dimecres, de març 12, 2008

La felicitat està feta de petites coses alades

"No se me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar."

Oliverio Girondo, fragment de Espantapájaros I


Per l'Skype, una conversa amb la mama una mica seriota, de responsabilitats, de "portar-se bé" i de fer bondat, de les últimes anècdotes de la tercera edat més estimada.

De sobte, un sms crida la meva atenció. I és que no m'esperava que fos ella. Ni m'esperava el to, ni la imminent arribada de la propera primavera en els seus ulls i el seu somriure. Així, sense més, avui m'han fet feliç amb missatge tan simple i tonto com aquest:

Hola lindo. Como estás? Ya estás de vuelta en Alemania? Yo voy camino de Würzburg pero me atrapó un atasco. Qué vas a hacer mañana por la noche? Zaubi? Besos desde la Autobahn.

I és que sóc un home de petits detalls i de grans passions, de l'emoció d'un detall insignificant, absurd. D'una mà. D'un somriure imprevist. D'un gest, tan sols. I com deia el meu estimat Kerouac, les úniques persones que m'agraden són les que són folles: folles per viure, per parlar, per ser salvades.

Llàstima que faci temps que les muses se'm barregen, se m'apareixen en ulls tan diversos i tan distants que em perdo. Em perdo corrent precipitat d'un lloc a un altre sense arribar enlloc. Llàstima que tingui tants fronts oberts que no sàpiga ni de quin bàndol sóc. Espero però que aviat rebi un tret ben certer i ferit de mort hagi d'atravessar el camp de batalla agonitzant per besar-li els peus a l'enemic. Un enemic que és un àngel, que camina a 15 centímetres de terra.

Demà la miraré als ulls i li diré: te vienes conmigo? I l'únic que espero que aquest cop la resposta no sigui un pragmàtic i desconsiderat "dónde?" perquè llavors sabré del cert que és de les que no vola.

Sort que sóc un home de petits detalls i grans passions i no un d'aquests bel·ligerants individus rebossants d'hormones halterofíliques i malparlades. La primavera seria un malson.

Avui encara segueixo buscant a la que sàpiga volar. I la primavera és alada.

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Oh! Aquest fragment em recorda a la persona que me'l va fer conèixer. És genial! Això sí per trobar una dona que sàpiga volar tu, també, n'has de saber. Segueix apassionant-te, si us plau!

Sergi ha dit...

Potser ets una mica exigent. Si no sap volar, potser n'hi has d'ensenyar. Tot s'aprèn, i de vegades la gent no pot seguir el torrent dels nostres pensaments, no obtenim la resposta esperada, però això no vol dir que ens haguem de desanimar. A la segona pot anar la vençuda.

Anònim ha dit...

Jo crec que tens raó: o sap volar o no en sap. I punto! (De veritat... això es veu a simple vista.)

APV ha dit...

A vegades volar només serveix per anar a llocs on no voldries ser.

proudemax ha dit...

És cert, n'hi ha que no en saben i explicar-ho... si s'ha d'explicar ja no té gràcia.

La resposta ideal seria "No, pero... dónde?", oi?

jajjajajaj

Yeral ha dit...

Tirai, la persona que te'l va fer conèixer mola. T'ho dic ara. Jo ja en sé de volar, què et penses?? ;) M'apassiono a cada segon!

Xexu, exigent? Si no saben volar, perden el temps. I, com ve apunten la Marlene i Proudemax, això no s'ensenya... o es té o no es té. La segona què?

Marlene, es clar que tinc raó... Quan ho has dubtat? ;) O en sap o no, claquesííííí!!

Sr. Amantaga-tòtils, un plaer de veure'l per aquí tant sovint... Volar serveix per estimar.

Proudemax, com dius, si s'ha d'explicar deixe-m'ho còrrer... La resposta ideal seria: "sí, voy contigo, pero espera un segundo que voy a tirarle este cubata por encima a mi novio..." o bé "Contigo? Contigo me voy al desierto del Sáhara a vender sacos de plumas y mantas térmicas... Contigo pongo una tienda de ropa en el Serengueti..." (ara m'he flipat, veus... quina pel·li m'acabo de muntar... què heavy...). Jeje...

Abraçades per totes i tots!

Anònim ha dit...

Em sap greu, però em temo que el teu bàndol és el dels perdedors... Però tranqui, que riure, riurem.

(A més, tenim gintònics de saphire!)

martí b ha dit...

txapó, que bé que escrius, mestre...