Indifférence (o l'amor que s'amaga)

Sona Indifférence interpretada per Richard Galliano i el seu Quartet... O és la cadena del vàter del pis de dalt??

Sento que quelcom dins meu, alleugerida i suaument, em recorre l'estómac, i que em cremen els ulls quan parlo amb ella i em cita el seu amiguet... i em pregunto per trenta-quatrena vegada: era (llavors) l'amor que trucava o simplement era correu comercial? Què se n'ha fet de tanta poesia? On he anat a parar? On ha anat a parar? On hem anat, si és que alguna vegada hem estat en algun lloc? No recordo res. Res. Com en un dia d'aquells de ressaca espantosa quan he de trucar a l'Andreu i preguntar-li què va passar la nit anterior. No recordo perquè no vull recordar. Perquè dol. Perquè fa quatre dies encara escribia, i potser aquesta nit, quan arribi a casa -si és que hi arribo-, ebri de fum, de nadales lamentablement entonades, ebri de mi i de ginebra aigualida, torni a fer-ho. Si torno a caure-hi, si torno a caure quan la vegi, vull que l'aterratge no sigui forçós com fins ara. Vull que el terra, ben dur, m'esmicoli a trossets ben petitons i després el Miquel, ploròs i feliç de ser-hi, em pugui barrejar amb la menestra de verdures i menjar-se'm. No, ja no cauré mai més. M'he fet gran. He crescut. Escriuré més si cal, però no cauré, perquè no pujaré més al cim. Ja prou que hi vaig ser.

I a banda d'això, parlo amb la meva mare per telèfon per segona vegada avui (només?) i em diu que no m'oblidi de la càmera de fer fotos, que la taula per 25 fa goig i s'ha de "retratar" (del llatí retratae), que la liarem grossa..., que dugui la guitarra que ja té les ampolles d'anís per rascar i que, sabent que era necessari, s'ha afanyat a beure's aquesta tarda. L'estimo, i aquí sí que no hi ha volta de full.

A més, a l'amic inservible d'ahir amb els de la UAB em va tocar una "Guía de finançament per la Recerca". És l'atzar que és un fill-de-puta o algú que és un fill-de-puta? No passa res, l'any que ve ja el tinc lligat. Després déunostrusinyor dirà. El que és cert és que la tesi avui ha avançat ben poc perquè: o ella no ha volgut moure's o jo no he sabut convèncer-la. Ara bé, camina, que ja és molt.

Vint-i-set menys vint és més que cinc o no. Ambdues coses.

El Nadal és a tocar. Sant Esteve a un cop de tita. I 2009 que ve en barca. I l'amor és pa amb formatge, diu Casasses. Però no penso estar content perquè sí, perquè ara, quan escric això escolto música càustica, nostàlgica, trista (si voleu). I així anem. Flambée Montalbanaise del Luz Negra de Galliano.

I seguint amb l'amalgama de temes entrellaçats que hi ha aquí, diré que un blog anomenat "Shit, I'm Catholic" m'ha sorprès amb un post on es destaca l'homeopatia com a única ciència mèdica certa i que cura d'una forma veritable i grandiosa. I està clar. L'aigua té propietats estupendes. Però jo dic que la medicina Ayurvèdica, que no tinc ni idea de què va, bé, una mica sí, però en la que ara i avui no em ve de gust aprofundir, és magnífica també. No barrejaràs pa amb formatge diu, i així, et quedaràs sense amor. Mira que era fàcil, l'antídot.

I ahir ens instruïa en el món dels astres l'amic Xipi Osteopathy El Gran. Que sapigueu que un signe d'aigua com jo sóc (Cranc), s'enten molt bé i ha de conviure/compartir-tot-allò-que-pugui amb un signe de Terra, i en concret, els crancs som molt afins amb les capricorn, en l'amor heterosexual, entengui's (les capricorn que llegiu això podeu deixar el vostre e-mail/telèfon als comentaris, us trucaré, us ho asseguro).

I com que avui vull que ho llegeixi (tot i que no sé si és el dia), i alguna cosa de les que he escrit ja arriben massa tard, i sembla ser que massa encriptades, aquí li deixo el meu humil regal de Nadal a qui va fer-me creure en l'amor quan feia massa temps que me'n reia. I sé que es-cric/tic a les Antípodes. Que fa fred. Que és hivern a casa nostra. Però també sé que m'agrada que hi sigui, sigui com sigui, amb gel i neu si cal, i jo al seu voltant, com un electró. I per això, en el fons, en una cavitat molt profunda d'algún lloc molt imperturbable dins meu hi ha algú que somriu. De fet, m'agrada que ell la cuidi. Jo sóc ell, d'alguna manera. És per tu (que ja hauries de saber veure-ho en uns ulls i que, en el fons, sé que ho saps):

Feixuc i malferit, innat

De nou, feixuc i malferit,
Per un maleït amor entremaliat.
He dit amor? A dir veritat,
no sé jutjar si és pluja o és delit.

De nou m’adono que sóc tu,
I en una adolescència de blancor
La tremolor d’aquest indret innat
Fa nèixer en mí, encara,
Una major curiositat.

De nou, feixuc i maltractat
Somio en fer de mi,
Un tu magnificat.

Del 26.09.08

Així, sempre

T’estimaré sempre així
Anhelan-te, bella i immòbil
Com la branca del taronger.
I quan floreixis
Ja seré cec per olorar-te
Quan floreixis ja seré cel
Per abraçar-te des del damunt.

T’anhelaré sempre així
Estiman-te pura i dòcil,
Com la fulla quan cau i,
Abans de prendre mal a terra,
Jau uns segons resuspesa a l’aire,
Buscant l’alè a qui encomanar-se.

Del 7.12.08

Potser no era el moment, potser no era el dia. Però sigui com sigui, fos com fos, és bonic el que hi ha. I plàcid. I una mica pretèrit, vull pensar. Així que...

Bon Nadal a Tots i Totes... sobretot a ella i a les Capricorn!