Origen del brindis

Segons el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua (RAE, pels amics) el terme brindis significa:

(Del aleman "ich bring dir's", yo te lo ofrezco). 1. Acción de brindar con vino o licor. 2. Palabras que se dicen al brindar.

Hi ha qui diu que l'origen del brindis se situa en el temps dels grecs i estaria relacionat amb la mostra de confiança que l’amfitrió ofería als seus convidats. En els grans convits i banquets que organitzaven els més benestants en honor a algú o simplement per deleitar-se, els criats servien les copes a tots els convidats i l’amfitrió aixecava la copa i feia un glop, com a senyal de que la beguda era bona i no tenia cap verí. (Recordi’s que en aquell temps, i jo crec que segueix vigent, la millor forma d’eliminar els enemics era enverinar la beguda... Ja sabeu, als amics Cardhú, als enemics güisqui DYC –no cal enverinar-lo, ja ve de sèrie-).

Tot i això l’origen del terme “brindis” no es dona fins al segle XVI i té com a motiu la celebració de la victòria del exèrcit de Carles V sobre el seu oponent. Els historiadors (uns senyors que tenen molta memòria) relaten que el dilluns 6 de maig de 1527 (la hora no la recorden bé, però...) les tropes de Carles V van prendre Roma de forma victoriosa i la van saquejar. En motiu de tal victòria, explica la història, que els comandaments militars van omplir les seves copes de vi, les van alçar i van dir la frase “ich bring dir’s” (jo te l’ofereixo). Aquest fet, ha donat lloc a la tradició de brindar quan se celebra alguna cosa (i en el meu cas, quan no se celebra res, també, tot interpelant a la persona que tinc al davant deixant-li anar un “en este bar no se brinda... o qué?”).

Diu a la web de Protocolo & Etiqueta (que com podreu imaginar, m’encanta!) que en tot brindis es planteja la qüestió de si colpejar les copes o no. I jo dic: però algú brinda avui en dia sense colpejar les respectives copes/gots/gerres? Apa... I segueixen els amics del Protocolo: “Aunque es suficiente con hacer el gesto hacia el resto de los comensales, alzando levemente la copa, hay muchas veces que nos gusta el choque de nuestras copas con la de los vecinos de mesa. Lo más correcto es no hacerlo”. Doncs clar quenosgusta, clar... sinó què ridícul, no? Sense xocar les copes no és un brindis ni és res. És un coitus interruptus. I a més com que és el més incorrecte, segons ells, encara mola més.

Ara bé lo bo. El fet de colpejar les copes també té un origen i va lligat a una història que em va explicar aquí alemania l’amic Enrique, més conegut com a Gallego, pel fet de ser de Galícia (ves tú quina cosa!), i que porta per títol “Perquè el vidre de les gerres de litre de cervesa és tant gruixut”. El tema és que el colpejar les copes amb vigor –i d’aquí la gruixudesa del vidre de les gerres de cervesa de litre (llegeixis que he estat a l’Oktoberfest)- tenia la funció de traspassar part del líquid d’una copa a l’altre i així barrejar-lo, sobretot entre monarques i nobles, que utilitzaven el mètode del verí per a eliminar rivals, per demostrar que no hi havia verí en cap de les begudes. Un altra història diu que l’orígen neix, altre cop, en les societats grega i romana, on eren habituals els grans banquets i festes (i les orgies i la pederastia...). La magnitut de les festes era tal que els comensals solien aixecar-se i colpejar les copes per cridar l’atenció dels servents perqué els servissin més beguda. Insaciables... Son folls aquests romans.

I l’origen de la paraula “Chin chin”?? Qui és el cursi que la va inventar?? Que es diu a tot arreu (menys a Japó, es clar, on vol dir penis). Post per un altre dia: etimologia de la paraula Chin-Chin. Té tela... ja us ho dic ara.

Sigui com sigui, avui brindaré amb una cervesa del Brauhaus ben fresqueta i deixaré anar un “penis” mentre xoco la meva copa amb la d’alguna rossa/morena/pelroja... a veure què passa... Suposo que em tractaran de malalt del sexe, però ho farien de totes maneres...

P.S. Una cosa, ara que se m'acut, els habitants de Brindisi... es poden negar a un brindis??