El vertigen de topar-se amb un àngel

Aquest matí quan venia cap al laboratori he topat amb un àngel.

M'ha dit que acabava de sortir del metge. Li havia dit que estava ferit de mort. La ferida estava infectada. Només li ha pogut receptar antibiòtic... doncs no hi ha fàrmacs per curar unes ales.

No sap si podrà venir aquesta nit al Biergarten, al comiat multitudinari d'un servidor.

Jo li he dit que si segueix trobant-se tan malament que no es preocupi, però que el trobarem a faltar. I que la munió de querubins que es reuniran al voltant del dimoni no resplendirà de la mateixa manera.

Aquest matí quan venia cap al laboratori he topat amb un àngel. I ara sóc jo que estic ferit, patint la Síndrome d'Stendhal...I no puc treballar.

Sort que tinc l'antídot... i que aquesta nit se'm passarà el vertigen amb més vertigen.

Perquè, com sinó, un pot superar una sensació de sobreexcitació sinó sobreexcitant la sobreexcitació? Com sinó superar un vertigen sinó és pujant a peu la catedral d'Ülm i el que és el campanar de pedra més alt del món??

El vertigen es venç amb vertigen. Com la ressaca es venç amb un xarrup de güisqui, o una cerveseta fresqueta a la terrassa del Cata...

I ja que hi sóc, us adjunto referències alades:



Eso era el amor

Le comenté:
- Me entusiasman tus ojos.
Y ella dijo:
- ¿Te gustan solos o con rimel?
- Grandes,
respondí sin dudar.
Y también sin dudar me los dejó en un plato y se fue a tientas.

Ángel González

Odi a primera vista

L’un, alemany. L’altre, búlgar. Els dos, amics meus. Un més que l’altre. L’altre més que l’un. Entre ells, enemics íntims, o millor dit: entre ells odi irracional. Diferents. Antagònics. Completament oposats. A les antípodes.

La qüestió que em resulta, si més no, curiosa, és que des del primer moment que es van veure (sí, sí, he dit veure, que ni tan sols s’han dirigit la paraula mai!) regna un odi irrefrenable, un odi, com deia abans, irracional, entre ells. I entenc algunes de les raons però...

L’un, l’alemany, és un molt amic meu d’aquí: el meu catalano-alemany preferit. I dic catalano-alemany perquè va estar a Barcelona d’Erasmus i parla, no només un castellà perfecte (clar que l’ha estudiat a la Universitat) però a més, una mica de català. L’enten força bé. O molt. És llicenciat en Filologia Alemanya, Francesa i Espanyola (això és una sola carrera aquí, si ho he entès bé… és a dir, no a Filologia no només estudien un idioma, sinó dos o tres). Puc deduir, de la seva manera de ser i de fer que és molt intel·ligent, un putu crack (com m’agrada dir a mi).

- Possibles fenòmens en contra pel búlgar: és homosexual –o bisexual, va a èpoques, perquè amb ell encara tenim pendent follar-nos sobre la barra del VIVAS a una amiga d’aquí de qui, millor no diré el nom… no sigui cas que llegeixi això-. És molt atractiu, (què dic atractiu! …és guapo, cullons, molt guapooo), és extremadament obert i sociable, i té pinta del típic alemany (és ros, amb els ulls clars i de complexió forta). Punt final: és molt elegant i fashion vestint. Però no necessàriament piju. Porta roba casual, d’aquella de “esto se lleva mucho en Barcelona” (com deia un andalús que va venir a veure a la Julia, la meva amiga sevillana). La seva jaqueta Adidas “I love Barcelona” amb dibuixos de la Pedrera de Gaudí n’és un clar exemple. Brutal.

