Indifférence (o l'amor que s'amaga)

Sona Indifférence interpretada per Richard Galliano i el seu Quartet... O és la cadena del vàter del pis de dalt??

Sento que quelcom dins meu, alleugerida i suaument, em recorre l'estómac, i que em cremen els ulls quan parlo amb ella i em cita el seu amiguet... i em pregunto per trenta-quatrena vegada: era (llavors) l'amor que trucava o simplement era correu comercial? Què se n'ha fet de tanta poesia? On he anat a parar? On ha anat a parar? On hem anat, si és que alguna vegada hem estat en algun lloc? No recordo res. Res. Com en un dia d'aquells de ressaca espantosa quan he de trucar a l'Andreu i preguntar-li què va passar la nit anterior. No recordo perquè no vull recordar. Perquè dol. Perquè fa quatre dies encara escribia, i potser aquesta nit, quan arribi a casa -si és que hi arribo-, ebri de fum, de nadales lamentablement entonades, ebri de mi i de ginebra aigualida, torni a fer-ho. Si torno a caure-hi, si torno a caure quan la vegi, vull que l'aterratge no sigui forçós com fins ara. Vull que el terra, ben dur, m'esmicoli a trossets ben petitons i després el Miquel, ploròs i feliç de ser-hi, em pugui barrejar amb la menestra de verdures i menjar-se'm. No, ja no cauré mai més. M'he fet gran. He crescut. Escriuré més si cal, però no cauré, perquè no pujaré més al cim. Ja prou que hi vaig ser.

I a banda d'això, parlo amb la meva mare per telèfon per segona vegada avui (només?) i em diu que no m'oblidi de la càmera de fer fotos, que la taula per 25 fa goig i s'ha de "retratar" (del llatí retratae), que la liarem grossa..., que dugui la guitarra que ja té les ampolles d'anís per rascar i que, sabent que era necessari, s'ha afanyat a beure's aquesta tarda. L'estimo, i aquí sí que no hi ha volta de full.

A més, a l'amic inservible d'ahir amb els de la UAB em va tocar una "Guía de finançament per la Recerca". És l'atzar que és un fill-de-puta o algú que és un fill-de-puta? No passa res, l'any que ve ja el tinc lligat. Després déunostrusinyor dirà. El que és cert és que la tesi avui ha avançat ben poc perquè: o ella no ha volgut moure's o jo no he sabut convèncer-la. Ara bé, camina, que ja és molt.

Vint-i-set menys vint és més que cinc o no. Ambdues coses.

El Nadal és a tocar. Sant Esteve a un cop de tita. I 2009 que ve en barca. I l'amor és pa amb formatge, diu Casasses. Però no penso estar content perquè sí, perquè ara, quan escric això escolto música càustica, nostàlgica, trista (si voleu). I així anem. Flambée Montalbanaise del Luz Negra de Galliano.

I seguint amb l'amalgama de temes entrellaçats que hi ha aquí, diré que un blog anomenat "Shit, I'm Catholic" m'ha sorprès amb un post on es destaca l'homeopatia com a única ciència mèdica certa i que cura d'una forma veritable i grandiosa. I està clar. L'aigua té propietats estupendes. Però jo dic que la medicina Ayurvèdica, que no tinc ni idea de què va, bé, una mica sí, però en la que ara i avui no em ve de gust aprofundir, és magnífica també. No barrejaràs pa amb formatge diu, i així, et quedaràs sense amor. Mira que era fàcil, l'antídot.

I ahir ens instruïa en el món dels astres l'amic Xipi Osteopathy El Gran. Que sapigueu que un signe d'aigua com jo sóc (Cranc), s'enten molt bé i ha de conviure/compartir-tot-allò-que-pugui amb un signe de Terra, i en concret, els crancs som molt afins amb les capricorn, en l'amor heterosexual, entengui's (les capricorn que llegiu això podeu deixar el vostre e-mail/telèfon als comentaris, us trucaré, us ho asseguro).

I com que avui vull que ho llegeixi (tot i que no sé si és el dia), i alguna cosa de les que he escrit ja arriben massa tard, i sembla ser que massa encriptades, aquí li deixo el meu humil regal de Nadal a qui va fer-me creure en l'amor quan feia massa temps que me'n reia. I sé que es-cric/tic a les Antípodes. Que fa fred. Que és hivern a casa nostra. Però també sé que m'agrada que hi sigui, sigui com sigui, amb gel i neu si cal, i jo al seu voltant, com un electró. I per això, en el fons, en una cavitat molt profunda d'algún lloc molt imperturbable dins meu hi ha algú que somriu. De fet, m'agrada que ell la cuidi. Jo sóc ell, d'alguna manera. És per tu (que ja hauries de saber veure-ho en uns ulls i que, en el fons, sé que ho saps):

Feixuc i malferit, innat

De nou, feixuc i malferit,
Per un maleït amor entremaliat.
He dit amor? A dir veritat,
no sé jutjar si és pluja o és delit.

De nou m’adono que sóc tu,
I en una adolescència de blancor
La tremolor d’aquest indret innat
Fa nèixer en mí, encara,
Una major curiositat.

De nou, feixuc i maltractat
Somio en fer de mi,
Un tu magnificat.

Del 26.09.08

Així, sempre

T’estimaré sempre així
Anhelan-te, bella i immòbil
Com la branca del taronger.
I quan floreixis
Ja seré cec per olorar-te
Quan floreixis ja seré cel
Per abraçar-te des del damunt.

T’anhelaré sempre així
Estiman-te pura i dòcil,
Com la fulla quan cau i,
Abans de prendre mal a terra,
Jau uns segons resuspesa a l’aire,
Buscant l’alè a qui encomanar-se.

Del 7.12.08

Potser no era el moment, potser no era el dia. Però sigui com sigui, fos com fos, és bonic el que hi ha. I plàcid. I una mica pretèrit, vull pensar. Així que...

Bon Nadal a Tots i Totes... sobretot a ella i a les Capricorn!

My Foolish Heart

There's a line between love and fascination
That's hard to see on an evening such as this
For they both give the very same sensation
When your lost in the magic of a kiss

My Foolish Heart...

...interpretat per Kurt Elling a "Live At Chicago"

Adoro todo aquello que no tuve

Estimo massa a massa gent, a masses dones, a masses noies. Em casaria amb dues o tres, ara mateix. L'alcohol, dirieu. I certament..., no és cert. Tot això és una merda d'aparença que queda molt bé pel dia a dia, per fer-te un puto perfil al facebook i el que vulgueu... però no, a l'hora de la veritat, i qui em coneix ho sap: no és cert. És mentida.

Hi ha una veu, una mirada, un gest, tan sols un... Un gest que va fer que pensés que alguna cosa més enllà, un gest que, banal, no va deixar de fer-me mal, punxant-me, clavant-se'm al bell mig del pulmó dret, perquè el dolor sempre ha sigut de dretes i no hi hagut res a fer, putamerda. I segueix sense fer-se'm res. Però avui ho he vist clar (que vol dir no veure res): em casaré amb ella. De debó que sí. Que no és broma. Que és intel·ligent. Que què? Que ens entenem. Que ens compartim. Que ens busquem. Que no ens busquem. Que ens ansiegem. Que l'estimo/no l'estimo.

I en Caetano diu "ya nada me conforma si no estás tu también...". I sembla de broma, un bolero antic, però us dic jo, que és més cert que tot el que Sabina, El Canto del Loco i Chiwuaka hagin pogut escriure mai. Primer, perquè sí. Segon, perquè, tot i no haver-ho escrit ell, és bUrUtal.

I cantat/o.

Sí, Sabina rima, però no me'l crec. El Canto del Loco fa gràcia però no tanta i Chiwuaka té pèl, però no tant.

Adoro Caetano Veloso, adoro Kurt Elling i el seu My Foolish Heart, adoro Freddie Hubbard, adoro todo aquello que no tuve...

Se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío

"No piense mal de mí, señorita. Mi interés por usted es puramente sexual"
Groucho Marx

És tart, que diria la mama. És tart, és hora d'anar a dormir. Però no en tinc ganes. No. I mira que em criden per anar al Bohemia, que els sms arriben en el moment d'anar a dormir i penso, "ves-hi" i penso després "no, dorm". I res. En comptes de fer una cosa o l'altra, faig una tercera: escric.

Hi ha coses que no s'entenen. L'Amor, la primera. És impossible (d'entendre). El sexe sense amor, la segona. Que què? El sexe amb amor, la tercera. Ja... No entenc res. Ni la linealització de Dixon ni la de Eadie-Hofstee. Si les dades no quadren, no hi ha res a linealitzar. Res. Però d'això es tracta es veu. No hi ha res a entendre. Ni a linealitzar, si no hi ha dades. Res. I és que amb prou feines aconseguim llevar-nos, avui. Que ja és prou.

I com deia aquell "se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío".

No sé si ser sincer és ser sensat, però sé que si no hi he de ser, no hi vull ser comptat. I això podria ser el vers que no vaig escriure un dia. I per això l'escric avui. Perquè no hi ha res més sincer que el que escrius sense voler/saber escriure. No sé què anava a escriure. I escric això.
Sí, tenia algunes idees: surfistes a càmara lenta, l'all ho és tot pels anglesos, dioptria, a diario, está muy bien eso del cariño, a love supreme, kind of blue. Però d'això no cal escriure'n. Això es viu. S'escolta. Se sent. Volum recomanat: 12 (en un cotxu model Fiat Punto).

