Sobre la desídia i els anhels

Benvolgut Bròquil,

Ja tenia ganes de tornar-te a saludar i de que ens veiéssim les cares. Quants dies, no? Sé que això començarà a fluir més un cop sigui a Alemanya, per la necessitat inesgotable de comunicar-me, amb tu, amb vosaltres, amb mi. De moment, va a pas de tortuga. Però i què? Quina pressa tenim??

Avui, una mica estressat per la marxa imminent a Würzburg (sí, ja sé, sóc pesadet, però és que n'he de ser conscient...) i sobretot, pels milers de coses que encara he de fer, em decideixo a escriure't. Tot i la decisió i les ganes d'escriure, les coses que podria dir ara no vénen al cas perquè, o bé són fruit de la ràbia continguda, o bé són reflexions poètiques sense més pretensió que la d'enamorar algú que mai (pel que sé, de moment) llegirà aquest text.

Per això em limitaré a insinuar, entredir, i per mi, enlluernar amb un toc de llum viva, viva de nervis i de ganes de conèixer, de fer, de sentir. I penso que això és el que compta. Les ganes, les ganes de fer alguna cosa. Perquè, i m'ho haureu sentit a dir moltes vegades els que esteu aprop, "el pitjor que pots fer és no fer res" que deia en Burroughs. I jo ja m'entenc. Per això vaig a Würzburg. Per això no em quedo quiet. Per això dono voltes al llit dues hores fins que agafo el son... Per això em poso nerviós i m'angoixo. Per això no puc soportar tanta tonteria.

Fer, cullons! Dir! Actuar! No anar deambulant esperant que alguna cosa caigui del cel, com un regal, com una espècie de miracle beneït per la mà d'un Totpoderòs... Sense ganes, i sense esma, no anem enlloc. Gaudir de les coses, ensenyar-les, impregnar-te d'elles, reinventar-les, avivar-les, i, si cal, fer-ho a deshores, desviure'ns per elles... Que les coses, les idees, els somnis, l'amor, la emoció, ens persegueixi. Vull perseguir la emoció i que aquesta em persegueixi. Adonar-me'n que ve darrera meu i corre cap a ella, i un cop tocada, marxar, empaitant-la altre cop sense més pretenció que anar-hi al darrera. Perquè tenir mai m'ha omplert tant com cercar. Perquè gaudir d'alguna cosa mai m'ha omplert tant com anhelar-la. I és que anhelo massa. Anhelo. Anhelo tantes coses. Tantes noies. Tantes olors. Tantes músiques. Tants colors.

La sort, com els miracles, surten de l'emoció, de la passió per fer coses, de moure's constantment. No de la desídia.

Ja n'he tingut prou. A partir de demà no pararé ni un segon, i ja us dic, no m'intenteu frenar, que de l'embranzida encara prendrieu mal.

I als qui ja sabeu dir-vos: us anhelo!

I... s'ha acabat el bròquil!!!!!

Gerard