L’altre, el búlgar és un altre amic meu, però un amic més com a company de festa i amb qui quedem sovint per dinar i riure una estona, però a qui no confessaria segons quins secrets i amb qui no parlaria massa de sentiments. M’estima molt, ho sé. Em valora. I a mi em cau molt bé. Però clar, se l’ha de conèixer. Estudia dret. Però no vol estudiar ni treballar, vol ser multimillonari. I passar de tot. Ara bé, és un tio molt espabilat. No té un pèl de burru. Però es clar, fa una pinta… (ve detallada als possibles fenòmens en contra per l’alemany). Té una facilitat pels idiomes brutal. Sense haver estudiat filologia parla perfectament castellà, alemany –fa dos anys que és aquí-, búlgar (per suposat) i anglès. A més, es defensa força bé amb l’italià i sap quatre paraules de rus i d’idiomes imprescindibles, com el català, per impressionar a les estrangeres quan surt de festa per aquí. Li vaig ensenyar a dir algunes frases cèlebres del meu germà per quan venia a visitar-me. I encara se’n recorda. I les diu amb un accent de poble que fot gràcia…

- Possibles fenòmens en contra per l’alemany: Té pinta de mafiós, però dels mafiosos que sempre pelen els primers a les pel·lícules. No té ni mitja hòstia. És tan prim, que si s’asseu de costat a classe, li posen falta d’assistència. És pseudo-pijo (li agraden les marques, però és hortera a més no poder vestint… els seus texans amb brillantets per la vora són simplement insuperables). La seva cara i els seus gestos són, si més no, estrambòtics. Va de guais. Extremadament de sobrat amb les dones. Va de matón. I se n’endú alguna, però no n’hi ha per tant. Ho sigui, l’eficiència de la seva caceria no sé si deu superar el 15%... i ell t’explica com si fos el Don Juan de Baviera. A veure, les coses al seu lloc: tampoc és això.

I això és tot. Es van veure i es van odiar. Diuen que existeix l’amor a primera vista. Aquest però va ser un odi a primera vista.

L’un perquè odia els alemanys i els gais –suposo- i l’altre coincideix que és alemany, té pinta d’alemany i a sobre és gai i una mica afeminat (poc, però ho és). Tenia tots els punts per a ser odiat.

L’altre perquè odia l’arrogància i encara més la mediocritat disfressada d’arrogància. No podia no odiar a un búlgar que va de sobrat per la vida, quan amb els seus 23 anys, no ha fet poca cosa més que venir a Alemania a començar a estudiar dret i a queixar-se de que Alemania és una merda i que odia als alemanys. Què hi fot aquí, doncs? - em pregunto.

En la seva defensa diré…

L’alemany: Si a aquestes alçades en calgués alguna de defensa, diria que és tremendament divertit, generós, carinyós – si ens donem pel cul, què passa…? M’he avançat al típic graciós de la brometa de sempre… - i dels millors amics que tinc aquí. I intel·ligent. Es pot parlar de qualsevol cosa amb ell. És el millor. I punt. Gràcies a ell tinc una mica d’oïda alemana (digue’m que entenc en un rang de 50-85% depenent de la conversa i dels interlocutors). He passat nits de festa amb ell i algunes amigues seves alemanes, entre elles, la senyoreta C, inoblidables… L’altre dia, sense anar més lluny, vam fer una festa de transvestits a casa seva. No, no penso posar fotos. Però us dic que va ser genial. Se’ns dubte, el trobaré a faltar… i molt… però aviat vindrà a veure’m a Barcelona, oi, M?

El búlgar: en la seva defensa diré que un cop el coneixes i li segueixes el rollo és un tio francament atent, simpàtic, amable, generòs… Realment s’ha portat molt bé amb mi, i sé que en alguns moment a Catalunya, el trobaré a faltar. Ara bé, quan s’ajunta amb un Canari homòfob, anticatalanista i estúpid que corre per aquí, i es posa en plan “me dan asco los alemanes, no quiero decir nada, me voy a sentar en esta silla y a beber y a echar miradas de odio”, no puc amb ell. Amb mi però, és un encant, ja us dic...

Saudade da Lua e Estrela

Es pot conèixer algú que encara no has conegut?

Es pot associar una veu a una imatge? Quines regles regeixen el to i els matisos que tindrà la seva veu meva? Perquè ha de ser aquella veu i no una altra? Perquè la pensem així?

