(Sí, ho sé, el títol sembla inspirat en Kundera, no té res a veure amb la seva lleugeresa del ser, eh? Gràcies.)
Prefereixo ser l'últim que el primer. Sempre.
No parlo de cap cursa, ni de cap rànquing, ni de cap llista de guardonats. No.
Parlo de moments. Pensant en la soledat que regna al laboratori a certes hores de la tarda, quan jo començo a activar-me, i vivint aquest silenci i la fredor càlida d'aquestes sales immenses, aquest vespre he pensat que m'agrada molt més arribar a arreu l'últim abans que arribar-hi el primer.
M'explico. És sabut que al laboratori on sóc, els/les tècnics que hi treballen arriben cap a les 8:00h. Els becaris predoctorals i demés personal sol arribar cap a les 9:00h. o 9:30h. Jo, que sóc au nocturna (com en Xexu), i que sempre allargo massa les nits (com en Xexu, again), acostumo a arribar a quarts de quinze (llegeixis, 10:00h-10:30h. els dies bons...). Ara bé, això sí, sempre surto l'últim, sempre tanco la porta amb clau i quan marxo ja és ben fosc . Doncs bé, al què anava: m'encanta la quietud que hi ha al laboratori a aquesta hora, i la foscor, i la calma, la llibertat amb que em puc moure per aquí fent el què em vingui de gust (escrivint un post entre tub d'assaig i probeta...) sabent que ningú arribarà, que res em molestarà, que el món és completament meu: sabent que comença la nit. I que és meva.
Penseu en l'exemple contrari. Demà tinc una feinada de por. I a les 18:00h tinc alemany. La idea de qualsevol persona sensata (ah! quina descripció tant rabiosa, m'ha fet por i tot que surtís de mi!) seria arribar a les 7:30h. o les 8:00h. quan encara ningú és pel laboratori, posar-me les piles amb els experiments per acabar a mig matí el primer, dinar, continuar a la tarda, i arribar a alemany a les 18h. amb els debers (com m'agrada aquest mot entremaliat, ara l'afegeixo a la llista de Pompeu) fets i tot. Sóc incapaç. De debó que no puc. A més, i tornant a la reflexió, pensareu: la sensació de quietut, calma i serenor del matí és esplèndida! I jo dic, sí, d'acord però hi ha un contratemps: és efímera; en un moment o altre, algú o quelcom, et trencarà el silenci majestuós que regna allà on siguis, algú, et deixarà anar un "morgen" (a Alemania) o un "bon dia" (a Catalunya) d'aquells que, per molt dolços que siguin, trenquen una quietud massa bella per ser real. A més, comença el dia, i això en sí, és esgotador.
La quietud i el silenci del vespre són impertorbables; la quietut i el silenci matinal són efímers: no són res més que un preàmbul del soroll i la rauxa del nou dia que comença.
Prefereixo arribar l'últim que el primer. També en un bar*.
(*Bar/taberna/karaoke/discoteca/restaurant/antru and so on...).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Un post magnífic, de veritat, m'ha agradat molt i no podria estar més d'acord amb tu. M'agrada estar treballant quan no hi queda ningú, o més ben dit, quan som poquets, perquè sóc una mica poruc, hi ha una tranquil·litat impagable, i es treballa molt més còmode. A més, que collons, qui ha dit que les nits són per dormir?? Tu, com jo, som Nachtmensch
Ostres, per poc em convences de que és millor arribar tard que aviat.
Però jo, que vaig en cotxe, tinc una raó per arribar aviat: puc aparcar just davant la porta, i quan marxo, no he de fer una caminada fins al cotxe :-)
Jo, quan tinc una feinada de por, m'aixeco abans de les 5 del matí, i per més que algú aparegui i digui bon dia, ja he tingut molta estona de tranquil.litat!
Sí, senyor! un aplauso pels que ens agrada ser els últims! A més a més, està recomanat socialment, pensa que quan marxes el primer és quan la resta aprofiten per criticar-te...
