T'estimo molt, però com a amic (II)

Santornemi. Una altre cop ens colpeja aquesta frase maleïda, un altre cop ha patit, no la frase -per sort-, sinó una nit magnífica i un final agredolç, amb un rampell estrany, esquerp i absurd al final de tot plegat quan, acomiadant-se d'ella, li va llençar un inocent petó a la galta mentre buscava una abraçada... Va arribar, sí, però amb una actitut realment aspre.

La història, anècdota, exemple, derrota o com vulgueu dir-li, és la següent:

Home coneix a dona, o noi coneix a noia, o bé home coneix a noia, o noi coneix a dona (que totes les combinacions són possibles i que consti que parlo des de la visió del noi/home/nen). Bé, fins aquí tot bé. Li agrada, és realment bella. Li cau molt bé, la troba riallera, simpàtica, extrovertida, inteligent, segura de sí mateixa, i per més Inri, es fixa en els seus ulls, en el seu somriure, en els seus llavis, a més de, i es clar -he dit que parlava des de la visió masculina- dels seus malucs i els seus pits -impossible no mirar-los- i les seves mans). Mica en mica queden més sovint. Sí, primer tòpic/problema/putada/merda/caca-culo-pedo-pis:

- Hola Srta. X, que et sembla si quedem per fer un café demà!?
- Molt bé, sí, tinc ganes de veure't (aquí ja comença a mentir-nos, descaradament)

A l'endemà, pel Messenger (puto Msn, com a mínim si no existís no ho hagués sabut, s'ho hagués trobat i prou...), ella li diu que portarà una amiga seva que és molt simpàtica... o, per exemple, li diu que en comptes de fer un café poden anar a dinar a casa una amiga seva que ha preparat Pfandkuchen. I ell pensa: "Mecagunlaputaquelavaparirredeu! Perquè sempre m'ha de passar a mi això?? Perquè no porta a la seva mare i la seva àvia també??" o bé "A mi què cony m'importa el putu Pfandkuchen si resulta que em d'estar rodejats de gent alemana que ni m'importa, ni entenc gens ni mica...". Llavors ell decideix acudir a la cita (o no fer-ho excusant-se) però la idea és que segueix sent un amic fratern i realment estimat per ella. Molt bé, estupendu. Tot molt bé, gràcies.

I queden altre cop, i riuen, i ballen i s'emborratxen de vi blanc en un WineFest d'aquells que fan història on ell -burru de mi- paga de l'ordre de 4 o 5 ampolles de vi (a 10 euros l'ampolla, un total de molts calers...) i ni la borratxera pot amb aquesta amistat magnífica que hi ha entre ells dos i que ell, siguem clars, vol trencar de totes les maneres amb un intercanvi de fluids de qualsevol tipus (tot i que, la victòria final seria la d'un intercanvi d'ànimes i no pas de fluids, però això seria massa per ara, potser... i no ens precipitem). Res, l'únic fluid que intercanvien és el vi i passa d'una ma a l'altra en una copa (estúpid inventor el que va enginyar-se això dels gots/copes de vi, ja que si no hi fossin, en aquell WineFest com a mínim hagués begut de la mateixa ampolla i els seus llavis haguessin estat una mica més aprop, tot i que fos a través del cap de la ampolla d'un vi blanc alemany -que provoca unes ressaques mortals, quedi dit-).

I tot va creixent, la seva panxa, la d'ell, la seva bellesa, la d'ella, i un dia ell ha de marxar per un temps a Barcelona, lluny del poble alemany on ella, la Srta. X, viu i estudia.

Al tornar es troben, després d'estar tres dies per allà i que ella li recrimini perquè no l'ha trucada, i veuen vi, del bo, del negre, italià (Chianti) i espanyol (ara no recorda el nom, i era pitjor que el Chianti, ja t'ho dic ara) i riuen, i parlen de temes seriosos com la feina d'ell allà i el treball de fi de carrera d'ella, i de lubunicquéstot, i envien missatges pel mòbil, com distraient una mica l'atenció de la conversa i fent-se els interessants, i riuen, i escolten una cançó de Noel Nicola que Silvio va cantar a Barcelona i que va dedicar-li a aquest, mort recentment, una cançó que es titula Te perdono, i que ell creu, i això és molt seriu, és una de les cançons d'amor més maques que s'han escrit, i reben la visita inesperada d'un visitant inesperat que al veure l'ambient creat amb la tauleta-per-a-dos i el vinet, marxar esfereït i sobretot, sobretot, sobretot, i el que més li sorpren a ell, molta complicitat, i una mirada d'ella sobre ell, tant picardiosa, que no se'n sap avenir.

(Potser només són imaginacions seves i resulta que ella mira a tothom així, jaemdirástú).

Total, que surten del local on eren per anar-se'n (ell de festa, una miqueta, i ella a dormir, sola, al llit -i això hauria d'estar prohibit ja que és una de les causes de l'escalfament del planeta... "taspasau nen"-), i ell li llença un inocent petó a la galta mentre busca una abraçada...

I ella pren una actitut totalment a la defensiva, estúpida, absurda, inexplicable, indigna, tonta, ininteligible, estranya, freda o gairebé frígida -que no fregida-, i ell es queda atontat, atònit, perplex, amb cara d'estúpid, indignat, estranyat i corprès. Al final ella accedeix, es clar, i li dona una abraçada més forçada que el somriure del Pajares.

Què a de fer ell davant d'aquesta actitut a la defensiva, com evitant que ell busqui res que ella no vulgui (quan tant sols s'estava acomiadant com fem a Catalunya amb la gent que t'estimes, amb un petó i una abraçada...)??? Què ha de fer??

Ja sé què diran vostès, passar d'ella i que sigui ella qui el busqui... No fer-li cas. La tàctica de fer-se l'home dur. I és el que ell pensa que hauria de fer, també, que m'ho va dir. Com si fos tant fàcil... I en el seu cap ressona allò de "Te quiero mucho, pero como amigo... quiero mucho, pero como amigo... mucho, pero como amigo... pero como amigo... ro como amigo... como amigo... mo amigo... amigo... migo... igo..." (és que el ressò és el que té, que per escriure'l només ens hem de limitar a escriure'l repetit).

Es clar que, ella té una amiga magnífica -de bona que està i de simpàtica i d'atractiva-, a qui podria recòrrer per a parar-li un parany (valgui l'onomatopeia)...

Veieu, veieu com n'està de malalt??