Es pot sentir l'excitació, el bategar frenètic, la tremolor i la suor freda de la química de l'amor en una trucada? I en una tarda estressant de feina, quan, inesperadament un simple "holaaa" arriba a la pantalla de l'ordinador que té un programa de missatgeria instantània instal·lat?

Es pot necessitar una altra cervesa per trobar la calma, no perquè el Barça perdi 1-0 a camp del Manchester en una semifinal de Champions, sinó per un després ple de dopamina i adrenalina?

Es pot enyorar algú que encara no has conegut?

Pendent de la resposta, i obert a qualsevol somni, amb el vostre permís, jo vaig fent les maletes, pensant en unes cerveses, en la sorra i el vent càlid de l'Estartit, en versos i cançons... en dies de Lua e Estrela.

Alles Gute zum Geburtstag!

Tal dia farà un any que ens vam conèixer, estimat Bròquil, i tinc la sensació, més que comú, del si-sembla-que-fos-ahir. Tot i això, estant pel Rürur en concret i les Alemanies en general, la veritat és que han passat bastantes coses i he après i he vist i he sentit i he intuït. Per fer-ho més senzill al lector i perquè ho escric jo això, i no una tercera persona com a l'Ana Rosa, a continuació enumeraré algunes de les coses que he après i que crec, val la pena que conegueu, més que res perquè no us la fotin en el dia a dia d’anar per la vida:

1.- Les alemanes són en un 85.6% roses (o tenyides de ros) i no a totes els hi agraden els Bratwursts (si algú vol pensar malament, és lliure de fer-ho, però que tingui clar que la meva ment és neta… i que si he de parlar de sexe ho faré amb totes les lletres).

2.- A menys sol, més volum tetil. Aquesta és una teoria que, si no recordo malament (que podria ser), ja va ser exposada al Bròquil temps enrera. Val la pena saber-ho. Les alemanes no guanyen prou per sostenidors de tal tamanyu. Suyuru.

3.- Si una alemana diu nein, és que no. Realment, a Catalunya i a Espanya, un no té molts matisos. Moltes vegades, si prové d’una noia, un “no” és un “sí”, diuen. I després passa el que passa… Ara bé, a Alemania us ben asseguro que no hi ha grisos: o blanc o negre. I el negre es porta més.

4.- (me n’he adonat que només estic anotant l’aprenentatge en el terreny de les dones… vaig a dissimular) Per aprendre alemany necessites tres coses: un culló, un altre culló, i poca vergonya. De lo primer en tinc, concretament dos, però sóc força vergonyós, tot i que els que em conegueu quan llegiu això poseu el crit al cel. És cert, fins que no sé pronunciar bé alguna cosa, i sé ben bé com dir quelcom, no em llanço a parlar un idioma que no és el meu. I així vaig sempre amb la frase “kann ich meinem kind hier die brust geben” per bandera. És bona: gràcies Lonliplanet.

5.- Els horaris rars molen però fan que et surtin més canes –em diuen Clooney- i que les pupiles se’t quedin eternament dilatades (per allò de no veure el sol, eh? Aquí sí que us prohibeixo pensar malament…).

6.- A Italia es parla italià i l’idioma de la moda i els complements, a India hi ha 18 idiomes (com a mínim), els rusos no són tan freds com diuen i els turcs s’estan apoderant del món en base a crear puestus de Dönner.

7.- Si te la peles molt, no et quedes cec, però tampoc se’t cura la miopia. Ho sé perquè he vist molts bisbes i capellans, a Barcelona i aquí, i cap anava amb bastó i gos pigall.

8.- Si te la peles poc, no et quedes cec, però els somnis amb Scarlett Johanson, ex-novies, ex-empaitades, ex-convictes, i ex-traterrestres seran recurrents. I no és bo per l’artèria femoral i pots gafar lupus i el Dr. House no te’n salvarà perquè és un personatge de ficció.

9.- Déu no existeix, i si existeix, en porta unes quantes per setembre. (A veure, que ja ho sabia d’abans, però que ho he confirmat a Alemania: si existeix com és que no seia a la seva dreta algun dels àngels que he vist al Brauhaus els dilluns… ben ebris que anaven, i sense les ales!).

