Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques (II) - Missió Berlin

(Advertència: Aquest és un dels posts més llargs de la història. Preneu-vos-ho amb calma, agafeu provisions -aigua i alguna cosa per picar-, feu una pausa per anar a fer pipí, i si us fa molta mandra, aneu directament a la conversa que vaig tenir per telèfon amb la Marta i que reprodueixo aquí. Sóc un Perdedor. I a molta honra. Acis).

No sé si recordareu on ens vam quedar (llegeixis post "Aventures i desventures de la Troupe Platz per terres germàniques") . Un cop acabada la nit a Dresden, força moguda per cert, ens vam llevar a una hora raonable, serien quarts de quinze, i vam baixar a esmorzar al buffet de l'Hostal. Vam reprendre forçes, vam acomiadar-nos de la bonica recepcionista i tots cofois vam prendre l'Audi A3 (llogat) cap a Berlin. El viatje bé, gràcies.

Un cop arribats a Berlin, vam deixar els "trastos" a l'Hostal i vam anar a tornar el cotxe a l'agència. Durant aquest trajecte l'Ona, una de les amigues visitants de Würzburg juntament amb el Lluís, em va trucar per quedar per la zona de bars més famosa de Berlin (no em pregunteu el nom, que no me'n recordo...). Així doncs, vam quedar amb ella i el Lluís esperant a què el Miquel i el Juanan, els dos nous fitxatges estrella de la missió Berlin, arribessin amb avió des de Barcelona. I tot passejant vam trobar un Biergarten gegant, majestuós, magnífic. I allà ens vam quedar durant unes horetes prenent cervesa, menjant uns Bratwurst i unes amanides, i rient i fent de les nostres, alçant la veu més que ningú en tota la superfície Biergarteniana. Llavors, tot va passar de sobte, els dos que faltaven ja havien arribat i eren al Hostal... i amb poques intencions de venir aviat a trobar-nos. Després de fracassar en l'empeny de ballar a ritme de reaggee al YAAM (local situat al final del tros més llarg de mur -uns 1.300 m- que queda sencer... al final del East Side Gallery) donat que, a les 23h. ja era tancat, i de prendre una cervesa més aviat calenta en una platja d'aquestes que s'improvitzen en països on no n'hi ha (una platja en un cantó del mur de Berlin...! Quin sacrilegi! Quina falta de respecte... dirien alguns...), vam prendre un taxi en direcció a l'Hostel i vam recollir al parell de nouvinguts. I la nit va prosseguir amb unes quantes cerveses de mig litre a la mateixa zona d'on veníem, i una mica de nones que van venir bé per recuperar forces.