Incerta glòria la que vivim. I visquéssim millor si no fos pel patiment innecessari d'anhelar allò que sabrem que mai vindrà. Perquè hi ha coses que per més que les esperis, no vindran. Però també sé, perquè m'ho han dit, que és qüestió de romandre allà, esperant, fins que vingui alguna cosa a fer-nos oblidar aquella que esperem, fins que, sense haver oblidat el que esperàvem, ens n'adonem que esperem una altra cosa i que allò que tenim entre mans no ens interessa, que no ens complau. Sempre, des de temps immemorials, l'espera ha resultat més plaent i intensa que el tenir, que és un verb feixugament possessiu. Massa. Pesa. Massa. Pesa. Massa. Peça.

No vull tenir. Vull esperar... i t'espero. Vull anhelar. I t'anhelo. No sé perquè, ni per qui, ni per com. Només sé que espero que esperis el que haguem d'esperar. Perquè sense aquest anhel, jo no podria suportar ser. Quan arribis, truca a la porta, busca'm, però espabila't i fes-me sentir perseguit. Fes-me patir. I tremolar d'anhel. De tu. De jo. Ara..., mai, mai t'obriré la porta, que ho sàpigues, però t'espiaré, et miraré per l'ull de bou que hi tinc, i sabré que hi ets, que has arribat. Llavors, ja no t'adoraré, ni t'esperaré més. Llavors ja no t'ansiaré, ja no et desitjaré.

El desig és ser rebutjat, o encara més, és ser ignorat i un dia, així, a ulls clucs, sense saber perquè ni com ni quan, rebre un correu electrònic on hi ha massa complicitat amagada i una llàgrima que vessa, de pet, sobre un teclat aliè, però meu, amb una barra espaiadora que encara fa espais, amb un espai que encara t'espera.

El desig és una pel·lícula que no he vist i que vull veure amb tu.

Ansiejo saber que m'esperes
per allunyar-me de tu,
una mica més,

més enllà,

encara.

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (I)

En el meu afany irrefrenable d'iniciar noves seccions al Bròquil que, normalment/sempre queden reduïdes a un sol post, avui, dimecres mieddadedia de Novembre del domilgüit, enceto aquest Fenòmens paranormals que m'han passat avui:

1.- Prenia un expresso al Café Centrale de Würzburg quan, així, sense previ avís, ha entrat el Pau Riba (usujuru, era clavaet!) i ha demanat "ein Cappuccino, bitte" amb un alemany de Càtedra de filologia.

2.- La Daniela, una croata que està de pas al laboratori de'n Dr. Koepsell, i que és una de les dones més boniques que he vist en molt de temps (exagerant), m'ha somrigut.

3.- De deu amb folre i manilles.

4.- La Maria, la companya de pis de Würzburg, no s'ha tirat cap flor en una conversa de 30 minuts (He dit conversa? Monòleg, monòleg...).

5.- No he creat cap grup estúpid/absurd/inútil al Carallibre (àlies Feisbuc) des de fa més d'una setmana. Encara estic a temps, però, que la nit és molt llarga.

6.- No m'he enamorat de més de 5 rosses i 13 morenes amb els ulls clars, tornant al laboratori per Koellikerstrasse.

7.- Només he escoltat 13.2 vegades "Segundo Premio" de Los Planetas, 15.5 vegades "Un día en el parque" de Love Of Lesbian, 12.3 vegades "Quemando tus recuerdos" d'Extremoduro, 55 vegades "Sonhos" de Caetano i 25.43 vegades "Lo que me dice tu boca" de Javier Ruibal. Qui em coneix sap que d'impacient, no escolto cap cançó sencera, tot i que l'escolti més de 10 vegades al dia. Mai sencera. Mai.

8.- He pogut descarregar-me il·legalment (què faaaaaaaaaaas, dilinqueent!!) després de molts intents frustrats (degut a que la discogràfica o el-gilipolles-que-sigui bloqueja tots els links possibles...), el darrer disc del grup Nena Daconte (la cantant del qual és Mai Meneses, primera concursant eliminada de la 234ª edició de la Operación Truño). Ho confesso. Sí. No diuen que s'ha d'escoltar tot? Doncs per això... és pura curiositat i de gratis... (Helena, ja te'l passaré... jeje...).

Actualització (20.11.08, 13:46h): es confirma, el disc de Nena Daconte és una merda important.

9.- He esmorzat amb calma veient al Cuní (a Alemania, eh?) i no m'he posat nerviós... fins que ha aparegut l'Empar Moliner i m'ha fet creure altre cop en la Cadira Elèctrica, la Injecció Letal, el Napalm, la Bomba de Plutoni, Guantànamo, les Tortures Xineses més brutals, en un milió de piranyes assessines en una banyera, en 100.000 escorpins dins les seves sabates, en... i s'ha acabat la calma.

10.- Totes les anteriors són correctes.

11.- Explica el Cicle de Krebs i perquè l'àcid cítric és tan àcid i tan cítric.

Siau, pardalets.

L'amor està en crisi: toca allò de "sexe per setze"

"Las batallas contra las mujeres son las únicas que se ganan huyendo"
Napoleón

Que l'amor és cec, ja ho sabem. Ho explica Boris Vian a "El lobo hombre". Però que a més de cec, sigui tan cabrón com per fer això que ha fet, no m'ho pensava pas. I que estigui tan despistat darrerament... Dunidó.

Tres dels meus millors amics, tres, estan "fotuts" per amor. I per causes ben diferents. Però xungues, totes tres. I en cap cas Cupido ha fet bé la seva feina, o, si la va fer bé en algún moment, se li ha oblidat, o l'ha deixat còrrer. És heavy. En tots tres casos tot anava tan bé... Era una il·lusió?? Una simple aparença?? No us ho puc dir, no hi era jo. Ni hi sóc, ara. En cap cas he sabut ni les causes reals de res, si és que n'hi hagut, ni el perquè de tot plegat. Què tenen en comú?? Que són una putada, per ells, per mi, per tot plegat, perquè ha deixat "inservibles" a la meva cosina-germana, a una de les millors amigues i persones que conec, i a un Amic inseparable dels de Veritat.

Sembla ser que un dels tres casos va a millor, segons informaven avui fons policials, però sé que un dels tres és una putada de les grosses, mentre que l'altre, tot i ser igual de dur, és una situació buscada per la víctima, una auto-flagel·lació, un masoquisme necessari i urgent. Millor acabar bé i a temps, que matar una relació a crits i disputes.

I avui m'ha passat una a mi. Una de bona. Perquè sóc un il·lús i un somiatruites. Perquè, tot i saber-ho del cert, he caigut altra vegada en la seva red, la dels seus malucs, i els seus llavis lascius. Perquè només pel simple fet de que fes gestos carinyosos i em digues una frase maleïda (i emmetzinada), ja em vaig imaginar el Paraís. I el Paraís més gran que hi havia hagut fins ara entre nosaltres era una mirada transparent que em deia allò tan punyent de "t'estimo molt, però com a amic". Tot i que, certament, avui, no sé què pensar. És allò de "vull però no puc" o "puc però no vull". I tot es queda en una innacció maravellosament absurda.

Em repeteixo més que l'all (que ho és tot pels anglesos) però "los amores cobardes no llegan a historias, se quedan allí". I punt. I és que si no em deixen ni jugar... ja passo d'anar al camp. Passo de la banqueta. Vull perdre però jugant. No veient-ho tot des d'un banc de fusta "a ran de gespa" (com porten les faldilles algunes... si es que el problema es de las madres...).

I tornant al tema que ens ocupa, i al principi, les conclusions simplistes (que sempre són les millors) serien: que tot està fatal, que l'amor està mal muntat, que val més el sexe pel sexe, o sexe per setze i que sí, que ja està bé de tan "romanssu", que s'ha acabat, que prou de poesia i cançó trobadoresca, que visqui el porno, que Sinospagan Boys i que preu per preu, sabates grosses.

Tothom pateix per amor, perquè l'amor a més de cec, inexplicablement absurd i foll, està en crisi, com Wall Street i el sector immobiliari.

L'Amor fa temps que se n'ha anat de vacances a les Seichelles, i no té bitllet de tornada. Ara, si cal, s'haurà d'anar a buscar-lo.

De moment, vaig a trucar al Sexe. Algú té el telèfon? (Es diu Elena Anaya... busqueu per la E o per la A, d'Anaya...)

T'estim, però me'n fot

[I]

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar l'humiliació del vòmit
d'esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de pantaix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit que sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T'estim, però me'n fot. Visc a l'espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificat que em deixi dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

De Poemes a Nai

Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-Palma, 1996)

P.D. Gràcies Tomàtec! T'estim.

Una veu menuda i sensual, un calfred plaent

Té un nom ben comú. I ben poc català tot i ser de Palafrugell. Es diu Sílvia Pérez Cruz. I és una joia.

