Se m'encongeix l'ànima cada vegada que penso en ella i sé, sense saber-ho, que no li vaig dir res... És inútil seguir per aquest camí. Va passar per davant meu, no sé quan, no sé com, de fet, ni sé si va passar realment, però sé que ella hi era, era a algún lloc, i jo potser també i no li vaig dir res. Ni mu. No vaig tenir l'ocasió. Se'm va escapar de les mans, d'entre els dits de les mans, va sortir de dins el fons de les ungles de la meva mà esquerra i em va saludar amb aquell somriure nu.
Que qui era ella?? No ho sé. Però ja us dic, ella hi era. I jo potser tampoc.
Demà, quan arribi, segurament estaré més despert i reaccionaré a temps. Li diré, com en aquell estandard que cantava amb aquella veu trista la Carmen McRae:
What are you doing the rest of your life?
Sense més dilació la dilapidaré.
Consti en acta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada