Mingus B. Formentor, el Miles Davis de la ràdio i les crítiques musicals

Al Xexu i a Mingus B. Formentor,

al primer per iniciar-me en el món dels blogs i donar-me a conèixer iCatfm,

al segon per Discòlic, per les seves crítiques musicals a La Vanguardia

i per ser el meu particular Miles Davis de la ràdio

Em sembla que va ser el Xexu, quan estàvem traballant junts al laboratori de la U.B, que em va fer descobrir o apreciar iCatfm. Allà sempre hi sonava, perquè ell la posava. I la vagina web (com diria er savi) oberta, per conèixer què sonava. I sonaven temassus. En aquells dies vaig conèixer per exemple Joan Miquel Oliver, Antònia Font o Sanjosex, entre molts d'altres. I li agraeixo a en Xexu i a iCatfm i a la ciència per portar-me a la U.B., també.

No sé perquè però després vaig deixar d'escoltar-la molt de temps, molt. I fa poc temps, aquí a Alemania, nostàlgic perdut de la meva Catalunya, i sentint-me a hores d'ara una mica empresonat en aquest Rürur monòton i gris i fred (per sort cada dia menys), vaig tornar-hi des d'internet i m'hi he quedat! Oi tant, si m'hi he quedat...!!

I parlo no només de iCatfm, la que es pot escoltar en antena tot el dia, parlo també dels canals exclusius d'internet: iCatjazz, un canal de ràdio exclusivament de jazz on sonen veritables perles i de tots colors (no només jazz clàssic o new orleans, també Weather Report, Jan Garbarek o Uri Caine i variants del jazz com el funk, el blues...), musicatles, un canal de músiques del món (que encara he d'explorar), mediterràdio, un canal de música d'arrel mediterrània on sonen també grans temes i joies desconegudes...

Però per joies desconegudes i amb el que realment m'he quedat encisat és amb el Discòlic del meu estimat/admirat/idolatrat Mingus B. Formentor. És un crack (només cal que clickeu el link i mireu la camisa que em porta a la foto... Aquesta camisa només la porten els genis). Aquest paio és un veritable geni de la música. Ho coneix tot. Tot. I té un criteri boníssim. Té un gust exquisit. Té la oïda més fina que conec. Potser sigui perquè coincidim molt en gustos, però per mi clava els temes i et fa estimar, encara més -si això pot ser en el meu cas- la música. I el que sí que em fa és descobrir cada dia noves veus, nous musicassos, i em fa riure amb alguns dels seus comentaris, irònics i desllenguats a la vegada, però sense aixecar mai el tó de veu, amb aquella picardia i ironia que el caracteritza. Discòlic és un programa magnífic que com diu ell en una de les presentacions "recomanaras a la gent que t'estimes". I per això, des d'aquí us el recomano a tots els que llegiu el Bròquil. No diré res més, escolteu-lo: un dia pot començar amb Carlos Gardel i acabar amb Ahmad Jamal. Un altre pot centrar-se en la figura de Herbie Hancock (dels més grans pianistes de la història del jazz) per a cagar-se en tot perquè li hagin atorgat el premi Grammy per un disc mediocre (comparat amb la majoria dels de la seva trajectòria com a músic) i en paraules seves "desfer, amb bona voluntat aquest malentès". Ara mateix, escolto Relax, el programa de'n Mingus de diumenges a la nit: "La música suau, la que ens convida a somiar, a fer volar la imaginació, la que ens provoca els millors sentiments, la més dolça, la més interna. Això és "Relax", una teràpia musical de... Mingus B. Formentor!" I us asseguro que és el millor que hi ha per les ressaca d'una nit de dissabte mogudeta.

Per acabar us deixo dues presentacions de Discòlic que m'han captivat i algunes de les perles que ha deixat anar en Mingus B. Formentor (en dos o tres programes que he descarregat i escoltat darrerament):

“Nom registrat de l’establiment: Discòlic. Gestor, cap de vendes i preceptor resident: servidor, Mingus B. Formentor”.

“Discòlic: un monstruari de músiques diverses. Un programa pensant en tu, melònam erràtic. És un programa per aquells que estimen la música sense concessions. Discòlic: un programa que recomanaras a la gent que t’estimes”.