A l'endemà vam fer la primera visita per Berlin, amb ganes, caminant tot el que vam poder, i fent una cua d'1h. 45 minuts per a visitar la magnífica obra de'n Foster, la cúpula del Reichstag, el parlament alemany. Com tot el que fa aquest home, si més no, sorprenent i moderna. Em va agradar força-molt. Després, vam seguir visitant la ciutat, Alexander Platz, el East Side Gallery, el Judisches Museum (per fora, ei, que l'edifici és impressionant...), i més coses... moltes més. Fins que va arribar l'hora de sopar i erem per un barri (ja us dic, de noms, no recordo cap... són a la guía) ple de restaurants italians i baretos guapos així que vam seure en una terrassa d'un italià i vam estar, com a mínim 2h i mitja allà, bevent cervesa, rient, menjant pizza, contemplant a la cambrera més xunga del món (una dona que vam pensar, en qualsevol moment et treia una navalla i/o et violava sobre la taula sense preguntar...). En acabant, pensàvem anar a un local de nom elitista aprop d'allà però un dels cambrers de l'italià ens va convèncer per anar al Cassiopeia. Aquest resultà ser més que un local, 3 en 1, i situats en una espècie d'antiga fàbrica de maons o quelcom així, amb tres espais, dos coberts i un a l'aire lliure on acabaven de projectar una peli del Almodòvar en versió original. I era nit de Salsa i música llatina. Mmm... Només arribar l'Àlex i jo, podríem dir que, els més dançaires del grup, vam començar a ballar salseta, a la nostra manera, tot sigui dit, i unes noies, una rossa i una morena de cabell curt no paraven de mirar-nos des de la barra, tot llençant uns somriures... I jo que em vaig dir "se'ls hi ha de dir quelcom, a aquestes dues, potser tenen ganes de ballar i no tenen amb qui...". I dit i fet. Vaig anar cap allà i els hi vaig dir "No os pidais cerveza que está más caliente que yo..." (o alguna cosa així). I van riure. I ens vam presentar. Una era madrilenya: la Marta. I l'altre suïssa, d'aprop de Berna: l'Anne. I vam estar ballant tota la nit. Jo, encisat amb l'Anne... intentant que agafés el ritme d'alguna cançó. I no hi va haver manera. Ballar, ballava bé, és a dir, els passos més o menys els tenia, però te'ls calçava allà on li venia de gust, sense seguir el baix de la salsa, sense pensar en el ritme. I com diria/digués/hagués dit Tito Puente: el ritme ho és tot. Deixant de banda aquest detall insignificant, ens vam prendre aproximadament 150.000 xarrups de tequil·la, ara blanc ara daurat... I després i abans uns mojitos. I al final jo li deia a l'Anne, i ella hi estava d'acord, que balléssim salsa, sí, però sense fer voltes, tranquilets... que cauria en qualsevol moment fulminat. I el Miquel fent de les seves. I el Dani Daniel fent de les seves. I el Juanan, fet pols, de patriarca assegut en una taula, immòbil. I el Guillem fent de les seves, i l'Ales, de professor de dansa de tots nosaltres, amb aquells moviments tant seus que encisen a qualsevol, fent de les seves. Musuvambeuretot. I la història que ve a continuació és trista, però és un exemple perfecte de la meva qualitat de Perdedor (notis que ho he escrit en majúscula), descoberta en part gràcies a la Banqueta de'n Perdi. Ja us dic: vaig estar tota la nit ballant amb l'Anne i una mica encisat amb el seu somriure angelical, els seus malucs, els seus pits, i la seva joie de vivre. Així doncs, ben entrada la nit (o ben proper el matí) vam seure, farts de ballar, vam estar parlant tranquilament. Després, el típic intercanvi de telèfons i la insistència per part d'ella, i meva, de veure'ns el dia següent donat que hi havia una festa Soul a la que volíem anar amb la Troupe Platz i li vaig dir que ens veiéssim allà. Ella encantada. Doncs bé, a l'endemà, quan la vaig trucar, no agafava el mòbil (aquí van venir les brometes de "el tindrà sense bateria", "no et té a mà", "potser el va perdre ahir abans d'arribar a casa", i unes quantes més...). Llavors, tenint el telèfon de la Marta vaig decidir trucar-la (ella també es volia apuntar a la Festa Soul, o això deia la nit anterior) i vaig parlar amb ella:

- Marta??
- Sí, qué tal...?
- Bien, oye, es que he llamado a Anne y no coge el teléfono... es algo personal o qué?
- No, hombre, sabes qué pasa? Ha venido su novio de Suiza, por sorpresa, y nos ha dicho a las del piso que nos olvidemos de ella hasta el domingo...
- Ah, qué ilusión me hace que justamente hoy haya llegado el novio, ves?
- Ha sido por sorpresa...
- Joder sorpresa..., sorpresa la mía cojones! Esto es un golpe bajo... yo esperaba verla hoy y hablar de muchas cosas de las que teníamos que hablar... del piso, la boda, los nombres de los hijos... Mecaguentó. No ha dejado ninguna nota para mí, verdad?
- Jejeje... No... Lo siento...
- Que lo sientes? Yo sí que lo siento, joder, que no la voy a ver más en la vida... y ayer no le calzé un Fénix* por piedad y porqué creí, de todo corazón, que la iba a ver hoy...
(...)

