Calor, molta calor a Würzburg

Estimat Bròquil,

Sé que no estic massa per tú, que des que t'he vist nèixer no t'he posat massa atenció. Em sap greu. Espero que a partir d'ara, ja una mica establert, acondicionat i situat a Würzburg, ens veiem les cares més sovint.

Avui he començat a fer feina al laboratori. Bé, he fet de gos pigall com aquell qui diu, la he estat perseguint pel laboratori, veient com pipetejava aquí, com centrifugava allà i aquestes coses que fem els científics quan no sabem què fer.

De què parlar-te estimat bròquil, de què parlar-te de Würzburg... Hi ha tantes coses. Primer de tot dir-te que em sorpren la calor que fa. Aquest cap de setmana ha estat esplèndid i avui fa un dia d'estiu d'aquells de pel·lícula... Fa calor, però no aquella calor enganxosa i agobiant de Barcelona, una calor suportable si et poses a l'ombra i demanes una cerveseta. Ahir, sense anar més lluny, la Julia (una sevillana) i una amiga seva alemana, la Micha, em van dur a prendre una cervesa en un lloc molt a la vora del riu, i amb la tonteria em vaig prendre un litre... entre pit i esquena (que diuen en castellà...). Sí. I després vaig anar a veure el futbol, jo, poc donat a aquestes coses, per socialitzar-me una mica, vaig anar al "Chelsea" un bar esportiu d'aquests, típics americans, amb hamburgueses sucoses i pizzes carregades de formatge i colesterol. Sí, i vaig veure la golejada que el Barça li va clavar a l'Athletic de Madrid i ho vaig fer amb un madridista i un de l'Athletic que parlava del porter com a únic culpable de la derrota. Vols dir?? Bé, tant és. Tampoc és quelcom del que vulgui parlar, ara.

A casa hi regna una pau increíble. És freda, freda en el sentit que hi fa fred. Però jo, mica en mica, ja intentaré donar-li calidesa. Està, tú Bròquil potser no n'estàs assabentat, al bell mig de la ciutat, a la zona més càlida d'aquesta: sortint de casa hi tinc supermercats, botigues, bars, i en el mateix carrer, sense anar més lluny, hi ha un dels restaurants més famosos (pel seu menjar tradicional) de Würzburg. Així doncs, no em puc queixar. Si hagués de dir alguna cosa, com a queixa, em cagaria en el llit. Fa uns dies que hi dormo i tinc l'esquena una mica destrossada, fins al punt d'estar-me plantejant de dormir sobre l'estora aquesta nit. Ja veurem com evoluciono.

Trobo a faltar la gent, el calor de l'idioma... saber què em diuen quan em dirigeixen la paraula. I per això, em sembla, que sortint del laboratori, ara mateix, me'n vaig a una academia a preguntar preus de cursets i tal. No pot ser que no sàpiga ni dir "com estàs". No, no en sé. Amb prou feines dic "Hallo", "ja", "nein", "guten morgen"... i quatre coses més... És patètic.

I espero estar més lúcid demà i fer una reflexió més engrescadora que no aquest post, intinerant, absurd, anecdòtic. Tant és. Tenia ganes de parlar amb tú, Bròquil. I jo sé, sense que em diguis res, que també tenies ganes de sentir-me aprop.

Una abraçada ensucrada,

Yeral