dissabte, de maig 31, 2008

Propera estació: la incertesa

"Siempre espera alguien en la puerta de tu sueños,
siempre hay alguien que convierte en oasis tus desiertos"
Yhosvany Palma, Alguien

Arribà amb la certesa de tenir-ho tot, de ser l'amo i senyor, de ser l'únic qui controlava la situació amb el permís, això sí, d'uns ulls i d'un somriure. Era un gurú, un messies, un il·luminat. I estava en un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt penjat.

I certament, gairebé sense adonar-se’n, se li'n va anar de les mans.

Primer, un dolç infernal remolí de pluja el dugué a mullar-se, enmig d'un desert més sec que de costum. Va deixar-se portar per uns camells a través de les àrides sorres del Gobi i un cop a l'oasi, va veure palmeres, aigua cristal·lina i va cantar amb l'arpa cançons de desamor i de passions prohibides. Era negra nit, però la llum d’una lluna molt plena i molt lluna, il·luminava tot allò que hi havia al seu voltant. Sortí del desert força cofoi, i a saltirons, anava pels carrers cantant i les places el saludaven al seu pas. Sabia que possiblement un dia o altre hi podia tornar a l'oasi, ni que fos tan sols a fer un xarrup d’aquella aigua tan fresca. Però potser s’equivocava.

Després, amb les retines feixugues, encegat i mal ferit per un raig de llum, sortí mig cec, ja dic, d’entre les runes d’una antiga fàbrica textil i va anar a parar al bell mig del mateix lloc: el desert, l’oasi, les palmeres. En prendre consciència d’on era però, no veiè desert, sinó selva. No veiè oasi sinó un riu que cabalós i espabilat avançava cap a la mar. No veiè palmeres sinó lianes infinites que s’embolicaven pels seus cabells i entre les cames i l’ofegaven una mica, i li oprimien les mans. I un bosc esponerós, taronja fort, lluent. Llavors pensà que potser la selva era tan sols un holograma, una mera invenció de la seva ment fantasiosa. Però no, resultà ser palpable i humida com un estiu a La Havana. I s'hi respirava un aire tan càlid i plàcid...

No havia pogut negar-se a recòrrer la selva amazònica amb humitat havanera. I no voldria haver-se mort de set al desert de Gobi. Tot i això, o precisament per això, va decidir que a partir d’ara quan viatgés ho faria sempre amb brúixola i amb una destinació fixada a priori. El que no va pensar és que avui ni volia anar enlloc ni tenia a mà cap bruíxola, que sapigués.

De sobte va sentir el so del tren on viatjava: Tin-ton-tin...

Propera estació: la incertesa.

6 comentaris:

ararat ha dit...

Hola noi,

Jo també vull fer textos profunds com els teus. A mi només em surten renecs superficials i hipercarregats d'adverbis.

Una salutació

(Per cert, t'he enviat correu per allò que em sembla que m'havies demanat el meu)

minu ha dit...

Segur que el so que de sobte va sentir al tren on viatjava no va ésser: gin-to-nic...

;)

XeXu ha dit...

No entenc res, no entenc res, la incertesa me l'has generat a mi. Però suposo que no ho havia d'entendre, oi?

Yeral ha dit...

Ararat, aviat t'envio el que et dec. En quan als textos... No comparis, home, no comparis, que tu téns el do de la paraula i jo només el busco.

Minu, bé podria ser que hagués sonat: gin-tò-nic... Bé podria ser...

Xexu, si no ho entenc jo i et dic que la propera estació és la companya incertesa, com vols entendre-ho tu?

Sr. Amanyaga-tòtils ha dit...

Què és la incertesa?

Moltes vegades ens busquem una brúixula per a poder saber cap a on anem, i la veritat és que no tenim ni idea de fer-la servir encara que haguem fixat la destinació. A vegades sabem la destinació, però el tren decideix no portar-nos...

maria ha dit...

no cal que l'agafis la brúixola, ja ho saps...