El primer cop que la vaig escoltar va ser gràcies a la meva estimada iCatfm, però no de la mà de l'admirat Mingus B. Formentor, sinó en un programa de bon matí... Estava al laboratori treballant i sonava de fons. Vaig pensar: "cullons, quina veu...". I de seguida vaig mirar el nom del grup a la web i el vaig anotar: Immigrasons. Quin nom més curiós! - vaig pensar. I allò que passa. No m'en vaig enrecordar. Fins al dia que vaig tornar a escoltar-la. I em va quedar gravada a la ment... i vaig dir-me: busca-ho. La revolució interna (el gir de 180º en el meu univers musical, diria jo!) va arribar un temps més tard quan, amb uns quants mililitres de vi en sang, animat, desinhibit i amb els porus ben oberts perquè la música m'impregnés, el Juan-K me'ls va posar (als Immigrasons, s'entén) a casa seva mentre jèiem a la terrassa amb el Llupe, l'Ona, el Marek i el Tor (que com a gos oient, deuria al·lucinar també perquè va parar de bordar...) i acabàvem d'embriagar-nos amb vi blanc i bona música. Doncs bé, no tinc paraules (perquè possiblement no n'hi hagi): em vaig quedar atònit, perplex. I és que no sonava "Menuda", la impressionant, inigualable, melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosaaa (!!!) versió de la cançó de Serrat, sinó temes del folklore i la tradició argentines com Loca, Espérame en el cielo, Sólo se trata de vivir i d'altres clàssics catalans com Baixant de la font del gat, L'emmigrant o Corrandes d'exili i la interpretació, els arranjaments (gràcies Refree!) i els músics, TOT, era impecable. Un disc rodó. Una veu melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosa (ho havia dit abans?) que em va arribar al més profund de la medul·la i allà s'hi va instal·lar. I potser per això, perquè rau a la medul·la encara, cada cop que la sento m'agafa un calfred tan plaent que fa esfereïr. I des de llavors, que camino amb ella. I allà on vaig en parlo. I els meus amics i familiars, tots els que em són propers, saben que va ser gairebé obsessiu uns dies. I me n'adono que potser avui, encara ho és. Però m'agrada molt el què fa. Té un gust exquisit. I una veu encisadora.

I seguint amb les hipèrboles (que són molt "lo" meu) dir, que a més, m'encanta perquè és una "inquieta". De formació multi-cèntrica (es nota que va fer classes amb la Gran Mayte Martin a més de formar-se en el jazz...), té 230.000 projectes en marxa. I és del que es tracta (tot i que a vegades, centrar-se una mica, també està bé... i això m'ho dic a mi, eh, que estic d'un tarambana que dóna gust darrerament). Canta amb un grup de flamenc anomenat Las Migas (són quatre intpèrprets magnífiques que no sé què fan que no treuen un disc ja!), va ser -o estar essent- protagonista dels projectes d'intercanvi cultural Argentina-Catalunya i Mèxic-Catalunya amb Immigrasons (per cert, i el 2n disc on és?), va gravar les veus del disc Nou Nonet de'n Joan Monné (ho reconec, el tinc pendent i com a amant del jazz, no m'ho perdono...), ha gravat algunes veus en els discs de'n Refree i uns quants milions de projectes en col·laboració amb músics de tot tipus d'estils i de conceptes musicals i que ara seria difícil explicar en detall però que podeu consultar al seu MySpace.

Doncs bé, la Sílvia, amb un dels seus més nous projectes anomenat We sing Bill Evans (i perquè té un gust tan exquisit?? D'on li ve?? Canta a Bill Evaaaaaans!! Paaaaaaaaaau!!!), actua a Sant Cugat aquest dissabte. Sí. Amb en Joan Díaz al piano. Al Casal de Joves de Torreblanca -23:45h. diria (confirmem-ho). I ho va fer al Jamboree divendres passat però no hi vaig poder anar. I no sé què tal va ser. Però em moro de ganes de veure-la. I per això t'escric Bròquil, perquè ho sàpigues i ho diguis a tots els teus éssers estimats.

Perquè val la pena, perquè una veu com la seva, no se sent cada dia. Perquè els que encara estimeu la música de debó, enmig d'aquest batibull de Factors X i Operacions Trunyu, vingueu a gaudir-ne. I ull, que és jazz, i del suau, del que pot resultar (per alguna ànima indesitjable), somnífer (perquè sé que ho direu, però us equivocareu).

Sílvia Pérez em pot cantar un reggaeton que jo ploro. Vosaltres sabreu el que feu.

Onanisme POP

Ja fa més de 10 anys, en concret 12, des d'aquell POP de Los Planetas. Ha plogut molt. I ha nevat i tot. Però l'escolto ara, a unes hores intempestives, i torno a l'adolescència, torno a aquells dies i m'agrada. I em sento viu. I són les dues i mitja de la matinada, però queda molta nit, penso. I reneixo i crec que encara està tot per fer. Que la vida comença avui. Cada dia. Que sí, que hi ha crisi i tota aquesta merda que ens oprimeix, però que també hi ha cervesa fresqueta al Cata amb els amics, i hi ha els macarrons de la Iaia i els seus 86, i un concert a Palafrugell, i l'Esther que em regala un llibre en català i hi ha un jefe-com-deu-mana, i una tieta entranyable. I que m'està bé la crisi. Com m'està bé una mica de febre. I una mica de repòs. Però que no en vull més de repòs. Que demà estaré a tope. I és que el que vinc a dir, és que torno a Bilbao en aquells dies d'Aste Nagusia amb el Miquel i l'Àlex, i torno a les borratxeres inocents de llavors, amb tot allò que caigués a les mans, i torno a Benicàssim en aquell mític estiu amb el Picazo i el Lluís i el Xavi cosí i els seus. I és que retrobar un disc de fa més de 10 anys i reescoltar-lo no és només això. És reviure tantes coses que se'm fa un nus a la gola i no puc deixar d'escriure, sense dir res potser, sense sortir de dubtes, però sabent que hi ha alguna cosa que fa que la màgia d'una cançó com himno generacional #83 no s'oblida MAI. I revisc el Pupupuiu de Benicàssim, com us deia, i l'Aïna a la platja, i l'Elena, i la Mònica i la Sandra i tants amors eterns, i tants amors fugitius que romanen en tantes cançons... I l'Ana, amb qui em retrobo el dia menys pensat i a qui escric al feisbuc perquè és fàcil. I és que allò de Kerouac de que "me pierdo y me desconcierto detràs de una estrella y luego otra..." no era broma. Que era de debó. Que m'apassiono massa per les coses i per les persones. Que m'enamoro cada dia. Que em perdo. Em perdo a mi mateix, a dies. I llavors no hi ha qui em recuperi. I quan penso que ja torno a ser aquí n'apareix una altra d'estrella. I m'intrigo. I m'interesso. I busco. I ho vull saber tot. Perquè tot m'interessa: Robert Wyatt, l'art decó, com fer un tiramisú, què és el HTLV i la leucèmia limfàtica crònica, hasta donde llegarías por hacerme feliz, la conga "La caminadora" de Los Zafiros, qui va primer a la lliga, què és un cnidari, on anirem a parar, un vals d'un cantautor, un 3/4, el perquè de la crisi, l'últim article de Jon Lee Anderson, la CIA i el KGB, la mort per suïcidi de David Foster Wallace, d'on cony surt aquest pedant de'n Joaquim Pijoan (però què bé que escriu el cabró), quantes potes té un centpeus, la filologia alemana, els Transformers i l'Optimus Prime, un bolero de la Mayte, com tocar el clarinet sense fer-se pesat (Woody, va per tu), si demà hi ha un bon concert al Jamboree, si els Faemino y Cansado faran algún dia un espectacle 100% nou, Jimmy Hendrix, el Nobel de Medicina i el de Literatura, l'estructura química de la cafeïna, perquè esperar a demà, perquè no m'estima si podria ser perfecte (però no vull), si és veritat el que diu la gent, el bucle de La ley innata d'Extremoduro, el putu Carallibre (àlies Facebook), la Fernanda Moruno i la Charo Loriente, el perquè de tot plegat que diria Monzó. Vull conèixer. Vull sentir-me viu. Sentir que estic aferrat a les coses amb força. Vull sentir que estic en contacte directe amb el món, amb la gent. No vull aïllar-me. No vull alienar-me. No vull només estar amb mi mateix. Vull estar amb vosaltres. Perquè sóc social. I necessito exterioritzar-ho tot. O gairebé. Perquè sóc empatic i egocèntric. Però generòs. Perquè ho dono. Necessito donar-ho. I rebre'n una ínfima part. Però una part, per molt petita que sigui. Sóc un deliri constant. Un entusiasta. I diuen Los Planetas: puedo hacer que no haya sol, puedo hacer que no lo veas. I és veritat. Amb això vull dir que depen de mi. Després de tu, depen de mi. Del que desprengui. Del que vulgui. Del que reflexi i esperi. No cal res més. Només il·lusió. Optimisme. I aquest gen el tinc: me'l va donar la mama. Igual que el papa em va donar el de la responsabilitat i la impaciència, juntament amb el de l'entusiasme per les coses, l'optimisme i la il·lusió la mescla és realment explosiva. Es diu POP. I ja sabeu, cuando haces POP ya no hay stop... I els slògans no solen equivocar-se. Espero que el de la responsabilitat però no em faci un fanàtic de la feina. No. Necessito viure també. Jo treballo per viure, alhora que gaudeixo del què faig. Però mai vull dir que visc per treballar perquè això seria un error fatal. He tornat. Sóc viu. Tinc febre. Deliro. O no. Però la qüestió és que sé que el que faig ho faig amb il·lusió. Això no m'ho treu ningú. Tòpics? Sí. Però i què? És que he de donar explicacions de res a hores d'ara i al meu Bròquil?? Vaaa... home, vaa... I a qui no li agradi que no ho llegeixi. Que s'hi posi fulles de llaurer. Si. Que he començat a escriure la tesi i gairebé trempo indagant en coses, detalls. Després no he escrit res de bo, però això rai. Ja en tindré de temps. I si no tinc temps millor, que la pressió i el tren que veus venir sempre ajuden a espabilar-se. I en el fons dic això, que d'espabilat n'estic un rato, i que he tornat a l'adolescència, i que m'han vingut molts records, i que m'han agafat unes ganes bojes de sortir corrents (sort que el metge m'ho va prohibir fins que se'm cicatritzi la lesió al bíceps femoral...). Què? Res. No sé. No sé ni què venia a dir. POP. Això sí. Pop, jazz, soul, funk i una truita de patates crueta. I un cianobacteri. I una ampolla de Larios (a falta de pan...), i una Julia sevillana que és la millor, i uns amics seus collonuts, i In the mood for love, i un seguit de coses que fan que la vida valgui la pena. Però és que a més, jo mai n'havia dubtat. Però quan et lleves de bon matí en un hotel (molt luxós i el que vulgueu...) amb el coll completament ressec i un mal de cap insistent (i punyent) per haver-te deixat l'aire acondicionat encès tota la nit l'últim en què penses és en "lo" bonica que és la vida. Penses en Guantànamo, en els coloms morts, en un suïcidi colectiu, en un tsunami, en una dona que li talla la polla al seu marit. En resum i per anar acabant, dir-vos que demà, si em llevo a una hora prudent i la febre m'ho permet, aniré a la feina i trobaré un remei pel SIDA (potser dos...), després trucaré a Wall Street i posaré una mica d'ordre en aquesta crisi econòmica mundial que ens afecta, sortiré a fer un café curt (sense sucre) i escoltaré Laurita de Richard Galliano (si els mocs no m'han taponat els dos conductes auditius) i pensaré en la bellesa i el carinyo que em va transmetre la Laurita a Córdoba (i no penseu malament, he dit carinyo), o llegiré a Stefan Zweig i la seva Pietat Perillosa i reflexionaré sobre la moral. O no. És que, de fet, no sé què faré encara. Però el que faci ho faré amb la il·lusió d'un nen que, per primera vegada, puja a una bicicleta. I que calli tothom, que ara parlo jo. I que ja està bé! I que s'ha acabat el bròquil!

