diumenge, de març 16, 2008

Els meus petits preferits refugis

Els éssers humans som una espècie rara. Culturalment parlant, vull dir. Cadascú troba refugis en un aspecte de la cultura que res (o poc) té a veure amb el de l'altre. Diversitat de gustos culturals, si voleu.

Uns gaudeixen de la trilogia del Senyor dels Anells, altres llegeixen les Obres Completes de Lev Nikoláyevich Tolstói i uns de més enllà col·leccionen els capítols més surrealistes dels Monthy Phyton o de La Hora Chanante (sí, és cultura això i de la bona!). En sé d'alguns que se saben totes les cançons dels cantants de rap de la costa oest dels E.E.U.U. i d'altres que no donen a l'abast descarregant-se d'internet els últims grups de moda de Brit Pop (i és que clar, n'hi ha 230.000). La meva tieta, la petita de les germanes, és una fan incondicional de l'òpera i ha arribat a veure alguna d'aquelles de Wagner, de més de 5 hores. Pavernosmatau. Té un seient al Liceu amb el seu nom gravat en lletres de plata. Hi ha qui és aficionat a l'art modern, o a l'art més contemporani i trangressor. I hi ha qui només gaudeix d'aquelles exposicions de quadres i peces que daten del S.XVII en avall. N'hi alguns que estan bojos pel jazz (en conec a tres o quatre, però n'hi deu haver algún més, no?) i altres només poden escoltar i ballar el pseudo-rhythm-and-blues de Beyoncé i Rihanna. La meva mare fa temps que reclama que quan facin una escapada a San Sebastià amb el meu pare i els amics -i ho fan cada 3x4- s'apropin a veure el impressionant museu a l'aire lliure de Chillida-Leku. El meu pare però, gaudeix tremendament més de la cultura de la bona gastronomia -i oju, un respecte-: bacallà al pil-pil, anxoves del cantàbric o arròs amb llemàntol passen per sobre de qualsevol pedra i qualsevol museu, per captivador i impressionant que sigui.

Així doncs, la cultura i els seus refugis, dic jo, són tant diversos com les persones. I venia a reivindicar avui, i sense deixar de banda els meus altres refugis, la cultura dels blogs. Perquè en molts d'ells hi ha cultura. I de la bona!

Darrerament els meus petits preferits refugis a Alemania, i sempre que vinc al laboratori (l'únic lloc on tinc accés a internet) per curta que sigui l'estona, són: un veïnat on fot un fred que pela -però on s'hi està tant a gust!-, una banqueta plena de bons perdedors -gent viva, gent amb entusiasme!-, Ca la mitall -mitá mirall, mirà... mitall!-, una habitació amb una iaia que té caspa -i on hi passen coses extrañes, oi tant!-, a més d'un planeta somiatrufes -sí que en somia, sí!-, un racó poètic d'una bruixa que està de dol -encara no sé el perquè...- i un racó fonamental. A la desconvencida, no he aconseguit convèncer-la, perquè no li puc seguir el ritme! D'acord, el diari d'uns culturetes n'és un altre, però és que el nom és tant descarat i ostentós...

Tots ells m'il·lustren, em culturitzen, em captiven amb les seves paraules i el seu savoir faire.

I és que m'han fet descobrir, conèixer i/o recaure en (per dir-ne alguns): Joan Sales, Cortàzar, Roger Mas, El Aleph de Borges, Antònia Font, Love of Lesbian, Maria Mercè Marçal, Luís García Montero, Scrubs, Miquel Àngel Riera, El marido de la peluquera, Cassasses i Comelade, Joan Brossa, Mishima, Tom Jones de Henry Fielding, Jaime Gil de Biedma, Love got in the way de Dayna Kurtz, Woody Allen... Que no és cultura això??

Tots ells molen. I venia a dir-ho. Per si algú no ho tenia clar.

9 comentaris:

Maria ha dit...

com ha anat la recitada de Biedma de bon matí?

Unknown ha dit...

He obert el Google reader, he llegit el teu post, i m'ha caigut un lagrimón que hagués servit per regar tots el camps de golf de Múrcia. Per l'amor de Déu ! El qui més mola ets tu, compartint amb tots nosaltres les porcions de vida més interessants, les crítiques musicals més sinceres i una sensibilitat elegantment combinada amb ironia i gintònic que no només te fa pensar si no que acostuma a arrencar somriures. Així doncs senyor, ens llegim i ens escrivim.

Anònim ha dit...

Uau. Mola ser un "petit refugi". "Refugi" no m'ho havien dit mai, i de "petit", joder, fa molts anys que no m'ho poden dir!

(El gust és meu, company. Ja ho saps.)

Maria ha dit...

Ostres!!! Abans t'he comentat sense haver llegit el post fent només referència al teu comentari a la bruixa que està de dol i... quina il·lusió ser un dels teus "petits refugis"!! I quina responsabilitat, renoi!!

Per al·lusions: la bruixa que està de dol ve del títol d'un llibre de la Maria-Mercè Marçal (amén!), i el diari culturetes... jejeje, res més ostentós que un títol posat una mica per riure!

Visca la cultura dels blogs!

Ens llegim i ens escrivim (oi, fonamental?)

;)

Anònim ha dit...

oh! fas que me'n vagi de vacances amb mooolta energia :) que bé, que guai. totalment d'acord: sou cultura, i no només pels personatges citats, tot el que dieu és cultura.

una abraçada ben catalana. à la prochaine!

Zincpiritione ha dit...

Gràcies, tiu!!!! No cal que et digui que la cosa és mútua!

(Ei, i moltes gràcies especialment per no posar la Marina Rossell a la llista...!):P

Anònim ha dit...

Tu sí que moles! Mollogón!

Somiatrufes ha dit...

Bub! (en castellà Guau!): thank you very much, my friend. Em fa gairebé vergonya que em posis al costat d'alguns dels que esmentes. I Renoi(r)!, tu sí que vals!

Ens anem llegim, doncs, en plan refugi htlm.

Yeral ha dit...

Gràcis a tots pels comentaris, però sobretot, pels vostres benvolguts blogs!

Fonamental, no n'hi ha per tant tiuuu! No te'm posis tendre ara... Guapoooo!! I tu sí que moles, amb les teves frikades inigualables, anàlisi dels partits menys votats i les cròniques del Ska-Soul-Funk més autèntiiic...! Una abraçada!

Perdedor, inevitablement ets refugi i ets petit (de gran que ets!). El gust és recíproc i amb regust a quinina, però una quinina dolça.

Maria, responsabilitat cap... només el fet de no parar d'escriure, de crear, de dir, d'aportar. Visca la M.M.M!

Lamitall, energiiiiiiiiaa! Això és el que cal! I res més!! Energia i emoció... i abraçades catalanes de les teves, es claaaaaar!!

Zinc, noniadequé. La Marina Rossell és a una altra llista... no diré quina.

L'altre, jooo? I tu què??

Somiatrufes... En un comentari tan petit deixes anar una mostra de cultura..., si és que ja ho dic jo: Renoir, anglès, el joc de paraules Bub-Guau i... una imatge molt bonica (refugi html). Si és que... Un plaer, com sempre.