dijous, de març 06, 2008

Mare Nostrum i la sang d'orxata

Richard Galliano té un gust musical exquisit. I el seu nou projecte musical a priori prometia.

En el seu Mare Nostrum s'ha envoltat de dos músics europeus molt reconeguts que tot i això, conforma una agrupació muscial arriscada: acordió-piano-trompeta.

El pianista és un suec, Jeff Lundgren, que, diguin el què diguin les crítiques i els crítics i els entesos (que no ho seran pas més que jo), té la sang d'orxata (i de la barata). Res a fer. Que es dediqui al clàssic. No a les Variacions Golberg ni a cap partitura que requereixi d'interpretació i sentiment. No té ànima. O li va vendre al diable a un preu lamentable (i fa molt temps). Previsible. Lent. Poc arriscat. Nul. Contrapunt/proposta/rebot: Aaron Golberg, sense anar més lluny i deixant-lo en ridícul plorant a qualsevol cantonada d'Estocolm.

El Paolo Fresu, el flamant i jove trompetista italià que compta amb uns quants -no un ni dos- discos a Blue Note Records, per sort ha deixat anar algun indici d'ànima i s'ha tret algun tret (valgui la redundancia) de la màniga. I el seu so és esplèndit, rodó. Tot i això, no s'ha convençut ni a ell mateix. L'emoció l'ha deixada també ben guardadeta a la tauleta de nit.

I què dir de'n Galliano... tant que en gaudeixo i n'he gaudit en directe (fa ben poc a Nüremberg amb el Tangaria Quartet -i encara se'm posa la pell de gallina amb el violinista i el percussionista- pregunteu-li a l'Ameba si en va gaudir) perquè avui m'hagi fet aixecar de la cadira a buscar un altre gintònic, per oblidar, per fer passar els últims 10 minuts més ràpidament i intentar que el regust de quinina em convencés de què tot i amarga, l'essència i era. No l'he trobada. M'ha decebut. I ploro.

Concert de merda, podent haver sigut una magnífica vetllada. Hagués gaudit més de tot plegat si la droga que havien demanat hagués arribat a temps... la que en Galliano i en Fresu prenen. De'n Lundgren ja no espero res. Ni drogat. És una merda de pianista sense ànima. Un academicista sense passió. Més fred que el seu país d'origen. Un any a Cuba l'enviaria jo. O un disc de'n Bebo Valdés, del José Reinoso o del nostre Tete escoltat amb el "replay" pitjat. Jeff, es diu swing i és requisit indispensable per fer música-de-jazz.

I encara sort del Eu nao existo sem você de'n Jobim i el Fout Pître de'n Galliano.

Què descafeïnat. Què conservador. Què paupèrrim.

Ja espero la crítica del Karles Torra (l'he vist, l'he vist... amb gorro inclòs) a La Vanguardia... Si deixa bé el concert deixaré de llegir-lo. Per sempre.

I demà compro el Diari de Terrassa, o li demano a la Consoleta, que me'l guardi.

Mingus B. Formentor, t'estimo. T'espero com sempre, en algúna pàgina de diari. Diga'm què t'ha semblat i fes que el Torra quedi a l'ombra.

1 comentari:

Martí ha dit...

Aquí ho tens (veig que estàs per aquí, quan marxes? Igual ens podem veure diumenge):

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53442705330&ID_PAGINA=3744&ID_FORMATO=9&turbourl=false

CRÍTICA DE JAZZ
Exquisitas delicatessen
KARLES TORRA - 07/03/2008

Mare Nostrum Intérpretes: Paolo Fresu, trompeta; Richard Galliano, acordeón; Jan Lundgren, piano Lugar y fecha: Festival de Jazz de Terrassa, Nova Jazz Cava (5/ III/ 2008)

Mare Nostrum es un trío que se caracteriza por su capacidad de integrar elementos de las culturas más diversas en un fascinante todo jazzístico. Sus miembros son el trompetista sardo Paolo Fresu, el acordeonista provenzal Richard Galliano y el pianista sueco Jan Lundgren, que fue el descubrimiento de la noche.

Presentaron su primer álbum, que entre versiones y originales incluye folk escandinavo, canción francesa, standards brasileños y música clásica con acento contemporáneo. Fue un concierto la mar de exquisito, con delicatessen como esa joya de Ma mère l ´ oye de Ravel, el bellísimo Para Jobim,de Galliano, y una canción tradicional sueca (Varvindar friska)espléndidamente arreglada por Lundgren.