Propera estació: la incertesa

"Siempre espera alguien en la puerta de tu sueños,
siempre hay alguien que convierte en oasis tus desiertos"
Yhosvany Palma, Alguien

Arribà amb la certesa de tenir-ho tot, de ser l'amo i senyor, de ser l'únic qui controlava la situació amb el permís, això sí, d'uns ulls i d'un somriure. Era un gurú, un messies, un il·luminat. I estava en un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt penjat.

I certament, gairebé sense adonar-se’n, se li'n va anar de les mans.

Primer, un dolç infernal remolí de pluja el dugué a mullar-se, enmig d'un desert més sec que de costum. Va deixar-se portar per uns camells a través de les àrides sorres del Gobi i un cop a l'oasi, va veure palmeres, aigua cristal·lina i va cantar amb l'arpa cançons de desamor i de passions prohibides. Era negra nit, però la llum d’una lluna molt plena i molt lluna, il·luminava tot allò que hi havia al seu voltant. Sortí del desert força cofoi, i a saltirons, anava pels carrers cantant i les places el saludaven al seu pas. Sabia que possiblement un dia o altre hi podia tornar a l'oasi, ni que fos tan sols a fer un xarrup d’aquella aigua tan fresca. Però potser s’equivocava.

Després, amb les retines feixugues, encegat i mal ferit per un raig de llum, sortí mig cec, ja dic, d’entre les runes d’una antiga fàbrica textil i va anar a parar al bell mig del mateix lloc: el desert, l’oasi, les palmeres. En prendre consciència d’on era però, no veiè desert, sinó selva. No veiè oasi sinó un riu que cabalós i espabilat avançava cap a la mar. No veiè palmeres sinó lianes infinites que s’embolicaven pels seus cabells i entre les cames i l’ofegaven una mica, i li oprimien les mans. I un bosc esponerós, taronja fort, lluent. Llavors pensà que potser la selva era tan sols un holograma, una mera invenció de la seva ment fantasiosa. Però no, resultà ser palpable i humida com un estiu a La Havana. I s'hi respirava un aire tan càlid i plàcid...

No havia pogut negar-se a recòrrer la selva amazònica amb humitat havanera. I no voldria haver-se mort de set al desert de Gobi. Tot i això, o precisament per això, va decidir que a partir d’ara quan viatgés ho faria sempre amb brúixola i amb una destinació fixada a priori. El que no va pensar és que avui ni volia anar enlloc ni tenia a mà cap bruíxola, que sapigués.

De sobte va sentir el so del tren on viatjava: Tin-ton-tin...

Propera estació: la incertesa.