A-Li-Na. Des del primer moment en què la vaig veure, vaig pensar que era una espècie de princesa persa. Al parlar-hi se m’embarbussaven les paraules i només feia que dir absurdes vanalitats atemporals. Ara només li parlo de Tolstoi, Dostoievsky i Nabokov. Quan veig la primera edició de Pnin que em va regalar, immòbil i impol·luta sobre la tauleta de nit, gairebé em cauen les llàgrimes. Ella ja no m’escolta. Potser hauria de tornar a les absurdes vanalitats atemporals.
Yeral
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Però Caníbal, aquesta nena t'ha tocat ben al mig, eh? Envia'm una foto ja, no? Jo volia venir a veure't a tu, i fer algun experiment, però al final vindré a veure-la a ella i prou!
ai ai ai, q ens coneixem... sort q no parles rus ¿has considerat estudiar-lo en comptes de l'Alemany?
Publica un comentari a l'entrada