Jo al matí necessito activitat: ràdio, música, soroll! que em facin oblidar que m'acabo de llevar! i és que em costa molt llevar-me sense fer soroll, perquè en aquelles hores estic molt patosa i no controlo massa (puc donar cops a les coses, me'n cauen d'altres, ...) és el pitjor moment del dia.
M'he permés passar-li aquest post al meu jefe per veure si em deixa arribar a currar a tres quart de quinze like you.
Creuarem els dits.
Xexu, és ben sabut que tots dos som Nachtmensch: en el teu cas només cal llegir el nom del teu blog.
Lluna, és cert que si arribes TAN D'HORA segurament tens calma per estona, però sempre te l'acaben espatllant, no?
Txari, em passa igual! La música, que soni tot el dia!!! Una abraçada!
Minu, esperem que el teu jefe sigui comprensiu. Si no, també se li poden trencar les cames...
Ei, bandarra!
Per fi m'estreno al teu blog, i no perquè no el llegís, que ho faig molt sovint, sinó perquè m'havia fet mandra escriure. Jo també sóc d'arribar a les mil, i és cert que la quietud quan ha marxat a tothom (i abans que vingui el segurata a preguntar si tancaràs quan marxis) és molt agradable, però el problema és que en el meu laboratori són molt friks i normalment a les 9 del vespre sempre hi ha algú o altra, fins i tot dels que venen a primera hora, així que molts sovint si et quedes sol vol dir que són passades les 10 del vespre i ja penses que arribaràs a casa, soparàs qualsevol cosa perquè no tindràs ganes de fer-te res i a dormir. I l'endemà decideixes llevar-te d'hora (cosa que no acabes fent) perquè no vols tornar a sortir tard... I ja has agafat el ritme noctàmbul de la setmana.
I unes contribucions al català de les àvies: xumeneia, graciosa (beguda amb bombolles), paiella, prufessó (de setmana santa), antes (la e pronunciada neutra), puguer, anian (hi han), assuntu, recadu, llavonses... és un no parar!
Ep Xexu, li agradarà ser últim però com a comentarista sempre és el primer... Encantat, soc en flechazos.
Tinc una bona paraula Yeral per la llista que pensava que era tremenda però el resaviat de'n Pompeu la té en la seva novela (per extrany que sembli). La paraula és: deport
Altres de bones són: dingú, icglèsia i el flim transparent (el de la cuina).
No facis tard!
Ei, Saccharomyces!! Quina ilusió llegir-te per aquí, nanu!! Saps que marxo 4 dies a Helsinki a veure la Cris la setmana que ve?? M'ho monto bé, eh?
Gràcies per les aportacions tant a tu com a en Flechazos... He rigut molt amb la de "antes" i "iclèsia". Jeje... Afegides estan.
Anònim Guàs-Guàs,
Yeral, jo sentia el mateix que tu, m’agradava arribar sempre, sempre l’últim... però, ves per on això m’ha costat la feina, sí, sí, que m’han despatxat del curro de “males maneres” i sense el finquitu. Per tant, creu-me, si no pots canviar aquest hàbit d’arribar tard a la feina t’aconsello que triïs molt be la teva professió... p.ex.: un curro a RENFE-RODALIES o a Correus o, ja la rehòstia!..., membre de la Casa Reial (hi una Infantona Borbona, la més tonta diuen –serà possible de mesurar això, dic jo?- doncs es veu que se separa d’un tal Duc de la Farlopa,i que "la-que-te-dige" SAR la Infantona va calentona i li molen els tios intel•lingents i petitonets)...
En qualsevol cas mai, mai! facis com jo que, mogut per la una vocació de tota la vida ,em vaig fer.. BOMBERU (hòstia com m’agradava! i ara ploraria jo! )... però, és clar els bomberus son genr rara,rara... no vegis que malament quedava jo arribant sempre l'últim quan ja havien apagat el foc i tal. i és que son tant prim mirats els cabrons.. Res més, que pensis en tot això, saps que tinc molt de seny. Àpali. Abriga't be. "ante la duda", ja saps...Guàs-guàs.
Un bes de l’inrevés. Foc al Cleru! i visqui Mendizabal junior el pilós!
Publica un comentari a l'entrada