I tot perquè m'he posat un disc del 96: Los Planetas, POP. Però és així.

(P.D. És que feia temps que no em masturbava al Bròquil... i ja tocava).

No sé si ser

No sé si ser sensat és ser sincer
però aquest avui on tot és cert
(sens ser veritat)
és el que prenc
per fer de mi
un jo més tu.

No sé si sabré ser, no sé ni què,
no sé si jo, ni sé si tu,
però sé que faci o no,
de fet, depèn de tu.

21.07.09
Des d'algún racó de Barcelona...

Aquest moment sensible

"He sentit el so fosc d'una cosa que em caudins algun pou.

Quan suri, he de saber conèixer que ve d'aquest moment?"

Gabriel Ferrater

La cita que obre aquest post me la va fer arribar la meva Amiga mitall. Avui rebuscant, rellegint posts la he trobada i m'he dit: "cullons (sí, és que jo em parlo barruerament i amb paraules malsonants, normalment, diga'm maleducat), aquest Ferrater és un fiera, sempre té la paraula justa i lamitall sap donar-la quan cal". I aquí estem. Jo i en Ferrater.

En Ferrater i jo.

Aquests dies estic, com l'economia mundial, en plena crisi. Crisi existencial. Crisi d'emocions. Crisi de resultats al laboratori. Una crisi que intento pal·liar a base de concerts i festes, que m'acaben per no-satisfer-del-tot degut, precisament, a que estic en crisi. Quan s'està en crisi no s'escolta igual. Quan s'està en crisi no se sent igual. I sentir i escoltar, val a dir-ho, no és el mateix (tot i que la iaia Antonia s'emparri en dir "ayer sentí que llamaban a la puerta" i jo vinga a dir-li que com a molt "oíste" iaia, "oíste").

(Incís: redéu, que n'és de guapa l'Antonia, que en són de guapes les meves Iaies. Que no tinc àvies jo, tinc Iaies, des de temps immemorials... ahir l'Antonia en va fer 86!).

Doncs això, al què anàvem... Estic en crisi. Penso... serà la dels 30?? Nooo... encara no, bandarres! La dels 20? M'hauria d'haver passat, no? La dels 40? Mmmm... Falta de fòsfor?? De ferro?? De sexe?? (l'última és probable...). Res. En realitat no és res d'això. És un cúmul de petites crisis, o petites decepcions i derrotes que fan que em falti l'alè a estones però que, no obstant, amb l'autoestima recoberta de níquel que tinc i la gent que m'envolta, no afecta a la bona marxa de meu èsser.

Ara bé? Quina és la causa principal? Doncs quina voleu que sigui... la de sempre... l'única causa que causa (valgui la redundància) maldecaps de debó: l'Amort. Sí. Perquè sí, últimament se'm desperten il·lusions a cada moment, i somnio, i viatjo, i m'enlairo un moment i baixo i torno a volar més amunt encara però n'hi ha una que se'm va despertar molt més intensament que les altres, i ja en fa de temps, una mica, i en el fons del pou on ha caigut la pedra, sé el què vull, ho tinc molt clar, però ella potser no..., és més, no-s'ha-plantejat-mai-el-que-vol, o sí, i després, resulta que apareix un àngel des d'Alemania que reclama unes ales, i encara fa ho més difícil tot plegat.

Ahir li deia a l'Ararat: "estic sensible". Perquè ja ho tenim els càncer això, que de vegades, sense raó aparent (deixant a un cantó la lluna i la nostra parra de llunàtics) estem sensibles. I aquest post, en el fons l'únic que ve a dir és això: estic sensible, no m'ho tingueu en compte.

Què? Que podria haver-ho resumit en aquesta frase i avall?? Sí, però la meva capacitat de síntesi sempre ha estat nul·la o una mica coixa, així que...

Siau. Bondiatinguin!

Anunci: Q'esta nit a les 22h a l'Heliogàbal (c/Ramón y Cajal, 80, Gràcia, BCN), Carolina's Chicken en concert!! Hi toquen uns quants amics al grup i sobretot l'amic Dani Daniel. No us ho perdeu. Jo no m'ho perdré, sensibleru perdut com estic.

Un sabater que és una jungla

Sempre m'ha costat i molt llençar objectes personals, roba, sabates, apunts, els típics pongos (aquells objectes inútils que ens regalen, nom dels quals ve de la pregunta en castellà "y esto dónde cohóne lo pongo?"). Molt. No sé ben bé el perquè... potser és perquè a tot hi aboco un sentiment, un sentit emocional, perquè penso allò de "però si no està tan vell, però si encara hi puc fer un lloc..." o "guarda-ho, mai saps si et farà servei un dia..." o "és que m'ho va regalar en X". Uf.

Avui, tornant de veure la golejada del Barça al meu estimat Sporting (dic estimat perquè al ser de Gijón, com Los Flechazos, un dia els hi vaig agafar carinyo, diga'm absurd), he entrat a casa i la visió del sabater al rebedor, a vessar de sabates, bambes i sabatilles (el 98% de les quals són meves i no del company de pis), m'ha fet esfereïr. Estant envaïnt la casa. És molt heavy. Allà hi ha sabates que em dec haver posat una vegada o cap, com deia l'acudit. I moltes. I molt velles. I molt malmeses per l'òxid. Fetes pols. Algunes mig noves, precisament per això, perquè les he usat poquíssim, o gens. Doncs bé: sóc incapaç de llençar-les. Reflexionem. Si no me les poso pot ser per diverses raons:

1.- Són lletges o massa fomals i les va comprar la mama o el papa (per anar de boda).
2.- Són més incòmodes que dinar amb un vegà.
3.- Són maques i còmodes però són més difícils de combinar (com si hagués de combinar alguna cosa, jo) que una brusa de l'Agatha Ruíz de la Prada.
4.- No són sabates, són un invent xinès que servia com a tortura en temps dels Guerrers de Xian.
5.- Me pué repetil la pregunta?

Així doncs, què he de fer amb elles?? Arribat aquest punt em plantejo varies coses, però m'heu de d'ajudar a decidir què en faig i aviat, abans de què m'envaeixin del tot la casa i hagi de sortir per potes. Possibles accions a dur a terme:

1.- Cuinar un caldo.
2.- Crear una ONG anomenada Xiruques sense fronteres activitat principal de la qual seria recollir les sabates en desús de tothom qui volgués i portar-les a països de l'Àfrica subsahariana.
3.- Cremar-les per Sant Joan.
4.- Descosir-les i fer-me una camisa.
5.- Posar-me'n unes diferents cada dia obligatòriament i que els companys del laboratori es pensin que sóc com els actors i les actrius de Hollywood que tenen un armari de 200 metres quadrats plens de sabates (un parell per cada dia de l'any).

Espero la vostra recomanació. Està clar que podeu aportar les vostres propostes, que de ben segur seran més ingenioses.

Bé, aquest és el post-absurd d'avui. Sí, sé que és una merda, però és que la crisi ha afectat a la meva imaginació i les muses, com deia Serrat, deuen estar encara de vacances.

Sí, vaig estar a NYC i podria fer una crònica del viscut allà, del que vam veure, però em fa mandra, mira. Si em surt un altre dia, ja ho llegireu.

Ah, i per últim anunciar-vos (pels que no ho sabieu) que ahir vam anar de boda els de la família Minuesa. Felicitats al Cèsar i la Juju! (Suggeriment per la propera boda: prou de barra lliure que m'anula com a persona el dia següent i em fa escriure posts lamentables com aquest).

P.D. Per cert, les sabates de la boda d'ahir eren noves (són les que sumen el parell 434 però es clar, les 433 no eren dignes d'una boda com la d'ahir) i espero de tot cor posar-me-les algún dia... són, com diria el Miquel, d'anar arreglao-pero-informal.

