divendres, d’agost 31, 2007

Kind of Blue: un disc màgic

"It's one thing to just play a tune, or play a program of music,
but it's another thing to practically create a new language of music,
which is what Kind of Blue did" - Chick Corea (jazz pianist)


Quan es parla de jazz i dels millors discs de la història d'aquest estil musical eclèctic, delirant, versàtil i adrenèrgic, sempre, inevitablement, apareix el Kind of Blue de Miles Davis.

Com a entusiasta aficionat al jazz i amant incondicional de'n Miles (arribant a idolatrar-lo), i tot i la insistent lluita que mantinc amb un amic sense oïda i que sempre defensa el malenconiós i pausat estil de'n Chet Baker per sobre de la sordina de'n Miles, vinc a reivindicar que tots i cadascún dels que llegiu aquest post, escolteu, un dia o altre, el Kind of Blue de'n Miles.


(Ara bé lu bo): Si em diguéssin que me n'he d'anar a una illa deserta demà passat no l'altre(perquè sempre ha de ser una illa deserta, però si ni tant sols hi ha electricitat com cullons volen que escolti el disc? Amb un radiocassete amb piles? Va home, vaa...!) i només pugués endur-me un disc de tota "la colec" que tinc (i no parlo només de jazz, sinó de Tots els discs que tinc...) possiblement, seria el Kind of Blue.

És un disc màgic. No parlaré dels músics que hi intervenen, descobiru-los. No parlaré de la música. Gaudiu-ne. No penso fer una dissertació del solo de Miles, o de'n Coltrane a Frediee Freeloader o a Blue in Green. No em caldria ni dir que All Blues o So What són dos dels estàndards de jazz més versionats de la història (fins i tot en altres estils musicals). No.

Només vull, i desitjo, que tothom a qui li agradi la bona música, i vulgui, un dia, amb tota la calma del món, decideixi fer el pas i escoltar (no posar de música de fons mentre veu la F1, no com a fil musical mentre cuina, no de música romàntica per enamorar una estrangera...), sinó seure en un sofà/llit/cadira còmode/hamaca i escoltar amb tota tranquil·litat un dels millors discs que mai s'han fet.

Tantmateix es recomana la lectura de Kind of Blue: The Making of a Miles Davis Masterpiece de l'Ashley Kahn per a descobrir els petits secrets que guarda la gravació d'aquesta joia de la música moderna. Fàcil de llegir i força ben escrit.

Oh, Déu Miles, deixa'm gaudir avui del teu Kind of Blue i fes-me sentir l'extasi de la primera vegada!!

(Perdonin per aquesta última frase, és exagerada, ho sé, però em venia de gust...).

(Per cert, dir-vos que aquest post inagura una nova secció del Bròquil que he volgut anomenar "Ho millor del món" i on apareixeran els millors discs, llibres i pel·lícules que, segons la meva modesta opinió, he escoltat, llegit o vist. Espero que en gaudim. O no...).

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Ja em coneixes, jo sóc més d'Antònia Font... Jo no toco aquesta música, però bé, si vols, un dia me la poses a p3 i ja et diré el què.

Per cert, ja tens 'estupendu' i 'taléfanu' a la teva llista?

Yeral ha dit...

Mmmm... Talèfanu és magnífica i no la tinc, no. Estupendu, suposo que hi és ara ho miro. Mercès...

minu ha dit...

Tiu, guay l'escrit però el Jazz em fa venir son i només de llegir les teves lletres zzzzz..... zzzzz....... zzzz........

Edgar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Edgar ha dit...

Què gran!

Jo no sóc molt fan del Jazz, el més semblant que m'agrada és el Jazz-Fusió dels 70 (Soft Machine, Robert Wyatt, Brand X, Mahavishnu Orchestra, alguns de Frank Zappa...), però admeto que des que el vaig sentir el primer cop, vaig trobar que Kind of Blue era un tros de disc!!