10.- El món dels blogs val la pena perquè pots conèixer o aprofundir en la ment (i el cos, si es dona la ocasió) de gent collonuda i ovàrica (perquè les noies de puta mare, són ovàriques, no collonudes, no?) com aquests: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13… (haurien de ser links, però ja sabeu quins són).

I res, això, que gràcies a tots per llegir-me, per comentar-me, per insultar-me a l’esquena, per tenir-me ràbia, per tenir-me admiració i apreci, per pensar que sóc un parameci (rimava amb apreci i la he colat, ho sento), per pensar que em mereixo el Nobel, per menysprear-me, per sobrevalorar-me, per niciós, per favor.

I per molts anys!! I s’ha acabat el Bròquil!!

P.D. Us preguntareu què hi fa aquesta rossa amb patints encapçalant aquest post de felicitació... Jo també m'ho pregunto. Ara bé, no em negareu que és una bona postal d'aniversari...

P.D.2: Atenent a la petició de la maria, he afegit per a totes les dones la foto del tio bo, que contraresta a la nena rossa amb patints, i fa d'aquest escrit un post en pro de la igualtat i la paritat... Diuen que el tamaño no importa, no?

De competi i superació personal

La ciència és una puta competició. Sí. Ningú pot negar-ho això. La finalitat de la investigació és publicar: quan més millor, i quan més bona sigui la revista (més impact factor -IF-, tingui) millor. I això és tot. De vegades fa riure la cosa. Sembla, fins i tot, que tan és el què publiquis, què hi diguis a la publicació. Si publiques molt, ets bo. Ara bé, dic jo, anem a veure on publiques també... I què publiques! Perquè de vegades... tela... llegeixes cada cosa... I això sí, i li hauria d'entrar al cap a algun(a) que conec: tan és que el teu tema sigui súper novedós i aporti dades crucials per descobrir, per exemple, la vacuna contra la SIDA, si no ho publiques, no val per a res. I això és així. I punt. Malauradament, avui dia en ciència, si no ets al PubMed, és com si no existissis. A no ser que treballis a casa, per compte propi, construint el transbordador espacial que ens ha de dur a tots a Mart, un cop ens haguem carregat aquest planeta (i calculo que, a aquest pas, serà el dijous o divendres de la setmana vinent...). En aquest cas, et faràs famós de totes maneres, sense publicar i tot.

Que perquè us deixo anar aquest rollo? No sé. L'altre dia a la tarda hi pensava. I pensava també en una afirmació (crec que molt encertada) que va fer un dia el Professor Dr. Hermann Koepsell, l'eminència que dirigeix la meva investigació aquí a Alemania (dic eminència perquè així em dóna un punt d'importància, però no deixo de ser un pringat becari de Doctorat...): "en ciència un no pot ser humil". I això venia arrel de què una gent a qui els hi havia passat unes cèl·lules per a treballar li demanaven si volia aparèixer en un article seu i ajudar-los a millorar el manuscrit. Què havia de dir? Que no?? Que ell no havia contribuït a la feina com per aparèixer-hi?? Vaaaaa, homee, vaaaaa... És com si el Casasses escriu una obra de teatre la vol publicar i et demana que facis un pròleg. Què li diràs: "No senyor, jo no sóc digne de que entreu a casa meva, digueu res més de paraula, serà salva la meva ànima. Amén"? És una opció, la de la Biblia, com sempre la més estúpida.

En realitat, com en tot, el que hauríem de ficar-nos al cap, és que hem de competir amb nosaltres mateixos. Intentar superar-nos. Avançar. I sobretot: errar, errar. I tornar a errar. Fer més, i fer-ho millor. O no. No sé, tu veuràs. Però en un capítol de House, l'altre dia en Greg deia: "Si no hubieramos competido entre nosotros todavía seríamos seres unicelulares". House sempre ho sap tot. Té la veritat absoluta, ja sabeu. I sinó diu que és Lupus. I ja està. Ara, tampoc cal fer-ne una lluita a vida o mort, eh? Jo, quan em diuen allò de "susto o muerte", sempre trio "susto", perquè com a mínim estic segur que hi ha un després. Això sí, jo em supero cada dia: cada dia arribo més tard als puestus.

