Festa "llatina" esperpèntica + sangria = ves a saber on anirem a parar

Ahir diumenge, dia rar, vaig assistir, convidat per un amic de Würzburg a una festa d'aniversari i comiat d'un paio alemany que marxa a viure a Madrid. Fins aquí tot bé. Ara, si us dic que era una festa "Latina" (com deia ell) i que només arribar em vaig trobar la bandera d'Espanya penjada al soterrani on se celebrava l'event, com s'us queda el cos?

A veure, cal aclarir que la idea de com vesteix la gent a Espanya i la música que es fa aquí no la tenia massa clara. El protagonista de la festa portava una camisa negra amb un brodat de color or que feia esfereïr. I a sobre, té la indecència de dirigir-se a nosaltres (el grup d'espanyols entre els que hi havia, la Julia, la sevillana, les "manyes" Tere i Cris, i el Gonzalo, d'Àvila, i propietari de la bandera que lluïa la sala... mmm... no comments) i preguntar-nos: "Qué tal la camisa!? Os gusta? Es latina?". I nosaltres amb una cara d'imbècils: "Sí, sí, súperlatina, casi tanto como Ricky Martin". Mare de Déu. Quin personatge! El tío em duia una perilla ridícula, lamentable i vestia tot de negre. Esperpèntic. Realment esperpèntic. I no us parlaré de la resta de comensals perquè no acabaríem, però imagineu-vos com anaven tots de maquejats.

Anem a la música: oju! Va començar sonant Compay Segundo y Ibrahim Ferrer, que com a llatins passi, però d'espanyols tenen menys que la Reina Victòria d'Anglaterra. Després, com per art de màgia, va començar a sonar Reggetón i sense parar, a un ritme realment acollonidor. Sort que algú, em sembla que una de les de Saragossa, va posar una mica de seny i va decidir donar un CD que havia portat. La cosa va millorar lleument. Héroes del Silencio, Los Manolos, Delincuentes... són algunes de les joies que van sonar. Encara.

I per últim però no per això menys important, la beguda! Mmm... El motivat de torn, l'amic del "cumpleañus" s'havia currat uns 20 litres de sangria que li havia costat un dineral degut a que el molt _____ va buscar una recepta high level per internet i li va posar 4 pinyes senceres, nosequants mangos (mangooo a la sangria!!??), canyella, a més de les fruites habituals. Imagineu-vos. Ara bé, no siguem desagraïts, val a dir que era ben bona... Me'n vaig prendre 4 o 5 gots sencerets i mira que la sangria és una de les begudes més repudiades per un servidor... Total, que ens vam haver d'emborratxar una mica per oblidar el context en el que estàvem i vam acabar ballant amb la Julia ves a saber què i ves a saber com.

I un apunt final: vaig corroborar la capacitat de contenció, el grau de civisme i la dèria obsessiva d'ordre que regeix a tot alemany. Quan van ésser les 12h. de la nit, i tothom amb la seva copa de cava (bé, cava, parlem amb propietat, Prosseco, un succedani alemany) vam cantar el Happy Birthday i tota la pesca. A continuació els espanyols que erem a la sala ens vam llençar a felicitar-lo alegrement (l'alegria era deguda sobretot a la sangria...) sense ordre ni concert, tots alhora, cridant com condemnats. Els alemanys presents (això va ser molt heavy...) es van situar com en una espècie de cua, on cadascún guardava un lloc i esperava pacientment a que l'individu/a del davant hagués saludat convenientment i cordial al homenatjat, per a fer un pas endavant i felicitar degudament al mateix. Ho haurieu d'haver vist. Semblava que estiguéssin a la cua del cine... o a la carnisseria, esperant el seu torn. A casa meva, quan un fa anys, tothom s'hi llança al damunt i quan més cridòria millor!

Això d'ahir, com aquella vegada que en el laboratori vam celebrar un aniversari, semblava més aviat un enterrament, una celebració d'alt standing plena de gent alt standing i ments alt standing. Pfrrr...

Déunostrusenyor, fes que mai sigui un personatge d'alt standing. Gràcies. Amén.