un. Però es clar, m'ho mereixo. Per capullo. Per inconscient.

Si fos un entrenament de futbol sala d'aquells que feia ja fa uns quants anys, em farien fer 30 voltes al camp i 100 flexions.

En aquest cas no són 100 flexions: en són 1.500. No són 30 voltes al camp: en són 300.

Ara, de ben segur que la propera vegada ni m'ho pensaré, perquè no caldrà que ho pensi. Aquest cop sí que n'he après.

Vaig a escriure a la pissarra 960 vegades "no ho faré més" i després escoltaré per divuitena vegada aquesta tarda "Un dia en el parque". Perquè n'estic viciat. Perquè sort en tenim de LOL, de Ruibal i de la música...

I com deiem amb en Perdi l'altre dia: "això no és un problema, cullons, això no és un problema de veritat...".

Mare Nostrum i la sang d'orxata

Richard Galliano té un gust musical exquisit. I el seu nou projecte musical a priori prometia.

En el seu Mare Nostrum s'ha envoltat de dos músics europeus molt reconeguts que tot i això, conforma una agrupació muscial arriscada: acordió-piano-trompeta.

El pianista és un suec, Jeff Lundgren, que, diguin el què diguin les crítiques i els crítics i els entesos (que no ho seran pas més que jo), té la sang d'orxata (i de la barata). Res a fer. Que es dediqui al clàssic. No a les Variacions Golberg ni a cap partitura que requereixi d'interpretació i sentiment. No té ànima. O li va vendre al diable a un preu lamentable (i fa molt temps). Previsible. Lent. Poc arriscat. Nul. Contrapunt/proposta/rebot: Aaron Golberg, sense anar més lluny i deixant-lo en ridícul plorant a qualsevol cantonada d'Estocolm.

El Paolo Fresu, el flamant i jove trompetista italià que compta amb uns quants -no un ni dos- discos a Blue Note Records, per sort ha deixat anar algun indici d'ànima i s'ha tret algun tret (valgui la redundancia) de la màniga. I el seu so és esplèndit, rodó. Tot i això, no s'ha convençut ni a ell mateix. L'emoció l'ha deixada també ben guardadeta a la tauleta de nit.

I què dir de'n Galliano... tant que en gaudeixo i n'he gaudit en directe (fa ben poc a Nüremberg amb el Tangaria Quartet -i encara se'm posa la pell de gallina amb el violinista i el percussionista- pregunteu-li a l'Ameba si en va gaudir) perquè avui m'hagi fet aixecar de la cadira a buscar un altre gintònic, per oblidar, per fer passar els últims 10 minuts més ràpidament i intentar que el regust de quinina em convencés de què tot i amarga, l'essència i era. No l'he trobada. M'ha decebut. I ploro.

Concert de merda, podent haver sigut una magnífica vetllada. Hagués gaudit més de tot plegat si la droga que havien demanat hagués arribat a temps... la que en Galliano i en Fresu prenen. De'n Lundgren ja no espero res. Ni drogat. És una merda de pianista sense ànima. Un academicista sense passió. Més fred que el seu país d'origen. Un any a Cuba l'enviaria jo. O un disc de'n Bebo Valdés, del José Reinoso o del nostre Tete escoltat amb el "replay" pitjat. Jeff, es diu swing i és requisit indispensable per fer música-de-jazz.

I encara sort del Eu nao existo sem você de'n Jobim i el Fout Pître de'n Galliano.

Què descafeïnat. Què conservador. Què paupèrrim.

Ja espero la crítica del Karles Torra (l'he vist, l'he vist... amb gorro inclòs) a La Vanguardia... Si deixa bé el concert deixaré de llegir-lo. Per sempre.

I demà compro el Diari de Terrassa, o li demano a la Consoleta, que me'l guardi.

Mingus B. Formentor, t'estimo. T'espero com sempre, en algúna pàgina de diari. Diga'm què t'ha semblat i fes que el Torra quedi a l'ombra.

Aristas + Variaciones Golberg

Salió a la calle harto de andar. No hallaba más que su propia sombra. No quiso ni fijarse en ella. La conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. No existía confusión alguna, no existía confusión. Alguna.

Salió a la calle. Harto de andar no hallaba más. Que su propia sombra no quisiera fijarse en ella… La conocía. Quizá, lo suficiente como para estar contando… Sus aristas no existían en confusión alguna.

Salió. La calle, harta de andar. No. Hallaba más que su propia sombra y no quiso ni fijarse. En ella conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. No existía confusión. Alguna? No existía.

Salió a la calle harto de andar no hallando. Mas su propia sombra no quiso fijarse en ella y eso que la conocía lo suficiente. Como para estar contando sus aristas! No extistía. Confusión? Alguna.

Salió a la calle y harto de andar no hallaba más. Su propia sombra no quiso ni fijarse. En ella conocía suficiente. Estar contando sus aristas no hubiera existido sin confusión alguna. Alguna confusión alguna.

Sal. Yo, a la calle. Arte de andar, no hallaba. Más. Que su propia sombra y no quiso ni fijarse en ella. La conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. Y no existía. Confusión… algo, ná.

Se lió la calle. Harto, de andar no hallaba más que su propia sombra. Y no quiso. Ni fijarse en ella: ya la conocía. Lo suficiente como para estar. Contando sus aristas no existía sin confusión alguna.

+ Variaciones Golberg 8-14 by Glenn Gould.