Aquest dijous em toca presentar davant de tot el laboratori els resultats que he obtingut en la meva estada a Alemania, que no són pocs. I avui, encara amb les idees un pèl inconnexes, m'adreço a vosaltres, fidels Broquil·lians, perquè em desitjeu sort... Anirà bé, d'això n'estic segur, però una mica de sort per a trobar la paraula adequada en el moment oportú, mai està de més, no? És en anglès, eh? No fotem, si fos en alemany, ja m'hagués fugat del país... fiju...

Ah, i per suposat, quan acabi els pocs experiments que em queden, em poso a escriure i a veure si puc afegir un treball a la llista no-massa-extensa-però-és-lo-que-iá d'articles d'un servidor i col·laboradors...

Laaaa-la-la-la... que diria Massiel. I després se senten queixes de la lletra del Chiki Chiki...

Fenya, fenya, fenya... algún gintònic per digerir el sopar, de tant en tant... això sí... i la versió del Rabo de Nube de Silvio interpretada per Charles Lloyd Quartet, això tambéé...!

Gràciiis!

Necesito un día finlandés

Ahora mismo me iría contigo al Sáhara a vender corbatas y paraguas plegables,

o pondría un puesto de helados en la Antártida, si me lo pidieras...

Tu ya sabes de qué hablo. No nos hacen falta explicaciones. Ya no.

Necesito un día finlandés,
necesito un largo día finlandés,
tan largo como 40 días corrientes.

Quiero un largo día finlandés
para seguir hablando contigo;
tus palabras me ayudan mucho.

Te comenté algo del paraíso
y tú me dijiste: ten cuidado con el paraíso
el infierno puede estar allí.

¿Es posible cambiar de vida?
¿Cuántas veces se puede empezar de cero?
Tú eres mi amiga, te quiero.

El cielo de Finlandia siempre es azul
y en verano el sol parece una naranja,
y la luna lo mismo, otra naranja.

Quiero un largo día finlandés
con dos naranjas en el cielo,
quiero seguir hablando contigo.

Bernardo Atxaga
Canciones XI. "Poemas & Híbridos"

Perquè hi ha nits que voldries que no acabessin mai... perquè hi ha persones amb qui estaries parlant dia i nit, sense parar, sense presses, oblidant el menjar i el beure, obviant que el món mentrestant va fent de les seves (rotació-translació-rotació-translació-rotació-translació). Hi ha nits màgiques, hi ha sopars impagables, hi ha moments que queden gravats a la memòria, en algún racó de les meninges i mai més te'n pots desprendre. I suposo que per això tinc aquest mal de cap i aquest mareig avui. Estic ebri d'amor per una amiga. Ebri de la Grappa que ella em dóna. Ebri d'Ameba. Feliç de tenir-la. I no té cura. No té remei. I és tan plàcid...

10 conseqüències de la sequera a Catalunya

Emulant-plagiant a José A.Pérez, de Mi Mesa Cojea
Dedicat a ell per la inspiració…

1.- Com a conseqüència de la sequedat extrema del sòl, les línies divisòries entre Catalunya, el sud de França, Andorra, Aragó i la Comunitat Valenciana, cada cop seran més prominents arribant a trencar-se i alliberant Catalunya de l’opressió física en què està sotmesa. Catalunya passarà a anomenar-se Illa Carod-Montilla però seguirà depenent de Madrid.

2.- Montilla, un cop havent-se assegurat que el seu nom figura a la nova Illa apareguda de l’escissió de Catalunya de la resta de la Península, haurà de dimitir degut a la tremenda pressió i les queixes dels ecologistes encapçalats per Imma Maiol, afectada de cirrosi. Com en Saura i molts militans d’Els Verds, en defensa de l’ecologisme i per pal·liar els efectes de la sequera, hauran deixat de beure aigua passant a prendre només begudes amb un percentatge d’alcohol del 40 al 70. La nova presidenta de Catalunya serà Carme Chacón.