“Jo porto un quart de segle en aquest asuntu i us puc asegurar que ben poques coses són les que s’han incorporat a la meva discoteca com a elements rebuts professionalment. Per sort les discogràfiques mai han tingut massa a bé enviar-me gairebé res del que publiquen. Els hi agraeixo molt la seva gentilesa perquè m’estalvien el fet d’haver de llençar-ho després”.

“Telmary és per damunt de tot una raper hiphopera amb personalitat. Les estructures sonores es submergeixen en el jazz i deriven en pinzellades pop i acaben convertint el tema molt més pròxim a l’spoken word nortamericà i lluny del hiphop ratonero que funciona a la Península Ibèrica”

“Telmary no es mereix un grammy, sinó un kilogrammy o una tonelady”

“Quan em vaig assabentar del premi Grammy que li havien donat al senyor Herbie Hancock em vaig quedar esberat, però el que em va treure de pollaguera és saber que li havien donat per una autèntica tifarada si comparem la seva amplíssima i genial producció al llarg de 40 anys. El disc en qüestió –The River: the Joni Letters- és, suposo, un intent de la indústria de fer veure que tenen orelles, però jo me’l prenc com que ens prenen als demés per sords. Discòlic intentarà, amb bona voluntat, desfer aquest malentès”.

“Coses que hi ha en el recent premi Grammy (The River: the Joni Letters) com el tema de Tina Turner, que se suposa que hauria d’assumir una energia blues-rockera, fan que entrin ganes de riure, per no plorar… És absolutament insultant que s’hagi donat aquest premi en aquest disc”

“El senedrí (?) atorgador dels Grammy’s potser es cregui que té molta vista però en realitat el que té és poca oïda i molta menys vergonya”

“Al costat de The River, Possibilities és un disc francament superior, vaja…, que The River es converteix en una veritable llufa”.

Per cert, aquí us deixo alguns dels noms que m'ha fet descobrir (o recordar en casos) en Mingus o iCatfm, en tres o quatre dies d'escolta. Ull, que si els escolteu tots alhora podeu patir una sobredosi de dopamina al sistema límbic o la Síndrome d'Stendhal: Térez Montcalm -impressionant cantant canadenca, la seva versió del Voodoo Child de Hendrix és impagable-, Telmary -una rapera cubana, impressionant!, bé si heu llegit els comentaris de'n Mingus, ja sabeu de què va...-, Tin Hat Trio - ufff... no sé què dir... només diré que Tom Waits canta temes amb ells... què més voleu?-, Abdullah Ibrahim -ja el coneixia però he descobert un temassuu: "Calypso Minor" i John Hammond -en el tema que he escoltat També Cantava Tom Waits, així que... qualitat assegurada... ja que no sé si sabeu que, tot el que toca Tom Waits, es converteix, passat un minut i mig, en or-.

Ah, i després està la quota de música en català i blablabla... però això és un afegitó.

Per no parlar de les magnífiques, exquisites crítiques musicals de Mingus al diari La Vanguardia. Els meus pares són suscriptors però algun cop que era pel carrer, he arribat a comprar-la sabent que hi havia crítica del Mingus d'un o altre concert, només per llegir-lo amb ell. M'hauria de medicar, doctor?

Mingus B. Formentor és el Miles Davis de la ràdio. I punt.

Només posaria al mateix nivell al meu estimat "Cifu", Juan Claudio Cifuentes del programa A todo jazz! (dissabtes 22h-24h a Radio3) i el seu Jazz porqué sí a Radio Clássica de RNE cada dia a les 24h. Però es clar, aquest és monotemàtic a manta, i a vegades arriba a saturar de dates i noms que diu. Ara bé, és un crack i potser li dedicaré un post un dia. Se'l mereix. He après tant de jazz amb ell... (Tinc una foto tremenda amb ell al Festival de Jazz Vitoria! Seria el moment de treure-li partit).

Salut i bona música tinguin!

P.D. Xexu, oblida ja els pesats d'Antonia Font i posat a escoltar ja a Di Battista, Dave Holland o Charlie Hunter home... jeje...