NYC

Ei, soc a NY de vacances (i escric amb teclat america des de l'Apple Store de la 5a avinguda, per aixo no tinc accents), i fins el 14 no us podre atendre.

Broquil, se que m'entendras. Despres t'ho explicare tot amb detalls.  

Demanem disculpin les molesties.

Donosti és posh, però el Jazzaldia mola!

Donosti és posh. Ho sabem tots. Que és una ciutat aristocràtica, de burgesos i de molta pasta, ja ho sabem. Però i què? Heu estat mai a la platja de la Zorriola en ple capvespre, amb Asa sonant de fons en un escenari a peu de sorra, i vosaltres estirats a la sorra, encara amb la sal a la pell, i amb una cervesa fresqueta entre les mans acompanyat de dos bons Amics? No? Doncs llavors...

El cap de setmana passada hi vaig ser. Sí. I hi havia el Festival de Jazz de San Sebastià (www.jazzaldia.com), que coincideix que es diu així i se celebra a la ciutat que li dona nom. A més, a diferència que a Vitòria (festival on hi he estat 3 vegades i que adoro!), hi ha un munt de concerts gratuïts. Igual que a Vitòria, a més, l'ambientàs és increíble. Un munt de gent volcada al festival: amants de la música en general -perquè hi ha un munt de concerts de no-jazz-, amants del jazz en particular, curiosos, gent vinguda a menys, amics d'amants de la música, simples passejants, gossos, gats, extrangers de vacances, extrangeres de vacances... Un Festival, amb majúscules.

Per destacar, jo destacaria amb escreix i alevosia el concert del meu estimat/admirat Stefano di Battista, saxofonista italià que, deixant de banda la seva vessant més còmico-pallassa en els speeches que va fer, va demostrar una tècnica i un so d'allò més imponent, una facilitat per posar-se el públic a la butxaca que no va passar desaparcebuda a Donosti. Un concert rodó. Va tocar temes funkineros -bàsicament del seu últim disc a Blue Note "Trouble shootin'", temes més be-bopers -perquè, ho vulguem o no, tots venim del be-bop de Parker, i ell més!!-, alguna baladeta amb el soprano i standards convertots en veritables joies. Em va faltar una mica d'entrega, una mica més de soltura als solos, més "deixar-se anar". Però bé, això són minúcies. Un concertàs, EL concertàs.

Pel que fa a la resta de concerts, res. Asa, pronuncïat "Asha", és una nigeriana que fa reagge-popero sense masses pretencions, que té una veu bonica (a l'africa ni deu haver 450.000 iguals però), que sona bé i que t'amenitza un capvespre a la platja de la Zorriola d'allò més... I pel que fa a l'alemany Till Brönner, dir que és un trompetista-crooner, rollo Chet Baker, salvant les distàncies i amb unes estructures i uns backgrounds molt de "peli porno", com deia el Dani Danié. La veritat és que fa música per fer l'amor. I que consti que té un so de trompeta perfecte. Una sordina magnífica. És de disciplina alemana, això no se li pot negar. Sense més.

I ull que queda la part d'oci i gastronòmica. Què dir? Què dir d'un dels llocs d'Espanya, sinó d'Europa o el món, on millor es menja? A qui no li agradi anar de "pintxos" que aixequi la mà? Doncs, ens en vam fer un fart. I l'últim dia vam trobar un lloc esplèndit: Borda Berri (Fermín Calbetón, 12) a part del que ens van recomanar repetides vegades i el que no vam probar per arribar tard, també, repetides vegades (La cuchara de San Telmo, Plaza Valle Lersundi - con c/31 de Agosto). Quins pintxos! I quines canyes! I quin txacolí! I quins vinassus! (Ho he de deixar aquí perquè se'm fa la boca aigua).

Així doncs, i per qui no el conegui, recomano molt enèrgicament el Festival de Jazz de San Sebastià, tot deixant clar que el de Vitoria és possiblement el millor de l'estat espanyol i potser un dels millors d'Europa. Tot i això, no es pot negar, que la platja, la gratuïtat de molts concerts, i les sales on es fan els concerts (Kursaal, sala de cambra del Kursaal, Club Victòria Eugenia versus l'estadi de Mendizorroza) li suma punts al Jazzaldia donostiarra.

Que no pari la músicaaa!

Anuncio publicitario

Se busca musa. Abstenerse flacas
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.

Cristina Peri Rossi

Què diu que què?

Fa molts dies que estic mandrós, que no escric, que no et dic res, estimat Bròquil. I bé que saps que et penso, i et miro, i em dic: "va, escriu allò que avui pensaves...". Però no. Després no hi ha temps. Perquè és estiu. I l'estiu comporta molta platja, moltes terrasses, molta morenor de pell, i molta menys roba. I unes hormones alterades com els nens 10 minuts abans de sortir al pati... Marededéu.

Dit això, diré més coses (així, tal com em vagin venint al cap):

U) Per començar diré que el Manifiesto per una lengua común (i només he llegit el que sembla ser que diu, que no pas el Manifiesto en sí, tot arribarà) em sembla una presa de pèl digna de quatre manipuladors de merda que no tenen més feina que anar creant partits polítics absurds i fent la punyeta a base de sortir als mitjans de comunicació: lamentable Savater, manipuladora Díez, Pombo mentider. Ala. Queda dit. (Per cert, que en fonamental anuncïa que Telecinco s'uneix al putu Manifiesto dels cullons... Cap problema, seguiré sense veure-la -quan acabi Operación Trunyo, es clar-).

Dos) He viscut en primera persona l'alemana puntualitat i el perfecte funcionament de la Renfa. I pels publicistes aquí deixo el meu eslògan: M'encanta viatjar amb la Renfa, cada dia és una nova aventura.

Tres) Me la suen el Laporta, la seva mare en bikini fent surf, la moció de censura, l'Eurocopa dels pabrots, la Fórmula 1, Güimbeldon i el nou llibre del Ruiz Zafón (entre d'altres).

Quatre) Em posen "palote", em fan trempar, m'exciten (potser en diferents sentits, això sí):

Quatre punt u) L'Stefano Di Battista i el seu nou Trouble Shootin' (i per això viatjaré mil quilòmetres per a veure'l gratuïtament i acompanyat).

Quatre punt dos) La platja de l'Estartit i la paella de La Gola (Oh!! Si Epicur aixequés el cap...! Però aneu-hi jaaa, a què coi espereeeeeu!).

Quatre punt tres) La terrassa del Cata amb els Amics (som gent de bart, nosaltrus, eh, Llupe?)

Quatre punt quatre) Que a l'Ajo li hagin publicat l'article a l'Antiviral Therapy (perquè s'ho mereix, perquè mola, i perquè tot i que no ho demostri, és una mica més feliç avui... i el Pollastret, la Mossa i jo també...).

Quatre punt cinc) L'amistat que he après a tenir amb la Sarah. I no ha sigut fàcil. És encantadora.

Quatre punt sis) El vermut del Tomàtec, la conversa de l'altre nit amb el Tomàtec, les recomanacions del Tomàtec, la vida del dia a dia del Tomàtec, el Tomàtec en sí, el seu suc, la seva amistat amb sense dia ni hora ni data de caducitat.

Quatre punt set) Gana Sandra 5557.

Quatre punt vuit) La sensualitat infinita de la Rihanna, la Ri-hanna, la Ri-han-na, la R-i-h-a-n-n-a. Ho haveu vist? (no cal escoltar-la... pa qué?).

Quatre punt nou) Els acudits de l'Eugenio.

Quatre punt deu) Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas i la seva paranoia paranoide.

Apa, això ja quedaria dit. Així doncs, ens veiem ben aviat, que escriuré un post que em portarà a un èxit absolut i rotund, imparable.

Fins llavors, doncs.

P.D. del punt U) Estimats senyors del Manifiestu del raibols, només dir-los que aquest cap de setmana hem estat amb una amiga alemana a l'Estartit amb tres amics meus catalano-parlants. Resulta que l'alemana no parlava pas el català, però sí el francès i el castellà. Doncs bé, tots, i quan dic tots, vull dir tots, a més d'ensenyar-li paraules en català -perquè en tenia curiositat- hem parlat, sí, sí, (i ens hem entès!) en castellà... Donant-hi voltes, he conclòs que podria ser que a l'escola i a l'Institut, a més de, segurament a la Universitat, en més d'una i de dues ocasions, ens ensenyessin a parlar-lo i escriure'l. Però es clar, això només és una hipòtesi. I com que sóc imbècil, no cal que em facin massa cas. I ja sé què diran: "però és que hi ha un senyor en al nord de Girona en un poble de 230 habitants que no l'enten ni el parla, el castellà, i estem a Espanya i l'idioma comú és l'espanyol...". Queoscalleis, joder.

Professions que són una putada - 1a Entrega

No sé si la calor o la desidia han fet que estigui molts dies sense escriure, com sense llegir ni comentar masses blogs. Bé, avui torno, amb el cap com un timbal, però torno per fer una reflexió absurda i menyspreable, típica del Bròquil, tot i què espero que sigui, com a mínim, divertida...

Missatge a tots aquells individus/es que han acabat la selectivitat i estant a punt de, o bé començar una carrera universitària o bé aprendre una professió de les de profit, de les de guanyar-se la vida amb dignitat (llegeixis manyà, fonatner, mecànic, fuster -una mica en desús avui dia, a resultes del monopoli IKEístic-, peixeter o barman):

- Ull, ull amb la professió que escolliu que algunes "las carga el diablo".

