dimecres, de setembre 24, 2008

Aquest moment sensible

"He sentit el so fosc d'una cosa que em caudins algun pou.
Quan suri, he de saber conèixer que ve d'aquest moment?"
Gabriel Ferrater

La cita que obre aquest post me la va fer arribar la meva Amiga mitall. Avui rebuscant, rellegint posts la he trobada i m'he dit: "cullons (sí, és que jo em parlo barruerament i amb paraules malsonants, normalment, diga'm maleducat), aquest Ferrater és un fiera, sempre té la paraula justa i lamitall sap donar-la quan cal". I aquí estem. Jo i en Ferrater.
En Ferrater i jo.

Aquests dies estic, com l'economia mundial, en plena crisi. Crisi existencial. Crisi d'emocions. Crisi de resultats al laboratori. Una crisi que intento pal·liar a base de concerts i festes, que m'acaben per no-satisfer-del-tot degut, precisament, a que estic en crisi. Quan s'està en crisi no s'escolta igual. Quan s'està en crisi no se sent igual. I sentir i escoltar, val a dir-ho, no és el mateix (tot i que la iaia Antonia s'emparri en dir "ayer sentí que llamaban a la puerta" i jo vinga a dir-li que com a molt "oíste" iaia, "oíste").

(Incís: redéu, que n'és de guapa l'Antonia, que en són de guapes les meves Iaies. Que no tinc àvies jo, tinc Iaies, des de temps immemorials... ahir l'Antonia en va fer 86!).

Doncs això, al què anàvem... Estic en crisi. Penso... serà la dels 30?? Nooo... encara no, bandarres! La dels 20? M'hauria d'haver passat, no? La dels 40? Mmmm... Falta de fòsfor?? De ferro?? De sexe?? (l'última és probable...). Res. En realitat no és res d'això. És un cúmul de petites crisis, o petites decepcions i derrotes que fan que em falti l'alè a estones però que, no obstant, amb l'autoestima recoberta de níquel que tinc i la gent que m'envolta, no afecta a la bona marxa de meu èsser.

Ara bé? Quina és la causa principal? Doncs quina voleu que sigui... la de sempre... l'única causa que causa (valgui la redundància) maldecaps de debó: l'Amort. Sí. Perquè sí, últimament se'm desperten il·lusions a cada moment, i somnio, i viatjo, i m'enlairo un moment i baixo i torno a volar més amunt encara però n'hi ha una que se'm va despertar molt més intensament que les altres, i ja en fa de temps, una mica, i en el fons del pou on ha caigut la pedra, sé el què vull, ho tinc molt clar, però ella potser no..., és més, no-s'ha-plantejat-mai-el-que-vol, o sí, i després, resulta que apareix un àngel des d'Alemania que reclama unes ales, i encara fa ho més difícil tot plegat.

Ahir li deia a l'Ararat: "estic sensible". Perquè ja ho tenim els càncer això, que de vegades, sense raó aparent (deixant a un cantó la lluna i la nostra parra de llunàtics) estem sensibles. I aquest post, en el fons l'únic que ve a dir és això: estic sensible, no m'ho tingueu en compte.

Què? Que podria haver-ho resumit en aquesta frase i avall?? Sí, però la meva capacitat de síntesi sempre ha estat nul·la o una mica coixa, així que...

Siau. Bondiatinguin!

Anunci: Q'esta nit a les 22h a l'Heliogàbal (c/Ramón y Cajal, 80, Gràcia, BCN), Carolina's Chicken en concert!! Hi toquen uns quants amics al grup i sobretot l'amic Dani Daniel. No us ho perdeu. Jo no m'ho perdré, sensibleru perdut com estic.

6 comentaris:

lamitall ha dit...

estem en crisi, cert. i la senyora cranc, atònita davant de tot plegat. però això teu passa de taca d'oli ;)

deia Ferrater: "si te l'estimes, no li ofeguis aquest tremolor". vaaa!

XeXu ha dit...

Yeral tio, que a tu les crisis et rellisquen, que no pots decaure. Demostra de què estàs fet, que el gintònic ho aguanta tot. Potser hauríem de parlar tu i jo un dia d'aquests, encara que no sigui d'això...

Tirai ha dit...

Oh! L'amor... què havia de ser? Pot fer-nos sentir que toquem la punta del cel amb els dits o que a baix de tot.
No falla mai, els crancs podem ser molt diferents entre nosaltres, però segur que tenim moments hipersensibles encara que, tot sovint, ens amaguem rere una cuirassa.

Er Savi ha dit...

Reúnete esta noche en el ALFA (Gran de Gràcia) conmigo y te daré el antídoto a esa crisis, te daré la pócima que acabará con todo...al menos con esa voluntat efímera de olvidar lo sucedido.

Hoy te canta al oído...
http://www.myspace.com/evripidisandhistragedies

Anímate...tengo ganas de bebernos esa crisis coññññññño!

maria ha dit...

Nem forts, veig...!

Com va dir aquell, "que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde", o sigui que menys laments i més alegria, home! Que mai haguem de dir que ho hem entès massa tard...

ànims!

minu ha dit...

Com diria la Iaia Antonia: "Vales todas las pesetas del mundo".

Això és qüestió de temps (ella/s s'ho perd/en).

Ptons.