Pensant en la bellesa de les derrotes,
en Beckett, en mi i en tu, mentre sona
la fredor càlida del "Winter in Venice" de Esbjörn Svensson Trio.
Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
sin pertenecer a nadie,
como casi siempre,
a volver a intentarlo.
Te buscaré entonces
como antaño
en las sombras de los perros de la calle,
en los buzones,
en los rostros desvencijados del invierno,
en cualquier abandono cotidiano,
en un cactus o un canario.
Más tarde
ya con las horas en mi espalda,
volveré con más fuerza
repleto de viento,
y aún con un poco de muerte,
con menos ceniza
hallaré una razón para hallarte
en una primavera que tendrá que llegar
descaradamente.
Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
para volver
siempre,
a cada rato,
con un fracaso mejor
por el que brindar.
Neverending Winter in Würzburg, 26.03.08
8 comentaris:
Bonic, però un xic massa ensucrat pel meu gust...
"sin pertenecer a nadie", SEMPRE!!!
Una abraçada
És un bon poema, deixa clar el que vols dir. És hora, però, de buscar alguna victòria, i de deixar-te de derrotes i de derrotes-abans-de-començar. Vull llegir-te algun triomf, per petit que sigui.
A mi m'agrada, m'interpel·la, em fa veure el dia amb optimisme, em deixa la pell turgent i llustrosa, m’allarga les pestanyes, em fa obrir els ulls i alguna cosa més, m’arrenca alguna cançó del subconscient i fins i tot m’enllustra les sabates. La teva poesia, la bona, la de la teva germana.
Perquè vull!
Maria, ensucrat dius? Deu ser la influència de Benedetti ;) No, la veritat és que em poso a escriure i em surt una vena més tonta, a vegades... Ja m'agrada la crítica, ja m'agradaaa!
Xexu, gràcies... Realment és temps de derrotes i perquè vingui una victòria s'ha d'haver perdut algunes vegades abans (sinó no té gràcia). I sí, jo l'espero un triomf. Una primavera, espero.
Er savi, què més vols que et digui, neng... T'estimo i t'enllustraria les sabates amb les pestanyes, si m'ho demanéssis. Ets, com una cosina teva, part de mi. (Hòstia, com estic aquests dies de tendre, redéu...). Et truco demà i parleeem, ok? (No t'ho creguis).
ai... no era una crítica negativa, eh... jejeje! Només un comentari!! I què carai, qui no ho és en algun moment d'ensucrat!!?? Tot sigui culpa de Benedetti!! Ole!!
;)
Per què "s'ha acabat el bròquil"?
Al carrer Petrixol de Barcelona hi havia una fonda molt popular, Can Bròquil. Allà la gent anava a xerrar i a passar el temps.
Un dia Can Bròquil va haver de tancar, i pel barri tothom deia que "sha acabat el bròquil".
http://www.curiositats.cat/modules.php?name=News&file=article&sid=1030&mode=thread&order=0&thold=0
Segueix escrivint, dame una razón para que no sigas escribiendo.
Lo demés, nirà tot rodat!
Veus què bé Marti, ja he après el perquè del Bròquil... no ho sabia pas... Quina gràcia, tu...
No deixaré d'escriure, d'això n'estic segur!
Abraçuuu!
nen!!
jo tb penso que vale ja de fracasus!!! tot i que tb penso que algun fracasu et porta a algu exitosu!!
jo tb t'haig d'explicar cosetes,(tema curro!!) tot i que en aquests moment no sé si són fracasus o exitus.
petonassus!!
Publica un comentari a l'entrada