Els meus petits preferits refugis

Els éssers humans som una espècie rara. Culturalment parlant, vull dir. Cadascú troba refugis en un aspecte de la cultura que res (o poc) té a veure amb el de l'altre. Diversitat de gustos culturals, si voleu.

Uns gaudeixen de la trilogia del Senyor dels Anells, altres llegeixen les Obres Completes de Lev Nikoláyevich Tolstói i uns de més enllà col·leccionen els capítols més surrealistes dels Monthy Phyton o de La Hora Chanante (sí, és cultura això i de la bona!). En sé d'alguns que se saben totes les cançons dels cantants de rap de la costa oest dels E.E.U.U. i d'altres que no donen a l'abast descarregant-se d'internet els últims grups de moda de Brit Pop (i és que clar, n'hi ha 230.000). La meva tieta, la petita de les germanes, és una fan incondicional de l'òpera i ha arribat a veure alguna d'aquelles de Wagner, de més de 5 hores. Pavernosmatau. Té un seient al Liceu amb el seu nom gravat en lletres de plata. Hi ha qui és aficionat a l'art modern, o a l'art més contemporani i trangressor. I hi ha qui només gaudeix d'aquelles exposicions de quadres i peces que daten del S.XVII en avall. N'hi alguns que estan bojos pel jazz (en conec a tres o quatre, però n'hi deu haver algún més, no?) i altres només poden escoltar i ballar el pseudo-rhythm-and-blues de Beyoncé i Rihanna. La meva mare fa temps que reclama que quan facin una escapada a San Sebastià amb el meu pare i els amics -i ho fan cada 3x4- s'apropin a veure el impressionant museu a l'aire lliure de Chillida-Leku. El meu pare però, gaudeix tremendament més de la cultura de la bona gastronomia -i oju, un respecte-: bacallà al pil-pil, anxoves del cantàbric o arròs amb llemàntol passen per sobre de qualsevol pedra i qualsevol museu, per captivador i impressionant que sigui.

Així doncs, la cultura i els seus refugis, dic jo, són tant diversos com les persones. I venia a reivindicar avui, i sense deixar de banda els meus altres refugis, la cultura dels blogs. Perquè en molts d'ells hi ha cultura. I de la bona!

Darrerament els meus petits preferits refugis a Alemania, i sempre que vinc al laboratori (l'únic lloc on tinc accés a internet) per curta que sigui l'estona, són: un veïnat on fot un fred que pela -però on s'hi està tant a gust!-, una banqueta plena de bons perdedors -gent viva, gent amb entusiasme!-, Ca la mitall -mitá mirall, mirà... mitall!-, una habitació amb una iaia que té caspa -i on hi passen coses extrañes, oi tant!-, a més d'un planeta somiatrufes -sí que en somia, sí!-, un racó poètic d'una bruixa que està de dol -encara no sé el perquè...- i un racó fonamental. A la desconvencida, no he aconseguit convèncer-la, perquè no li puc seguir el ritme! D'acord, el diari d'uns culturetes n'és un altre, però és que el nom és tant descarat i ostentós...

Tots ells m'il·lustren, em culturitzen, em captiven amb les seves paraules i el seu savoir faire.

I és que m'han fet descobrir, conèixer i/o recaure en (per dir-ne alguns): Joan Sales, Cortàzar, Roger Mas, El Aleph de Borges, Antònia Font, Love of Lesbian, Maria Mercè Marçal, Luís García Montero, Scrubs, Miquel Àngel Riera, El marido de la peluquera, Cassasses i Comelade, Joan Brossa, Mishima, Tom Jones de Henry Fielding, Jaime Gil de Biedma, Love got in the way de Dayna Kurtz, Woody Allen... Que no és cultura això??

Tots ells molen. I venia a dir-ho. Per si algú no ho tenia clar.