I això ho dic perquè l'altre dia vam estar fent la reflexió amb uns amics, a mitja tarda i entre cerveseta i cerveseta, de què, algunes professions són molt desagraïdes en el sentit de què, MAI deixes de treballar i la gent, els amics, els familiars, els coneguts i tot, no et deixen viure en pau i descansar i no pensar en el què fas. M'explico: hi ha professions que són una putada i de les grosses perquè MAI pots deixar de ser assetjat per a que col·laboris, i normalment, de forma gratuïtam es clar, en empreses de caire domèstic, fora de l'abast de les teves obligacions, però que si no fas, quedes molt malament i pots arribar a ser titllat de mala persona. Les frases "m'ajudes amb això..." o "em podries mirar allò altre" o "tú que saps de què va, perquè no em..." són les que introdueixen una conversa gens agradable per a (entrega 1):

1.- Informàtics: en bona hora se't va acudir fer-te informàtic. En època de Bill Gates, quan ell estava a la facultat de Informàtica de la Universitat de Massachutes, encara, perquè n'hi havia dos d'ordinadors i no eren precisament un PC o un portàtil com els d'ara... Però avui en dia, que tothom té, com a mínim, un ordinador a casa, si no és que en té 3 o 4 contant portàtils i demés bestioles... Com se t'acut??

- Escolta, Pere, tú que ets informàtic, em pots desintal·lar el Windows Vista i instal·lar-me el XP i de pas m'instal·les un antivirus com deu mana...? Clar que no el tinc l'antivirus, en téns algún tu??

O el clàssic:
- És que al Word em surt un missatge d'error raríssim i no em deixa fer res més... T'ho pots mirar?

- Ah, que téns un ordinador nou? No pateixis el meu fill és informàtic, ja li diré que passi i t'instal·li el Router inalàmbric, que t'obri un compte de correu i de pas que se'l miri i et digui quins programes et convenen...

- Hòstia, que em falla l'internet i em diu que és un problema d'IP... Saps què és això de la IP tu, Pere? Jo només ho relaciono amb Imbècil Perdut, que és el que sóc jo amb els ordinadors... jeje... (a sobre et surten amb brometes, saps?)

Quants informàtics hauran maleït fer-se informàtics només per deixar de tenir ocupades les tardes de dissabte fent feinetes pels amics, coneguts, familiars...

Un Pare Nostre i dos Ave Maries per tots ells.

Andreu, Daniel: us acompanyo en el sentiment.

Amén.

Sóc dèbil, essent fort

Sóc dèbil. Això sí que ho tinc. Per molt que vulgui mostrar un cantó emocionalment infranquejable, intocable i insuportablement dur, mai podré ser així. Mai. I qui em coneix una mica, ho sap. Per això un Amic, amb majúscules, em deia: "ull, que prendràs mal...". Perquè ho sap. Sóc dèbil, dèbil com una mosca del vinagre, com un oòcit de Xenopus, com un gra de polen. I parlo d'emocions, d'Stendhal, de mirades, de dolors i olors inoblidables. Sóc dèbil, perquè gairebé sense adonar-me'n m'han fet mal. No una ni dues vegades. M'és de tres i més de quatre, en poc temps. I m'agafen ganes de plorar a estones. I vull però no puc. I puc però no vull. Que és el pitjor. Perquè li hagués dit: "sabes una cosa? eres preciosa, tienes la sonrisa más hermosa que he visto en mi vida". I no hagués mentit pas. Però no. No vaig voler. O no vaig poder. Perquè sóc dèbil, en el fons. Tot i que no ho vulgui reconèixer. I vagi de triumfador per la vida. Fent el pallasso. I sóc un cagat, un de pa-sucat-amb-oli, un titella. Em mouen uns ulls al ritme que volen. I uns malucs em provoquen insomni una setmana. I un somriure em té pendent del correu tot un dia sencer. No ho entenc. Tan bé que anàvem... i de sobte me n'adono que he escrit. I molt més que des de fa 4 mesos. Perquè el desig i l'emoció s'han apoderat de mi. No només les hormones. El desig. L'emoció, dic. Que no ho enteneu? Ho repetiré: el de-sig. L'e-mo-ció. Jo tampoc ho entenc. Però és que no vull pas que s'entengui. No vull que en treieu res. No vull que desxifreu com si això fos un maleït trencaclosques. Només vinc a dir això: sóc dèbil. Enamoradís.

D'un pà amb tomàquet que haurieu de tastar...

No puc estar-m'hi. No puc callar. Perquè sóc un bocamoll. I una mica entusiasta. Us ho he de dir: ho he fet. He comès el delicte de fer blocaire a un molt amic estimat. Bé, no he estat jo sol. No he delinquit jo sol. Ell sol s'ha convençut de que havia de fer-ho. Diguem que ell també ha posat de la seva part... (de fet quan el vaig desemmordassar, vaig curar-li les ferides d'arma blanca de la cara i li vaig deslligar mans i peus i vaig apuntant-lo amb el revòlver, va accedir, que és tot un gest per part seva...).

Parlant seriosament (parlant com, diu?) us he de dir que ho feu: llegiu-lo. Ni vull que us agradi. Ni vull que us desagradi. Ni vull que l'estimeu. Ni que l'odieu. No dic ni que l'enllaceu. Només us dic que el llegiu i si us deixa indiferents tindré el diagnòstic per vosaltres: esteu morts. El tomàtec (aquest és el seu nom) és un paio peculiar com n'hi ha pocs i ben aviat sabreu el perquè. Només us cal visitar el seu N'hi ha que neixen estomacats i fer-hi una ullada! Proveu una mica del seu pà amb tomàquet i veureu que no n'heu provat un d'igual... per molt que en sapigueu la recepta...

I al tanto! Que tot just s'inicia i tant sols hi ha 2 posts per anar fent boca, però ja apunta maneres aquest jove... Ja li ho deien quan erem junts al bart: téns maneres, tu, però et sobren diatribes! Quin un el tomàtec, quin un!

I que consti que aquest post no ve subvencionat per cap empresa de pà amb tomàquet prefabricat, ni per cap bart, ni per l'amic en qüestió... Que em surt del cor, de la il·lusió de tenir-lo per aquí, de llegir-lo, de veure'l en cadascún dels mots que escriu, en cadascún dels versos que ens dóna. Em felicito per haver-lo convençut i li desitjo una feliç estancia en aquest plàcid (i no tan plàcid) món blocaire...

Abraçades broquil·lianes, amic tomàtec, i tan de bo gaudim per molts anys del teu pà amb tomàquet que jo hi poso el pernil de jabugu...

(Per cert, la història/histèria de la sabata extraviada és ben certa, que tot i que no hi fos en plenes facultats, hi era jo!)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds i més Lingüísticament Esplèndits) del Món - Xiste #5

Dedicat al Fonamental que em demanava prou

- Cómo te lo haces tu con tu nóvia?
- Yoo?? A la gandola...
- Y esoo??
- Sí, hombre, la mando flores, la escribo poesía, la llevo al cine y la preparo cenas románicas...
- Eso es alagándola, imbécil, alagándola!

(Aquí la gràcia està portar el laisme a la seva màxima expressió... i dir "cenas románicas" en comptes de "románticas", que és un Festival de l'Humor on els hi hagi...)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds i més Ajarosus) del Món - Xiste #4

- Doctor, doctor, em puc banyar amb diarreia?
- Home, si en te prouta com per omplir la banyera...

(Apunt importantíssim: dir diarreia i prouta, sinó l'acudit queda en no res...)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds) del Món - Xiste #3

Un home truca a un timbre i diu:
- No hi ha neu a Saint Moritz.
I una veu diu per "l'interfonu":
- L'espia viu al cinquè, burru...

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts) del Món - Xiste #2

- Doctor, doctor, auscúlteme...
- Ráspido, ráspido, debajo de la mesa!

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents del Món - Xiste #1

Entra un senyor amb camisa i corbata (és crucial que se sàpiga això per la correcta comprensió de l'acudit) en un bar i diu:
- Han visto las talandas del metro?
I el cambrer: - Qué talandas?
I el sinyor respon: - Bien, gracias.

Xinpón.

Absurdes veritats absurdes i una reivindicació coherent

1.- Les Absurdes Veritats Absurdes

Ahir, tornant de Montcada i Reixach amb la meva apreciada Renfa, em van venir al cap una sèrie de premises que, tot i ser aburdes, per ser conegudes per el 98% de la població mundial, no deixen de ser certes, i vaig dir-me: les hauria de compartir amb tothom al Bròquil, no sigui cas que algú se'm despisti i després vagi pel món ambsense saber-les. Són les següentes:

1.- En posició horitzontal les diferències d'alçada disminueixen, sí, però si ets tan absurd de tenir una estanteria plena de llibres a l'alçada del cap et clavaràs un cop un dia o altre.

2.- Sota els llits, sota tots els llits del món, hi ha un forat negre (i no penseu malament, malalts) que va i ve i que de tant en tant et fa la punyeta empassant-se objectes metàl·lics lluents (com fan una garsa si li deixes aprop d'una finestra oberta un objecte temptador, diuen) però que mai s'endú/empassa aquell pesat/da que, un cop acabada una relació sexual té ganes de parlar de l'hermenèutica i dels problemes de la sonda "Opportunity" en el seu viatge a Mart. (Últim fragment inspirat en "El Lado Oscuro del Corazón", pel·lícula francament recomanable).

