Apologia de la passió

"Les passions són els únics oradors que convencen sempre".

François de La Rochefoucauld

Sí, avui, i no sé molt bé el perquè (i ull que ve un parèntesi dels bons, potser perquè estic passional, perquè m'he aixecat amb empenta i ganes de viure, perquè Ella cada cop està més per mi i es mostra més carinyosa i receptiva, potser perquè la reunió amb el Dr. Koepsell ha resultat plena d'optimisme i m'ha donat ganes de posar la cinquena, potser perquè la setmana que ve arriben amics de Barcelona a Würzburg i podré gaudir d'uns dies de vacances on riure i somniar i beure i veure i viure... potser perquè és dimecres... potser perquè avui m'he pres la pastilla del color correcte... potser perquè em surt de l'escrot...) toca parlar de la passió. No, no la pel·lícula de Mel Gibson criticada i repudiada per alguns, no.

La passió per les coses. La passió de fer, de sentir, de ser.

La Rochefoucauld deia que les passions són els únics oradors que convencen sempre. I jo crec que és cert: un discurs, una conferència, un conte explicat o dit sense passió no val per a res. Però jo afegeixo: sense passió res no val. No serveix aboslutament per a res, res del que facis sense un mínim de passió. Necessitem ganes, esforç, dedicació, però sobretot amor, passió.

Jo sóc un apassionat. Ho confesso. Un apassionat de la vida. I sonarà frívol i pedant i típic i tot allò que vulgueu. Però ho sóc. I qui em coneix ho sap. Visc desenfrenadament. No em vull perdre ni un milisegon. Com diu sempre em diu l'Ester: carpe diem, memento mori. Sóc un apassionat dels meus amics, un apassionat de la meva feina (els dilluns i alguns dimarts, són una excepció...), un apassionat de conèixer, de saber, de la literatura i de la música! I crec que, a la meva manera (exagerada, a vegades) poso passió en tot allò que faig. O ho intento.

I haureu notat, els que heu llegit el Bròquil aquests dies, que he estat una mica apassionat amb una noia. Sí. Molt. I ho segueixo estant. I potser no tinc cap raó per estar-ho... potser hauria d'estar donant-me cops contra la paret, fixant-me i triant objectes afilats per a tallar-me les venes (aquesta temporada però, es porten llargues, em diuen...), buscant algún compost tipus atropina pel laboratori per prendre'l amb el Cola-Cao, deixant-me morir devorat per un ós bru en un bosc de Baviera, o en alguna cantonada bebent i demanant almoïna. Però no!! Vull mostrar la passió, les ganes, l'amor que sento per totes les coses i pel que ella representa ara per mi. Vull que sàpiga què a gust em sento estant amb ella i com necessito veure-la, darrerament. Avui, vull ser un reflex de com sóc i no deixar-me convèncer pel dessassossec, vil company de batalla que tantes vegades m'ha absorvit i empapat deixant-me pràcticament inert i inservible.

Moltes vegades (masses!) ens deixem portar per la desesperança, la solitud, la malenconia i el citat dessassossec... i no tenim cap raó fefaent (sempre havia volgut colar aquesta paraulota i avui, apassionat com estic, em permeto el luxe de fer-ho) per fer-ho.

Avui, i sempre ("hoy es siempre todavía" que deia Machado), declaro la passió per les coses com a únic motor de la vida.

P.D. Què gran, Yeral, què gran... quina sentència... no em foteu ni putu cas... eh? A veure si em toca l'aire una mica a l'hora de dinar... perquè... uff... deu ni do com estic... Vaig a dinar un Dönner amb premeditació, passió i una mica de traïció, perquè negar-ho...