Indifférence (o l'amor que s'amaga)

Sona Indifférence interpretada per Richard Galliano i el seu Quartet... O és la cadena del vàter del pis de dalt??

Sento que quelcom dins meu, alleugerida i suaument, em recorre l'estómac, i que em cremen els ulls quan parlo amb ella i em cita el seu amiguet... i em pregunto per trenta-quatrena vegada: era (llavors) l'amor que trucava o simplement era correu comercial? Què se n'ha fet de tanta poesia? On he anat a parar? On ha anat a parar? On hem anat, si és que alguna vegada hem estat en algun lloc? No recordo res. Res. Com en un dia d'aquells de ressaca espantosa quan he de trucar a l'Andreu i preguntar-li què va passar la nit anterior. No recordo perquè no vull recordar. Perquè dol. Perquè fa quatre dies encara escribia, i potser aquesta nit, quan arribi a casa -si és que hi arribo-, ebri de fum, de nadales lamentablement entonades, ebri de mi i de ginebra aigualida, torni a fer-ho. Si torno a caure-hi, si torno a caure quan la vegi, vull que l'aterratge no sigui forçós com fins ara. Vull que el terra, ben dur, m'esmicoli a trossets ben petitons i després el Miquel, ploròs i feliç de ser-hi, em pugui barrejar amb la menestra de verdures i menjar-se'm. No, ja no cauré mai més. M'he fet gran. He crescut. Escriuré més si cal, però no cauré, perquè no pujaré més al cim. Ja prou que hi vaig ser.

I a banda d'això, parlo amb la meva mare per telèfon per segona vegada avui (només?) i em diu que no m'oblidi de la càmera de fer fotos, que la taula per 25 fa goig i s'ha de "retratar" (del llatí retratae), que la liarem grossa..., que dugui la guitarra que ja té les ampolles d'anís per rascar i que, sabent que era necessari, s'ha afanyat a beure's aquesta tarda. L'estimo, i aquí sí que no hi ha volta de full.

A més, a l'amic inservible d'ahir amb els de la UAB em va tocar una "Guía de finançament per la Recerca". És l'atzar que és un fill-de-puta o algú que és un fill-de-puta? No passa res, l'any que ve ja el tinc lligat. Després déunostrusinyor dirà. El que és cert és que la tesi avui ha avançat ben poc perquè: o ella no ha volgut moure's o jo no he sabut convèncer-la. Ara bé, camina, que ja és molt.

Vint-i-set menys vint és més que cinc o no. Ambdues coses.

El Nadal és a tocar. Sant Esteve a un cop de tita. I 2009 que ve en barca. I l'amor és pa amb formatge, diu Casasses. Però no penso estar content perquè sí, perquè ara, quan escric això escolto música càustica, nostàlgica, trista (si voleu). I així anem. Flambée Montalbanaise del Luz Negra de Galliano.

I seguint amb l'amalgama de temes entrellaçats que hi ha aquí, diré que un blog anomenat "Shit, I'm Catholic" m'ha sorprès amb un post on es destaca l'homeopatia com a única ciència mèdica certa i que cura d'una forma veritable i grandiosa. I està clar. L'aigua té propietats estupendes. Però jo dic que la medicina Ayurvèdica, que no tinc ni idea de què va, bé, una mica sí, però en la que ara i avui no em ve de gust aprofundir, és magnífica també. No barrejaràs pa amb formatge diu, i així, et quedaràs sense amor. Mira que era fàcil, l'antídot.

I ahir ens instruïa en el món dels astres l'amic Xipi Osteopathy El Gran. Que sapigueu que un signe d'aigua com jo sóc (Cranc), s'enten molt bé i ha de conviure/compartir-tot-allò-que-pugui amb un signe de Terra, i en concret, els crancs som molt afins amb les capricorn, en l'amor heterosexual, entengui's (les capricorn que llegiu això podeu deixar el vostre e-mail/telèfon als comentaris, us trucaré, us ho asseguro).

I com que avui vull que ho llegeixi (tot i que no sé si és el dia), i alguna cosa de les que he escrit ja arriben massa tard, i sembla ser que massa encriptades, aquí li deixo el meu humil regal de Nadal a qui va fer-me creure en l'amor quan feia massa temps que me'n reia. I sé que es-cric/tic a les Antípodes. Que fa fred. Que és hivern a casa nostra. Però també sé que m'agrada que hi sigui, sigui com sigui, amb gel i neu si cal, i jo al seu voltant, com un electró. I per això, en el fons, en una cavitat molt profunda d'algún lloc molt imperturbable dins meu hi ha algú que somriu. De fet, m'agrada que ell la cuidi. Jo sóc ell, d'alguna manera. És per tu (que ja hauries de saber veure-ho en uns ulls i que, en el fons, sé que ho saps):

Feixuc i malferit, innat

De nou, feixuc i malferit,
Per un maleït amor entremaliat.
He dit amor? A dir veritat,
no sé jutjar si és pluja o és delit.

De nou m’adono que sóc tu,
I en una adolescència de blancor
La tremolor d’aquest indret innat
Fa nèixer en mí, encara,
Una major curiositat.

De nou, feixuc i maltractat
Somio en fer de mi,
Un tu magnificat.

Del 26.09.08

Així, sempre

T’estimaré sempre així
Anhelan-te, bella i immòbil
Com la branca del taronger.
I quan floreixis
Ja seré cec per olorar-te
Quan floreixis ja seré cel
Per abraçar-te des del damunt.

T’anhelaré sempre així
Estiman-te pura i dòcil,
Com la fulla quan cau i,
Abans de prendre mal a terra,
Jau uns segons resuspesa a l’aire,
Buscant l’alè a qui encomanar-se.

