dimarts, de febrer 15, 2011

Esternudo i m'apareix Tania Llasera rodejada d'ampolles de cervesa

És tard. Ha plogut ja fa estona. Esternudo. L'Otto, el gos nostre mastí mascle que ronda pel pati, està nerviós o cagat i borda, borda massa. Esternudo una altre cop, em cau un moc al·lèrgic, dels innocents, sense consistència ni essència greixosa i verda, "aigueta" que dic jo. És tard. I no dormo encara. Perquè m'emociono pensant en un futur professional diferent. Estic estancat, una mica avorrit i tot. Però m'il·lusiono de seguida per coses, per noves coses o per coses velles. Tan és. Però sobretot, m'il·lusiono per coses belles. I no només parlo de ciència ara. Parlo de coses. De cinema, de calçots, de vermuts, de tasts d'això i d'allò altre, de viatges, concerts, d'un nou disc de Radiohead que avui he sabut que ve. M'il·lusiono i penso en reanimar, en il·lusionar-me també, altre cop per aquest tros de Bròquil, pansit i moribund. I aquí estic. Escrivint palla rere palla, lletra rera lletra, quan hauria d'estar dormint sota l'excessiu cobrellit de plomes. No dic que sigui una reanimació permanent o durable, però al menys és un intent de què els que em seguieu pogueu tornar a fer-ho, que em llegiu i penseu "quin un, si no diu res!". I és que d'això es tracta: d'escriure tot i creient que no diem res, perquè en el fons, l'estat d'ànim diu i els punts i seguit. Com aquest que acabo de posar. Que no sé. Si. Hi. Anava. Però l'hi. Poso. No us he seguit ,estimats. No he llegit un blog des de fa més de 3 mesos. Perquè hi tingut i tinc altres distraccions (tot i que no sigui excusa). Intentaré fer bondat. No llegir tant el Twitter, no jugar tan al PokerStars, no distreure'm tant demanant beques (alguna caurà no?) i sobretot, no treballar tant. Però ja us dic: intentaré. No prometo res. Demà serà un altre dia. I seguirà essent febrer, pel què diuen. He d'inflar les rodes del cotxe, que aviat aniré amb les llantes tocant a terra. I potser que el porti a revisió. Ja ha passat dels 100.000 km. Que es diu aviat. Té un temps, el cotxe. Com aquest blog. I espero no decebre a ningú, com mai he esperat entusiasmar-vos. He escrit per necessitat. Com a divertimento. Per passar l'estona. Forçadament. Perquè sí. He escrit tants posts i de tantes maneres i amb tants estats anímics que no val generalitzar. Avui escric perquè sí. Perquè no tinc son i he obert l'iGoogle i he llegit algún blog. Els de sempre. I he dit: "escriu". I contràriament amb el què faig quan em dic "ves al gimnàs", avui, quan m'he dit "escriu", m'he fet cas. I és que sóc més llest que la gana. Escriure no cansa. Tot i que hagi estat tot el sant dia davant d'una pantalla d'oridinador. I ja està. Ai no... se m'oblidava:

"Que què tenim?" Tenim un gust musical lamentable que prioritza la piroleta i la musiqueta fàcil dels Amics de les Arts (nom més pretenciós no n'hi havia?) a la veritat absoluta de Bach, Cole Porter o Radiohead.

(Com mola escriure una pedanteria d'aquest calibre...).

Ah... espera... I l'anunci d'Estrella Damm em fa ràbia infinita, molta més que la pedanteria que acabo d'escriure, què voleu que us digui. Que hi haguessin posat a la Tania Llasera en un llit (en pilotes o lleugera de roba, a poder ser) dient les mateixes bajanades (les anxoves de l'Escala millors que les de Cantabria, vaaaaa...) i rodejada d'ampolles de cervesa (no he dit que faci res amb elles) i llavors en parlaríem. Hi ha molt modernillo suelto. I ara està de moda dir que no ets modern. O sigui, que jo no ho sóc. No m'agraden els Amics de les Arts, que sóc de Manel (però no massa, tampoc, que avui Dolors no picaré cap ritme amb les mans, ni treuràs cap tiquet de cap combinat, que n'estic fart de tants ritmes amb les mans i de tants tiquets i de tants combinats... i les línies de baix de Manel també déu ni do). Siau.

Bé i això. Que per acabar bé diré: és tard i vol ploure.

5 comentaris:

Sergi ha dit...

