Mare Nostrum i la sang d'orxata

Richard Galliano té un gust musical exquisit. I el seu nou projecte musical a priori prometia.

En el seu Mare Nostrum s'ha envoltat de dos músics europeus molt reconeguts que tot i això, conforma una agrupació muscial arriscada: acordió-piano-trompeta.

El pianista és un suec, Jeff Lundgren, que, diguin el què diguin les crítiques i els crítics i els entesos (que no ho seran pas més que jo), té la sang d'orxata (i de la barata). Res a fer. Que es dediqui al clàssic. No a les Variacions Golberg ni a cap partitura que requereixi d'interpretació i sentiment. No té ànima. O li va vendre al diable a un preu lamentable (i fa molt temps). Previsible. Lent. Poc arriscat. Nul. Contrapunt/proposta/rebot: Aaron Golberg, sense anar més lluny i deixant-lo en ridícul plorant a qualsevol cantonada d'Estocolm.

El Paolo Fresu, el flamant i jove trompetista italià que compta amb uns quants -no un ni dos- discos a Blue Note Records, per sort ha deixat anar algun indici d'ànima i s'ha tret algun tret (valgui la redundancia) de la màniga. I el seu so és esplèndit, rodó. Tot i això, no s'ha convençut ni a ell mateix. L'emoció l'ha deixada també ben guardadeta a la tauleta de nit.

I què dir de'n Galliano... tant que en gaudeixo i n'he gaudit en directe (fa ben poc a Nüremberg amb el Tangaria Quartet -i encara se'm posa la pell de gallina amb el violinista i el percussionista- pregunteu-li a l'Ameba si en va gaudir) perquè avui m'hagi fet aixecar de la cadira a buscar un altre gintònic, per oblidar, per fer passar els últims 10 minuts més ràpidament i intentar que el regust de quinina em convencés de què tot i amarga, l'essència i era. No l'he trobada. M'ha decebut. I ploro.

Concert de merda, podent haver sigut una magnífica vetllada. Hagués gaudit més de tot plegat si la droga que havien demanat hagués arribat a temps... la que en Galliano i en Fresu prenen. De'n Lundgren ja no espero res. Ni drogat. És una merda de pianista sense ànima. Un academicista sense passió. Més fred que el seu país d'origen. Un any a Cuba l'enviaria jo. O un disc de'n Bebo Valdés, del José Reinoso o del nostre Tete escoltat amb el "replay" pitjat. Jeff, es diu swing i és requisit indispensable per fer música-de-jazz.

I encara sort del Eu nao existo sem você de'n Jobim i el Fout Pître de'n Galliano.

Què descafeïnat. Què conservador. Què paupèrrim.

Ja espero la crítica del Karles Torra (l'he vist, l'he vist... amb gorro inclòs) a La Vanguardia... Si deixa bé el concert deixaré de llegir-lo. Per sempre.

I demà compro el Diari de Terrassa, o li demano a la Consoleta, que me'l guardi.

Mingus B. Formentor, t'estimo. T'espero com sempre, en algúna pàgina de diari. Diga'm què t'ha semblat i fes que el Torra quedi a l'ombra.