Del 7.12.08

Potser no era el moment, potser no era el dia. Però sigui com sigui, fos com fos, és bonic el que hi ha. I plàcid. I una mica pretèrit, vull pensar. Així que...

Bon Nadal a Tots i Totes... sobretot a ella i a les Capricorn!

My Foolish Heart

There's a line between love and fascination
That's hard to see on an evening such as this
For they both give the very same sensation
When your lost in the magic of a kiss

My Foolish Heart...

...interpretat per Kurt Elling a "Live At Chicago"

Adoro todo aquello que no tuve

Estimo massa a massa gent, a masses dones, a masses noies. Em casaria amb dues o tres, ara mateix. L'alcohol, dirieu. I certament..., no és cert. Tot això és una merda d'aparença que queda molt bé pel dia a dia, per fer-te un puto perfil al facebook i el que vulgueu... però no, a l'hora de la veritat, i qui em coneix ho sap: no és cert. És mentida.

Hi ha una veu, una mirada, un gest, tan sols un... Un gest que va fer que pensés que alguna cosa més enllà, un gest que, banal, no va deixar de fer-me mal, punxant-me, clavant-se'm al bell mig del pulmó dret, perquè el dolor sempre ha sigut de dretes i no hi hagut res a fer, putamerda. I segueix sense fer-se'm res. Però avui ho he vist clar (que vol dir no veure res): em casaré amb ella. De debó que sí. Que no és broma. Que és intel·ligent. Que què? Que ens entenem. Que ens compartim. Que ens busquem. Que no ens busquem. Que ens ansiegem. Que l'estimo/no l'estimo.

I en Caetano diu "ya nada me conforma si no estás tu también...". I sembla de broma, un bolero antic, però us dic jo, que és més cert que tot el que Sabina, El Canto del Loco i Chiwuaka hagin pogut escriure mai. Primer, perquè sí. Segon, perquè, tot i no haver-ho escrit ell, és bUrUtal.

I cantat/o.

Sí, Sabina rima, però no me'l crec. El Canto del Loco fa gràcia però no tanta i Chiwuaka té pèl, però no tant.

Adoro Caetano Veloso, adoro Kurt Elling i el seu My Foolish Heart, adoro Freddie Hubbard, adoro todo aquello que no tuve...

Se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío

"No piense mal de mí, señorita. Mi interés por usted es puramente sexual"
Groucho Marx

És tart, que diria la mama. És tart, és hora d'anar a dormir. Però no en tinc ganes. No. I mira que em criden per anar al Bohemia, que els sms arriben en el moment d'anar a dormir i penso, "ves-hi" i penso després "no, dorm". I res. En comptes de fer una cosa o l'altra, faig una tercera: escric.

Hi ha coses que no s'entenen. L'Amor, la primera. És impossible (d'entendre). El sexe sense amor, la segona. Que què? El sexe amb amor, la tercera. Ja... No entenc res. Ni la linealització de Dixon ni la de Eadie-Hofstee. Si les dades no quadren, no hi ha res a linealitzar. Res. Però d'això es tracta es veu. No hi ha res a entendre. Ni a linealitzar, si no hi ha dades. Res. I és que amb prou feines aconseguim llevar-nos, avui. Que ja és prou.

I com deia aquell "se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío".

No sé si ser sincer és ser sensat, però sé que si no hi he de ser, no hi vull ser comptat. I això podria ser el vers que no vaig escriure un dia. I per això l'escric avui. Perquè no hi ha res més sincer que el que escrius sense voler/saber escriure. No sé què anava a escriure. I escric això.
Sí, tenia algunes idees: surfistes a càmara lenta, l'all ho és tot pels anglesos, dioptria, a diario, está muy bien eso del cariño, a love supreme, kind of blue. Però d'això no cal escriure'n. Això es viu. S'escolta. Se sent. Volum recomanat: 12 (en un cotxu model Fiat Punto).

Incerta glòria la que vivim. I visquéssim millor si no fos pel patiment innecessari d'anhelar allò que sabrem que mai vindrà. Perquè hi ha coses que per més que les esperis, no vindran. Però també sé, perquè m'ho han dit, que és qüestió de romandre allà, esperant, fins que vingui alguna cosa a fer-nos oblidar aquella que esperem, fins que, sense haver oblidat el que esperàvem, ens n'adonem que esperem una altra cosa i que allò que tenim entre mans no ens interessa, que no ens complau. Sempre, des de temps immemorials, l'espera ha resultat més plaent i intensa que el tenir, que és un verb feixugament possessiu. Massa. Pesa. Massa. Pesa. Massa. Peça.

No vull tenir. Vull esperar... i t'espero. Vull anhelar. I t'anhelo. No sé perquè, ni per qui, ni per com. Només sé que espero que esperis el que haguem d'esperar. Perquè sense aquest anhel, jo no podria suportar ser. Quan arribis, truca a la porta, busca'm, però espabila't i fes-me sentir perseguit. Fes-me patir. I tremolar d'anhel. De tu. De jo. Ara..., mai, mai t'obriré la porta, que ho sàpigues, però t'espiaré, et miraré per l'ull de bou que hi tinc, i sabré que hi ets, que has arribat. Llavors, ja no t'adoraré, ni t'esperaré més. Llavors ja no t'ansiaré, ja no et desitjaré.

El desig és ser rebutjat, o encara més, és ser ignorat i un dia, així, a ulls clucs, sense saber perquè ni com ni quan, rebre un correu electrònic on hi ha massa complicitat amagada i una llàgrima que vessa, de pet, sobre un teclat aliè, però meu, amb una barra espaiadora que encara fa espais, amb un espai que encara t'espera.

El desig és una pel·lícula que no he vist i que vull veure amb tu.

Ansiejo saber que m'esperes
per allunyar-me de tu,
una mica més,

més enllà,

encara.