Doncs a mi no em mola tant que escriguis pedanteries d'aquestes, perquè ja et conec, i tu em coneixes a mi, i és evident que m'agraden els Amics de les Arts i no Manel, que aquests sí que són pedants i creguts. L'anunci és de llagrimeta, és molt fàcil criticar-lo, però en moments que no estem precisament passant vaques grasses, no està malament treure una mica de pit. Han posat a l'anunci gent que està de moda, i si ho estan, per alguna cosa serà. A mi Radiohead sempre m'han avorrit soberanament, què vols que et digui, però penso que si a tanta gent de la nostra generació els agradaven (ara si no han canviat la fórmula estaran una mica caducats), seria per alguna cosa, així que, com a poc, els respecto. Viure un concert al Palau de la Música (no Bach, no, sinó els Amics de les Arts) com el que 4000 persones (en dos dies) van viure potser t'hagués fet pensar que potser alguna cosa tenen aquesta gent. Podries haver preguntat a la sortida. I no perquè agradi a molta gent ha de ser molt bo. Però com a mínim s'ha de respectar.

Però com deia, ja et conec, així que no em sorprèn aquesta opinió ni la manera de fer-la. A veure si t'animes a escriure més sovint, encara que sigui per ficar-te amb coses que m'agraden.

martí b ha dit...

Me n'alegro de tornar-te a llegir! Espero que tornis a escriure per tu i també per a nosaltres, que ens plau força.

Jo també sóc més de Manel, però n'hi ha algunes dels Amics que em fan gràcia. Només els he vist un cop, a Castellar, i el millor de tot va ser quan van demanar peticions i un del públic va cridar "Ai, Dolors!". S'ho van prendre en conya.

Per cert, la qualitat no es mira amb el nombre d'espectadors. Al concert de roc català del Palau Sant Jordi (de magnífica sonoritat, encara se sent rebotar la pilota de la final dels jocs olímpics) n'hi van anar 22000, i no parlem del Bisbals i resta de semidéus.

Yeral ha dit...

Xexu: sé que ho saps, que ho faig per provocar i que en el fons, per molt que no m'agradin els respecto. Si a la UB, al teu antic lloc de treball no paren de posar-ho les molt... Bé, així com a tu els Radiohead t'adormen, a mi els Amics de les Arts (quin nom, tu, encara me'n faig creus) em fan ràbia que, fent una cosa tan fàcil i estúpida (perquè no em diràs que el 90% de les lletres no són estupidesa PURA, tonteria i que la música no està 0% currada -els Manel en lletres i arranhament els superen amb molt escreix, per mi-) hagin triomfat tant i puguin arribar a omplir (DUES VEGADES!!) el Palau de la Música. No puc. Però ho respecto. I es clar que ho respecto: em pot semblar una merda i respectar-ho, no? No ho escoltaré per pròpia voluntat però a la UB maibels hi he dit que ho treguin, ni he anat a la porta del Palau de la Música a escridassar ningú impedint-lo entrar, ni he cremat cap disc seu (encara), ni he insultat a ningú perquè ho escolti o li agradi. Que digui que la seva música és estúpida, fàcil o lamentable no implica (ni diu, de CAP de les maneres) que qui l'escolti és estúpid, fàcil o lamentable. El temps posa les coses al seu lloc i només els autèntics genis romanen. Jo (a vegades, no sempre... eh?!) escolto música i, SOBRETOT, vaig a concerts buscant noves experiències, genialitats (com les de Radiohead, Bach o Cole Porter) i sentiment (com el de, per exemple, Sílvia Pérez Cruz, que té Twitter!!). D'altres ho fan per entretenir-se. Doncs perfecte.

Martí b: La qualitat, en la música, acostuma a ser inversament proporcional al nombre d'espectadors. No obstant, hi ha bons grups que omplen estadis olímpics i Palus de la Música... Però aquests no són ni Manel, ni Els Ebemics de les Arts. Jo també t'estimo "mi amol"!

Yeral ha dit...

Xexu, encantat de llegir-te de nou! He escrit tot això d'abans amb l'iPhone al llit perquè l'ordinador s'ha quedat sense bateria. Amic de les Arts i les lletres, bentornat al Bròquil! Aviat haurem de brindar pel teu "nebot" sense Rich, eh!? Abraçades.

Sr. Tinc ha dit...

A veure si dura la teva nova aparició! Salutacions cordials d'alú que t'esperava!