3.- La Renfa és impuntual, mandrosa i desastrosa. Els FGC, tot i que més pijus, com a mínim, informen de quan ve un tren i de si arribaràs el mateix dia a la teva destinació.

4.-Hi ha molt fanàtic de la selecció espanyola que és estúpidament il·lús creient que pot guanyar alguna cosa més enllà d'un refredat en un entrenament a l'aire lliure. Que ho assumeixin: Espanya com a país està "desaccelerada" i com a selecció és una putíssima merda.

5.- Scarlett Johanson està boníssima, sí, però és imbècil. No, maca no, no saps cantar ni per adormir a un home brutalment ebri de whisqui. El disc de versións (res d'homenatge, eh? res...) de Tom Waits te'l podries haver estalviat, perquè primer, no aporta res, i segon, et fa perdre 150 punts en el rànking de les meves possibles futures esposes. I com a actriu... pfff...

6.- Tom Waits és Déu. Déu és avar. Espero que els 125 euros que he pagat (i els dos dies trucant a Telentrada amb la conseqüent lesió al dit índex de la mà dreta) me'ls recompensis amb un concert inoblidable. Perquè si més no "I'm gonna take it with me when I go..."

7.- Obama és negre. Obama és un home. Hillary és blanca. Hillary és una dona. Si s'uneixen en la campanya per a la presidència apareix la farsa del cafè amb llet descafeïnat de sobre amb sacarina. Jo vull un cafè sol, curt, intens i sense sucre.

8.- A Barcelona, a l'estiu, hi ha "uns quants" Festivals de Música. Ara, o demanes un prèstec al Banc Central Europeu o veus els reportatges pel 33. Jo, fugint de la dèria www.bcn.es, sóc partidari del Festival de Jazz de Vitoria, i aquest any més, que han guanyat la lliga de bàsquet! Aupa TAU!! (aquesta és la part provocadora del post).

9.- És més fàcil anar de Barcelona a París en transport públic que de Cerdanyola a Sant Cugat. Des de Sabadell l'últim tren cap a Sant Cugat és a les 23:17h. Si, posem per cas, quedes a les 22h a Sabadell i et trobes a les 22:15h. pel retard de rigor, téns 1h i 2 minuts justos per gaudir de l'amistat i d'un somriure. Gràcies FGC, gràcies Renfa, gràcies Generalitat.

10.- A Barcelona la música en directe aviat serà delicte i anirà purlupenal. A partir de les 12h. aviat no podrem ni parlar pel carrer. Jo, de moment, vaig fent els papers per l'exili (ja sigui a Ucraïna, a Les Galàpagos o a alguna illa del Carib), perquè de pas, i en el cas remot de que la selecció espanyola passi de quarts, no hi vull ser.

2.- La reivindicació:

Ei, ei, ei... Primer de tot, val a dir que, per sort, fa molt poc hi ha hagut un canvi de normativa municipal que permet als bars musicals de Barcelona oferir actuacions en viu. Això, es diu, comença a donar fruits. El cas és que fins fa pocs mesos els bars musicals a Barcelona només podien programar música enllaunada. Res de concerts. Ni que fos un senyor/a amb una guitarra cantant a Llach. Res. La música en viu de petit format (la millor, la més propera, la que se sent de debó), estava tocada de mort. A Barcelona, les denúncies dels veïns pels excessos de soroll van provocar el tancament de locals tan històrics com La Paloma o el London Bar. La música apareixia de nou com una font de conflicte. L'Ajuntament es va trobar llavors amb una forta resposta popular i mediàtica: la seva imatge no sortia ben parada. Gràcies a un canvi de rumb de l'Ajuntament, amb el seu moment àlgid en el plenari que va aprovar fa uns mesos la normativa municipal per permetre que els bars musicals poguessin programar música en directe. Encara però regna la prudència, en aquest sector.

Jo dic, muntem un bar musical, volem música en directe jaaa!!! Cada dia!!! Cada hora!!! A cada moment i a cada plaçaaa!!! I es clar que sí! Sembla ser que en poc temps des de l'aprovació de la nova normativa més de 10 bars musicals barcelonins que només podien oferir música enllaunada estan preparant ja una programació estable de concerts i d'actuacions en viu de petit format! Això, només això, és una raó per brindar durant tota la nit. I així ho farem.

I aquí enumero i celebro alguns dels vigents clubs/bars musicals on actualment es fa música en directe (sigui quin sigui l'estil) regularment:

Visca el Bubblic, el JazzSí, l'Inercia, el Harlem Jazz Club, el Jamboree, el club Mas i Mas (organitzen concerts de jazz i música clàssica de 30 minuts i fan tres passes al dia... això sí que és una proposta!), la Cova del Drac-Jazzroom, l'Heliogàbal, el Pepsi Club, el Best Seller, el Leounge, El Dorado, La Torreta, Línea 625, el Jala Jala, La Vaqueria, el Minusa Club, el Quilombo, el Pastís, el Club Mix, La Nau, Bar Mediterráneo, El Cangrejo, el Lunatic Pub, el Blue Monday i el Bublic, a més dels malauradament desapareguts London Bar (que obriran de nou aviat!) i La Paloma. Visca la música en directe, cullons!!

(ei, i que consti que no he estat ni de bon tros en tots aquests llocs -però hi hem d'anar!!-, que això ho extrec en part del reportatge d'Israel Punzano "Música viva" del Quadern del diari El País del 22 de maig de 2008).

Salut i molta música en directe!!

Anuncis musico-festiu:

Aquesta nit a les 21:30h a l'Estruch de Sabadel Manos de topo i, atencióóó: Love of Lesbian!

P.D. Si Tom Waits és Déu, Caetano Veloso és la verge Maria (sobretot quan fa falset). La verge Maria també és força avara. Val molts diners anar-lo a veure al Festival Jardins de Cap Roig el dia 30 de Juliol. El dia 13 de Juliol és el meu aniversari. Queda dit.

Propera estació: la incertesa

"Siempre espera alguien en la puerta de tu sueños,
siempre hay alguien que convierte en oasis tus desiertos"
Yhosvany Palma, Alguien

Arribà amb la certesa de tenir-ho tot, de ser l'amo i senyor, de ser l'únic qui controlava la situació amb el permís, això sí, d'uns ulls i d'un somriure. Era un gurú, un messies, un il·luminat. I estava en un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt penjat.

I certament, gairebé sense adonar-se’n, se li'n va anar de les mans.

Primer, un dolç infernal remolí de pluja el dugué a mullar-se, enmig d'un desert més sec que de costum. Va deixar-se portar per uns camells a través de les àrides sorres del Gobi i un cop a l'oasi, va veure palmeres, aigua cristal·lina i va cantar amb l'arpa cançons de desamor i de passions prohibides. Era negra nit, però la llum d’una lluna molt plena i molt lluna, il·luminava tot allò que hi havia al seu voltant. Sortí del desert força cofoi, i a saltirons, anava pels carrers cantant i les places el saludaven al seu pas. Sabia que possiblement un dia o altre hi podia tornar a l'oasi, ni que fos tan sols a fer un xarrup d’aquella aigua tan fresca. Però potser s’equivocava.

Després, amb les retines feixugues, encegat i mal ferit per un raig de llum, sortí mig cec, ja dic, d’entre les runes d’una antiga fàbrica textil i va anar a parar al bell mig del mateix lloc: el desert, l’oasi, les palmeres. En prendre consciència d’on era però, no veiè desert, sinó selva. No veiè oasi sinó un riu que cabalós i espabilat avançava cap a la mar. No veiè palmeres sinó lianes infinites que s’embolicaven pels seus cabells i entre les cames i l’ofegaven una mica, i li oprimien les mans. I un bosc esponerós, taronja fort, lluent. Llavors pensà que potser la selva era tan sols un holograma, una mera invenció de la seva ment fantasiosa. Però no, resultà ser palpable i humida com un estiu a La Havana. I s'hi respirava un aire tan càlid i plàcid...

No havia pogut negar-se a recòrrer la selva amazònica amb humitat havanera. I no voldria haver-se mort de set al desert de Gobi. Tot i això, o precisament per això, va decidir que a partir d’ara quan viatgés ho faria sempre amb brúixola i amb una destinació fixada a priori. El que no va pensar és que avui ni volia anar enlloc ni tenia a mà cap bruíxola, que sapigués.

De sobte va sentir el so del tren on viatjava: Tin-ton-tin...

Propera estació: la incertesa.

Per l'Amic més Gran del Món

Tinc un munt de posts pendents (o no...), entre d'altres els anuncis de dos concertassus que s'aproximen (i que m'estan fent pensar en obrir un blog agenda de concerts i events culturals, més que res per fer la competència directa al Diari de culturetes i així fer una mica la punyeta, de pas).

Però avui no. Avui no penso publicar res referent a concerts, ni a vivències bloggaires, ni a nits màgiques, ni a Baobabs, ni a crepuscles, ni a Xenopus. No. No puc. Ni vull.

Avui només tinc al cap que al Miquel, el meu. L'Amic amb majúscules, l'Amic més Gran del Món, fa anys... I això justifica que no parli de res més, que amb una son incalculable, només pensi en escriure sobre ell, tot i que no digui res. M'és igual. No cal dir res. Ell ho sap tot. No ens cal parlar.

I deu estar dormint, encara. Els seus horaris intempestius fan que no pugui gaudir massa d'ell els caps de setmana, que és quan un té aquella tranquil·litat com per gaudir dels amics, sense concessions. Però aquí li deixo aquesta petita part de mi.