(*Fénix: dícese del ataque "sin piedás", con premeditación y alevosía, y normalmente sin previo aviso ni conversación alguna, que va dirigido a los labios de la víctima -en este caso femenina, aunque podría ser también masculina, felina o bovina- con intención de besarlos y dar paso, después de ser correspondido si Ella no realiza lo que viene a denominarse Cobra, a una guerra de saliva y lenguas...).

Aquesta seria una reproducció (més o menys fidel) de la conversa per telèfon amb la Marta, la madrilenya. Total, que res. Una nova derrota per la col·lecció. I a seguir endavant.

Bé, i la nit de divendres, que com veieu va ser (i està essent!) eterna, la vam acabar amb el Miquel, el Dani (que venia de fer de les seves amb una rossa espectacular!! Encara et dec forces consumicions Dani... forces...) i unes noies franceses, força trempades i amistoses (al contrari de la imatge que tenim dels francesos/es, no?), esmorzant a les escales d'una estació de tren amb un café amb llet per endur i uns croissants. El Miquel, com no podria ser d'altra manera, va llençar escales avall el café, a la primera de canvi (només seure). Després, amb el Dani i el Miquel, i com que ja eren les 7 del matí vam tornar a esmorzar al Buffet de l'Hostal. I vam plorar de riure. I les pintes que portàvem ni us les explico. Apa. Anem a dissabte que si no no acabem...

Dissabte. Uf. Ens vam llevar totalment demacrats i igual que divendres la resta de la habitació es va perdre l'esmorzar (a les 10h acabava... i es clar, a aquestes hores acabavem d'agafar el son). Vam fer més visites Berlineses que, sincerament, no recordo bé (en aquest punt hi ha força boirina), bé sí, vam veure el Checkpoint Charlie, vam passar molt aprop de la casa on van viure Iggy Pop i David Bowie fa uns quants anys (jeje...) i vam caminar molt pels carrers dela ciutat, sobretot la part Est (es distingeix de la Oest per l'arquitectura comunista, plena de ciment i d'edificis quadrats i alts i lletjos...). I vam anar de compres amb el Guillem, i van caure unes samarretes guapes, i un sarsei. I vam anar al bar Beckett's Kopf i vam prendre un güisqui de moooolta qualitat i uns White Russians en homenatge a aquest gran escriptor a qui tant admira i llegeix en Miquel i que una vegada va un servidor (es recomana molt enèrgicament la lectura de Molloy, feu-me cas, no us decebrà). A la nit, després de caminar durant 30 minuts des d'una estació de metro, i de prendre el xarrup de güisqui més car de la història (5 eurets...) en un local pijíssim en mig d'un parc, vam trobar el Pavilion, un infern petitíssim on se celebrava la ja citada festa Soul: Soul Explosion. I vam ballar fins a quedar extasiats... Sobretot el Guillem, el Miquel i el Juanan que van sortir del local empapats en suor i llágrimes. Sort dels taxis que ens van dur a casa. Jo, no podía més. El mal de cap era permanent... i no precisament per la música, que era boníssima i molt ballable, sinó per culpa de l'alcohol ingerit durant els dies precedents.

El diumenge ja marxaven aquests pàjarus. Quan van desaparèixer per les escales del metro línia X, tristot i amb el cap baix, me'n vaig anar a veure el Judisches Museum, per dins. Només em faltava això per animar-me, saps? 2.000 anys d'història dels jueus a Alemania. I nazisme. I un museu infinit. Però la veritat és que vaig gaudir-ne... Sobretot de la sobrietat del pis inferior on es pot gaudir del Garden of the Exile, i la Holocaust Tower. Aquesta última és una torre altíssima on s'accedeix per una porta (amb porter inclós) que pràcticament a les fosques només il·luminada per una escletxa de llum que hi ha a la part més alta. Si més no, curiós. La gent entrava i es quedava allà en silenci, resant, o demanant a Cristnostrusenyor que mai més passés quelcom així (tot i que, ho sabem, a Àfrica i Àsia continua passant) o simplement pensant en què farien per dinar o quina pel·li volien anar a veure al cine o en els malucs de la Marilin. Joquesé.

I m'he cansat d'escriure, apa. Chinpón!!