3.- Un cop al govern, la primera mesura que prendrà la presidenta Chacón serà obligar a que totes les dones que hagin de trencar aigues tinguin cura de guardar-les en un pot i reutilitzar-les (a poder ser, diverses vegades). El seu lema? “M’ho ha dit el Jose”.

4.- Degut a que a les dutxes de les platges (incloses les del Segrià, el Pallars Sobirà o la Terra Alta) no hi haurà subministrament d’aigua, als bars i restaurants de primera línia de platja s’hi podrà, per llei, entrar en xancletes, banyador i samarreta de tirants aka “imperio” i/o sense samarreta. Els turistes alemanys i anglesos no notaran cap diferència. Amb la sorra acumulada a les terrasses dels bars, a més, els joves s’aficionaràn a la petanca que passarà a ser l’Esport Nacional, desbancant l’Hoquei patins.

5.- El riu Ter i Llobregat passaran a ser dos immenses pistes de half-pipe i degut a això el skate es posarà tant de moda a l’Illa Carod-Montilla que aquesta serà el destí predilecte dels estadounidencs amants d’aquest esport. Per fi, als E.U.A. se sabrà on és Barcelona, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Castellfollit de la Roca.

6.- La gespa del Camp Nou s’importarà cada setmana d’Holanda per a jugar la lliga el cap de setmana. Això costarà tants diners al Club que haurà de demanar un prèstec a Unicef. El Sr. Unicef estarà liat a l'Àfrica amb uns assuntus i no escoltarà la petició. Llavors el Barça es veurà obligat a vendre Messi, Bojan, Pujol i Xavi a preu de cost. Amb un presupost ridícul, Quico Pi de la Serra serà el nou President i Josep Maria Puyal, el nou flamant entrenador. Amb ell tornarà Urruti a la porteria i Aloisio a la defensa. L'equip quedarà vint-i-una vegades segon a la Lliga i serà eliminat de la Champions exactament vint-i-una vegades, quinze vegades pel Manchester United i per més de 6 gols en contra. Tot plegat ho narrarà per Catalunya Ràdio, i amb un estil més que peculiar, Quimi Portet.

7.- Misteriosament, molts aficionats al golf seran trobats morts en camps desèrtics de les afores de Barcelona amb el sand wedge clavat en l’orifici anal. El forense dirà que té hora al podòleg i que no pot encarregar-se del cas. La investigació resoldrà que no está el horno para “hoyos”.

8.- Mai més serà vist un mosquit tigre. A les oficines es parlarà de la seva extinció durant 5 o 10 minuts, després es tornarà al tema de conversa inicial: la 52ª edició d’OT.

9.- Viladrau i Caldes de Malavella passaran a anomenar-se Birradrau i Caldos d’aquella Vella, respectivament. Com el nom indica, la primera empresa dedicarà els seus esforços a produïr una cervesa que, tot i ser molt gustosa i apreciada, mai arribarà a poder fer la competència a les campanyes de màrqueting d’Estrella Damm (en altres paraules, mai sortirà en primer pla a El Cor de la ciutat al Bar del Peris a les 9 del matí, mentre l’altra gent pren cafè i croissant…). La segona, deixarà d’embotellar aigua del manantial de Caldes per a passar a fer pastilles concentrades pel caldo fent la competència directa a Avecrem que, aprofitant l’avinentesa, crearà una nova línia de pastilles amb gustos exquisits (com la pastilla de foie a les fines herbes).

10.- Per subministrar l’aigua de boca a la població de l’Illa, des del govern s’insistirà en el transvassament d’aigua del Roine. Sarkozy posarà com a condició que la Carla Bruni presenti el nou Telenotícies vespre. Tot i el vist-i-plau de Ramón Pellicer (a qui li brillaran els ulls quan coneixerà la notícia…), Chacón i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió s’hi negaran en rotund. Finalment, l’aigua es comprarà a través d'Amazon.com i arribarà dels llacs de Suècia i Noruega per Seur, un dilluns al matí. El dimarts al vespre s'haurà de fer una nova comanda.