Des d'aquí, des de l'altre racó, t'envio la més abraçada de les abraçades, el més petó dels petons, la felicitació més felicitació del món.

I un "crispolls aaaaaaaaaaaaaaats" que ressoni per casa tota la setmana.

I un "que no pongan nada", amb veu ridícula i esperpèntica.

I un Jarmusch. I un Beckett. I un Kerouac.

I un Margarit, un Fonollosa, i un Montero.

I un tais-cola. I un Faemino. I un Cansado.

I un Miguelele y Gerardele.

I un "qué bien lo pasemos".

I un "se salvará doctor?" (i el respectiu ...).

Per molts anys! T'estimo, Amic.

I aquí com a humil obsequi broquil·lià, una de les nostres infinites cançons:

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.

No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.

Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.

Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Josep María Fonollosa

Fonollosa muere el 7 de Octubre de 1991 en Barcelona. Sobre su mesa, junto a varios borradores y un esbozo de testamento a lápiz, se encontró este poema.

Albert Pla, en 1995 musicó con su particular maestría una docena de poemas de Fonollosa lo que dio lugar a uno de los mejores discos, si no el mejor, de toda su obra: Supone Fonollosa.

En Supone Fonollosa Robe Iniesta le pone voz al poema "No", recitándolo.

Apa, siau.

Biblioteca a primera vista

Un Cortàzar lila que s'entén poc.

Un Montero arc-de-Sant-Martí, imprescindible.

Un Bartra invisible.

Un Sales groc que crida des de la tauleta.

Un Savage rossegat que no va satifer a Lamitall.

Un Barbery cobert de flors que avança i se'm clava.

Un Wilde que embelleix, no envelleix.

Un Saroyan tendre.

Un Kerouac arribat de Frisco.

Un Camus que fou el primer home i que no em perdona.

Un Dostoievsky massa "plestupleniye" i poc "nakasaniye".

Un Bolaño detectiu i salvatge.

Un Fresán que corre i m'atrapa altre cop.

Un Céline que viatjarà per sempre a la fi de la meva nit, de la nostra.

Tornada a Catalunya (tragicomèdia en tres actes)

I. Acte Primer - El comiat a Rürur

Nit de lluna creixent. Un cel d'un blau elèctric cau sobre els caps dels protagonistes, fent que tots els colors del món no valguin res. Només el blau. Un blau elèctric, ja dic. Una fumarada envaeix la terrassa. Els veïns, resignats, escolten a través de l'smog la veu forçada i la guitarra tremolosa d'un trovador que ha de partir a l'endemà cap a la seva terra natal. Calor, molta calor.

Al voltant de les cançons gent molt estimada, Amics amb majúscules, i d'altres amics que passen per allà, com per atzar i que són bons companys de viatge. Anades i vingudes. Ressò. Imatges nítides de nits, copes, balls, tardes. Pils. I una Weissbier de part de l'Ameba.

De sobte, un muntatge esperpèntic. Com si del comiat a un difunt es tractés, silenci absolut. Assegudes al voltant de l'habitació cares massa serioses i ulls vermellosos i brillants. Al centre un servidor intentant dissimular la vergonya i la difícil situació a base de bromes estúpides i pallassades habituals. Unes paraules en català del Millor Amic Del Món, trenquen el silenci, se li claven al cor i el fereixen de mort. Comença un terrabastall de sentiments i emocions a priori contingudes que s'esdevé, tot i que sincer, en un moment crític, en un pic humit de nostàlgia.

Abraçades, petons sincers, gairebé histèria entre el riure i el plor. Se n'adona quan estima i quan l'estimen. Se n'adona de com trobarà a faltar algunes ànimes alades de la sala. Sap del cert, però, i això el tranquilitza que es tornaran a veure aviat. Són aquí. És aquí.

Gintònics de comiat amb el Matts. I unes de les coses més boniques que li han dit mai. És quelcom que no oblidarà:

- Els meus dos millors amics són espanyols: un és gai i l'altre hetero. El primer és canari i viu a Barcelona. L'altre marxa demà cap a Barcelona.

L'endemà: ressaca d'emocions. Llàgrimes encara molles als llençols. Ulleres d'amistat a les parpelles. Ganes de tenir una maleta ben grossa per encabir-hi 5 Amics. Després: viatge de tornada humit i trist. Dolor petit.

II. Acte Segon - L'arribada a Sant Cagat i el gintònic fet poesia

Amb la sort de ser el primer que rep la maleta surt de l'aeroport entre rialles i bromes típiques de germans. El Ferran, la Yis, el papa i la mama són allà, més cofois que de costum. Feliços de tenir-lo aquí. Ell no sap ben bé on és. Però n'està segur: hi ha de ser.

Sopen a "La Flauta" i ell busca probar tot el peix i el marisc que no ha vist en un any. Son. Son i un gust de cervesa barruer, atípic. El metge li diagnostica mamitis aguda. Antibiòtic i avall.

L'endemà: matí amb el Miquel, amb Ruletas inclòs i dinar amb el Llupe i el Guim. Anècdotes petites. Apunts. Cases noves. Un gos Tro. Nostàlgia de Sarah. Nostàlgia d'Ameba. De Matts, de Klot i de Kato, nostàlgia. Però ganes d'aquí. Riures. Tarda tonta, fràgil.

Nit. Poesia a Barcelona. Somnis per arribar (i arribant). Montero, una pastanaga dolça, un altre i un mite irreal, s'ho valen. Oi tant que sí! "És que acabes d'arribar" es repeteix. Després es pregunta: "I?". S'hi encamina amb el Miquel, el seu. Amb el temps just, la plaça del Rei el saluda confosa. Uns ulls miops d'obsidiana el busquen des d'una taula en direcció oposada a cap on s'encamina. I se li claven entre dues costelles. Després de les presentacions una-mica-a-corre-cuita, un gintònic forçat, i un cambrer nigga amb un català de Consorci de Normalització Lingüistica els acompanyen cap al moment de conèixer l'atracció taronja d'una pastanaga amb un somriure sa i picardiós. Corrents cap al Marès. I una mà que va a parar a l'altre, i uns ulls a la seva interessant mirada neta, plena de respostes a preguntes encara no formulades.

Poesia, sobretot de la boca de Montero, però una mica de la de'n De Cuenca. Pessarrodona no et passis, que no tots hem llegit a Yeats, ni ens coneixem totes les anècdotes dels bars de Greenwich Village, però tots tenim dos dits de front i sabem apreciar la poesia. Deja pausas, hóstia. Castle, perfavó fes el què et demano: calla.

Afterwards, gintònic i poesia, amistat i gintònic, cambrer del Consorci i més gintònic. Una mica d'Elena León, amb més vista que un linx, i el Miquel, el meu, preguntant sobre el món dels blogs. Anècdotes, riures, complicitat de-la-de-tota-la-vida (...com diu la maria al seu pastanagues). Half pint, més riures i cap a casa, conduïts molt amablement pel cotxe d'un mite irreal que, avui, ha hagut de fer bondat. Gràcies lamitall!

III. Acte Tercer - "Amb sense" Fados, però amb tots els títols possibles

CCCCCCB. No hi ha lloc. Excusa perfecte. No hi ha Fados. Se'ls hi han acabat. Anem a Gràcia. Altre cop el quartet de l'Havana i una no-blogger que s'hi suma. I una festa d'un cinquè. Eufòric. Sociable. Tan "cultureta" com "parideta". Taula màgica. 4+1. Quatre quinines per un de malta. Desinhibició etílica. Riures. Cultura. Blogs a conèixer. Imoltstítolsperunanitllargaibona.blospot.com. Alguns d'ells, recopilats per algú altre, són aquí:

tincsinglotdeborratxa.blogspot.com
unwhiskytotalanit.blogspot.com
vatenyitoesnatural.blogspot.com
ungintonicnoseriapercombinarambbraves.blogspot.com
lalactosaesundissacarid.blogspot.com
jalihepagateltenyit.blogspot.com
eratotcomunbloggegant.blogspot.com
ambelpunttambetarriba.blogspot.com
queeslalefa.blogspot.com
noexisteixelmalsexe.blogspot.com
queagustirrininmehequedao.blogspot.com
lobuenodeestesitioesquesiemprehaypapelpasecarselasmanos.blogspot.com

I blogs a desconèixer. I no bloggers, o bloggers a mitges, amb ganes de triar un títol. I indirectes i directes i una falsa alarma d'embaràs. I el pare del porter d'Aquí no hay quien viva fent de cambrer i de porter a la vegada al HPLC (sé que no és així, i què?). I esaemaeses cap a l'àrtic. I un caminar cap aquí i cap allà. I no-podeu-entrar-perquè-dueu-bambes. I la Bet, que apareix del no-res. I gairebé perdo el pullover. I final de nit tonto asseguts a Revolució, sense fer-ne massa. Alguna cervesa corre. I alguns ulls de son que demanen a crits un llit. I una tornada a casa infinita. I un café, i una veu. La veu.

Epíleg

Amb ressaca de dues nits màgiques, plenes d'una complicitat creada a base de moltes línies llegides i de mails i de missatges instàntanis i alguna que altra foto. Amb l'olor, encara viva, de la primavera que arriba amb vosaltres. Amb la son de no dormir-vos. De no dormir-nos. Amb l'emoció a flor de pell. I les ganes, i l'ànsia de quin serà el proper vers.

Amb uns ulls miops d'obsidiana, un somriure taronja picardiòs i una mirada plena de respostes a preguntes no formulades.

Amb un Blas de Otero cridant "besas como si fueses a comerme, a dentelladas".