La felicitat està feta de petites coses alades

"No se me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar."

Oliverio Girondo, fragment de Espantapájaros I

Per l'Skype, una conversa amb la mama una mica seriota, de responsabilitats, de "portar-se bé" i de fer bondat, de les últimes anècdotes de la tercera edat més estimada.

De sobte, un sms crida la meva atenció. I és que no m'esperava que fos ella. Ni m'esperava el to, ni la imminent arribada de la propera primavera en els seus ulls i el seu somriure. Així, sense més, avui m'han fet feliç amb missatge tan simple i tonto com aquest:

Hola lindo. Como estás? Ya estás de vuelta en Alemania? Yo voy camino de Würzburg pero me atrapó un atasco. Qué vas a hacer mañana por la noche? Zaubi? Besos desde la Autobahn.

I és que sóc un home de petits detalls i de grans passions, de l'emoció d'un detall insignificant, absurd. D'una mà. D'un somriure imprevist. D'un gest, tan sols. I com deia el meu estimat Kerouac, les úniques persones que m'agraden són les que són folles: folles per viure, per parlar, per ser salvades.

Llàstima que faci temps que les muses se'm barregen, se m'apareixen en ulls tan diversos i tan distants que em perdo. Em perdo corrent precipitat d'un lloc a un altre sense arribar enlloc. Llàstima que tingui tants fronts oberts que no sàpiga ni de quin bàndol sóc. Espero però que aviat rebi un tret ben certer i ferit de mort hagi d'atravessar el camp de batalla agonitzant per besar-li els peus a l'enemic. Un enemic que és un àngel, que camina a 15 centímetres de terra.

Demà la miraré als ulls i li diré: te vienes conmigo? I l'únic que espero que aquest cop la resposta no sigui un pragmàtic i desconsiderat "dónde?" perquè llavors sabré del cert que és de les que no vola.

Sort que sóc un home de petits detalls i grans passions i no un d'aquests bel·ligerants individus rebossants d'hormones halterofíliques i malparlades. La primavera seria un malson.

Avui encara segueixo buscant a la que sàpiga volar. I la primavera és alada.